Veus Parròquia del 17/4/2013

Ves de la parròquia. Aquesta és l'audició de la parròquia del Sant Justi Pastor a la sintonia de Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la Freqüència Modulada. Us oferim espais sobre temes de caire religiós, humà i social, dintre d'aquest programa, que és amb vosaltres, els dimecres a dos quarts d'avui del vespre i, en segona audició, els dissabtes a dos quarts d'11 del matí. Avui podeu escoltar notícies d'església i fer-li actualitat. Iniciem l'audició d'avui amb la lectura de l'Avengelli del proper diumenge. Diu Sant Joan. En aquell temps, diguei Jesús. Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo la reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna. No es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el pare m'ha donat val més que tot i ningú no ho podrà arrancar de les mans del pare. Jo i el pare som un. Notícies d'Església Demà, 18 d'abril, s'escau l'aniversari de l'ordenació Piscopal del nostre visbe. Donem gràcies a Déu per aquests 15 anys de servei al poble de Déu, primer d'Aivissa i des del 2004 de l'adiòsisi de Sant Feliu de Llobregat de Nova Creació. Gràcies a Déu. Jornada Mundial de Pregària per les vocacions. 21 d'abril, diumenge del Bon Pastor. En guany, en lloc d'una celebració a la Catedral de Sant Llorenç, la delegació de pastoral vocacional vol compartir amb els equips de les diverses delegacions, diu Cessanes, les reflexions que llarg d'aquest curs estan realitzant el voltant de la cultura vocacional. Amb aquesta intenció, són convocats als delegats i els seus equips el propè 21 d'abril de 17 a 20, o sigui de les 5 de la tarda, les 8 del vespre, a la Casa de l'Església, per una trobada que acabarà amb el res de vespre i un pica-pica de germanò. Comentem ara el peu d'una fotografia apareguda al full dominical del Visbat, on podem veure a 200 pares, circumstància excepcional, tots dos pregan. En la història de l'Església mai no s'havia vist una imatge de dos pares, tots dos, vestits de blanc, rasant a la capella del Palau Pontifici de Castelgan d'Olfo. Venet 16 oferir al Papa Francesc un reclinatori especial reservat al Papa, però el nou Sant Pare va voler pregar amb el seu antecessor en un banc de la capella. Tot dient-li, som germans. Què hem de fer per acompanyar la segona etapa d'aquest any de la fe? Pensem que seria bo poder centrar-nos en la reflexió. En l'estudi i lectura de textos que ens puguin orientar sobre qüestions que ens fan, de vegades, un tant difícils d'entendre. I sobretot dedicar un temps a la pregària i la meditació sobre la figura de Jesucrist, fill del pare. Això ens motivarà per aprofundir en l'amor vers aquell que es va sacrificar per tota la humanitat suportant sobre ell tots els pecats del món. Aquest amor queda palès en una sentida pregària d'Antonio Xabriera, que per la seva bellesa i sentiment no ens hem atrevit a traduir-la de la llengua original en què està escrita el castellà. O verbo, o Cristo, que bello y que grande eres, quien acertara en conocerte, quien pudiera comprenderte, haz, o Cristo, que yo te conozca y te ame. Tú, que eres la luz, manda un rayo de esa divina luz sobre mi pobre alma para que yo pueda verte y comprenderte. Dame una fe en ti tan grande que todas tus palabras sean luces que me iluminen, me atraigan hacia ti y me hagan seguirte en todos los caminos de la justicia y de la verdad. O Cristo, o verbo, mi Señor y mi único Maestro, habla, que quiero escucharte y poner en práctica tu palabra. Quiero escuchar tu divina palabra, que sé que viene del cielo. Quiero escucharla, meditarla, practicarla, porque en tu palabra está la vida, la alegría, la paz y la felicidad. Habla, Señor, tú eres mi Señor y mi Maestro. Quiero escucharte sólo a ti. I dintre d'aquest any de la fe, tornem a les trobades, que sota l'Emma vine i veuràs, la parròquia convida a tots els feligressos a una hora de pregar-nos-ho. Tornem a les trobades, que sota l'Emma vine i veuràs, la parròquia convida a tots els feligressos a una hora de pregar-nos-ho. Tornem a les trobades, que sota l'Emma vine i veuràs, la parròquia convida a tots els feligressos a una hora de pregar-nos-ho. Demà passat, divendres a les 9 de la nit, els locals de la parròquia s'adonen espai de música, meditació i silència. Si sents que la fe que vas aparcar fa anys potser ara t'ajudaria a viure. I voldries trobar una ajuda, un sentit. Si necessites trobar-te tu mateix i cerces un ambient propi. Si la teva vida és molt feliç i dius que més en pot donar la fe. Si tu ja creus, però desitges conèixer més a fons el missatge de l'Avengelli. Si busques una vida més justa i humana per a tu i per al món. Són competibles, ciència i fe. Si tens ganes d'escoltar la paraula de Jesús de manera viva i nova. Vine i veuràs el proper divendres a les 9 de la nit a la parròquia. En aquest temps pasqual, escoltarem la paraula de mossèn Joaquim Rius, que escriu així el full informatiu de la parròquia del passat diumenge. Creure en temps d'increència. El fet de viure entre persones no creients, moltes vegades amics i familiars, qüestiona la pròpia fe. Però sobretot el clima general d'increència que erociona la fe de tants pot pertorbar també la nostra. Per això ens hem de preguntar com hem de viure-la en mitj d'una increència ambiental i quina és i quines han de ser avui les seves característiques peculiars. Potser descobrirem que la crisi de fe actual pot ser estímul per amadurar a nosaltres una deció més fidel a Jesucrist. La fe eix i centre de la vida. Bastants consideren avui la fe com un refugi pels que no saben o no s'atreveixen a aventurar-se en mitj dels enrenous de la vida moderna. El tranquil·litzant barat pels atomoritzats per la vida, els desanimats els qui cerquen el lleugament i console. No volem ocultar que nosaltres mateixos creiem veure en certs brots de pessimisme, a covardiment, intolerància, pictrinerisme, segregacionisme, signes d'una fe de formada que ja no és font fecunda i joyosa de vida. Fe que fa viure. La fe només és autèntica, quan es converteix pel creient en centre i eix de llorvida, en estructura primordial de llor existència i no un afegit artificial que pot tenir més o menys importància, però en definitiva es podria prescindir. El veritable creient sap apreciar i valorar moltes coses de la vida, potser com pocs, però en realitat viu la seva fe. D'allà brot en estímuls i tot allò que es desplega en un projecte de vida. Qui afirma tenir fe en Déu, però en realitat creu més en el diner, el benestar o la pròpia ideologia, aviat es descobrirà no creient, no viurà de la fe. És el diner, la moda o el sistema els que viuen en ell. El que necessitem cultivar i madurar avui és una fe que capaciti el creient per integrar, orientar i fecundar la totalitat de l'existència. Fe personalitzada. Una fe així sols pot brotar d'una emoció personal lliure i joyosa. D'una conversió radical del cor a Déu. La fe no és simplement el com que es té i que, per tant, uns la poseeixen i d'altres no. La fe és una relació viva i personal amb Déu que s'aprofundeix, creix i madura. Per això ningú ha de corren considerar-se feliçment creient pel sol fet de sometre-se docilment a les fórmules de la fe i observar fidelment les pràctiques obligades. La fe del creient no finalitzen les fórmules dogmàtiques ni en les pràctiques rituales, sinó en el Déu vivent i veritable. La crisi actual pot ser destructora pels qui no visquin la seva fe com el fruit d'una decisió personal i d'una conversió arriscada i permanent. Avui serà cristià només aquell que ho vulgui ser. Doncs hi ha d'altres maneres de fer front a la vida. A tots se'ns fa la crida. No siguis increïble, sigues creient. Un mes després de la seva elecció com a Sampara, Jorge Mario Bergoglio ha donat el primer pas per reformar la cúria romana o sigui la burocràcia del Baticà. En un curt comunicat de la Secretaría d'Estat de la Santa Ceu, es va informar que el Papa Francesc ha designat un grup de 8 cardenals de 5 continents, cap d'ells espanyol per cert, per què la consellin en el Govern de l'Església Universal, per exemple, va afirmar que els dos d'Europa, tres del continent americà, un d'Africà i un d'Àsia. El portaveu va afirmar que el ser cardenal de tots els continents significa que el Papa vol continuar escoltant la veu de l'Església de les diferents parts del món. En el més que porta el Papa Francesc en el seu càrrec, ha imposat un estil propi de senzillesa i d'enteniment un món en què la majoria dels seus habitants són senzills o pobres. Escoltem ara la crònica d'Oriol Domingo, publicada al diari La Vanguardia del passat diumenge. Diu així. El que passa a Minterris del Papa Joan XXIII, redactada fa 50 anys en plena guerra freda, és vigent encara a dies d'avui, tant per l'Església com per la societat i el món del segle XXI. És el seu testament de pau. Era la última setmana d'octubre de l'any 1962. L'Església acabava d'inaugurar l'esperançador Consili Batica II al món i es trobava a punt d'iniciar una tercera guerra mundial. La Unió Soviètica instal·lava a Cuba nícils en caps nuclears que apuntaven als Estats Units i aquest país no estava disposat a consentir-ho encara, que era difícil aconseguir-ho sense provocar una guerra de conseqüències inimaginables. El Sant Pare actua com a mitjançé en el terrible conflicte que al final es va resoldre satisfactòriament. Arran d'aquesta circumstància el papa redacta l'encíclica Passeminterris, que surta la llum l'11 d'abril de 1963. Aquesta és l'anàlisi que fa Josep Sols-Lúcia, director de Catedrà de Ítica i Pensament Cristià de l'Institut Químic de Serria, Universitat Ramon Llull i Cadiu. Un interrogant plantejat és si l'encíclica és vigent en l'Església i en el món del segle XXI, ja que la humanitat pateix avui violència, desigualtats i dictadures. Les causes són profundes i l'encíclica Passeminterris ens dona pistes per analitzar-les i trobar vies per la seva solució global i estructural. L'Església té la missió de donar testimonis que la vida passada en una pau justa és possible. Aquest és un gran repte pel Papa Francesc. Joan XXIII va enviar l'encíclica als presidents nordamericà i soviètic. En Josep Sols ens comenta que entre els tres líders mundials es va produir una sorprenent comprensió mutua, tot i que estava en marxa la Guerra Freda. Els tres volien personalment la pau, però hi havia en aquell moment una estructura mundial molt complexa. Ens preguntem, van contestar els dos presidents al Sant Pare? No va haver-hi documentació realment d'importància que així ho demostrés, ja que a l'interval de poc temps aquests tres grans homes van desaparèixer de l'escenari de la història. Joan XXIII va morir el juny de 1964 i el president Kennedy fou assassinat el novembre del mateix any a Dallas. Khrushchev fou destituït un any després pel seu mateix partit. Sobre si és una encíclica política o religiosa, en Josep Sols ens afirma. Passem interris és un text sobre la dimensió política de la vida humana inspirat en l'efecte cristiana. És el testament espiritual de Joan XXIII i constitueix una defensa oberta dels drets humans en tot el planeta. També és una proposta per aconseguir que el respecte al pròxim estigui estructurat políticament. En el seu encapçalament diu que aquesta encíclica ha de versar sobre la pau entre tots els pobles, fundant-se en la veritat, la justícia, l'amor i la llibertat. Escoltarem la glossa que assigna Enric Puig i Jofre Jesuita que té com títol amb sento satisfet de ser catòlic. Ties després de l'elecció del Papa Francesc un jove manifestar a la reunió d'un grup d'universitaris cristians del qual forma part. Els pares sempre m'han acompanyat pel camí de la fe. D'ells vaig aprendre a estimar Jesús. Ells m'ensenyaren el pare nostre. De la seva mà vaig anar a la que t'aqueixi. Han estat al meu costat en el moment de la primera comunió i de la confirmació. És cert que en la meva vida he passat per moments en els quals experimentat dubtes, moltes vegades provocats pel que veia i escoltava el meu entorn, on que m'he sentit allunyar dels ensenyaments de Jesús per la meva actuació poc coherent. També he qüestionat les meves activitats derivades del desig de servir i estimar, de manifestar la fe en les obres. He afrontat crítiques sense fonament i d'altres de fonamentades, somriures compassius per ser creient. Em sento content des de fa temps de ser fill de Déu, germà de Jesús, compromès amb el regne. Fa, però, unes setmanes que, a més, em sento satisfet de ser catòlic. Tot comença amb la renúncia del Sant pare Benet, quin gest de humilitat i senzillesa personal model per a tots els cristians i per a tots els qui tenen responsabilitats. I ara, l'elecció del papa francès, que anava en autogús o en metro i que, en la seva primera intervenció, ens va convidar a pregar, a pregar per ell, i que dies després ens ha dit, ah, com m'agradaria, una església pobre i per als pobres. És per tot això que fa unes setmanes que, a més de viure la joia de seguir Jesús, em sento satisfet de ser catòlic, amb una satisfacció que em compromet. El gest del Sant pare, a Mèrit Benet XVI, s'afegiren uns dies després les paraules i els fets del nou visba de Roma i Pastor de les Igleses i Universal, el papa francès, que vol estar a prop dels pobres, dels necessitats, i que convida el testimoni i el compromís. Quantes famílies devien dir, fem un moment de silenci, que el papa francès en demana que preguem per ell. Quantes persones van rebre emocionades, la benedicció del Sant pare i van fer el senyal de la creu allà on eren, a casa, davant el televisor, en el cotxe, escoltant la ràdio. Si m'ho fil de Joan, m'estimes, ell li respon. Sí, senyor, tu saps que t'estimo. Jesús li diu, pastura les meves ovelles. Els dos sants pares han obert un oritzó d'esperança a l'església perquè es devingui més universal i testimoni veritable de la mort de Déu a la humanitat. Així ho ha cobsat el jove universitari i moltes altres persones, signat Enric Puig Jofre Jesús. I continuem en les gloses del pare Enric Puig Jofre, de la companyia de Jesús, la força de l'esperança. Un mossèn amb una llarga experiència missionera ha passat una temporada entre nosaltres. Properament es reintegrarà la parròquia on presta servei. Abans, però, escriu una carta oberta als seus companys i amics que restaran aquí, els diu. Cada vegada que retorno entre vosaltres noto més canvis. Molts immigrants, molts edificis i acabats, i d'altres en venda. Molt de desànim entre la gent. Cal que els cristians mantinguem la força de l'esperança, recordant el que diu el Salm. Deixa en mans del senyor, el teu destí. Ell et mantindrà. No permetrà mai de la vida que els justos conveixin. I també la salutació del Cris ressuscitat als deixebles. Pau a vosaltres. Soc jo mateix. Paraules senzilles, però subgeridores. Des de la seva experiència, el mossèn constata que nosaltres estem vivint una situació difícil i a fer que ho és. Cada dia són més les persones i les famílies afectades per una crisi que colpeixi a tota la societat i fa estrells en les economies més febles. Però el pitjor és que ens ha trobat a més desanimats. És a dir, sense ànima, sense esma, abatuts. El desànim és una actitud que enturpeix la superació de les dificultats reals, econòmiques, polítiques i socials que ens afecten. El mossèn ens encoratge, com a cristians, a mantenir l'esperança, a ser naportadors, amb confiança en la proximitat de Jesús, que és amb nosaltres, en els que ens envolten i en les situacions de la nostra vida. I ens vol donar la seva pau. Una esperança fonamentada en la confiança amb Déu, pare, que ens convida a viure com els justos, sabent que el pare no els abandona. No un motiu de reflexió. Viure com els justos, que avui demana si som dels afortunats, no colpejats durament per la crisi, viure solidàriament donant vida a la caritat, que passa per compartir el que el pare posa al nostre avast. Són temps difícils i són temps de gran solidaritat. Bo i que hi ha molts exemples que són mostra de sensibilitat solidària davant la situació, no podem baixar la guàrdia. El compartir generós porta a la pau de Crist, la del fons del cor que és la fita. I continuem amb una altra glossa d'Enric Puig i Xofra de la companyia de Jesús. Mai no deixava tirar ningú. Un jove de 18 anys llegir unes paraules en el funeral de la seva àvia. La meva àvia ha estat al llarg de la seva vida una gran persona i un exemple a seguir. Com veu poder comprovar els qui la va conèixer. M'agradaria que la recordéssim tal com era. Tot a la seva vida ha demostrat tenir una gran força de voluntat i ha estat fidel als ensenyaments de Jesús. Els joves s'aturam segons, i amb força i emoció a l'hora afirmar. Mai no deixava tirar ningú. Amb més emoció però amb entresa continuar. Sempre ajudava qui ho necessitava en tot el que podia i més. I sempre es podia comptar amb ella. Mai no demanava res a canvi. És important que conservem els valors d'una estadat, amb habilitat, confiança, força i valentia que ens atres més. Tot a partir de la seva fe i confiança en Déu. Per això hem de reflectir aquests valors a la nostra vida i fer que se senti orgullosa de nosaltres. Si ho aconseguim l'àvia no haurà viscut en va. Aquest noi va saber condensar el terrenar generós de la seva àvia amb una expressió molt gràfica. Mai no deixava tirar ningú. No deixava tirar ningú. És acompanyar, callar, escoltar, parlar, quan convé, oferir ajuda, donar la mà quan cal tant de temps com sigui necessari. I tot, evangèlicament. Així s'ajuda a créixer i s'apropa les persones a l'amor de Déu. Tota la teva exhortació ha de conduir a l'amor que neix d'un cor net, d'una consciència, recta i d'una fe sincera. No oblidem, però, que l'àvia havia fet aquesta seva actitud des del seguiment de Jesús, del seu dir i del seu actuar, des de la proximitat d'ell a la seva vida en la pregària, senzilla i profunda. Jesús era el seu capdavanter en no deixar tirat mai ningú. Els nudis de Canà, la sogra de Pere, el seu amic Llàtcer, la filla del cap de la sinagoga, els que els seguien i no tenien menjar els apòstols pescadors en hora de tempesta, la pecadora penedida, el sec de neixement... Ja sabeu com Déu el va unir amb l'esperitçant i amb poder i com va passar fent el bé. Aquest net, quan diu de l'àvia que mai no deixava tirant ningú, és com si afegís... I jo tampoc no ho faré, perquè l'àvia ha estat un exemple a seguir. I no oblidem que ella seguia Jesús. Signat també per Enric Puigdí Jofre Jesuita. Hem arribat als moments finals de Beus de la Peròquia. Avui amb les Beus de Joan Algarra i Pere Olider. Ha controlat el so i les músiques en Marc Pere Arnau. Us esperem en aquesta sintonia ràdio d'Esvern al proper dimecres a dos quarts d'avui del vespre. I recordeu que al proper dissabte tornem a repetir aquesta audició a dos quarts d'onze del matí. Fins a les hores a tothom. Adeu-siau. Fins a les hores a tothom.