Veus Parròquia del 5/2/2020

... Beus de la Barroquia. Programa de Formació i Informació Human i Cristiana de la Barroquia dels Sants Just i Pastor de Sant Just d'Esvern. ... Abeus a la Barroquia, l'espai mort i vida. ... Sota aquest imperadíssim del rei, que hem de Gabriel Forer, cantat per Alfeo Henri Morera, presentem el programa d'avui. Ben trobada i m'apariques. Hola, bona tarda, Lluís. Ben trobat Carles Hernández, que està de control tècnic. Quan vam començar aquests espais, aquest curs de mort i vida, volíem fer, i això és concret avui, una sessió dedicada a com viuen la mort als infants. I això pot passar tant a casa, com és fàcil que ho corolli amb avis, amb ties, fins i tot, amb pares i mares, o tal, com a l'escola, on hi ha, de vegades, els infants, que moren i els altres resten, com viuen aquests que resten al mateix aula que el difunt, com viuen aquesta situació. Per fer això, per centrar això, l'equip de documentació de Ràdio d'Esvern ha trobat un article per l'educadora social pedagoga, que va ser escrit a perspectiva escolar del mes de juliol i agost d'anàlisi passat, el seu número 406. Nosaltres llegirem, amb les veus de la imaculada i meva mateixa, les veus d'aquestes mirades de viure la mort. Endavant. Un dia ets el supermercat, amb una llauna de pinya en el Mívar a una mà, i una llauna de pressa que en el Mívar a l'altra. De batenta, si és millor agafar una o altra, en una decisió que et sembla gairebé transcendental. Quan un fill de veus et adreça des del costat i et pregunta, mama, tu et moriràs, i tu et mires el teu fill petit de 7 anys, i et mires la llauna de pinya i la de pressa, i et preguntes, doncs sort ara aquesta pregunta. No, esclar que no, fill. I interroges els seus ulls petits i marrons per veure si n'ha tingut prou amb aquesta resposta. Si el faràs, està tranquil, perquè tu l'únic que vols és que estigui tranquil, que no tingui por, que no s'angoixi. Vés-hi que, coi, tampoc el pots enganyar. Em moriré, però d'aquí molts i molts i molts anys. Deixes la llauna al prestatge i te'n vas cap a caixa, treginant el carro dels permercats a davant, i un munt de dubtes a l'esquena, preguntes, por i incerteses, que no saps com resoldràs. No ens agrada parlar de la mort, ens espanta la mort, ens fa fràgils i vulnerables. Fins i tot a mi, ara, parlar m'incomoda, perquè sembla que potser mirant-la als ulls la bocarem i potser ens vindrà a buscar a nosaltres o als castiments. Assisteixo a una xerrada d'acompanyament al dol, organitzada per l'ampa d'una escola on ha mort recentment la mare d'un alumne. L'Eduard van Herbegue, del servei de suport al dol de Girona, és un home tranquil i amb un posat agradable. De seguida crea l'ambient adient perquè les famílies puguin expressar les seves inquietuds. Hi ha llàgrimes, perquè els dols i l'espos del nostre voltant desperten i fan aflorar els nostres propis dols i les nostres propis pos. I perquè en aquesta vida tan atrafagada que vivim, no trobem espais per parlar d'aquest tema tabú, per parlar de com ens sentim, del que ens inquieta. Escriu l'Àngels Miret al centre educatiu de dol. Una guia imprescindible per afrontar la mort, el dol i les pèrdues als centres educatius, que sempre a totes les escoles o instituts hi ha infants o joves que estan passant un procés de dol. Per la pèrdua de l'avi, de l'àvia, del pare, la mare, un germà, una tieta, un amic. I escriu que davant les pèrdues l'escola ha de poder parlar-ne obertament, per tal de poder atendre amb els recursos necessaris les seves necessitats de la mateixa manera que es fa amb tots els altres àmbits de la vida. La formació integral dels alumnes no pot deixar de banda parlar de la mort i del dol. Recordo que quan va morir la meva àvia, jo anava a l'institut i la professora de francès, el dilluns següent, ens va preguntar què heu fet aquest cap de setmana. Els companys responien, jo he anat a esquiar, i l'altre, jo he anat al cinema. I jo vaig dir, perquè m'engino, que necessitava explicar-ho, a mi se m'amor la meva àvia. I la professora de francès es va posar tan nerviosa que va canviar immediatament de tema. Un parell d'anys més tard va morir una companya de classe. Tampoc van poder notar espais a l'aula per parlar-ne. Gerem grans i era època d'exàmens. Sí que vam trobar un llibre en blanc al costat de la sala de professors, on podernos anar a desfogar i escriure unes paraules a la nostra amiga. El claustre no ho devia saber fer millor, eren altres temps. Ara sé que les coses es fan millor en la majoria dels casos. El llibre de l'Àngels Miret en mostra alguns exemples, dolorosos, pergónics, humanatges, escrets, trobades en els familiars, contes, rituals. L'Eduard van erenvega explica que és molt important que a l'escola es provoquin moments, situacions, en què es puguin expressar les pors, les emocions, moments per recordar, per avocar les persores enyorades, que quan es passa un dol s'han de donar respostes a unes necessitats concretes, acomiadar-se, dir-hi, t'estimo, poder donar les gràcies, perdonar, ser perdonats, que hi ha persones que davant l'amor reaccionen connectant amb el dolor de la pèrdua i necessiten recordar. I n'hi ha d'altres que aparten el tema, que no en poden parlar, que a l'escola hi troben una bombolla de pau, que a partir dels 5 anys el cervell humà fa una amaduració amb la qual els infants entenen que la mort és una cosa definitiva, per sempre, i comencen les preguntes. I els adults hem de poder parlar sempre des de les emocions i des de la sinceritat. No podem protegir-los amb mentides. No podem amagar que estem tristos o preocupats. Quan un nen o una nena fa una pregunta, és perquè està preparat per rebre la resposta. Així doncs hem de poder-lo respondre de forma clara, coherent, transmetent tranquil·litat i acompanyant-los en aquest procés de descoberta. Ara bé, per això cal que els mestres i les mestres i els adults de referència hagin pogut elaborar els seus dolç i la seva esposa. Els infants aprenen de moderatge dels adults i si veuen que els adults viuen la mort d'una manera natural, com el que és, una part més de la vida, ells també podrà viure-li. M'agradaria molt que totes les biblioteques dels centres educatius hi hagués la guia de l'Àngels Miret i també comptes per abordar amb els alumnes aquelles morts que arribin per sorpresa. M'agradaria molt que els claustres hi hagués una o dues persones formades per atendre l'alumnat, mestres i famílies, davant les pèrdues que puguin sacsejar el centre a llarg del curs. M'agradaria molt que tothom morís de ballet, però com que sé que no és possible, em limitaré a intentar aprendre que morir és l'última tapa de viure. Res és per sempre, ni la tristesa ni la felicitat. Tot el que tenim és temporal. Saber que res del que tenim és per sempre ens ajuda a aprendre consciència que ho podem perdre i anticipar-nos a la pèrdua. Aquesta manera d'entendre la vida no té res de trist ni d'angoixant, al contrari. Fa que tinguem un pensament encaminat a gaudir de la vida cada dia, com si fos l'últim. Fins i tot el que tenim és el darrere. Fins i tot el que tenim és el darrere. Fins i tot el que tenim és el darrere. Fins i tot el que tenim és el darrere. Aquest article de viure a la mort podem rebatre o manifestar el nostre acord. Jo m'he quedat a veure que els mestres i els adults de referència han d'explicar la vida i els que són imitats pels nens. per poder transmetre una sensació de pau, de tranquil·litat, de normalitat, quan es presenta algun amor. Han d'haver passat també el seu propi dol. És a dir, han de ser capaços de manifestar-se ells amb aquesta serenitat i amb aquesta comprensió de lo que és natural i no pas amb nerviosisme o amb agancoses. I estàs d'acord? Diu-me com ho veus, això. Bé, jo estic molt d'acord amb el que dius. M'imagino que quan succeix una cosa que afecta la comunitat educativa, com pot ser l'amor d'una mare, d'alguna alumna, o d'una alumna en concret, els mestres també poden estar tocats per dir-ho d'alguna manera i la resposta ha de ser més complexa, perquè ells mateixos també estan patint aquest don. És diferent quan és una persona més allunyada de l'escola. És propera en un dels alumnes, però és allunyada a l'escola. Aleshores crec que es pot tenir una capacitat de reacció més equilibrada. Jo crec que el plantejar-se el saber reaccionar davant de la mort, el que ens ho plantegem ara, quan es tracta de nens, a mi em sembla que això no es plantejava temps enrere, o no es plantejava d'aquesta manera, primer, perquè amb els nens ens parlava tant, però segona, perquè els nens vivien més en contacte amb altres servius, animalons, per dir-ho d'alguna manera, que un dia es morien, un dia es moria un gos, o jo recordo una vegada que nosaltres, els meus fills havien tingut un xellet i que els havia relat un pastor de la muntanya i el cuidaven en tot el carinyo i es va morir. Clar, va ser un dalt de baix, però d'alguna manera és un aprenentatge. Quan estàs en contacte amb la natura, quan els nens estan en contacte amb la natura, se donen d'aquell en aquestes pèrdues, i encara que els sigui dolorós, doncs, bueno, és un... Trobat natural, per dir-ho. És natural i és, bueno, és un pas endavant, és pujar un esclou en el coneixement de la vida i la pèrdua de la vida. I el que diem pels animalons ho diem per les plantes, també. Els nens en contacte amb la natura veuen que re dura per sempre, que les plantes van regenerant, però n'hi ha algunes que moren i altres fan filles, etcètera. Ha passat, ha passat. Jo mateix he tingut experiències de que a l'escola, doncs, s'ha mort des d'alumnes, recordo un noi, una noia, una noia atropellada quan anava amb bicicleta, això és dramàtic, en uns dies de vacances, i fins a la mort de la filla d'una mestra. Llavors, algunes de les coses que es va fer, des de parlar-ne les classes, des d'acompanyar a la cerimònia que es faci, és fer un comiat en el pati. Els nens van poder dibuixar els seus amics, els seus amics, com eren, com es veien, que recordaven, i dedicar-los a dir-los una frase, t'estimem molt, recordarem, etcètera. Però, com deies, no deixa de ser un xoc pels mateixos mestres, i mai saps si ho acabes fent bé o no. I fins i tot d'una altra cosa, que ara ja no hi ha tants comiats religiosos, el qual cosa potser significa que hi ha més varietat, més variació de comiats. Aquesta mateixa situació de reunir-se al pati de l'escola per llegir el que els nens han dibuixat, per fer una cançó, no s'explicaria fa 30 o 40 anys. I aquesta variació de comiats, per mi, normalitza una mica la situació de la mort. Un altre moment, que també el recordo, és a nivell familiar, quan la família anava a acomiadar no una persona estrictament de la família, sinó del segon nivell per dir-ho així. Però els pares més afectats van portar els nens, els nens petits, que van entrar, com ho feien els grans, a la sala de vella, i van veure, van tenir contacte visual, amb la persona que ja quedava. I un nano d'aquests nens, que mirava el cadàver d'aquesta persona, que havia mort, amb la frescó que tenen els infants, deia, no, com el Gaudí, que també va morir. És a dir, havien estudiat recentment la vida i l'obra de Gaudí, i el nano se va córrer més que expressar en aquest sentiment. Jo també crec que abans, una persona que es moria, es quedava a casa, i la vella es feia a casa, i venien els parents, i els nens també tenien més ocasió, tenien més proper a la persona difunta, que ara que els porten a un lloc, que fins que no els pots anar a visitar, que ens poden passar moltes hores o tot una nit, és a dir, que jo crec que per una banda, els amaguem més la mort en els nens, per una altra banda, potser les escoles estan més obertes a parlar-ne, és a dir, que és un equilibri una mica complicat. I parlant d'això que dius tu, de com es fan els comiats o els funerals, i jo també crec que els funerals religiosos abans eren... Molt tètrics. Molt tètrics. El dia és irer, i veies les flames de l'infern pràcticament. En aquest moment estem aprenent més gràcies també als comiats no religiosos, que aleshores es fa una semblança de la persona, que aleshores hi ha algun net que llegeix alguna coseta, que això fa plorar a tot l'auditori, és a dir, que també anem aprenent a fer-ho més humanitzat, no tan dur com era abans. Serien els comiats mixtos, potser. A mi m'agradaria, és el que m'agradaria. Hi ha algun intensa fet, que és que la mateixa església aculli part de la ceremonia, permeti que hi ha gent, no només les intervencions, que ja fa temps que es fan, de les lectures, sinó aquelles altres coses que es dit, de projeccions, bueno, jo sé que hi ha gent que demana que en una interpretació musical, que se sol tenir a través de les funeraris, hi hagi la cançó que més estimava el difunt. Això de vegades, segon el tipus de cançó, costa una mica de desacceptar, però a mi sembla que ens hem d'anar cap aquí. Sobretot perquè és un moment en què l'església es pot humanitzar, pot estar a costat dels sofrents. I això pagues una cuotra, que és que no sigui tot tant de missa, sinó sigui tot més popular. Jo conec i tu també ho conegiràs, rectors que tenen una habilitat especial en els difunts. Sant Joan d'Espi, hi ha un rector que no li importa, però si un dia el diumenge no pot celebrar ell, ell, la missa que en deia en major, però als enterros hi va ell. Vull no vols dir, sobesqueja per anar-hi. Per què? Perquè és un moment en què aquesta església sentimental estava a prop dels fidels. És un tema difícil. Jo trobo que és un tema difícil. I la veritat és que jo que treballo en una escola m'adono que amb el que hem llegit i el que hem estat parlant, que nosaltres també ho podríem fer les coses millor de com ho fem. I potser és qüestió de perdre la por i acostar-te en aquella persona que està patint aquesta pèrdua. Aquesta persona també s'està posant una barrera per ocultar els seus sentiments. I això també és important trencar-la i que aquesta persona pugui expressar el que pensa. Perquè el que aquest noi, noia o nen-nena pugui dir, també és una lliçó pels seus companys. Els seus companys s'adonen d'aquests sentiments. Ni se'ls poden fer seus, poden acompanyar, però a l'hora poden dir alerta que a mi això em pot tocar un altre dia. Ara també és freqüent, vaja, que les persones que afronten la seva mort amb notoroidat, que n'hi ha moltes, que s'hi ha de dir, doncs puguin preparar el seu propi comiat des del coneixement i des del ple enteniment encara. Jo mateix sóc dipositari, no diré el nom d'aquí, d'una persona que, com ha fet una mica l'encàrrec, sap que en molts dels enteraments de l'església dirigeix els cants i estic amb aquesta mica de servei, doncs ha triat unes cançons per quan arribi en la seva hora. I això es pot fer, es pot fer tant a la paròquia com amb les institucions que viuen de la mort, les funeràries. Per cert, tenim emplaçats per un altre dia la funerària que actua, que té una aconsecció a Sant Josep Ver, per què ens expliqui un mica els secrets de com viuen ells com a professionals, com veuen la mort, quina és la part de negoci o quina és la part de servei que importa. Jo penso que és important, perquè hi ha gent que ho té molt en compte, i des de petits ja paguen una assegurança, però hi ha altra gent que potser tindria que preveure, perquè totes aquestes despeses són tremendes i molt desagradables per... És que morir-se és molt car, perquè són més boques en morir-se. M'és falda anar tirant. És cert que potser hi ha no tothom, però la gent gran encara té, i tant, jo mateix. M'estic pagant una cuota, una prima de la defunció. Dèiem, no, s'antel·locia, elocasso, això. Fins i tot s'han fet acudits d'això. Segurament. Molt bé. Doncs si no tenim remés per comentar, ho deixarem aquí. Aquest ha estat l'apartat viure la mort. Hem intentat posar-nos en els ulls i en el pensament dels infants, perquè ells també senten la mort molt a prop quan aquesta és de bé. I sobretot aquest concepte de que no té retorn, que les coses n'hi ha algunes, com ara aquesta, que són per sempre. Amics, amigues, veus la paraula que tornarà aquest dissabte a dos quarts de 10 per la repetició d'aquest programa d'avui. Adeu-siau a tothom. Gràcies. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda.