Veus Parròquia del 24/4/2013

You'll be lost in this world without me If I hadn't got you Who would friend what I'd be If I hadn't got you I would die in this world Ara escoltes ràdio d'espern Sintonitzes ràdio d'espern La ràdio de Sant Just Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'espern. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'espern. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'espern. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'espern. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'espern. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'espern. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'espern. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'espern. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'espern. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'espern. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'espern. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'espern. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'espern. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'espern. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'espern. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'espern. La novel·la és bastant gran, ja sabeu que nosaltres no és que parlem de les novel·les, però aquesta té moltes coses a les quals, perdó, podríem després debatre. I en resum, ella ens ho explicarà més bé, però aquest senyor no en sembla un, és un deportat joveu abans de la guerra de Hitler, que ja els deporten cap a Inglaterra, i quan arriben allà, ell va convençut i vol ser un membre inglès, i vol ser inglès de tot i tot, quan arriben les aduanes, l'oficial de aduanes o la gent que està allà rebent a totes aquestes persones que arriben, doncs donen una sèrie de normes, i aquestes normes se les graven la ment i vol comprir-les totes. Són ni en passatges dins del llibre, a les quals li diuen les normes que n'hi ha, per exemple, un d'ells li diu que sempre que puguin que parlen inglès, que no facin soroll, que sempre donin les gràcies, que vagin vestits correctament, bla, bla, bla, bla. Però tot això està escrit amb una fluïdesa i amb un... Jo diria que la noia, que l'autora, que després de... Ella ha de dir que el llibre el seu avi, doncs, aleshores, posa molt carinyo en tot aquest personatge. El senyor d'inglès no té res, perquè és baixet, i no és el que ell tipu alt dels ulls clars i tal, però està molt... Ell vol interagrar-se. Quan ja ha aconseguit moltes coses, que això ja seria molt llarg d'explicar, l'única cosa que li falta, perquè per ser un món inglès, ha de saber jugar al golf. I tota la novel·la va amb el seu esforç per poder-se fer, ja que no l'admeten, que cap de golf, ell diu, doncs mira, la millor solució és fer-me jo un camp de golf. I totes les vicissituds que passa, i en comptes de quedar-se en la ciutat, va d'orsec, que és la campanya, i aleshores en allà està així. Aquest és el personatge, i després l'esposa també podem parlar d'ella, perquè l'esposa així, com ell, vol interagrar-se, i no vol ni inclús ni parlar alemany com era, la dona no. La dona té tots els seus records molt horitzats, i la dona seria el contrapès d'aquesta parella. I ara el tor és de l'Àngels, que diguis el per què has triat aquell llibre. Bé, gràcies per les vostres paraules. Aquest llibre va arribar a les meves mans de la meva amiga, de l'editorial viceversa, i a priori, tal per la portada, com per la reseña que té el llibre, podria semblar que és un llibre de golf, o molt anglès, i res més juny de tot això. És un llibre que s'engloba dintre del 1937, i arriba fins a la coronació de la reina Isabel Segona, al 1953, que és quan, finalment, aquest senyor, el resemblem, aconsegueix inaugurar el seu camp de golf, i com un gran triomf, com l'arribada al seu somni. I és un llibre tan amable i escrit amb aquest tot, tan cordial i tan caliu, que podria obrir moltíssims debats. Per exemple, es podria parlar dels joeus d'un poble perseguit, i no sempre ha trobat el seu lloc en aquest món. Es podria pagar de la imigració, la capacitat que tenen unes persones d'integració, i altres, la dificultat que té. Que serien informant el gueto, i que no volen mai integrar-se. Tal com si va passant bé, és com anir a arribar a Londres, que es van posar en un gueto, però ell tenia la capacitat i la il·lusió de sortir-me, i així va ser. També podríem parlar de la memòria històrica, perquè unes persones volen oblidar completament el passat, i altres no poden, de cap manera, la memòria històrica. Després, no sé, la necessitat que té el ser humà de sentir-se dins d'un col·lectiu, no només és suficient, no és suficient només la família, sinó sentir-se en una comunitat, una comunitat que sentin i parlin, i s'esperen 5 com a tu, i que t'acullin, i que t'assetin. No, no, és un ambient totalment hostil. És hostil fins a tot aquest any que estem parlant, és hostil. Però tot això m'ha agradat moltíssim, però, oi, inclús, mira, sentint avui la ràdio que parlàvem la Lina, he volgut destacar una cosa d'aquest llibre per sobre de totes les coses. El sentiment de positivisme que transmet la lectura, i concretament la personalitat del seu protagonista, que amb una tenacitat i una valentia s'enfronta a tot un serial de dificultats, aquestes que dirà Lina, que és tota la trama del llibre, tot el nus, i que en lloc de desfagir i de deprimir-se, lluita amb entusiasme, fins que aconsegueix, que fins i tot la seva dona, que era totalment reàcia, i els seus... i els seus conciliadors que es burlaven, i feien mofa, perquè realment és que deia una tonteria, fer un golf amb un lloc, amb una colina inclinada, deia ben bé tonteries. Però fins i tot aquest sentiment de positivisme i d'engriscar és transmet, és transmet d'una manera contagiosa, i s'acaben sortint per aquest motiu. El... bueno, no em volies també dir alguna cosa? No, sí que el que em dius en Jules té, es poden agafar diferents vies, per denunciar el gano d'aquest llibre, però que totes estan entrebarrejades, perquè pensar que aquella ha tingut una trajectòria de volguer, o sigui, ser molt anglès, i volguer formar part del cercle anglès, fins i tot en el que és més important pels anglèsos, que és el del golf, doncs tota aquesta... Què creu que és això? Sí, ho podríem veure com una millor manera d'integrar-se. Com una manera de volguer ser i d'integrar-se, però també podríem veure com una manera que la societat anglèsa, doncs des d'un primer dia que ja li donen les normes, també com, d'alguna manera, intenten, o sigui, rebutjar... Totalment classista. Rebutjar, exacte. Diu una altra cosa, però que a menys en aquell moment... M'ha deixat el cinc. O sigui, els accepten, però a la vegada els rebutgen, i ell, d'alguna manera, com vol deixar davant de l'oseu, cosa que també, o sigui, diríem que no és del tot tampoc massa habitual que la persona que va a un país que no és el seu, deixi completament davant de la seva identitat, les seves creences per integrar-se. I llavors, també aquí, jo hauria de dir molt debat, perquè seria tota la política d'una integració, diríem, mal feta, perquè és no respectar la identitat que porten a sobre. L'Àngel se'n s'ha suprellat dins del llibre uns pàrreps, perquè és interessant, el llibre està en castellà, però és igual, tots ho el tenem. I per exemple, en un principi, n'hi ha molts donant les pautes que tenen que fer per integrar-se dins del país i que és el que li donen amb ell. Però n'hi ha un trosset molt bo, que diu, la vida de los rossos en l'1 estava en dividida 102, i una línia clara la separava per la meitat. Estava su vieja vida en Alemanya, a la que se referían siempre con el adverbio antes, y estaba una nueva vida en Inglaterra, que era después. No han parlat de la Sadi, el nom de la esposa de Josade, enmarcava toda su existencia en aquells dos términos, antes y después, lo que no dejaba espacio para en la hora, su vida era una mezcla borrosa de otros tiempos. Esclar, aquí veiem això, jo suposo que tots les persones que arriben en un altre país, que estan arrelats, que no estan arrelats encara, que volen arrelar-se, però ells porten un background, que se'n diu, i porten tot el seu. I la Sadi, aquí, és el que dèiem abans, al principi, que ella no vol deixar totes les seves costums, ni vol oblidar amb els seus familiars. Ella tenia un germà que també ens jugava a morir, no el vol oblidar. Aleshores, n'hi ha una cosa molt, també, que diuen aquí, que me parece, que decía... És que el senyor Semblum, entre les busques, té una personalitat absolutament entusiasta. Això és el que t'ha quedat. No del tot, diguéssim, realista. Estan entusiasta, quedant... La descriptora l'ha triat per fer-lo un complet. Un complet, no té una altra característica, de dir, recordo i ell diu, estem a Anglaterra, ens anem d'en sortir. Hem vingut amb el puesto i això no funcionarà si no ens hi posem. És un caràter que es decideix, que ràpidament ha relativitzat. Ha dit, nois, aquí no hi ha tothia. O ens en sortim, o què farem? Serem uns estigmats tota la vida i no serem ningú. És aquesta sensació de dir, tirem endavant com sigui. Sí, sí, és tan radical. El voler es treure és l'estigma de sobre, totalment, totalment. Una de les... perquè, clar, el matrimoni i una mica es van separant. Ell va a la seva i la dona va a la seva. Aleshores, per sentir-se, com si diguéssim, realitzada amb el que pot, ja li agrada haver marxat el camp. Perquè, primer, allà amb el gueto de la part de l'Eston, en penso que era que estàvem en Anglaterra, en allà sí que trobava els seus, però aquí no. Però aquí li recorda molt la seva infantesa. De les hores, el que fa és recordar a Muti, la mama, i el germà i tota la família, aleshores, ella cuina. I cuina els pastissos i cuina totes les coses que eren d'ella. I, al final, esclar, la senten en el poble, perquè és la gran pastisser, la gran jefe de todo. Però arriba un dia que també li diu... Estan ells una mica barallats i li diu... No te'n recordes de quin dia és? I, aleshores, ell diu... No, no, no, ni sap res. Aleshores, ell li diu que és el dia dels morts, quan es recorden els morts. I diu, de una vegada diu, en una ocasió l'havia confessada ja, que és el personatge, aquella idea, i ell s'havia enfadat. Dice, la vida, eso es lo más preciado que tenemos. La vida ocupa un lugar de la muerte. Las bodas preceden a los funerales. Jo escojo que, per això, vas dir-ho tu, la alegria sobre esta tristeza absurda. Així, i quan tu van parlar d'aquell llibre vas dir que... I és això, cada un de nosaltres, en el nostre lloc, en quin moment casatria? Ahir havia de triar el passat o el futur. La qüestió és que hi pot haver un equilibri. No cal renunciar. La paraula és no cal renunciar. S'ha d'intentar amb el teu tornar a fer una vida. Esperem amb el passat ben portat. No com una losa que ens està aplastant, sinó com una possibilitat de futur que ens farà créixer i ens deixarà enriquir del que ens ve de futur. El passat no té espai pel futur. Aquest senyor el que ha fet és trobar tot el passat per deixar entrar a futur. És molt relevant aquests dos personatges tan diferents. També és molt bonic del llibre que fa un seguit de les tradicions joves. Molt interessant. De forma molt senzilla i sense adonar-te, vas entrant en totes les tradicions joves i les seves costums, les seves... Exacte. Te n'has de renunciar amb una reunió per poder-te celebrar amb ella. També li diu una cosa. Tenim que anar a purificar-se. Aleshores van anar amb una xarca del tros de terreny que té, que n'hi ha peixos. És molt bonic perquè li diu... No, no, aquí amb la cosa que tenim nosaltres, una xarca. Si no se puede hacer. Tiene que ser un sitio donde haya peces, donde haya vida. Dicen, la necesidad que el pech tiene del agua simboliza la necesidad que el judío tiene de Dios. Y de la misma manera que los ojos del pech no se cierran nunca, sus ojos, que aquí s'està referint a Déu, atentos, no descansar jamás. O sigui que ells porten dintre de tot una gran espiritualitat, que ell l'aparta una mica per anar amb la seva cosa de tenir... Ella l'oblida una miqueta amb la sefofuscació. A vegades absurda, eh. Absurda i absoluta. De convertir-se en una espècie de senyor l'ort, ingrés... Ella és la contrapunt que li va mantenir la realitat. T'he dit tu ets... vols ser anglès, però ets lleu. Tu et mira la teva parença, les teves creences, la teva família, la teva filla. Al final, inclús a ell es diu, aquí, rosa amb bloom. És que en el final es diu rosa. És que en el final es diu rosa. La filla es canvia l'ambient, l'Elisa. Això és lo sorprenent, perquè... Mira, penso que la mare té aquest bagatge de la seva religió, de la seva... Fins i tot a través dels seus pastissos, no? Ella conserva aquesta memòria ofertiva... Històries que ha quedat allà amb avanç. Sensíamolors, sensacions... Tot aquest món, no? De lo bé viscut, de lo que està impregnada, no? I llavors, quan saps que la seva filla fins i tot es canvia el connom, això et sorprèn, perquè dius... No es veu capatjada, en aquell moment, de la mare, no? Això que dius tu fins al final, no es veu un canvi... Un canvi d'emoxicació... ...de les persones que estan en el llibre, no? Però que això dius... Jo, bueno, consideraria que la persona que fa aquesta imigració, conservar el que és més intern, el més espiritual per ella, lluita per això. Perquè, en principi, també podries pensar que... que aquest senyor no té sol tenir volta, que es vulgui integrar d'una manera tan absurda... Jo crec que és un extrem molt... Un extrem, no? Té molt racional, no? Cal integrar... Encara s'està on vas, però integradament. Van a la sinagoga, no té per què... No té per què agafar l'església, si no vol. Doncs no passa res. Però sí que és veritat que aquesta forma de ser d'ell, que és una forma... És un extrem que a vegades sí que fem aquesta tenacitat per construir, que som capaços de que ens ajudi a construir la vida, doncs sempre, evidentment... Tirarem més endavant. Si ens quedem amb només un record de recobra... L'Àngel s'ha dit una cosa que a mi també m'agrada molt, que és el que he dit primer, que no podem anar arrastrant tota la carrera de totes les coses de tot el nostre pesat. I n'hi ha persones que s'encallen amb això. Es queden aquí, i aleshores una veuen, la velleza, que hi pot haver moltes altres petites coses. Tu ara imagines fer-te una imatge a una persona que porta tant recull, tan passat, que el porta a la motxila. Que cada vegada l'està emborrant més cap al terra, i ja només veu el terra, no es capaç de mirar. Hem d'anar avui tant, si ho sabem tot, no cal. N'hi ha un passatge amb l'Evangeli, que és la dona, que és xaperuda, i és que totes les coses se les va carregant a l'esquena, a l'esquena, a l'esquena. Aquí, en aquell llibre, sí que és veritat que ell... No és que s'acarregui, perquè ell no és tonto, i aleshores, quan veu que els altres se'n burlen, el llibre és de llat i que tira la pelarietat. I queda molt xulo perquè la dona... ell l'escriu sempre amb un dels millors colfistes que n'hi ha a Augusta, avui d'Amèrica, que no l'hi contesta, però al final ve, ve i fa l'enaboració del camp. I ell tira, i com ell, de la mateixa il·lusió que té, no saps, no ha jugat mai. És una excusa, és una excusa. És el que vols, és fer... I resulta que la dona li diu, fes-ho tu, i ella que no sap de què va, fa un cinc, d'aquells que fan els colfistes, i aquest, que és un professional, un dels millors del món, diu que ara em vas un don innato, i ells és quan se sent molt orgullós de la seva dona, la dona aquell moment l'entén. Però què traiem de conclusió del llibre? Què és el que traiem? Jo, abans d'anar a conclusió, volia llegir una frase que m'ha agradat, parlant de l'entusiasme d'aquest senyor, per tot el que toca. És estar-li extremis, vull dir, però la necessitat, però també és generós. També és generós. I una altra característica que m'agrada molt d'aquest senyor, que no té rencor, ara com ho diria. No té rencor. Perquè tota aquesta gent que li ha fet malifetes, és molt generós i perdona, no és generós i perdona. Ja veus aquesta característica? Fa que tothom al final se li costi molt. I li donen a l'honor de poder posar la corona a la reina del poble en testant, que és una noia jove. Representa que és reisabel, perquè el dia de la coronació està de tat, i és real, està una mica de tat. És una novedada, perquè aquesta noia, la Salomon, li va passar el seu avi. El seu avi va ser un emigrat joeu, que va arribar a Anglaterra, li van donar aquesta llista. I aquesta llista li va fer arribar aquesta noia. I aquesta llista hi ha fet aquesta novel·la. Sí. Doncs això, que parlant de l'entusiasme, volia fer una frase d'un escritor francès, que es diu Anatol Franz, que es diu, és precis elevar-se amb les sales de l'entusiasme. Si tot és raona, no es volarà mai. Vull dir, és una miqueta el resum de tot el que sé que estem dient. Si tant, tant ens tanquem, pensar que tot això no està bé, i d'o que sigui, no tirarem endavant. I ara estem en un moment de la vida, o del món, o de la societat, que cal... Cal acostar-se a persones positives, entusiasmes, entusiastes, i tirar endavant com sigui, perquè, si no... Ella n'hi ha un altre també, n'hi ha un altre. És que són petits punts que també són molt agradables. N'hi ha un ballet, i aquest ballet l'ajuda. Per què resulta que una dels mitos, o de les coses que tenen com la gent d'allà, és que tenen que veure un port pelut. I a la Sara Sell, que està fent el camp, i està volent fer-ne el camp de golf, cada dos per tres, tot el que ha fet, té les petxades d'un... A la Sara li diu, la gent sapurla, inclús del vell. Ah, això són tonteries. Perquè, de fet, aquestes malifetes, li fa la població que no vol que tingui un camp de golf, però l'excusa que li posen és que hi ha un port pelut, i l'excusa tot. I ell ho perdona, ho sàpio, perdona. I a qualsevol final se li converteix amb algú molt positiu, el cap, amb ell que l'estimen. No, però vull dir que al final ell veu el veu. Vull dir, arribar a crevar tant, amb aquesta edifició. I, a més, és perquè l'altre li diu això. Diu, només que ho poden veure, els que són nets d'acord. I aquest senyor, perquè ja és gran representat, doncs en realitat és net d'acord, és la seva tenacitat. O sigui, que jo diria aquí també és això, que és la seva tenacitat. Passem a la góna. Optimisme, dedicació, generositat, o sigui, tindria molts valors. I, general, no se'n fa d'emblejar. Són tan valors, molt bons. Ell veu, ho veu, però, a contra, està hi realitant-se, al contrari. Aconseiem l'edetura. Aconseiem l'edetura. Molt, molt, molt ràpid. I tu, històricament, amb un moment del segle XX molt important. I veus també que és clar, l'alternada d'una altra poble, que aquí són dos pobles que es troben. Bueno, doncs sí, el recomanes, perquè ens queda molt poquet de temps si hem de llegir el Navangeli. Vinga, endavant. Tu no volies llegir alguna coseta més o tens algú que et fa gràcia? Ah, bueno, hi ha així d'aquesta frase, però només voldria dir que aquest sentiment entusiasta que et diria que també fos un hàbit a la família, dins de la família, dins dels avis dels nostres fills. Que sempre intentin treure-lo millor de cada situació, que se acostumien a veure-lo bo, el got mig plen o mig buit, i que això és contàsia, aquesta forma de ser positiva i de veure la vida amb certa alegria és contàsia, i és el millor que ens pot passar, envoltant-se de persones amables, positives i que ens estimem. Aquí, amb les coses que tu vas posar a vegades de punts, que ens ha deixat uns punts magnífics, diu que una cosa que volies dir la generositat de l'esperit davant de la negativa dels altres, i al final té la seva recompensa. La vida és llarga. És llarga i hi ha molta esperança. És maco, és un llibre que nosaltres també diem que poden llegir i que s'ho passarà molt bé. I ara, Àngels, nosaltres llegim abans d'acabar, sempre comentem una mica l'avangèlic que al pròxim diumenge llegirem a la parròquia. És el diumenge cinquè, després de Pasqua, i és l'electora de l'avangèlic de Juan Sant Joan. N'hi ha dues parts, és molt curtet, però en realitat, jo diria que aquí, i molt molt molt adient, aquest senyor dintre de totes les seves tenacidats i les seves dèries i les seves coses, ell l'estima, l'estima tot, l'estima a la filla, l'estima a la dona, l'estima al camp, l'estima a la terra, l'estima a la vida, l'estima a Déu. L'estima a Déu, l'estima a Déu, no? Aquí, pues Déu diu fillets, per poc temps que encara estic amb vosaltres. És per poc temps que encara estic amb vosaltres. I us dono un mandament nou, que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat. A vosaltres també, a vosaltres. Per l'estimació que us tindreu entre vosaltres, tothom coneixerà si sou de xifres meus. Perquè ara aquí també és molt xulo això, perquè moltes vegades a la nostra, d'allò estimem molt els altres i ens olvidem una mica de nosaltres mateixos. I potser, per poder estimar els altres, ens tenim que estimar. Això sempre és indible, perquè si no, que pots donar si tu no estàs prou. O sigui que és aquella cosa que seria el camp o con los hoyos. Has estat ple d'amor, cap a tu també. Sí, però... Fixeu-vos com a l'Avengelli ens porta el moll de l'os d'aquest llibre. Sí, sí, sí. El llibre ens porta el moll de l'os de l'Avengelli, no? És que és el que comentàvem, que és un llibre amb molts valors de Déu, d'amor i positius. I al final ell renuncia una mica quan veu que tot és així, però resulta que els dos amics que tenen allà, el venen a buscar i tots dos han treballat per acabar-li el camp. I el fan tornar una altra vegada a dòrsec. En detiment del dictable l'Orta anglèsa. Sí, allà hi ha un lor anglès que es pot aprofitar de la jugada i aleshores ell arriben a dir que no venc amb nosaltres. No, senyors, li donem les gràcies a Àngels. És molt maca d'haver vingut. Gràcies. Has estat un plaer tenir-te aquí, i ens despedim de tots vostès fins a la propera, que serà el dissabte en un principi, serà dissabte a dos quarts d'11 en diferit, lògicament. Si algú de vostès es vol trucar ara per dir algun comentari, estem oberts, si és que queda temps, no? Aquí tenim el nostre tècnic, que és el que porta tot del control. Vols dir alguna cosa, Montsí? No, que el programa és en diferit del dissabte, i que realment és una estona del dissabte al dematí, que és molt adient de posar la ràdio també. Gràcies per tot. Encara ens queden dos minuts. Un minut, molt bé, res més. Nosaltres tornarem al mes que ve, i esperem que ens portin un llibre tan bonic com aquest, i podem parlar de la mort de Déu, que això és molt important, i més aquests dies. O sigui, no us desanimin, pensin en aquesta tenacitat, pensin en aquesta sonrisa que té l'Àngels, que és una sonrisa de penta, com deies tu, molt bé, d'aquests dos minuts. Penta, com deies tu, molt bé, de, que has dit jo, de arregladora, com que has dit. Aquesta frase sempre el dic amb broma. Facilitadora. Facilitadora de la vida. Vaig solucionant un plimpuradet. Si totes les persones agafessin aquest rol, les coses s'anirien bé. Però a mi em fa feliç, eh? Però no ho fas tu per solament per tu, sinó que ja ets un. És molt important. A mi em recompensa moltíssim. A mi em fa molt feliç estimar. Sento moltíssim, és molt estimada. Una cosa molt intima teva, i ens ho expressem, però fixa que l'Avenjali ens hi ha portat. Sí, la lectura ha estat molt adient. O sigui, que és la del diumenge que ve, però sempre, o sigui, de lo que toquem, sempre, i podem treure un adaptant a nosaltres mateixos, la nostra forma de viure. Senyors, fins la propera. L'Albert Quiles va tenir un accident de cotxe els dos anys. Els seus pares van morir, i ell va patir un traumatisme crènion safàlic. Van morir per culpa d'un cotxe que no va contraherir acció, faig fer una adaptada de primària, perquè no faig el mateix nivell que els altres perquè no arribo. Quan algun cartell digui la velocitat que tens que anar, aniré a la velocitat que diguin. Sí, podem evitar-ho. Servei català de trànsit. Generalitat de Catalunya. Fa uns dies m'agradava la meva veïna. Ara, també. Fa uns dies em costava arribar al fi de més. Ara, també. Fa uns dies m'encantava anar al cine, ara, també. Fa uns dies em van llençar un trastorn bipolar. Fa un segon, jo era la mateixa persona cara, però tu potser ja no em veus igual. Per la salut mental, no a la discriminació, si a les persones. Obertament.org