Veus Parròquia del 27/4/2022

Bona tarda, amics suïdors, de Ràdio d'Esber, amb tots vostès, veus de la parròquia! Com un cop al mes, a la Montse Giró presentem el nostre programa paraula viscuda! Bona tarda, Montse! Bona tarda! Si la nostra convidada és la Janira Romero Girón Merino, ell és nascuda Sant Just, o sigui que és Sant Just en què... Derrel! Derrel, derrel! I també la seva escolarització va ser l'Escola Montseny, que va ser a la lloc de la informació. Totes les vivències d'infància i joventut són d'aquí del poble. Ell va estudiar escultura, que és la seva professió, que és relació amb tot el que és art. Exacte. Aquella, doncs, fa, o sigui, l'esculptura és una donació també, no? Ja n'hi ha, fer una escultura per un altre és una donació. És un compartir. És un compartir. Sí. I també, o sigui, també ho comparteix donant classes aquí que en Gina està. Exacte. O sigui, que és una persona, en aquest sentit, poder-hi generosa. I també el que li agrada molt és muntar les exposicions. Vol dir que l'art, la creativitat, va amb ella si forma un part de la seva persona. És una cosa que li agraïm molt. La Génira, quan li vam dir... A veure, digues alguna cosa que tu has llegit, has sentit... Incluso a vegades ens ha vingut alguna persona que havies donat pel·lícula, però ens interessa aquesta paraula viscuda. La paraula viscuda és quan el no el llegeix. A veure quin llibre, o quina cosa, és el que l'havia cridat l'atenció. I ens va triar un llibre que certament sent molt bonic, sent un llibre que jo diria que és profund, doncs té les seves intrícules. El llibre es diu, Cartes a un jove poeta. Està escrit per Renier Maria Rilke, que és un poet alemant, no? Sí. I aquestes cartes no són ells criu fent resposta amb unes cartes que rep d'un xicot que vol ser poeta, també, i que li demana consell. Les respostes del Rilke sempre són respostes a les preguntes que es fa aquest xicot sobre temes determinats. Entre ells, la solitud, l'amor, la cosa entre pares i fills, entre l'amor, entre home i dona, entre les seves creences, perquè una de les cartes li diu que ell sempre porta dos llibres. Li recomana dos llibres amb el copus, que es diu copus, aquest xicot que li escriu, que un és la Bíblia, i l'altre són Jomson, em penso que és, o Jacopson, o Jacopson, o així, que és també una altra poeta. I després parlarem d'una cosa d'aquestes, però la nostra pregunta primer és per la Janira, que diu per què m'estria aquell llibre. La pregunta del millón. De fet, clar, hi ha tants llibres, que et diuen que en triïs un, i comences allà a donar voltes, i no sé per quina raó, exactament, però em va vindre aquest. I suposo que és perquè quan la primera vegada que el vaig llegir, em va impactar, em va impactar per el que deies, l'Ina, de profund. Sí, és profund. Però és profund des d'un punt que és curiós. No és una novel·la escrit expressament, no és una obra que Ril escriguis amb l'idea de compartir-la, sinó que era un consell que li donava a un jove possible poeta que li demanava opinió. I allà, desenvolupen unes converses. I són aquestes converses, ho trobo molt humà. És un llibre molt humà, que parla per mi té un lligam molt clar amb la espiritualitat, des que el punt d'unió seria la creativitat, el crear. Ell li diu una de les, amb una de les respostes que li fa, que li diu que ell no és qui per criticar la obra del poet aquest, o sigui, del xicot aquest que li escriu. I que també li diu, si vostè té... i aquí podríem dir la necessitat que tenen les persones de l'art, de trobar la vellesa amb les paraules, amb el que sigui, no? I aleshores li diu, si vostè, perquè és molt ceremoniós, segurament és d'aquella època, perquè això és de primers del segle XXI o XX, no? Vins serà, perquè era a mi el mort, el XXVI. I li diu això, i parla de vostè, i li diu, si vostè té necessitat d'escriure, escriu-hi. Però té que ser vostè el que tingui aquesta necessitat d'escriure. I això és, potser, la primera carta. En cada una de les cartes troba un puntet. A veure, tu, si vols anar dient, la Montserrat escoltarà. Per mi, bastant important, quan li demana també consell, com vol una crítica, li faràs les reflexions típiques, o bueno, típiques, no? Si no, la reflexió de dir, per què vols que algú de fora et digui què busques, la provació que et diguin, què tal, no sé què, i ell fa tota una reflexió i, al final, m'agrada molt la frase de... Perquè una obra d'art no es pot tocar amb la crítica, no es pot tocar, es pot sentir amb el cor. Això, a mi, és quan et va portant... Et va portant, sent un artista, et va posar en vietat, és un artista. Però com qualsevol persona, encara que siguem parlant de la Trialina, a la cuina. Si pots estar cuinant, i en aquell moment pots tenir una experiència meravellosa, que estàs inventant, creant, i un dia has estat acut posant, no sé què, o t'equivoques i, uau, mira això, quin... A mi és d'una tota. Aleshores, si ho haguessis pensat o miressis i a l'altre li agrada, això estaria millor. I quina és la finalitat de crear? Aquí és un jo crec que rilke li el porta més endins quan diu... És com una necessitat per tu. Per tant, si tu, realment, la deixes fluir com sigui i la treballes, perquè també parla del treball, de l'esforç, de moltes coses, i li dones allà el seu camí, no busquis la provació de fora. Si realment teu i allò que compartixes és teu, és una obra d'art, ja. El que ens jutgem són nosaltres mateixos, i creiem que ens jutgem els altres, per aquí és una marca. Perquè si es fa pensant amb l'altre, no estàs expressant allò. L'artista no estàs expressant el que sent. Exactament. I l'altre ho interpretarà com vulgui. Exactament. Sí, aquí el punt de la autenticitat, que també ho toca molt, que és autèntic, és algú quan neix de tu, diuen pàpid de tu, i entrem en el tema de la soledat. La primera carta, aquest, li va contestant de diferents llocs d'Europa, perquè li contesta des de París, li contesta des de Roma, li contesta des de Alemanya, i al final de tot li contesta des de Suecia. Però en cada una d'aquestes respostes que li fa, és això que tu estàs dient. Va expressar la seva opinió sense impulsar-se, però donant una sèrie de pautes que, si les vas analitzant mica en mica, et fa pensar molt. Per això diem que, a vegades, aquell llibre, la Montse va ens preguntar què és el llibre per tauleta de nit. No, és un llibre per disfrutar-lo, també, i per anar llegint-lo poquet a poquet. Jo crec que no estic a llegir de pressa. Amb la primera que la envia des de París, el primer que li diu és això, que deia amb abans, investiga't amb dins teu. Bueno, dius-te, investiguis dins teu, no? I a les sobres també li aconsella, perquè l'altre diu... Jo em digui què és el que podria fer. I és quan li diu això d'aquestes llibres, que és de la segona, que s'escriu des de Villarà, jo, que suposo que és d'Itàlia. Després s'escusa, torna a escriure-li una altra vegada i triga una mica, i sempre s'escusa. I la tercera carta és molt bonic perquè diu... Les sobres d'art són d'una solitud infinita, i això que deies tu abans, parla de la solitud. Sols l'amor, poc comprendre-les. Ja ho has dit, també, que abans hi és xulo, eh? Sí, que aviam és com es tenen diferents traduccions. Clar! Ens encanta, perquè tenen cada una teva, et porta així. És que fa gràcia, perquè aquell llibre està traduït per dos traductors diferents. O segurament més, perquè també la versió en castellà també és diferent de la traducció. I fa gràcia que el llibre que té la Genira, que la traducció és anterior a aquesta llibre que tinc jo, doncs potser el llenguatge és una mica més poètic. Ara veus això que deies, tu tens aquí alguna cosa preparada, no? Això que vam de dir, tu dius, mira, és diferent. La mateixa cosa que jo acabo de dir... Totalment, és que l'Antoni Pasqual, que jo no conec qui és, però té un llenguatge molt més poètic. Canvés molt més antic a la traducció. S'expressaven amb català, o ell també, perquè venia de Sant Poètic, on desconec l'Antoni Pasqual. Però, clar, el que diem també de les traduccions, afinal, estan dient el mateix, però et poden portar al mateix lloc, però les paraules, segons com i per on, pot ser molt més poètic. I això he conservat, perquè vaig fer uns cursos de traductora, i aleshores s'ha traduït en català, té una musicalitat, cada traducció en castellà, i jo sabeu que sóc també en mediocernèguita, i per el castellà no la té. I aleshores és molt bonica, a vegades. I aquí, jo crec que una mica que la Genira em va llegir un trosset, però de totes maneres, el concepte i la finalitat, o el que diu, sempre és la mateixa. I la Montse té unes altres coses, no? Sí, ho tinc en castellà, també, eh? Tinc en castellà. Però sí que hi ha un allò que el creador debe ser un mundo por símismo y encontrarlo todo en símismo y en la naturaleza, la que se ha ido adheriendo. Sí. Sí que... Sí que és per reflexionar, perquè et porta a interioritzar, no? Exacte. Sí, per això d'aquesta connexió, clar, amb l'espiritual, que al final és conèixer-te a tu i a partir de tu a l'altre, i ens porta, depèn, et dic que també cada un li pot portar un lloc totalment diferent, perquè... però sí que et porten dins. Sí. Et fa comparar, per això, de llegir-ho poc a poc. Sí, que no... Les cartes que li respon, doncs, el fan pensar, no? No es fan les cartes de l'agos i de no? Exacte. Ell és molt correcte, quan li contesta, però d'una manera molt sincera. Sí. I crec que aquí també continuacen... Li parla molt des d'ell mateix, és de la seva experiència, no se'n va, del lloc, per complaure l'altre, o per... No, no, no, és d'una manera molt receptica, que li està dient el què, el que ell pensa. Però és xulo, el que pensa. Sí, crec que conec en petitza molt amb ell, amb el... Ah, va, o sí? Es deu reconèixer ell quan era jove i començava, i el que parla, al final, parles des de l'experiència. Ara no sé quina frase ho diu, però hi surt per allà, on de dir res no... Mira, a la casa amb la... Quarta carta, podríem dir, de respostes. Estem dient sempre el mateix. Nosaltres no veiem la carta, veiem la resposta del kelmer. Doncs parla molt de pares i fills. Perquè el... el copus, aquest, doncs, possiblement, també es queixa de la seva vida, de les seves experiències i tal. I n'hi ha una altra cosa que és molt xula, ja que nosaltres al nostre programa es veus de la parròquia. Aquí també veiem que el kelmer també li diu algú referent a Déu. I si em permeteu, diu. I si li espanta, li diu... i si li espanta, li engoixa a pensar en la infantesa, perquè li diu quan... quan sempre tenim records bonics, perquè és com la tristó i l'enyorança. I tot el que és simple i silenciós i va tan lligat aquells anys perquè ja no pot creure en Déu, que és a tot arreu. I aleshores preguntis, estimats senyor Capos, si realment ha perdut a Déu. No és més aviat que no ha arribat a posseir-lo mai? Perquè digui, quan hauria d'haver-lo posseït? Creu que un nen pot aguantar-ho, aquell que els homes tan sols poden suportar en gran esforç? Si oprimeix els encients amb el seu pes? Creu que és possible que aquells que realment poseixen Déu el pèrdi, com si es tractés d'una padreta? No creu més aviat que si algú poseix a Déu només el mateix Déu deixaria que els perdés? D'entrada que no es fica amb les seves creences ni res, és la confiança. Jo aquí veig... Sí, sí, sí, la confiança, la fe, al final sí que... De pensar... Sí, de tenir-ho... Fa tota aquesta reflexió, clar, una mica cap al que busques, no? Per ser humà. Sí. I també té molta relació que, per mi, la espiritualitat es pot lligar més en la religió, es pot lligar amb altres filosofies, és tot un pack i pot anar per moltes passants. Hi ha una frase, no la qual segur que encaixa perfectament amb el tema aquest de què et porten dins, que parla de si restem aquests insilenciosos gràcies a un benaurat mimatisme, gairebé no ens podem diferenciar de tot el que ens envolta. Així que, clar, al final, si tu restes quiet i silenciós observant les teves penes, les teves alegries i no les teves nace, és quan d'alguna manera arribes a comprendre els altres i al tot. I aquí és una... Va com crear uns filets, unes connexions, cap a fer-te preguntes, realment sí, que van més allà del que poden expressar les paraules. Aquí, avui en dia, nosaltres sempre ho mirem, d'explicar les coses, però hi ha coses que no es poden explicar. I una seria la sensació que et pugui deixar aquest llibre. A mi podria ser... Realment, el que m'ha deixat és com una mena de regús d'esperança, diria, fins i tot, de confiança. Aquesta m'agrada molt, aquesta última conclusió. N'hi ha la carta 6ena, que escriu des de Roma, ja està tot content, perquè almenys hi ha temps ja ve la primavera i tot el lío, i diu que també estimar és bo, perquè l'amor és difícil. I això, per a les senyores que ens estan escoltant, és molt xulo, perquè tot aquest capítol parla de la dona, i de que la dona té, com si diguéssim, més capacitat, seria la paraula més capacitat d'entendre aquest amor, perquè l'home és més masculino. Jo m'imagino que, sense dir-ho, l'home va més guiar per la testosterona, i, en canvi, la dona acaba de confiar en alguna cosa més. No sé com fines tu. Sí, sí, realment parla de la profunditat. La dona té tot un tros, realment molt bonic, que t'hi fa donar voltes, perquè en el moment en què ella escrivia això, la dona, quin paper tenia. Seria important situar-nos històricament, perquè ara és més... Sí, era aquella època, encara més. Era amb objectes, i era amb possessions, i aquí ell... Mira quina mirada tenia, i si parla d'això d'alguna manera que tenen una connexió amb aquesta part, espiritual, si se vol dir, més d'acord. Després parla de la maternitat, de la sensació de la mare. Que mare pot ser mare, vull dir, però mare, i que sense tenir fills també podria ser mare. La mare de dona té més capacitat en aquest aspecte. Això us diria perquè les feministes podeu buscar-lo, que ja t'ho veieu, i això que també és molt xula. Sí, sí, i parla del tipus d'amor. I amor entre persones. El qual queda molt clar, perquè és l'amor entre persones que té que ser. Tu t'havies trobat una cosa molt jula. La renovació del món depèn de la fusió dels sexes en una tasca comú diu de persona a persona. Exacte. És el que hauríem d'anar cap aquí, no? Vull dir, la dona ha de fer les seves descobertes, l'home també, però amb aquesta fusió, parla. Sí, a mi em va semblar com un visionari, per més de paraula, en aquest sentit. Perquè, ostres, que t'està parlant totalment de la situació actual. I fins i tot quan ha parlat d'estimar, de la manera d'estimar dels joves. Tu parles com si fos molt actuals, no? Volem fer més fàcil, ho volem fer. I, bueno, el que deia, a mi, la part de la dona sí que... que va la pena, perquè és un llibre de més... Tens segur que has trobat algun punt aquí, també, xulo? Bueno, és que tinc... reservats, així, com marcats, diferents punts... Vale, no, tu estàs aquí com a figura invitada, eh, senyorita? Ja, ja, ja... A mi, bueno, sí... Hem parlat del part de la dona. A mi, la part que també em va anar... i crec que és quan va evolucionar, perquè feia confiança a ell... Més confiança amb el poeta. S'atreveix més a dir-li les coses, que al principi va més... I el poeta, també, aquí no veiem la carta del poeta, però es veu que el poeta comença a... A inquirir més coses. L'obrir-se una mica més d'aquesta part, que potser li desperta amb les seves preguntes o reflexions. I un punt important, que em sembla, potser pel moment vital, i que ha descomptat quan parla de la tristor. Ah, sí? Aquesta fa l'última carta, quasi. Exacte, i a mi aquesta última carta, la buitena, així com l'anterior, també, que parla de l'estima, són les més... Més profundes, podríem dir, o més de pensar. I aleshores, per exemple, no sé, aquí tinc una frase sucrellada, que diu, si ens fos possible, a veure més enllà del que sabem, i una mica pel damunt de la venguarda dels nostres pressentiments, potser suposaríem, amb més confiança a les nostres tristeses, que a les nostres alegries. És com una mica... on et porta la tristor, perquè ell parla molt de la soledat, i de trobar-te amb aquella soledat. És com una mica dir, no que t'obliga, però la tristor et porta allà dins, d'una manera, en un instant, que aquí també ho relaciono amb aquest sentit des del cor, que és el que et fa que s'obri. No, però, de més, li recomana que no se'n faci per estar trist, i que la disfruti i que l'aguaeixi, perquè la tristor és com si fos un hoste que ha vingut dintre de casa teva. I l'experimentació d'aquesta tristor et pot, a tu, agrandir. Exacte. A tant recordes d'això? Sí, sí, sí. Et pot donar més valors a moltes coses, i és veritat, tot això. Què dius, tu, Montser? Sí, sí, és veritat. Perquè la situació actual de la societat, o sigui, fux d'aquestes coses. I per què? Perquè, doncs, tot ha de ser bonic i tot ha de ser meravellós, no? I com que hem de ser feliços, fux d'aquella de la tristor. I es fux d'una manera amb una evasió que no va cap a l'interior. I després se'n recordeu que també l'estrès hem comentat aquella cosa que li diu a l'amor. Diu que l'amor es té que prendre. Un amor de jove, que també us agradava molt, eh? És a dir, que són petites perles que deixen anar i que les tens que disfrutar, assegure ja, com a colló que abans tu eres dintre de la cuina, que, si surten uns pèsols bons, són bons, no? Sí, sí, a més, amb poca cosa em pots fer molt. El gaire, per... Si li poses una miqueta de pernil, també estarà més bona. No, estic adéu, sí. Que hi ha una cosa que diu que ha de ser suficient mantenir-se despert, oberta el món i cultivar la vida interior. Jo penso que és difícil, si no es cultiva aquesta vida interior, estar obert el món, eh? Es pot girar, eh? Sí, una mica el món, ja... I el tot del que passa, perquè no és el que diem de la societat d'avui en dia, que és avui tan... El món pot ser el món que estàs vivint. La alegria és més de la superfície, la tristosa més en dins, una cosa que et porta més en dins, i avui en dia fugim d'això, però també perquè la velocitat, el ritme... Sí, eh? A més, vull dir que el que he dit la Montse abans té raó. Normalment el que ens agrada són les coses boniques. A vegades, inclús la mort, no és l'amor, sinó la mort, és un punt de reflexió, no cal que la vorrem. Llavors, és aquesta buidó física, però que pot impactar, perquè nosaltres som certs vius, que en el xemi després tenim que morir. I aleshores, a donar-te de tot això, o estar content perquè avui no hi ha res que et faci mal, o jo crec que ens costa, ens costa, a vegades, amb la solitud a donar-se de lo que te'n volta, i disfrutar de lo que te'n volta. Jo crec que les cartes del... del... del... Rilke, que a mi l'Escolsa no em sap a vegades se me parla, eh? Deu de ser lapsos anílies. No, no, li queden les altres coses importants, eh? No, no, no, no. Ara vull dir que... Aleshores, dius, aquest home ha fet uns exercicis de reflexió sobre punts importants a la vida per ajudar la persona, i això és bonica, eh? Sí, per poder-los diure així. Vol dir que aquesta persona és la primera persona que hi ha. Bueno, era un jovent militar que era molt escanyolit, i aleshores va tenir que deixar-ho. No, això és en el prolec, perquè el llibre que tu no tens tant, però jo sí, tinc varios... El capús era el militar. El capús era militar, sí. El mil·lí, el vell, sí. No, no, i ell també, ell al principi, a la família... Tots l'havien passat. L'envien perquè sigui militar, però ell se la dona de que, com a su cuerpo, és milreau, no podies ser militar, i aleshores se'n va a escriure. I, de més, va morir relativament jove, perquè estàvem calculant que tenia 15, més 26, quants són? 50 anys. 50 anys, va morir el cinc, però el cinc quan tenia un llibret. Sí. Sembla exacte, el cinc quan té un llibret. I jo no sé, no diu moltes coses de ell mateix, però sí de la seva mentalitat, veieu? És molt xulo. Sí, mira, aquí ja es van escriure aquestes cartes entre el 1903 i el 1908, que estan parlant de principis de segle. Sí, fa més de cent anys, eh? Sí, friosa. I ell, suposo que també això, l'educació que hauria tingut, i tot el moment, també més, però... Bueno, parla del patiment, també d'una manera com... que el té molt entès, que el té molt peit, i de la polla, que dèiem abans, de la mort. Al final, tot ho parla com les tistoses, com les coses noves, que t'esconèixem. Allò ho té com molt present, que és algo en dinsar-s'hi, però sense cap... Però sense cap trajeti ni drama. Exacte, no, no, no, no. Més de l'observar i del sentir, i ell, com a poeta, doncs expressa en paraules i... Més, més, més sofisticades. Molt més sofisticades, a què? Per què? Senyors, moltes gràcies, Janira, per haver portat aquest llibre, per tenir aquesta xarla. Nosaltres, abans de marxar, normalment llegim el Evangel·li, que correspondrà aquest diumenge tercer després de la Pascua. I... està per aquí, dius, no? Sí. On té, on està? Ara. Abans dèiem que el llibre de l'Escolta d'un poeta jove, d'un jove poeta, és una cosa escrita fa molts anys, i que té una actualitat, i també això ho trobem també amb la Bíblia, amb els Evangelis, que fa... Sí, bueno, és que... Una actualitat, si ens... si ens el reflexionem. Diu... Jesús apareix en un grup dels Deixèbles. Després de tot això, Jesús em va tornar a aparèixer i els Deixèbles, però al llac de Galilea. L'aparició va ser d'aquesta manera. Aquesta aparició va ser després d'haver ressuscitat. Era la tercera vegada que es presentava com a ressuscitat. I es va... es va fer-se trobar per Simo Pere, per Tomàs, per l'anomenat Vassol, per Natana Niel, i els fills de Sabadeu. Perdó, perquè el Carlos, que és un nostre amic contra l'Odder del Tiempo, diu que queda poquet. I el resumim. En aquest Evangeli, representant que surten els Deixèbles, se'n van al llac per treure, per pescar, perquè és a l'ofici d'aquells pescadors, que per això diu pescador és diombre, no? I a les seres no pesquen res. I, per a les seres, s'apareix ell, s'apareix el Jesús, que no ho coneixen tampoc, perquè vagi, i li diu, tireu les relles, les relles, les xarxes, això. Castellanada, bueno, les xarxes. I, escoltant, en aquell moment agafen la pira de peixos. En si, aquest Evangeli, el que ens diu és la confiança. Tu pots tenir la confiança en Déu, pots tenir la confiança en els altres. Siguem confiats. I encara que ens defraudin la gent, siguem confiats. Continua confiant. I això també ho diu aquest. Li diu, li diu, vostè et vagi fent, no? Què dius tu? Té mateix, final i trobis cap en dins. I això tant ho trobem en l'Evangeli, també. Creu en tu mateix, no? Creu en tu i confia. Molt bé. Gràcies per haver vingut. Gràcies a vosaltres. Tu recomanaries aquell llibre així, d'una manera general, o digueu, bueno, si teniu ganes. Jo el recomanaria, de fet, l'he regalat, però és veritat que no a tothom, potser li... Li llegissin el que obris per qualsevol pàgina i llegissin una frase, i a veure on acorta. I ara, senyors, sí que ens fa una senyala al nostre amic, que jo me l'estim molt, i li diu, senyors, acabat. Això podrà tornar a escoltar el dissabte a dos quarts de donça. Fins la propera, un abraçada a tots, i amb la Jair de Nira i amb la Montse, confiau. I a demà, se vull felicitar amb la Montse, eh? Que és la Virgenda Montserrat, eh? La patrona de Torx, és la patrona de Torx. Adéu, seu. Adéu, Montserrat, seu.