Veus Parròquia del 2/2/2022

... Beus de la Perròquia. ... Programa de formació i informació human i cristiana de la Perròquia dels Sants Just i Pastor de Sant Just Esvern. ... ... A veus de la Perròquia, amics joidors, avui migrar i resistir. ... Avui no podem comptar amb el segurador d'Oreu habitual, l'Aim Ma periques, està fora del país, però sí tenim una altra invitada. Molt de gust presentem a la Mònica. Mònica, quin és el nom sencer? Mònica Parra-Rafael. Molt bé. Lloc de residències, sisplau. Barcelona. Quin treball... guanyes la vida? Que l'Ajuntament de Sant Just. En generació, sisplau? El 72. Per què deus estar aquí, avui? Per presentar el llibre, per parlar del llibre, no? El llibre, que és el reflex de tot un recorregut... que és important a la teva vida. El primer moment en què em vas plantejar que ho anéssessis i ajudar els migrants, quan va ser? Va ser per casualitat el 2015, perquè jo estava de vacances a Polònia i m'ha esclat a tota aquesta crisi de governs europeus, ho diríem així, i vaig anar a Hongria i em vaig adonar de tot el que estava passant. Jo estava fent fotos i vaig arribar a Barcelona, vaig explicar al meu col·lectiu de fotòmiment el que estava succeint, i vam continuar fent fotos. Que passava un moment donat, a mi les fotos... No tenia les mans per les fotos, jo veia que anaven passant coses i vaig dir que no necessito fer alguna cosa que no sigui fer fotos, perquè hi ha molta gent fent fotos. I vaig començar a ser voluntària a diferents espais. Has recorregut bona part d'Europa ajudant a gent migrant, gent fundamentalment que són gent que vol entrar als països d'op com a Europa. Sabries dir-los els llocs que s'ha estat? Sí, aviam si me'n recordo. Està a Galècia, està a Hongria, està a Croàcia, està a Sèrbia, està a França, està a Espanya, a Canàries, a Ceuta Melilla... I dintre d'aquests països, a diferents illes i a diferents ciutats. Deies que d'una reportera, d'una fotògrafa, se'n va sortir una voluntària, no? Una voluntària que també vol comunicar quina és la seva experiència, i això ho fas, fonamentalment penso, a través del llibre Migrar i Resistir. Quan va sortir la idea d'aquest llibre? I per què? La idea d'aquest llibre no va sortir si vaig escriure el llibre. El que passa és que jo anava prenent notes de moltes coses que veia i moltes situacions, de vulneracions de drets, i anava apuntant-ho tot en una llibreta. Llavors, en aquests viatges d'anades i tornades, jo vaig anar-me informant també de moltes coses de la meva família, perquè la meva família havia estat migrant i també havia estat refugiada al camp de Argelé, a França, i també perquè el meu amic Amèr, amb una d'aquestes viatges a Grècia que jo anava notant, em va dir què fas, i jo dic que vaig anotant sempre el que veig, em va dir que estaria molt bé que escrivisis d'això, perquè nosaltres no podem fer perquè estem molt cansats per fer això. I això va ser una cosa que a mi em va conscienciar molt tots aquests factors, i vaig dir, això s'ha d'explicar, aquesta Europa negra ha de quedar reflectida en algun lloc. La gent ha de saber que aquesta part de la història ha existit. En aquell llibre es descriu el teu pas i el pas de teus col·laboradors, ajudants i amics, etcètera, per aquests països en frontera, en frontera per entrar a l'Unió Europea. En concret, qui sol acompanyar en aquests repostatges i cooperacions a tants llocs d'Europa? Bueno, la meva gran família, que és fotomoviment, que són els meus companys de fotografia amb els que hem viscut moltíssimes coses, no només allà, sinó aquí. Aquests podria dir que són els meus principals companys del viatge, però també és un viatge molt íntim en molts moments, perquè jo vaig sola, no es pot dir sola, perquè mai estàs sol, perquè les persones refugiades i migrades sempre t'acullen, per tant, mai et sent sol, i també he conegut a molts voluntaris i voluntaris activistes pel camí, o sigui que sempre he trobat moltíssima gent, i llavors hem fet molta pinya, sempre, a tots. Són situacions molt dures en què necessites recolzament, sobretot als vespre, quan arribes a l'apartament o als hotels i tens capaix tot el que has vist, doncs sempre troba gent amb què pots compartir tot el que estàs veient i patint, perquè pateixes molt. Són viatges, efectivament, de patiment, de veure realitats dures com vius. Ara, si féssim de triar-ne una per la seva negativitat, és a dir, el que més t'ha colpit d'algun lloc, algun lloc que recordis especialment, potser per la seva cruesa. En realitat, tot el que vas veient a cada viatge penses que no et pot colpir res més del que ja has vist, no? I tant a dones que no, que són situacions diferents i que totes et val un culpint. A mi potser el que em va quedar molt, molt gravat va ser la frontera servocroata, a sèrie, a cit, perquè és d'una duresa climàtica, hi ha de molta calor i estiu, molt de fred a l'hivern, i d'una violència policial molt extrema, perquè ells fan el que diuen al de Game, que és aquest intent de joc que intenten fer cada vegada per passar a la frontera, i la gent arriba colpejada, sense mòbil, descalça, les mouen i les deixen a 3 hores o 4 hores a la frontera. I la policia, allà, encara és molt militar, encara se'l rocega molt el tema de la guerra que va haver-hi, de servei a Bosnia, hi ha molta... encara entre ells, hi ha molt mal rotllo i... Gràcia també, mal rotllo.Sí, sí, sí. Sí, sí. Has arribat a fer amistat amb la gent ajudada, amb la gent migrant?Sí, sí. És la meva família, la meva segona família, que jo mai a la vida hauria pensat que trobaria una segona família tan àmplia, no? Jo he procurat, he procurat, evidentment, amb tothom, perquè no puc continuar parlant amb les persones, els pares i les mares m'envien fotos dels nens i les nenes, com les van fent grans, molts eren petitons, ara ja són adolescents... Han aconseguit entrar a les països d'unió?Sí, sí. Sí, perquè jo vaig estar... el temps que vaig estar més va ser el 2017 i el 2016, i llavors encara hi havia les reubicacions a Europa. I llavors moltes d'aquestes famílies han entrat i estan a França, a Alemanya, a molts llocs d'Espanya. El que passa és que hi ha molta gent que s'ha quedat pel camí. Jo, per exemple, vaig ser una amic que es deia Abram, que era a l'Elitrea, i que jo mai més he sapigut anar a estar. Això és una cosa que a mi em persegueix molt, perquè l'Abram estava a 20 i miglia a Itàlia, va arribar a París, perquè em va escriure i em va dir que havia arribat a París, però el va anar a d'ingressar perquè li va venir molta ansietat, molts problemes psicològics. Ell havia estat en un centre de detenció a l'Àlivia, l'havien torturat, l'havien violat, havia estat esclau, i el va anar a d'ingressar per temes mentals. I mai més he sabut d'ell, mirar que l'hem buscat, amb amics que l'hem coincidit, i mai hem sapigut si l'hem de portar, si el continuem buscant, però portem molts anys. L'Abram no per escut mai. És difícil mantenir aquesta constància en la búsqueda, quan segurament hi ha hagut, no ho sé, una dificultat seriosa a la seva vida. Sí, nosaltres pensem que el van de portar, perquè a mi em va enviar un dels últims missatges, deia que estava a l'hospital psiquiàtric, a París, però que el volien de portar, i aquí vam perdre la pista. Suposem que hem mirat les xarxes, no hi ha activitat, no hi ha activitat a Facebook, no hi ha activitat a Instagram, llavors, o li ha passat alguna cosa, o l'hem de portar. Quina és la situació actual, les fronteres europees? En quina zona de la nostra Europa hi ha una situació més candent i més pressió? Bueno, queda clar que Grècia, Itàlia, continuen sent uns llocs d'entrada per Petus, que sempre està passant gent. Potser ara el lloc més bèstia és Canàries, perquè està entrant moltíssima gent, i molta gent que entra a morta, ja. Fa una setmana, dues, surt aquesta embarcació que portava gent a dins a morta, i això és una constant cada dia, o gent que arriba molt malalta i amb l'estat molt greu, no? I llavors tenim aquesta biolòrusia polònia, que és com l'última entrada, que és terrible, que fa un fred brutal, fa molts de mesos, que la gent s'està morint congelada i la resposta d'Europa ha estat... començar a construir una tanca, i sortir en totes les màquines i a Polònia el san un altre tanca a Europa, com si no en tinguéssim suficients. Llavors, amb aquesta situació, el voluntariat, com ara el teu i el vostre vaja, és efectiu, es nota una feina millor? És efectiu perquè som molt conscients que estem posant tiretes, no és efectiu perquè això... És efectiu en el sentit que estàs acompanyant emocionalment a persones, els estàs ajudant, que tinguin menjar, que es vesteixin, que són necessitats bàsiques, és molt assistencialista, i, per tant, podria dir que són tiretes, perquè això hauria de passar per una solució política. D'obrir fronteres, posar vies legals i segures, i acollir a totes aquestes persones que necessiten començar la seva vida. Seria la resposta a la situació, és a dir, encara podem fer-hi coses als països, als governs, sobretot als voluntaris... Podem continuar posant tiretes, no hi ha més. No hi ha més. Hi ha pressió activa d'anunciar... Bueno, mira, una cosa que s'ha aconseguit fa poc, tots aquests menors que eren exclusos del sistema, i ara Espanya, vull dir, podran treballar i han de quedar-se aquí. Es van aconseguir poques coses, però hi ha molt de feina. L'organització Open Arms està formada per tècnics que juguen la vida rescatant persones de la Mediterrània, que és, precisament, el nom de la pel·lícula, de fer la pel·lícula. Hi ha pel·lícules sobre la immigració? Moltes, moltíssimes, que de vegades més. Ara fa poc vaig veure Edu, que és molt bonica. Tot i que hi ha coses que no són... no reflexen la realitat, però n'hi ha moltíssimes. Jo, l'última Open Arms, no l'he vist a Mediterrània, també és veritat que a mi em costa veure aquestes coses, perquè em recorden moltíssimes coses, però vaig veure Tokima i és com ells salven amb moltíssima gent, que és el seu dia a dia, salvant gent de que no mori. I arriscant la seva propia vida? Sí, sí, arriscant la seva vida. Hi ha més que, bueno, ja hem vist imatges quan, per exemple, estan en la frontera amb Livia, els llibis disparen i ells estan allà. I no només això, sinó que se'ls acusa cada dos per tres, han de passar pels tribunals, els hi paren les vaixells, etcètera, és una criminalització total cap a aquest voluntariat. Tornem al llibre, al teu llibre, Miguel Resistí. Per què creus que aquest llibre enganxa? Penso que enganxa perquè estem acostumats a veure a totes aquestes persones com números. 20.000 persones mortes, 3 persones han passat la tanca. I aquestes persones tenen noms, unes vides, i llavors en aquest llibre s'explica el que qualsevol de nosaltres, les seves emocions, els seus somnis, el que volen en un futur, i ens veiem una mica reflectits nosaltres mateixos com a persones. Un tu a tu és, jo podria ser aquesta persona, que un dia per a altres ha marxat al seu país, i em podria passar a mi. Llavors, jo penso que això és el que fa que estic el actor i... Uau, és que això no és una cosa que em quedi lluny, és que em pot passar un dia a mi. Aquest hipotètic lector on ha de trobar? On s'ha de desigir per comprar migrar i resistir? Migrar i resistir és a l'editorial descontrol, i està, per exemple, a l'Aye, a la ciutat invisible, a Barcelona, on està el llibre té, si entreu a la web de descontrol, a l'editorial descontrol, veureu tots els llocs, llibre i esgirona, tarragona, diferents llocs de Catalunya. Va bé, la promoció? Sí, va molt bé, i va molt bé en català, està anant molt bé en castellà, i ara comencem amb l'anglès, que coses meravelloses que passen, que una noia va venir a una presentació, tenia una empresa de traductors, i m'han traduït el llibre gratuïtament als traductors, perquè se sàpiguen aquestes històries. El llibre acaba amb una situació, diguéssim, de càlcul econòmic, gens habituals d'altres publicacions. Explica-s'hi, sisplau, com s'ha calculat el preu del llibre. Això és molt atípic a les grans editorials, però passa molt amb les petites, amb les cooperatives o d'editorals molt petites. Al final del llibre, ells posen, per exemple, a treball d'impressió, 5 amb 80, a treball d'edició, 2 amb 10. El que s'endula el llibreria, 5 amb 40, i el que s'endula autora, o l'autor, que són 1 amb 90. És una manera de demostrar el preu que costa cada cosa que hi ha en un llibre, i el que costa, perquè molta gent, com els llibres de vegades, es posen a la Montpereu, que estan disparats. I penso que és una manera molt honesta demostrar com funciona un editorial. Això és trasparencia pura, eh? Trasparencia pura i dura. L'Ajuntament de Sant Jus és soci del Fons Català de Cooperació al Desenvolvament, i, a través d'aquest fons, ajudarà amb un dels projectes a les persones refugiades atrapades a l'aigua de lesbos. Ja us coneixeu el projecte perquè l'has informat? Potser has tingut. Jo el coneixia abans, aquest projecte és dalt dalt, perquè ells a Brout, que és un grup d'advocats que estan a lesbos, fa molts anys, des del 2016, em sembla, que ells el que fan és garantir que es compleixen totes les coses quan hi ha entrevistes, quan es demanen els ills, quan es demanen la protecció, i llavors, que hi hagi un traductor amb l'idioma, que s'ha de fer una entrevista, que si hi ha una de portació, sàpiga que hi ha una de portació, i on va aquesta persona de portal. És una manera de legalment poder ajudar a totes aquestes persones que estan superperdudes, que no saben ni l'idioma, moltes vegades els denegen els papers i no saben ni per què. Doncs és un ajut legal perquè aquestes persones puguin continuar el seu camís, si més no defensar-se. L'elecció dels tres projectes que, a través del fons, l'Ajuntament costeja, ha sigut fet a través d'un procés participatiu. N'està contenta la resposta de la gent, o se n'esperava més? Jo penso que està molt contents. De fet, pensàvem que seria menys gent la que contestaria. N'hauria de ser molta més perquè penso que tots els ciutadans, ciutadanes, venien de recuperar més per aquests projectes de cooperació, participar-hi, informar-se, però és un bon començament, tot és començar. A la Vullatí Municipal l'informa que han participat en aquest procés, 50 persones, que, a més, és un total de 126 vots, que són els que valen perquè cadascú podria votar fins a 3 projectes. Fora d'antena, preparant una programa amb la Mònica Parra, hi havia un aspecte que també volíem incloure, alguns més. El de la militarització, és a dir, tu has passat per moltes fronteres i has vist el tracte que la policia o l'exèrcit tracta a les persones que venen d'ou, de l'est o que venen de l'àfrica. Com és això? Això és el pitjor solució que t'animarà, perquè és que Europa destina els diners amb un grup que es diu Frontex, que són com els militars, els policies que hi ha a fronteres, i es va firmar un conveni a Europa, com que aquestes persones tenien la potestat o el dret de deportar a persones, si s'havien de deportar-les, fer devolucions en calent, disparar, en el cas que creixen, que havien de disparar, perquè corria per ell, no sé quin perill podien córrer, davant de persones sense armes. Però aquest és un problema que tenim, que estem destinant diners amb militarització, càmeres, censores, amb mur, els 100 murs, paguem a Frontex, tripliquem els pressupostos, i els diners que s'haurien de destinar no signifiquen la vida d'aquestes persones, no existeixen. I crec que és el mal que tenim a Europa. La frontera espanyola en Ceuta actua a Frontex o actua directament... Guardi els cossos. Guardi si veu, directament. L'has visitada, també, a la frontera Ceuta? Sí, el que passa és que jo no he vist mai ni una arribada, ni no ho he vist. Ni la sal, ni el sal. No ho he vist, no ho he vist. És el constre que...Sí, sí. Els meus companys de moviment van estar-hi més temps, van estar-hi una setmana, dues, una setmana i mitja. I, a més, tu vas a fer fotos i estàs constantment perseguit per la policia marroquina i per la espanyola, què estàs fent aquí, quines fotos fas, hi ha un control molt bèstia. Has trobat fotografia o, de moment, que queda percada? No, està percada. Jo sempre vaig fent fotos amb el mòbil per falta de temps, perquè no tinc temps a editar, a pujar les fotos, a escarar les dits. Vaig continuar fent fotos amb el mòbil, però estic molt centrada amb això, amb conscienciar. A tot arreu, on em demanen, jo vaig amb escoles, centres cívics, centres adults, biblioteques, llibreries... Aquest cap de setmana estic a la llibreria llavors, espitalet... I per tot Catalunya, per tot Espanya, no em sento amb això, amb la consciència que necessitem, per si més no, per entendre les causes estructurals, per entendre per què està passant això. No criminalitzes, no. Per què està passant això? En el que gran part de culpabilitat és la nostra, no? Polis, a tot Àfrica, bombardeixos a Síria, anem a Afganistan, anem a Irak, ho deixem tot manga per ombro... I, clar, nosaltres marxem i llavors arriben les persones i criminalitzem amb elles, no. Tenim molta part de culpa, nosaltres. Una resposta que va ser bastant nombrosa dels ciutadans de Sant Just va ser la col·laboració quan veu a Caler. Sí. Allà hi ha aquella recollida... Va ser dur a Caler, també. ...de roba tan... nombrosa, tan important. Però com va anar allò? Deies ara que havia sigut una cosa dura. Us veu acompanyant? Sí, anem al Joan Mora d'acció solidària i al Joan Poll de Justícia i Pau. I va ser molt bonic, perquè els tres gens coneixíem, però va ser a nivell d'acompanyament, va ser molt bonic, però jo crec que els tres van quedar molt tocats, perquè és a Caler, que ara ja està desallotjat, però ara torna a haver-hi gent, de fet, els meus companys... Cada dos per tres, desallotja i torna. Ara torna a haver-hi molta gent, els meus companys ja pot haver-hi un to marxa en la setmana que ve, perquè és que allà està el canal de la mànaga. I la gent vol creure en la terra. Llavors, sempre hi ha gent i tot que la policia va, és que la migració no deixarà de venir, ni deixarà d'intentar creuar. És que hem d'intentar normalitzar aquesta situació, dignificar les vides i deixar de treure'ls als llocs, fer-s'hi les vides impossibles, perquè els continuarà a venir. Perquè hem de venir. No tenen altra opció. L'Unió Europea és molt àbil en descarregar-se responsabilitats de sobre, que hi ha d'aquest acord en Turquia que l'Unió Europea paga el govern turc perquè faci, président, de frontera o faci un retorn als països d'origen. Bueno, no només Turquia, eh? Turquies van pagar 6.000 milions d'euros, i Turquia, el senyor Dogan, quan vol més diners, amenaça amb què obra portes, tanga portes, passa a persones, deixen a les refugiades a creuar el mar. Però no només tenim acord en Turquia, tenim acord amb l'Ívia. Els centres de detenció que hi ha a l'Ívia, que són el pitjor que hi ha ara mateix al món, ara d'inomitats de persones migrades, estan subvencionats per l'Unió Europea, estan pagats perquè la gent no vingui. I Espanya té, des de fa molt de temps, tractes en Marroc, tractes en Senegal, ara estan arribant molts nois senegalesos, perquè el problema de la pesca a Espanya està fins a la vila pesca dels senegalesos, els senegalesos es queden sense feina. Llavors, continuem espoliant i continuem pagant a països tercers, i totes aquestes persones, continuem venint amb més dificultats o menys, però continuem venint. I a Grècia? Com està la sota? És un problema molt gran, també, perquè va entrar un govern, em sembla, que un parell d'anys, que és de dreta, és de dreta, bastant dreta. Llavors, ell va treure les ajudes als camps, van treure els diners que s'assignaven a les famílies, que eren 90 euros cada setmana, van treure'ls, han tret els menjars als camps. Per tant, la gent està... molta gent visquen del menjar que estan repartint les organitzacions. Han dificultat moltes persones contínua al camí, per tant, han fet deportacions, i la idea de la Grècia és que tots els camps siguin tancats, que ja ho han aconseguit, després de la pandèmia, i que voluntaris activistes no puguin veure molt bé el que passa. Hi ha noms que s'han fet populars i domei... I domenis. Lesbos, etcètera. La premsa, per això, quan deixa d'estar una cosa molt evident, molt nova, etcètera, deixa d'informar. I oblidem aquests noms, quan els volíem de portar gravats a nosaltres mateixos, i pressionar, com feu vosaltres, perquè, precisament, no fossin actualitat. Quina responsabilitat creus que els mitjans de comunicació tenen en la situació de la cooperació internacional i d'ajut? Bueno, en la crisi de governs europeus, són unes culpables, també, perquè estan blanquejant, primer, el feixisme i el racisme. No és normal que les termedretes passegi pels platots de televisió, com si estiguessin parlant amb un grup que no incites a l'odi. Primer això, després, que no relaten veritats, perquè són mitjans subvencionats per governs, per tant, expliquen el que els governs volen que s'expliqui. Crec que falta un periodisme valent, que ja n'hi ha, eh? Un periodisme alternatiu valent, com el salto diari o com diari.es, com molta gent que continuava fent feina, però els masmèdia estan totalment agafats de la mà dels governs. Llavors, són part del problema. Igual que les grans organitzacions, com Agnur, són part del problema, perquè no estan constantment denunciant. Ens queden 3 minuts, Mònica, què ens hem deixat de parlar? Moltes coses, suposo, però diguin-ne una, dues, que vulguis expressar-te, aprofitant que estem com en Tena i d'espera. Jo voldria recordar que tenim un conflicte aquí al costat que és amb Rússia, i que això esperem que no passi absolutament res, però que pensem que tots són vulnerables i que la guerra es comença un dia per l'altre i la gent anava a marxar. I això està passant ara aquí al costat, no? I llavors també voldria aprofitar per demanar una vegada més els governs que la llei t'estrangeria, precisament l'espanyola, s'ha de modificar. La gent no pot estar al carrer sense ajudes, no pot estar sense papers, no pot estar de manera ilegal, i patint, gent que ve de patiment. El que hem de fer és dignificar-los la vida i ajudar-los i acompanyar-los. No em cansaré de mai de repetir això. I que, sisplau, que la gent miri les causes estructurals de tot això, que no sigui tan egocèntrica i pensi doni el culte amb el seu mòbil, doni les bombes a Síria, aquí bombardeix, etcètera, etcètera. Mirem les causes estructurals i entendrem moltes coses. En el lloc, en el teu ambient de Sant Jurs, o el lloc de treball, etcètera, et sents reculsada, et sents això, el suport dels altres companys? És difícil sentir-se reculsat si no has viscut les mateixes coses. Jo, en els llocs que em sento com un pollet reculsada, és amb les persones que han viscut el mateix. Perquè quan veus i quan vius i quan olores i quan sents i quan toques, és quan tan a dones de la magnitud del problema. Doncs, bueno... És complicat viure en un món que no coneixes i que no has vist. El llibre ha ajudat a que molta gent em digués, ostres, Mònica, ara entenc perfectament la cara de tristesa que portaves o allò que ens haies sempre. Doncs el llibre serveix també per això, per entendre-ho. Molt bé, gràcies, Mònica. Ha estat amb nosaltres, Mònica Parra i Gàfols, col·laboradora en tants projectes d'ajut als immigrants, i autora del llibre Migrà i Resistir. Esperem que arribi a moltes llars sants justes. Gràcies, Mònica. Gràcies a vosaltres. Ves a la paròquia sacomiada, es tornarem a sentir i escoltar el dissabte a dos quarts d'11 del matí. Adéu, si hi ha un. Gràcies, Mònica.