Veus Parròquia del 20/10/2021

Béus de la parròquia, programa d'informació i història. Quan en Lluís Segura em va proposar de substituir a la Juanita Algarra i en Pere Oliver el programa de ràdio Béus de la parròquia, li vaig dir que no. Que jo no era la persona dient, perquè no sóc una persona mística, ni beata, ni sé masses coses d'església, ni sóc capaç de fer prosalitisme ni de convèncer ningú. Però ja em va dir que no, que no tenia que fer prosalitisme, que la meva aportació seria un programa de dues parts, una part de notícies i una altra de temes històrics de la parròquia. Llavors vaig pensar que si eren coses d'història sí que em sentia capaç. I aquí estic. He triat tres notícies que espero que trobeu interessants. La primera és parlar-vos de Joan Torres i Biber. El dia 7 de setembre, la Catedral de Sant Feliu de Llobregat es va omplir de gom a gom per acomiadar a en Joan Torres i Biber. Potser no us dirà res aquest nom, però en Joan Torres i Biber va ser un artista que va omplir amb les seves pintures murals moltes esglésies del Baix Llobregat, de Barcelona i de tot Catalunya. Va néixer a Sant Feliu de Llobregat l'any 1929, en el marc d'una família de pintors. El seu vasavi, Thomas Biber, i el seu avi, Pere Biber, van tenir un important taller artístic a Terrassa. I a casa seva hi havia sempre aquest ambient artístic. La seva mare va ser la seva primera mestra. Va curse estudis de belles arts i va viatjar per Europa durant dos anys per anar a prendre a les fons d'artístiques d'Europa, a Itàlia, França i Holanda. Va ser professor a unes escoles de Sant Feliu i a un altre de Sant Joan d'Espí. I va fundar a la seva ciutat natal el cercle de belles arts. Era un bon dibuixant i va fer moltes caricatures de diversos personatges de Sant Feliu i també era un bon retratista. Fins i tot va dissenyar una font pel parc Nadal de Sant Feliu amb alegories de les estacions de l'any i de les activitats de la gent de la ciutat. Però pel que és més conegut és per les seves pintures murals i les seves vidrieres de temàtica religiosa que va fer per a esglésies, santuaris i capelles d'escoles, de convents i d'hospitals, amb un estil net, senzill i armònic i respectuós. Va pintar el seu primer mural l'any 1949 per la parròquia de Sant Agustí de Barcelona i tot seguit va pintar a Sant Just Desvern i a Esplugues del Llobregat. Jo he vist moltes de les seves pintures. Esplugues, per exemple, on va pintar el magnífic altar major amb escenes de la vida de Santa Madalena. A Sant Feliu on va fer, entre altres coses, un magnífic sant sopar a la capella del Santíssim, un sant sopar que dona una gran sensació de pau quan el mires. A l'Església de Sant Vicenç de Ferria on va decorar l'altar de Sant Aulàlia. I és freqüent trobar els seus treballs en molts altres llocs, treballs que són molt fàcils de reconeixer i identificar. Però això de que a Sant Just Desvern tinguéssim uns murals de Joan Torres, per mi era una cosa completament desconeguda. On estan aquests murals? Si a la nostra Església les parets no tenen cap decoració. Potser eren aquells símbols dels quatre evangelistes que hi havia a l'altar major abans que mossèn Ramon Grané fes pintar l'interior de l'Església de Blanc. Esclar, després pensant, sí que tenim uns murals a la capella del Santíssim, però no són pas de l'estil de Joan Torres. Són unes pintures realistes, però són molt clàssiques. Però indagant i indagant he descobert que sí, que les pintures que hi ha, les parets laterals del Santíssim són de Joan Torres. Les va pintar l'any 1952 a l'última època de mossèn Antonino, quan ell tenia 23 anys. Són les seves segones pintures murals, i per això són d'un estil ben diferent de les que jo coneixia i que va fer ja en la plenitud de la seva carrera. Bé, de fet no són pintures al fresc, són pintures a l'oli sobre tela. Va pintar al lateral dret, en un llens, l'escena del sacrifici de Melchisebec, i en un altre, a Danieva, i al costat esquerre, la precidicació de Sant Pere. Dues encara hi són. Però la de Danieva no li agradava gens a mossèn Martorell, i la va fer retirar per substituir-la per un sant sopar també pintat per ell durant els anys 60. Aquest sant sopar és una composició molt novedosa i molt bonica, on Jesús, jove, no està assegut a la taula, sinó que està dret en actitud de servir, i on es veu ja l'evolució d'aquest artista cap a l'estil que el definirà. La pintura de Danieva es va plegar i desar a les golfes de la Casa Rectoral. I quan hi havia, com a rector mossèn Rius, es va trobar molt malmesa, i, teòricament, els estudiants d'art de la Generalitat ens l'havien de restaurar. Però, de moment, està a la sala Terres, que és l'antigve pistèria de la parròquia. La parròquia, aquest domenge 17, li va fer una missa de record i agraïment, i es van repartir uns recordatoris on figuren aquestes tres pintures que tenim al Santíssim. Si algun dia les voleu anar a veure, ja sabeu on estan. Ara us parlaré de la Romeria a Montserrat. El dia 2 d'octubre es va dur a terme la Romeria de la Parròquia a Montserrat. Les Romeries a Montserrat són una tradició de moltes parròquies de Catalunya, a un cop l'any, paragrinen a la Santa Montanya per demanar-ho agrair coses a la Moraneta i posar-se sota la seva protecció. És aquella excursió en autocar que serveix a moltes persones grans que no tenen gaire possibilitats de sortir de casa seva, i que fins i tot no freqüenten massa la parròquia de sortir un dia de casa. I s'animen anar a Montserrat d'una manera fàcil i pràctica, doncs no tenen que fer cap desplaçament per anar a buscar un esport públic, els ve a buscar l'autocar, i poden passar un dia gaudint de la companyia de les persones conegudes i visitar i posar un llenti o a la Moraneta. De l'existència de la Romeries a Montserrat de la Parròquia, jo me'n vaig a saventar a l'època de mossèn a l'Iraq. Es feien el mes de novembre, però després van agafar una gran envencida amb mossèn roca, on s'havien omplert fins i tot tres autocars. Els exercius de la parròquia estan totes documentades, a partir de l'any 1991, que és quan mossèn roca va fer la primera peregrinació. Anguany ha sigut un peregrinatge senzill d'un dia, on hi van participar 41 persones, doncs estem en època de pospandèmia. Mossèn Xavier, com és habitual, va celebrar la missa conventual de les 11 on es va llegir la presentació de la nostra parròquia, que era aquesta. La Comunitat Perroquial dels Sants Justi Pastor de Sant Justes Bern hem pujat en Montserrat en Romeria. Per demanar-li a la Moraneta la seva benedicció en el curs que comencem. Volem que la pastoral segmental, la pregària, el compromís social de ser una església amb sortida, el Papa Francesc i la Pau, presideixin la nostra acció com a comunitat cristiana en el nostre poble i en el món. Es va fer el tradicional dinar i després a la cinc de la tarda es va fer el cambril, una pregària de comiat, amb la lectura i can d'un salm i de la salve regina, i demanant a la mare de Déu de Montserrat que posis sota la seva protecció per la comunitat cristiana de Sant Just. Van coincidir amb el pels grinatges de l'Hospitalitat de la Mare de Déu de l'Hordès de les diòssesis de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa, que a causa de la pandèmia no han pogut organitzar el seu veritable pels grinatges de quatre dies a l'Hordès amb malalts, com fan habitualment. I el van voler substituir per una sortida d'un dia amb malalts i persones discapacitades del monestir de Montserrat. Van estar acompanyats del Bisbe-Gustí, que va presidir la missa del pels grinatges a les 12 del migdia, i aquí també van poder saludar al Bisbe moltes persones de Sant Just. Bé, ara us parlaré dels 25 anys de la ordenació sacerdotal d'en Joan Pere Polido. El passat dia 12 d'octubre, dins del marc de les festes de Sant Rarimi, copatró de Sant Feliu de Llobregat, les grills i a catedral de Sant Feliu va acollir la celebració dels 25 anys de la ordenació sacerdotal d'en Joan Pere Polido. Celebració presidida pel Bisbe-Gustí Cortés, un celebrada per Montseñor Joan Potser molts no coneixeu a mossèn Joan Pere, de Sant Pere va néixer el 1970 a Barcelona. Va estudiar el seminari de Barcelona, de Sant Feliu, de Sant Feliu de Llobregat. Vam saber que no hi ha hagut prou lloc. Per això ens alegrem molt de poder celebrar que t'en vas anar una abraçada i a rebreure. La segona part del programa estarà dedicada que llavors era un poblament petit de l'imperi romà, anomenat Thermeda, els anys 295 i 297, i van sofrir el seu martiri, el caladenaris, que era una colònia romana important anomenada Complutum l'any 307, sota la persecució dictada per l'emperador Dioclésia. La península ièrica llavors estava sota la dominació de l'imperi romà, que havia dividit la península en tres grans provincies, l'ocitània, vètica i tarraconense, i per tant Complutum i Thermeda pertenien a la tarraconense, queda clar, a la tarraconense, com nosaltres. Llavors és ridícul aquest comentari que a vegades hem de sentir i que a mi em fa molta ràbia d'aquest tenim uns patons madrilenys, no senyor, els nostres patons són tan habitants de la tarraconense com nosaltres, i tenen com a capital de referència la urbs imperial tarraco, avui t'arregona com nosaltres. Queda clar? Aclarit això, en el context històric, no tenim pràcticament captada de com podia ser i al més a l'època romana. Però sabem que ells eren fills d'una família cristiana i que en un moment donat van emigrar a Complutum, i que abans d'arribar-hi van passar uns dies amb la seva mare en un lloc que avui es coneix com Risco de los Márctires, on hi tenen a dedicar-la a una ermita. De Complutum sí que en sabem moltes coses. Era una de les ciutats més importants de la zona central de la península ièrica, una colònia més gran que a Barcino. Suposo que tothom sap que Barcino és el nom romà de Barcelona, la colònia Júlia Pia Fidelis Augusta Fabencià-Barcino. Estava ben comunicada. Doncs hi passava la via que anava de César Augusta, Seragosa, fins a Emerita Augusta, Mèrida, capital de la Lucitanya. Era una ciutat rica, que aprofitava l'aigua del riu En Areis, que havia catalitzat fins a la ciutat, i de la que també en disfrutaven les villes romanes que trobem en un àger d'un ràdit uns 10 quilòmetres al voltant de les morelles de la colònia. Es va fundar el segle I abans de Crist, en època de l'emperador Octàvia August, seguint el plano, com Barcino, de carrers perpendiculars i paral·lels, en pòrptics, fòrums, termes, places públiques i cases privades d'agost refinat, i també fons d'aigues medicinals. Visitant les seves excavacions, trobem restes de la basílica, que no era una iglesia, era el lloc on s'impartia justícia, de dos complexos termals, d'un complex augural, que és on t'avivien els endevins i els augurs, i la gent ja anava a que l'endevinessin al futur, un ninfeu on t'havia el temple dedicat a Diana, i moltes restes de cases amb mosaics suntuosos i elegants. Però el que ens interessa a nosaltres és la Casa de Hipòlit, que està reconstruïda per fer entendre d'aquest tracte. La Casa de Hipòlit no era una casa normal, era molt més gran, i tenia una distribució una mica diferent de les cases romanes. Amb un gran, important espai d'abans termals, unes latrines decorades amb mosaics i pintures, un gran passeig amb jardins i sona d'esbarjo, i uns bancs semicirculars, i també uns rics mosaics al paviment. Entre aquests mosaics destaca el mosaic geomètric amb escenes de pesca, on podem identificar molts dels peixos de la Mediterrània, tal com si l'haguéssim fet perquè tingués una funció didàctica, mosaic que porta la firma del seu optó, Hipòlit, d'aquí el seu nom de la casa. No, no era una casa familiar, era la seu del col·legi dels joves complotenses, on anaven a estudiar els nois de les principals famílies. Al camp, la gent era en alfabeta, però a les ciutats, gran part de la població, fins i tot els esclaus, sabien llegir i escriure. Doncs hi havia monuments amb inscripcions, cartells, indicacions i publicitat per tot arreu. Just i pastor, d'haurien d'anar a una escola com aquesta, i d'haurien d'estar fent els últims cursos, doncs la majoria dels nens romans, els 5-6 anys, deixaven de ser nens i començaven a tenir responsabilitats. Els 14-15 anys eren considerats adults i es casaven, perquè als 35-40 anys, com a molt, la gent es moria. Viure fins als 60 anys era una cosa extraordinària. Les nens romanes no estudiaven, aprenien amb els seus preceptors o amb algunes clau a llegir i escriure, i sobretot aprenien a filar. La família de Sant Just i Sant Pastor hauria de ser una família ben estant, perquè ells eren més grans i encara anaven a l'escola, el que vol dir que no els hi calia treballar. La tradició ens diu que l'any 306 van ser martiritzats per manifestar públicament que eren cristians. Llavors el cristianisme estava perseguit per ordre dels emperadors maximinià i dioclasià a tot l'imperi romà, i el prató de l'altre reconeixement de siar va complir amb molt de gel aquesta prohibició. Els nens van ser fuetejats perquè es retractessin, però ells no ho van fer, i llavors van ser jutjats i degullats en el mur extern de la vesílica. El prató, com eren tan joves, els va fer de capitar, perquè tinguessin una mort més ràpida, en lloc de fer-los passar per una sèrie de torments abans de morir. El lloc del seu martiri és conegut com paredón de los milagros, i encara es conserva avui en dia. Les restes d'aquest paredón van estar protegides durant molts segles perquè s'hi va construir l'ermita de los santos niños, i actualment es poden veure perfectament recuperades el jesiment arqueològic. Constantí va donar llibertat de culte i es van començar a vener les relíquies de Sant Justi Sant Pastor, i anomenar al lloc del seu martiri Campo laudable, que vol dir Camp de Joia. La primera referència escrita que tenim del culte als sants nens, el calà se'ls coneix més pels sants nens, los santos niños, que per Sant Justi Sant Pastor. La trobem en un escrit de Sant Pauli de Nola. Pauli de Nola va ser un cònsul romà que es va convertir el cristianisme, i es va casar amb una rica patrícia, com Plutense. Van tenir un nen que es va morir els 8 dies de neixa, i ells van tenir el privilegi de poder-lo enterrar al lloc del martiri de Sant Justi Sant Pastor. Probablement van fer regir un mausoleu per recordar el seu fill, com era habitual entre l'aristocràcia romana, i tal vegada això va ser el primer vestigi de l'església que es va construir per vener als nens martis. Hem de destacar que només havíem passat 100 anys del martiri de Sant Justi Sant Pastor. Aquesta església es va anar conservant, i l'any 1136 es va convertir en parròquia. L'any 1479 en col·legiata, i el cardenal Cisneros va redificar el temple i es va encarregar que el papa Lleó 10 torgués l'any 1519 el títol de catedral magistral. En tot el món només hi ha d'ugues catedrals magistrals, la de l'Obaïna a Bèlgica i la del Cala de Nares, on tots els seus cononxes són professors d'universitat. El Cala de Nares era la seu de l'universitat complotense, una de les més antigues d'Europa, però després la van trasladar a Madrid. Ara fa uns quants anys el Cala torna a tenir universitat, però disust de tots els alaqueïns, és una universitat que porta el nom de Universitat del Cala, de nova creació. Encara que ells conserven tots els edificis de l'universitat històrica, i en el seu perenim cada any s'entreguen els premis cervantes de literatura. El Cala és una ciutat interessant, a part de les restes romanes de Complutum i de la seva universitat, és on va néixer Miguel de Cervantes i Catalina de Ragó, que va ser el rei dels reis catòlics que es va casar amb Enric Cultau d'Anglaterra. El seu casc antic amb el carrer porticat més llarg d'Europa és el patrimoni de la humanitat de l'Unesco. La parroquia de Sant Just Desvern va peregrinar el Cala de Nares l'any 2006, quan es va celebrar l'any jubilar que commemorava el 1.700 aniversari dels martiris de Sant Just i Sant Pastor. Va ser una peregrinació molt bonica i sentida, ens va arrebre el senyor Bisba, que era d'Oligent Valencià, i ens va fer de guia parlant en català a l'exposició que tenien el claustre de la catedral, on vam descobrir que just era el germà petit i pastor el germà gran. I on vam trobar en un mapa dels llocs on es conserven reliquies de Sant Just i Sant Pastor el nom de Sant Just Desvern. També vam poder constatar que les imatges que tenen el Cala de Nares, malgrat que deuen ser més antigues i de talla de fusta, són més petites i més llexes que les que tenim a Sant Just. Va ser per Pasqua de Pentecostés, i van participar en la missa conventual del diumenge. I després vam celebrar a la cripta, on en una magnífica urna de plata, protegida per una potent alarma, hi ha les reliquies dels nens sants, on vam depositar un ram de roses vermelles. També ens van ensenyar, com a cosa excepcional, la pedra on, segons la tradició, vam fer a genullar els nens per ser de capitats. Espero que hagi-ho après moltes coses. I que, si voleu, podeu tornar a escoltar tot el programa, com és habitual, el proper dissabte a dos quarts d'onze del matí. No noted el que hagi passat depèn de la tradició.