Veus Parròquia del 3/4/2013

Ves de la parròquia. Ves de la parròquia. Ves de la parròquia. Aquesta és l'audició de la parròquia dels Sants, just i pastor, a la sintonia de Radio Desvern en el 98.0 de la Freqüència Modulada. Us oferim espais sobre temes de caire religiós, humà i social, dintre d'aquest programa, que és amb vosaltres, els dimecres, a dos quarts d'avui del vespre i, en segona audició, els dissabtes, a dos quarts d'onze del matí. Avui podeu escoltar notícies de la Iglesia i Finestra de Justícia i Pal. Iniciem l'audició d'avui amb la lectura de l'Avengelli del proper diumenge. El vespre d'aquell mateix diumenge, els de Xebles eren a casa amb les portes tancades per por dels joveus. Jesús entrar, es posar al mig i els diré. Pau a vosaltres. Després, els ensenyar les mans i al costat. Els de Xebles celebraran de veure el senyor. Ell els tornarà a dir. Pau a vosaltres. Com el pare m'ha enviat a mi, jo també us envio a vosaltres. Llavors, l'anar damunt d'ells i els diré. Reveu l'esperit sant. A tots aquells, a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats. Però, mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó. Jesús va fer presència dels de Xebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquell llibre. Els que heu llegit d'aquí han estat escrits perquè que greu que Jesús és el Macies, el fill de Déu, i, a ben cregut, tingueu vida en el seu nom. Notícies desgràcia. Us desitgem a tots que hagueu tingut gaudi d'uns dies sants, tant espiritualment com d'estones desbarjo, malgrat que el temps atmosfèric no ens hagi acompanyat. I encara que el dimenge de resurrecció comença a ser un record, portem aquí la sentida pregària a Jesús resuscitat, feta a la parròquia, a la setmana Santa Passada. La nit de la creu s'ha il·luminat per sempre. Jesús, germà, amic, senyor. La nostra feble història de dones i homes, sovint desconcertats, s'ha omplert de llum. Ens has estimat, Jesús, fins a morir, en una mort indigna, però aquest amor teu, ple, total, definitiu, ha obert les portes de la vida per sempre. A tot arreu, Jesús, en tantes persones i en tants fets, i podem descobrir la força lluminosa de la teva vida. I per això ara, en celebrar la teva resurrecció, refermem la nostra fe en tu. Tu ets fill de Déu, tu ets l'enviat del pare per salvar-nos, tu ens omples del teu mateix esperit, a nosaltres, a tota l'església i a tots els homes i dones del món sense. És Pasqua, Jesús, germà, amic, senyor. És Pasqua i la teva vida és vida per a tota la humanitat. La bail de Bers Arran de la renúncia del papa, Benet XVI, la Vall de Bers, revista de la Teneu de San Josep Bern, Correspondent a Març, va fer una entrevista al nostre rector mossèn Joaquín Rius per què donés la seva visió sobre el tema. És molt interessant la opinió que sobre aquest tema té el mossèn. Per la seva llarga durada del reportatge, solament reflectirem la resposta a la última pregunta que li va fer l'entrevista Dó, diu així. Què espera del proper papa? Imagino que serà més jove, tal com va orientar el papa durant la seva renúncia, respond mossèn Joaquín. A mi m'agradaria que fos més reformista, amb una dinàmica més evangelical, mirada de fer de tot allò que els tenen lligats i que no els deixi actuar amb aquella llibertat que caldria per fer un bon servei com a cap i pastor de tota l'església. Escolta més la opinió de la base. Tenien compte el sentit col·legiat dels visbes, perquè, al cap i a la fi, els visbes són els successors dels apostons. Els visbes haurien de ser més consultats perquè s'estabiliria connexió en la base. I, finalment, també li demanaria que la cúria de govern no fossin grups determinats que tenen la capacitat d'absorbir aquell poder, perquè després puguin dominar des de dins, sinó que sabessin triar gent que tinguessin mirades més obertes i no pas aquell encarcarament terrible i esclavitzar. Fins aquí, notícies d'Església. Obrim ara la finestra de Justícia i Pau. Molt bona tarda, Dolors. Bona tarda, Joana. Molt bona tarda, Jesús. Hola, bona tarda. I molt bon sol, aquesta tarda, que ara ja és de dia. Ja és de dia, encara és de dia. Això de canvi l'hora és un truc. El canvi l'hora i també que ha avançat. Avui de sob també he donat compte que al meu carrer tots els pares ja estan tots florits, de cop i volta. Els arbres que tenim, que són pares, estan tots plens de flor. Mira que bé. La primavera està preciosa. Sí, sí, sí. A més, com ha plogut tant. Sí, sí, sí. Imagina't. Molt bé. Bé, doncs... Doncs, mira, amb el Jesús, hem estat parlant de farem una mica d'introducció, com fem sempre de temes així que van sortint, que es va fer una feineta important, i després agafarem un tema d'aigua o si ens donem temps. Sí, espero que sí. A nosaltres sempre ens haurà de tocar el tema de l'aigua com una riquesa que serà... Realment és que és molt important. I cada cop més. Doncs una de les coses que ens ha sorprès és que ahir es va afirmar el primer acord sobre comers d'armes. Sí que a vegades aquestes coses porten a la desconfiança, que els grans estats del món, que són els que tenen l'armament, faig aquests acords, però hi hem d'anar cap aquí, perquè ells són el que ho tenen, i ells han d'entendre, d'alguna manera, d'entendre que allò no es pot utilitzar de la manera que s'utilitza. Perquè en aquest primer tractat internacional, sobre el comers d'armes, hem de tenir en compte que hi ha 62.000 milions d'euros anuals al diner que mouen totes aquestes empreses. Què es podria fer amb aquests diners? 62.000 milions d'euros. És una cosa impressionant. Aquest acord es pot considerar històric per diverses raons. En primer lloc, perquè és un acord vinculant sobre l'exportació, sobre la importació i el tràfic de l'armament convencional. I en segon lloc, perquè intenta ser el primer text de desarmament de gran escala. Intenta ser. Intenta ser. Tenint en compte que va haver-hi un control a l'any 1996, que es va intentar fer un tractat sobre la prohibició de les proves nuclears. Nosaltres a llarg d'aquests anys hem anat veient que algú ho continua fent proves. Però està més controlat que no pas. Doncs a mi tant del segle passat. Que no se'n va a fer de la veritat. Aquestes proves de d'una anlaïtat com aquest mig boig de la Còria del Nord. Per això, que precisament tenim Estats Units, que és el màxim esportador d'armes. Estats Units, de moment ja està d'acord, no està tan clar quan arriba el Congrés si això seguirà en aquesta línia. I els americans d'armes són... Rússia, una força molt enorme. Exacte, Rússia, que és el segon esportador. S'ha abstingut. Tenim tres nacions del món, una és Síria, que en aquest moment està en guerra, l'altre és Còria del Nord i l'altre és l'Iran, que aquests han dit que no. I bueno, estem en aquest punt, però 154 països han intentat estar d'acord, sobretot amb el tema de controlar el comerç d'armes. Aquest comerç d'armes clandestí, que no permet a vegades fer arribar ajudes humanitàries en països que estan realment en una situació còltica... Perquè no s'interessa que hi hagi guerres i conflictes, sinó com vendrien les armes. Exacte, doncs s'intentarà d'alguna manera controlar tot això. Que surti bé o malament no ho sabem. Almenys s'ha intentat. Però almenys sembla que s'emparra d'aquests temes. I lligat amb això, crec que és important tenir en compte el grup de Fundipau, i he trobat un escrit avui al diari avui, per Ignasi Riera, que els fa com un reconeixement, que és l'antiga Fundació per la Pau, que ara es diu Fundipau, que celebra 30 anys de la seva existència o de la seva fundació. I els guardiants, aquí. Han treballat i treballen sobre temàtiques, per exemple, com els estrells que provoquen les mines de dispersió, el negoci d'armes, de la fabricació i vendre d'armament de tota mena, ells estan fent també la cultura de la Pau. És aquell treball formigueta de diferents fundacions que fan possible que aquests tractats puguin ser viable. Perquè sembla mentida que cadascun al seu lloc, només treballant un tema, realment tan possible que la població es vegi que fan consciència de la importància. Per la Pau i tenir aquesta cultura, com el nostre proper participació al mes de maig, que s'ha celebrat just sobre el dia de la Pau. A vegades sembla que no fem res, però són coses que el poble es pot anar formant en aquest tema. Serà aquella cosa de tipus subliminal, encara que no ho diguis directament, però és la boteta que va agafar. Que va fent un caminet. Després tenim a cridar l'atenció que la ciutat de Tunis, ja que Tunis ja va ser el primer país d'aquest món ara, que la primavera ara, que encara no han lograt la meitat de les coses que havien proposat i que se'ls havia promès, però sí que han fet la trobada de tot aquestes grups alternatius del món. I s'han trobat aquí, per també fer un reconeixement, aquest fet tan important que es va donar a tot el nord d'Àfrica. Llavors la gent de Tunísia ha gaudit moltíssim de xerrades, des del món, des de xerrades feministes, xerrades d'alternatives mundials, xerrades per l'armament, per anar en contra de l'armament, doncs és bo que també aquests grups, que de tant en tant es van trobant i van fent la seva reivindicació, que jo penso que això era una taqueta de l'hipetito, i com es va fer en gran, sobretot la gent jove valora molt aquests moviments, doncs també és una bona notícia que se segueixin trobant, que vegin fent un altre camí, que no tinguin res a veure amb aquest capitalisme, tan salvatge que vivim. I per últim, també en el diari avui, en Francesc Torralba, que és un gran mestre, un gran teòleg, un gran sensible a moltes coses, ell ens comunica que el 28 de febrer del 2013 es va fer públic al manifest contra la criminalització de la solidaritat. Això ha sigut signat per la plataforma d'entitats cristianes amb els immigrants, que està formada entre molts grups per a associacions d'església, però també hi ha càrites, un dels que coneixem, hi ha també la Fundació Operatarrers, hi ha la Comunitat de Sant Egidi. El per què d'aquesta plataforma? Resulta que es vol fer un nou codi, un nou codi penal, en què particularment en l'article 318B s'estableix que és un delicte ajudar persones d'altres països que estan en situació irregular. En Francesc fa una reflexió de l'església del PIC que hi ha aquell mossèn Arús, que està fent una tasca tan bonica amb la gent d'altres països que no tenen papers i que els acoll. Diu que en el codi penal surt aquest canvi de considerar... Delicte. Delicte el fet d'acollir persones així. Un pla delicte fa una comparança que les coses no han d'anar per aquí, les lleis. Anem a solucionar aquests problemes, posem-hi mitjans, anem a veure què es pot fer, però no penalitzem gent bona que arriben buscant una sortida de la seva gran misèria. Llavors, aquesta reforma que pretenen d'aquest codi penal, xoc afrontant-me en l'esperit de la lletra de la declaració dels drets humans. El 48 també xoca contra la nostra constitució, l'espanyola, la que tenim actualment del 1978 i també del nostre estatut. És a dir, no podem passar de llarg i no fer-nos el nostre problemes d'aquest tipus, sinó que hem de ser solidaris. És un deure, ell acaba dient, és un deure acollir i atendre les altres persones. Són coses que ens van colant davant d'aquesta crisi tan gran d'aquestes preocupacions que tenen en totes les famílies. Hi ha un interès en canviar coses, coses que no són capa favorables, capa fer una cosa més humana, sinó que algunes tenen amagat alguna cosa incluso anti-humana. Per què? Perquè volen eliminar aquesta entrada de gent, però això no és amb la llei a la mà i mirant les necessitats de cadascú, aleshores també es podria solucionar. O sigui, durant uns anys han vingut, han entrat, ningú els ha preguntat res. I quan els hi ha mancat, perquè ara no hi ha per molta gent, no hi ha manera de sobreviure, llavors que se'ls ha de tirar o... M'altreta. No, escolta'm, és que no hi ha manera que s'ha de fer. Exacte. Que s'ha de fer amb aquestes persones. Bueno, ja penso que a la crisi, ja ho hem notat, tots els grups de cooperació i d'ajuda i de tercer món i coses d'aquestes estan patint la crisi. Moltíssim, no reben ni un dur. Les subvencions, les han reduïdes o les han eliminats. Exacte. I això no pot ser. I aquest és el problema que estem vivint, doncs que hem d'estar alerta. Clar que no hi ha síntims, no hi ha síntims per a moltes coses, però hi ha síntims per a altres coses, que són superfuats. L'armament mateix espanyol, no sé si és el cinquè país del món, amb armament que es porta. Jo, si no tinc mal entès, és el cinquè país del món. Estats Unis, Rússia, però no estem tan enrere. No, no. Nosaltres som un gran fabricant d'armes. I la industria fabricant d'armes no ha tingut, així com les altres industries aquí, potser estan en crisi, aquesta no està en crisi, sinó que ha augmentat la capacitat de... La Unesco ja fa cosa de 20 anys, i ja denunciava en la seva revista que ara ja no es publica per falta de pressupost, que el cos d'un protavions i el manteniment d'un protavions aquí volia mantindre totes les escoles de Barcelona en un any. Sí, sí, sí. Per això, per això que ve... I un exercit que, si vas a mirar, tampoc no serveix per res. No serveix per res. No serveix per res. Bé, amb l'excusa d'exemplar en humanitari, que anem allà a ajudar, que també això s'ha quedat una mica difós, una mica difós, redera d'aquelles fotografies que fan publicar. Fixa't el que ha passat al Paquistan. No, la veritat marxa, i no ens soluciona res. No. A l'Iraq? A l'Iraq igual. A l'Iraq sí. Va servir per destrossar tot un país d'una cultura milenària, que, escolta, malament estaven en Barcelona, perquè realment era un tirano i tot el que vulguis. Però ara estan pitjors. Ara estan pitjors. Ara es maten com a xinesos, per dir alguna cosa. És que la guerra de l'Iraq, els grans guanyadors d'aquesta guerra, sense dubte van ser les empreses armamentxístiques, aquests són els que van guanyar. Aquests, eh? I són els que han guanyat també el domini de l'energia, com és el cas dels pols de petroli, que s'han quedat amb mans... El control està amb mans dels que van fer la guerra, els Estats Units, Anglaterra, i bàsicament... Sí, això el digue, se sap que la veritat ha sigut per guanyar. O sigui que ja tenen el motiu pel que les fan, el que fan és que donen altres pretext que ja no s'esqueu ningú. O sigui que arriben a mentir pel fet de tirar endavant el seu projecte. Per vendre-hi. Però mentir a nivell de les nacions unides. O sigui que... No és igual. Els queden tan tranquils. Sí, que és veritat. Bueno, de fet, és molt interessant. La qüestió és que estem immersos en un sistema capitalista, que en el que ser un capitalisme equilibrat és bàsicament un capitalisme salvatge, el que sigui sense límits. I ens està passant a nosaltres el que els ha passat fa 20 anys als països del tercer món, que el deute extern no els deixa sobreviure. I que els diners que han de pagar amb concepte d'interès, els préstecs, el fons monetari, que ja estan aquí siguin protagonistes, de nosaltres també mateix, que a Europa, doncs, aquestes entitats s'emporten els diners dels països del tercer món, i de nosaltres també ara ho han de afegir, dels diners que rebaixen el presopost de l'ensenyament, de la sanitat, del tercer sector, o sigui, del sector social, i d'altres coses que rebaixen. Però no del de defensa. Exacte. No li han tocat ni uns euros. Exacte. Totes les persones que vivim, no hi ha Espanya i a Catalunya, sinó a Europa, que no hi ha necessitat que hi hagi aquestes espeses, i també el dominiquet del sistema que ens sorra els països amb benefici d'una minoria. Sí, sí. Amb benefici, sobretot dels bancs. Sí, d'una minoria, amb la qual els governs no governen, els governs estan mans. Estan mans. I si els bancs tenen una pega i estan de cap a caiguda, ajuden els bancs. I no ajuden la gent que no té vitatge, que no pot alimentar la seva família, les escoles que tornen a haver-hi, coranten a anar-nos amb una classe, i coses d'aquestes. No, s'han demostrat que el sistema no té sostre. Quan ha arribat amb un sostre que tots ho deien fa temps, resulta que encara ho fan més greu. Sí, encara s'ha greu. I s'hi deixen més, perquè ara volen treure-nos els diners dels clients dels bancs, com han fet el Xipre, que volien treure les imposicions de sota 100.000 euros. Però al final hem deixat només els de 100.000 en un, però que també és una manera d'entrar dintre d'aquesta línia. Sí, que no tenen límits. De totes maneres, el que està clar és que el sistema no dona per mantenir 100.000 milions habitants d'aquí 30 anys. Això que s'ho treguin del cap. Si no cabien el mateix sistema, ensurrarà tot el planeta. O sigui que, d'una de dos o es posen a la ralla i són més ètics, el planeta se'ls menjarà vius amb ells. Se'n van de menjar els billets. Sí, sí. Bueno, una cosa, l'acostia de l'aigua és molt interessant, perquè a més de servir de denúncia en el poble de l'importància que té per la vida, del planeta, hem de saber que cada dia, per manca d'aigua potable i per informatats derivades de l'aigua contaminada, es moren 20.000 persones en el planeta. 20.000 persones. Diàriament. I això és perquè s'han embrutat els rius, s'han especulat amb l'aigua a base de privatitzar-la i s'ha arribat a un punt en què està passant coses molt greus. Per exemple, una de les coses que volem comentar una mica, encara no tindrem massa temps, per una miqueta, és l'amor d'un llac, precisament per a aquestes malifetes. El llac del chat. El llac del chat és un llac que hi ha a l'Àfrica, és un llac subsecarià que està en un àrea molt seca, però que donava la vida a través del cultiu que hi havia en aquests països millenàriament en els pobles de la zona, que és molt més gran dels països que l'entornen, a través dels rius, dels peixos que hi havia i de l'agricultura de vivència normal, o sigui, no, els monocultius, com per exemple del CUTO, que s'han implantat en allà pels francesos, per poder produir CUTO gran escala. I això que fem. A llavors, ara, s'ha anat a norris. I llavors, què passa? Que el poder polític ha consentit que el cultiu tradicional s'eliminés amb beneficis del cultiu del CUTO favorint, que els agricultors passessin amb aquest cultiu del CUTO, per la qual es van construir assequies, dics i cursos fluvials a partir del riu que desembocava el llac chat i clar, a partir d'això, l'aigua s'ha desviat, el país s'ha quedat sense els seus aliments bàsics i sense el peix que donava el llac. Bé, una miqueta, us explicarem una miqueta de la història que han denunciat els habitants del llac i que volem que nosaltres us ho expliquem a vosaltres oients per saber de què va això. Començo aquí, encara queda una taca verda. Un llac que ens ha desbocat a la llar. El llac chat és el mar d'aral africà. Desgraciadament, en dos casos, mostren moltes similituds i un resultat catastròfic. El llac chat és el mar d'aral africà. Desgraciadament, en dos casos, mostren moltes similituds i un resultat catastròfic. El llac chat és el mar d'aral africà. Desgraciadament, en dos casos, mostren moltes similituds i un resultat catastròfic. L'extrema reducció de dues masses d'aigua continental que estaven entre les més importants del món. Sí, el mar d'aral és un mar que està al sud de Rússia i ja és de l'àcia, que era enorme i que s'havia de fer. El llac chat desapareix per culpa del canvi climàtic i que serà una de les seves primeres víctimes, però no solamente hem de tenir en compte aquest factor. Una vegada més, la mà de l'home en forma de mala gestió de les aigües i dels sistemes aquàtics és darrere d'aquesta catastrofe. La falta de visió a l'hora d'actuar sobre els rius sense acabar d'entendre que una actuació aigües amunt s'aball genera greus problemes que es carreguen, com sempre, sobre les espalles dels més pobres. El llac chat és un oasi mig del Sahel al sud del desert del Sagarà. Alimentat en un 90% pel riu Xari i els seus afluents, el llac depèn en gran manera dels cicles monsonics. Tant els rius com les pluges estacionals s'han d'avilitat en extrem al mateix temps que creixen els períodes de saquera. La recessió del llac posa en perill la superivència de centenars de milers de persones. L'explotació colonial dels recursos va representar un trauma en l'economia de les comunitats riverèniques. La seva producció agrícola tradicional va ser substituïda pel cultiu del cotó per l'exportació, la comercialització del qual quedava en mans franceses. Com a conseqüència, van faltar els aliments bàsics i va arribar la fam. Però va ser després de la independència al 1960 i mentre el xat és de segnar en guerres internes, quan en Xari va posar en marxa els grans projectes de regadiu que havien de significar la verdadera sobresplotació dels rius que alimenten el llac xat. El projecte principal va ser el sud eixat que va afectar diversos rius de la conca, retinguts i segnats en canals per regar extenses àrees de cultius d'arròs. Bé, doncs, fem un minutet el proper paràgraf i ja ens haurem de dir adéu. Fins dintre d'un mes. En els anys 60 el llac xat cobria més de 25.000 km2 a l'actualitat en prou feines en T1.000. La seva escassa profunditat tan sols un metro i mig de mitjana el fa molt vulnerable a qualsevol alteració del règim de precipitacions. Però la detractació de cabals a la conca per projectes de regadiu és responsable del menys la meitat d'aquesta recerca. És horrorós i esperem que en poc a poc podem donar bones notícies que es puguin recobrar aquests grans dipòsits d'aigua que és la vida de la gent que viu a l'entorn. Sí, els xadiants ja avui estan intentant això. Bé, doncs, hem arribat als moments finals de veus de la parròquia. Avui en les veus de la Dolors Cardona i del Jesús Castro. Bé, i la Joan Algarra, que us parla, ha controlat el so i les músiques en Marc Pere Arnau. Us esperem en aquesta sintonia el proper divendres. El dia 24 d'abril, que és dimecres, fem una reunió normal, mensual, a Justícia i Pau, a les 9.15 de la parròquia, als locals de la parròquia. Els que esteu interessats en assistir-hi, com a oïdors, seré un molt benvingut. Tractarem temes com els avui i pot ser molt adequat la vostra aportació o la nostra... o la nostra... la nostra acció que estem fent de denúncia. Doncs hem de dir adéu, molt bona nit a tothom, i fins la propera.