Veus Parròquia del 16/2/2022

N'hi ha poc a mi. Hi ha articles de jo ho hi dècads de sabros. Ves de la parròquia. Programa d'informació i història. Els darrers mesos s'ha estat parlant molt sobre les immatriculacions que ha fet les Iglesias Catòlica, el registre de la propietat. I voldria fer la meva humilaportació intentant explicar-vos com ha anat tot això per tal de que pugueu fer una opinió pròpia sobre aquests temes. Primer de tot, vull agrair tota la informació i els YouTube's que m'ha passat mossèn xavié. T'ho n'he tret molta informació. I també he tret informació de la lectura dels documents de la Conferència Episcopal Espanyola, de la Conferència Episcopal Terreconense, del doctor Mata Bosch i de l'arquivisme d'Urgell, detangrat a memòria per tots nosaltres. Què significa immatriculació? Aquesta paraula tan estranya que no havíem sentit mai. Doncs una immatriculació és inscriure per primera vegada el registre de la propietat una finca. La qual cosa demostra que aquesta finca és teva i et dona una seguretat jurídica per poder-la vendre, llogar, hipotecar, deixar-la en herència. I per poder inscriure aquesta finca és necessari que ningú l'hagi registrat abans. Fins l'any 1861 no hi havia registre de la propietat i tampoc hi havia escriptures de propietat, però l'església no pot inscriure aquestes propietats al registre, no li està permès. Està com prohibit, però ningú em fa massa cas, perquè tothom t'hi assumit que els temples, les catedrals, els cementiris, perroquials són de l'església des de sempre. Però a partir de l'any 1998 les coses canvien. Durant el segon govern de Josep Maria Esnar i es considera llavors inconstitucional aquesta prohibició. I es dona permís perquè l'església catòlica i altres institucions civils puguin inscriure el registre de la propietat als seus vents. Per inscriure una finca al registre de la propietat cal demostrar amb un document que ets el propietari d'aquesta finca. Però l'església no tenia cap document de propietat. No hi ha cap document que, per exemple, digui que la catedral de Barcelona fos de l'església catòlica. Però l'església va poder inscriure aquests vents al seu nom presentant un certificat i elegant que aquests llocs de culte són de la seva propietat des de sempre. I això es va poder fer anar fent fins l'any 2015, quan el sistema d'immatriculació per certificat va quedar sense afecte. I a partir de llavors ja es va servir el sistema convencional que segueix tothom amb un document. Els visbats no anaven alegrament al registre de la propietat a registrar. Es basaven en uns llibres on s'havien inscrit tot de coses que li pertenien després de la desamortització de Mendizabel de l'any 1835. Mendizabel va ser un ministre de l'època reformista que va fer una llei per la qual totes les ordres religioses van perdre tots els seus vents. I va haver un gran trasvals de propietats i ja no se sabia de qui era cada cosa. Llavors l'església va fer uns llibres on va inscriure tot allò que era seu, era com un registre. I l'any 1861 aquest registre ja estava fet. Llavors es considerava que tots els vents inscrits en aquests llibres estan reconeguts per l'estat com vents propietat de l'església. Que, que he dit clar, dic vents propietat de l'església, no d'un rector o d'una parròquia o d'un visbà. Ells només són els administradors d'uns vents que estan a disposició dels fidels. A més a més, els visbats estaven assessorats per tècnics del cadastre i registradors de la propietat. Fins aquí tot clar, tenien aquest assessorament, i l'església va poder demostrar-ho inscrivint en el registre de la propietat tots els vents que tenia des del temps ancestral. L'any 2017 el govern va enviar al Congrés dels Diputats un llistat de tots els vents immatriculats per part de l'església catòlica durant el període de 1989 a 2015. En aquest llistat hi ha 34.976 vents, i la conferència episcopal els ha apuntejat per veure si hi havia algun error. Cada diòcesis ha estudiat un per un aquests vents i ha verificat tots els processos d'immatriculació. El resultat ha sigut que 32.401 inscripcions són correctes, però s'han trobat 2.575 errors o incidències de diferents classes en les inscripcions al registre de la propietat. El tipus més freqüent d'incidència són vents que estan inscrits en nom de l'església, però que són propietats de comunitats religioses o d'altres confessions tipus evangeliques o joves, per exemple. Vents que tenen inscripcions duplicades, vents que ens van inscriure al registre abans de 1998, vents que consten el llistat presentat pel govern, però que no consten el llistat dels visbats. Vents que ja no són de l'església, perquè han sigut expropriats, derruïts, regalats a un ajuntament, i vents que no es van imatricular pel procediment de la certificació, sinó pel procediment normal, presentant un document de compraventa, d'herència o de donació. L'església sap perquè no li consta que aquests vents no són seus i que són d'altres propietaris, i evidentment no els vol, i li agradaria que això fos rectificat, encara que això no és tan fàcil. Ara, si posem a coses concretes, podem dir que l'adiòsasi de Sant Feliu de Llobregat s'han trobat 28 incidències. Són vents que són propietats d'altres, o que no s'han pogut identificar correctament i no se saben on estan, o vents que s'han adquirit o han estat registrats abans de 1998. Escoltant les paraules del doctor Matavosc, a l'adiòsasi de Barcelona s'han imatriculat 50 inmobles, només, edificis tan emblemàtics com la Catedral, l'Església de Sant Miquel del Port de la Barceloneta, la de Sant Joan de Gràcia, la de Sant Aulàlia de Pilapicina, que no estaven apuntats al registre en nom de ningú. Van ser molt curosos per no imatricular i posar en nom seu cap bé que no figureix el cadastre. I no van inscriure cap plaça, cap terreny sense edificar, cap carrer o antic cementiri, que han sigut els casos que han organitzat més problemes en altres diòcesis. Han imatriculat 54 inmobles, només, quan la ciutat de Barcelona té més de mil llocs de culte. 54 sobre mil és una cosa molt petita. Per acabar m'agradaria dir-vos les respostes que va donar a un senyor Joan Enric Vives, a mig personal i conegut de molts nosaltres, quan li van dir que la seva diòsasi d'Urgell era la que havia imatriculat més vents. I ell va dir que era perquè la diòsasi d'Urgell és una diòsasi molt gran, amb molta zona rural, on hi ha moltes capelles, temples, ermites, cementiris perruquials i fins i tot terrenys i boscos. I que és injust que es vulguin maximalitzar les coses. I ara, això és un comentari meu. Ja sabeu que els periodistes a vegades tenen una pluma molt esmolada. Ara continuo amb l'explicació d'un senyor Joan Enric, perquè l'església catòlica diu que ha treballat molt pel patrimoni, pels edificis que ha mantingut i ha restaurat durant molts i molts segles. I ha posat els seus treball, les seves obres d'art, i que són llocs per a un ús particular i pel públic en general, que creu que a la seva diòsasi hi ha molta bona relació amb els ajuntaments, i que si hi ha hagut algun privat, que ha tingut algun problema, s'estudiarà i es posarà d'acord amb nosaltres. I a mi tot això em consta, a mi com a persona em consta, aquest interès d'un senyor Joan Enric, només cal recordar l'interès del visat d'Urgell perquè el Sant Pare donés els títols de vesílica als santuaris de Maritxell, de Núria i del Sant Cris de Baleguer. La segona part de l'apartat d'informacions tractarà sobre el sin o d. Sí, avui anem per les paraules difícils. Primer, inmatriculació, ara sin o d. Sin o d és una paraula d'origen grec i està formada per la partícula sin, que vol dir junts, i pel nom o dos, que vol dir camí, o sigui que es podia traduir d'una manera fàcil per caminar junts. El sin o d és una mena d'institució que es va crear a l'acabar al concili Baticà segon per de gits dels propis visbes per tal de mantenir viva l'experiència viscuda durant els anys del concili. De fet, és un dels organismes que ajuda el papa en la seva tasca de magistri i govern. És com un mini-concili d'uns 200-300 visbes que es reuneixen amb el papa en una espècie de fòrum de trobada i reflexió. És una reunió consultiva que no té cap capacitat de decisió, però que resulta fonamental per entendre de millor tots els temes que es plantegen. Al final del sin o d es redacta un document que previa votació dona al papa una sèrie de propostes, i així tots els visbes del món participen en el govern de l'església. Els participants del sin o d són elegits per les conferències episcopals de cada país, encara que n'hi ha alguns que són elegits directament pel papa. No tots som visbes, doncs també hi ha membres d'altres confessions cristianes, likes, experts en diferents temes i ullents. Aquest sin o d que s'està preparant ara és diferent, perquè el papa vol que s'escolti els fidels des de tots els nivells, de totes les parròquies, de totes les diocesis, abans de prendre qualsevol decisió important. Parlem una mica de la història del sin o d es, perquè de reunions de visbes n'hi ha hagut moltes al llarg de la història. Ja, Sant Isidor de Sevilla, que va viure fa més de 1.400 anys, fa una pregària perquè es digui al començar una reunió de visbes, pregària que es continua arrasant avui en dia en l'opertura d'un nou sin o d. El sin o d, com ja hem dit una miqueta, va ser creat pel papa Pau VI d, després del Concil i Baticà II, l'any 1965, per fer reunions periódiques d'alguns visbes en representació de tot el món catòlic. Se n'han celebrat 29, aquest serà el número 30, i el papa Francesc ja n'ha convocat 5. Els primers sinodes hi havia molt poc debat, només hi havia discursos. Benet XVI va introduir un petit debat a la reunió final, i el papa Francesc va anar augmentant el temps dels debats fins ara, que vol partir de zero perquè hi hagi un debat des del primer moment. Hi ha diferents tipus de sinodes, ordinaris, extraordinaris i especials. Els sinodes ordinaris tracten de temes d'interès per tota l'església, temes com podrien ser fe, educació, feina dels visbes, evangelització, i s'en fa un cada tres anys. Extraordinaris sinodes extraordinaris que tracten d'assumptes urgents i sinodes especials. Són els que només participen visbes d'alguna zona geogràfica per estudiar temes que només afecten aquella zona, que pot ser un país, una regió, un continent. Aquest sinode número 30 serà una mica diferent. Doncs el papa ha dissenyat una fórmula molt novedosa. No hi haurà solsament una assemblea a Roma, sinó que serà un camí que durarà dos anys. Per això es diu sinode 2021-2023. La gran novetat d'aquest sinode, a més de la participació del papa i dels visbes, és que s'hi involucra a tot el conjunt dels vetejats. El papa vol que hi participi tota l'església universal i que caminin junts, likes, pastors i el visbe de Roma, que ja sabeu que és el papa. Durant el 2021-2022 s'està fent la fase de preparació on participen milions de persones, i tot el que en surti d'aquesta fase ho portaran a Roma a la reunió final, on hi participaran entre 200-300 visbes escollits per les conferències episcopals. Suposem que la conferència episcopal espanyola ni podrà enviar quatre. Aquest sinode s'estructura en tres fases. Fase diosesana, entre octubre de 2021 i abril de 2022, ara sembla que s'allegarà fins al 15 d'agost del 2022, on cada diosa, a partir de les respostes d'un qüestionari que han treballat a les diferents parròquies, treuen unes conclusions que el visbe portarà a la conferència episcopal, i cada a conferència episcopal recopilarà totes les aportacions i redactarà un document que enviarà a Roma abans del mes de setembre. A la diosa si de Sant Feliu de Llobregat, la comissió diosesana del sinode està formada per tres sacerdots, mossèn Josep Maria Domènec, mossèn Joan Pena Fiel, i mossèn Daniel Palau, ben conegut de tots nosaltres. I tres likes, Gloria Vandrell, Francisco y Narejos, i Miquel Ángel Parejo de la parròquia de Santa Magdalena d'Esplugues, que el diumenge dia 6 va venir a Sant Just a fer-nos una explicació detallada. En aquesta fase diosesana, les esglésies particulars, diàmna parròquies, i altres entitats eclasials, aquí a Sant Just, Nostra, Dona i Justícia i Pau, reflexionen i opinen sobre el document que al final s'enviarà a la conferència episcopal i després a Roma. Després hi ha la fase continental, que anirà de setembre a març, o sigui, setembre 2022 fins març de 2023, i l'objectiu és que les esglésies a nivell continental o regional dialoguin sobre les aportacions que han fet les esglésies particulars de les diferents conferències episcopals. Se celebraran set assemblees, pràcticament una per continent, seran les d'Àfrica, Oceania, Àsia, Orient-Mitxà, Europa, Amèrica Latina i Amèrica del Nord, i redactaran un document que tindran canviar a Roma abans del març del 2023. En aquestes assemblees hi participaran visbes i també altres persones. I després la tercera fase, que serà la de l'Església Universal, que se celebrarà a Roma a l'octubre del 2023, on es posaran en comú tots els documents aportats per les assemblees. A les defens parroques s'han fet grups de treball per tal de poder contestar unes qüestions que s'han proposat, el papa proposat, aquestes qüestions. Una és, vivim a la nostra parròquia el fet de caminar junts. Quines realitats o fets ens ajuden a sentir que caminem junts? Quines realitats o fets endes d'estorben per caminar junts? Un altre grup bloc de preguntes és més a nivell personal? Quines passes puc fer jo per créixer en comunió amb els qui caminen junts, amb mi? I una altra pregunta és a nivell de parròquia. Hi hauria una iniciativa o proposta a la nostra parròquia que ens pogués ajudar a créixer en aquesta manera de caminar junts? Cada parròquia, aquestes reunions les fa a la seva manera, en diferents grups, horaris, situacions, perquè són realitats molt diferents. No és el mateix una parròquia que Espanya, que la Xina o el Líban. Però el més important és enviar les conclusions i els resultats al Consell Pastoral que s'ocuparà de portar-los als visbes, els visbes els portaran a la Conferència Biscopal i després arribarà a Roma a la fase final del 2023. Així hi haurà una representació des de la base, que és en definitiva el que l'interessa el Papa Francesc. Avui a la secció d'Història us parlaré del magnífic retaula renaixantista que va presidir durant més de 300 anys la nostra església i que va ser destruït per l'incendi revolucionari de l'any 1936. El temple, tal com el coneixem ara, el va fer pintar per primera vegada, d'aquest color clar, mossèn Ramon Grané, als anys 60. Abans estava pintat d'uns colors o cres i d'aurats i a l'altar major hi havia a cada panc de paret el símbol d'un evangelista i a dalt de tot hi havia una senefa amb unes lletres on a la part central s'hi podia llegir, justum et pastorem coronavirus. Potser molts de vosaltres recordareu que hi havia penjat un bonic val d'aquí de Colòver II amb uns marlets d'aurats, dues llànties a cada costat i unes senefes amb puntets d'aurats vermells i negres. Aquest val d'aquí es va posar en època de mossèn Antonino l'any 1947, però mossèn a l'Iraq el va fer despenjar i va ser una pena, perquè donava molta elegància a l'altar. Un dia ja fa anys em va dir en romagosa que encara corria per les golfes de la rectoria, no sé si encara hi és. Però el que sí que ningú recorda, perquè ja no queda ningú que l'hagi vist, és el magnífic retaula renaixantista que va presidir durant més de 300 anys l'altar major del nostre temple, un retaula que segons mossèn Antonino era el millor i més valuós ornament artístic del temple perroquial. La construcció i decoració d'aquest retaula va passar moltes vicicituds. Es va comprar el 25 d'octubre de 1779 i fins l'any 1606 o seguir 27 anys després no va quedar enllestit del tot. Encara que per una obra d'aquesta categoria, quan les coses anaven d'una altra manera, el temps no comptava. I com és que Sant Just es va poder permetre de comprar un retaula tan valuós? Doncs perquè a final del segle XVI hi va haver un període de gran bonança econòmica, es van derrucar l'església i entre 1570 i 1572 es construeix una església nova, que és aquesta que tenim ara. Era una església molt més gran i espaiosa del que necessitava la feligresia de Sant Just de l'època i esclar, una església tan maca es mereixia un bon retaula. Aquest retaula estava destinat a l'església de Palamós i havia estat esculpit per Joan Forner, un escultor reconegut. Havia fet també el retaula de Mataró i el retaula de Vilanova de Covelles. El retaula, com us ha dit, estava a Palamós i es va portar aquí, suposo, per via marítima fins a Barcelona i després a Sant Just. I es va tenir que adaptar a les mides del seu nou emplaçament, adaptació que va fer l'escultor Pere Roig. Joan Forner va fer, utilitzant la fusta d'un xiprè de la rectoria, les imatges de Sant Just i Sant Pastor. Era un retaula molt ben treballat, però no estava pintat. I es va contractar al pintor d'Eurorou Pere Cams per pintar-lo. Llavors els pintors no tenien residència fixa i es desplaçaven amb la seva família al lloc on tenien que treballar. Pere Cams va contractar que acabaria la feina en dos anys i que la parroquia li proporcionaria casa franca i el material pictòric que necessites per treballar. Li van fer una descripció de les escenes i els sants que volien que pintés, es van desmuntar les taules i es van portar algunes a casa seva per què n'és pintant. Però van passar 8 anys i pràcticament no havia fet re. Hi van haver discussions i al final, quan només faltaven 4 taules per pintar, el senyor Vísbal li va dir que si el cap de dos mesos no l'acabava, no és que donarien la feina un altre pintor, sinó que a ell l'excomunicarien. Es devia espantar i ho va fer molt de pressa perquè el retaula s'apreciava molt la diferència de qualitat de les primeres pintures i de les últimes. Era d'estil reneixement, de fusta pintada i dorada, com ja m'ho he dit, i les taules anaven de dalt a baix del presbiteri i de cantó a cantó de absis. Si tapava tota la paret. A la franja de dalt hi havia una escena de la crucifixió, com ja era costum en època gòtica, i dos evangelistes a cada costat. I a la franja de dalt de tot, o sigui, sobre el sòcul, hi havia dues portes que representaven una Sant Pere i l'altra Sant Pau. Eren d'un valor notabilíssim. Entre el sòcul i la franja de dalt hi havia tres pisos o rengles de dos taules per costat, perquè al mig hi havia una fornícula amb les imatges de Sant Justi Sant Pastor. Aquesta fornícula és el lloc d'honor de l'altar. És on te s'hi col·loquen els sants titulars de la parròquia, per nosaltres Sant Justi Sant Pastor. I ara nomararé les franges. L'altar tenia cinc línies de pisos. El pis de baix de tot, les portes amb Sant Pere i Sant Pau. El pis de dalt de tot, la crucifixió i els quatre evangelistes. El pis número dos, començant per baix, unes escenes que representaven la passió de Jesús, perdó, i eren també molt notables. El tercer rengle, escenes del martiri de Sant Justi Sant Pastor, que ja eren d'un mèrit bastant escàs. I les del pis número quatre, les últimes que es havien fet, era impossible de precisar el que ens representaven i no tenien cap valor. Aquesta diferència de qualitat pot ser per dues coses. Primer, que el pintòquer Pere Cams coneixia molt bé el seu ofici, quan va començar tenia moltes ganes de demostrar la seva valua, però després va anar perdent interès i donant excuses que si la casa que li dàven no li agradava, que si no tenia prou diners per comprar pintura, i al final el que hem anissat pel visbem a l'excomunió va acabar ràpidament pintant d'una manera grullera. I l'altra possibilitat és que vam fer una restauració molt desafortunada l'any 1884 i podria ser que es guessin mal més aquestes pintugues. Perquè us pugueu imaginar el valor que tenia aquest retaula, el rector Alonso de Castilla, un dius parlaré d'aquest rector. L'any 1802 va aconseguir que l'altar fos declarat al tap privilegiat, o sigui, ara em diríem bé d'interès cultural. L'any 1825 es va fer una gran restauració, es va treure la fornícula aquella que hi havia i se'n va fer una de més grossa, posant-hi unes imatges molt llexes de Sant Justi Sant Pastor. L'any 1884 es va fer una altra restauració, aquesta que va ser tan desafortunada, perquè els prohomes de llavons eren molt garrepes, i suposem que és l'acabar amb el metro les taules. L'any 1918 es va papimentar l'altar major, aquí ja estem en època de mossèn Antonino, van retirar la taula, es va fer un sagrar i nou, i finalment l'any 1927 es va col·locar, retirant tota la fornícula, un bellíssim grup escultòric de Sant Justi Sant Pastor, fet per l'esculptor Josep Tennis, germà de mossèn Antonino, que ja us vaig parlar com era en un programa anterior. Malauradament, el juliol de 1936, tot va ser destruït per l'incendi revolucionari que va sofrir, com tants altres temples de Catalunya, la nostra església barroquial, on es van perdre dues obres valuosíssimes que ja mai més tornarem a tenir. De totes maneres, d'aquest altar, en tenim unes fotografies no gaire bones, en blanc i negre, esclar, que estan impreses al llibre de les notes històriques de mossèn Antonino, i a la miselània número certa del centre d'estudis Sant Justencs, on hi ha una gran descripció de tots els avatars que va sofrer el retaula feta per en David Guasc. I ja sabeu, si ens voleu tornar a escoltar, podeu sintonitzar Ràdio d'Esvern al Prové 17 a dos quarts de 12 del migdia. Fins llavors. Fins llavors. Fins llavors.