Veus Parròquia del 20/4/2022

Pius de la parròquia, programa d'informació i història. Després de les vacances de setmana santa, tornem a la vida quotidiana i torno a estar aquí amb vosaltres per donar-vos algunes informacions que penso que us poden interessar. I també per tornar a explicar coses de la nostra parròquia que tal vegada desconeixeu o teniu amagades al fons del vostre records. Avui retornarem al format clàssic, començant per les notícies. Primer us parlaré de l'aicona de l'anunciació d'homes que ha peregrinat per la nostra diòcesi. Cona és una paraula que ve de la paraula grega eicon, que significa imatge. Ara aquesta paraula es fa servir molt a nivell informàtic, però quan no existien els ordinadors ni els telèfons mòbils ni tot això, una icona era una pintura religiosa, tradicional de les esglésies cristianes orientals dedicada a la devoció i al culte dels fidels. Ara us explicaré una mica el que són i el que signifiquen les icones. Encara que siguin pintures, pels cristians orientals les icones no són obres d'art, sinó que són objectes de devoció, que, a més a més, es suposa que transmeten poders sobrenaturals. Són imatges sagrades amb les que han viscut tota la vida. Els pintors de les icones no es consideren artistes. Acostumen a ser monjos que han de fer uns rituals com ara confessar-se i purificar-se abans de començar a pintar, perquè els hi arribi la inspiració i l'ajuda divina. El primer pintor d'icones va ser Sant Lluc, que va pintar a la mare de Déu amb el nen Jesús als braços. La temàtica, la forma i els colors de les icones són sempre els mateixos, i representen generalment Maria, Jesús, sants de la tradició de les esglésies orientals, com, per exemple, Sant Jordi o Sant Miquel, que representen moltíssim, i els Àngels. I no són una creació artística, són unes pintures que no surten de la fantasia de l'artista. L'artista no té llibertat creadora, i per això les icones són quasi idèntiques. Les pintures estan feta sobre fusta de vet o de tiler, i tant el dibuix com la tècnica han evolucionat molt poc. Les figures sempre miren a l'espectador, els representen sempre amb els mateixos gestos, la mateixa mirada i la mateixa indumentària. El fons és sempre de color daurat, i no representa cap paisatge. La llum es pinta de tal manera que és com si sortís de la imatge sagrada, i cada color té el seu significat. Per exemple, el vermell representa la sang, l'amor, el sacrifici i l'altruisme. El verd, la regeneració espiritual, el marró, la humilitat i la proverza, i el segle XVII es van començar a recobrir en planxes d'or o plata. Aquesta icona de l'anunciació es venerava a l'església greco-ortodoxa Doms, a Síria, i és un testimoni silenciós del dolor i el patiment dels cristians en molt llocs del món, i a l'hora un testimoni de fer. Va ser profanada pels terroristes de l'estat islàmic quan van en veí la ciutat, i té tres forats causats per les bales, i encara té una de les bales inscrustada a la pintura. No s'ha restaurat per recordar els milers de cristians que estan sempre perseguits. És una icona que parla de l'església necessitada, i per d'una veu aquesta església s'ha organitzat aquest palagrinatge, que ja ha visitat molts llocs d'Espanya. Aquí, a la nostra diòcesi, ha estat a les parròquies d'Abrera, Martorell, San Vicenç dels Horts, Castell de Fels i a la Catedral de Sant Felip del Llobregat. Si voleu veure icones i sentir-vos com si estiguessin guadins d'una església ortodoxa o cristiana oriental, podeu anar al Museu de Montserrat, on des de l'any 2005 s'exposa una col·lecció única a Catalunya formada per 160 icones vizentines i eslaves, quedat en del segles XVIII, XIX i XX, i que provenen quasi totes de la col·lecció particular d'en Josep Joan Bruguera. És una col·lecció espectacular, que agrupa les icones en dues sales, que reprodueixen l'atmosfera càlida i de llum d'horada de les esglésies vizentines. En aquestes dues sales es troben quatre àmbits, el primer dedicat al pantocràtor, la figura de Déu, el segon dedicat a la divina litúrgia amb imatges de la crucifixió, el tercer dedicat a la mare de Déu, i el quart als Àngels i als Sants. Hi ha icones gregues, turques, romaneses, cèrbies, i fins i tot alguna de Síria, però la majoria són russes, i es van comprar en mercadillos quan es va desfer l'Unió Soviètica. Moltes estaven penjades a les cases particulars, on eren venerades, tocades i besades pels seus propietaris. La més antiga és un pantocràtor rus del 1520, però la majoria són del segle XVIII i XIX. També n'hi ha de contemporànies, i és precisament les més modernes, les que es consideren més valuoses, perquè són més fidels als originals, més autèntiques, i les més antigues tenen influències italianitzants. Tenen més interès antropològic que artístic, ja que són reproduccions de les icones dels grans artistes fetes abans de la caiguda de Constantinople. Aquestes icones antigues estan a Caterals i Museus, sobretot a Rússia. Les peces de Montserrat les van fer monjos anònims, que intentaven copiar, de la manera més fidel possible, les icones originals, però és una grata sorpresa, aquesta atmosfera que us transportarà a les iglesies de l'Orient Cristià. Us aconsello que, si aneu a Montserrat, després de venerar a la Moreneta, entreu aquesta secció del museu. Ben segur que no us empanadireu. Ara parlarem de la trobada arxiprestal. Encara que aquesta notícia va sortir el full dominical del dia del Domenja de Rams, la vull explicar aquí per aquelles persones que habitualment no llegeixen aquest full, que cada domenja edita la parròquia. Va ser el dissabte dia 2 de març, quan va tenir lloc aquesta trobada arxiprestal al parc de la Torre Blanca. Cada any, les parròquies de l'Arxiprestat, Sanfali de Llobregat, Sant Joan d'Espí, Castell d'Isbal, Esplugues, Molins de Rei, el Papiol i Sant Just desvern feien una sortida conjunta a un lloc d'interès cultural, on es feia una visita a un monestí, a una catedral, i es celebrava una missa amb tots els mossents. Després es feia un dinar de germano, i així la gent podia confreternitzar una mica. Recordo particularment la sortida a Tarragona, amb una magnífica explicació que ens van fer de la catedral. Aquella catedral que jo he explicat moltes vegades, però aquell dia vaig aprendre moltes coses. Durant la pandèmia, aquestes trobades, com tantes i tantes coses, es van haver d'interrompre. Però aquest any, el parc de la Torre Blanca s'ha fet aquesta trobada una mica especial. Ha sigut una trobada caminada, seguint el lema del Cino de Camina Junts, i de Sant Just ja han participat unes 30 persones. Cada parròquia podia arribar de la manera que considerés-ho portua al parc. Nosaltres hi vam anar amb trenvia, de fet el parc el tenim a tres parades. Allà hem esmorzat, cadascú el que portava de casa, i també coses que cada parròquia ha portat per compartir. Els de Molins de Rei, per exemple, han portat coca, i nosaltres hem portat vegudes. I hem estat compartint uns moments. Després hem anat a la gruta de la mare de Déu de Lourdes, que hi ha en aquest parc, i hem fet una pregària d'introducció al Cine de, aquella pregària, que ja coneixeu, de Sant Isidor de Sevilla. I després, caminant tots junts, hem anat fins a la Catedral de Sant Feliu, passant no per la carretera, sinó per carrers interiors del poble, per donar més la idea de que era un peregrinatge. A l'església ens han donat un número cada un, i així hem fet uns grupets, o sigui, tots els que tenien el número un, tots els que tenien el número dos, érem cinc o sis persones de diferents parròquies per poder anar explicant com es va treballar en cada parròquia, i es treuen les conclusions. Tothom quedava molt admirat que la nostra parròquia, que és molt petita, haguéssim fet cinc comissions. Després ha fet l'eucaristia, presidida pel nostre visbe Agustí Cortés, que tenia a un costat l'Arxiprest, mossèn Xavier Mangol, rector de Santa Magdalena d'Esplugues, i a l'altre, Miguel Ángel Jiménez, diàca permanent, que potser coneixeu perquè d'adolescent havia viscut a Sant Just. I llavors també van consalabrar diferents rectors de les parròquies, mossèn Xavier de la Nostra també hi era, i una coral de Santa Magdalena d'Esplugues va animar els cants. Aquest ha sigut el primer pas del Sino de fet el nostre Arxiprestat, una jornada molt profitosa de convivència i de camí en comú. Ara el tercer tema és sobre els pescadors del Senegal. El meu avipatern era mariné de professió. Estava embarcat la major part de l'any, i havia visitat quasi tots els ports del món. Quan va néixer el meu pare, ell estava a Nova York, i quan va tornar a Sant Just el meu pare ja tenia un any. Després va fer un altre viatge i va decidir de deixar la seva feina per quedar-se a terra, ja que no volia que el seu fill creixés sense pare. Però el mar i els vaixells era el seu, i cada diumenge baixava el moll amb el meu pare, que era un nen petit, i allà parlava amb els altres mariners, alguns coneguts seus, i veia els vaixells. Aquesta vena marinera, la d'haver adat jo, doncs m'agrada veure el mar, sentir la seva remor, i visitar les exposicions del Museu Marítim, aquest magnífic museu marítim que tenim a les Dressanes Reials, que va fer construir el rei Pere III al segle XIII, quan els vaixells catalans dominaven tot el Mediterrani. El mes passat van explicar l'exposició jo de petita en Abra Sempre el Moll, títol que em va recordar el meu pare que de petit anava a quedar a domenjar el moll. Aquesta exposició ens la va explicar l'armadora d'un dels vaixells de pesca de la Barceloneta. L'armador és la persona que s'encarrega que el vaixell no hi falti res, no vol dir que vagi a pescar, sinó que s'ha d'encarregar de la intendència dels papers, dels permisos per anar a pescar, dels impostos, dels estris que necessiten els pescadors, etc. I en uns penells ens anava explicant que abans les dones només s'ocupaven de reparar les xarxes o de portar el peix a vendre. Ara, de xarxes, ja no queda cap a la Barceloneta, però sí que hi ha moltes peixateres. I, a més a més, ara qualsevol dona pot sortir a la mar, pot ser pescadora, cuinera, capitana, no estramo... I així veiem en uns penells com ha anat evolucionant la vida dels pescadors a bord i de les dones en particular. En un dels penells veiem uns nois negres i les lletres que diuen Barça o mort. I ell ens explica que en aquest penell no hi ha cap dona, però que l'havien volgut posar per explicar la vida d'aquests nois. Aquests nois són de Camerún, Serra Leona, Guinea, països del golf de Guinea a l'Àfrica, que viuen de la pesca, però a poc a poc hi han anat els grans vaixells del primer món, xina, de Rússia, de Corea i també espanyols, que pesquen anàigues territorials. Sí, però que són tan properes a les seves aigues que els hem deixat sense peix, o sigui que nosaltres, els del primer món, els hi hem robat la feina. No tenen cap altre mitjà de vida, allà no hi ha indústria, ni hi ha una gran agricultura. Llavors pobres emprenen l'aventura de venir a Barcelona a buscar una vida digna. Per això el titular és Barcelona o mort. Ells saben que el viatge és difícil, molt difícil, que han de passar per moltes dificultats, i que potser moriran i no arribaran mai a Barcelona. I bé, quan arriben aquí, que es troben? Es troben en una societat que els refusa i que no els ajuda. Són nois que tenen un ofici, són pescadors professionals, pescadors que fan falta a molts dels vaixells de pesca, tant a la Barceloneta com a altres poblacions de la Costa. I malgrat que tindrien una feina remunerada i que farien molt ben feta, perquè és la seva, no els poden contractar, perquè no els hi donen ni permís de residència, ni permís de treball. Ella en coneix a alguns, i li agradaria molt de contractar-los. Doncs alguns vaixells estiran cacada a terra perquè no hi ha relleu generacional, però no ho pot fer. No se la pot jugar de contractar un pescador il·legal. Alguns ja fa més de 6 anys que me'l viuen aquí, davant dels nostres nassos, i no en fem ni cas. Ara ens hem tornat tots molts solidaris. Tots volem ajudar els ukrainesos. Pobrets, estan passant una guerra, sí, això és veritat. Els hem bombardejat les cases, els tenim que acollir, i de fet els hi donem moltes facilitats. Escolaritzem els seus nens, posquem traductors que els puguin ajudar, recollim robes, diners, medicines, i els hi donem el carnet de la Seguritat Social, papers de refugiats i papers de pogar-se estar aquí. Fins i tot n'hi ha alguns que ja han tingut la possibilitat de fer-se autònoms per continuar desenvolupant la professió que tenien a Ucrania. Tot això està molt bé, sí, però és que els nois de Camerún, aquí hem deixat sense feina, no els hi donem res. Ells no han passat per cap guerra. No són refugiats polítics, però nosaltres, els del primer món, els hem robat la feina, i els hem deixat sense futur. I ens quedem tan tranquils, perquè esclar, els rants vaixells no pesquen a les seves aigues. No cometem cap infracció a nivell internacional, però ens hem convertit en uns lladres de feina. I per culpa nostra, aquests nois s'arrisquen a venir a Barcelona. I després aquí només toven dificultats quan podien treballar en el sector que ells coneixen i on te fa falta molta mà d'obra. Fa molta pena que tots no siguem iguals. Ara us asseguro que quan vegi un noi negre arrossegant un carreró de supermercat, recollim ferralla, me'l miraré d'una altra manera. Avui a l'apartat d'Història parlarem del nostre campana i les nostres campanes. Quan vaig preguntar a la Glòria Ripoll i a l'Alexandra Fontóva si recordaven com era l'altar de l'Església abans de la Guerra Civil, ells no se'n recordaven massa, però sí que se'n recordaven molt bé de com van baixar les campanes del campana per endur-se-les. Suposo que molins de rei hi perfondre-les per fer materials de guerra. Doncs per això avui m'agradaria parlar de les campanes. No sabem quan van començar les campanes, però sabem que se les coneix des de fa milenis. No sabem el seu origen, però s'han conservat campanes a China, quedant d'uns mil anys abans de Crist. Són els gongs i els símbols, que es van anar transmetent a totes les cultures de l'Orient mitjà i d'Egipte, i també hi ha referències a Grècia de l'any 850 abans de Crist. D'haurien arribat a Europa amb l'imperi vizantí quan Sant Paulí visva de Nola, i va portar a Barcelona el culte de Sant Justi Sant Pastor, les va introduir a la regió italiana de la campània, i d'allà es van anar escampant per tot Europa. Veiem que la campana és probablement l'instrument més estès arreu del món. Totes les cultures han fet servir les campanes per anunciar festes religioses, actes cívics, grans esdevenients, catàstofes, i fins i tot de limitar territoris que es podien delimitar fins allà on se sentia el toc d'una campana. A Catalunya tenim campanes lligades a la religió, però també tenim altres que tenen finalitats civils. Hi ha moltes esglésies que, històricament, havien tingut dos campanars, un dus civil i un altre dus religiós, i en cas que n'hi hagi un i prou, sovint té dues zones ben diferenciades. A l'església es fan servir campanes per anunciar el començament dels oficis religiosos, les processons, la vigília d'una gran diada, les defuncions, els vateixos, els inicis de les processons, les campanes, segons els usos civils, serveixen per anunciar els atacs a la població, els incendis, les catàstrofes, l'entrada d'un rei. Com exemple, podem veure que a la Catedral de Barcelona hi ha un campanar litúrgic que pertanya a l'església i que està format per 11 campanes. La Mercè, la Tomasa, la Dolors, la Gregòria, la Narcisa, la Paciana, l'Angèlica, la Severa, l'Oleguera i la Montserrat. Totes afinades amb una nota musical diferent, i un campanar civil que pertany amb l'Ajuntament, amb la Campana Aulàlia, que és la que toca les hores. La Campana Montserrat s'hi va posar l'any 1998 per commemorar el 700 aniversari de la convlocació de la primera pedra de la Catedral, i aquest nom es va escollir per votació popular. Els nens de la Catequesi de Sant Just d'aquell any hi van participar, perquè jo els hi vaig portar les botlletes on es podia escollir el nom de la campana. Quan el van omplir, jo el vaig tornar a portar a la Catedral. Les campanes, quan no hi havia reloxes, marcaven el ritme de vida de la població. Els campanes vivien al costat del campanar per poder tocar a totes hores. Si alguna vegada pugeu al terrat de la Catedral de Barcelona, encara podeu veure les casetes dels lavabos dels campanes. L'ofici de campaner era un ofici que s'arretava, i anava passant de pares a fills. Un dels últims campanes de Sant Just va ser en Josep Valls, avi de la consola Morós. Ofici va acabar a continuar ensalvat el seu gendre que també feia d'en Terra Morós. Hi ha molts tipus de toc de campanes, però en les rederes dècades, amb la mecanització de les campanes, els tocs s'han anat reduint, i queden, de fet, el toc de missa, el de festa, el de difunts, i totes les hores que toca el campanar civil. A Sant Just també tenim el toc de la Bémerilla. Les campanes de Sant Just es van electrificar l'any 1992, en època de mossèn Anton Roca. Si recordeu el dia que us vaig explicar com era l'altar de la parròquia, també us vaig dir que la iglesia que el va acollir es va construir en aquell període de bonança econòmica que van fer aquesta iglesia tan gran i tan maca, que va ser ben aïda pel rector de Papiol l'any 1571. Aquesta és l'aigua que encara tenim ara, és la que tenim avui en dia, encara que, llavors, teniu un color rugent, amb aquest correspondent campanar. Llegint el calaix de sasta de Manuela Mati de Cortada, a Baró de Maldà, trobem pel que fa el nostre campanar, que ens diu que és quadrat, coronat de marlets en quatre finestrals a punta d'emmelia, i quatre campanes, dues de grosses i dues de petites, una en cada finestral, i a sobre el campanar, en guarniment de fusta i ferro, hi ha les campanes del rellotge que toquen els quarts i les hores. Dit rellotge va ser posat el mes de setembre de 1785. També ens diu que les parets del campanar de les Iglesias són rugenques, però veient el color, aquesta descripció del campanar, ens fa veure que no ha canviat pràcticament res des de llavors, i que és el mateix que tenim avui en dia. El nostre campanar és el més baixat de l'arci per estat. Fa 22 metres i mig. El més alt és el de Molins del Rei, que en fa 47. El desplugues en fa 28. El de Sant Joan d'Espí, 24. I el de Sant Feliu, 40 metres, 20 centímetres. De totes maneres, per nosaltres, és el més bonic de tots. Això és el que ens explica el baró de Maldà sobre el campanar. Però pel que fa a les campanes, sabem que la nostra Iglesia, en l'any 1406, tenia una campana, que la va fer el mestre de fer senys, senys vol dir campana, Pere d'Olivera de Barcelona, i que va costar 20 florins d'Aragó. L'any 1508 el nostre campana tenia 4 campanes, que es conservaren fins al segle XVIII. Dues, les més grosses, eren les millota tota la comarca pel seu sol. I aquestes més grosses es van conservar fins a la revolució de 1936. Les altres no sabem on te van anar a parar. Sabem que les campanes que tenim actualment estan a punt de fer 82 anys. Doncs es van venir quan es va consagrar a l'Església, el bisbe de Tubuna, Montseñor, Fadric Costa, el dia 3 de maig de 1940. No sabem el que hauria de costar, però suposem que van estar pagades per les donacions dels matrimonis, Gaspar Modallell, Gertrúdis Lluc, Franquís Cosants i Paquita Vada, que van donar cadascun 500 passetes. I Per Jaume Melchor i Teresa Vergés i Josep Dalmau i Dolors Vallart, que em van donar 250. L'Ajuntament va arrodonir les despeses, fent una donació també de 500 passetes. Les campanes porten els noms gravats de Gertrúdis, Terèsia, Francísca i Victòria, per homenatjar les seves donadores. Però elles es diuen Justa, Pastora, Josep i Reimunda. Les campanes sempre porten nom de dona. És obvi que es diguin Justa i Pastora, són els noms dels nostres patrons. Reimunda, perquè la mare de mossèn Antonín us deia Ramona. I Josep, suposo perquè Sant Josep és el patró de l'església universal. Cada campana porta en lletí una inscripció, que són les clàssiques inscripcions que porten moltes campanes. Cada campana porta una inscripció en lletí, que són les clàssiques inscripcions que porten moltes campanes. Vensut el poder de les tenebres llou a Déu. Restablert el culp de públic, crido el poble, que fan al·lusió a les disfreccions que van sofrir els anys que no van poder sonar a causa de la guerra civil. Recobrada la meva veu, anuncio als nou nats i ploro pels que moren. I restaurats els pietosos costums del poble, alluny les tempestats. Les campanes de sobre el campanar, amb el suport metàlic, són les campanes civils que toquen les hores. El nostre campanar es mereix que retoquin el mural que hi ha a la plaça d'Antoni Malaret al carrer de la Creu i que posin en el skyline dels edificis del nostre poble el campanar. No en va, és el més emblemàtic i antic de tots. Jo no sé per què se'l van descuidar. I les nostres campanes es mereixen una conferència com la que van fer a la plaça de Santa Madalena d'Esplugues l'any passat, on van venir els campaners de Sant Felívi des Pereguera i juntament amb el net de l'últim campaner del poble van explicar els tocs de campanes i la seva funció religiosa i social. Així com algunes anècdotes particulars de les campanes d'Esplugues. Si hi ha algú del centre d'estudis en justícia que m'està escoltant, tinc contacte amb aquests campaners per si s'animen a organitzar aquesta conferència. I si ens voleu tornar a escoltar, estarem molt en antena al proper dissabte a dos quarts d'onze del matí, mentre tant aneu escoltant les campanes.