Veus Parròquia del 12/6/2019

Veus de la parròquia. Esteu a la sintonia de ràdio d'Esvern en el 98.1 de la Freqüència Modulada. Avui, dia 12 de juny, tots us venim de celebrar la Pentecosta, i l'església ens convida a viure plenament la festa de la Santíssima Trinitat. Ho intentarem comunicar amb tota claredat i senzillesa. Avui sense la veu de Joan Algarra, que la tenim una miqueta malalta, li desitgem que es posi bé el més aviat possible. Aquí, doncs, amb vosaltres, en Carles Rius i Pere Oliver, iniciem el programa amb la lectura de l'Avengelli del proper diumenge, dia 16, correspondent a la setmana onzena de durant l'any. També el nostre cordial salutació a tots los oyentes de cualquier lugar del mundo que venen a escotxar-nos gràcies a la actual tecnologia. La Palabra de Dios no s'une en fraternal abrazo amb tota persona que siga la Palabra del Señor en les sagrades escritures i espire a seguir su exemple. Ens apropem a la vivència d'un cel nou i una terra nova en aquest temps que s'anuncia que Déu evitarà amb tothom qui l'estimi i aixugarà totes les llàgrimes provocades pel sofriment. Quan el dolor i la mort hauran passat. Jo sóc el camino, la veritat i la vida. Jesús afirmò. Lectura de l'Avengelli segons Sant Joan Jesús diguei als apòstols. Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l'esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte, comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em glorificarà perquè allò que us anunciarà ho haurà rebut de mi. Tot el que és del pare és meu. Per això he dit allò que us anunciarà ho reb de mi. Comentem que ens diu la lectura d'aquest avengelli del proper diumenge. I és que tot i haver començat el temps de durant l'any, no podem oblidar-nos tan ràpidament del que hem viscut, del que ha passat, del que fonamenta la nostra vida com a cristians i cristianes. Del sentit que té per nosaltres la penta costa, la vinguda de l'esperit sant, que és el que dona fortalesa a la nostra existència. El pare ens ha estimat tant que ens ha donat el seu fill, i el fill amb el seu gran amor ens ha donat la vida de la gràcia, a mort i ressuscitat per nosaltres, i la vinguda de l'esperit ens fa capaços d'intuir el misteri, de poder convertir la nostra vida en un acte permanent de gratitud. L'avengelli d'avui ens recorda que el temps de durant l'any, després de la vinguda de l'esperit sant, és un temps d'escolta profunda, d'una escolta des del cor que ens ha de permetre de descobrir la veritat, de donar-nos dels signes del temps. D'allò que diu, espera de nosaltres en aquest moment. Un moment. Notícies d'Església. Parlem avui d'un llibre, que una vegada i una altra s'edita de nou, perquè el seu contingut és ple de sabiesa, i el seu autor pren un gran nombre d'exemples del nostre viure, cotidià, i els posa la llum dels Escritures, la paraula que, a través de l'antig i el nou testament, ens serveix de llum i de guia. Ens referim a paraules per al silenci, per a l'escripció. Ens ha semblat avui molt adient destacar els seus pensaments sobre l'adversitat, aquesta figura fosca que a totes i a tots, en algun moment, ens visita. Ningú escapa de les seves fatigues, el rei i el pastor. Ens referim a paraules per al silenci, un recull d'articles de mossèn Josep Maria Limbao, publicats al full dominical, i que ens conviden sempre a la reflexió o a la pregària. Ens ha semblat avui molt adient destacar els seus pensaments sobre l'adversitat, el rei i el pastor, qui mana i qui ho vegeix, el de dalt i el de baix. Però hi ha qui pateix en accés davant les adversitats de tota mena, que la vida proporciona a tots i a cadascun dels mortals. Els punts que us comentem tot seguit, pretenen ser una reflexió perquè les dificultats no se'ns clàvir a la pell ni ens facin tant de mal. Acceptar les contradietats i les diversitats tal com es presenten. Cal prendre els fets i les coses tal com són, i no pas com voldríem que fossin, tot i que cal lluitar perquè no arribin a ser com són en realitat. Cal afrontar els fets amb esparit assossegat i ànim distès. Posar la confiança en Déu i oferir-li el sofriment que ho primeix i fa mal. És de savis trobar la manera de prendre les adversitats per allà on fan menys mal, per on cremen menys. És per això que els fabricants de tuells, que van al foc, es posen nances i mànecs. La ignorància espiritual, la manca de vida interior, és la rel de tots els patiments. Cal pregar la oració d'on és sempre assosseg, serenitat i pau. És important saber somriure davant la contrariatat, cantar davant l'adversitat i donar sempre gràcies a Déu. Els educadors solen dir que sense contrariatats no és possible una bona forja de voluntats decidides i fermes per poder frontar amb èxit i sense traumes les dificultats que se'ns presenten sovint. Que no és possible caminar sempre per damunt de catifes de flors sense espines. Que no és bo aconseguir sense esforç de capmena, qualificacions, títols, diners o càrrecs. La persona es descobreix quan es mesura amb obstacla i a tot ens ajudarà a viure amb optimisme i alegria. Ens recorda, mossèn a l'imbau, que saber viure amb optimisme i alegria allò que ens ha tocat a cadascú de viure no és pàgens fàcil. Recareix saber acceptar la voluntat de Déu i suposa una espiritualitat provada. Saber viure amb optimisme i alegria és no acceptar, ni de rotes, ni fracassos a priori, abans d'hora. És transpirar pau, serenitat i confiança. No deixar saber-se ni reconar, ni empresonar per les circumstàncies, per la dissort o pel sofriment. Saber viure amb optimisme i alegria requereix saber donar sentit a la vida, el dolor, a la mort. Buscar la transcendència en tot i tenir present que a la fi de tot sempre, sempre hi ha Déu. Per aquests i molts altres savis consells us recomanem paraules per al silenci. Fe i actualitat. El mes passat van parlar en aquest programa de la pel·lícula de Francois Ozon Gràcies a Déu, que tant d'interès va despertar entre cristians de totes les confessions i també entre no creients sorpresos pels relats que ens explicava. I dèiem que el cinema no és pas a lier els temes d'església, quan s'apropa a fets que ens fan compartir la fe amb realitats que les patim a l'entorn on vivim. Aquest mes, una altra pel·lícula, acabada d'estrenar, ens ha interessat força i la recomanem vivament. Aquesta pel·lícula va ser un acte de El Creyente, de Cédric Kant, una obra intensa sobre un jove toxicòmen que intenta alliberar-se de la seva dependència en el cí d'una comunitat religiosa. L'art d'o camí de salvació i possible redenció d'un ànima submergida en la seva propia nit de drogues i de ferides psicològiques profundes i invisibles és el que va decidir explorar meticulosament el realitzador francès Cédric Kant en aquest film. Un jove abretó de 22 anys és acollit, com hem dit, en una comunitat cristiana que la formen un parell de dutzenes de nois com ells, tots toxicòmens en algun moment de les seves vides. Els regeix una disciplina molt estricta en la qual els treballs manuals s'alternen amb les pregàries i els cans liturgics. La deporada posada en escena i la fabulosa autenticitat del que veiem amb emocionant sequències de Kant, oració i testimoni ens porten a la recerca de la transcendència a través de la fe i les seves reflexions sobre la mutabilitat de l'ànima humana i com les decisions que aprenem poden tant enfonsar-nos com elevar-nos. La importància de la fraternitat ja és sempre present i deixa clar que la taula de salvació del seu protagonista és sobretot en els intensos vincles que estableix amb els seus companys de penúries. La pel·lícula no ens convida mirar cap a dalt, sinó més aviat que pel nostre propi interior, on trobarem més preguntes que respostes i ens insinua que el millor de tots els deus és el coneixement i el pitjor de tots els diables, la ignorància. Aquesta obra és encara en cartell al cine Baix de San Feliu i al cinemes Bolitge, Girona i Gran Sarrià de Barcelona, doblada en castellà i en versió original francesa al cine i elmo del centre comercial Nova Icària. I, canviant ara de tema, ens preguntem què té d'actualitat el personatge d'Antoni de Padua per haver-hi a Franciscà i doctora de l'Església, la festa del qual celebrem demà mateix, dia 13 de juny. Com tants personatges, els personatges de l'església, els personatges de l'església, els personatges de l'església, els personatges de l'església, els personatges de l'església, els personatges de l'església, els personatges de l'església. Com tants personatges que han adquirit prestigi al llarg de la història de l'Església, el seu nom segueix vigent al llarg dels segles i moltes persones els honoren portant el seu nom. Antoni de Padua, nascut a Lisboa l'any 1190 i mort a Padua el 1231 va ser un popular predicadatori teòleg franciscà conegut en el món de parla portogués amb el nom d'Antoni de Lisboa. Fou que no enge regular de Sant Agustí el Convent de Sant Vicenç Extremurs de Lisboa, d'on passar el de la Santa Creu de Coimbra, molt conegut com a centre d'estudis de les Sagrades Escriptures. L'any 1220, a motiu de passada relíquies dels primers franciscans martis del Marroc, es feu franciscà i es canvia el nom de Ferran Perantoni, i va anar, com a missioner, al nord de l'Àfrica. Quan en retornava, una tempesta al portar Sicília, i d'allà va passar el Convent de Monte Paolo on començar la seva fama com a predicador. Durant els anys 1223 al 26, ensenyar a Bologna i també a Montpellet, Tolosa i altres indrets de França, d'aquests ensenyaments, nascer l'escola teològica franciscana. Els seus sermons dominicals i moltes cartes i articles pasturals es conserven encara avui en dia, i els seus missatges de fidelitat als evangelis, i sobretot, la seva vida plena de bons exemples, el van portar a la Santedat. Canonitzat pel Papa Gregorio XI l'any 1232, i considerat doctor de l'Església Catòlica, la seva popularitat va anar en augment i la devoció, envers la figura de Sant Antoni, va créixer sobretot als voltants de l'any 1619, quan diverses persones atribueixen al Sant tota mena de prodigis i miracles. Avui segueixem venerat arreu del món sobretot a la ciutat de Padua, que es troba a la regió del Beneto al nord d'Itàlia, ciutat per cert molt pinturesca amb el seu jardí botànic i la Universitat més antiga d'Europa, on va comptar amb professors com Galileu o William Harvey. Aprofitem, doncs, la data per felicitar tots els Antonis, Antonios, Antonies o Antonietes que demà celebren el seu sant aniversari. Beno cal dir que al passat diumenge 19 de juny vam celebrar amb molt de goig la Pascua Granada, i ens ho recorden amb aquestes paraules, el full dominical número 23, el senyor Rector Joaquim Ríos. Han estat set setmanes des de que reunits celebraran la resurrecció de Jesús. Ja sabeu que el número 7 en la segrada escriptura vol dir plenitud. Si el recordeu, a l'Avengelli ens diu Jesús, cal perdonar 70 vegades 7, és a dir, sempre. Tenint en compte aquesta referència evangèlica, nosaltres hem celebrat la cinquantena de Pascua Florida a Pascua Granada. Han estat set setmanes, aquesta cinquantena es corona amb la festa de l'esperit, pent de costa. Com a plenitud, en el camí de la nostra redenció, que ha dut a terme a Jesús amb la seva mort i resurrecció, ha arribat per tothom l'espressió més profunda de la redenció, i és que ens ha estat donat a tota la humanitat el do de l'esperit sant, que és la plenitud de Déu en nosaltres mentre anem fent camí vers la plenitud amb ell, el pare de tots, per sempre. Quan Jesús havia de marxar d'entre nosaltres, ja ens va dir, us convé que me'n vagi, així vindrà vosaltres l'esperit sant. La presència de Déu vivent en mig del nostre món és pel seu sant esperit, l'esperit és la veritat i la veritat us farà lliures. Déu el pare com a creador, i va ser en l'inici de tot el que ha estat creat. Per fer verídica, la redenció del nostre pecat es va fer present i humà, com nosaltres, amb la persona de Jesús. És a nomar, va viure unita el pare per fer el que calia per redimir la humanitat. Això, com portar a morir crucificat, és sent innocent per poder perdonar, des de la creu, a la humanitat que el crucificava. Així, el pare va poder veure la seva voluntat salvadora ressuscitant-lo, i van sent la mort amb la vida nova que Jesús ens mostrava en la seva persona. Com a ser humà, morir. Com a fill de Déu, endut al cel, viu per sempre. Mentre ens toca a nosaltres estar en aquest món tot caminant vers la nostra mort, esperem la nostra personal ressorrecció, guiats pel do de l'esperit sant que Jesucrista ens ha enviat com a guia i força espiritual per la lluita diària i joia permanent del nostre esperit. Celebrem la pàscua de Pentecosta amb la joia més profunda de tenir en nosaltres, des del nostre baptisme, el mateix esperit sant que ens guia pel camí de l'Avengelli. Nosaltres podem fer-li cas o per sentir d'ell, deixant-nos guiar pels propis instins, manies o opcions que decidim dur a terme sense cap mirament dels valors que Jesús espera de la nostra manera d'actuar. Que celebrem en aquesta pàscua de Pentecosta amb goig i amb més ganes de deixar-nos guiar per l'esperit sant, segur que també farem el bé i ens sentirem feliços a la nostra pla de vida de cada dia. Signat, mossèn Joaquim Rius. Comentari a l'Evangelio del dia de pàscua de Pentecostès. Ven Espíritu Creador i infunden nosaltres la força i l'alient de Jesús. Sin tu impulso i tu gràcia, no ho acertem a creure en ell. No ens atreverem a seguir els seus passos. La iglesia no se renovará. Nuestra esperanza se apagará. Ven i contagia-nos el aliento vital de Jesús. Ven Espíritu Santo i recorda-nos les paraules bones que deia Jesús. Sin tu lluit i tu testimonio sobre ell iremos olvidando el rostro bueno de Dios. El Evangelio se convertirà en letra muerta. La iglesia no podrà anunciar ninguna noticia buena. Ven i ensenya-nos a escuchar solo a Jesús. Ven Espíritu de la verdad i haz-nos caminar en la verdad de Jesús. Sin tu lluit i tu guia, nunca nos liberaremos de nuestros errores y mentiras. Nada nuevo y verdadero nacerá entre nosotros. Seremos como ciegos que pretenden guiar a otros ciegos. Ven y conviértenos en discípulos y testigos de Jesús. Ven Espíritu del Padre i ensenya-nos a gritar a Dios Abba, como lo hacía Jesús. Sin tu calor i tu alegria, viviremos como huérfanos que han perdido a su Padre. Invocaremos a Dios con los labios, pero no con el corazón. Nuestras plegarias serán palabras vacías. Ven i ensenya-nos a orar con las palabras y el corazón de Jesús. Ven Espíritu bueno i conviértenos al proyecto del reino de Dios inaugurado por Jesús. Sin tu fuerza renovadora, nadie convertirá nuestro corazón cansado. No tendremos audacia para construir un mundo más humano, según los deseos de Dios. En tu iglesia, los últimos nunca serán los primeros. Y nosotros seguiremos adormecidos en nuestra religión burguesa. Ven i haz-nos col·laboradores del proyecto de Jesús. Ven Espíritu de amor i ensenya-nos a amarnos unos a otros con el amor con que Jesús amaba. Sin tu presencia viva entre nosotros, la comunión de la iglesia se resquiebrejará. La jerarquía y el pueblo se irán distanciando siempre más, crecerán las divisiones, se apagará el diálogo y aumentará la intolerancia. Ven i aviva en nuestro corazón y nuestras manos el amor fraterno que nos hace parecernos a Jesús. Ven Espíritu liberador i recorda-nos que para ser libres nos liberó Cristo, y no para dejarnos o primir de nuevo por la esclavitud. Sin tu fuerza y tu verdad, nuestro seguimiento gozoso se convertirá en moral de esclavos. No conoceremos el amor que da vida, sino nuestros egoísmos que la matan. Se apagarán nosotros la libertad que nace y que nos hace crecer como hijos e hijas de Dios, y seremos una y otra vez víctimas de miedos, cobardías y fanatismos. Por lo tanto, ven Espíritu Santo i contagia-nos la libertad de Jesús, firmado José Antonio Pagola Presbítero. Sempre les sàvies paraules del doctor Teologia Francesc Torralba ens recordaven els apunts per l'anàlici del full dominical del passat diumenge, un mar d'emocions, l'admiració, el motor del saber. Aristòtil ens recorda que els homes van començar a filosofar per causa de l'admiració. Manmira allò estrany, allò inusual, allò que trenca la cadència dels dies i de rutina de les hores. Per tant, me'n sorprèn de tern retorn del mateix, el cicle de la vida, l'anella que dona volta sobre si mateixa. Manmira que hi hagi rutina i que tot torni una i una altra vegada, la ginesta, la primavera, la neu a l'hivern i els tons ochres de la tardor. René Descartes considera que l'admiració és una de les grans passions de l'ànima, la defineix com una subtada sorpresa de l'ànima que experimenta davant d'allò que no sap concebre. És una punxada, el prolegomen d'una part espiritual. Admirar-se és viure, i no s'admira de res, no s'interroga per res, viu com si ja hagués viscut, viu sense viure, no viu. Admirar-se és prendre consciència de la pròpia fragilitat, però a la vegada deixar-se en vadalí per la belleza que ho amara tot. L'admiració és una preciosa pregària laica. Signat Francesc Torralva. Acabem recordant sempre uns quants tuits del papa Francesc que diu, si ets jove d'edat però et sents dèbil, cansat o desil·lusionat, demana Jesús Cadranobi, amb ell no manca l'esperança. Mitjançant l'horació, aprenem a renunciar a la ideolatria i a l'autosuficiència del nostre jo i a declarar-nos necessitats del senyor i de la seva misericòrdia. Quan preguem pensem que ho fem amb Jesús, Jesús és la nostra força, Jesús és la nostra seguretat que en aquest moment intercedeix per nosaltres. Que el senyor ens doni sempre esperança en el futur i la força partirà endavant. Hem arribat al final del nostre programa. Ens podeu tornar a escoltar el proper dissabte a dos quarts d'11 del matí i el dimecres vinent tornarem a ser amb vosaltres a dos quarts d'avui del vespre. Fins aquí el programa Beus de la Perròquia, avui dissenyat per en Carles Rius i Pere Oliver. Molt bona nit si ens escolteu en divendres i molt bon dia si ho feu en dissabte. Fins a la propera audició. Adeu-siau. Fins aquí el programa. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats...