Veus Parròquia del 25/9/2013

Béus de la parròquia! El programa d'informació i formació humana i cristiana de la parròquia dels sants Justi Pastor de Sant Lluís d'Esvern. Benvinguts, oïdors de Ràdio d'Esvern! Béus de la parròquia, estrena avui un nou espai, 50 anys del concili Batica II. Amb aquest magníficat cantat pels jugues de TZ, donem pas a aquest espai nou que ve a commemorar modestament, però també en tota seriositat, aquests 50 anys del començament del concili Batica II, va començar en 1962, pràcticament en 1963, per tant 50 anys el 2013. Per tractar de l'importància del concili en la història de l'Església, no solamente en aquell moment, sinó la trajectòria i posterior aplicació del concili, fins i tot la visió de futur que aquest concili ha marcat per a l'Església, però sobretot per a molts dels cristians que el van viure, que van seguir, etc. És per això que volem dedicar més 8 o 9 sessions d'aveus de la parròquia d'aquesta temporada de 2013 o de 2014. Per això tenim els contractulis habituals del nostre equip, Ben Trobada i Mapariques, i Lluís Maria Domérek. Ben trobats. Molt bé, gràcies, Lluís Segura, conductor d'aquest programa, i segurem ja el primer convidat d'aquesta sèrie d'emissions. Joaquín Gomes. Déu-me'ls ho ara. Molt de gust estar aquí. Joaquín Gomes és un corroborador tradicional en aquest espai, però el tornar a co-dirigir, diguem-ho així, la visió en el concili durant aquest curs, ell es presentarà d'una manera més particular. Fa il·lusió, però, del concili, primer, perquè, com has dit, Lluís és bàsicament important, molt important, per a l'Església. Acabes de dir, ara, el papa francès que el concili és irreversible, el que va significar, i també perquè, com a negre personal, va resultar que jo era bicarit d'aquí Sant Just, ja feia anys, escrivia també articles de diverses revistes, especialment al cervell, però sempre n'hi ha algú que va denunciar a l'Usana ofici i van enviar una notificació a l'Osora de Gregorio Moderego, que va enfadar perquè haguéssim fet la denuncia. I una de les coses que deien en aquesta notificació és que no fessin estudiar etrologia, encara que jo ja havia estudiat. I llavors vaig aprofitar això, perquè una mica ja feia molts anys que estava de bicarit d'aquí, per anar a Roma a fer el doctorat amb etologia, i va aconseguir que hi vaig anar exactament o comunçament del concili, i pràcticament durant dos anys vaig estar allà, i resulta que de la testis no em vaig fer res, però el que va ser seguir el concili d'alguna manera, pot dir que em vaig especialitzar en aquest tema. Ara mateix s'acaba de publicar un llibret reproduint les cròniques que jo vaig fer durant aquell temps sobre el concili. Molt bé, doncs moltes gràcies per aquesta explicació. No solamente durem fer, sinó que podem ampliar-la. Jo quin gomis va ser, també, un monitor de molts dels nois que corrien, perquè jo a poble aquell temps vam anar colant-nos en ells, i jo en soc un cas vivent, que diria la cançó. Endavant, Ima Colada. Bé, doncs senyor Gomis, jo crec que ens interessaria conèixer una mica que ens expliqués en quin context social, polític i eclasial, doncs es va programar i es va endagar el concili bàtica. El fet decisiu és que s'arriba el codi a Joan 23, contra tot pronòstic i tota espera. L'elecció de Joan 23, a l'any 58, tenies de tantes 6 anys, una mica després del pontificat de vius 12 extents autoritari, era com una elecció d'un papa que no es valorava massa, en deien un papa de transició. A poc temps, és molt característic de la seva manera de ser, va dir, va pensar, la iglesia està estancada, cal una renovació. Jo no sol no ho puc fer, convocaré un concili. I d'una manera absolutament inesperada, en una reunió amb uns quants vispes cardenals que eren a Roma, va dir això, convocaré un concili, perquè vinguin tots els vispes i es revisi l'actuació de la iglesia. Això els produeix amb una situació social, però deies també, o sigui, tota situació social és important, que som grans, o recordem, però molts no la coneixeran. Era el temps que se'n deia de guerra freda, la oposició total entre, sobretot, Rússia i Estats Units, la lluita anti-comunista, favor anti-comunista, que contagiava també a l'església, una situació que a més a més a Espanya encara és qualsevol, era temps de franquisme, i per tant era una situació de tancament total. En aquesta conjunt de fets el concili es presentava com una possibilitat de canvi, encara que molts no careien que fos així. Només una pregunta que em té bastant inquiet, i és que ja ho sé que és molt difícil fer aquesta pregunta, però com se li va acudir en el Joan XXIII, en el papa Joan XXIII, ara dintre de poc el farançant, aquesta idea de muntar un concili, perquè no és senzill. No és senzill, per això ja ho vaig sentir. Menys en els moments que estàvem passant? La residència entera, la residència de capellans, però que el col·legi d'Espanyol estava a plaer i vaig anar a parar un col·legi Txec, que aquells temps no n'hi havia, de capellans Txec i d'allà, hi havia un monseñor de la Cúria, molt piedós, però vaig sentir que deia, ha estat un quart d'orre de bogeria del papa. Era absolutament inesperat. Ara, en preguntes, té una explicació al fons. Joan XXIII era una persona molt aficionada a la història, més cateola que era una historiadora. I ell sabia que, en la història d'Oicoge, els grans moments es vien resolt, que es vien amb pes, fer un pas de demanda a través dels concilis. I per això va pensar això, que vinguin tots dos dies, perquè, clar, feia molt temps que no se'n feien, de considerar una cosa inesperada. I cal reconèixer que la majoria de gent de la Cúria romana pensaven que això, que no se'n sortirien, que seria un desastre. Com a anècdota, que la giura, és que l'inauguració allà, la vasílica de Sant Pere, estaven en tot preparat per rebre els lligues, però pensaven, els de la Cúria, que vindrien molts menys dos que hi van anar. I el moment d'inaugurar o aconseguir aquell 11 o 12 de matí, o la gran missa, llargíssima i pesada, van bé de fer, improvisadament, unes tribunes, les bandes, perquè van anar-hi molts més dos dies previstos. I via com un... la idea de Joan XXIII, va suscitar un interès en tots els dies. El concili estava mal preparat, això es va dir. Però, llavors, aquestes ganes de participar-hi, de buscar nous camins, va fer que els nens, a mi de Casnava, el desenvolupant, són quatre anys, encara a les sessions, de ser en casa trimestre, l'últim trimestre de l'any, van anar representant una revisió de tota la situació de les creixis. Per què dius que estava mal preparat, però que va començar bé? Una és una de les característiques de Joan XXIII. Ell és un home que respectava molt la llibertat, que el tenia una gran confiança en Déu. I va pensar, jo no cal que m'hi fiqui, que ho vagin fent, i ja ens en sortirem. I llavors, de fet, els documents que havíem preparat, com a nac d'un altre personal, la residència on vivia, hi havia vàreus capallans que eren secretaris de vivis, algun sobretot d'Amèrica Latina, hi havia els precedistes uns grans papereres, i trobaves allà quantitat i quantitat de papers dels documents que havíem preparat, i que els 15 dies van dir això, no serveix, s'ha de fer de nou. O sigui que va ser el fet de reunir-se i de trobar-se allà que va anar empanyant la cosa. I un altre aspecte és clar, encara que la situació comuna de l'església, llavors, fos bastant estancament, bastant tancada, hi havia certament moviment, tant de teòlegs com de comunitats com de moviments, per exemple, la Joc, etcètera, en què havien anat treballant per buscar una imatge nova renovada de la IQA. Jo tindria en aquest moment dos preguntes a fer-li. Una, doncs, si tots els visbes anaven amb entusiasme, o hi havia visbes i cardenals, qui anaven una mica reticents, diuen, a veure, amb què acaba tot això, se'ns desmuntarà, i perdó, de la paraula, el tinglado que tenim muntat, és a dir, i van anar amb ganes i amb ingenuïtat, o va haver-hi gent, o va haver-hi visbes i representants de l'església, que anaven una mica d'ungles, o és una qüestió potser una mica... Sí, no, no. Va ser, diguéssim, la sorpresa inicial, que els que l'havien preparat, sobretot la curia romana, el sector més conservador, pensava que passaria ràpidament els documents que havien preparat, que eren una mica repetits el mateix. És curiós que, en el discurs inaugural, que, com em va explicar, confessava com llifa després d'una missa molt llarga, i que, a més o més jove, després, també el comte d'efectes tenia, o d'efectes de que se llargava molt, llifes una mica i ja estàvem a mitja de dormir. Però... i més vada allà, va dir tres coses bàsiques, que per repetir el mateix no calia fer un concili, que tenia de ser un pas endavant d'anar de renovar-hi coses, i, sobretot, no per condemnar res, sinó per donar vigor a les comunitats qüestions. I després, també, un pas endavant vers l'acostament amb els altres qüestions d'altres confessions. I per això hi havia aquests dos sectors, i aviat, la gent pensava, els periodistes sobretot, pensaven que aquesta minoria, aquesta part de ells que pensaven que no serviria de res i que seria una repetició del mateix, semblava que era la majoria i va resultar la minoria. En canvi, els vies que venien de fora van resultar la majoria. Tinc aquí els números d'una votació del final d'aquesta primera sessió, que va ser decisiva, en el qual 1.368 voten a favor de la renovació i 822 voten a favor de la continuïtat de conservació de la colla. I, a mi de què passava a Concili, la part, diguéssim, renovadora, va anar guanyant, i la part, diguéssim, més conservadora, va anar arrendint-se la situació. O sigui que dels conservadors, alguns es van convertir. Sí. No va perdir-ho del tant. Ja està. Té una segona pregunta. La segona pregunta era, una mica, quines són les línies mestres d'aquest Concili, quines van ser els temes cap d'als més importants que es van treballar? Això és una mica el que, durant tot el curs, es anirà repassant. Bàsicament és donar importància a la igreja com a poble de Déu, no tant que tot ve donat per autoritat, sinó que, a realitat, vivent de les comunitats i els cristians han de tenir un ràdio més important. De fet, com que això que deia que els documents preparats van ser rebutxats, van escollir per començar el de la litúrgia que era el més ben preparat. I una nit que hi ha és significatiu. La litúria va representar un canvi i, en la manera de celebrar, un donar molt més importància a la participació dels cristians, un acostament a el que havia estat també la manera de celebrar d'altres comunitats cristianes, etcètera. Hi havia una pregunta que et volia fer. La transició de Joan XXIII en el que el va seguir, era Paul VI, com va sentar l'esclésia en aquell moment? Perquè el concili no estava acabat, encara. Només havia fet una sessió, només havia començat. Exacte. Per això, i a més a més, el concili, el primer de la sessió, que va començar l'octubre o desembre, el papa ja sabia que estava... El 52, 62. Estava, tenia càncer. Va començar l'octubre del 62 i el Joan XXIII va morir el juny del 62. 63, potser. El papa Joan XXIII va morir el juny del 63, potser. I el 163, sí. Després d'escriure l'encíclica Pàxim Interès, que és una que va obtenir un ressò mundial, i de fet s'ha dit que en un moment de la mort de Joan XXIII va ser un moment culminant de fervor i de veneració, però que és de prestigi, també, de poc i que és... Allà, quan el fet de la mort de Joan XXIII, aquest sector, diguéssim, més conservador, més oposat, tenia l'esperança de que se legís un papa que retardés el concili i que una mica tornés una mica tot com estava abans. D'una manera ràpida es va legir a Pau Xiger, perquè era una persona més ben preparada dels que es consideraven possibles, i en el mateix dia de la seva elecció va dir que el concili continuaria. De fet, el d'anar era molt diferent, i Pau Xiger va respectar la llibertat dels visus, però va intervenir més en la realització, en la manera de portar-se una part positiva. És que una mica el concili, els visibles es van reunir, com si fossin uns parlamentaris en un país, imaginem, subdesarrollat, que no tenien ni idea de com funcionava. Allò, que gairebé 2.000 persones venden reunar i tractar els temes, el començament era ser allà d'acaba, no s'acaba mai. En canvi, Pau Xiger va servir d'un ar i més un sistema de funcionament més eficaç. Ara, el procés de Pau Xiger era que no semblés que la majoria renovadora i la minoria conservadora, els renovadors dominaven sobre els conservadors, i per això en alguna situació, en alguns casos, va intervindre per moderar els propostes que hoy semblaven excessivament renovadores. No tothom, potser per la mateixa marxa del concili, va acceptar les conclusions que era de posar del dia i aquesta renovació, encara que fos aprovat al concili. Va haver-hi sectors, aquí potser caldrismentar, el daubisba, Marcel de Febre, i altres, potser no tan evidents, perquè també existeixen, que van presentar una afrontament, una resistència als canvis, i que després, al llarg d'aquests 50 anys de res, s'ha demostrat que tenien la seva força. Es pot dir que el concili encara resta una part de la seva aplicació. Quines, anirem descartant al llarg de bany, de l'actual d'aplicació dels documents conciliars i de la vida de l'Església? Això que hi ha, aquest grup, que aquí, diríem, el nostre país existeix poc, amb té poca força, deu posició afrontar el concili. Curiosament és on a més de França hi ha algun altre país. Ara hi ha la resistència, diríem, passiva, que abans d'ahir hi va haver bisbes, alguns d'ells que fan convertir plenament, o si és el concili, altres a canvi, altres bisbes, el sector, l'equesia, van tenir una mica d'aposició de passivitat, no? De dir, bueno, han decidit això, ja ho anirem fent, doncs hi ho posem, però a una aplicació, diríem, tenen això. I, llavors, això és el que ha perdurat, no? Que sobretot aquí, Catalunya, el concili, es va rebre amb un gran entusiasme, amb un gran desig d'aplicar-ho. Ara, si a mi del temps es va passant a una situació més, diguem-ne, de menys verbòria, menys entusiasme, és que, de fet, es pot dir que hi ha aspectes del concili bàsics amb la línia renovadora, que han quedat no tallats, diríem, però poc, poc aplicats, poc desenvolupats. Molt poc desenvolupats. Això mateix. És el futur, perquè tothom que marra el concili sol acabar el seu discurs o la seva intervenció, dient que el camí continua obert. És cert, això? Bé, avui el papa Francesco ratificava, però en quin sentit queda el futur obert, a l'aire del concili? Jo recordo que... havia d'haver-se acabat el concili. Hi ha uns historiadors, per exemple, on Manjo de Montserrat, el pare d'Ilaria Reguell, que és un gran especialista en la qüestió, i que, a més, està vinculat també en Sant Josep Verne. Doncs deien que els concilis, en la història, tarden d'aplicar-se. D'alguna manera és excessiu, que significa de canvi, de renovació, que és concret i amb unes reformes de poc temps. Per exemple, algun aspecte de la renovació vitúrgica, que halla de passar del llatí a la llengua habitual, que el cap allà s'ha d'hebreix de cara a la gent, perquè hi hagués més participació en els cants, etcètera. Això són coses concretes que són fàcils de fer. Això és un aspecte més profund de renovació, de més acostament al que és la paraula de Déu, la Evangel·li, d'una organització de la equègia més democràtica, de valorar més la funció de la dona dintre de la equègia, etcètera. Això és allò que fa el papa actual. Diu que és més important el canvi d'actitud que no les reformes concretes. Aquest canvi d'actitud és el que queda obert, jo que molts esperem que segueixi endavant. Podem fer una roda ràpida? Algú encara té una pregunta? Hi haurien moltes de preguntes, però és una mica el que deia que s'anian desenvolupant al llarg de l'any. Potser ens quedaria que ens pugués explicar una mica més com va viure vostè a l'estall, allà, poder participar o almenys estar pendent del que passava. De quina manera vostè com a persona i com a capellà, en aquell moment, l'hi va influir, l'hi va impactar o... Ja ho he dit, vaig, vaig i va dir-m'ho. Perquè era, per exemple, recordo que hi havia reunions de vives i de teòlegs, i, curiosament, hi podies entrar fàcilment, només portant un pegue de carrerités una mica i trobaves... Però sempre, en aquell temps, quan es va fer el concili, tant els vives africans, com els vives d'Amèrica i a Llatina, ningú els hi donava importància. I veies que compareixien aquelles reunions i tenien una paraula de dir, i eren persones absolutament senjilles, i donaven una altra imatge d'aigua i qeja que teníem. No, no. La pregunta que tot el rató m'està sombant a les orelles, això realment té una continuïtat, tindrà una continuïtat, serem capaços d'estirar-ho endavant. Vols dir el bòtic a segon o el bòtic a tercer? El bòtic a segon, perquè s'ha d'acabar. Jo penso que, per exemple, que representa actualment el papa francès, que confesso que en sou quartiar, i per dir-ho així, es passa amb el concili. Sí, en comprensible, sense el concili. I són idees, són passos, que el tenen... són llavors, que ja penso que aniran creixent, són idees i han extendit, bastant-se, no trobament amb el que diu una persona que això no tindria, una excessiva importància, sinó amb què és una cosa que per a l'aigua està acceptada i s'ha de conduir endavant. I farà falta un altre concili per posar d'acord els visbes o la influència del papa s'anirà...? Això ja no és dues opinions. A la majoria penso que encara abans d'un altre concili hi ha encara un camí per recórrer conduïda pel papa. Doncs molt bé, moltes gràcies, Joaquim Gomir. He estat un plaer tenir-te aquí de nou. Segurament, si ens fallés algun dels convidats... No, no, no. Que no fallaran, no ho sé. Potser... Hi ha una bona llista de gent que en saben. Veus a la parròquia, amb aquest segon concili, es repetirà aquest mateix dissabte a dos quarts onze del matí. Moltes gràcies a tothom. I moltes gràcies. Gràcies.