Veus Parròquia del 19/10/2022

I don't want it to come out, I'm waiting in line Nobody gets too much love in a night I don't want it to come out, I'm waiting in line I don't want it to come out, I'm waiting in line I don't want it to come out, I'm waiting in line I don't want it to come out, I'm waiting in line Because I can't stop loving you No, I can't stop loving you No, I won't stop loving you Why should I? I'll always be here by your side I never wanted to say goodbye I'll always be here if you change, change your mind So we're living in the morning on the early train Well, I could say everything's alright And I could pretend and say goodbye But that would be lie Because I can't stop loving you Can't stop loving you No, I won't stop loving you Why should I? Because I can't stop loving you Can't stop loving you No, I won't stop loving you Why should I? Why should I? Why should I? Ara Escolta's Radio d'Esfer Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys Música sense etiquetes ni dades de caducitat Les àvies i els avis són sàvies i sàvies. No deixis que ells ni les seves històries caiguin en l'oblit. Festa de bici sense edat. En bici sense edat és una iniciativa solidària que busca combatre la soledat entre els més grans. La soledat és el major problema amb el que s'han d'enfrontar les persones d'edat avançada i depèn de tu, que ho facin sols, sortides amb bicicleta per al municipi amb la gent gran, acompanyes a veure el poble on es van criar, dones els vida, que torni a sentir el vent a la cara. Et necessiten, i tu a ells també. Des de bici sense edat et necessitem. Festa voluntari. Més informació al portal JustSolidari.cat o en bici sense edat.cat amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sant Just d'Esvern. Festa de bici sense edat. Fem una feina d'informació i història. Després d'aquesta calorada que ens ha portat l'estiu aquest any, ja torno a ser amb vosaltres en aquest programa mensual de veus de la parròquia. Espero que hagi tingut un bon estiu i que potser hagi fet servir els meus suggeriments del programa del mes de juny per anar de vacances. Jo vaig anar a passar una setmana en Dorre. Feia molts anys que no hi anava, i a més a més mai havia tingut l'oportunitat d'estar-hi tants dies. En Dorre, quan jo era petita, s'hi anava a comprar coses que aquí no teníem, com ara a ser inoxidable o vaixelles de durelex, i també ganivets, estisores, rellotges i màquines calculadores. També discs de cantants francesos o anglesos que estaven prohibits aquí, i les coses més típiques, tabac, begudes alcohòlics, formatge, sucre i aspirines. Jo recordava aquell carrer d'en Dorre a la vella, ple de botigues, i després, més tard, s'hi va anar a esquiar a l'hivern. Aquests dies de vacances he tingut la sorpresa de coincidir amb el programa romànic de Batabat, on cada parròquia hi havia una església romànica, oberta al públic, amb una persona que t'explicava la història. En Dorre té una bona colla d'esglésies romàniques, i normalment estan tancades. Són unes esglésies precioses, sobretot Sant Joan de Casellas, Sant Martí de la Cortinada, Sant Miquel d'Engolàsters i Santa Coloma d'En Dorre a la vella. Si aneu en Dorre, mireu d'anar-les a visitar. I també passeu pel santuari de Maritxell, obra polèmica del nostre convaletat, Ricardo Bofil, que va voler integrar el seu estil amb el romànic i la pedra de pissarra de les construccions endurranes. Però la grata sorpresa va ser poder conèixer no en persona, sinó per mitjà dels seus escritos al diari en Dorre, amb mossèn Ramon de Canillo. Mossèn Ramon Rossell va venir a fer de rector de Canillo, des de la Noguera, quan tenia 26 anys. Ara en té més de 80, i encara continua amb la mateixa vitalitat de llavors, i amb una empenta de fer coses considerable. Un cop tornada a casa, vaig traslladar per internet i vaig veure que era tot un personatge. El santuari de Maritxell hi havia una exposició de la Casa de Colonies Aina, però no li vaig donar massa importància, encara que hi havia moltes fotografies dels nens acollits al santuari de Sant Josep de la Montanya, de Barcelona. Però després vaig saber que aquesta Casa de Colonies Populars de Canillo es va fundar l'any 1976 i que era idea seva. Vaig llegir el diari a Aina Caminem Cantant. D'articles aquest diari n'escriu un cada dia. Aquest article parla de que Aina es publica un cansoner, que és el millor record que s'emporten els nens a la motxilla quan tornen a casa, i anava enllaçant la seva prosa amb els títols d'unes cançons, com ara pujarem dels dels cims amb el cor alegre, dançarem, cantarem la nostra joia a tot arreu, cal que neixin flors a cada instant, si vols aigua ben fresca a les fones d'anar, no has comptat mai les estrelles quan la nit estén al Bel. Jo les coneixia a totes aquestes cançons, i també les vaig aprendre, potser fa uns 58 anys, en unes colònies. Sí, en unes colònies que organitzava la parròquia a Sant Quirza de Safaja. I he pensat que seria bonic de parlar una mica d'aquelles colònies. Encara que jo no recordo massa, perquè era una nena de 10 o 12 anys, i tampoc tinc massa dades. Es van fer des dels anys 60 fins a mitjans dels 70. Es feien dos torns de 20 dies. Primer hi anaven els nens, el mes de juliol, i després, passada la festa major, hi anaven les nenes. Primer es van fer en una casa al mig del bosc, que es deia la tafe nera, perquè tenia una vista des d'on es veia tot el poble de Sant Quirza. Però quan hi vaig anar jo, les feien en una casa al costat de l'Església, que es deia Torra de la Imaculada als 3 pins. Aquesta casa era un casalot bastant d'estar telat, on hi havia dues o tres habitacions grans amb lliteres, on dormien les nenes. Després hi devia haver les habitacions de les monitores i de les senyoretes i de la cuinera. Nosaltres menjàvem en unes taules que hi havia al pati. No sé com ho devien fer quan plovia. La casa no tenia dutxes ni lavagos. Ens rentàvem al riu, on anàvem cada matí. I a la nit, abans d'anar a dormir, sortíem a un descampat, que no hi havia massa lluny, a fer les nostres necessitats menors. Suposo que valés majors i hauria algun lavabo a la casa. Això, en dèiem, anava a fer els mil passos. Després tornavem a casa i sense rentar-nos les dents ni res, anàvem a dormir. El nostre dia a dia era molt organitzat. Ens llevàvem, esmorzàvem, ens feia amb el llit, feia amb alguna activitat tranquil·la, com ara escriure una rebexió. I després anàvem al riu. En un gor que feia el riu Tennis, nom a sallun, ens banyàvem. I les més grans a vegades el rentàvem al cap. Les més petites no en teníem ni idea, però apreníem a nadar. I després tornavem i dinàvem. Després del dinar anàvem a fer la migdiada. I si havíem fet bé el llit, ens trobàvem un kiki. Un kiki era un caramelet que ens deixava la senyoreta sinteta sobre el llit. Si no te l'havies fet bé, no te'n deixava cap. Després de la migdiada anàvem a les taules on menjàvem i feia amb treballes manuals. Llavors repartien el correu. Hi havia nenes que revien cartes dels pares. I després, quan el sol ja no era tan fort, sortíem a passejar. Anàvem, per exemple, al masbedó, on jugàvem a Ballon Tiro, i també un dia anàvem a Santa Maria de l'Estany o a Castellter Sol. A mi la meva mare no em va escriure mai, però sí que em venia a veure cada diumenge. Mentre es feien activitats a les paules del pati o mentre menjàvem, la senyoreta sinteta ens llegia capítols d'un llibre que recordaré sempre, Cásperle, ella estava enamorada d'aquest personatge, o també Nils Olgersson, i així totes estaven ben callades. Perquè no hi haguessin desigualtats, teníem un uniforme, i anàvem vestides totes iguals, amb una mena de pitch i de col·lobet, amb unes butxaques on hi havia brudades les nostres inicials. I per cada dia teníem una bata de quadrets verds i blancs. També teníem una mena de cerró bandolera, de quadrets verds i blancs, i una gorra blanca. Aquest uniforme no ens el canviàvem durant els 20 dies de les colònies, encara que hi havia dos o tres nenes que a la meitat de les colònies, les seves mares, els hi portaven un altre recambi, o sigui que els havien fet dos conjunts. Els pares ens podien venir a veure el diumenge, però no podien dinar amb nosaltres, i si portaven alguna cosa, tenia que ser per repartir entre totes les nenes. Alguns pares portaven carmels o galetes. No sé si els nens portaven uniforme, suposo que no. No podíem tenir diners, encara que l'últim dia anàvem a una botiga restaurant que hi havia a la carretera, i podíem comprar alguna cosa de record per la família. També havíem pogut comprar postals i segells per escriure i enviar a casa. Suposo que tot això es devia descontar dels diners que deixaven els pares en una mena de banc, on s'anaven descontant les despeses de les nenes. Sortíem de Sant Just amb uns altocars de l'empresa Sagalers, i ens passàvem el viatge cantant. Si a Sant Quirrabàs amb Sagalers et robaran tots els diners, o allò tan clàssic de senyor conductor més de pressa. Jo hi vaig anar dues vegades. La primera devia tenir 9 o 10 anys, i ho vaig trobar tot fantàstic. Després vaig estar en un estiu que no hi vaig anar, i l'any següent sí, però llavors ja era més gran, amb uns 12 anys, i em vaig adonar de moltes coses que no em van agradar. Com que moltes vegades jo no tenia qui qui. Que unes nenes eren més preferides que les altres, i que la senyoreta sinteta llegia tot el correu que enviava amb la família, o els amics, i segons per qui era l'apostal, no arribava mai. Suposo que per la meva mare, deixar-me anar a aquestes colònies, hauria de ser com passar una malaltia. Doncs sempre tenia molta por que em passés alguna cosa. Sempre veia perill per tot arreu. A casa... Mira'n tu, ara, des de la distància, no sé com m'hi va deixar anar. A casa em van advertir moltíssim que m'ho tenia que menjar tot, encara que no m'agradés. A mi no m'agradava gaire el tomàquet. I la primera nit ens vam donar una truita a la francesa amb 3 enormes talls de tomàquet. I vaig fer un esforç superlatiu per menjar-me'ls tots. El menjar era molt bo. El venia a fer la senyora Ramey, que era una senyora que vivia en una casa a la cantonada del carrer Verge dels Dolors amb Miquel Reverter. Encara que no recordo massa el que ens donàvem, a part d'uns boníssims talls de fuet que menjaven per esmorzar amb llesques de pantomàquet i la llet en xocolata o colacao, que ens servirien amb unes cafateres molt grans directament als gots i a rosa la cubana. També recordo que els últims dies, suposo que per què es tenia d'acabar el menjar que teníem, ens donàvem molta xocolata i malmelada, quasi d'una manera exagerada. Si algun dia plovia, anàvem a buscar cargols, i després els cuinàvem. Però aquests cargols no calia que ens els menjéssim, no era obligatori. Més tard, quan la senyora Ramey ja no va poder venir, feia el menjar la senyora Encarna Galindo, mare de la Maria Botxaran, que també havia fet el menjar a les escoles Núries. A part de la senyoreta Sinteta, que era el factor d'un d'aquestes colònies, hi havia la Dolitabou, la Trezina i Banyes, i potser també la Maria Aguader, que també feien de mestres a les escoles Núria. I de monitores, jo vaig tenir la Felicitat de Dina, la Maria III a R, la Consol Carbonell i la Montserrat Prat. També venien el senyor Rector, que llavors era mossèn Martorell, i el senyor Vicari, que eren Joaquín Gomis, que si estava permanentment durant les colònies del torn dels nens. Allà va ser la primera vegada que vam fer el joc de la Mica Invisible. Però com que no teníem diners per comprar el regal, com es fa ara, teníem d'ajudar o deixar coses, com un llàpitz o una diadema, a la nostra Amiga Invisible. I així teníem que endevinar qui era. La meva Amiga Invisible va ser la Montserrat Prat, però com que era una monitora, jo vaig demanar que era la meva amiga, perquè si m'ajudava i em parlava, jo em pensava que ho feia com a monitora. Després, el dia del seu enterrenent, en el llibre dels condols, li vaig donar les gràcies, i vaig explicar la història perquè els seus fills la sapiguessin. Jo no recordo qui vaig fer, d'Amiga Invisible. També recordo que totes les nenes els van tallar les trenes per anar de colònies, i perquè així es poguessin pentinar millor. A mi, la meva mare no me les va voler tallar. Jo tenia unes trenes llarguíssimes, i no em sabia pentinar. Llavors la mireia just, amb una paciència infinita, me les va pentinar cada dia. Després, en torna a casa, vaig ser incapaç de demanar a la meva mare que li fes algun regalet d'agraïment. No fa gària. Ell es va casar amb un cos i lluny a meu desplugues. Li vaig dir tot això, i no se'n recordava de res. Les colònies es van deixar de fer, suposo, perquè la casa no es reunia a cap condició, i la perroca no es podia permetre el luxe de llogar a una casa de colònies més ben equipada. O potser perquè ja moltes famílies podien fer vacances, o fins i tot perquè els nens i les nenes d'ara són molt més revels, i els pares, molt més exigents. Però per nosaltres, els nens dels anys 60, vam ser unes vivències que recordarem sempre, almenys jo. A part d'una experiència de vida, allà vaig aprendre a cantar totes les cançons que anomenava mossèn Ramon de Canillo, que forma en part de la meva infantesa, quan vaig en cotxe i no em sent ningú, perquè desafino moltíssim encara les canto. Si algú dels que m'esteu escoltant teniu més dades o més records d'aquestes colònies de Sant Quirza, de Safeja, agrairia que es posés en contacte amb mi per poder ampliar informacions. Moltes gràcies. Ara, a la part de les informacions, he de triar tots els temes que he anat recopilant durant aquesta parada del programa. Moltes de les coses que em semblaven interessants en el seu moment ara han deixat de ser notícia. Us parlaré del Palagrinatge Europeu de Joves, que va tenir lloc a Santiago de Compostela, del 3 al 7 d'agost, organitzat per la Archidiósicis de Santiago, on es van aplegar més de 12.000 joves, d'Espanya i Portugal, amb la participació de 60 visbes espanyols, entre els que hi havia el nostre visbe agostí, el Cardenal Omella, com a president de la Conferència Episcopal Espanyola, un senyor, Joan-Andric Vivés, que, com a bon caminador, va fer els últims trams del camí a peu i molts altres. Aquesta iniciativa estava programada per l'any passat, a l'agost d'aquest any. Tots els visbes se'n van fer ressò en els seus respectius fulls dominicals. Jo vaig tenir l'oportunitat de llegir el de Monsenor Omella, del de Monsenor Joan-Andric Vivés. Evidentment, empargarà molt més el segon. El tema de l'aprenedinació era jove, aixecat i siguen testimoni. L'apòstol Jaume t'espera. La lluita de la lluita de Sant Jaume va ser present a la campanya de l'acord amb activitats religioses i activitats d'esvarjo. Es van realitzar més de 100 tallers dinàmics amb 21 espais de confreternització. Es van oferir els joves més de 30 llocs de lluitament i 10 llocs de càtering. Aquest jovent va arribar per diferents camins que porten a Santiago. La lluita de Sant Jaume va ser servir per Santiago. Encara sí pot arribar avui a Santiago per 8 camins diferents. Des de Barcelona es pot començar a l'Església de Sant Jaume del Carrer Ferran, on et preparen molt amablement la llibreta de la Compostela, on s'aniran segellant les diferents etapes del camí. Moltes persones, però, el comencen amb un cerrat. I fins i tot nosaltres el podríem començar amb olins de rei. L'organització va comptar amb l'ajuda de 430 voluntaris de les diòsses i gallegues, que van donar el màxim perquè tot sortís bé. Encara que els joves peregrins a vegades feien massa a Gatzara. I això va donar peu a moltes crítiques per part d'alguns mitjans de comunicació. Fent resò de les molèsties que van ocasionar, diuen, els ciutadans de Santiago pels pocs beneficis de la ciutat. No anaven a dormir a hotels, ni menjaven els restaurants, sinó que anaven majoritàriament els llocs preparats per ells. Vaja, que es va muntar una mena de peregrinofòbia, similar a la que també els uns mitjans de comunicació i els uns polítics atien aquí a Barcelona contra els turistes. Penso que no hauria de ser tan greu. L'última vegada que el papa va anar a Santiago, l'any 2010, s'hi van aplegar més de 100.000 persones. I ningú va protestar, ni ningú va dir res. Però ara la nostra societat cada vegada té la pell més fina i té menys paciència. De totes maneres, com va dir el bisbe americ de Fàtima, Montseñor Antonio dos Santos Marto, que va ser qui va presidir la jornada de clausura, el jovent va portar molta alegria a Santiago. I aquestes jornades van ser la preparació de la jornada mundial de la juventut que se celebrarà a Lisboa l'any 2023. L'altra notícia és una notícia de muntanya i la podríem titular, la Matagalls Montserrat, el repte de mossèn Olíveres. Mossèn Jaume Olíveres, que va morir l'any 1957, va ser un pioner de l'excursionisme i un gran pirineista. A l'Ània Arenas va ascendir a la Neto el 14 de juliol de l'any 1906, calçat només amb unes espardenyes, per una via inèdita, llavors, que després portarà el nom de via dels descalços. I l'any 1910 va pujar a l'enquantat Gran. En compliment d'una provesa a causa de la mort de dos companys fulminats per un llam a la Neto, el juliol de 1916 el van trasladar les missions que puxines de la Guayana venezolana. Allà s'hi va estar molts anys. L'any 1904 va realitzar, o sigui, fa 108 anys, va fer la travessa Matagalls Montserrat, començant el cim del Matagalls emblemàtic pic del Montseny de 1698 metres d'altura i passant pel brull a Iga Freda, Sant Llorenç Saball, Bacarices, un estit de Santa Maria, i Tinerari enclevat dins de tres parcs naturals, el Montseny, Sant Llorenç de Muny de Lovac i Montserrat, amb menys de 24 hores. L'any 1972, Carles Alvesa, president llavors del centre excursionista de Gràcia, va pensar de rememorar la gesta de mossèn Oliveira i organitzar aquesta travessa amb un recorregut de 83 quilòmetres i prop de 3.000 metres de desnivell. I van participar 150 persones, de les que 53, un 33%, va arribar a Montserrat. Aquesta travessa és una caminada de resistència no competitiva, tot i que és cronometre, i és devingut un dels puntals de l'excursionisme català, on la cosa important no és arribar primer o darrer, sinó acabar el recorregut a la plaça de Santa Maria, de Montserrat, amb menys de 24 hores. Mossèn Oliveira, que, com heu vist, estava molt vinculat a la muntanya, l'any 1929 va escriure el bulletí del grup excursionista Juventud Catalana, un article sobre l'experiència d'aquesta travessa que havia fet 25 anys abans. I deia, després de m'ho pensar, que va despertar en mà memòria un record de quan era jove i anava a Montserrat a peu. Anar a Montserrat a peu no és per res de l'altre món, però anar-hi des del Montseny en un sol dia és un rècord que no sé si els joves d'avui serien prou forts per batre'l. Bé, doncs aquest any, 118 anys després, ja s'han organitzat més de 40 de travesses d'aquestes, i que últimament compten amb 3.000 participants perquè no se'n poden emmetre més, dels quals un 20% són dones. Hi ha més de 200 voluntaris que s'encarreguen del bon funcionament de l'esdeveniment, o sigui que Mussan Oliveres no es podia imaginar mai que la juventud actual fos capaç d'amular la seva gesta. I ara, la notícia que no podria faltar és parlar de la celebració del camí sinodal de l'adiòsessis de Sant Feliu de Llobregat a la Sagrada Família de Barcelona. El passat 18 de setembre, en motiu de la clóenda de la fase diosa sana del Sinode, es va fer la celebració de la Sagrada Família de Barcelona. I ara, la notícia que no podria faltar és parlar de la celebració del camí sinodal de la Sagrada Família de Barcelona. I ara, en motiu de la Cascada de Sant Feliu, en motiu de la Cascada de Sant Feliu de Llobregat, es va fer la celebració d'una missa a la Basílica de la Sagrada Família amb la participació del vís veugustí Cortés i un gran nombre de sacerdots de l'adiòsessis. La Basílica de la Sagrada Família es va ampliar amb 2.500 persones que venien de tots els racons de visbat, de l'autocars o cotxes particulars, i que van rebre un senzill quadernet amb les conclusions d'aquesta fase diosa sana del Sinode. De la nostra parròquia, hi van anar unes 100 persones que van sortir del parador amb autocar. Després de la salutació inicial de la missa, es va presentar un resum del treball diosa sana realitzat pel Sinode, i perquè fos més entenador, es va posar una pantalla llegant davant de l'altar on s'anaven projectant plans de les experiències i dels diferents temes que s'havien tractat. Tot seguit va començar l'eucharistia. El vís veugustí, en la seva humilia, va posar en evidència l'experiència eclasial que s'ha viscut dins de l'església universal i dins de l'església de San Feliu en particular. Després va comentar el fragment de l'Avengelli i va descriure les característiques dels seguidors de Jesús, que són treballadors i administradors, però no són amos, i que han de practicar la collida, la docilitat i l'agraïment. Ja que la Sagrada Família és coneguda també com la Catedral dels Pobres, la col·lecta de la missa es va destinar a Càritas diosa sana de San Feliu pels programes d'atenció a les persones migrades. En acabar, el vís veugustí va agrair a Montseñor Omella la disponibilitat de deixar a les joves diòseses de San Feliu que aquest any ha complert 18 anys d'existència la vasílica de la Sagrada Família per aquesta celebració. Jo no hi vaig existir, doncs no hi havia massa possibilitat d'obtenir entrada, i vaig pensar que com que la Sagrada Família i jo hi vaig tot sovint, era millor que deixés la meva plaça a alguna persona que no hi havia anat mai. El que sí que vaig fer va s'explicar a la gent de la nostra parròquia que busqueixin el vitrall on estan representats els nostres patrons, San Just i San Pastor. Està en el finestral de les diòsesis d'Aragó, sota la Rosassa on hi ha el nom de Pilar, que és el primer a la dreta després de la porta de San Josep. No sé si el van trobar. I ara, si ens voleu tornar a escoltar, ja sabeu, si s'apta radiem a tracop a dos quarts d'onze del matí, fins a la propera. Fins ara. Fins ara.