Veus Parròquia del 26/1/2022

Vinga, doncs, som-hi amb una altra sessió de veus de la parròpia. Avui els toca el grup de Justícia i Pau, tenim amb nosaltres a Dolors Cardona. Hola, Dolors, què tal? Hola, Núria, molt bé. Molt contenta d'estar entre vosaltres. Molt bé. Avui ens toca, doncs, tornar a fer sessió amb vosaltres amb el grup de Justícia i Pau, amb tita d'aquí de Sant Just. Ens véns a parlar de l'aigua. És un món molt, molt gran. Sí, però no me l'he proposat agafar-me amb aquesta grandesa. Quan a nivell del nostre grup aquest curs va a mi iniciar les nostres trobades, amb ràdio d'Esber ens vam anar a col·locar en cada un un tema. A mi se'n va a córrer el tema de l'aigua, que és un tema molt parlat a nivell mundial. Però me'l vaig portar cap al meu interior, com a persona. És a dir, és un moment en què tenim molta informació, sabem que políticament i no políticament, ecològicament, s'està intentant donar un valor a aquesta aigua que utilitzem. Però a mi personalment, que és el que m'ajuda a pensar. I el que vull en certa manera reflexar en aquests mitjoretes que tindrem de parlar, no pretenc de fer una gran xerrada convencional, perquè això hi ha els experts. I gent molt ben preparada, però sí quatre conceptes que ens ajuden a situar-nos. A vegades sentim coses i les anem sentint, però perdem una mica l'origen del significat d'algunes paraules. I aquí és el que jo m'he proposat. I dintre d'aquest camí que m'he proposat hi ha aquesta primera part de paraules i valoracions i dades. Hi ha una segona part, és espiritual. Jo enfocareu una mica res, quatre línies com a cristiana, com ho dic, el tema de l'aigua. I finalment, com que soc una persona que m'estimo molt al poble de Sant Just, el poble de Sant Just realment té fama dintre de la cultura de l'aigua. I ens veia del segle XVII i res, no pretenderé tampoc fer la gran xerrada. Però a través de la misalània feta pel centre d'estudis, la número 6, hi ha un moment que hi ha una sèrie de gent que ha tingut experiència que en parla. Ah, molt bé. I em sembla que acabar el tema per aquí, de veure quina cultura tenim a Sant Just en quan el tema de l'aigua i que s'ha viser en fa menys de cent anys, em fa gràcia poder-ho explicar. Molt bé. Doncs, escolta'm, si et sembla comencem pel principi, ha de desenvolupar una mica què és el que ens met a tu com a persona dolors, tot aquest tema que ens vols desenvolupar, el tema de l'aigua. Pots començar a fer-me una pregunta. És una mica el contingut. L'aigua dolça és un bé comú i un dret de tothom. És a dir, una cosa que té dret de tothom és una cosa que la natura ens facilita. Jo crec que això és important, que els radioïents ho entenguin. Estem parlant d'aigua dolça. Aigua dolça, per què? Dins de tota l'aigua, hi ha moltíssima aigua salada, i no sé quin mínim tant per cent és aigua dolça. Et diria que l'aigua dolça és vital per l'existència de la humanitat. El cos, el nostre cos humà, està format per un 75% d'aigua dolça. Sabem que el 97% d'aigua és salada, i només tenim el 3% d'aigua dolça. Per tant, és un 3% que s'ha mantingut des de la formació de la vida de... No és que diguem, ara tenim només un 3%, sempre ha sigut així. El planeta blau, però el planeta, bàsicament, salat d'aigua de mar. Però hi ha un 3% d'aigua dolça, que tots sabem. Aquests són els criteris petitons que m'he repassat per mi mentalment. Aquesta aigua dolça, què és el que no té? No té sal, perquè massa sal ens va malament. Com s'ho té aquesta aigua dolça? Ja sabem que l'aigua dolça la trobem amb els rius, els llacs, amb 10 d'aigua subterrània, hi ha molta... Hi ha aigua subterrània, també en forma de gel, la neu. També en el cicl normal de l'aigua quan blau. Va fer en aquest cicl la vaporació ploure i caure a terra, no? Sí. Això és el que ens facilita aquest 3%. Clar, sop de d'aquí. Fins ara, fins fa poc, això era una norma que anava fent, anava seguint, a cada lloc tenia els seus cicles d'aigua, però amb el canvi climàtic algunes coses han variat. No en posarem el canvi climàtic, perquè és un altre tema. Seria un altre tema. Que tothom ja sap. Però cal recordar que l'aigua dolça és molt important per molts temes, per evitar enfermetats, necessitem veure, necessitem regar les plantes, necessitem regar els aliments. L'aigua dolça és molt imprescindible pel nostre dret de viure a la terra. Verdures, fruites, tot això, els aliments bàsics... Necessita. Tenen una gran quantitat d'aigua, de fet. Exacte. Llavors, ens estem parlant d'aigua dolça, però hi ha un moment que ens entra el concepte d'aigua potable. Què ha passat aquí? Què ha passat? L'aigua dolça és aquesta que estàvem intentant descriure amb quatre línies, però l'aigua potable és que l'aigua dolça a molts llocs s'ha contaminat. Abans et faré una mica la part com poeta. Vivim en el planeta blau, el planeta de l'aigua. Més de mil milions de persones en el món, sobre els nacions unides, no tenen garantit el dret de l'aigua. Això té unes conseqüències. 20.000 persones moren diàriament, majoritàriament, infants sense tenir en compte el procés d'embarinament progressiu que produeix no tenir l'aigua en condicions. Això què vol dir? Vol dir que hi ha llocs que pot haver-hi aigua, però aquesta aigua està contaminada. Clar. I això no es mora directament. Jo veig que aquesta aigua, per exemple, en la Índia es veu molt, que a vegades veuen l'aigua d'aquells rius sagrats. Aquesta aigua... És una aigua d'un color una mica sospitós, també. Aquesta aigua s'hauria de tractar per poder-la veure, que nosaltres també fem un tractament, perquè moltes aigües subterranyes ja les tenim contaminades. Llavors què passa? Passa que aquesta cosa s'ha de fer un tractament, passa que molta gent em malalteix i passa que és un problema. Clar. Llavors es diu, no hi ha gaire gent que mori directament. Sí que hi ha molta gent que mora de veure aigua dolenta, però moren més aviat per les conseqüències d'aquesta aigua. Aquesta aigua pot produir abortaments, malformacions congènites, pot fer morts per veure una aigua que està contaminada, que és el que acabem de dir. Si la major part d'aquestes persones vivien i viuen al costat dels rius, de llacs, de fons, de paus, tenien un mitjà d'aigua bona, però de hagut l'explotació minaire, de hagut de la millor les grans preses que s'estan fent, sobretot el cantor de l'Amazones, doncs que està produint realment un problema molt gran de gent, que petits poblats que feien centenars de anys que ells vivien d'aquella aigua d'aquell riu, i de l'aliment que li produïa aquest riu, s'ha trobat que copi-volta el tallar l'aigua d'aquestes grans preses ha produït, ha hagut de marxar, ha hagut de migrar. Perquè l'aigua que tenien allà al voltant ja no els ha servit com a fons. Ja no s'hi serveix, han quedat rius sexe, ja no tenen l'aliment. O inclús contaminades, no? Contaminades, perquè han obert una mina oberta més amunt. Això és molt trís. M'he de distingir una cosa, també. Si hi ha una presa, si està fet en coherència, potser és necessari, perquè l'aigua dolça no la perdem tant d'immediatament. Però el problema és quan aquestes coses condueixen, arriben a ser com macro, macro, preses, que ja volen treure un rendiment, un rendiment per crear un poder amb diners. Em va cridar molt l'atenció, un cas, que ara us el llegiré, que no sé, és molt fàcil. Diu la presa de les tres gorges, que està al cantor de la Xina, és només la peça més destacable d'un megaprojecte que inclou molts altres representants i centrals elèctriques. És a dir, recollim l'aigua. Però hi ha fet un gran recolliment d'aigua, molt gran, per aquí treure les empreses elèctriques i econòmiques. L'any 2020 la Xina pretén gairebé triplicar la potència instal·lada que disposa a solir els 300 gigabats. És a dir, vol una gran d'això per aconseguir molta més quantitat de electricitat i molta més quantitat. Sí, una gran potència en aquest tema de l'electricitat. Diu, això que ha portat, això ha portat que allà hi havia tota una sèrie de poblats. Aquesta gent amb un govern tipus Xina, que són bastant autoritaris, i cap al cantor de la muntanya, de cop i volta de la nit i dia, tenien la seva història, tenien quantitat de coses han hagut de trasladar-se a un lloc artificial. Sí, els hem donat vivenda, però a l'unió més de 100 quilòmetres d'on estaven, a un lloc artificial. És a dir, aquesta gent s'ha vist realment... Afectada, no? Afectada i no té la seva història. Per tant, jo crec que les preses d'aigua són potser valgut la pena una mica, per tenir regs d'aigua per regar, però s'han de fer amb una certa capacitat de no castigar tant de terra i dels rius i tot això. Amb mesura? Amb mesura. Aquesta seria la paraula. Caram, doncs un bon exemple, aquest casal de la presa de Xina? Em va impressionar moltíssim, perquè realment et col·loca... et col·loca amb una cosa com pot ser l'acumulació d'aliments quan anem a comprar. És a dir, jo comprava llet de vaca, i la comprava al seu preu, perquè el senyor de la vaca té molt de temps de treball. Ara vas a buscar un litro de llet, i a vegades trobes un litro de llet superbarata, el senyor que té la granja, pràcticament no ho cobra res, i llavors arriba un moment que aquestes grans àrees d'alimentació te l'ofereixen molt barata, però el dia que no tinguem aquests petits granges, haurem de comprar la llet, no sé quin preu. Perquè llavors ells tindran el poder d'aquest aliment. El poder d'aquest aliment, no? Sí, sí. No sé, són coses que et fan pensar una mica. Sí, per pensar-hi una bona estona. Bueno, si tornem una mica, doncs què passa amb aquesta manipulació de l'aigua? Que aquestes serien les superficials, els que ens produeixen els rius i tot d'aquesta gent. Doncs també canviem la biodiversitat, l'animal·lets que vivien allà, que feien la seva funció d'equilibris natural. Tot això ho anem afectant. Es trenca la cadena? La cadena aquesta que estava en comentant. Sí. Bueno, molt bé. Si vols, te faig un resumet. Anem a fer un resumet. És a dir, tenim un aigua, que és un dret de tothom, que antigament, d'aguda que no es manipulava tant les coses a aquesta aigua, arribava san i salva, i la gent em podia disposar, deia a buscar-la al riu, a les fons, moltes cases tenien els pou, això era ideal. Però arriba un moment que aquesta aigua se'ns contamina, i s'ha de fer potable. Aquí, si tu et sembla bé, hi ha una pregunta que a mi m'ha fet pensar, hi ha una cosa que a mi m'ha fet pensar. Aquesta aigua potable, quins factors han fet que l'aigua bona es convertís en una aigua potable? Quins factors han intervingut que d'una aigua bona, l'haguem de tractar sense aigua potable? Doncs, escolta, és una bona pregunta. A vegades no hi caiem o no hi pensem, en qüestions que potser semblen banals, però que fins que no s'atura i pensa en una estona, no hi dona importància. Sí, doncs mira, si et sembla bé, vaig a pensar... Una de les contaminacions de l'aigua dolça, de rius i llacs, fons i aigües subterrànies, això es contamina, bàsicament, a vegades, perquè interferim. Ja hem vist llacs i superfílicials, ja hem vist de quina manera s'han contaminat, però les subterrànies, a vegades, hem construït, han fet grans pàrquings subterrànies i ens han carregat vetes d'aigua subterrània, que és molt important i emcorra molta, ens l'hem carregada, s'ha contaminat, perquè hem pogut fer un edifici amb unes grans estructures baixant cap a baix, hem arribat a les vetes d'aigua i no les envalorades, i les hem deixat perdre aquesta aigua. Un altre és el canvi climàtic. El canvi climàtic augmenta la temperatura, produeix un efecte a la neu de les muntanyes, el desglàs, ara en parlem molt, del desglàs dels pols, així com grans sonars del planeta, que el canvi ha produït saqueres endèmiques. Àfrica és un exemple. Sí, sí. Àfrica és en zones que no els plou, i això fa que hi hagi una pobresa de que la gent no té aliments i la gent ha de marxar a buscar morir per morir, doncs moro a la travessia d'anar... Sí, els diuen els migrants, els refugets del clima. Exacte, tenen aquest nom. Sí, sí. Un altre de les conseqüències de tenir l'aigua contaminada, veiem que les aigües domèstiques, les que utilitzem nosaltres, es contaminen pels adops, els pasticides, per les deposicions nostres, els porins dels animals de la granja. L'aigua que necessita anar-la a un lloc, ser tractada per tornar-la a recuperar, perquè són molta gent que utilitzem rentamplats, doncs mitjans químics bastant forts, i és el que passa, no? Clar. Després també tenim la contaminació industrial, que a vegades, ara ja això intenten multar-los i han posat lleis molt sèries. Però, realment... Parles de notícies, de fet, jo crec que algun cop sempre s'ha vist que descobreixen o que posen moltes empreses, empreses a fàbriques o a naus, que deixen materials contaminants, líquids, o el que sigui, mineral, etc. Pel riu, i després la fauna i la flora d'aquella zona, acaba morint. Són varins. L'industrial hauria de tenir molt clar la manera d'anar a recuperar aquests residus, d'anar a deixar aquests residus. Ara ja es fa, perquè és molta, molt, i es vegi molt. Això s'ha de tenir en compte. Després tenim els elements naturals, que també contaminen les aigües contaminades en materials com el sofurt d'hidrogen, procedents d'activitats volcàniques. Quantes aigües en aquest volcà, que hi ha hagut a la illa de Canàries, que ara no me'n recordo del nom, a la Palma. Clar, aquest volcà ha baixat tot una centre, ha baixat i ha anat a pous, a aigües, si passava algun riu, alguna riareta, doncs s'ho ha carregat tot. Tot tot. Bé, no sé... Hem repassat aquests factors, uns quants factors que han fet que contaminin l'aigua, que ja no pugui ser aigua potable. Jo no sé si hi ha dolors alguns fets denunciables que vulguis remarcar. Bé, n'hem vist uns quants, perquè, com que veiem tot això de la contaminació, és quines conseqüències ha tingut tot això. Doncs, bueno, ens hem donat compte que els cabals del rius han canviat. Si tu vas posant preses molt grans, o preses no tan grans, no ploventant, ja amb rius que baixen pràcticament sex, també hem vist la dessecació d'aigua amb olls, però allà on hi havia una aigua amb olls, hi havia una diversitat d'ocells, que van d'un cantor del món cap a un altre, després també hi havia, per exemple, els cuifers, tenen grus conseqüències a nivell de l'humanitat, produint una immigració. És a dir, allà on la gent no té accés a l'aigua dolça, es troba que és un problema greu, és un problema que ha de marxar i ha de buscar l'aigua. Cal remarcar també l'extracció abusiva de cabals de la dessecació. Això ja ho acabo de dir. La Comissió Mundial de Preses estima que hi ha 50.000 grans preses construïdes al llarg del segle XX. És a dir, hi ha hagut un abús d'això, d'anar a crear cada vegada més preses i més coses. Això ha sigut un abús important. Després, jo diria que tot això ha portat que l'aigua s'ha privatitzat, a l'haber de fer uns tractaments de l'aigua, s'ha privatitzat i d'aquí ja s'entra un negoci, però és important. Quan era un dret comú de tota l'humanitat. Era una cosa que teníem, que podíem tenir àxids. D'una idea, els fets que es poden denunciar i que podem tenir en compte també. Jo no sé si ens queda una mica d'esperança o una mica de veure el panorama de forma més positiva. Sí. Aquí hem vist on he detectat les catàstrofes. També cal reconèixer que hi ha molts moviments, o potser alguns tipus de política que estan intentant protegir una mica, que això no es doni tant així. L'esperança tenim molt a la vora nostra. Petits recuperació de coses que havien quedat destruïdes. Podríem parlar a nivell de rius, a Catalunya, al cas del riu Besós, que amb la sensabilització del mateix poble han permès potabilitzar les aigües subterrànies que havien quedat contaminades i Santa Coloma, en aquest moment, aquesta aigua és bona. Em podria fer un ús. És a dir, s'ha perdut, es torna a recuperar, però gràcies a qui, a que la gent sàpiga l'importància que té l'aigua. El segon, diríem, per exemple, la lluita que va haver hi ha en generadera, parlant del 2000 i pico, sobre el nou trasbassament del riu Ebre, aquesta lluita va ser magnífica. La constància, quan ja pràcticament ho donàvem perfecte, per anar a regar uns cants de golf, per anar a regar unes coses que no volien la pena, en canvi, desviaven una aigua important, tot el delta el que hagués quedat afectat, i tots sabem que el delta també és un lloc de daus que s'han d'endur que en tot l'altre. Té una quantitat de delta. Jo no sé si ja es considera regió protegida, o té alguna denominació d'aquestes, que certes actuacions ja no s'hi poden fer. Jo em va agradar, perquè la recordo com una lluita molt maca. Una altra cosa que també m'ha quedat... Explico casos propers, perquè... Diu la selenització del Llobergat, la contaminació industrial silenciada. Les mines de potassa del Baigès. Aquesta és una mica el Baigès, mines de potassa, Cardona... Donen feina a més de 1.000 persones, però diàriament deixen sobre la Terra, sense protecció, 5.000 tonnes de runant, de sal, de runa d'aquesta. Bàsicament sal. Aquesta runa és disol amb tots els rius i fons d'aigües que passen per aquella banda. Per exemple, el poble de Sallén havia deixat de tenir els seus rius soterranis, les seves fons. No les podia utilitzar, perquè aquesta sal que quedava acumulada per les runes que treien, havia filtrat i havia contaminat aquestes aigües. En sembla que aquí s'ha agafat consciència, i en sembla que també s'intentarà donar un pas en positiu, això de la salta. Perquè, clar, aquí s'hi barreja el treball de persones, i ara ja es converteix en una lluita diferent. L'aigua de l'àrea metropolitana... Afectivament. Són temes que s'han anat preparant. Va ser una lluita desenvolupada pel moviment veïnal de diverses pobles de l'àrea metropolitana de Barcelona. Era una protesta contra l'increment, abusiu d'impostos del rebut de l'aigua, que és el que estem vivint ara. La gent està demanant que l'aigua, tot això que ens ha entrat, pot dir que trauen l'electricitat, que no ens augmentin els rebuts ni de l'aigua, ni de tot això. Afectivament. Aquí entraríem a la cultura de l'estàlvia. Intentant que tots no hagués estat amb l'aigua. Jo recordo un temps que no sé si va ser aigües de Barcelona, o així en una saquera quan governava el socialista de la Generalitat de Catalunya. En Maragall no. No, després. Acaba a fer tripartits. Sí, sí, sí. Que és de Sant Jos, que no ens posa... El Montilla. Exacte, sí. Durant aquesta època que van repartir com uns estalviadors d'aigua que es posaven a les aixetes i que sortia l'aigua una mica més com ducificada, una cosa així. Jo era petita, però me'n recordo de la parella que... Que ho feia, aquesta funció. O, per exemple, se'ns va dir, quan t'aduixis, l'aigua que esperes perquè surti calenta, posa't una gallada al costat, i aprofita-la perquè pot ser una tirada del bate, per exemple. Ah, també. Va haver-hi una política educativa en aquell moment per una necessitat d'aigua, que no hi havia aigua. Sí, sí. Bueno, també tenim el riu Ter, tenim tota una sèrie de... Jo, aquí al final, m'he fet una reflexió. Una reflexió final i acabem una primera part. No sé si em queda molt de cui. Per l'altre, avui, ens quedarà en 5 minuts. Doncs no fem la reflexió, si et sembla bé. Vinga, anem a la segona part. La segona part la enfocaré molt ràpida. Vinga. Aquí arriba un moment. Què intentàvem, això, donar quatre queixos? Què important és l'aigua? L'ha de respectar. I ha de tenir molt clar que és un do, que és un bé comú per tothom. I, per tant, tothom té dret per l'aigua buscar un bé. Llavors, a la segona part, jo estic el grup de Justícia i Pau. El grup de Justícia i Pau és un grup que tot aquests temes de la dignitat de la persona se'ls treballa. I, en aquest cas, tenim ja la creació d'un arrel de l'encíclica del papa francès. Com es deia, allà d'encíclica. Ah, sí, en l'audat o sí, en l'audat o sí, ens va parlar el papa francès de quina manera havíem de respectar les persones, la dignitat de les persones, i, sobretot, la natura. La natura és bàsica perquè el món no pateixi, perquè la humanitat no pateixi tant en aquest encíclica. D'aquí va sortir un moviment que li deien les ecoparroques. Molt bonic, perquè aquí les ecoparroques, el que pretenien sota el viatge de l'audat o sí, anar aplicant conceptes de respecte a la natura, i que, entre ells, hi ha un moment que surt el tema de l'aigua. I aquesta reflexió que el papa ens porta sobre l'aigua i el compromís que tinc jo com a cristiana, doncs és una cosa que m'ha servit, m'ha servit, per donar-me en compte de tot això. Jo no dic que solsament sigui els cristians que han de portar aquesta línia, perquè jo vinc d'una època de transició amb la quantitat de gent que va sortir molts moviments ecològics que han fet una feina fantàstica. No s'han cansat durant molts anys de treballar amb aquesta línia, jo els em miro i formen part del meu cristianisme. Deixo aquest tema així per poder passar el que em fa molta gràcia enfocar, que és el tercer tema, de tot això que estem dient, com valorar el meu poble, no? De proximitat. Clar. Aquest concepte de l'aigua dolça, les mines d'aigua de Sant Just, és una cosa que vaig traure de la misalània del centre d'estornis, la Número 5. Aquí tenim el senyor Vanyes, que ja no hi és, que va ser un arquitecte important del nostre ajuntament, junta amb el grup dels Rats Penats, un grup de joves que els agradava molt fer espiologia, que arriba un moment, perquè eren autodidactes, que descobreixen també les mines d'aigua de Sant Just. Sant Just hi havia moltíssimes mines d'aigua. Sant Just està situada en un context natural, que té una part cap a Tirà, en el Collserol, una part alta, en què és micorella, i això li ha facilitat que les aigües subterranyes corrien. Arriba un moment que, fixa't, que la Vall de Sant Just, la part de dalt és on tenim les fonts. La font del ferro, la font del rector, la font de la beca, les tenim a la part de dalt, que és la part de la micorella, hi havia moltes fonts. Automàticament, ja des de l'edat mitjana, des de l'edat mitjana, Sant Just aprofita aquestes aigües. Té molta capacitat d'aigua. Llavors, sobretot el segle XVII, ja comencen a haver-hi coses escrites, el segle XVIII, realment, les masies pràcticament totes tenen la seva mina d'aigua, el seu pou d'aigua, vull dir, que tenia un valor immens, perquè això els permetia, en un moment en què, augmenta la quantitat de gent, augmenta els productes que tu vols menjar, perquè ja no no vies en productes de sacar, sinó que comences a introduir la horta, en el moment que necessites tota una sèrie de coses, el pagès i la gent que vivia aquestes cases, que ara moltes han desaparegut, però que era el nostre poble, eren capaços de tenir l'hortet i el seu pou i tenir la seva riquesa d'alimentació personal. Clar, ells sufeien, ell tenien el seu hor, no? Ara, fer una mina, fer una mina era una cosa complicada, perquè s'havia de fer el manteniment. Les aigües corren, però les aigües també, a vegades, una pluja forta podia fer una mala filtració, i aquella aigua podia sortir dolenta. Llavors hi havia el Minaire, hi havia l'ofici de Minaire Sant Josep, hi havia, des de final del segle XIX, principi del XX, hi havia una gent de Sant Josep que s'encarregaven de fer el manteniment de les mines. I les mines eren... Què volia dir fer el manteniment? Era una estructura treballada. Tu podies entrar una mica cap a aquella mina, que tu buscaves aquella aigua, entraves, miraves, analitzaves a la seva manera, i feien tot el manteniment, s'havia de fer un tractament a esfeies, i aquella gent tenia una riquesa que tenia l'aigua. El segle XIX, finals del XIX i segle XX, just es venen una sèrie d'emesies, i la compren gent d'esplugues, gent més potencialment, pegesos més forts, que necessitaven aigua, i creen uns petits conductes d'aigua que arriben fins a esplugues, i petites conduccions. Vull dir, el que vull ressaltar amb tot això, és la importància que tenia l'aigua dolça, perquè no ve d'ara, no ve amb el canvi climàtic, sempre s'ha valorat l'aigua dolça, hi ha els romans, hi ha tota l'edat mitjana, i els senyors que van anar a viure de la prehistòria, aquí dalt, a la penya del Moro, tenien unes petites fonts, la del Brull i un altre font, segurament traien l'aigua d'allà, saps? Vull dir que l'aigua dolça, que sempre ha sigut la mateixa quantitat, un 3% davant del 97% que és salada, l'aigua dolça ha sigut un dels factors que l'home ha buscat perquè forma part de la seva vida. I actualment, crec i espero que no, que tinguem la capacitat humana, l'aigua es pot convertir en un conflicte molt greu de guerres. Ja ho hem vist amb Israel. Ens queden 30 segons. Ja ho hem vist amb Israel, i ho hem vist amb el tracte del poble plestinià. Aquí ho deixo. Gràcies, Dolors. Un tema molt interessant. Adéu. Adéu, Onica. Adéu.