Veus Parròquia del 26/6/2013

Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'Esber. En tots vostès veus de la parròquia. El programa que ens toca avui es diu paraula viscuda com un cop cada tres setmanes, quatre setmanes, no m'ho en sé. Nosaltres el fem dintre de les veus de la parròquia i com els hi deia el programa és paraula viscuda i a vostè recordaran que sempre tenim una persona amiga que és tan amable, de que cas la Carmen, que després la saludarem, doncs que ens diu alguna cosa que l'ha llegit i que l'ha fet pensar, que l'ha fet sentir algo diferent, que ha vist alguna visió que l'ho millor en un principi no l'havia vist, tot després de la lectura que ha fet. Bona tarda, Carmen. Bona tarda. Bona tarda, Montser. Bona tarda. Montser, ens dirà una mica qui és la Carme. Bé, la Carme Nassarra de la Tossa i Miquel, ella és nascuda a Barcelona però fa més de 30 anys que viu a Sant Just. És una Sant Just tècnica que participa en les activitats del poble i tenen un fill que ara ja comença a batxillerar. O sigui, tota aquesta trajectòria dels fills des que van a l'escola Bressol fins que ja estan a l'institut, és també un motiu de relació amb el poble molt important. Ella va estudiar filologia hispànica i actualment està estudiant filologia catalana. Treballa a l'administració però en aquest cas no de lletra sinó d'economia, com diu ella. Però és una persona que hi disfruta amb tot el que és relacionat amb les lletres i avoreu a mesura que ens vagi parlant. O sigui, vosaltres mateixos descobrirem aquesta passió per les lletres. La Carme ens ha triat un llibre, com és natural, i dintre del llibre, que és el llibre del Sergi Pàmies, que se'n diu, que si menges una llimona sense fer ganyotes, és un recull de contes, i dintre d'ells, ell ha triat un, que en un principi sembla una mica estrany, però que després de llegir-ho i de llegir-ho varias vegades, doncs amb ell ha tocat la fibra sensible. I jo també, quan l'he llegit i la Monts igual, veiem que sembla que sigui una cosa una mica irreal, però que ens demostra que és profund. Oi, Carles? Sí, doncs sí. El cuento, o sigui, la història, que ell ha triat, se'n diu, com dues gotes d'aigua. Ara llegirem el començament del cuento, i la Carme no ens dirà per què l'ha triat. Llegirem un bucinet. El cuento és molt petit, té tres fulls, si arriba oi, és molt curtet. Però escolteu-lo amb atenció, perquè, segons com, costa una mica d'entendre, o no, ara ho haurem. El cuento comença així. Quan neix, la got encara no sap que d'aquí a uns dos segons s'esclafarà contra la pica de la cuina. Illusionada, llisca per l'últim revol de la canonada i treu el cap per la desembocadura de la xeta. La llum dels fluorescents, la lluerna. Se sent com la passegiera de tren, i després d'haver concentrat la mirada en un llac túnel, surt, finalment, a ser l'obert. En conocida, s'atura el bec de la xeta. La Inace fa que et muntolli, i que, després d'un lleu avanceig, caigui al buit. Parem aquí. Carme, ara és el teu tor. Doncs bé, un dels motius principals perquè vaig triar aquest conte va ser perquè, dintre de tot el recull de contes, fantàstics que hi ha en aquest llibret, em va semblar desconcertant. Tots els altres contes, més o menys, tenen el seu personatge. Bàsicament són personatges tots masculins, perquè això ja potser ho dic. Ara ja és un recull de contes que et sorprèn, perquè dona un punt de vista narratiu, molt introspectiu, molt intimista, però sempre des de la visió masculina. Tots els personatges principals són masculins, menys la gota. I això et trenca el fi el conductor del guió del llibre. Llavors, quan vaig acabar de llegir aquest conte, la primera sensació va ser que no hi entè res, o que és el que m'està explicant aquest conte, perquè jo no sé què passa amb la gota aquesta. Llavors, gratant una miqueta més el que és l'essència de totes les paraules que es recollen aquí, et dones compte que el transcurs d'aquesta gota, des que es comença a formar amb la seva formeta rodoneta, i va tirant milles pel caneló per la canonada, fins que arriba la sortida de l'aixeta i esclata la pica, doncs et pares a pensar i penses el que t'està explicant, aquí és tot el trajecte de la vida. Des que neixes fins a què mores. I de banda et replanteixes com donar cosa tan insignificant, tan cotidiana i tan minimalista com és una gota, es pot treure tan de suc, no? De fet, quan estàs llegint el conte aquest, que te'n llegixes molt ràpid, et dones compte que la cadència rítmica que li està donant amb pàmies és molt lenta, és tan lenta que supera el transcurs de la gota, perquè la gota va ràpida. I jo crec que això bàsicament ho fa perquè et donis compte que tu tens la sensació que la vida sí que passa molt de pressa, que has d'aprofitar molts moments i que la gota aquí tu està... Sí, perquè amb pàmies la personalitza molt, li dona batec, li dona emoció, li dona inconsciència, és un adjectiu que ell va intercalant per aquí, pel mig del relat, i que llavors fan que tu t'identifiquis amb aquesta gota, per dir-us, ostres, la gota si neix i s'esclata, però i si la gota fos jo. El que està intentant amb tots aquests adjectius personalitzant-les és perquè tu prenguis consciència que aquest trajecte de la gota també és la teva vida. I llavors això et fa replantejar que hi ha moltes coses que et passen desapercebudes i que t'has d'aturar una mica a contemplar-les i analitzar-les i a repensar-les. Perdó, Carla. No ho dic perquè ara ho veiem aquí un moment. Durant els primers mil·límetres d'aquesta trajectòria, perquè han dit allò que caigui el 8, continuant dir-ho durant els primers mil·límetres d'aquesta trajectòria, iniciada amb més esperança que no pas convenciment, l'enveeix el vertigen, volar l'estimula tant com passada desapercebuda, és el que deies tu. És a dir, és aquesta il·lusió que es trobarà, però aquesta il·lusió d'una cosa nova, d'un sortir, d'un veure. Tot i que al compte, si intentes treure-li o fer l'abstracció de lo que té de positiu la vida, que passem molt ràpid, que haurem de ser capaços de aprofitar el moment, que és el que fa la gota. Viure cada pas del trajecte que fa per la canonada, fins que arriba a l'aigüera. Però també te'n sóc un dramàtic, el compte, perquè hi ha un fragment, quan parla del trajecte, que mentre la gota està fent per la canonada, et diu que el mateix moment en què la gota va fent el seu recorregut, el nen, que se suposa que viu en aquesta casa. Perquè explica una mica que la cuina encara està impregnada de quan la va formar i tal. La impersonalitat, i que la família intenta donar-li a posar-li les seves emprentes. I llavors et trasllada una mica el que és la situació d'aquesta família de la que forma per la gota també. Sí, t'està en aquella casa. I llavors et vol donar aquell toc, així com una mica marquen, pàmies a vegades també ho fan, quan et va fent un discurs narratiu així, com molt suau, i de cop i volta et deixen a com un toc molt ácid, com una marc, molt molt... I llavors et diu que en aquell moment, el nen de la casa, s'anueca el menjador del col·lègit amb un os de pollastre. Llavors tu pensa tu com vulguis, pots pensar a l'opitxó i que el nen pobret es queda allà amb el os de pollastre, o que ha sigut allò un entravant, o que ha sigut amb aquell moment i ja està, però ell ja t'ho ha deixat anar. Llavors què fas amb això quan llegis aquesta frase? Recapacites, no? I repenses una mica tot això, dius fixa-t'hi tu, una cosa tan tonta, com un os de pollastre, com et pot canviar la vida, com et pot canviar la vida. I són petits detalls que es van desfilant aquí amb el transcurso del relat, que jo penso que tot hi ha la insignificància, el que deia, que una gota, que dius no et pares a pensar, que una gota la pots esprimatant, com per fer-te un replanteig de tot el que és una vida, des de què neixes fins a que s'acaba, i fer que s'apaga. Aquí continuant, també llegint una altra trosset, i després del pollastre diu, la distància entre l'aixeta i la pica és d'un pam i mig, un trajecte tan curt com l'estona que la gota trigarà a recórrer. Exacte. Aquí també nosaltres, comentant això, també havíem pensat el que deies tu, la fugacitat, si és que es pot dir aquesta paraula en català, de la rapidesa en què les coses s'hi ageixen sense adonar-se. Sí, sí, sí. I més endavant, és el que és bonic també, m'imagino que també t'ha agradat d'aquell llibre, és les paraules que fa servir. A llenguatge. Sí, perquè és un llenguatge que no és gens artificiós, és un llenguatge que és molt planè, però que a l'hora té la capacitat de descriure't, i de donar-te una imatge fins i tot si vols visual, que ets capaç d'imaginar-te el trajecte de la gota, i rebastir-la a l'hora d'aquesta personificació de la gota, que et fa que t'hi acabis identificant amb ella. I això, penso que s'ha de saber molt, s'ha de saber molt per escriure i poder fer exacte. Utilitzar aquests jocs de paraules i fer arribar tot aquestes sensacions. Té una riquesa, no? Perquè en aquest tros mateix que llegiu de la cuina, aquesta personalització, hi posa dos punts que et fa pensar, amb això de l'olor del cuinar que impregna la vida. I llavors et traslada en aquest moment de família. Per una banda, t'impregna en el sentit que aquesta família està viu allà. Però per l'altra banda també et fa pensar de l'importància de viure, que pot haver una cuina molt ben muntada, molt de disseny, però sense cap mena de vida. És molt poc llenguatge, però diu moltes coses. No, però aquí està jugant amb molts sentits, perquè l'olor de caldo, l'olor, i et dona la sensació que ella et ve la flaire caldo en aquell moment i t'imagines una cuina tot amb affa de caldo, i t'agrada el disseny dels mòbles, però també et personalitza la nevera, perquè està tot enganxada de nínots de ciutadans. Una cosa que tal com s'introdueix el relat, que dius una gota, que m'estàs explicant aquest bon home amb mi d'una gota, a l'introduir-te aquest paragraf te l'està apropant. I t'està dient, no, si això és el que tu tens a casa. Més personal o més impersonal, però aquella gota forma part del teu Antoni, tu no et dones conta, però tu també ets com aquella gota. Perdó. No digues, digues, digues. En el punt aquest de l'olor de caldo és aquesta d'allò de família, d'abans i d'ara, en canvi, en els imants de la nevera, és l'actualitat. És aquest relat que és molt ple. Sí, és molt ric. I que, com tu dius, el llegeixes, però tens necessitat de tornar-ho a llegir. Com més vegades, eh? Sí, i com més vegades... Com més vegades el llegeixes, més coses ets capaç de treure-li. Perquè jo ja us dic que al primer cop em vaig quedar així com molt sobtada. A més, recordo que al primer cop que vaig llegir aquest conte no el vaig llegir per ordre. Aquest recull no el vaig llegir per ordre, anaves saltant contes, no? I aquest va ser un dels últims. Per tant, quan vaig arribar a aquest, vaig dir, ara sí que ja no entenc res. El conte que fa ha ficat aquí en mig. I això sí que em va acabar de destorotar, perquè no li veia el que, dintre de la sequència, d'altres contes que et parlen de mort, et parlen de relacions parafills, et parlen de desenamorament, et parlen d'anamorament... I clar, el de la gota... Dius, no sé, la gota aquí... Ben bé que m'estàs fent fer, ara, no? I ara tinc a casa meva... parlem d'una cosa personal, és igual, però tinc canalleta, perquè són la meva filla, i els tinc a casa. I aleshores són el que tu ara estàs dient a aquesta gota. A mi em fa l'efecte que et compta, i és com els actuals dibuixos animats, que, si et fixes, no són aquells dibuixos que fa no gaire sants enrere, sinó que ara veus un ninot amb una cara rodona... Sí, sí, sí, sí, de la sensació que hi ha. Però, escolta, això és... i, a més, el serà de moltíssim, eh? Sí, sí, sí. Crec que fas una exercici d'imagina, d'imagina si origina aquests comptes, però a l'abat, eh? Que t'ajuda, evidentment, a fer-ho, eh?, pàmies, t'ajuda a fer-lo per tot el vocabulari, i per tots els recursos metafòrics que utilitza, però... Però és un exercici. Sí, sí, sí. Sí, perquè aquest parlin d'amor, o aquest parlin de desamor, entre persones, o entre l'embre de ser d'un pare i un fill, o d'un home i una dona, són coses que ja no et costen tant, no? Però, clar, la gota... La gota, que és molt valveu. La gota, sí, la gota... Sí, aquí n'hi ha també un trosset que diu comparat, perquè la presenta que la gota, ella va filosofant el llarg del recorregut. Sí, sí, evidentment. Comparat, en quan encara formava part d'un corrent, el present li sembla fascinant. A primer cop d'ull potser no se li nota, però si ho mantéssim la imatge de la gota, si la toréssim, la reproduíssim en tres dimensions i li donessin moviment, o moviment virtual, s'entén, estructurat sobre una hipòtesi sequencial, escala ampliada i per ordinador, i detectaríem el batec, gairebé impersentible, d'una emoció passada, d'una banda amb la inconsciència del perill que suposa la caiguda, i d'altra, amb la manca d'informació sobre el propi entorn. Aquesta també és molt bo. És quan un, per exemple, us llença i és la il·lusió aquella o no és una dona que creia un perill. Exacte. També t'està dient que a vegades a la vida t'has de llançar una mica. Has de prendre allò la desig de dir que veiem què passa. I què és el que fa la gota? Va seguir el seu trajecte perquè ja s'ha quedat sola. Ja no forma per aquell basal d'aigua, d'alguna manera. I ja s'ha desintegrat del grup i ella ja ha pres el seu corsella sola. Aleshores ha de decidir que acaba sortint, que no té altra remei que acaba sortint pel forat de la xeta i esclatar-se la pica i llavors desgragar-se amb aquella mena d'esquits d'etaca d'oli que encara l'acaba de dispersar més. Això també pots interpretar. T'has desfet com a gota, però pots continuar com una altra cosa encara que t'entornis anar pel forat de l'aigua i és el conte aquell que explicaves dels teus fills. La gota aquella que torna a cap a... Sí, la gota blava i gota verda. I torna a prendre el cicle i la vida torna a rempedre i a començar. Hi ha un altre trossec que també valdria la pena que diu, a mesura que cau, la gota augmenta de pes, de volum i de tensió interna. Li costa mantenir una forma esfèrica. La inercia litiva a la pell. Tant que li agradaria ser de Mercuris. El paisatge s'enfusqueix. Des d'un punt de vista humà, tot passa molt de pressa. Però la gota en canvi, aquesta estona conté part de la bellesa i tota la maduresa. Sí, aquí queda reflectit exactament... Sí, el que és l'essència. El que estem vient fins ara, no? Sí, i a més, fins i tot sembla que la gota prengui consciència de que ha arribat al final del seu camí. Sí. Fa com una mica de retrospectió a la seva vida o trajecte. Sí. Sembla que fins i tot estigui satisfeta de tot el recorregut que ha fet, com la gota. Sí. I aleshores, quan diuen que veiem tot això, segurament hi ha veu l'altra gota que haurà després. Exacte. I aleshores, per reconeixer amb la gota, que, en més atreviment que no pas ella, comença a treure el cap per la mateixa xeta. Exacte. S'assemblen com dues gotes d'aigua. I li fa la impressió que ve vist aquella filla o germana justifica haver viscut un viatge que s'acaba com estava previst. I aquí és el que deies tu al final. S'acaba contadient que la gota esclata i s'escampa i es veu que és inoxidable de la pica. Tornant a reunir-se, no passa en forma de gota, sinó de esquitx. No res. Un fill escarrencit que després de salvar l'escull de les restes d'oli de gira sol s'escola aspirat per al forat. I aquí s'acaba. Aquí, si vols filar amb molt prim, també podries pensar que tots aquests esquitxos són totes les petxades d'anar a la vida. Sempre deixes un antecedent tant amb fills com amb nets com amb amics. Sempre deixes un record quan hi ha arribat el final. Potser filen molt prim aquests esquitxos. Són els records de la gota que després es reagrupin i continuen. Només volia fer una cosa. Això ens ho dona que també conèixer abans les seves petjades i no perd el temps. Filtre la llum dels fluorescents i reflecteix l'esfera del reloj. El seu pas, també aquí... El temps també ho he marcat per un reloj. I la seva... Jo aquí no m'ho miro tant com el temps del reloj, sinó que ella com a gota fa aquesta reflexió, reflexa amb els altres. Per tant, la seva vida, aquí sí que ens la donaria més comunitària. Sí, sí. En canvi, amb aquest trosset, és molt comunitària, perquè la seva forma de viure, la seva forma d'allò, es reflecteix amb aquestes... Aquí ens diu la llum dels fluorescents, els reflecteixen l'esfera del reloj. Sí, és un reflex que transmet. Sí, i això ho veiem. És que... Potser és un exercici que no fem, però la gota de l'aigua, sobretot potser ho fem quan anem a la muntanya. És que veiem... El plau. Més que amb la de la xeta. Potser ens donem compte que la valorem poc, l'aigua de la xeta. És una llàstima, però gairebé gens, eh? Sí. I en canvi, això et fa valorar-la. Sí, és cert que quan acabes de llegir aquest conte i obres la xeta de casa... T'hi fixes. Ai, noi. Ai, les gotes, no? Qui n'ha sigut el trajecte d'aquesta gota? I tu, aviam, evidentment, no ho fas continuament, no? Però després, immediatament, de haver llegit aquell llibre, hi ha un moment, quan obres la xeta, que tu planteges, que dius, que estan caient moltes gotes, quan la tanques i que la lloc l'últim, el xof o el bloc, dius, la gota. Sí, la gota. Ara ho sabrem, ja ho sabrem també. Potser això no té res a veure, però ja sabeu que hi ha aquella de la gota de l'Alla, que era una cosa d'acord? Sí, sí, sí. Bueno, també la constant, encara que ara sigui completament diferent, la constància d'una gota, ho ha fet molt mal, segons got. Molt mal, sí. Va de ser un torment psicològic, no? Clar, clar, clar. Però, bueno, han tret molt suc, aquesta gota. Jo crec que no necessitem un got, sinó que una gota... Però això està bé, perquè jo penso que t'ajuda a valorar les insignificàncies i coses cotidianes que ens passen desapercebudes, perquè veus si ets capaç de mirar-t'ho amb uns altres, unge de donar-li una altra lectura, se'n pot treure moltes coses de coses que et passen. Però aquí que sembla tan simple, no és simple, sinó una mica complicat o interessant. És el principal, que és una gota per la de una gota d'aigua. Potser va ser el meu, eh, que llegir-lo desordenadament, clar, al final trobar-me amb això, no és que no manqueixava gens amb els nostres gens, que n'hi ha de molt dolç, si algú no l'ha llegit d'aquell llibre, el recomano, però hi ha alguns que són una mica... Dosos. I són tristos, et deixen allò amb un rebostet a marca, a vegades. Però clar, al final, quan et trobes amb això, dius, ara sí que estic descol·locada, no? I encara em van agitant de més per intentar entendre quin sentit tenia la gota d'aigua. Bueno, i a mi una de les coses que em va dir és que normalment els llibres hi ha el proleg, i et situen, no? I aquí no n'hi ha. I llavors, són contes? No són contes? Li dones un nom que potser contes no seria tant, no? Bueno, ell això ho té allà com a microrelats. Sí. I la frase que té el començament, penso que és... també, Adriana, perquè diu no et deus pensar voler rebel·lar, oi? Diu, contra què? No et deus pas voler rebel·lar, oi? Contra què? Diàleg de televisió o de tokens? O sigui, aquesta frase, doncs potser sí que em vull rebel·lar una cosa, no? Sí, sí, sí. I allò t'ajuda a rebel·lar-te, eh? Sí, sí, sí, en veritat, sí. De fet, perquè ara aquí la radio i això ja s'ha acabat, senyors, i d'entrada ja et donem moltíssimes gràcies. Has estat un plaer. Si no, el plaer ha sigut nostre i et torno tres vegades, cinc vegades et donem les gràcies. Et gotegem que les gràcies que et donem, eh? No, vosaltres, a vosaltres. No, no, no, ha estat un plaer, perquè a vegades és el que dius tu. Descobreixes coses, en els llocs que menys tu penses, d'això tu en aquell llibre. Què passa, que no ens aturem? No. No ens aturem. Sempre anem de pressa, de pressa. Fugacidad. Exacte. És allò que diuen, per tant, tant de pressa. És cert. Passem, pensem en el futur. No, ens recordem amb la llorantza, o no, llorantza del passat. I el present, què sembla? El futur. O que demà hi hagi passat, no? Exacte, sí. Tu recomanaries que llegissin això per la profunditat? Jo sí. La resta de quintos, alguns sí, uns altres no. Aviam, jo, com a bona lectura, que soc, perquè tinc tendència a llegir-m'ho tot, s'han de llegir tots els contes. Assumim que uns t'agradaran més i els altres et costaran més i et costaran més de pa i... cadascú que unitgeixi el seu nivell a lo millor i probablement algú llegirà aquest dalt com dos gotes d'aigua i dirà, doncs jo no li sé veure tantes coses com li han s'ha pogut treure aquí, no? Cadascú llegit des de la seva perspectiva, això és molt... És que just es pot fer lectures diferents d'aquest... Sí, sí, sí, per això que cadascú veu les coses des de... Carme, moltes gràcies. A vosaltres. Està tres dins del programa hem de llegir a l'Evangeli i a les imatges, llegirà la parròquia. A vegades veiem molta relació entre l'última lectura i... l'Evangeli. Ara potser no... com és bastant llarg potser no podem... llegir-lo tot. Jo llegiré mitja part només perquè aquí potser sí que hi ha una relació com abans de veure la Montser. És el passatge, no? Que ja us en recordareu que és clar, Cris sempre va dir si voleu venir-hi, doncs deixeu tot el que tingueu i torneu a dir-me, no? I un dels deixables també li diu a un altre també li diu Jesús amb un altre li diu vine amb mi, i ell li contesta senyor, permeteu-me primer d'anar-me'n a casa, fins que hauré d'enterrar tal meu pare, i Jesús li diu deixa que els morts enterren els seus morts i tu vés a anunciar el reina de Déu. Podríem llegir més, però la Montser voldrà fer un comentari. Sí, bueno, si aneu llegint després parla amb un altre, parla amb un altre i en definitiva quina... què és el que ens ve a dir, doncs que en la vida i això seria en relació el que acabem de llegir, doncs ens comporta un compromís en sèrio i aquest compromís en sèrio segons l'Evangeli, doncs no pot ser mitges. Vull dir, estimem o no estimem? Ens comprometem o no ens comprometem? Som protagonistes de la nostra vida o no? Per tant, una mica és el que ens vol dir, aquesta Evangeli. Per tant, sí que és ben bé el... El punt que ens ajuda que vas a reflexionar com si realment la nostra gota daiga és una gota plena de vida. Exacte, exacte. Rodona és rodona com la gota que en llorava per ser més rodoneta. Exacte, sí. Avui, senyors, és l'últim dia que dintre d'aquest curs, curs escolar, perquè nosaltres som com nens d'escola, doncs, el sem de dia Déu, perquè s'acaba la missió. Possiblement no tornarà a depèn de la ràdio dels programes que tinguin hasta el setembre. Ha estat un plaer, ha estat amb vostès el dimecres que ens toca, els nostres companys de les altres de les altres programes segurament també doncs us ho han passat molt bé. La ràdio és un lloc molt bonic i ara la Carmel li preguntem, t'ha agradat venir a la ràdio. M'he passat molt bé. Moltes gràcies. És 50 vegades més bo que la televisió. Sí, i tant, i tant. Jo sóc fan de la ràdio, eh, ho he de dir. Sí, jo també. El dia estic escoltant ràdio i us recupero escoltar ràdio d'Esber, perquè tenen moltes coses i ho fan molt bé i ens sentirem de què passen aquests pobles. Això sempre. Senyors, fins la propera, si vostès volen escoltar aquest programa, es tornarà a repetir el dissabte a dos quarts d'once. I fins l'any que ve. Potser tindria que ser més solemne la despedida que el Carlos, el Carlos company d'aquí, però amb això jo crec que ho suggeria. No, Marc, Marc estàs vinent i està dient que marxeu, perquè això s'acaba. A la ràdio el que té és això, que no podem allargar-nos més del temps. El temps està plen. Com la gota. La gota surta, la gota pensa que em passarà i xof. Després cal fer-ho. Però mentre està, no he tingut il·lusió i això ha passat molt bé. Bon estiu a tothom. Molt, molt, molt, un plaer per nosaltres que tinguessis aquí. Gràcies Carme. Bon estiu a tots els Sant Justencs i Sant Justenques i que l'estiu es permeti la lectura per disfrutar d'ella i de les coses que van sortint en les lectures. Sobretot, sobretot. Gràcies Carme.