Veus Parròquia del 22/5/2019

A l'espai d'avui, com vostès recorden, un cop al mes, anomenem paraula viscuda. La paraula viscuda la fem junta amb la Montserrat Giró i una persona amiga, que després se'ls presentaré, que vostès també el coneixen. Però la Montserrat no pot venir per problemes físics o, jo diria més aviat, de malalties freqüents en aquest temps, que són unes alèges en ordres. Esperem que escuri i ens trobarem ben aviat. La persona que ens ajuda en paraules viscudes sempre és una amic, una persona apreciada, molt estimada, i la Montserrat és l'equip presenta amb un 3 o 4 ranglons, una mica qui és. Vostès el coneixen per la veu, el coneixen per el poble i per què ha treballat pel poble. Per mi és un plaer que estigui amb nosaltres o que estigui amb mi, el senyor Abra Agulló i Guerra. Bona tarda, Abra. Bona tarda a tota gent de pau i de bona voluntat. Molt bé. Per aquí jo començem molt bé. Pau a tots vosaltres. És un home tan implicat en la natura que s'ha fet un passejant pel poble i ens ha fet moltes coses que el poble té que estar molt agraïda. Jo podria dir coses d'ell, que per això som amics, per el seu sentit de la pau, de ser universal, d'estimar tothom. Però el que vull llegir és una petita cosa que crec que seria la millor presentació de l'Abra. I és, en un llibre que ella ha fet que diu passejant per la Vall de Sant Just, la seva filla la contraportada li va fer un petit poema, però què és gran? I diu així. El meu pare és com un abra, que el vent mou però mai no tomba. És un niu per als ocells i un troc ferm per abraçar-hi. I això ho diu l'Anna Agulló, la seva filla estimada molt per ell. Jo crec que aquí està la presentació millor de l'Abra. I ara vostè què diràs, senyor Abra? M'has tocat la fibra, però no t'hi he fet pura, eh? Últimament no, però últimament estic molt tendre. Ahir en tenim els arbres, fa 22 anys, en el torrent de Can Cortés. Tenim, des de fa 22 anys, arbres plantats, el grup ecologista. Jo he sigut el responsable de la cura més directa perquè tenia prou jubilació. I em van fer una festa sorpresa i em vaig demanar de tanta emoció. Digues-hi molt tendres, eh? Bueno, però la gent té que saber el que tu has treballat per tot aquest camí, eh? Bueno, jo ho disfrute, ho deixo moltíssim, vaig a domències, per cert. Igual com a la gent té la seva fe i van a la missa o altres van a tal, o el que sigui, els cults. Jo vaig allà, allà els acuyo els arbres. Tu tens com com si fos una religió a l'estimació dels arbres. És per tu un camí de vida, no? Exactament, sí. Diguem-ho així, un camí de vida. Quan jo li vaig dir si ell volia ser tan amable i contestar una mica i participar amb nosaltres, ell va dir, esclar, vam dir, ja ho sabeu vostès, ja ho saben vostès, que nosaltres sempre intentem trobar un text que en vell l'haig emocionat i que d'aquí després ens explicarà el què. I ell ens ha buscat un llibre molt bonic que està en castellà, però és igual que diu la vida secreta de los árboles que li vam donar. I jo em permeteu que llegiré un tros de la contraportada, en la qual potser dona una manera molt reflexant, molt bé, tot el que ell sent per aquesta afició, per aquesta camí que el porta. I diu, en los bosques suceden cosas sorprendentes, árboles que se comunican entre sí, árboles que se aman y cuidan a sus hijos y a sus viejos y enfermos vecinos, árboles sensibles, con emociones, con recuerdos, increíble, pero cierto. Això ja ens dona una idea de on t'anem. I el senyor que ho ha escrit és un guarda forestal, el Peter Wall Leven, suposo que és alemà, no ho diu exactament, és amant de la natura, i no es narra en aquest llibre fascinantes històries sobre insospechades i extraordinàries habilidades de los árboles. I a sí mismo reúne por una parte los últimos descubrimientos científicos sobre el tema, y por otras sus propias experiencias vividas en los bosques, y con todo ello nos ofrece un emocionante punto de vista, una manera de conocer mejor a unos seres vivos, con los que queremos estar familiarizados, pero de los que desconocemos su capacidad de comunicación y su espiritualidad. Y gracias en aquel llibre descubrim un món completamente nou. I bé, un cop llegit això, ara et toca tu parlar, Abra. Bueno, el que més em va impactar el coneixement és un científic, i apassionar pels arbres, i treballar de guarda bosc. No és una qüestió isotèrica, perquè hi ha en el món també alguna corrent molt isotèrica d'estemes, que és algo que està més allà de la raó, és realment científic. Perdó, que s'anirien pels núvols. Sí, i que en algunes coses podien dir que pissen fora de test, en algunes coses. Està bé que s'ho creguin i no fan mal a ningú, i tal, però és realment científic. I ell demostra en el llibre, el llibre senzill, no és un llibre d'universitat, que per sota els arbres es comuniquen a la risoma, i l'abre que no li arriba ve a la glucosa, perquè el propi arbre li dona glucosa. Els comuniquen a ella a través de les risomes, que es diuen que són l'especia de cetes, que van per sota dels arbres, i li transmeten la glucosa que necessita. Aquestes coses impacten. I això és un fet científic, perquè el relligit en aquesta llibre hi ha altres últimament. No és que subventi ningú, sinó que podríem dir que n'hi ha una intercomunicació entre els arbres. No l'ajuda d'uns dels arbres. El que fan és que quan surten dos que estan junts, en la part que estan junts no creixen, creixen per l'altra banda, per no competir, perquè si l'abre creix natural i et junta l'altre, s'atropellarien, les branques i tal. Doncs aquesta banda no creix. Déu-ne l'abre com de l'altre. La deixen perquè et puguin treure el sol... Li donen el seu estall. Inclus en les selves i amb les coses... No sé, on siguin més tupits, en els boscos. I tu, qui has experimentat alguna cosa? Una vegada parlant fora d'aquí de micro, em vas dir que n'hi ha aquesta costum, que ara s'està posant molt de moda, o almenys s'està parlant més, que és aquesta d'en el bosc, ha fet passejades pel bosc i habrassat els arbres. Això en el Japó li diuen, i un home japonès encara no en ve. Això és un problema de l'edat. És un problema del japonès. Sí, també. I és medicina clàssica i tradicional. La medicina convencional accepta esta teràpia, de fer baix de bosc cura a la gent, cura de pressions, cura de molta enfermedat, dona estímuls, que és un altre aspecte que parlen al llibre, és que en el bosc, jo no tinc, quan vaig a esdomenges, que jo per el matí estic una mica depressiu, perquè la vida és així, i la realitat és tan dura, per tot. I quan surto, surto eufòric. I és que aquí explica que hi ha elements que desprenen els arbres, que el donen vigor, que tu els respires i donen vigor. Això és un fet científic, també, que no és una cosa sotèdica. I deu ser, perquè havíem passat anys i anys, surto i arribo allà, em pego la pallissa, trencant els barzefs i lio els arreglant, tallant arbres invasors, arbres invasors, el bosc lamentableament, també té arbres invasors. I em vas i torno a casa eufòric. És com si haguessis anat a veure una comèdia, eh? Sí, sí, sí. I dius, bé, aquestes qüestions, que jo soc molt racionalista. Però ara tu que... nosaltres ja saps que és un programa de l'església, i moltes vegades parlem de coses teològiques i tal, però en realitat, el que ens interessa, és aquests efectes, aquesta espiritualitat, i ara tu has trobat també espiritualitat amb els arbres. Perquè almenys m'ho vas dir. Parla una mica d'això. Bueno, el... l'abre que surt aquí en el llibre, passejant per la Valle de Sant Just, que estigava alçat, i que hagi llegit el poema, avui ha estat. Està molt a prop de casa, està en l'ITUV. És un arbre, és un roure, i tu és, que està aquí, perdut. És un roure mental, aquest que havíem rebut a un roure mental. Sí, està aquí, he perdut en una zona tan... tan... de l'Ars. La zona industrial, l'ITUV, i tal. I, sin embargo, és magnífic. I persones com són gent de tota la vida en el poble, que han escut en el poble, no l'havien ni observat. No. Jo el vas descobrir i està al entorn una mica degradat, una mica, eh, molt. La persona està a l'arriera, en l'espitada, i tal. I ara porta anys que he d'anar a visitar-los, d'un parell de vegades de la setmana, a visitar-lo, l'abraço, dos minuts, i noto una corrent. Una corrent. O sigui, que, almenys, això no tu estàs inventant ni moments, que és veritat. No té res a dir en situació. Però, per clar, aquest senyor, que escriu el llibre, és que la corrent per dintre van centenars i milers de litres pujant a construir les fulles. Sí. I és possible que sigui aquesta corrent de... Sí, com una transmissió de l'aigua que passa per dintre de l'abra. Que passa per dintre de l'abra, però milers de litres passen, eh. Per arribar a totes les fulles, fer-les creixer, i mantindre-les, perquè, si no, no m'entendrien. Si no arriba, s'acarien, o sigui, s'ho varien, i ja s'acarien les fulles. Jo t'he entès que aquí, això sempre és tu molt més que jo, perquè aquí entès tota la cosa freàtica, és a dir, de sota del dilló, és molt rica amb aigües. És a dir, que potser per això el poble també és molt... Sí. Segons com. A menys que no hi hagi una saquera molt gran, com aquella vegada, i vostè s'ho han de saber, que no hi havia, i ell agafava agarrafes d'aigua, per regar aquests sabres, que ara estan per què, que m'hi tanxulo, que s'ha fet, no? Sí, el torrent de Can Cortés. És a dir, que potser hi ha cinc vegades, en dos garrafes, per als arbres petits. Els petits, perquè les algines i els roures, i en general els arbres, el que fan és foradar la roca, és impressionant, forada en la roca, una mica, de l'escàrdem. Plou i esta aigua oxida la roca, i facilita que es sereixi. És com una cosa de la lloció. I en totes les rails entren per allà, i tornen a escardar més, tornen a entrar més a aigua, i en això l'aigua que és arribar a l'estiu, és en una zona que tu vas a la roca, la roca del primari. De primari són amb pisarres, o granits, però pisarres i granits, a base de temps i tal, l'abre, l'esforada, i penetra. I els algines i els roures, més fons que l'altura de l'abre. El qual vol dir després que té substància suficient per poder créixer. Sí, perquè queda, crea com a coves, petites coves, que són plens d'aigua, tot el dia que ha plogut, i això dura tot l'estiu. Però en aquest cas, jo trobo aquí, ja que busquem sempre coses de tipus, de tipus, no sé, de solidaritat, no? És generós, perquè un abre és generós. Mireu, quan parla del roure monumental, això també ho has d'escriure a tu? Més de 30 metres d'alçada, el tron labraça en 3 persones, les branques sòlides, acullen els ocells. Els fruits alimenten la fauna, arrelaten un indret de contrast entre la ITUV, naus industrials, i una mica d'agricultura residual. L'estiu fas una ombra collidora, a l'hivern una catifa de fulles, monument natural, a l'inici de la Riera de la Vall. Molt bé, eh? Jo el que veig és això. Jo vull que m'expliquis, que t'ho vaig dir també, que ens diguis a tots, aquesta passió, d'on t'ha vingut? Aquesta passió, bueno, és construir-nos a poc a poc. Anem construint-nos. I vam vindre, dels joves en un món, diguem, negre, escurt del feixisme del nacional catolicisme, i dintre del catolicisme va començar el que on s'hi va ticar, i que va avorir portes. I aquestes portes porten a... que la gent les replanteixi, i que és el que s'anime, i tal, i qüestionen, que és la gran por que tenen tots els regents, que és a qüestionar. A qüestionar, clar. A la grà, i totes les religions, i tot tenen la por a qüestionar. I si jo faig la reflexió, vol dir que traguem tot el que es diuen, totes les mentides que es diuen se les traguem. I ja el coixem al cap, ja està. I d'aquí, jo em vaig fer bé comvençut de la no violència, tant de crits, com a Martin Luther King, com a Gandhi, i com a les guerres, la pau, i d'aquí ve tota l'evolució. Si tu eres tal, també t'apropes la natura, i a l'any 80 ja érem els primers ecologistes, d'alguna manera. Ara, si està parlant d'això, i jo, clarament, ja des dels 70 anys, hi havia un perspectiu a dir que el 80 ja ho deien. Ja ho deien. Ja deien que el Maria podia donar llum a tota Europa, en plaques solars. Ja ho deien, que les solucions... que l'ave era una bestiesa, una tirada de diners. I sobretot per donar unes coses que en realitat no tenen cap benefici per a la resta. Només per anar una mica més de pressa, i que a vegades van buits. La més pressa era la gent d'Elit, que eren partidaris, ja ben estudis i es presentàvem, en fer doble via en tot el país, en tot Espanya, que era un 10%. I perquè el tren pogués anar a 200 per hora. Trens a Madrid, té 3 hores, és directe. I a Madrid podien anar a alguns directes, i alguns que paren en altres zones, i per tant, aquí entre Roses i Mitja, el 4. Sobre, doncs era un 10% del cost. I d'una manera bèstia i brutal, doncs està ahí. Bueno, el que has dit abans primer, d'Almeria, que diu que podria donar llum a tot Europa, a desplaques solars. Però la gent a vegades sembla que siguin una mica obsecades, amb coses que no tenen d'allò. Per exemple, el mateix que els molins de vent. Els molins de vent tenim matèria prima, segons com i segons qui, doncs fallets, perquè aquelles molins són massa... Dius, bueno, al tanto, voleu-lo, no voleu-lo. Desplaques solars també és a dir, que sembla que l'humanitat està a cert punt a comptes de dir, anem a millorar la natura, no. I després que això també a vegades s'ho han parlat, que encara n'hi ha més pena, perquè jo només quedaria la paraula pena, perquè els capitòstis de Mons, com per exemple el senyor Trump, diu que no, que ni canvió climàticos, ni ecologis, ni res de res, que l'interès és una altra cosa. Bueno, que el liberalisme capitalista o secat en el mediat, el benefici immediat ho arrasa tot. I això és el gran drama que tenim a l'humanitat. De totes, tornem una altra vegada, els sabres. Quina... podríem dir? Quina similitud podries tu comparar? Quina comparació podries fer? Entre els humans i els sabres. No sé si t'estic posant... Bé, els humans són plurals, contraeïtoris, plurals, contraeïtoris, i els arbres, que compreixen el seu paper, saben que són natura, i per això el grup ecologista aquí va agafar la celebració dels 10 anys, el 2007, va agafar, som natura. La gent s'aconsegueix que som natura. Aquí hi ha persones d'estats liberals que es pensen que l'àmbit senyor de tot és l'ésser humà, l'home o l'ésser humà, perquè tot està somés a la seva tal. El home també és part de la natura. És natura i ha de respectar la natura. Els animals, els seus cicles, els ocells, els arbres... Ja nosaltres, no, no. Perquè... i és tan elemental, tan elemental, perquè jo es diria que... mira, i teniu tot març per vosaltres. M'he gran que la terra. No es pedra, tot es pedra, perquè és el que defineix la vida. La vida la defineix els arbres, la capacitat de l'aigua, la capacitat de crear plantes, moscos, d'alimentar, i això és molt fi. Això és molt fi, és la capa d'Àfrica, es diu en termes tècnics, que en algun lloc són 3 metres, ja el més gran, la capa d'Àfrica. La capa d'Àfrica és la que s'ha format de l'humus, perquè aquests arbres que foran en la muntanya, no solament foran de la muntanya, sinó que fan humus. I aquest humul va fent un terreny que és el que pot produir. Per aquí, en zones de muntanya, es veu quan hi ha un tallant, tu veus que és roca, i això és la capa d'Àfrica. Això és el que defineix la terra viva, de mar, la lluna, que són roques, que són pura roca. I aquests senyors es pensen que són pura roca, que se troben els aliments directament del pebre. No ho sé, no sé què et pensen. No sé, a vegades et fa una mica de somriure per no plorar, si es canvirem les coses. Però encara si tot, jo crec que, i sempre, no sé si és que soc molt optimista, però crec que la gent, i sobretot els que aniran creixent, hi haurà els quatre que no, però que cada vegada tenen més tendència a donar-se, de que formen part d'un tot, que no són mallats que nosaltres, i sobretot la gent jove que sí conscient, i crec que sí o no. M'ha arribat un apetit pel·lico documental d'un senyor de la Índia, que ja sabeu com és allà, plàstics, contaminats, una plaia de quilòmetres, degradada absolutament. D'anys i anys... D'anys i anys. D'anys i anys. De denatiranis, de abalocats, enterrats ja entre la sorra i tal, que no estava en la superfície. Va començar a netejar. Això és impossible, quilòmetres de plaia. Se li va adjuntar gent, i cada vegada se li va adjuntar més, i ara grups escolars i tot, m'he quedat emocionat que això sí que és una obra impressionant. No, també tenim ara... Un senyor que no ho tenim ni els 40, no l'ha arribat. No, no, i l'anullat d'aquesta soca, que també va començar... Per això dic que la pulser a l'home, dins de tot, és més intel·ligent de lo que ens pensem, encara que a vegades és tot el contrari, però accepta els 4, que són els que més criden, però a la resta, gent que estima la natura. I no ho sé, jo trobo que... són bona companyia, el sabràs? Ja ho he explicat abans i són molt bona companyia. Em passa molt bé. Vaig a esbovenges que em faig desgarrapades. Em fa de tant ells perquè t'estàs desgarrapat. No, són els avarsets. Que està molt bé, que també n'hi ha d'avarsets, en les zones de trànsit, o sigui, en marges. Perquè la gent no es faci molt bé. No, perquè preserva i també acuï a certa fauna, que poden viure allí protegits, dintre de l'esponja. Fixa't que jo protegeixo els avars petits, que ara n'hi ha uns 10 plantats, d'un any o dos anys, costa molt de créixer, que es trepitja. Però protegeixo els avarsets que tallo. I això el propi... Ja no hi ha litepànic. No hi ha llibertat. De totes maneres, la natura en sí. La veritat és que no sols cements són els humans, potser perquè tenen una intel·ligència, una mica més malevula que el sapre, però en tota la natura, n'hi ha aquestes lluites per sobreviure, per d'allò, dintre dels avars també, n'hi ha espècies invasores. I aquestes espècies perjudiquen molt, que ara parlem d'aquí, de Sant Just. N'hi ha aquí, en aquest poble? Sí, a la part d'aquesta. Com es diu? Island. Doncs aquella canya... No sé, ara... És provenient del tròpic. I té una... És una cosa invasiva. Sí, que ha vingut en els vaixells i tal. S'ho menja tot, menja el terreny, i és una fusta dolentíssima. Ni pa cremar, ni pa cremar, perquè és tòxica. I costa d'eliminar, perquè li han de parlar una indició a la banda de l'Aïs. I a la base de temps es suga, i solament viu, quan troba terreny, a la aposentació. Si la natura d'aquí funciona, no hi ha problema. Per això, quan han d'esforçar, en terrenys, horms troben terreny. Després, la càssia, que és un arbremaco, també és invasor, i la fúria de llorrer, llorrer també i tal. Allà, en la zona on estan els arbres, si vegués... Mira, comencen a caure aquí, aquí, aquí, aquí, i en creixen 10... De les altres, sí. De càssies. En un tros d'un metro quadrat, tenen creixent 10 o 15. De primits, d'or, no sé què, que ho feien al terreny, que no deixen ni passar, ni creixen altres tipus de tro. I ara et faré una altra pregunta. Quan tu vas si estàs al mig de la natura, quan estàs disfrutant de tot aquest paisatge tan bonic, quan estàs, com si diguéssim, veient-ho tot, penses sempre que n'hi ha algun poder superior? Alguna cosa que està per sobre de nosaltres? Segurament que n'hi ha. Ara el gran problema és quina és. Per mi, com ha de ser bona persona, intento... Quan tu ja ets bona persona d'allò, saps que dintre de tot portem algú que és bo i que estimarem molt a la natura, no? Que els hi diem a to, els hi diem els uviens. Que això, que perseguir... perseguir la bondat i la amistat, i els valors positius, ahir està, perquè vulgui, però ahir està Déu. Ja es podríem abraçar monabra per rebre les vibracions positives que tenen, no? Bueno, a tots els que s'agraden la natura, aquí ens tenen, sobretot amb l'abra, ell s'estima tant que s'ha agafat aquest nom. Ell es deia d'una altra manera que vostès també el coneixien, però se'n referma amb les seves idees. Doncs fins... Moltes gràcies, saps? Fins a la propera. I per vostè és el dimic, el dissabte, si volen tornar-nos a escoltar, de dos quarts d'11, de Déu, dos quarts d'11, dos quarts d'11. Hauríem d'allegir l'Avengelli, com sempre, però ja no ens dona temps. El senyor Carlos ens ha matussat més amb els sabres i ja no ens ha donat temps. De totes maneres és el sisè del temps ordinari. Ficlo C. Bona tarda i moltes gràcies, saps? Bona tarda. Acabem. Ara escolta's ràdio de spam. Sintonitza's ràdio de spam. Ràdio de Sant Just. Gràcies a tots. Ara ve un programa per arquíòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense tiquetes ni dades de caducitat.