Veus Parròquia del 13/10/2021

... Veus de la parròquia. El programa de formació i informació humana i cristiana de la parròquia dels sants just i pastor de Sant Just desvern. Amics de Ràdio desvern, a veus de la parròquia presenta a aquest curs un nou espai. De l'hospitalitat, a l'hospitalitat. De l'hospitalitat, a l'hospitalitat té el plaer de rebre aquí els estudis de Ràdio desvern a una col·laboradora nova de la parròquia. És la Montserrat Regidell. Benvinguda Montserrat. Gràcies. Jo no havia fet mai rep a la parròquia i quan el Lluís em va proposar de fer aquest programa vaig pensar, bé, com que mai has fet rep a la parròquia no estaria malament de què ho fessis i em vaig animar. Molt bé. La Montserrat està cridada a tenir un programa personal particular a partir de la setmana que ve. Per tant, té uns reptes magnífics aquí en aquesta casa. I l'hem convidada també perquè pugui debutar avui fent una mica d'immaculada, el sentit que hi ha d'aparica que ens acompanyarà avui. Concretament no pot ser amb nosaltres, però, com ja he dit i s'ha presentat, està aquí la Montserrat Regidell. Montserrat, quines qüestions tens previstes per parlar de l'hospitalitat i l'hospitalitat? Lluís, per què aquest curs a veus de la parròquia l'equip de tractarà de l'hospitalitat i de l'hospitalitat? Molt bé. En primer lloc, perquè és un programa d'església, aquest veus de la parròquia és un programa de l'església. I segons el papa, tenim l'església en fronteres. Ell vol una església en contacte amb tota la realitat social. I una de les qüestions socials més pendents és l'immigració, tant des del punt de vista de certes imatges, que potser són excessivament espectaculars des del punt de vista periodístic, com del punt de vista de la gent que el carrer està fent sapidolant, o que està dormint al ras, o que no té cap altre sustent que s'ho pugui donar a través de les ONGs. Per tant, ens sembla que aquest problema de l'immigració és també un problema que pot ser que el programa veus de la parròquia. Jo començaria, a part d'aquesta explicació per què, en l'hostilitat i l'hospitalitat, llegint un petit fragment del llibre Amigrá no es canganga. Amigrá no es canganga. Paletes i venadors amb volants, assistents domèstics i professors, programadors informàtics i treballadors sexuals. Tots aquests i molts més són els treballadors i treballadores que cada any deixen casa seva per anar a l'estranger a la recerca de millors oportunitats, o simplement per aconseguir una vida digna. Actualment el món hi ha 150 milions de persones que viuen fora del seu país d'origen, xifre que s'amplia cada any en dos o tres milions. Persones que, en molts casos, es perceben com una manassa, mentre que en realitat suposen només el 3% de la població mundial. Persones que fan les feines perilloses, dures i brutes que ningú no vol fer, per un sou molt més baix que el que correspon i a les quals s'acusa de robar la feina dels nadius. Persones que poden trobar la seva tomba a la bodega d'un vaixell o en un ramol de camió per donar una vida millor a la seva família. Aquest és el món de la inmigració. L'equip de veus a la paròquia, concretament, de la hostilitat i l'hospitalitat, havia pensat també un altre títol que era com tractem els immigrants, però d'un moment ens quedem en l'hostilitat i l'hospitalitat. I què és l'hostilitat? I què és l'hospitalitat? Com es transita de l'un a l'altre? L'hostilitat. De vegades, moltes vegades, amb aquestes persones que venen a casa nostra, ara ja ens ho presentegem des d'aquest punt de vista, amb ells som hostils, els refusem, no ens agrada, els departem, en canvi, el que proposem, jo què estaria molt bé, és que no fossin hostils, sinó hospitalaris. Passar de l'hostilitat a l'hospitalitat és passar d'aquells conceptes que ha dit, fa un moment, els altres, els de acollida, receptió, repartiment de riquesa, repartiment de treball, repartiment també de legalitat. Això és passar de l'hostilitat a l'hospitalitat. En la mesura que els homes sabíem fer això, fer aquests passos, transitarem d'un a l'altre, perquè en el futur ja no hi hagi homes hostils amb els que venen, sinó homes hospitalaris. Quin punt de la geografia de la Península Ibérica pateix més l'arribada d'immigrants? Per posar exemples i tenir com un referent mental, hem de situar la reflexió a la frontera sud-espanyola, perquè tenim més a la vora dels fets, i que ens poden també ensetar o ensenyar el que és la mediterrània, el flux de gent que ve a travessar la mediterrània. Per tant, parlarem de Ceuta, parlarem de Melilla, parlarem de la mediterrània. Aquests són els punts en què es pateixen més l'arribada d'immigrants. Tant soau que jo no posi, tan soau! Mou la senyor, mou la senyor. Mou la meva ànima, mou la senyor. Mou la meva ànima, mou la meva ànima. Mou la meva ànima, mou la senyor. Tant de bo, els senyors mogués, a ser hospitalitaris amb la gent immigrada, i repartitza la riquesa, el treball, etcètera. Endavant, m'ho sorprèn. Fem memòria d'algunes coses i fets en relació a l'entrada d'immigrants. Sí, abans parlava que hi ha situacions de la immigració que són molt propagandístiques, i que els periodistes, els mitjans, etcètera, ralsen amb una certa colaltat, també, d'acord? Ara bé, passen de coses aquestes, passen de coses que són reals, i de les quals ara farem, com deies, una mica de memòria. Qui no recorda els fets que es van produir el Tarahal? Ja fa més d'un any de la tragèdia que va tenir lloc. Un grup d'immigrants intentaven accedir naran fins a Ceuta. Aquella acció va ser repelida per la Guàrdia Civil amb material entre disturbis i inclòses pilotes de goma. 15 persones joves van morir ufagades en l'escomesa. No tots els cadàvers han estat identificats. Les restes reposen en tombes numerades. No s'ha deporat cap responsabilitat política, i sembla que les responsabilitats jurídiques transiten per la via morta a causa de la paràlisis de la justícia. Les versions oficials van estar plenes de contradiccions, que es va violentar el dret amb es base a l'actuació en un denominat concepte operatiu de frontera. Un fet, eh? El del Tarahal. Ara bé, hi ha altres fets semblants. Com podem callar davant la pràctica eucodiana de la devolució en calent i tot l'enfilat de vulneracions de drets que comporten? Després de ser questionades aquestes devolucions en calent vol dir, mediates, els organismes europeus van manifestar-se en contra. L'ambuguesia va manifestar-se en contra. La justícia també. Les aglícies també. Les entitats socials, etcètera. Tots aquests organismes es van manifestar contra les devolucions en calent. Però el govern, el govern d'oestat, les ha legalitzat. Ara ja es poden fer d'una manera d'acord amb la llei. Què més? Doncs un altre fet, un altre circunstància. L'actuació de les forces policíaces del Marroc. Les forces policíaces del Marroc repeleixen els sals que intenten els seus mateixos habitants per sobre la tanca de seu tema d'illa, sobretot. I a part, desventellen els campaments, com ara el d'Orugu, en gran violència i contradicció, perquè són els seus propis fills, els seus propis nacionales, marroquins, els que intenten i els que sufreixen l'agressió per part del seu govern. Aquests són els principals fets en relació a aquesta entrada d'immigrants. Quins són els falsos conceptes que s'apliquen a les persones transfrontareres? Bé, les persones transfrontareres, aquests immigrants que han dit, s'ha dit de tot. S'ha dit que portaven les malalties, l'èbola, per exemple. S'ha dit que prenien els llocs de treball amb els nadius de la terra. S'ha dit que s'emportaven tots les subvencions, tots els ajuts i que els seus fills tenien més drets davant del fet escolar o dels jocs de Sant Jurs, etcètera, que els propis d'aquí. Tot això és una resposta bastant absurda i que, quan sabeu persona que tingui quatre dits de seny, veurà, comprendreà que no és veritat que els immigrants estiguin més entreptats que els propis, sinó que han d'estar tractats igual. Ni més ni millor, ni millor, igual. Per tant, esperem que hi hagi un canvi en la concepte de la societat en què es reconegui que la gent immigrada també té els mateixos drets. I aquí voldria m'explicar un cas que m'ha susseït avui d'una manera més directa. Un equip, davant de la paròquia, va acorir. Fa temps, un immigrant que venia de Guinea-Conacri i que va ser repartit a casa d'una família perquè pogués treballar, s'hi troba la feina, però pogués formar-se, pogués aprendre a llegir, pogués aprendre el tracte amb la gent, etcètera, etcètera. Gràcies a l'Ojuntament de Sant Just, aquesta persona va poder ser empadronada. I aquest padró li va obrir les portes de la Seguretat Social. Li va permetre tenir aquesta tarjeta blava, Mercès de la qual, les metges la tenen, i Mercès de la qual s'ha pogut tractar aquesta persona d'una dolència a l'Oïda mitjà que venia ja cognificant-se. Doncs avui la Seguretat Social ha operat aquest noi, el noi es diu Usman, de l'Oïda interna, una operació llàrrega complicada, tres hores a Oquirofen, però ha pogut ser atès pels mitjans correctes, naturals, d'aquí la nostra, de la nostra terra. Per això diem que quan els ajuntaments i altres entitats responen tot és més fàcil. S'ha aturat l'entrada de persones al nostre país? Bé, prestar una mica d'atenció no és difícil adonar-se d'una paradoxa. Per més que s'ha reforçat i militaritzat o controla els punts fronterers, se l'ha gravat els murts, s'han posat concertines d'aquells que tallen, s'han posat tanques, a més no poder, per més elements dissuasoris que s'hagin coronat, l'entrada de persones no s'ha aturat. L'entrada de persones ve sigui per mar, amb aquestes pasteres, ve sigui per mitjans, diguem-ne, correctes, pagant el billet de l'avió, entrant al nostre país, i pagant un tribut de morts i desolació. S'ha posat més difícil, sense dubte entrar, perquè he dit que ha augmentat aquesta dificultat, aquesta transparència, s'ha ampliat l'àrea que cal controlar perquè es diversifiquen les rutes. És a dir, l'enduriment convoca i fa necessari un enduriment més gran, en una espiral inesgotable i autogestificativa, que s'aporta recursos públics i estendars de drets humans en la mateixa fosa. És a dir, quan més els governs impideixin del trànsit d'un país a l'altre, més la gent es buscarà el sistema per saltar-se aquesta normativa o saltar-se físicament les tanques i els morts. És una arregla de tres, això. Molt bé, doncs, ho podríem deixar aquí, només a un punt més, i és a dir que els immigrants, ja ho hem dit abans, són una gota en el riu del flux de la mobilitat humana. Hi ha entrades i sortides de gent per residir a l'altre país, sinó a nivell de turisme, a nivell de treball i també a nivell de residència. Per això val la pena fixar-se, no se lamenten les tanques, sinó, com deien amb les altres, ramificacions frontereres, aquelles que costumen quedar invisibilitzades. Fronteres externabilitzades. La frontera espanyola i, per tant, l'Europa ja no se situa a Seuta i Melilla. Comença abans. Millezzant el conjunt d'acords i transaccions, Europa encarrega, a país o del nord de l'Àfrica, una part del control dels fluxos i la repressió de la migració en trànsit. Tal com diu en els documents oficials europeus, es tracta de la dimensió exterior de la política migradòria. I és un procediment que involucre països que ni tan sols tenen límits territorials amb l'Unió Europea. La col·laboració en tal funcions acostuma a establir-se com a condició perquè aquests països accedeixin a fons de cooperació europeus, atractats, comercials, favorables. És a dir, que quan aquests països posen restriccions a què els seus habitants surten, reben subvencions ajuts de l'Unió Europea. Podem dir que, per mitjana aquest mecanisme d'externaudització, Europa transfereix a la seva hostilitat el migran a països en què la figura del migran irregular no existint mai. Assumeix que tota la migració africana en trànsit té Europa com a destinació. Ignorant així, la ruta és d'emigració interafricana. I una qüestió especialment espinosa des de la nostra perspectiva. Fins a quin punt es responsabilitza Europa dels abusos del dret jubans comèsos en l'exercici d'aquestes funcions subcontractades? Hi ha un gran espai d'ombra jurídica en aquests acords que favoreix la impunitat davant del sofriment infligit a les persones migrants en el seu trajecte cap al nord. Hem parlat de les fronteres externavitzades. Parlem ara una mica de les fronteres internavitzades. Què vol dir això? Ens referim a la internavització de les fronteres quan aquestes es desplacen a l'interior del territori estatal. És el cas dels centres de detenció per a estrangers que esquitzen la xagolfia europea i nord-africana. En què els migrants indocumentats són reclosos amb la finalitat de tornar-lo als seus països? Així, a Espanya, i tenim els centres d'internaveniment d'estrangers, el CIE, dels quals n'hi ha 8 en tot el territori de la península i d'herèrica, de l'estat espanyol. El CIE, que moltes vegades han causat problemes als mateixos interns per revoltes que hi ha d'entre ells i per les condicions infra-humanes en què aquests nois estan reclosos. Allà s'aplica ni més ni menys la privació forzosa de llibertat a persones que no han comès cap delicte, sinó una irregularitat administrativa. Una mesura que hauria de ser d'última ràdio, absolutament excepcional i controlada jurídicament, és de bé, en comptes d'això, molt sovint en la primera resposta i en una ratificació judicial forma. És a dir, aquests CIEs són presons encobertes. Com mostren els informes de les entitats especialitzades, les condicions d'internaveniment d'aquests centres poden ser extremadament dures, o que vam de dir, amb accés limitat o nul a drets bàsics, com la salut o l'assistència lletrada, no és estrany que, en freqüència, les mateixes persones internes presentin denúncies en relació amb la insalubritat de les condicions que s'hi donen. També s'han reportat i documentat casos de violència policial o d'amor d'interns per la falta de nació mèdica. Fronteres interneoritzades. Les fronteres tenen un valor simbòlic i performatiu. És a dir, configuren el moda en què veiem i diem la realitat. Els qui ho estravessen de manera regular, se les carreguen a l'esquena, no se les treuen del damunt. Aquest cop en forma de vestit mestre, construït o voltat d'un migran clandestí, o d'un sense papers, o d'un il·legal. Les persones en situació administrativa irregular són excloses determinats drets socials, o que volen dir les persones aquí, s'aldinega, per exemple, el padró municipal. No és el cas de l'Ajuntament de Sant Just, però sí d'altres ajuntaments. En el nostre context, n'és un exemple molt clar, tot i que no l'únic, l'exclusió sanitària que arrenca l'abril de 2012. Evidentment, les persones en situació administrativa irregular tampoc no poden treballar regularment. Tant mateix n'hi ha molts, i especialment moltes, que ho fan en l'economia submergida. Això ha estat així, especialment en èpoques en què el mercat de treball ha convocat l'ombrosa mà d'obra de l'exterior. És com si tot l'entremat fronterer del qual parlem estigués dissenyat, de fet, perquè la inseguretat jurídica i la vulnerabilitat social que demanen amassessin d'un col·lectiu de drets socials que no poden fer res. Demanen amassessin d'un col·lectiu de treballadors i treballadores pobres. Bé, també es dona, això ho acabem, en cas de les persones que venen aquí, i acaben fent el treball que els natives d'aquí no volen, no accepten. O consideren que està mal tractat, mal pagat econòmicament. I són aquelles persones immigrants les que acaben acompanyant molts d'avis, mitja, a les següents durs, a casa seva, etcètera. I són feines mal pagades, amb la majoria de vegades i legals, però que gràcies a aquesta persona que venen de fora, els nostres grans, sobretot els nostres vells, poden estar cuidats. Molt bé, aquest és el programa d'Aleus de la Paròquia, avui dedicada a l'hospitalitat i a l'hospitalitat. Algun comentari, Montserrat, alguna opinió, alguna impressió de la teva primera relació amb el micròfon? Bueno, aquest micròfon de la ràdio jo no l'utilitzo, jo utilitzo el micròfon de l'autocar. Però bé, a mi em podrà sortir bé el programa, no sé, jo estic contenta. Emplacem els radioscultes de Ràdio d'Esvern, el dimicres de la setmana que ve, amb el Montserrat Regell, que es parlaran d'aquest dia. Bueno, dividirem el programa amb dos parts. La primera part seran notícies, més o menys relacionades amb la Paròquia, o amb temàtica no religiosa, però sí. I la segona part, una mica d'història, de les coses de la Paròquia i de Sant Just. Molt bé. Es posarà per tant el dia, en certa manera, al llibre de mossèn Antoní, te n'has... És... És fons... Aquell llibre és la base, sempre has de tocar allà. Però també hi ha coses que allà no hi són, i també poden ser interessants. Molt bé, doncs ho perderem el dimicres que ve, la Montserrat, actualitat i cultura. Gràcies, amics, gràcies, Montserrat, gràcies, Carles, i fins al dissabte, al repetició d'aquest programa, a dos quarts d'onze del matí. Adéu-siau. Gràcies, amics, gràcies, Montserrat.