Veus Parròquia del 16/10/2019

Bona tarda, amics suïdors de veus de la parròquia. El programa de paraula Viscuda, el tornem a començar que el curs i com sempre, i a més per a nosaltres és un goig, que a l'inavorí el mossèn de la parròquia, mossèn Joaquim, bona tarda. Bona tarda a tothom. La seva veu no cal que diguem perquè tothom la coneix, eh? La Montserrat Giró que està aquí, també el si desitja, bona tarda, i avui parlarem d'una cosa bastant interessant, i serà un mossèn el que té que parlar, eh? Bona tarda a tots i a totes. Llegirem el mossèn, ens ha proposat de llegir uns follatons que s'han donat fins ara, i el dimenge que ve em penso que serà l'últim, el estàvem comentant, dirigits per Justícia i Pau, però que parlen molt de l'ecologia. Nosaltres sabem que el Papa Francesc té una veredera obsessió, i el nostre mossèn també, i tots nosaltres som ecologistes, no?, perquè si no ho cuidem al món, si ja volem, en t'anirem a parar. I aleshores doncs ell després ens dirà el que ha triat, i ho anirem comentant, i ara la Montser no sé què vol explicar alguna cosa. No, perquè penso que parlar del mossèn quan porta, o sigui, quants anys ja que està a Sant Just, i que totes les persones que el tracteu i el coneixeu, perquè també a través d'altres situacions familiars també ell és, i el podeu trobar quan el necessiteu, doncs no cal que us dongui explicació de com és. I els que no col·legin, que s'ha aprofitat a la iglesia, sempre seran ben rebuts, eh, mossèn? Ah, sí, no, les portes, jo les tinc, de dia, no, de dia, no, de dia estan tancades, perquè sobretot la manting les portes tancades al marge, perquè és que de veritat on el papa farà de rector a moltes paròquies, etcètera, no mereixo més tenir-la tancada, i si per cas ja l'obrirem en determinats moments, i sobretot a partir de la tarda, quan som allà, però si no, no, m'agradaria tenir-la oberta tot el dia, però no em veig en cor deigut a les canvarrades, perdoneu l'expressió, que es fan a l'església, i per tant, prefereixo més això. Però ara sí, la mare la tinc oberta, que és amb la veu, amb les portes. Bé, aquests espès, si podríem dir, de follador, que no ets sortint i que parlen de coses molt interessants, doncs és part del nostre programa, nosaltres durem, diem, paraula viscuda, el nostre programa, i aleshores el mossèn ha triat això. El 6 deies tu, Montsen, perquè va per números, va sortir el primer, el segon, i el tercer, i ara amb el 6 és molt, molt interessant, i parla del para nostre. I quan ens parla del para nostre, que tots és una oració que la coneixem, doncs, en cada una de les oracions, frases, perquè si dic oració, pensarà que és pregària, no, oració gramatrical, doncs, jo tenia un petit comentari que és molt interessant. Ara, després, ho veurem. Què volies dir, Montsen? No, jo volia dir que és un client, la part del davant d'aquests, que no som trictis, perquè és un val, o sigui, hi ha una observació de l'encíclica del papa francès, del laudat, o sigui, i el que es publicarà fins al diumenge que ve, és el temps de la creació, després vindran altres temàtiques, totes relacionades amb la mare terra, i el que vull tractar és el temps de la creació. Molt bé, i ara passarem a la lectura, i el Montsen anirà aclarint tots els punts, que nosaltres potser no els tenim massa clars. Comencem? Diu, fixeu-vos saber, que us he dit abans, les oracions gramaticals podríem dir que formen l'oració del pare nostre, comença així, per a nostre, que estàs al cel, i a sota té, amb nosaltres, i en tot el creat. Sentificat sigui el teu nom, per la fecunditat de la terra i l'existència de tots els vivents. Vingui a nosaltres el teu regne, de veritat, de justícia, de morir de pau. Facis la teva voluntat, de viure feliços als teus fills i filles, i que sigui respectada tota la vida. Aquesta és la primera part del pare nostre. I ara el Montsen és el que li toca parlar, o la Montsen que digueu que vulgui? No, jo només pensava dir que llegir-se el pare nostre, seguit, són unes frases conegudes per tothom, o molta gent, i llavors el que passa és que dius, pas passant de llarga de les frases, perquè com que estem acostumats a rezar-lo tantes vegades, potser, o llegir-lo, o comentar-lo, resulta que aquestes frases passen de llarg. Per a nostre, que estàs al cel, santificat sigui el teu nom, vinguin nosaltres a vostre reina, faci la vostra voluntat, i les diem, a vegades, com una mena de repetició i prou. En canvi, el fet de posar-li, incorporant-li elements que ajuden a compendre el sentit de les frases, tatures molt més i pares molt més compte del que estàs dient. Pare nostre, que estàs al cel, i llavors et fa compendre que no és el teu pare, és el de nosaltres, amb nosaltres i tot el creat, que no està allunyat de nosaltres, sinó que està amb nosaltres tots plegats i amb tot el que ens envolta en aquest món. Per tant, si tu vas a Déu, molt proper, és un Déu que no està alluny, sinó que és un Déu que està a la prop. Potser no n'hi farem cas, mira, això depèn de cadascú, però la proximitat de Déu, crec que és a través d'aquesta exclamació de pare nostre, no pare meu, sinó pare nostre, és la voluntat de Jesucrís de fer-nos arribar a un concepte de germano entre nosaltres, els que estem aquí a la Terra, i a més a més en comunió tots amb el creat. I em sembla que els emparen totes aquestes coses, que està demanant últimament que respectem el nostre món, ens ajuda bastant a compendre-ho. I llavors, jo em sembla que tot això ens ajuda que, doncs, si estem d'acord amb què Déu és el pare nostre, i que està amb nosaltres i amb tot el creat, la manera de santificar el seu nom per la fecunditat de la Terra i l'existència de tots els vivents, és dir, aquesta fecunditat universal, tant pel certs vivents com per tot el que és la naturaleza, sembla que és un Déu que de veritat és l'artista, permeteu-me l'expressió i creador de totes les coses, de com hem d'estimar totes les coses, no només les persones, sinó que la manera d'agrair-li, santificant el seu nom, és estimant el que ella ha fet i el que ens ha fet a nosaltres també. I aquest vingui a nosaltres el teu regne, no és un regne imperial, no té res a veure aquí la monarquia, sinó que, a més aviat, és tot un sentit de regne que surt del cor de les persones, un regne de veritat, de justícia, d'amor i de pau. No té res a veure amb les guerres, no té res a veure amb la injustícia, no té res a veure amb tots els disbarats que estem fent, que estem fent de gent que han de marxar de la seva terra, no és un regne d'amor i de pau, no és un regne de domini i d'imperi. Per tant, és un regne que només des del cor de la persona es pot entendre i que, com que són valors de Déu, valors de l'esperit en l'home i la dona és igual, és una manera d'expressar-nos que alerta que aquest regne ha de sortir del nostre cor. No és un regne muntat, amb tribunals, amb presons, no és un regne que està muntat amb grups determinats de pressió davant d'uns altres, sinó que és de veritat, de justícia, d'amor i de pau, i si deixem que aquest regne de veritat creixi en nosaltres, el món serà d'una altra manera. Per tant, aquest demanar que es faci la voluntat de Déu, fixeu-vos que, amb aquestes paraules, ja ens diu que és la voluntat de Déu, de veure feliços tots els fills i filles que sigui respectada tota vida. No val només la meva, sinó la de tots, i aquest sentit universal és l'únic que ens pot a germana per salvar el nostre món. Si això ho oblidem, veureu com cada vegada més el món serà destruït. Vols fer algun comentari? Penso que el pare nostre... Això que veig és que moltes vegades el resem i moltes vegades el recordem a través de l'Avengelli, en la missa del Diomenja, hi ha aquestes frases que podem dir que són com aquests anunciats, però que, al darrere d'aquests anunciats, hi ha tota la riquesa que podem posar a cada una de nosaltres, com mantenem cada una d'aquestes... És la reflexió que acaben fent, el que acabes de reflectir ara. De vegades pensem poc que és una pregària comunitària, que té aquest significat d'erigins a Déu, pare, que es faci la teva voluntat, que moltes vegades pensem més en aquesta voluntat com a mala presa, que acceptem la voluntat de Déu. Vol que siguem feliços, que ens volem acceptar la nostra voluntat. Continuem amb el pare nostre si us sembla. El nostre pare de cada dia donem-nos el dia d'avui, perquè partit i compartit tothom en tingui el suficient i puguem viure en plenitud. Perdona les nostres culpes, la manca d'amor pels altres, la fang d'acaperar-se sense compartir, l'individualisme egoista, l'explotació de la natura, la manca de cura d'altres espècies, de solidaritat amb generacions futures. Així com nosaltres perdonem, aquí i jo d'allò, cercant la reconciliació per la justícia i la pau. I no ens deixis caure en la tentació de donar-te l'esquena, d'ignorar els germans i germanes, d'oblidar o descartar els pobres, de convertir la cura de la creació en abus i explotació, i una altra epragària, i desliure'ns del mal, de destruir-me el tractar la vida de cada ser i l'harmonia de l'univers. Amén. És curiós si us hi fixeu, que de vegades el sentit religiós s'assumeix com una cosa personal, com una cosa íntima, una cosa espiritual, una realitat en el ser humà de que si creu bé, així no hi creu, doncs mires igual. Quan de fet el creure et porta a acceptar els altres, estimar els altres, estimar la natura, a ser conseqüent amb el que dius, perquè de veritat puguem dir, pare nostre, com deia abans, no pare meu, sinó pare nostre, i que si no ho entenem això, estem destruint sense dubte i sense cap prejudici el món, el que tenim, el que ens envolta, les persones, bueno mille, si n'hi ha que s'ofeguen aquí al mar, doncs que s'ofeguin, perquè van caminant d'aquesta manera, perquè van pel món d'aquesta manera, expatriats, etsets, refugiats, tot això, no ens va ni ens ve, ens escandalitzem pel número, però no per la realitat, que no depèn del número, ni que fossin menys, tant de bo, doncs no hauria de valorar el número sinó el sol fet que aquest drama es dongui, vol dir que estem suspesant més el que tenim, que el que som, i les persones, com que aquestes no ens aporten res sinó el contrari problemes, doncs quan més lluny estiguin i més oblidats estiguin, i potser fins i tot, a vegades, encara que s'ofeguin, mira, perquè venen, ningú els hi diu que vinguin, d'aquesta manera, si volen venir que vinguin, i si es queden a mig camí, doncs que s'hi queden, esclar, llavors, et trobes el nostre pare de cada dia, doneu-nos a l'avui a cert, perquè partit i compartit tothom entingui el suficient i pugui viure en plenitud, ja no és el pa que jo em menjo, tibiótic tothom, i aquella frase catalana, tibiótic tothom, no, no, no, no, no, tip tu i prou, tant te fan els altres, quan només pretens això, perquè aquest pa que es pot compartir, que no és lògicament només el pa, en el pa jo hi trobaria tot el que és cultura, tot el que és compartir diferents tendències amb polítiques diferents, etc., tot això, aquell cada dia, el que estem passant ara és també el pa de cada dia, per tots els que estem aquí a aquesta terra, i per tant, doncs, vol dir que tots hi hem de participar-hi i mirar que sigui profitós per tothom, no només per uns quants, o per una ideologia determinada, sinó per tots, i és clar, això és el que ens fa veure, que després puguem dir-ho, hàgim de dir, perdona les nostres culpes, perquè de veritat que no ho fem. Perdó, jo aquí en aquesta quan diu, perdona les nostres culpes, i ara saltem tot el que diu que és molt bonic, i així com nosaltres perdonem, jo fa la feita que si som molt conscients, a vegades hem de pensar, com perdonem nosaltres, perquè a vegades, quan ens ofenen, quan ens diuen coses que ens sembla que el nostre lloc o l'ego el tenim una mica així, aleshores ens molestem de seguida, som conscients de perdonar com nosaltres perdonem, o sigui, tenim consciència de saber perdonar, que també costa, no? I en canvi, fem la pregària de, senyor, senyor, perdonem-nosaltres, però nosaltres què? El que passa és que moltes vegades això de perdonar, vol dir donar-se compte, de que no ha estat cercant la reconciliació per la justícia i la pau a través de la teva manera d'actuar, sinó que, bueno, et perdonen les ofenses que t'han dit, ves aquí o ves allà, doncs mira, bueno, ja et perdono, no?, però no és aquesta la compassió que cal, és una reconciliació, és dir, fer-te teus els problemes dels altres perquè junts hi puguem fer front sense acusar-ne ni fent-nos judicis dels uns amb els altres, sinó deixar que es faci entre tots la veritable justícia i la pau s'estableixi entre germans, que al cap i a la fi tots som germans, com deia aquell, doncs per part de Déu, i això em sembla que sí, que és veritat que l'hem de treballar més, eh?, i no ens deixis caure... Amb la tentació. ...la tentació, de donar-te l'esquena, d'ignorar els germans i germanes, d'oblidar o d'escartar els pobres, de convertir la cura de la creació en abus i explotació... És el que es fa, o s'ha fet. Mare de Déu, aquí dins hi són tots bol·licats, aquí, eh? Sí, sí, sí, sí. És una extensió d'acusació personal de que entre tots ho destruïm tot. Ningú és més destructo tots i col·laborem d'alguna manera. Per tant, és una visió, jo diria, que... o abraça tota la humanitat cada vegada que arrasem el pare nostre. Em sento unit amb tota la humanitat, o és una oració falsa. Ja sé que no tot depèn de cadascun, però una mica sí que cadascun pot aportar amb bé de tots. I hem d'analitzar la nostra vida si de veritat són subjectes. Que construïm aquest reine de Déu que ella ha fet i ha establert en el món. Quan ja des del principi hi ha Dani Eva. Aquí tens tot el paradís, fes-ne el que vulguis. Aquella reflexió poètica d'aquell moment quan es va escriure allò, que no té res de veritat per dir-ho així, no era una cosa real, sinó que és una peça literària, per expressar un contingut, és clar, quan diu, aquí ho tens tot, però deixa aquella abra. No em mengeu res, tot lo altre em podeu menjar. Van anar a menjar d'aquell. A veure, havíem què passa, havíem si som com Déu. I això és el que ens sembla que ens passa a nosaltres. Volem apoderar-nos de la naturaleza, destruint-la moltes vegades i fent més mal que bé. Tots ho sabem. I en canvi doncs donar l'esquena als germans, ignorar els altres, oblidar o descartar els pobres, de convertir la cura de la creació en abus i explotació, tot això ho fem. I dius, home, jo no, no tu no, però estàs en una societat que sí que ho fa. No, no, sí, però m'ho sent, perquè a vegades és això que dic, que a vegades volem fugir de la culpa. I no, a vegades nosaltres també ho fem, si pensem més que no... Coses potser més senzilles. Sí, més senzilles, però que en realitat també no anem... Bueno, el que és importantíssim per mi, bueno, per mi i per tots, crec, és haver de treure, no el suc, perquè ja n'hi ha prou amb les expressions que té el pare nostre, sinó adonar-nos d'aquestes reflexions que acaba de fer i de la transcendència que poden tenir. Perquè és clar, no és aquella cosa que ens van ensenyar de petits, de memòria i bla, bla, bla, bla, i ja està. No, aleshores s'ha d'onar-se de tot això. I dintre de tot aquí veiem dues coses, dues vegades que demanem algú, algunes altres li donem les gràcies, però el pare nostre potser sí que és aquesta oració, que ens va dir... va dir quina oració i ens va ensenyar el pare nostre, perquè era pare de tots, això és el que està... Recordo avui que se celebra en la liturgia de l'Església, Santa Teresa de Jesús d'Àvila, doncs aquella dona li van preguntar un dia a les germanes del convent, escolta'm, tu ja fas pregària, oi? Diu, sí. Diu, i quina pregària fas? Diu, el pare nostre. El pare nostre, cròm. És més bell que res, li deien. Però com ho fas? Diu, començo. Pare, només dient pare, ja em passo tot el dia pensant en allò. Què deu volgar dir per mi que Déu és pare de tots? Llavors estic tot un dia pensant en que Déu és pare. Continuació, l'endemà? Nostre. Diu, però quan et dura això? Diu, vegades una setmana el pare nostre. Tant tranquil·la, no? Diu, perquè pensava en el que estava dient. Perquè, si no, és clar, comences a dir, pare nostres i tant se val. Diu una cosa com una altra, i que no saps el que agarret ni que l'acabes de dius. Ai, que l'he d'osat, no ho sé si l'he d'osat. O s'ha deixat alguna oració. Aquesta anàlisi que fa el papa, amb aquest sentit, a partir d'aquesta encíclica, doncs aquestes paraules del començament, que tenen el diàleg amb el seu deixeble, Jesús els invita a reconèixer la relació paterna que Déu té amb totes les criatures. I els recordava que amb una conmobudera tendresa, com cada una d'elles, amb cada una d'elles, és important els seus ulls. És dir, ens fa entendre que, o tenim aquest sentit universal, i tots hi estem compromesos a viure, o la nostra vida no té massa sentit, no té massa sentit. Només s'ha sentit si tenim, però si som, no ho sé, no ho sé si som. A vegades, persones només que estem vivint aquí, o som aprofitats de la ganga d'estar creats aquí. Ah, aquesta és bona, eh? Podíem fer un eslogan. Una anuncia de propaganda. Molt maco, eh? A veure, a punt d'exalt, eh? A vegades diem coses i dius, ara si no la fas tornar a dir, potser no em surt. Bon, si vols fer... No, jo penso que cada una de les... Hi ha... per reflexionar-hi... Sí, és com la 73, eh? La manca d'amor pels altres, la feina, que ens ha portat sense compartir. I llavors es penses en el món que estem vivint i com, o sigui, el sistema econòmic ens ha portat aquí, o sigui, i que ens hi ha portat, i que ens hi hem deixat portar moltes vegades, no? Llavors dius, però clar, després diu, desliure'ns del mal, de destruir... No, que aquesta és... I llavors aquí ens porta el compromís de fer-ho diferent de el que hem fet fins ara. Sí, sí, sí. No ens hem d'acostumar. No ens hem d'acostumar on estem, eh? Perquè de veritat que... Nosaltres estem en una situació que diu, si vinguessin els nostres pares i veiessin això... Bé, obviam, ells estaven a la seva època i feien allò. A mi em demanaran contes del que faig avui jo i de la manera que penso jo. I és aquí on t'has de donar una resposta. Per això el sentit cristià, jo diria, no és un sentit estàtic, no és una mena de conservació de mòmies passades, sinó de vida i de vida intensa. Ja està, ja està, on estem. A on estem i com hem de respondre avui aquest desig de Déu de dissisteu en aquest món, estimeu l'home. I jo no puc dir... És que en temps dels pares o dels meus avis deixo-los estar. Hem passat amb tot el respecte cadascú a la seva època, però ara també hi continua sent el mateix Déu que ens està dient el mateix. Para de tots, em ve de tots, i tots treballant perquè tot sigui estimat i perdurablement es pagi entregan els que venen darrere nostre amb la màxima dignitat possible. Ens queda molt poc que ja sabeu, mossèn, que aquí la ràdio ens queda molt poc temps. I tal com vostè va fer les directrius, els va comentar quan feien els nostres programes, llegim normalment a l'avangeli que els suïdors poden escoltar aquest dissabte o aquest dimenge si participen de l'eucalistia. El que correspon aquest any és que és bastant interessant l'avangeli que tocarà. És el 29 del ciclo C, de allò que anem seguint, no? I és un avangeli de Sant Lluc, perquè també és interessantet. I si el vol llegir vostè, o vol... Sí, sí, no, no, que vostè així el fa més bé. És d'aquí. No és massa llarg, perquè també és un avangeli que també té la seva... intringulis, podríem dir, com tots els avangelis. En aquell temps, Jesús deia els deixables a aquesta paràbola per ensenyar que hem de pregar sempre sense perdre mai l'esperança. En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot amor de Déu ni la consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar. Subint-hi, li deia, feu-me justícia contra aquesta home que pladeja contra mi. El jutge durant molts dies no n'hi feia cas, però la fi pensar. A mi no em diu res el temor de Déu, ni la consideració als homes. Però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia. Si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més. I el senyor diré, fixeu-vos, què diu aquest jutge sense entranyes. I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia els seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat, però quan el fill de l'home vindrà, creieu que trobarà fer a la terra? El Carlos, que no us ajuda molt, ens ajuda molt, en diu que només que ens queda un minut. Les paraules del mossèn, que arribin els odidors, ja aneu pensant si som aquells que sempre estem demanant cosetes i cosetes i cosetes i que ja per avorriment ens els donen. Déu els donar d'una altra manera, tal com diu el pare nostre. Moltes gràcies, mossèn, per haver vingut. El tornarem a trobar si Déu vol i tots estem bé, a l'any que ve. I aquest programa el tornarem a sentir al dissabte, a dos quarts d'once. Bona tarda i moltes gràcies, mossèn. Bona tarda, amics odidors i odidors. Gràcies. Ara escoltes ràdio d'espern, sintonitzes ràdio d'espern, la ràdio de Sant Junts, durant terrat punt. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música del sul.