Veus Parròquia del 30/10/2019

... Eus de la Perròquia Programa d'Informació i Formació Humana i Cristiana de la Perròquia dels Sants Justi Pastor de Sant Just d'Esber Avui a veus a la Perròquia l'espai Mort i Vida veus a la Perròquia presenta com s'ha anunciat Mort i Vida és un cicle que dura aquest 2019-2020 sobre la proximitat de la mort, l'acceptació de la mort i el traspàs vers en altra vida. Per tant la mort es porta també a la vida. Agraïm la presència de mossèn Joaquim Rius, habitual també amb missona municipal d'aquesta població que ha volgut i s'ha ofert per donar-nos una mica de llum sobre una versió d'aquest espai Mort i Vida que és la presència o l'actitud que tenen els cristians davant de la mort especialment. Ben trobat, mossèn Miquel Miquel, no en canvis el nom, perquè sinó malament ja. És que ho va de la mort, m'he trobat. Molt bé. Per uns cristians, què representa la mort per un cristià, per un cridina o crista? És diferent de les altres? Jo sempre he dit que, i almenys és el que em plantejo sempre cada vegada que em trobo en la realitat de la mort, d'algun feligrés o d'alguna familiar meu, doncs em trobo davant d'un fet que és per tots igual. És el fet de l'acabament de la vida en aquest món i per tant el fet des del punt de vista cristià de cara a l'eternitat. No és de cara a l'absur, no és de cara al no res, no és de cara... no hi ha res més a dir, sinó que estem, jo diria, vinculats a Jesucrist i creiem en ell i creiem el que ell ha dit com jo visc vosaltres viureu. I en aquest sentit, doncs, jo ressuscitat, vosaltres també ressuscitareu. I amb aquesta feina i aquesta esperança, doncs jo visc i per tant crec que tot cristià també ha d'anar per aquí. Quan diu Jesucrist, jo soc el camí i la veritat i la vida, el refereix aquesta superació del trànsit de morir o què? Potser que sí que es refereixi a això exactament, però perquè a vegades segons està situat en el context evangèlic també cal situar-ho en un moment o en un altre. Però jo diria que per mi és el fet de que dona la definició més exacta del que és el ser humà. Perquè ell, si diu, es troba en mi el camí, vol dir que el ser humà té una manera de caminar que Jesús proposa, una manera de fer. I llavors la veritat en el sentit d'allò pel qual es lluita i pel qual es viu i pel qual es treballa, en aquell sentit de veritat que et fa a tu lliure i et fa feliç. I després el fet de vida és en el sentit d'eternitat. Per tant, jo el que quan agafo aquestes frases i les m'adito i les penso, doncs sempre dic de veritat la meva vida té sentit, perquè va per un camí determinat de manera de fer, la meva vida té una veritat que em fa lliure per decidir i per fer i actuar amb els altres i sobretot la vida em fa pensar que no em vaig, que no vaig cap a la mort, sinó que vaig cap a l'eternitat, el que no sé el que és. Un modeia diu però què és allò? Dic si tinc l'oportunitat de dir-li quan hi sigui i ens quedarem entesos, però de moment jo ho espero, no ho sé. Tradicionalment l'església ha sigut defensora, crec, de esperar la mort, que va tendre el màxim possible, mèdicament també, la gent que està a punt de traspassar. No sé si hi ha alguna tipus de variació en el sentit de que hi ha organismes, sobretot polítics, que estan discutint l'autonàcia passiva, que seria deixar morir de la persona en pau i fins i tot l'autonàcia activa, provocar la mort d'aquest pacient, d'aquesta persona. L'actitud de l'església en front d'aquests conceptes ha variat respecte uns anys abans o encara té actituds de refús? Jo penso que més que refús és coherència. Jo penso, i aquí sí que ara jo no, són aspectes d'aquests als quals a vegades no t'hi dediques, però que quan hi penses t'adones que si nosaltres només tenim la condició humana aquí, si el que som només és per aquí, si deixem a part la fe, déu, etcètera, entenc lògicament que el ser humà vulgui administrar a la seva manera la seva vida. Llavors, esclar, ja entenc que les societats, els governs, etcètera, estableixin lleis també de definició del ser humà. Perquè és clar, si no hi ha res més, doncs bueno, deixem-lo acabar bé, o deixem-lo posem-lo, deixem-lo estar tranquil, i que s'acabi, o deixem-lo que digui, vull acabar avui, doncs acabem-lo avui. Jo ho entenc, això, que la societat pot ser i pot esdevenir. Ara, en el moment en què enfocas la cosa des del punt de vista cristià, és a dir, que hi ha un déu que ens crida, perquè és déu de vida, i déu és déu de viu, sinó de morts, doncs això, jo penso que, mira, des del punt de vista d'església, continuarà dient que es respecti la vida. Per què? Doncs perquè tots sabem que hi ha hagut grans sants en l'història de l'església, que des de la seva mort, perdó, des de la seva malaltia, des de la seva situació difícil, doncs està t'oferint a Déu i per la salvació del món, la seva existència. Vull dir, no s'ha margat de dir, ah, i que jo tinc ganes d'acabar, i vull acabar bé, i, per tant, doncs... No, perquè el ser humà a vegades, jo penso que moltes vegades la persona pot decidir això, quan tampoc està envoltat d'amor, de gent que l'estima, de gent que col·labora amb ell, de gent que l'ajuda... Hi ha gent com teníem, fa un mes aquí, que atén els moribuns, per exemple, aplicant cures periodives, això sí que no té cap contradicció. No, jo em sembla que no. És dir, deixar que la persona mori sense patir ja en l'últim moment, en els últims moments, jo ho respecto, això, ho respecto. El que no respecto és amb tanta serietat, perquè és dir, doncs aquest, li fem l'autonasi i s'ha acabat. Home, si us van... Hi ha un passatge de l'Avengelli que diu, no sabeu quan vindrà el Nubi, les dones que l'esperaven, algunes preparades i altres no preparades. Diu, no ho sabem, si no estaríem tots a punt. Tampoc sabem quan estarem en aquest món, o quan hi haurà altres pas. Els cristians solen dir que la mort es troba en mans de Déu, que és el que diguéssim té, el temps de la vida cadascú. És això, la interpretació d'aquesta frase, la mort en mans de Déu, està realment a les seves mans o què? Jo potser és un criteri personal, però jo penso que això de carregar-li a Déu totes les coses, em sembla que és una mica infantil, és una mica infantil. Ho dic pel següent. Perquè dius, per exemple, vas pel carrer i que cau un test de dalt, un terrat i pat a plat, i et cau a sobre i et mata. Ah, no és que Déu ha volgut això. Aviam, Déu no està per testos i no testos i accidents de cotxes. Això passa en aquest món, el ritme d'aquest món. És clar, sap greu, però hi ha una família que va amb cotxes i s'estabella i Déu els ha castigat. Déu, no sé què, no podia fer que això no existís, que això no passés... Com aquells que diuen, on està la Déu, quan ouis? Quan hi vins els... Doncs val, val, val, perquè això és culpa nostra, i això ho hem organitzat nosaltres, i això ho fem nosaltres. Diu-li que Déu ens alliberi d'això, seria alliberar-nos, com del nostre país, tot el que està passant és culpa de Déu. Que coi, això és culpa nostra, no és de Déu. Ara el que Déu vol, l'hem nut, actuem en justícia, en veritat, i llavors ja serem conseqüents. Potser aquí entrava el concepte de la providència, no sé què és, la subcessió de fets tolerats, acceptats per Déu, no intervinguts, com has dit, però que té a uns... que pot atendre les persones que van cap a ell, també, no? Ah, no, jo... El fet de la protecció de Déu, en nosaltres, des del nostre baptisme, sabem que tenim el do de l'esperit sant, i ell és tant nosaltres. Déu està amb nosaltres, i és ell el que ens acompanya, i és ell el que hi ha de sempre, ens orienta. De vegades hi ha coses que sí que succeixen, com és que ha passat això? Però bueno, ha passat, i en aquest sentit, jo de la mateixa manera que la mort de molts, doncs els quals he assistit a llar de la meva vida, com a sacerdot, doncs hi ha molta gent que m'ha edificat en el moment de la seva mort, i no precisament, doncs, resignar-se, no, no, no, si no dient, dono gràcies a Déu, que vegi venir la meva mort, perquè és l'acabament, i perdia Déu a tots els que me'n volten, i m'estimen. Tu diuen d'una manera amb molta pau i amb molta ganes, perquè saben que després hi ha bé la felicitat plena. És clar, això, dir això... No va, acabem-ho d'una vegada, i això, pam, s'ha acabat. Home, deixa, deixa, que aquest sentit providencial, aquella persona, doncs, potser, serà més feliç morint així, que no pas tu liquidant-la, perquè s'acabarà la feina. Acabes de dir que l'església té atenció, cap als malalts, persones grans i moribuns, i està a costat d'ells quan és un moment d'altre espàs, no? En els sacraments de l'església, n'hi ha un especialment dedicat a les persones grans i moribuns. Abans em deia l'extremunció. Ara és l'unció dels malalts. En què ha canviat, doncs, l'explicació d'aquest... Amb aquest sentit, allò que abans preguntaves de l'església que fa, doncs una cosa és dir, no solsament, és per les persones que estan acabant, sinó que és per les persones que fan camí i que estan en situacions delicades i difícils, per la malaltia, per l'edat, etcètera, que també és una mena de malaltia, això. O que han de ser somerses a una operació... Sí, o que han d'intervenir-se. Amb aquest sentit, tot allò que posa en perill la vida doncs és una manera de dir, també el senyor està a prop meu i m'està ajudant en aquest moment, i per tant confio en ell. És clar, quan, per exemple, Santa Teresa de l'infant Jesús, doncs es moria, i aquella moça, doncs, tinc moça perquè era una noia joveneta, et tenia 21 anys, eh, i es va morir, doncs, esclar, dius, bueno, però amb aquella joventut plena de vida, doncs, ja ofereixo la meva vida, perquè sóc l'amor de Déu en el món i per tots aquells que se'ls ha de portar a la missió, doncs ja ofereixo la meva vida. Doncs deixem que la persona que creu això doncs ho visqui, perquè hem de dir, bueno, que és de lo que ens dona massa feina, vinga, va, acabem-la, una pastilleta i s'ha acabat el bròquil, no? Dius, home, no! Deixem les persones que visquin, i jo, al costat de persones que s'estan morint, he rebut grans lliçons, eh, no fa pas gaire, d'aquí al poble, doncs, em va donar tot una lliçó, per tant, és bonic, és bonic que a vegades també contemplar la mort i recordo la meva mare, només un detall, perquè ara farà anys que es va morir, doncs que abans de morir, va dir, crida el teu germà Lluís i la cunyada, etc. i els nets, perquè em vull acomiadar de tots. Dic, mare, demà no podrà venir perquè tenen col·legi, perquè no sé què hi havia, dic, no podrà venir. Diu, ah, bueno, diu, però, és que demà passat ja no hi seré, i l'endemà passat l'enterrava. Ai, vull dir, es va morir i l'enterrava amb el cap de dos dies, però aquella dona, me'n recordo, doncs, que la mare em va deixar tot una mort tranquil·la, vull dir, i ella, doncs, deia que es volia morir ja, perquè ja estava pràcticament, doncs, limitada molt, i llavors, amb aquestes paraules, és clar, quedes com perplecs, amb aquesta laig de liquidar. Repeteixo, amb això de l'autonàcia i tot això que ens estem plantejant, dius, home, doncs, si aquesta viu amb una fe i una inquietud, que me'n recordo, que agafava una imatge del Sant Cris que tenia allà sobre la toleta de nit i se la posava dins el llit. Quan feia això, el senyal que rasava, jo estava allà, però la deixava, que fes. I després, doncs, el treia, quan hi havia acabat, el tornava a deixar allà sobre la toleta de nit. És a dir, són fets que t'eduquen de gent pacífica i que s'ha anat anant, també és veritat que l'ajudaven amb medicació perquè no patís. I això, així, que crec que es pot fer, i s'ha de fer. Deixar que no la persona es mori perquè ni visc d'altres, morint-se, horrors, cridant el metge i el metge, aquí s'han just. No es va presentar el metge, i aquella persona va morir rabiant amb uns crits que feia i jo estava allà i no sabia què fer ni què dir, perquè és clar, jo no sóc pèrit amb la matèria. I em sap greu, també, que passi això. Però, bueno, mira, va passar i aquell pobre, se'n va anar d'aquest món cridant i esbatossant, i movent-se, i nervis, i la família dient que ja han telefonat tres vegades i no ens responen. I se li volia no provocar, sinó calmar aquell sofriment perquè morís en pal. És diferent. Encara hi ha freqüents peticions de serveis amb els moribuns, em refereixo a l'aplicació del segrement, o a la confesió, a la comunió. Escriven sovint, o... Sí, sí, sí, sí, sí, sí. N'hi ha que sí. Sobretot si la família, si la família tota ella d'alguna manera ha estat envoltat per un ambient religiós. És veritat que n'hi ha d'altres que han sigut molt la cosa personal i molts avis se'n van d'aquest món sense cap segrement. Per què? Perquè els fills o qui sigui, que estan vells, no li donen importància, i no hi veu el que. I es pensen que el fet que anem nosaltres allà ja el matarem. Només pel sol fet que es vegin, ja el matarem. Hi ha opinions d'aquestes i penso que és millor respectar-ho. Espectar-ho. Has hagut de ministrar algun viàtic? El viàtic, sí. La comunió, en últim moment, és dir, aquella comunió, la qual vol dir que és el pa d'aquella vida que jo espero i que anelo i que jo, durant la meva vida, l'he rebut en segrement en cada celebració de la missa en què he assistit, ara ho rebo com el pa que alimentarà la meva vida per l'eternitat. És aquest sentit de viàtic. La cerimònia és un cop s'ha produït la mort. Són dues possibles. El respons o el funeral? Com va això? Sí. El respons és només una pregària amb la paraula de Déu, invocacions, comentaris, i després, doncs, l'auració final, amb l'esperció de l'aigua, símbol de vida, precisament. I això es fa, doncs, sense la celebració de la Eucaristia. Hi ha persones, hi ha famílies, que només demanen això, i llavors això ho fem allà baix, alternatori mateix. Es fa alternatori mateix. Si demanen la paròquia, també ho fem a la paròquia. Nosaltres voldríem que tot això es fes a la paròquia. Allà baix no queda ben ambientat. Vull dir, queda una mica... Sobretot, a la sòcia, la gent, la gent present, són gent d'Església, i fins i tot, si el difunt, era, doncs, acido, com a fidel. Jo he dit que això d'alternatori, posat en una zona industrial, sembla allò, l'altra banda, fan ginebre, fan cotxes, etcètera, i allà fan morts, ens dediquem als morts. Vull dir que... Casi tot arreu està en un lloc que sigui fàcil de aparcar. Això sí, això sí, però vull dir que et dona aquesta impressió, i el que et sap greu és que, vegades, doncs hi ha gent que han vingut molt a l'Església, i quan arriba aquest moment, els fills diuen, nosaltres no hi creiem, per tant, no hi anem i ho deixem córrer. Ah, bueno, no no feu el que vulgueu. Jo no, no, no tinc per què imposar res, no? N'hi han que passen a la paròquia, llavors ho es fa als espons, o bé llavors es fa funerar el pròpia mendit, aquell dia, o es fa un altre dia. De vegades també hi ha famílies que no va bé, o per sits constàncies, de moment, etcètera, i va fer-ho aquell dia, venen un altre dia i llavors dediquem la missa a ells, o el record del difunt, en d'altres misses que ja fem a la paròquia habitualment. El funeral sol coincidien divendres, o no té per què? No, no té per què, no té per què. De vegades es fan divendres, perquè la gent també, per motius laborals, a vegades els hi va millor divendres, perquè l'endemà ja no és... no és dia de treball, i aquell dia quan surten ja poden venir a l'església. Això també. Molta de la gent que acompanya amics o familiars a l'hora de la mort, tant si celebra l'enterrament a partir del terratòric o a la paròquia, ha comentat la seva complensa, el seu acord, amb la prèdica que tu mateix ho sent, fas en aquests moments. Tens algun estil determinat? En què es basa? Tens alguna idea central que es vagi repetint cada vegada que intervents com a celebrant? Jo, en primer lloc, el que mantinc, i això sempre, això sí que tinc aquest esquema, de tot arreu ho he fet sempre així, amb els anys que fa que sóc cap allà, i amb els anys que fa que sóc cap allà, doncs encara m'hi acostumant més, perquè veig que és veritat, en primer lloc respectar a tothom que està allà dins. No fer cadamba, evidència, els que no creuen i els que tenen una altra opinió de la vida o de la mort. Per tant, jo respectar-los tranquil·lament, això en primer lloc. I després, per altra banda, més que fer referència a la mort, fa referència a la vida, a com la vivim, com l'expresem, com la diem, com la donem, perquè ens sembla que hem de valorar la vida. Jo dic que allò és una manifestació silenciosa de la vida, no de la mort. La mort ja és evident, tots els que estem allà ho tenim clar. En canvi, a la vida alguns ja esturen al cementiri, ja s'aturen allà i ja s'acaba tot. En canvi, doncs, jo crec que això continua i, per tant, la persona que ens mor ens està dient, penseu amb la vida, i la vida vol dir respectar-la, la d'aquí, i quan arribes al final, gaudeixes plenament. En aquest sentit, jo predico, i sempre dic el mateix, us parlo des de la meva fe cristiana i respecto a tots els que no penseu igual que jo, però hi ha una cosa que ens ha d'unir, tant els que creieu com els que no creiem, etcètera, tots aquests. Hem de trobar-nos en una cosa, estimar la vida, protegir-la i fer-la possible, i ajudar que aquest món cada vegada sigui millor. I això sí que teníem el deure, tant si creiem com si no. Pel sol fet de ser humans, ens devem respectar. Com diu el papa Francesc, aquesta és la casa de tots, doncs tots els qui som l'hem de respectar. També ajuda als assistents una bona selecció de la paraula de Déu, de les lectures. Ja recordo aquella en què es diu que caminem cap allò que no hi haurà més plor, ni més llàgrimes, ni més dolor. Es pots dir alguna cosa a respecte... L'atura... Hi ha textos d'aquests, hi ha textos d'aquests que impressionen a vegades, i per més vegades que els llegeixis, cada vegada per mi són una... una abatzagada, diríem, de dir, tu creus això? Jo sóc el que mi la veritat i la vida, com deies abans, que això ho diu pocs dies abans de morir, Jesús, i després també en batres moments de les cartes dels apòstols que parlen, del triomf dels que moren en la fe, i el triomf de tots aquells que han patit en aquest món, i que la vida eterna Déu compensarà aquesta manera d'haver fet la pau, el bé, l'amor, la justícia, i per tant, doncs, jo estic content de que a vegades, per això insisteixo, amb els textos que són, crid a la vida, i crid a la vida de veritat, que aquí la podem viure si volem, si volem, i segur que Déu ens ajuda quan de veritat estem fent aquesta cosa, però ens respecta que a vegades siguem bèsties, i també fem les coses malament. Però mira... Aquests dies fins a l'octubre, a finals d'octubre, començaments de novembre, són dies en què la gent, especialment recorda els seus familiars, els seus amics difunts, i molts van als cementiris, netegen aquell espai, ofereixen flors, que haurien de ser flors naturals, no flors. Els alxinos duran més. Per efectes ecològics, la parròquia fa una pregària comunitària al dia de tots els anys, que és el divendres d'aquesta setmana, a dos quarts de cinc. Com l'està organitzada? Aquesta pergària està organitzada en el sentit d'aquest també té interès, val a dir, que la funerària ens organitza tot l'acte, no el que diem i el que fem, però sí que ens facilita que es faci aquest acte allà a la plaça de dins del cementiri, perquè això no m'hi havia trobat mai enlloc de que reconeguessin una pregària d'aquestes. I van anunciar per cartes amb ells? Sí, sí, sí. I llavors, en aquest sentit, crec que ens ajuda allà a tenir un sentit de germenó, de poble, també. El tenim a Sant Just del Carrer, d'acord? Tenim a la festa major, d'acord? Però també el tenim per la mort. I tota aquella gent que hi ha allà, el fet de la mort d'algú dels nostres, i per tant tots estem a germenats. I llavors, la pregària d'allà, d'alguna manera pretén això, el que fem allà. Doncs ho anem d'anar-hi dues vegades, dues vegades, perdó, el cementiri o metris dia, perquè aquest divendres dieu el matí, a les 12 canta la cura d'armonia allà al cementiri. I a la tarda, a dos quarts de cinc, la pregària que hem esmentat. Alguna qüestió ens hem deixat, com ho veus afegir, sobre aquest mort del cristià? No, res, que la mort del cristià és la mort d'aquest món, com a ser humà, i per tant no és res especial. És especial en el mesura en què un creu, que llavors la vida també té un sentit diferent, que no pas aquell que no té fer. La qual respecto, jo no tinc res a dir-hi. Tinc res a dir-hi, però jo dono gràcies de creure, de creure amb la vida eterna. Perquè sé que val la pena viure-ho tot l'altre aquí, el màxim de bé. Jo durant dia que voldrem portar aquí també algun representant de la funerària, li farem la pregunta si és car morir-se. Això ja no hi entro jo aquí. No hi entro perquè no n'hi estic al cas, no ho sé jo. La contribució de la família és voluntària, però no hi ha un altre sistema. Ells amb el sistema que hi ha allà ens fa arribar a la paròquia, el donatiu, que diuen donatiu ells perquè és de la funerària. Els que ho canalitzen, si jo no... La funerària. Sí, la funerària demana 60 euros, en sembla, per defunció. I llavors això són diners que envia la paròquia. Molt bé, amics oidors, aquest ha estat el programa d'avui de l'espai Mort i Vida, dintre d'Eus a la paròquia, es repetirà, com sempre, a dos quarts d'11 del matí, del dissabte que ve, i veus a la paròquia amb un nou equip, tornarà a estar amb vosaltres el següent dimecres, a dos quarts de vuit de la tarda. Agradeim a mossèn Joaquim, gràcies. I a Carles, que ens ha fet de tècnic, durament, pendent de les guies de som. Gràcies i fins de la primera. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins a...