Veus Parròquia del 23/2/2022

... Seu... el seu rendiment. ... Bona tarda, amics suïdors de Radio Desbert. En tots vostès, veus de la parròquia. ... Com cada dimecres, un cop al mes, l'amuncerat giró i qui us parla la lina, presentem el nostre programa paraula viscuda. ... I, si es recorden, en aquesta paraula viscuda, sempre tenim una persona, amiga, amable, que ens ajuda a fer el programa. Aquí tenim a nosaltres la nostra amiga, la Berta Quintana. Hola, Berta. Hola, bona tarda a tothom. Bona tarda, Berta. Berta, com vostès ja saben també, ella ha llegit un llibre que jo el sí recomano, perquè abans ho comentàvem amb ella, encara que aquí no tenim que parlar del llibre, sinó del que li ha portat a la Berta, que és fàcil de llegir, molt amè, és una cosa important que ha susseït, no és un cas fictici, sinó que és veritat, però que aquí està novel·lat de tal manera, que és molt, molt agradable de llegir, i no és sentiment a l'oeide. Vull dir, és real. Una mica. Una mica, una mica, però no s'ha fara porrar. Berta, ella ha ensatriat la dona de la seva vida, d'un escritor que també és guionista, presentador que també el coneixereu, que es diu Javier Bosch. I ara, després, la Berta ens dirà el perquè ha triat aquest llibre. Li preguntaria a la Berta si li agraden més que li diguin Berta o Alberta. Mira, sí, franca de pen. Quan jo era petita, em posa Alberta, m'insonava estranyíssim, molt ràpid, no? I no m'agradava que em digués... No m'hi identificava o trobava llig. D'un. Alberta, Alberta, Alberta, sí. I, esclar, a veure, sobretot, quan vaig anar a treballar, hi ha la empresa que he estat tants anys, allà d'Alberta, i tothom en coneixia, evidentment, tot l'oficial, sempre he signat Alberta, que és el meu nom, però si hi ha persones que em diuen Alberta que sí que m'agrada, de casa, això sí, i algun company de feina que havia tingut que en deia Alberta, però són molt pocs, i quan ho diuen també, reconec que m'agrada, però, bueno, per tothom sóc l'Alberta Quintana, això, sí. Ellos ho acaba de dir. És l'Alberta Quintana Cortés. Sán Justén, que deçò Carrel, si n'escuda, viscuda, s'enjuus. Ella, de petit, va anar a les escoles Núria. Després ara ja és una persona jubilada, mare i àvia, que disfruta de totes les... Que hi ha, ja. Qui s'enjuus, de la joveneta, cantava el cor, després la Seas, totes les seves amistats i els seus jovents són de qui s'enjuus. Després està al centre d'estudis, que ella forma part d'aquesta nisaga de Quintana Cortés, no? El centre d'estudis, a part de fer-les seguir, totes les coses que estan fent de l'història de Sán Just i de totes les coses que es van descobrir i presentant. I patrimoni, i que es va al patrimoni. També ella també col·labora com a rapsoda. Quan fan les passejades, llegeixen els poemes... Ara, si algunes vegades ara això de ser àvia no m'ho ha deixat fer, però, bueno, si es vot es fa. I actualment també està Carites, els rebots de Carites d'aquí Sán Just, que, com a voluntària, també hi haurà una relació amb tot un gran equip que fa molta feina, perquè preparen totes les cistelles mensualment, etcètera. I tota la comunicació que tenen entre tota l'equip. Per tant, des d'aquí li donem les gràcies per aquesta col·laboració, que és també amb la parròquia de Sán Just. I un cop, aquesta expressantació, ara tornem a fer-li la pregunta a la Berta. Berta, si ens permet, de dir-te... A mi el Berta m'agrada, perquè el trobo molt... Bueno, ara sí, quan ets petit...Sí. No, no, et sona molt fort, però és molt... No sé, és un... No, si no em desregrable. No és un an, vull dir, més que d'allò. Bé, per què has triat la dona de la seva vida? Mira, la veritat és que quan vaig triar a llegir aquest llibre no sabia, no tenia absolutament idea de què anava el tema. Jo vaig triar aquest llibre per llegir coses del JV Bosch. Jo he llegit articles, era una persona que a mi m'agradava, havia llegit altres llibres d'ells, i m'agrada molt com redacta, com explica les coses, des del meu punt de vista, que defineix molt bé els personatges. Jo me'ls imagino, els veig, quan llegeixo els veig. I, bueno, vaig agafar aquest llibre, i sorprenentment vaig entrar en una història... que a mi em va... En aquell moment a mi em va desbalçar. No perquè el coneixia el tema, el tema coneix tothom. Que són els nens abandonats i robats, vull dir, això ho sabia tothom. Però la manera que ell ho explica... Entres que a part d'això, m'ha portat a mirar algun reportatge sobre aquest tema concret, i per això el vaig triar per ell, per la manera d'escriure d'ell. Això va ser com vaig començar. No, i a més a més... I triar-lo per donar-la a conèixer aquí, què és el que t'ha fet triar aquest llibre? El tema. A mi les altres són històries molt boniques, més d'amor, també és cosa social i d'amistats... Estàs parlant dels altres llibres. Dels altres llibres d'ell. Aquest és el tema. Quan vaig haver acabat, jo vaig dir... I llavors vam parlar una mica, vaig dir... Aquest és el camí d'ell, que potser hi ha altres llibres, però com que parlàvem d'aquell és el que més m'ha arribat. Quan diem allò del nostre programa de la paraula viscuda, és la persona que ens comenta, l'afrapar, la motivat... I la transvolsat en cert punt. I a la sort és aquesta, sí. Jo crec que si et sembla del llibre, després tu ens explicaràs més coses. Però tu vas triar un punt que, dintre del llibre, i que potser si el llegim, que ara el llegiré una mica, doncs ens dóna idea d'acabar. Aquesta, a l'argument del llibre... Sí, és el que tu dius, no? Aquí, després ha de manifestar aquestes criatures que van ser robades, que van ser, però sobretot, és la manera tan barruera, tan del·lo que es feia en aquell moment. Aquí queda tothom una mica salpicado, que diríem en castellà. Vull dir, perquè no solamente és un metge, ni una fermera, sinó tothom, tots els que participaven. Inclus, sense saber-ho, que és la major part de les vegades, els pares que compraven aquestes criatures. I a les seres aquí, que és molt bonic, però no podem fer spoiler, perquè li agrada llegir el llibre. Ens val la pena, no? Sí, sí, sí. Que ho faci a una confessió que ho diu tot. I aquesta confessió, que diu tot, és precisament d'un pare, que davant de la filla tinguda adoptada, doncs té això. I diu... Em dic Saula Estrada, i la meva dona i jo van pagar diners per tenir una filla. La nena, que no podíem tenir, la vam comprar. I és així. En 1974, el mes de febrer, van pagar per tenir-la, i ens la vam donar. Van pagar el que ens vam demanar. Van pagar 100.000 passetes de l'època, que eren molts diners. Per què ho vam fer? Ara en paro aquí, després continuarem. Tu ara digues aquí si vols dir alguna coseta. No, que... bueno, això continuarem, és molt emotiu el que el pare rebella. Li diu a la filla, no? I, clar, no podem parlar molt de lliure, però el que tu dius. Però la manera que la filla també se n'ha sabent, i tot això, vull dir, és molt important per entendre aquest final, aquesta lectura del pare, no? Jo, de les coses que més em posàvem una miqueta, sense molt a fons, amb el tema en general, que és clar, les dones que estaven a l'època franquista, a la postguerra, a totes les dones que estaven empresonades, els tres anys li traien el fill. Això, per mi, potser per aquí no et veiem més cosa, m'has garrifat. Els garrifa tothom, no a mi. Jo crec que es garifa el ser humà per naturalesa, no? I, clar, no era obligació qui constés el nom de ma mare. Aquests nens robats que ara poden tindre la meva edat, alguns. I més joves. És molt difícil que trobin els seus parents i familiars. Però, a mi, entre els vals són una mica, no? I llavors, esclar, el que tu deies, no eren els metges ni les infermeres, és que aquí hi havia monges, hi havia... Bueno, no monges. Monges, comadrones, metges, intermediaris, que són els que feien els intercambis. Vull dir, això ha sigut una... Bueno, aquí hi ha molta gent implicada, que s'han sortit sense pena neglòria. La cosa que retinovia perquè no interessava... Això no... Després sí que, a partir d'un any ja, era obligació que constés ja el nom de la mare. 100, 99 i pico, sí, 99, crec. I a partir d'aquí sí que ja era obligatori. Però esclar, si una mare li diu en què s'ha mort el fill... i els que dubten els diuen que la podeu adoptar perquè s'ha mort la mare, fins a quin punt... O l'altre pot saber que és mentida. I és clar, hi ha molts matisos, molts. Vull dir, en aquest tema, en concret. És que estàs parlant que això no... Aquesta inscriure no va ser fins al 1999. Sí, sí, vull dir que jo ja havia tingut el... Que jo després pensava si jo ja havia tingut fills, en què es pogués passar, no? I tant, i tant. Això encara m'esborrona més, no pensar que es pogués passar, perquè quan jo, la veritat, és una puna, una anàcdota meva, quan vaig anar a tindre els fills a perill, jo l'única cosa és que no me'l canviessin. Perquè en aquell moment se l'enduïen de l'habitació. Ja ho sabeu, en el que ho expliqui. Jo només deia, és el meu, saps? El primer que estigui s'això, evidentment, totes les mares i pares. Però després pensava que no... Saps que no en facin un canvi i així. Però clar, mai se'n va passar per l'imaginació. Potser en aquella època, a la meva ofòria, no estàvem a aquest punt de pensar això, i després sí que ara, i pensar que ara, hagués pogut passar, no? Per sort no va ser així. I aleshores, bueno, tu no el llege una miqueta més. Diu, em sabíem que... que diu, per què ho vam fer? Diu, perquè no teníem consciència que féssim res mal fet. No sabíem que robàvem una criatura d'una mare que sí que la volia. No ho podíem saber. No m'excuso. Ho havíem d'haver intuït, és veritat. Ens van enganyar. Ens vam deixar enganyar. Són complicers del pitjor delicte. Sóc el cap de ball, un pare que va segrestar una nena fa 45 anys. Ho sento molt. Victòria, Victòria és la filla. Em sap molt de greu, amor meu. Pots pensar el que vulguis de mi. Els teus pares. Però hem de donar la nostra vida per tu. I tu ens l'has donat a nosaltres. L'alegria de la vida. Talla l'úrdies, per favor. Apagui el mòbil. Apagui. Sí, aquesta deia està bé, perquè aquest senyor que ja és gran, l'úrdies aquesta, que és la minyona, que tota la vida està tan bé, és que diu que no, perquè la mare és morta, la dona d'aquest home, la mare de la casta Victòria, doncs diu que no, que ells no van fer res de dolent. I aquesta criatura, en realitat, amb tota la llibra, ella va tenir les millors coses. I sobretot el que va tenir millor de tot. Va ser que com a aquesta família ja tenia dos fills, que són els seus germans, n'hi ha aquesta complicitat amb els fills, que és bonic de veritat. Una de les coses que ella diu, clar, que reballem una mica el llibre, però és inavitzable... Però, papa... És que quan ella se n'assabenta i ho parla amb el pare, que després té aquesta resposta, el que ella diu que la bufetada és més gran, ja no hi sabèixerà, sinó que ha tingut una infantesa tan bona, una família tan bona, una educació monètica, amb uns valors... I però ella mateixa ha rebut uns valors, que s'avantar-se de que pot ser robada, ella diu que la bufetada encara és més forta, no? I perquè ha sigut una nena superfeliç, i encara ho és i després demostra que es pot remuntar a les coses, no? Però, clar, quan ha tingut una vida tan bona, amb uns valors tan bons, saber que els teus pares et poden haver comprat... No, i després transfensa, sí, i tot sempre surt a les pel·lícules que ja ho tenim més capits, aquell fill, aquella criatura, o aquella nul, ja, es té aquella sància, es de conèixer, perquè el van deixar, si era veritat, aquella angúnia de dir que jo vaig ser rebutjada per la via de la mare biològica o el pare biològic, i això també és un hàndicat que a un no arrastre, no? Clar, per això també és el que diuen, si tu et deien que es havia mort. Esclar, és un altre tema, però... Sempre hi ha el dubte, sempre vols conèixer. Quan no ets dubte, és legal. Que, de fet, ets diuen que és legal. Perquè hi ha els pares que els presenten. A més, el que també es demostra, que en alguns casos els adoptats porten ja els cognoms dels pares, perquè feien passar a la dona com embarassada, deien que anaven de viatge, parien fora, que, de fet, no parien i duien una criatura. És clar, era com una filla legal en tots els aspectes. Vull dir, és una trama amb unes coses molt... Aquí el que també no sé si vols dir alguna cosa. No, perquè el fet que sigui aquest desconeixement, també porta que no es dona conèixer mai qui és la mare, no? O sigui... És completament secret, és completament... Esclar. Completament secret, perquè ara actualment... No pot passar. Si hi ha l'adopció, ja saben, o sigui... A tot això estan els pares... Aquí és un guiño de l'escriptor, perquè els representen aquells rossos, tirant arròs, els ulls clars i tal, i ell és olivàcia, amb el cabell negre, molt maca, i aleshores així. I després, quan sospiten, després de fer moltes indegacions, que potser el connom de la mare biològica era Heredia, perquè una vegada diu, potser el millor sóc filla d'una gidana. I Heredia és un connom gidano, no? Ara, a mi també saps que m'ha agradat de llibre, perquè me l'he llegit, em vaig començar per saber de canava, però, bum, me l'he llegit de seguida, perquè és molt bonic. És molt bonic, fàcil, eh? Vull dir, recomanem a les persones que el vulguin llegir, a part d'això que ha impactat i que impacta, com diu molt bé la Bertha, ens fa pensar qui som nosaltres per treure aquestes criatures d'allò, qui som nosaltres per fer aquestes coses, no? Però és també molt bonic com posa els germans. Sí, el paper dels germans és molt bonic. És molt bonic, tot bé, perquè els germans grans és el que fa el reportatge sobre això, i resulta que descobreix el que descobreix. A l'altre, que té els seus problemes, que avui dia són autèntics i bé, però que és un tio molt magnífic. Que es pot dir, eh? Sí, no, no, som sexual, però... Cada volma se ve problemàtica. Està acceptat i bé, no? Però el que és bonic és quan els tres germans, perquè ell es fa de ells, es tornen a trobar, acaba el llibre, que a mi m'encanta, que per això el tinc ara obert, quan diuen, quan estan tots tres, que fan un viatge, que feia molt de temps, que no el feien tots tres, i si troben els tres germans, perquè a més se les timben moltíssim, i diuen, la família som nosaltres tres. Diuen, el Joel i el Rai van mirar la seva germana pel retrovisor, la victòria d'ulls negres, que vells foscos i la pell olivàcia, la doctora Estrada, que és la victòria, pediatra d'uns gents que, en un tres i no res, deixarien de ser-ne. La història només té un defecte, no s'acaba mai. És xulo, eh? Sí, sí, no, no. Acaba així, dius, ostres, tu. La història no s'acaba mai. És veritat, i la història no s'acaba mai. I encara que això tot això sigui illegal, possiblement es fa. Possiblement, penso... També vaig estar mirant un reportatge més recent, amb les mesures que hi ha avui en dia, els hospitals i tot això. Sí, bueno... Sembla difícil, sí. Que me canyagi una mica més d'aquest negoci, no pot ser. Sembla... Com a tal, jo crec que no existeix, com a tal. Que pot haver-hi alguna coseta, però mira, sempre n'hi ha alguna cosa. Bueno, perdó, és la història aquesta, que també està ara en voga de trobar així, per trobar òrgans joves per fer el transplan i per... Ah, sí, no, que doncs... El que fas tu, el llop, és de l'home. El que passa és que hi ha molts raptes a uns segons quins països, això de nens, perquè això, pel tràfic d'olla i tot això, i és clar, és que avui són coses que, malauradament, el ser humà... Potser hi ha una part... Sí, això és que passa, també, que com avui dia, quan se vol notícia per patir-hi, per patir-te que sigui, hi ha estat tant ampliament el de difosa, són santeres de tot, i a vegades són el que diuen el fec news, que vol dir notícies falses, però a vegades no, i fan pensar. I a vegades dic, mira, millor que no hi hagués tanta informació. L'inhoràs, l'inhoràs. L'inhoràs és clar. El que sí es ve avui en dia, que hi ha els bancs d'ADN. D'ADN, clar, que amb això també. Clar, perquè tu deixes el teu ADN, no? Amb un lloc, i volen que ja no et van mirant els ADNs, i aquí s'ha trobat molt difícil, eh? Però també s'han trobat... Vull dir, són avenços que abans tot això és que no hi havia res. I una cosa que em va esgarrifar d'un reportatge d'aquests, ara, perquè m'ho he mirat recent, que hi ha un àvia que diu que vol veure el seu net mort, perquè li diuen que és mort, i la mare està trasolçada, i ella diu, jo vull veure el meu net. I sí, li donen un infant, però de dos dies, esclar, tu no tens. Aquest nen, després, ha sortit a varias fotografies en varias famílies. Vull dir, sí, clar, vas llegint tot... Bé, no, vas veient tot aquests... I esclar, dius, però fins a on t'arriba? On t'arriba... I això ja no és humà, és que ja no és humà fer aquestes coses, no? I és clar, quan van veure... Ah, i a més a més, una fotografia amb la monja que els hi va donar. Vull dir, unes coses que... No, no fa gaire va sortir una monja, tot això, eh, nosaltres vull dir... Un untatge totalment... Les monges són persones. Sí, no, no, jo com els persones, jo els mitjans són persones. Tots són persones, vull dir, no té recarregó. Aquí està bé perquè està ben buscat, i, a més, jo ara no vull dir-ho, perquè, com deia, m'avancles... Ja ho estem dient tot. Però la resolució que n'hi ha, inclús per ells, per els tres, per la família, és molt xula. Perquè aquesta confesió del pare, que la Victòria volia que cregués, queda... Sos la llada, m'ha amagadeta... Però, bueno, ells tenen la veritat... La seva veritat, i saben, i queda a casa. Però hi ha aquesta frase que diu, cada família té el seu silenci. Exacte, eh? Sí, és ben veritat. I cada país també. Sí, sí, sí. No, no, sí, però... Començament hi ha una cosa molt xula, és aquell del silenci. O l'estic confonant jo amb una altra de llocs. No, és algun tros del llibre que diu això. Un tros del llibre, sí. Sí, bueno... Sí, és que té molts... No, és maco, és un llibre. És maco de llegir. Tu el recomanes, també. Jo he disfrutat, i, a més, que... M'ha arribat molt tard, però... M'apareix la història dels germans, que també és distesa, vull dir. Sí, que hi ha uns sospacis... Sí, és almenys, sí. La pujadeta Montserrat, ella amb els rius del marí, la criatura que té, bla, bla, bla... Vull dir, no és tot el rató això, no? I amb les històries dels germans... Podríem dir com amb els telefíms, el llei motífics, aquesta cosa de la robatoria. Evidentment, sí, sí. De la robatoria, d'aquesta... Bueno, aquesta xarxa de... De malfactors, que són, sí, sí. Bueno, senyors... No sé, podem dir, sí, el títol... O sigui, com està el títol que diu la dona de la meva vida. O sigui, un dels fills a l'esquela de la mare, quan mor la mare, perquè comença així, doncs li posa la dona de la seva vida, perquè el pare... Bueno, és del pare, que el pare és el que... la Maria, que és la mare, que és la dona de la seva vida, de l'estrada, de l'estrada. Sí, sí. Que tots tinguin els matrimonis, que tots els homes creguin que l'acompanyar és la dona de la seva vida, i el fill que viscillin tu, quan se l'emportin al dalló, el niu, aquells que diuen... Que el mirin. Bueno, senyors, això s'està acabant, li donem les gràcies molt, però molt, a la beta. Si et preguntéssim per tu què he representat aquest llibre, sí que t'ha fet pensar i t'ha fet buscar aquestes altres reportatges per entendre i per saber més del tema. I a nivell personal, diguéssim, aquest porta conèixer més el tema. No lo que... Sí, el que no puc entendre és que l'ésser humà arribi a aquests límits. O sigui, per mi, per mi, això és molt personal. La història la coneixem tots més, menys, però tothom sap que hi hagi estit. Però jo pensava... Com pots... El ser human, l'ésser humà, ni uns ni els altres, el que deia l'ésser humà pot arribar... Que n'hi ha de coses pitjors que aquestes, per desgràcia nostra, com dèiem, lo de la sagrés... Vull dir, com l'ésser humà pot ser tan dolent, a vegades, arribar aquests límits, per mi, d'adolanteria, de falta d'humanitat. Més que d'adolanteria, no s'ha aplicat. Més que d'adolanteria, no s'ha aplicat. És un conjunt de coses per mi tan desagradables i que m'horroritzen i que penso que quina pena que l'ésser humà, en general, arribi. I ja, amb aquest tema, amb altres, que n'hi ha més guerres, coses... Però què passa, no? Més que d'ésser humà, que vivem aquests... Això... Que s'ho havien de ser més bons. O pensar més amb els altres, amb els seus sentiments... És curiós que... Bueno, curiós, no. És allò que justament, o sigui, aquests infants robats... Són robats de persones humils, de persones amb una situació vulnerable... Sí, sí, sí. O sigui, els venen en persones que tenen un poder exigitiu. Un poder exigitiu, clar. O sigui, aquest negoci està... O sigui, tant per als fills, com per les mares, que els han tingut, és algo monstruós. I que també diria que, possiblement, no totes les persones que compraven... No, no, no. N'hi eren conscients d'això. Sí, perquè, clar, quan et demanen tantes coses... I la gent que té un nivell no es tonta. Però el que també penso, que hi ha hagut persones que han comprat... S'haurem d'adoptar, no que compraven, sinó que realment... Que era veritat, que aquella criatura, si no estigués per ells, s'estava sola. Aquest és el fomot que diuen, no, és que s'amor la mare... S'ha jugat amb els sentiments. I aquí seria el de l'important dintre de llibre el que vol refletir. Que s'ajugen amb els sentiments de les persones. I on s'aprofiten, que encara és quan fa la puntilla final. Clar, eh? Bueno, senyors, moltes gràcies, Berta. No, vosaltres. S'ha d'estanir la cosa dintre del programa de llegir l'avangeli de què correspondrà el diumenge que vostè, si va anar a la Eucaristia, ho podran sentir. Aquest avangeli correspon el diumenge d'un seguit del perió d'ocell de l'eclícia. Abans, dintre de poc, hi entrem dintre de l'aquaresma. Però aquest potser és un dels últims. No té res que veure amb el que acabem de llegir, però una mica sí, potser el farem. Diu, l'actura de l'avangeli segon sent lloc. En aquells temps, Jesús diria als seus deixebles aquest proverbi. Un sec seria capaç de guiar un altre sec. No caurien tots dos dins d'un clot. No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre. Només un cop formats als deixebles arriben a ser com els seus mestres. Per què veus l'estella? Perquè veus l'estella dintre de l'ull del teu germà i no te n'adones de la viga que tens dintre del teu ull. Com li pots dir germà? Deixem que et tregui aquesta estella de l'ull. Si tu no veus la viga en el teu, hipòcrita, treu-te primer la viga del teu ull i llavors t'hi veuràs per poder treure l'estella de l'ull del teu germà. No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons, que d'abra es coneix pels seus frits. Ningú no coll figues dels cars ni raïms de les verdisses. A l'home bo, d'altra sort de bondat que guarden el cor, em treu fora la bondat. Però a l'home dolent, d'altra sort de maldat, em treu al mal, perquè la seva boca parla d'allò que es desborda dintre del seu cor. I aquí s'acaba. I s'acaba i s'acaba també la nostra missora. Vull dir que està... Aquí l'únic que hi podeu dir el que vulgueu, però és això. No vulguem fer ser més sabis que els satres que són alliçons amb els satres. Bueno, l'Avengelli cada u al pot... El pot interpretar com ho dic. I per què ens parla a cada persona? I llavors sí que hi ha un punt que ens fa per pensar en aquesta situació que van viure aquestes persones i l'Avengelli. Us tenim que dir adeu. Si volen tornar a escoltar aquesta missió, serà el dissabte. Ah, vale, 2 quarts de 12. Això de l'horari a vegades canvia, oi, Carlos? Donem les gràcies al Carlos, que és molt maco i ens va orientant, a la Berta, sobretot, i moltes gràcies a tots els suyents per escoltar-los. Gràcies, Berta. Bona tarda. Bona tarda.