Veus Parròquia del 18/5/2022

La part de les notícies serà una barraja de notícies i tradicions. Començaré per explicar-us que a la Catedral de Barcelona han restaurat la capella de Santa Llúcia. La capella de Santa Llúcia és una capella que està adossada a la dreta de la Catedral, davant de la Casa de l'Ardiaca, on potser heu entrat alguna vegada des del mateix carrer o des del claustre, per deixar un lletió i demanar protecció per la vista. El mateix dia que anàveu a comprar una figureta pel vostre passebre a la cira de Santa Llúcia, una de les fires més boniques i amb més tradició de la ciutat, que es celebra des de l'any 1786. Llúcia havia nascut a Syracusa, Sicília, a l'època romana. Es va convertir al cristianisme i durant la persecució de Dioclesia va ser martiritzada, sofrint una sèrie de tortures. La més coneguda de totes és que li van arrancar els ulls i va morir martir el dia 13 de desembre de l'any 304. Seguint la tradició, van portar el seu cos a Constantinople i més tard a Venècia, on hi ha l'església de Santa Llúcia al costat del primer pont que es troba després de l'estació del tren. A Barcelona tenim una relíquia d'aquesta màrtir, que és venerada, encara avui en dia, el dia 13 de desembre a la seva capella. Malgrat cara, ja no té d'anar-hi la Guàrdia Urbana a controlar la fila de gent, sobretot de dones, que s'allargava per tot el carrer del bisbe. Santa Llúcia és la patrona de les modistes. Ara no n'hi ha gaire de modistes, però abans totes les noies aprenien a cosir, i el dia de Santa Llúcia no cosien, i anava a Barcelona a venerar la seva patrona. Era un dia de festa per totes elles, que en època de posguerra no tenien masses ocasions per anar a la ciutat. La capella de Santa Llúcia es va començar a construir l'any 1257 per iniciativa del bisbe Arnau de Gurb, i es va acabar l'any 1268, 30 anys abans que es començés a construir la catedral actual. Era la capella del Palau Episcopal. Estava separada de la catedral, que llavors era de dimensions més reduïdes. Encara que alguns diuen que el segle XIV s'havia convertit en una capella funerària, ja que els canonges no la necessitaven perquè no feien vida comunitària. És d'estil romànic tardar i està rematada per un campanar d'espadanya. Primer, estava dedicada a les Santes Verges, però ja el segle XVI va passar a ser la capella de Santa Llúcia. És una capella petita, de volta de canó, amb dos elements notables. A l'esquerra, el sapulcre del bisbe Arnau de Gurb, del segle XIII, que va estar molt temps tapiat, i es va descobrir i restaurar l'any 1891. I a la dreta, el sapulcre de Canonja Francesc de Santa Coloma, que té un bonic calbari tallat en pedra, sobre un fons de vidre babós a la manera dels relleus dels germans de la Ròbia. L'alta és modern i està protegit per una gran reixa de ferro. Té al mig la imatge de Santa Llúcia, que està representada com és habitual, amb un platet a la mà on hi ha els seus ulls. I unes pintures que volen recordar les pintures morals romàniques, on hi ha representades Santa Cecília, Santa Olàlia, Santa Maria Goreti i Santa Madrona. La presència de Santa Maria Goreti fa pensar que són pintures molt recents. La seva façana té una porta semicircular amb arquivoltes, on hi ha representades plantes medicinals, que es feien servir per curar les malalties dels ulls. Es poden identificar molt bé i qui les va esculpar uneixia força la flora mediterrània. Aquesta capella estava molt malmesa i es va decidir fer una restauració per prevenir el deteriorament de les pedres externes que s'havia accentuat des de l'any 2007, a causa sobretot de la pluja àcida i del pas del temps. L'any 2009 es van iniciar les restauracions amb la recuperació de la recollida d'aigues de la coberta, restaurant les gàrgoles. La restauració ha estat realitzada per l'empresa ECRA, especialista en restauració arqueològica, i l'endut de terme, les restauradores Anya Ordóñez i Marina Calo, que han pogut recuperar també la peça que hi ha al timpà de la porta de la capella. Una pintura a l'oli sobre tela que està enganxada al mur de Pedra, obra del pintor Joan Limona, de principis del segle XX, que es trobava sobre una capa de vernís antergit i no deixava veure res. Ara, per finalitzar la restauració integral de l'edifici, només falta restaurar les campanes, quedant de mitjans del segle XIX, i que són obra del fonador Isidre Pellès, i tornar-les a penjar a l'espadanya. Jo, que hi passo sovint, he pogut constatar que la capella torna a lluir les seves millors gales, i que la pintura de Joan Limona, que ara es veu clarament, és molt, però que molt bonica, representa una Santa Llucia vestida de blanc, com una noia romana, amb unes esotzenes també blanques. Esperem que els grafiters ara no hi facin de les seves. Ara us parlaré d'una tradició que jo encara havia vist fer a Sant Just, a mitjans dels anys 60 del segle passat, és clar. El dia dimarts de Pasqua era el Sal Pas. El Sal Pas és un signe de benedicció i protecció de les cases, principalment rurals i de Pellès, que es fa durant el temps de Pasqua, amb sal mullada en veig. La sal és un signe de purificació, de conservació i d'hospitalitat. El pa i la sal s'ofereix als hostes en signe d'acollida. Recordem, aquí, a Sant Just, que quan arriben els reis al bloco de l'Ajuntament, l'escal del s'ofereix a part d'aquella clau màgica que obra totes les portes de les cases de Sant Just, el pa i la sal. Aquest signe d'hospitalitat prové d'un antic ritual romà i té el seu origen en la benedicció de les llars joves en ocasió de les festes de la Pasqua. El Sal Pas anava acompanyat de tot un costumari amb el seu ritual. Els Pellèsos revien el capellà i els seus acompanyants els oferien productes de la masia, ous, embutits, verdures, fruita, fruita seca i algun gotet de vi. Els celebrant, venaï a la sal posada en un plat amb una candela al mig i un cop barrejada a la sal amb l'aigua venaïda de les fons baptismals, l'espergia per sobre les portes, les quadres, els camps i el bestiar. I es creia que així estaven protegits contra malures i malalties. Els escolanets repartien fulles de palma que havien estat venaïdes al diumenge de Rams i amb aquestes fulles es feien unes creus que també es posaven a les portes i a les finestres com a signa de protecció i que encara avui podem veure en alguna masia. La tradició del Sal Pas no sé si encara es fa en alguna zona rural, però jo sí que la recordo aquí a Sant Just en època de mossèn Martorell, que el dimarts de Pasqua llavors era l'últim dia de vacances i no anàvem a l'escola. Es feia. Mossèn Martorell, revestit amb un roquet blanc i dos escolanets, portant una galleda. Bé, era un recipient metàlic, tipus galleda. El rumagós em va dir que es deia Sal Pasé, plena de sal barrejada amb aigua. I amb una cullera de fusta agafava una cullerada i la posava al dintel de la porta on es quedava enganxada forces dies. Cara que algunes vegades, alguns nois, una mica grandets, perquè es posava força amunt, anava i la grataven per què caigués. No sé si se li donaven diners al rector o alguna cosa, perquè posés la cullerada de sal, però jo crec que no ho posava a totes les cases. Jo la recordo molt bé, a la porta de casa meva, situada més amunt d'on teníem el timbre. Podia ser que ho posessin les cases que ho demanaven, encara que no crec que la meva mare ho hagués anat a demanar mai. Potser sí que estàvem apuntats amb una llista antiga de la època de mossèn Antonino i que ho hagués demanat la meva àvia paterna. També anaven a totes les cases de pagès i els escolanets escaxaven de què tenien de caminar molt. No sé quan es va deixar de fer, però jo no havia vist mai a mossèn Ramon Grané passar al Sal Pasé. I també crec que quan es va deixar de fer a les cases del poble, encara es va fer durant alguns anys només a les masies. Estem parlant de tradicions que ja s'han perdut. Ara seria impossible de posar sal a totes les portes de les cases de Sant Just, però als anys 60 Sant Just encara era un poble rural. La tercera cosa que us volia parlar segurament ho heu sentit per la televisió és la celebració del 75er aniversari de l'antronització de la mare de Déu de Montserrat. El 27 d'abril de 1947, la imatge de la mare de Déu de Montserrat fou col·locada en un nou tron a la vesílica, en mig d'un gran entusiasme popular. Va ser una diada que va anar més enllà del seu sentit religiós i espiritual, ja que va ser un acte de reconciliació nacional, de retrobament a Montserrat, de persones que havien estat enfrontades per la guerra civil. La imatge de la Moraneta, acompanyada de milers de catalans, més de 70.000 que omplien les places del monestir després de la missa, va ser col·locada en un tron de plata ofert per subscripció popular. La idea de fer un nou tron per la imatge de la Moraneta la va ternir el pare Adalbert Franquesa, que se'n va anar a trobar el pare Abat, Aurel i Maria Escalre, i li va dir que calia trobar una manera per poder protegir la imatge de la mare de Déu, que havia tornat el seu santuari després de la guerra civil i que ja no duia els vestits antics que la protegien. La gent, per devoció, la tocava i la podia fer malbé. Franquesa va recordar que al segle XVI, als ducs de Cardona, li havien fet un tron de plata a la mare de Déu, que havia desaparegut durant la Guerra del Francesc, i que es tindria de trobar la manera de fer-ne un altre. A l'Abat Escalre, la idea li va semblar impossible, amb tanta gent patint fam en plena posguerra, però la idea va anar tirant endavant. La varia va editar 3 milions d'estampes de la mare de Déu per demanar donatius, i la patissó del monestir es va escampar per tot Catalunya. L'any 1944 ja s'havien recollit 100 quilos de plata i 3 quilos d'or. La gent, a més de diners, oferia, per exemple, els coberts de plata que es regalaven els nens i nenes per la primera comunió. Els monjos van veure la necessitat de crear un grup de responsables que es fessin carregs dels donatius i que organitzessin un gran acte per llobrar el regala de mare de Déu. Així va néixer la Comissió Abat Oliva, on es van apuntar nombrosos joves, molt coneguts ara, com Maurici Serraima, Josep Maria Inod de la Sarte, Josep Venet, que havia sigut anticasculada a Montserrat, Joan Rabantós, Anton Canyelles, Alexandre Cirici i Banyes Escofet, Jordi Bonet Germengol, molt amic meu, que deu ser l'únic d'aquella comissió que encara és viu i que va ser durant molts anys rector i assiprés de la Sagrada Família. Es van posar en contacte amb diversos grups per tornar a conèixer la iniciativa a tot arreu. Grups descursionistes, d'escaladors, d'ensaires, entitats socials, culturals i artístiques involucran a parròquies, congregacions, ordres religioses, moviments catòlics, etc. Un cop enllestits els treball es va decidir de fer la festa el domenge 27 d'abril de 1947. Va ser un dia de gran alegria a Montserrat, s'hi van aplegar més de 70.000 persones de totes les comarques de Catalunya, que en arribar anunciaven amb emoció la seva procedència. Les autoritats franquistes no es van poder oposar aquest multitudinari acte religiós. La missa es va fer en llatí, en un ambient de pregària i devoció, i es va llegir un text en català, la visita espiritual a la mare de Déu de Montserrat, del Bisbe, Torres i Valles. Va ser el primer acte públic on es va parlar tot i quebreument en català. Després de la missa, la santa imatge en processó fa-ho dipositar del seu tron, des d'on ha acollit enllar d'aquests 75 anys la pregària, les angoixes i les il·lusions de millons de peregrins que ja han passat a venar-la. Tots nosaltres hi hem passat més d'una vegada per davant d'aquest tron, però de ben segur que no ens hem fixat mai de com és. Potser sí que en pujar aquelles escales hem observat els mosaics que representen a la dreta les santes verges i a l'esquerra les santes marres. I aquella escola net de fusta que pot una guardiola per les dolmoines, però no gaire cosa més. Doncs ara us explicaré com és. És un tron de plata, dissenyat per l'arquitecte Francesc Folguera, seguint uns dibuixos del pintor Josep Gubiols i esculpit per l'escultor Roca, ajudat per uns orfebres, que recorda el retaula perdut del segle XVI que havien ofert els ducs de Cardona. Hi ha uns relleus de plata que resumeixen la vida de Maria. A l'esquerra la nativitat de la mar de Déu t'antiga a Montserrat que es celebrava el 8 de setembre dia de les mar de Déus trobades. I a la dreta la visitació de Maria a Isabel. A sota hi ha una frase en lletí sobre un fons vermell que diu Tu ets l'honor del nostre poble. Que ens recorda que la mar de Déu de Montserrat va ser anomenada patrona de Catalunya l'any 1881 pel Papa Lleu XIII, a instàncies del bisbe Urquinauna, gran debò de la mar de Déu. A dalt hi ha la corona, el llire i el septre que van oferir a la mar de Déu també el poble de Catalunya per subscripció popular. A sota hi ha un Sant Jordi, que, com ja sabeu, és també patró de Catalunya, que té en un cantor l'escut de Catalunya i en l'altre l'escut de Montserrat. I més avall hi ha Sant Miquel, que és el protector de la muntanya, i que té a la dreta Sant Iscla i a l'esquerra Santa Victòria, que són els copatrons del monestí. A banda i banda hi ha els escuts de tots els vits vats de Catalunya amb Sant Pere i Sant Pau. El so cal fet de pedra de la muntanya hi ha una arqueta que no es veu, on hi ha 54 pedres que els escaladors van anar a buscar els 54 cims de la muntanya i els van donar a la mar de Déu com a símbol de totes les muntanyes de l'univers. Les parets estan recobertes de mosaics venencians dissenyats pel pintor Josep Oviols i portats a terme per Santiago Padrós. A un cantor hi ha representada la Sena de Jesús de la Creu, quan li diu a Joan que maries la seva mare, o sigui la mare de tots, i a l'altre cantor Pentecostés, maria amb els apòstols, o sigui amb tots nosaltres. També en un cantor hi ha representats els monjos entre els quals destaca Bernat de Boïl, que va anar a Colón Amèrica, quan va fer el seu segon viatge, i va expandir allà el culte de la mare de Déu de Montserrat. I a l'altre cantor, els peregrins, on podem veure Jaume I, Carles Sincè, el Visbatorres i Vages, Bardague, Antoni Gaudí, Dorotea de Xopitea. A més del nou tron, els devots de la Muraneta van oferir llanres botives, que són les que estan penjades al voltant de la vesílica, per viles, ciutats, comarques, gremis, escoles, associacions, que són un signe agraït de la devoció a la mare de Déu, i que amb la seva llum fan presents les persones i les entitats que les van ofrenar. Jo en tinc moltes delocalitzades, i ara dels catalans de Chile, de Colòmbia, de les Filipines, de l'Algué, de les Colles Cerdanistes, del Barça, de Ràdio Barcelona, de la Cooperativa del Taxi, de les Comarques, i de l'Albaix Lloragat. Però el que no hi s'ha pogut veure és on hi ha la llàntia del rei Moro, que va portar Joan d'Àustria a la Batalla de la Pan. Encara que em suposo que és una llegenda, que un altre dia us tindré d'explicar. Ara, a l'apartat d'Història, parlaré de les Escoles Núria. El mes passat, vaig llegir el full perroquial, que s'havia mort la papita Mendech, i em va venir al cap tots aquells records de quan ell ens ensenyava matemàtiques, i més tard lletí a les Escoles Núria. I he parlat que podia parlar una mica d'aquestes escoles. Encara que la meva idea de les Escoles Núria sigui una mica distorsionada, voldria fer aquí una petita pinzallada d'aquestes escoles perroquials que van acollir tants nens i nenes de Sant Just. Jo vaig anar a les Escoles Núria suposo uns deu anys, des que en tenia quatre, fins que vaig acabar el batxillerat elemental quan en tenia 14. A Sant Just, llavors, només hi havia dues opcions per anar a l'escola, el Núria i els Nacionals, o les Escoles Perroquials i les Escoles del Poble, o sigui, per anomenar-ho amb totes les lletres, les Escoles Perroquials Núria i les Escoles Nacionals del Carrem Montserrat. A les Escoles Perroquials Núria hi anàvem, més o menys, tota la gent que érem de Sant Just i els Nacionals hi anaven els nens i nenes que eren fills d'emigrants i no hi havia pràcticament cap relació entre uns nens i els altres. Quan jo hi anava, no tenia cap idea de que les Escoles Perroquials fossin tan antigues i que molts dels pares dels nens i nenes que hi anaven també havien sigut alumnes de la mateixa escola. Les escoles núria, les nenes, portaven una bata de ratlletes blanques i blaus fos que amb un llast de color verte el coll. No sé per quin motiu Albert era el color de les Escoles Núria i les nenes que anaven als Nacionals portaven la bata blanca. Els nens de totes dues escoles portaven les mateixes bates de ratlles blanques i blaus. Les Escoles Núria es van fer per voluntat personal de mossèn Antonino. Això és una cosa que no m'invento. És un escrit personal de mossèn Antonino dirigit als futurs rectors sucesors seus, que diu textualment Mireu com la nina dels vostres ulls les Escoles Núria. No són cap obra superflua perquè sí, fruit d'un caprici personal. Han estat preparades i pensades des de molt de temps i encara que no prou m'hauria agradat fer més preparació. I jo crec que vas cull el nom perquè ell era de Ripoll. Es van venair el dia 4 de novembre de 1933 i es van inaugurar l'endemà. Aquestes escoles havien estat una de les coses més estimades per mossèn Antonino, de les que se sentia molt orgullosos. A l'Arxiu Perruquial també hi ha un fullator escrit en castellà dirigit a totes les esglésies que donava consells i animava els diferents rectors de qualsevol poble d'Espanya perquè dediquessin temps i espai per poder tenir escoles pròpies on hi posava fins i tot els planos de les escoles Núria perquè servissin de model per altres construccions escolars. Encara que aquí sembla que tot vagi ser molt fàcil, no ho va ser tant. A mossèn Antonino li rondava pel cap aquesta idea de fer unes escoles perruquials ja des de principis dels anys 30. Unes escoles que tinguessin un ensenyament modern però on s'ensenyessin també els valors religiosos a partir d'un humanisme cristià per contrarrestar una mica amb les escoles de la Teneu que oferien un ensenyament molt avançat, però que eren laiques. Va estar buscant per Sant Just un terreny adient per construir les escoles que no fos massa lluny de l'església. L'empresa constructora fills de magica amb pressiós tenia un magatzem al carrer Bonavista lluny de l'actual empressament de les escoles, però a ell li va semblar massa petit. També va valorar el petit camp de bàsquet que tenia a la parròquia al carrer dels Dolors. I fins i tot va pensar en l'edifici de Carl Andreoli, antiga residència del Consolitalial Carrer de la Font darrere el Parador. Però era un edifici pensat per ser una vivenda i encara que era força gran hauria costat masses diners remodelar-lo. I a més a més estava llunyíssim a la parròquia. Finalment es poguera adquirir uns terrenys on es van construir el número 100 del carrer Bonavista, que segons consten els llibres de la parròquia va costar 100.000 passetes. Les escoles no es van poder scripturar en nom de l'església. Doncs en aquells anys l'església no podia tenir propietats. I no va ser fins l'any 1934, després de la construcció del primer pis, que es va trobar la solució per un valor de 200.000 passetes en nom d'un patronat escolar del que n'era president un representant del Bisbe. A l'Arxiu Parroquial, encara hi figura aquest document, amb un anex que diu que el patronat va comprar tot l'edifici l'any 1952. Aquesta idea de fundar un patronat va ser una bona iniciativa de mossèn Antonino. Doncs d'aquesta manera, ell considerava que si en un futur un altre rector era interessat en tenir unes escoles, no seria l'església, sinó el patronat qui decidiria la seva continuïtat. El primer que es va construir van ser dues aules de pàrbols a la planta baixa. Bé, de fet, era l'única planta que existia llavors. Però de seguida es va plantejar seriosament la necessitat d'unes aules per nens i nenes, més grans. I es van començar la construcció d'un primer pis amb aules separades per nois i noies, i va començar el curs 1934-1935. La matrícula va iniciar amb nens i nenes de tots els estaments socials del poble. Doncs el més important era omplir les aules. I si alguna família no podia pagar, se'ls rebaixava la quarta i fins i tot se'ls donava una beca. Durant la Guerra Civil, totes les escoles locals es van unificar en unes escoles laiques. I les classes van passar a ser mixtes. Les escoles nenes es van poder clasificar per edats. L'any 1939 van tornar a la seva legítima propietària, l'Església. Llavors també es van establir classes nocturnes diàries per nois i noies que a causa de la guerra no havien pogut tenir un ensenyament de qualitat. I que ara en tenir ja 14 anys tenien que ajudar les seves famílies a anar a treballar. Van pensar que amb aquestes classes podrien suplir les seves deficiències dels seus coneixements. Les escoles van continuar creixent i fóba el curs 1958-1959 quan mossèn Antonino ja no hi era, que es va inaugurar una segona planta de l'edifici que permeté disposar de més espai per rebre la creixent demanda de places i poder atendre correctament l'increment de matrícula. Després, en el curs 1962-1963 es va construir sobre l'edifici de l'altre cantó del pati un pis com prefabricat, sense cap separació, que es va fer servir de parbolari. Va ser llavors quan es van començar a portar vates de quadrets de color rosa les nenes i de color blau els nens. Les escoles sempre han anat passant penúries econòmiques i en diferents ocasions l'inspector de la delegació provincial de l'ensenyança s'havia ofert per resoldre-ho per fer càrrec de les escoles, del seu patrimoni i dels seus deutes, però el patronat mai no ho va voler. Finalment, a causa de la disminució de l'umnes, per la baixa natalitat i també per la millora de la qualitat de les escoles públiques, les escoles deixaran de ser perroquials i, de gusts a les moltes dificultats econòmiques que tenien, s'en va fer càrrec una associació de pares que les conduiran durant força temps per molt bon camí. Amb nades de circumstàncies d'haver d'adaptar el centre a les noves lleis d'educació, va passar com en altres escoles petites, que no podien oferir tot el que la llei demanava i van tenir que tancar definitivament el 26 de juliol de l'any 1996. No he volgut parlar aquí dels mestres i les mestres que van ensenyar amb més o menys encert a tots aquells nens i nenes de Sant Just, però els que m'esteu escoltant si veuen a les escoles núries ja sabeu qui són i els podeu recordar. Amb el tancament de les escoles per roquer els núria, però, va desaparèixer una part de la història de Sant Just. I si ens voleu tornar a escoltar, ja sabeu que tornarem a estar en tena el dissabte a dos quarts d'onze del migdia. Fins llavors. Fins llavors. És que a mi que tinguéssim els diners per fer-ne.