Veus Parròquia del 25/9/2019

Bona nit a tothom! Tornem-nos aquí! Un curs més i comencem! Com estem, Jesús? Bé, de moment estem! Com anem, l'estiu? L'estiu? Bé, una cosa que us puc explicar és que m'ha entès un huracà. Ah, és veritat? Un huracà, un huracà, eh? Sí, sí, no, no. Jo vaig veure algunes imatges i m'han enviat algun mail, algun vídeo, però el passeig era, com si hagués passat allò, una mole, eh? Les cases inundades, goteres a tot arreu, perquè quan l'aigua cau el sostre i són teules, i els desaigües no desaiguen, perquè hi ha molta aigua, llavors l'aigua puja de nivell, i les teules no són impenibilitzades, sinó que l'aigua es cola per dintre. Es va filtrant. I cau a dintre a la casa, però això impressionant. I a casa vostra també us va passar? I tant, i tant. Sí? Vaig tenir que sortir amb un pan d'aigua a l'aixida per netejar, sí. Però bueno, és una experiència. Bueno, aquí tenim que dir que el canvi climàtic no no, però el canvi climàtic és una realitat, perquè aquest tipus de pluges i vents no eren normals, no els hem tingut mai nosaltres d'aquesta manera. No, canvi climàtic, és difícil a algú que digui que no ho creu. No, no, perquè les accions que estem tenint, de un i do, eh, vull dir. Bueno, finals de juliol va ser aquí Sant Just, el cap de setmana aquell 26 i 27, i 28 de juliol també vam tenir aquelles vantades, que també van caure arbres i demés. Vull dir que tampoc no era normal, i més amb minuts, va començar a ploure. Bueno, un vent, un vent, es va començar a liar, i amb dos minuts teníem un bon cidral muntat aquí al poble. Passa molt això ara, sí, sí. I a mi es fa por perquè dius, ploure, i dius, bueno, espera't. Espera't què he de fer ara. He d'aplicar algun pla, perquè ja no saps si ploure, com antigament plovia que feia el ximxim aquest famós o vindrà aquí l'arribada del dia, no? És evident, és evident que... És que hem de vigilar tots que els desaigües estiguin sense que fulla, que el clavagaràm no tingui res, que pugui obstruir el clavagaràm dels carrers, que a vegades quan passegem, si els veiem tapats el que sigui, que avisem a l'ajuntament el que sigui, perquè quedin nets, o si no, nosaltres mateixos hi tirarem aigua el que sigui, perquè aquelles fulletes s'envagin, més que repartir els clavagarams tot el que pugui engolir aigua, quan que no sabem com són les pluixes, tenir-ho... Està preparats perquè si no a destrossa és considerable, eh. És evident que això ja és tan evident que s'ha d'alguna manera ens hem d'ocupar cadascú al segon nivell, no? Sí, sí, no, no, està clar, però bueno, a casa els patis, els jardins o les terrasses, doncs pensar els desaigües que estiguin, perquè si no els tenim bé podem inundar el veí de sota, bueno, en un sentit de petites cosetes, però que ens podem treure bastants mal de caps, ens podem estalviar algun que un altre mal de cap. Doncs bé, doncs benvinguts, una altra vegada us tornem a dir a tothom, ens falta el Dani, perquè avui el Dani no ha pogut venir a fer programa amb nosaltres, però el tindrem en el següent més, i nosaltres tornem a ser aquí, molt contents, perquè significa que estem bé, hem pogut decaudir de les vacances i, bueno, ja estem junts una altra vegada, que és el que ens dona alegria, no? Fas la parada de l'estiu, però retrobar-te amb tots els companys i companys que habitualment cada dia et veus, doncs, ostres, i veuràs que estem bé, doncs, és una font de alegria, no? I bueno, ja estem aquí, una altra vegada, tot juntets, no he dit que res. Doncs mira, avui volem començar amb un petit escrit, que és un relat basat en fet reals, el que us en llegirem, que l'anomenat diu, la fe neix d'un crit, i diu, què t'ha passat a la mà? Ja feia un temps que coneixia Názar, sempre m'havia fixat en la seva mà, però fins llavors no m'havia atrevit a preguntar-li res. Una profunda cicatriu entre la base del dic gros i el canell semblava com si li faltés un tros de carn. Això em contesta, allà a la tanca i vaig deixar un tros de mà. Silenci, ens van mirar els ulls, van passejar, i a poc a poc ell em va narrar tant la seva història, la qual el seu torn generarà les meves preguntes. Va abandonar el seu país natal a l'Àfrica subsejariana, perquè no hi tenia futur. Va travessar el desert com va poder, va arribar al costat de la tanca que separa Àfrica d'Espanya. Allà s'hi va estar una temporada, espantant dormint al ras, escalfant-se amb altres companys que havia anat coneixent d'una al viatge o en arribar al campament, fins que una nit algú els va avisar, era el moment. Van sortir silenci, corrent, com van poder, van pujar aquella tanca. Molts no ho van aconseguir, em diu, jo sí, però hi vaig deixar un tros de mà i molta sang. Tenia 13 anys quan la va assaltar. Després tot hauria d'haver estat més fàcil, però no sempre ho és. Va travessar l'estret, aquest tros d'aigua que separa el continent d'Àfrica d'Espanya. Els ulls se li enfonsaven en la immensitat d'aquesta mar que s'havien passat tantes vides i tantes esperances. Jo mirava al fons, intentava trobar-hi la meva família morta, amics que el mar es va menjar. Però no tan sols mirava ball, també va alçar la mirada cap al cel, buscant aquest Déu, seu, intentant trobar-hi respostes. Ens vam acomiadar amb una abraçada, com tantes altres vegades des que ens havíem conegut. Jo tornava cap a casa, el cor em batagava amb més intensitat. Poc abans havia assistit a una xerrada sobre la fe. Les meves seguretats es converteixen ara en preguntes. Les respostes només poden estar en nàzer i en la seva vida, i també en la meva. Recordo com la fe va néixer de la resposta a la petició d'un Déu que havia sentit el crid del seu poble, i el qual que li alliberà. Recordo el crid de Jesús desemparat en la creu i ressuscitat per Déu. Recordo les seves històries, les seves narracions des de la vida. D'ell, que és el re, és el rostre de la misericòria, una misericòria només explicable des del seu projecte de regna de Déu i des de la centralitat dels pobres. Em miro llavors a mi, miro el meu voltant, miro la religió que estem construint, oblidant de vegades el nostre origen, oblidant les preguntes importants, construint una religió burgesa que no sé si té molt a veure amb Déu de Jesús de Nazaret. Potser seria bo escriure que el com que respongui aquesta situació actual per no perdre l'horitzó i el camí present. Què és la salvació? No sé si per al nàcer i per a mi és el mateix. De vegades jo la poso en la meva persona, en la meva plenitud. Ell la posa en la seva comunitat, en la seva família, però crec que ell ho encerta més. No puc parlar de la salvació sense parlar de la salvació del nàcer. En quin Déu crec? Nàcer, aixeca els ulls, el cel generen preguntes. Per la meva banda sembla que me n'he oblidat del misteri i que tinc respostes per a tot, però davant de la seva història em quedo buit. Ja sé que la resposta és dir que Déu és aquí, però jo no sóc aquí i quan m'hi acosto em trobo sense Déu. Quan aquest és el seu lloc. Potser l'he tret del seu lloc i per això no acabo de trobar-lo. I per això mateix he creat un Déu a la meva imatge i semblant-se. En quin Crís crec? L'he descontextualitzat tant i ha espiritualitzat tant el seu missatge que ja m'oblido de qui és. I quan em trobo a un nàcer, representant de Crís, em trobo a nu. Cal plantejar aquesta pregunta per recuperar el Crís de la fe, aquell que era tan humà que només podia ser fill de Déu. I en conseqüència, quina església construeixo en funció del Déu en què cregui del Crís a que assegueixi de la salvació que esperi? Serà la meva església, ubicada en el seu ésser o allunyada de la seva realitat. Preocupada més per com es presenta i la seva imatge, que la seva essència vertadera. Aquest escrit és per reflexionar. Hi ha una part que em branca amb el cústia de la imigració, de les persones dels refugiats, i es veu també les dificultats que tenen per poder traspassar les proves que es van trobant. Aquesta del Marroc a la malilla del Ceuta, que són aquests que hi ha aquelles instal·lacions que, al final de tot, hi ha uns gabinets en els fils penjants, que provoquen realment com a aquest noi de la història, provoquen ferides, i a vegades no se'n surten, o de vegades també el retornen, també ha passat això. I després hi ha la part una miqueta de contrast en referència. Jo penso que, realment, si mires la vida de Déu des del principi i vas analitzant el que ell deia, hi ha un contrast enormes entre aquestes coses que passen les persones que es veuen forçats a marxar del seu país, i que, evidentment, Josep Crist, no ens va ensenyar això de no ajudar ni per... i ajudar que aquestes coses no passin en totes les aspectes, en totes les aspectes econòmiques, les aspectes simplement ètiques, no? És curiós, perquè sempre que ens passen qualsevol cosa, sempre diem, és que Déu ens van donant, i dius, no, ell ens va donar moltes coses, i nosaltres, a poquet a poquet, ens ho hem anat carregant moltes vegades, o a vegades ens passen coses perquè no fem les coses bé. És a dir, la terra, la terra, la terra era... se'ns havia donat una terra d'una manera, i ja ens hem encarregat nosaltres de destrossar-la. No sempre busquem la resposta de les desgràcies en què Déu sigui qui sigui, nosaltres parlem d'un Déu, i poden haver-hi altres persones amb un altre tipus de Déu, o simplement que creguin en X, però no podem pensar que tot el que passa no és responsabilitat nostra, totes les eleccions que ens passen, sí, nosaltres tenim part. Són partícips del que ens està passant, no? Llavors, hòstia, a vegades hem de ser més crítics amb nosaltres mateixos i dir, hòstia, podria haver-ho fet millor, podria haver tingut una actitud més positiva, podria haver tingut una actitud més creativa, podria haver tingut una actitud més positiva envers allò, aquella crítica que a vegades la vaig destructiva, la podia haver fet constructiva... Bueno, el perdó, les gràcies, aquestes petites coses, fan que, oi, el que ens envolta sigui millor, i no pensar que quan no surten bé les coses Déu té la culpa, dius, home, no, jo tindré una mica de culpa del que m'està passant. De fet, això que t'ho has dit, que l'expressió per què Déu ho permet, això és una de les preguntes que es feien molts tancats als camps de concentració que tenien l'Allemà i l'Asia. Clar, allà hi havien els camps de concentració, hi havien joveus moltes joves, hi havien també gitanos, després hi havien republicans, també hi havien catòlics, després hi havien gent d'altres països que no compregaven amb aquell tipus de política totalitaria i uniformista. I els homes que estaven a la camp i les zones d'Allem, Déu, per què et permets que això passi? Clar, un arriba a preguntar-se això i diu, ostres, és que és veritat, no? És que això és molt fort, i llavors, clar, és evident que Déu ens ha deixat la llibertat de poder escollir i ens ha donat la llibertat de poder fer el que nosaltres volguem. Quan nosaltres fem el que volem, llavors, és quan trenquem les reyes del xoc. Exacte. Quan només pensem en nosaltres mateixos i no pensem en el que ho fem o en l'altre, és quan tenim les conseqüències que actualment tenim, no? Avui parlàvem amb els Jesús abans de posar-nos en antena, miràvem temes diversos per comentar-vos, és que, clar, és que tot és responsabilitat nostra, no? Sí, sí, la veritat és que això també, en certa manera, té l'aventatge o té l'altra cara de que podem utilitzar la nostra llibertat també per fer coses bones i per lluitar contra les coses dolentes, les coses que són injustes. Per tant, això és important també, perquè hi ha institucions, com ara mateix les Nacions Unides, que ha posat l'última assemblea per parlar del clima, que ha intentat, en l'intentat, sobretot aquest, el secretari general, Antoni Guterres, ha intentat que els països posin mides concretes ja per poder començar a treballar per millorar el canvi climàtic, i que la temperatura no augmenti un grau i mig als pròxims 10 anys o 15, i la veritat és que això és una bona iniciativa, per tant, mira, hi ha persones que lluiten. Sí, perquè a més és una noia jove, la que fa el moviment perquè el jove es vei... La Greta Grumvela, aquesta noia sueca. La sueca? La veritat és que ha dit coses que han de fer vergonyir, o poder existir. Ell en el seu discurs ho deia, no us avergonyeix, permetre tot això, i dius, però sí, de tota la raó, no? Sí, sí. Doncs, a relar de pensar i d'anar parlant amb això, vam veure que, per exemple, hi ha un grup que aquesta festa major de la Mercès, fa dos dies, parlava... hi ha hagut el grup musical Elefantes, no? I, bueno, aquest grup Elefantes han creat, juntament amb Xuarma, una cançó que és Agua, i aquesta cançó, juntament amb tot els beneficis que es treguin arreu d'aquesta cançó, van per Oxfam Intermont, però aquesta cançó d'Agua, el que intenta és donar-nos a conèixer que actualment tenim més de 2.100 milions de persones que no tenen accés a aigua potable a casa seva, sobretot a les zones rurals, i que, malauradament, les perjudicades per a aquestes situacions són les dones que són les responsables d'anar a buscar aigua, perquè les seves famílies no disposen de fons d'aigua potable en l'habitatge, no? I Xuarma Prado, que és el que transmet aquesta situació extrema amb la seva poesia, amb la seva música i amb la cançó d'aigua, i amb les veus d'Elefantes i Manolo Garcia, expressen la importància que té aquest líquid, que a nosaltres cada dia orim una xeta, podem agafar aigua i ho trobem de la mateixa manera, doncs això no és així en molt d'espace del món, no? I ell diu que el futur és un desert i un compte enrere si ens falta l'aigua, el ser humà pot estar sense menjar, però sense veure, no hi pot estar. Llavors pensem-hi que, a vegades, quan ens dutxem i deixem anar a l'aigua d'aquesta manera incondicional, perquè no té límits, pensem que hi ha gent al nostre voltant que no li arriba l'aigua, no sap el que és obrir una xeta i que li caigui una aigua, que a més pugui veure, que pugui cuinar-hi, doncs pensem, doncs, el que tingui ganes i volgui escoltar aquesta cançó, és un res que es posi a la pàgina web d'Oxfam Intermón i Canso Agua, i allà podrà sentir aquesta cançó i el projecte que estan fent aquest grup i el seu autor. De fet, el cos humà té un 70 i un 80%, el seu compliment és aigua, evidentment, ja veiem el que necessitem d'aigua, però a més a més, els interessos de les grans companies, dels grans inversionistes a nivell mundial van de cara a controlar les fons a l'aigua i, a més a més, el seu utilització. L'utilització de l'aigua, sempre de les inversions per fer pantans, ha provocat també que amb molts pobles indígenes, amb molts les parts del món, hagin tingut problemes per sobreviure i alguns han hagut de patir molt. Quan hi ha un pantà, el problema que té el pantà és que moltes vegades s'ha de tallar els arbres que hi ha a la vora del pantà, aquests arbres que tenen el pantà es podreixen i llavors contaminen l'aigua, i llavors els peixos que vivien als pobles del costat, dels peixos aquests, perquè era el seu proteïne, doncs ho perden. En conseqüència, la gran majoria de pantans i preses que s'han fet als continents i als països més grans, com Brasil o Amèrica Central, també a Europa, alguna vegada a l'Àsia també, doncs en pots dir que molt, i hi ha molts episodis que s'ha de basar molt de sang perquè els camperels del final s'han plantat, però, clar, les companies multinacionals. Clar, perquè pots plantar, però automàticament treus el fruit o l'aliment dels pegesos o dels camperels d'aquella zona, no? Sí, sí, i això ha passat, i passa a pujar a la Xina, a la presa dels grans, dels tres regons, és el més gran del món, igual com la de Suan d'Egypte, però per exemple a la presa de Suan, que ja tenim experiència de fa 40 anys, resulta que com que el sediments que evocava el Mediterrà, el nord d'Egypte, el final del recorregut, anaven a parar el mar i alimentar tots els peixos de l'àrea, aquella mediterrà oriental, doncs ja no és així, ara només arriba una midoria, que ha passat aquests 40 anys, que la pesca de sardines i ceitons, que era una gran riquesa per la gent, pels pescadors de l'entorn mediterrà, sobretot d'aquella àrea, han perdut pesca per valor del 80%. Només es pescon 20% del que es pescaven. I amb això no sobreviuen. I aquesta de la realitat, quan es va fer la presa, es va pensar d'una manera, traiem electricitat i tindrem beneficis de l'energica que produiem, però no sabem el que passarà a les conseqüències, no ho vam estudiar, o cal dir que això és important que els projectes s'hagin de pensar llarterme i també a les conseqüències. I en tot cas, per veure-les. I a vegades preguntar a les persones afectades o les que pot afectar, com ho veuen, perquè a vegades ells que estan sobre el terreny són els que a vegades ens poden ajudar més a saber què passa, no? Mireu, nosaltres, Justici Pal de Sant Just, cada mes rebrem notícies del nostre continent que tenim a tocar, que és l'Àfrica. L'Àfrica és un continent que té més de 60 estats. I a més a més, són gran, molta part d'ell, són molt grans, amb molta població. Bueno, només exigirem un parell de notícies, que han rebut l'última informació, i us exigirem encastallar que és tal com ho rebem de la web de Nacions Unides. Diu, hasta el mes de junyó, más de 9.000 escoles havien cerrado un burquín afaso, Camerún, Txat, República Centroafricana, República Domecràtica del Congo, Mali, Níger, Nigeria, com resultat de la inseguretat que viuen aquests països. És a dir, no hi ha pau. UnICEF, que és aquesta branca de Nacions Unides, que s'encarrega de la educació, treballa amb les autoritats educatives i amb les comunitats per implementar alternatives d'aprenditzatge i amb centros comunitarios, programes escolares, radials, tecnologia aplicada a l'ensenyança i a l'aprenditatge i a altres iniciatives. Penseu, això és un enlligit encastallar perquè és tal com ho rebem i per tant no volen canviar la traducció. Aquesta és la qüestió. L'ensenyament és bàsic per desenvolupar els pobles. Molts aquests pobles, el que enlligit abans de la quima que ha explicat la notícia d'aquell noi marroquí que va passar a l'estat espanyol a través de Malilla o de Ceuta, es veuen obligats a migrar per tenir un mínim de possibilitats de viure o un futur. Però, clar, aquesta qüestió és la que no passa. No passarà perquè a més ara l'ensenyament els fa enrere. La falta d'ensenyament per a les guerres. Ara hi ha una cosa molt clara. El poder solucionar aquest problema de l'amig, aprofitem ara, el problema de la migració de la gent pobre buscant alternatives a través del Mediterrà, a través d'altres sistemes, a través de la tanca i d'altres maneres, és perquè els països capitalistes, salvatges, diguem-ne, els que són molt rics, que tenen la majoria del PNB, de la majoria dels països d'Europa i d'Amèrica, que són els Íbex, el Fons Monetari, les grans empreses multinacionals, el Bank Mundial, els governs, doncs aquestes, les inversions no les fan allà on les han de fer per crear riquesa, i a l'Àfrica està pendent que hi hagi unes inversions fortes per fer energia, energia que els permetria desenvolupar una agricultura i una indústria, amb la qual l'obririen a crear llocs de treball i també la manera de viure d'aquella gent, donar els esperances. I això es pot fer perquè hi ha capital al món per fer-ho, només volia m'indicar aquest punt. És fort, perquè deixar més de 2 milions de nens i nenes sense ensenyament és molt fort. I per més que unicef intenti crear alternatives, el fet que hagi de crear centres comunitaris ja no és el mateix que està en una escola o un altre nou centre, ells conviuen qualsevol escola més. Normalment les escoles aquests països, com que estan lluny, intenten posar-ne un al mig perquè varios pobles puguin anar amb tots amb una. És complicat de tornar a replantejar-te com fas aquest tipus de centres comunitaris que arribin als poblets. La feinada ja no és només que han tancat, sinó que és com obrir els nous centres perquè aquests nanos puguin tenir el dret d'estudiar, com a mínim. És important que aquest aspecte funcioni. En aquest cas, l'ONESCO s'esforça igual que l'onicef i menys val que existeixen aquestes entitats i nacions unides perquè, si no, estaríem al segle XVIII. Cada dia faríem un pas pitjor del que estem fent, el fem enrere, i en menjarien dos cada dia en darrere, perquè són molta gent i se'ns escapen moltes coses. Per estar informat de tot el que passa, i actualment, intentar saber si la notícia és bona o no és bona, perquè ara ja tenim les fax-nius que ens donen problemes. Si no tinguéssim unes entitats que dius que em vaig aquí i ho llegeixo, com a mínim tinc una feda que el que està en DN és cert. També una cosa que també ens ha creat molt atenció era una altra de les notícies que era... Penseu, acabem de dir que hi ha escoles que es destrueixen o que tanquen, i hi ha una altra que diu, com plàstiques reciclades, que construïen milers de aules de classe en Àfrica. Una tecnologia dissenyada en Colòmbia, en Colòmbia és un país molt important d'Amèrica del Sud, és molt gran, que funde residues plàstiques, funde residues plàstiques, i els converte en ladrillos fàcils d'ensemble. Llego hasta Cota de Ibori, Cota de Ibar, donde milers de niños no van a escola per falta de salones de classe. O sigui, la tecnologia l'han creat a Colòmbia, i a l'Àfrica, a Costa de Ibori, ho estan aplicant, copiant-ho d'allà, de Colòmbia, per fer escoles, per edificar escoles. I fixes en un material que actualment el plàstic, com sabeu, el tenim, és complicat perquè no es destrueixi del plàstic, avui parlàvem amb el Jesús, dels microplàstics que actualment ja es troben en els organismes de les persones en alguns països, perquè alguns animals, com poden ser els crustàcis, del mar, peixos... Van menjant aquests plàstics que van caient i, evidentment, això ens ho empassem al serum, i en països que ja han començat a fer alguns anàlisis, una vegada es mort, i s'han trobat que el cos d'aquella persona ni sentit té microplàstics perquè, clar, com que no fem bonus, no reciclem correctament, és el que automàticament ens perjudica a nosaltres mateixos i comença, i és curiós veure que, per un cantó tanca en aules, per altres, amb el plàstic reciclat, creen un sistema d'aules que, en teoria, són bones perquè és una tecnologia diferent, es dona una vida als residus, de plàstic, i és curiós veure el contrast, i és el que aquesta nit us volíem transmetre. També dir-vos, perquè ens queden dos minutets, i abans que el Carles ens digui s'acaba, volíem dir que el dia 4 d'octubre, que és el divendres, com sabeu Justícia i Pau i Sant Joan Solidari, sempre ens expliquem les coses i tal, i recordar-vos que Sant Joan Solidari, en l'emblemàtica Escola, si tot de bé, i no ens plau, ens ho fan en el pati, que és tan xulo, una claustra, hi ha un concert que li han dit, concert de tardor, música en femení, i la nostra una companyia, que es diu Adela, ens portarà certes cançons, tot amb to femení, amb música en femení, i us convidem a tots a que hi anem, els diners que recollim, perquè serà tequila inversa, tu posaràs el que tu creguis, el que recollir anirà per alguns projectes de dones. Llavors tots aquells que vulgueu, esteu convidats i convidades en enari, així que si tot de bé ens podem veure el dia 4 escoltant música a les escoles. Unes aportacions econòmiques que sempre són modestes, però benvingudes, evidentment, anirem a parar a Camuapa, a Nicaragua, i a Gàmbia, que aquest Gàmbia és un projecte de solidància i també de... Sant Joan Solidari. Doncs bé, com que ja he sentit la música de fons, això significa que s'acaba, us volem donar les gràcies pel nostre primer dia de ràdio després de les vacances, dir-vos que si ens voleu tornar a escoltar, ho podeu fer el dissabte, 2 quarts d'11 del matí, i que moltes gràcies per estar aquí un altre en junts. Moltes gràcies, Jesús, per acompanyar-nos aquesta tarda. Això a tu, Quima, que... Fem el tàndem perfecte, tu i jo, eh? Ens falta el mi jove, que és el tàlim, però bueno, està amb una altra cosa avui. Si tu ho dius, m'ho crec. Doncs moltes gràcies a tots. Moltes gràcies, Carles, per la paciència, que ja està aquí fent uns regols de sempre que fem programa. I a tots els oients, moltes gràcies, i que passeu una bona nit. Gràcies.