Veus Parròquia del 2/10/2019

Més informació humana i cristiana de la Perroquia del Sanz Just i Pastor de Sant Just Desvern. Més informació humana i cristiana de la Perroquia del Sanz Just i Pastor de Sant Just. Ben trobats, amics juridors de Ràdio Desvern. Veus de la Perroquia. Avui presenta el seu equip d'E. Hola, Lluís Segura. Hola, Jordi. Molt bona tarda. Hola, senyor Carles, a les dies de sol. Aquest any l'equip d'E tractarà el seu espai de mort i vida. És a dir, volen fer una aproximació al concepte de la mort i intentar experimentar, conèixer com la viuen persones de creences diverses. Per això comencem amb aquesta ambientació musical. Hem començat amb el confutat i el maledictis, però amb el musical més petit, amb les solistes Carme Sánchez i Clara Segura. Pura casualitat, no és una influència familiar. Molt bé, donem de nou en Lluida Menjordi Abat. Benvingut, Jordi. Moltes gràcies. Ell és treballador social i especialista en cures periatives. Però tens alguna cosa més en el curricum? Ho pots sampliar? Bueno, en aquests moments vaig començar fa 10 anys amb aquest periple de cures periatives, tenint persones que estaven a final de vida com a treballador familiar, a un colliga. I ara, actualment, estic com a coordinador de voluntariat d'homishil·lici de cures periatives de la societat espanyola contra el càncer. Per tant, portem una trajectòria de 13 anys, ara sempre hi ha estat vinculat a la vida i a la mort, perquè només dir la mort sembla que ho espanti, però jo el meu concepte és que quan parlem de la mort estem parlant de la vida. És cert, el nostre mateix programa es titula Mort i vida. Podria ser simètric, vida i mort. Però la mort, que sempre ens ha fet una mica de respecte, deu tenir un concepte, regeixen les paraules, hi ha un concepte. L'inoculada és llegirar un concepte de la mort d'aquí. Jo llegiré un escrit de l'Elisabet Cobler-Ros, que és una persona molt coneguda en aquest tema de la mort i la vida, i la vida després de la mort i tot això, que sembla ser que no és una persona sola, sinó que ha fet una certa escola en aquest sentit. Que, a més, el començament no se la valorava gaire, es pensava que era una il·luminada, i ara ja es veu que el seu treball és un treball científic. Us ho llegeixo. La mort no és altra cosa que l'abandonament del cos físic. De la mateixa manera que la papallona deixa el seu capoll de seda. La mort és el pas a un nou estat de consciència, en el qual un continua experimentant, veient, sentint, comprenent, rient, i en el qual es té la possibilitat de continuar creixent. L'única cosa que perdem en aquesta transformació és el nostre cos físic, perquè ja no el necessitem. És com si s'aproximés la primavera i guardéssim el nostre abric d'hivern, que ja està massa usat. I que, sigui com sigui, ja no ens el tornarem a posar. La mort no és altra cosa, diu l'Elisabet Clover-Ross. D'acord, podrem entendre la mort, com ens ha dit l'Elisabet, i la continuació en un altre estadi de la mateixa vida. Però el cert és que ens fa respecte. Per què aquesta mica de distanciament, aquest petit, no sé com afrontar aquest moment? Bueno, hi ha una tendència lamentable, amb el meu punt de vista a la societat occidental, que la mort s'ocuta, s'amaga. Parlar de la mort no és agradable, perquè evidentment comporta una pèrdua, en aquesta pèrdua hi ha un dol, hi ha un patiment, amb la història de les persones, depèn de com aconsegueix aquesta mort, es pot viure d'una manera o d'una altra. I la societat occidental es fa amagar-la. I vivim que som persones finites, no infinites, però som finits, si tenim una caducitat, però ens venen tot allò que hem de ser joves, hem de ser lluitadors, hem de viure la vida, tot i la belleza, i no passen els anys, i tot això va reconèixer la mort, i més des de fa 70, 50, 70 anys, abans es vivia la mort a caga, i ho vivia tothom. Tothom tenia el seu paper en aquell moment, quan aquella persona s'ennava. Ara no, ara s'oculta, ara ens en anem als hospitals, als centres sanitaris, als pal·lectives, que en tenim molts, però molts no moren en aquestes cures, i mora a l'hospital, anem al tenatori, tenatori que sembla ara més com una caixa de... tota maca i tota d'això. Hotels, hotels, no? Fret, fret. Molt macos, la veritat és que realment s'agraeix que siguin macos, però és com si banalitzéssim la mort, ja està, l'amaguem, enterrem, i han passat pàgia, no? I la societat no crec que estigui preparada, no l'estem preparant per viure i per parlar de la mort. Doncs la pregunta és obligada. Cal preparar-se per morir? Jo penso que sí, i jo penso que hem de ser conscients que un dia o un altre deixarem d'on estem. On anem, ja aquí podem entrar en moltes teories, però per al moment, quan estem vivint, hem de ser conscients que tenim un final. I si ens preparem per aquest final, tot serà molt més fàcil per tu com a persona i per totes les persones que deixes autovoltant. Perquè la mort, al final, deia un autor, deia que la mort és el paix més solitari que té una persona que ha de frontar. I realment, els que queden els autovoltants, són els que pateixen aquesta perdona. I, per tant, jo penso que podem preparar, podem ser conscients d'aquesta mort, preparar com volem morir. I hi ha molta gent que prepara la sericònia. Exacte, exacte. I llavors això es facilita molt els que es queden, que, per almenys, aquella persona ha tingut el detall de dir-se com vull morir, quina música vull que em pugueu, perquè s'ha fet enfrontar-se a una realitat que vindrà. Llavors, vaig al meu punt de vista, tot allò que puguem deixar fet, he dit i he parlat, com a persones, ens estarem molt més alliberades i podríem viure la vida molt més intensament, perquè si jo deixo tot preparat, no preparat tot, però dius, escolta, quan jo mori, o l'acte de morir és un acte d'amor que té que ser-se capaç de més. I si jo aquest amor l'estic condicionat, estic ben locada a dia, tenim present que algun dia, igual, els meus fills no els veuré, o els meus pares no els veuré, perquè agafo la moto i faig una vagenada, però que pugui fer alguna cosa, doncs, perdonaments, haver viscut la vida i haver deixat en el meu caminar bons sentiments. I si em dius, si escoteu, o si arribo a gran i puc despedir-me els meus fills, dius si els meus, aquí us quedeu, però jo me'n vaig feliç perquè he fet una bona feina. No sé si n'has acabat de parlar, però una de les coses que realment, o un sentiment que tenim davant de la mort, és la por. Torno a agafar l'Elisabet a coble-ros i llegeixo. Una manera de no tornar a tenir por és saber que l'amor no existeix, i que tot allò que ens passa en aquesta vida serveix per una finalitat positiva. Desempallegeu-vos de la vostra negativitat. Comenceu a prendre la vida com un repte, com un lloc d'examen per posar a prova les vostres capacitats internes i la vostra força. És una mica el que tu deies, i ho reblo amb aquest escrit. És un escrit que parla d'una transcendència, no? Sí. Jo en tinc així, no acaba tot amb la mort, sinó que hi ha una transcendència, una continuació, d'una forma que no sabem, però que experimentarem... Segurament. Segurament. Amb culles palliatives, abordeu el cas de les persones que tenen una formatat, una situació... Al final de vida. Però tan important és tractar bé aquestes persones com tractar bé, per dir-ho així, o acompanyar els familiars, no? Perquè hi ha gent que porta bé la pèrdua, però hi ha gent que la porta molt malament. Evidentment. I així, de vegades, el gran protagonista és el malalt, la persona que morirà, però aquest protagonisme és tant o més per la família, per la gent que es queda al seu voltant. I una de les problemes que tenen les cures palliatives és que abans es deien, quan ja no hi havia cap tractament, no hi ha res més que fer. I no perdoneu. Hi ha molt que fer. I així, molt. I si em penseu que cada minut que visqui, té que ser un moment de gratitud, un moment en què igual hi ha dolor. Nosaltres, per sort, la medicina occidental, el dolor físic, està molt ben controlat, però hi ha el dolor emocional. I aquest dolor has de tractar, has de parlar amb la gent, has de acompanyar amb aquest moment. No sabem quan arribarem, però quan arribem. Mentre hi ha temps que hem d'omplir, de recordar, de tancar, de perdonar-se, de perdonar, de despedir-se de la gent. Digues, digues, perdona. Jo volia dir una cosa, i això que estàs dient està molt bé, però resulta que això ja comença a passar aquest sentiment de solitud, aquesta necessitat de ser acompanyat amb les persones grans. És a dir, les persones belles, que les tenim a vegades una mica reconegudes, perquè costa de comunicar-se, segons com, perquè no són lo agradables que havien sigut quan hi ha joves. Aquestes persones també necessiten aquest acompanyament en aquests anys, o aquests mesos, o aquests dies previs a la mort, perquè no està previst que es morin, com està previst una persona amb una malaltia terminal. Però, és que a mi em fa molta... Engoixa, no? Sí, clar, perquè penso... És el que em passarà a mi d'aquí poc. Allò de... Què s'ha de fer, què? De jugar es pot morir, però de bé no s'hi passen. És a dir, les persones grans, esclar, ho tenen més a prop. Però les persones grans estan morint, estan deixant... Els altres també, eh? Tots, però els grans... Potser són més conscients... Hi ha més conscients. No hi ha la il·lusió que encara tenim nosaltres, dir que jo puc fer això o jo puc fer allò altre. Les persones que tenim en una residència no tenen un horitzó. L'únic horitzó que tenen és la mort. I també ho... Jo penso que ho hauríem de tenir molt en compte. Tens experiència amb això, de residències, hospitals... Jo amb l'àmbit en camor, que és amb domicilis i amb hospitals, també. Tinc que dir que no arribem... Les cures pallatives no arriben a totes les persones que estan en aquest moment de vulnerabilitat i que saben que moriran. Les cures pallatives, així que van ser en un moment donant... Aquí a Catalunya van ser l'exponent per a la malaltia del càncer. I, evidentment, es va estructurar un camp... professionals preparadíssims des de fa 30 anys el govern de Catalunya va apostar per aquest tipus de seguiment de les cures pallatives i s'està estenent a altres malalties. Però sí que és veritat, hi ha dades que la meitat de la població espanyola no tindrà les cures pallatives per poder morir en dignament. No en condicionen si no el dignament, que és el que penso que tindrien que ser tots. Ara, càncer, cures pallatives, mort, una cosa porta a l'altra, és a dir, quan entrem en el tren de les cures pallatives, es pot pensar que la mort serà rot. Hi ha una tendència, això fa 30 anys, ha anat d'hotes de metges, que jo entrava després del... del sacerdot, no sé si ho dic bé, del sacerdot, i clar, el meu paper era significant, si ha entrat el sacerdot vol dir que hi ha... el meu paper com a metge, no. En el moment que es detecta que una malaltia, encara que tingui processos de no curació, però d'anar-la parant, però veiem que hi ha una irreversibilitat que serà crònica, que ens portarà al final de la vida, s'estan adelantant la meteorologia de les cures pallatives. Perquè té que començar a parlar amb la persona, perquè comenci a acceptar que aquell tractament possiblement no sigui curatiu, que puguem parar la malaltia, però arribarà un moment en què la malaltia no són... els metges no són deus. I no poden curar, al final la vida ens porta a la mort. Llavors sí que és veritat que fàcilment es pot pensar, cures pallatives és igual a la mort. I nosaltres diem, cures pallatives, donem vida als moments que encara queden de vida. Ja arribarà la mort, ja arribarà, però no volem... és una associació fàcil, perquè si no podem entendre que cures pallatives facilitem la mort de les persones. I això és totalment negatiu. No és... és que no existeixen això amalament de les cures pallatives. Jo quan rebo una trucada a la persona i dic, m'han dit que ja no tinc cap tractament curatiu, dic, bueno, què podem fer? Doncs mira, te podem posar això, te podem posar això, t'has d'esperar. Escolta, jo és néixer, jo és germà, sí, la família. I com tens això? Com tens lo altre? I s'ha demostrat que amb un bon equip de cures pallatives, s'allarga la vida amb més que amb els tractaments normals. Hi ha estudis que comencen a demostrar aquesta evidència. Però a part de l'evidència, és dir, escuteu, ara no podem fer res més per la malaltia, però ara és quanta tècnica acollir per acompanyar-te fins a l'últim segon de la teva vida. I per això entren tots els professionals, sobretot grans metges, grans psicòlegs, grans treballadors socials, grans... fins a tota l'equip sanitàri i, tinc a dir, que els voluntaris en general, que dediquen al final de vida, són persones que estan a costat de les persones acompanyant-les fins a l'últim moment. I que important que és sentir-te escoltat i acompanyat, acariciat, que et puguin donar la mà, o que puguin entrar a l'habitació i dir, bueno, els nostres voluntaris estan molt acostumats, demà no sabés si... o demà, la samara que ve, no sé si estarà el senyor Manel, el seu domicili. Però avui sóc, i avui li dono el millor de mi. Ja sóc amb tots els equips, escolten, que podem fer per tu, que podem fer, que fem, que deixem de fer, i preparant, acollint, i abraçant aquella persona perquè, quan ja se'n tingui que anar, se'n vagi en pau, totalment, i amb tot l'amor possible. Parlàvem fa poc de vells i velles, i parlàvem de fa 30 anys i 40 anys, abans el dol, el dol era el senyal extern que la família havia perdut una persona, no? Llavors, tenir presó en aquesta persona era la força, ja ho tenies, perquè la teva indumentària, perquè els teus sostums t'hi portaven. Actualment, el dol és un altre concepte. És un concepte, diguem-ne, de superar aquell trànsit. El dolor xistès, i el dol té que xistin. Llavors, no podem pogar ni temps el dol, cada persona viure el dol com tingui que veure, però ja s'ha reconegut que el dol és xistès, i que es passen per tot la sèrie de facis, d'acord? Abans es visualitzava molt, i això també ajudava la persona a poder-lo superar, però si podem fer que la nostra despedida sigui el més digna i amorosa possible, les persones que es queden tenen que passar pel dolor de la pèrdua, però es recuperaran molt més fàcilment que persones que han pogut tindre una pèrdua, un accident que no t'has pogut despedir, un accident d'un fill, d'un conegut que no t'has pogut despedir, que has deixat temes pendents, tot això s'arrestrarà amb aquest dol i llavors s'han parlat del dol patològic, dol que no permeten avançar la persona. Bé, ara ja no ve massa acuent-ho, que diuen, però, quan has parlat que quan ve un capellà, aleshores ja els mitjans diuen que això està dalt i beneït, i jo discrepo, en principi la santa unció l'extrema unció, com se digui, el seu, per el que jo he après, la seva finalitat és curativa. Aleshores s'hauria d'explicar també els malalts que quan arriba el capellà que no tremolin. Preguntar si vol que vingui el capellà. Primer, exacte, però o potser els capellans ho tenen que explicar millor, que és una acompanyia més, és un acompanyament i, bueno, jo... És una fortalesa d'un benestar emocional amb les seves creences. No és allò com el cor que arriba. Jo només t'ho deia amb el sentit en aquell exemple, que fa 30 anys la gent es moria i al metge quan arribava ja no podia fer res més. Ara no, ara ja és tot un equip en el qual sé que hi ha centres que incorporen el capellà, perquè poden incorporar-lo dintre, perquè una persona amb creença pugui tindre conflictes i no vol dir que quan va el capellà no és perquè l'està ajudant també emocionalment com poder afrontar aquest final de vida. Ja sabeu raó i josos, entre ells, a l'unció dels malalts, que t'ho deies, ja es fan... No, allò, l'últim dia, quan no hi ha res a fer, si no, per exemple, la part que és en Just, convoca cada dos anys a les persones grans, grans, a partir d'una certa edat, o que hagin patit algun... una informatat, o que tinguin una intervenció pròxima, etc. I es fa la celebració per tothom. Sense, esclar, a les paraules anys, si hi ha una persona individualment que necessita aquest servei, naturalment, quan el necessita, se ho crida. Bé, em sembla que una de les coses més novedoses que es pot explicar en Jordi Abat és això del dit cafè. Què és això? Esclar que queda millor, perquè jo a l'aglès tampoc ho porto massa bé, perquè la meva parella sempre em tractifica és de cafè, però és el cafè de la mort. Això ja és a títol personal. Vaig veure que... jo crec que tenim... que tenim la necessitat de parlar, i no hi ha espais per poder parlar. Sempre que parlem de la mort és perquè tenim algú pròxim que està a punt de morir, oi a mort, i llavors les circumstàncies emocionals són unes. Vaig veure que... vam aprovar riscant-se, i què requereix el cafè de la mort? Tindrà un joc adequat, que podem estar 10 o 12 persones, poder parlar tranquil·lament. Un domicili per si guàrdia? Un domicili també. Es fan en domicili, es fan... El que passa és que el cafè i la pasta està demostrat que obren les ganes de conversa. Si tu estàs en una taula i amb un cafetonet i una pasteta a Anglaterra o als altres països conviden. Cada escut ha de pagar el seu consum. Però en depenent d'això és un espai que podem estar tranquils i gent que no coneixent de res venen i parlem de la mort. Però no parlem de la mort en plan, no sé, gotic o gore o... No, no, no, no. No parlem de tot allò que ens fa por, tot allò que hem viscut, com veiem la mort. Entre ells es coneixen o no? No. Normalment jo sempre tinc dos o tres persones que ja conec, però em trobo que hi ha gent que no conec de res. Es convoco per les meves xarxes per xarxes de Facebook, xarxes socials, Twitter, a títol personal. Si aconsegueixo que fins ara he aconseguit sempre de 10 o 12 persones, ens reunim o si dic on anem i jo el que faig és de moderador, perquè el que no és un cafè de la mort, n'hi ha tot el món perquè ja s'han fet més de 7.000 trobades com aquestes a nivell mundial. No és un no és un grup de dol, ni és un grup terapèutic. Si no són persones que tenim l'interès o d'escoltar persones que els agradi, ens agradi. Volem parlar de la mort, de totes les vertents. Podem parlar de l'autonàgia, de l'aussiocidi, del local que són els entergament, de les polses que hi havia, de la gent que creu amb Déu, creu que la gent que creu amb la reincarnació, creu que la gent amb Buda. Allà entrem tothom i l'únic que és el respecte per l'opinió de l'altre. Deixar parlar i el respecte per sentir i escoltar l'altra persona. El respecte i la curiositat? També, també. També molta gent, sobretot quan et presento, faig 60 anys, faig una mica de broma i he de portar una calavera de llum i l'apogue un mig de la taula per trencar una mica de gel. També, l'humor és molt bo, per anar atribuint, per llavors es parlen de temes i de gent que s'havia agraït, sobretot perquè he après de tot el que m'han dit. I això per mi és fantàstic veure la visió de com han vogut, com ho han portat i una experiència d'anar com ara, una tertúlia que parlem tranquil·lament i l'acaba, el cap de l'hora i mitja, els agraeixo la seva assistència i fins la pràxima si volen vendre-me. Com hauria de fer una persona s'enjust que ens està escoltant ara? Per què no hi pogués incorporar-se a una sessió d'aquest que fa? Jo tinc una pag... tinc el meu Twitter personal, que és Abat Lalanza, que és a roba Abat Lalanza, i si noten bé per correu electrònic, que és Jabat Lalanza, a robagmail.com ara ho estic fent a Barcelona però jo només necessito que algú digui, escolta, tinc un local que crec que poden fer-ho bé. Ah, doncs mira, anem, està en condició i si aconsegueixes deu persones que vinguin, jo m'aplament vinguin. I la gràcia és que no cal que sigui jo, sinó una altra persona que ho vulgui fer. Només poso com a condició, que crec que és molt important, jo no direcció mai la conversa cap a on vull anar. Ni en cap moment dic quina és la meva professió laboral. Si quan he acabat veig que puc ajudar algú amb la meva experiència laboral o li tinc que fer, escolta, jo crec que ajuda psicològica i tal, llavors jo ja quan s'acabi la xerrada m'acogiré que la persona la agafaré l'acompanyaré i l'hi diré. Però en el moment que jo estic fent el dit cafè soc en Jordi, una persona que li agrada parlar de la vida i de l'amor. La meva pregunta era en quina formació s'hauria de tenir per vindre aquesta xerrada? No, per venir, no. Per portar-les o per fer el que tu estàs fent, Jordi. Tindre interès tindre una mica de formació en el sentit que hagi sentit coses i que tinguis interès per aquest tema i que sàpigues respectar les persones amb les seves opinions. Res més. Tenim molta tendència, hi ha molta gent que és molt professional que tal, que no va res però jo soc en Jordi i m'agrada parlar de la mort i de la vida. I tu què penses de la mort? I què penses del bon morir? Jo sempre entro en aquesta pregunta per trencar el gel. Què és per tu un bon morir? I a partir d'aquí i l'únic que faig és que si hi ha un frontament que no hi trungo cap jo soc el moderador i jo marco una mica la línia d'aquí s'ha acabat i aquí fins aquí arribem. Però no m'hi he trobat mai i no m'he trobat molt educada. Gent amb ganes de parlar, curiositat, molta curiositat. I a partir d'aquí he fet dos o tres amics gràcies a aquestes xerrades i que espero que puguin replicar juntament amb ells, amb més gent i puguem parlar com si avui que ha fet el Barça guanyat o perdut. Doncs demà ens trobem i parlem de la vida i la mort i endavant. Bé, us ho faré per si hi ha aquestes persones que poden estar interessades per aconseguir la seva curiositat respecte a aquests cafès de la mort puguin trucar al Ràdio d'Esvern que ens passarà en... Cap tipus de problema, així. O contra el correu o el sistema per poder-nos intentar. Exacte, jo he encantat de la vida que quan també gent tingui interès el que dono la meva experiència i ajudar-los em pugui fer aquestes xerrades que són molt molt gratificants. Això és una experiència d'un món occidental. Em explicaves fora d'antena en general el món occidental té un sistema de cullir la mort que ja coneixem, perquè tots hem basat en pèrdues. Però altres llocs del món hi ha llocs en què la mort representa una cosa més diferent de la que la presenta aquí. Home, hi ha el país de referència que precisament aquest estiu és estat i és a Mèxic. Mèxic tenen un concepte de la vida, la mort, increïble. La vida és diferent a nosaltres. Sí que és veritat que a nosaltres quan arribem al dia 1 de novembre anem als campos santos i fem ofrenes i tal. Però ja ho viuen de total d'una manera diferent. Amb un record molt sentit de les persones, amb capelles, amb fotos, amb records, si porten menjar, si porten... viuen de diferent manera. Allà es viu la vida i la mort de diferent manera. Jo recomano, com el petit, és la pel·lícula Coco que reflecteix perfectament com viuen la mort, és una pel·lícula de dibuixos en imatge, però molt encantadora perquè et fa veure com la mort no té que ser tanta tragèdia com nosaltres amb el món occidental l'estem vivint. Bé, veus de la paròquia dedicarà una jornada d'aquest programa, una altra dimecres i dissabte, a parlar de les publicacions més i escrites, a veure si hi ha audiovisuals, entre elles, que parlen de la mort. Serà monogràfic. Com també serà monogràfic, el dret d'avorindament, el testament vital, possible autonàcia passiva, activa, etcètera. Tenim tota una sèrie de temes que anirem desenvolupant al llarg d'aquest curs 2019-2020. Agraïm en Jordi Abat, la seva presència aquí, l'Inmaculada Jordi i el mateix Lluís m'ha conviado fins al dissabte que repetirà aquest programa. Gràcies. Gràcies.