Veus Parròquia del 26/10/2022

I do please forgive me, I can't stop loving you don't deny me, just pray that I'm going through. Please forgive me I need you like I do. Baby believe my every word I say is true please forgive me Can't stop loving you Now I believe I I don't know what I do Please forgive me I can't stop loving you Can't stop loving you Gràcies Adios de Radio Desver Amb tots vostès veus la perroquia Molt contentes d'estar aquí amb vostès, començant el curs amb la Montserrat Giró. Bona tarda Montserrat. Bona tarda. En el nostre programa de paraula viscuda, que si vostès recorden, sempre tenim una persona lo suficientment amable per col·laborar amb nosaltres amb aquesta primera entrevista. I aquí, com podia, no podia ser d'una altra manera, tenim el mossèn de la parròquia. Bona tarda mossèn. Molt bona tarda, moltes gràcies per la invitació. Molt contentes que estigui aquí nosaltres perquè vostès parlarà del llibre que ha triat. Perquè els audidors recorden que el nostre programa és la persona que ve, ens comentarà un llibre, una lectura, un poema, un salm, el que sigui, que a llegir-lo li ha fet pensar. Tots els llibres fan pensar, però aquest també fa pensar molt. I és un llibre que jo els diré el títol, és l'amor de l'Ivan Ilyche, que fa gràcia perquè en castellà té act final, i en català aquesta té act l'han agafat per una X, que és normal segurament. No sé si els cognoms es poden canviar, ojo. Però la cosa va per aquí. El llibre és un llibre petit, jo no diré què, el mossèn ja explicarà el que. Un llibre de Tolstoy, potser un dels petits, després d'haver publicat Anna Karenina, potser no va tenir tan èxit com els altres, però també té molt contingut. I el mossèn és el que desgrinarà i el perquè l'ha triat. Mossèn, li tocarà parlar a vostè. Molt bé, doncs jo té aquest llibre perquè crec que t'acta d'un tema molt important, que és el tema de la veritat, de la mentida i de l'amor. I a partir d'aquí doncs és un llibre en què el to Tolstoy s'introdués, fer un relat d'una vida molt grisa, un personatge molt gris, una certa mediocritat, sense fer grans coses ni passar tan poc grans dificultats o frustracions o terragèries, supergrans, a casar-te amb una senyora que li és fidel, però en certa manera hi ha poques sintonies, una mica també gris, la seva situació matrimonial. I sobretot la part que a mi m'impacta i m'agrada i tal. És la descripció que fa de l'UCA, es diu, el complot del silenci. Tot aquesta conspiració que quan una persona resulta que li diagnostiquen una malaltia greu, es fa en torno d'ell, o a vegades, no sempre, gràcies a Déu, però es fa aquest complot de silenci. I llavors ell, com també, descriu la seva experiència interior de com viu tot això. Aquí potser caldria començar també situant-nos del sentit de dir, vivim en una ciutat on tenim el tabú de la mort. És un llibre per també treballar el tema del tabú de la mort. Pensem que el llibre té més de 100 anys, per tant, el tema del tabú de la mort i que quedi allunyada, sobretot això ho millorem en el segle XX, i potser quan s'escriu el llibre, el tabú de la mort potser sembla anagut i depèn de les circumstàncies, i també de l'edat de les persones que poden estar en risc de morir. Però això s'ha incrementat molt més en el segle XX, amb la millora de la medicina, i també el que la gent vegi als hospitals, molts hospitals, molta gent ve a les residències, per tant, allunyament, si volem, inclús material o físic del fet en cita de la mort, que això encara ho ha incrementat molt més. I, bueno, ens alegrem per la millora de la medicina, i que haigiu augmentat molt l'esperança de vida, i estiguem, doncs, això, a voltant dels 85 o 86 anys, però també ha comportat en certa manera això de no volia reconèixer-ho, que també estan aquí, no? I llavors el llibre treballa un mica aquest tema, no? Jo, que l'he llegit, bueno, Montse, no sé si vols dir alguna cosa. No, jo penso que la primera part no es pot, des del meu punt de vista, l'hem de tenir present, perquè ens descriu la forma de viure d'aquest complot del silenci, per mi bé, que també hi ha una manera de viure concreta, perquè ells, com a magistrat, també tenen les seves maneres de pensar, que també a nivell de família, també les coses que no llueixen, doncs també queden amagades. Per tant, és una forma que el començament ens situa entendre aquest complot del silenci que fan quan ell està malalt, diguéssim, no? I en certa manera és el que també dius, aquest silenci també es produeix en l'actualitat, perquè sempre hi ha aquesta manera de pensar, el malalt se li pot explicar, no se li pot explicar, no que el farem patir, el malalt també s'ho queda perquè no fer patir la família, vull dir que aquest complot és una manera d'actuar, diguéssim, que es té en la societat, no? O veus en aquests anys i ho continues veient ara? Sí, ara potser encara més, encara que també hi ha moltes veus que s'alsen i diem, escolta, el complot del silenci, no va a beneficiar el malalt, això perjudica el malalt. Això és per a l'America, eh? Són americans moltes vegades que els hi diuen la veritat, de cop i molta, per... Una cosa és el cas de dir a l'altra cosa com ho dius, i la gent moltes vegades em raó queixa de com se li han dit les coses, que dir o tenir la consciència ètica i moral de dir-ho, si jo no puc mentir, i el compromís que té el metge amb no mentir el pacient, una altra cosa és que ara es diu la veritat suportable i que tinguem que donar-la no de cop i volta al primer dia, sinó potser durant uns dies, unes setmanes, anar a favorir l'adaptació, aquesta situació negativa, que se li ha trobat en el pacient. Aquesta malaltia és important, no? Però aquí hi ha un tema molt important d'això, de respecte a la veritat, i també entendre la posició dels familiars, que són els que intenten crear aquest complot de silenci, perquè també és una reacció, i jo diria que instintivament una mica com una reacció, que es reflexa quasi sense pensar de protecció del pacient. Llavors això també per part del personal sanitàri també s'ha d'entendre d'això, i per la gent també ells mateixos també fèiem el que s'ha de dir. D'entrada del que vols és protegir la persona, perquè no se senti pitjor, perquè no vols que ho pateixi, perquè la vols ajudar, perquè moltes vegades també la sents dèbil, en certa manera, però com que en tot això, vagi que entrem a negar la realitat, justament el pacient veu que té unes proves, té que anar a l'hospital, té uns tractaments, etc. A part d'acabar de dir que és difícil amagar-ho, perquè ja veus molt clar oncologia, o uneoplàcia, i un mirar el mòbil, i busques el significat d'aquestes paraules, i de seguida saps que és un càncer, que pot ser una malaltia degenerativa, i dius això de la L, que és gent que potser no sap, doncs mires i trobes, i llavors dius... Trobalo el que vol i el que no vol. Per un costat, entens la reició de voler protegir, però aquest voler protegir, que moltes vegades, el primer que un pensa és que no li diguem, perquè no pateixi, això no és una bona decisió, perquè justament encara ahir hi ha més la persona, i el que explica el personatge, el libanellic, el que més li dolia i li molestava, era la mentida, la mentida en la qual, moltes vegades ho inicia la família, però moltes vegades el metge o el personal sanitari, també s'hi afegeix. I aquí també és l'importància que la gent del món de la salut sàpiga explicar als familiars, que per aquest camí no anem bé, que també tingui paciència i temps per explicar-ho als familiars, però a la manera, diguem-ne, pactada i en certa manera, conjunta amb què li puguin anar a dir en les coses. Jo aniré al llibre aquest, que a mi m'agrada llegir, i a vegades fer dissecció dels personatges, el primer que he trobat amb el liban, primer aquesta ambició malaltissa que té d'estar en un estat superior del que té. Ell, inconscientment, davant dels demers, amb el seu ofici de magistrat, doncs és molt arreglador de les coses, vol que tot estigui bé, perquè així tindrà mèrits propis. Però en realitat té una enveja malaltissa, que voldria estar sempre per sobre de tots. En canvi, això és com a qualitats, no qualitats, de fetes que tenim tots els humans, però en canvi amb la seva dona, que tampoc no és un deixador de perfeccions, amb la seva dona és una persona, jo diria, no més que d'ust, és molt, molt, no sé, la tracta molt malament, amb una mica de com s'hi ha d'anar per... com no res, perquè no li fa cas, inclús amb els fills té, i inclús ell es troba malament a casa seva. A casa seva l'única l'interessa és tenir tot igual, com si fos amb la resta d'estat. Aquesta seria una de les coses. Una altra cosa que té també per mi, que això també ho tenim tots, no volem acceptar una cosa que ens vei sobre. La primera reacció que té un, quan li diuen que té alguna cosa, la major part de les persones diuen, i a mi per què? I hasta que un no accepta, que tots com mortals que som, aquest silenci que es guarda, aquesta cosa que es guarda, d'allò i hasta que no s'accepta, no troba una mica de pau que ell al final de tot la troba. Molt poc però la troba, arriba a trobar-la. Quan s'enfronta verdaderament amb ella, que inclús la paraula que la faci, diu ella, ella referitza l'amor. I l'altra cosa que he trobat, que segurament a veure si vostè m'ho confirma, és que n'hi ha un moment de bondat i compassió d'una persona que demostra verdaderament la compassió perquè el cuida sense esperar res. I això és compassió, s'ha de cuidar l'altre sense esperar absolutament res. I és de l'únic que s'enfia, i l'únic que ell diu, aquí no hi ha malícia, aquí no m'estan enganyant, perquè inclús els amics, o quan congança l'obra, que els van anar a donar-li el peix amb la senyora, la senyora fa. Escolta, que la pensió que em té que quedar, és clar, és que és molt humà, els personatges pot ser una mica exagerats, però molt humà, els tres, molt humà. Molt, molt coses que dius, això és de la natura humana, encara que et sàpiga una mica de greu, no? O sigui, ha estat tot el complot aquest, tot el silenci, tota la cosa, però costa, costa, jo com he estat també a l'hospital i també he passat una malaltia dolenta i l'estic anapassant, i mira, el que vull dir, vull dir, de dir, caramba, és la primera revisió que fan, i ara jo, i per què jo? Per què jo, per què jo, per què una altra, no? Sí, estan comentats, descrits, a nivell psicològic, i les reaccions que un té, quan demanda un dient nòstic d'una malaltia greu i possiblement inclús mortal. Llavors dius, sí, que una de les fàcils plantejaments i preguntes que on es fan, i per què m'ha tocat això. També una mica, i això, si al principi no s'acaba de creure, també de dir... Vull creure que el que li estan enredant? De negar la malaltia és normal, amb malalties molt greus, doncs que on busqui una segona opinió, i avui ets d'una manera també com una cosa molt lògica, avui, que inclús a les lleis a Espanya, reconeixen, dins de la sanitat pública, això, anar a un altre hospital, fer una bona opinió, etcètera, i poder presentar els dient formes, i una mica com tenir una més gran certesa que allò com està. Però després d'això també hi ha aquesta situació d'un revelar-se, d'enfadar-se, enfadar-se amb un mateix, amb Déu, amb els amics, amb tothom, i això és molt important també, que la gent ho sàpiga reconeix. És a dir, aquella persona, com qui diu, s'enfadarà amb una porta, s'enfadarà amb una cadira, s'enfadarà amb tot, perquè estic enfadat, no? Aquesta situació, que és molt important, que ho sàpiga reconeixin, no entenc com un atac personal, i dir, ui, fixa't tu què passa, com ha reaccionat, i jo ja no vull ser més amic d'ell. No, no. Entendre que això forma part, diguem-ne, d'aquesta situació complexa, psicològica, com passa, tenir paciència, quan desbalades potser amb alguna persona difícil tracta, doncs això s'està 5 minuts una mica... Amb calma, aguantant allà la... El xaparrón, el xaparrón, i després ja es converteix en normal. Quan han passat 5 minuts així, aquella persona ja pots parlar amb ella i és normal i tal. Més en una circumstància així. Després també parla molt d'això, si una entra en una certa depresió, d'un cert desànim, una certa tristesa, que també fins a cert punt, davant d'una malaltia que posa en risc la teva vida, que és mortal, doncs no deixa de ser una reacció normal, d'una certa manera. Seria que on es posés a ballar i cantar, no? Home, també hi ha una circumstància, no? Es parla també d'aquesta negociació, si hi ha nivell més dels metges, de buscar ja en una segona opinió, com deia abans, si no vols dir això, anar-te a n'altres hospitals i potser a l'estranger buscant solucions. Ell no hi acaba de confiar, tampoc, perquè fa la relació amb la seva professió. Ell no acaba de confiar en les persones. No, i perquè en el complot intervenen, no només la família, també els amics i també els metges. Allà tothom, tothom, allà, dissimulant i dient, es tracta de que tu descansis, no facis res, i et posaràs bo. Però sí que cada dia estic més groc, i cada dia estic més prim, i cada dia estic més dèbil. I la dona el reny perquè no farà les medicines. Doncs dius, i clar, tot això també... Això pot passar, no? Retinen les situacions properes, dius, escolta, que agrades això, retinen de segons 15 ous, els miralles, perquè la persona no es pugui veure, perquè dius, costós, aquests sóc jo. Quan es veu, ells dintre del llibre, quan es veu una de les agrades, dius, com potser no s'ho acaba de creure. Però a mi també que ja t'he dit, dintre de tot, del llibre, que dius, bueno, vale, la mala fiança, i aquest sentit que tenim amb els humans, i així, no tots, però sí molts, doncs, però veure aquell punt maco de la compassió dels serveis. Bueno, aquí aniria. Fins a quin punt, com plota silenci, el que fa és aïllar-te, crear desconfiança, sentir-te més sols, i patir més. I aquest sentit és molt important saber això, reconeix-ho. Dius, per què camí farem patir més la persona? Una cosa que està molt d'escrita també és això. El donar una mala notícia no és de ni per aquí la dona, ni per aquí la rep, però també està a decidir això. Evidentment, doncs, una mala notícia doncs et creia un malestar. És a dir, això és quasi inevitable. És clar que puguis dir que va estar bé passar molt. No ja m'ho pensava. Que el metge et diria algo dolent, però és diferent pensar-ho a que el metge t'ho confiri. T'ho acabi de confirmar, sí. Llavors, clar, tens una situació d'estrès, si vols, potser de plorar, emocionalment et sents afectat. És a dir, l'estrany seria que no s'afectés. Si és una persona normal, és normal que un s'afecti. I a partir d'aquí, també com el poder fer front, diguem-ne, amb més diàleg, suport, confiança, el voltant, i també s'apiguem a què ens fem front, doncs també l'adaptació i la millora psicològica és, doncs, més fàcil a posteriori, diguem-ne. A mig termini, al final, qui acaba siguen enganyat, està més pitjor, està pitjor. En canvi, aquí ha passat, sí, aquest moment, diguem-ne, i si volem, però després te permets també adaptar-te més. I com diu l'Elina, ojalà arribem a l'acceptació, que no sempre s'arriba. Però sí que és intentar ajudar aquella persona, sàpiga conviure-me amb la malaltia, sàpiga, potser, també, recuperar fer una lectura de la història de la vida, per una mica també ajudar com elaborar qui ha sigut. I aquí també n'hi ha un moment que pensa que és el que ha fet malament. O sigui, que és com una mica de repentiment. I encara que la dona li diu també que, bueno, divindrà un mossèn, diu, i a veure per què això te donarà molta calma. Primer li dona molta calma, però també revela després, i no acaba de... no, perquè ell no, no, no, no. És un... L'individu és raret, eh? El que passa sí, sí. El que passa és que a mi ja he dit, de tot, de tot, que em va fer... em va ser molt, molt, no sé, molt gratificant, més que gratificant vaig pensar. Bé, molt bé, sí, és veritat, però també hi ha això que deia. Per mi la compasió és una de les coses més importants que pugui fer. No compasió del ca i pobret, pobret, sinó ficar-te a la pell de l'altre, estimar l'altre, saber qui és l'altre, i donar per donar, no donar esperant res. Això és un acompanyament en el silenci, en la presència. És a dir, que a masses, a vegades, volem omplir els silencis, que a vegades resulten... Però això també cal, a vegades, potser que t'ho diguin, no? És a dir, el silenci ens ha resultat a vegades incòmode. I dius, i... com si tingués que hi ha algú que ompli això, que distreure... No, a vegades aquella persona, justament potser creixerà més la confiança en tu. Està al seu costat. I potser està en ti 10 minuts, o potser una hora. Encara que siguis, estic al teu costat. De fet, és la postura que també té el seu... El servei? No el servei, no. No el situa com a servei. No el situa, és la postura... Que l'ajuda, que el mateix, que allò... Però també té estones de silenci, perquè li parla poc, per les coses que li diu el fan reflexionar. És la persona que té, que més l'ajuda a reflexionar, i després el fill petit. Perquè, sí que és bé, com deia l'Alina, sí que reb la comunió, però és una... És un tràmit per ell, és un tràmit. Tal com presenta en tota l'obra, no? Però el fill petit també és allò que li agafa la mà, i que és aquesta necessitat de sentir-se estimat, també, que té. Jo crec que per dò l'humà necessita ser estimat, però almenys que ho sàpigues, saber que n'hi ha algú que està, que està. En la nostra naturalesa, són més els prestiments per ser estimats. Que a vegades ens costa, també, deixar-nos estimar. Bueno, aquesta sí. Ell també ho presenten, allò que li costa. Per què li agafes mal fia? És mal fia, perquè una vegades vol ser autosuficient, no vol molestar, no t'ocupis per mi, i a vegades justament l'acte de caritat es diu, no, deixa't cuidar, no? Pensa que ell és una persona, ha format d'una manera determinada, com a jutge i com a magistrat d'esgües i tal, i després, amb un temps concret, que és el patriarcat, per això tracta la seva dona. No, d'una manera... O sigui que, si necessituem en el seu temps, penso que sí que va portant aquest procés que va des de la mentida, a la veritat, no?, a la veritat que és l'amor, que ell, d'alguna manera, la va acceptant, però molt poquet a poquet, potser sí que s'allargui. Que el que vol, diguéssim, donar a conèixer l'autor, és això, aquest procés, d'anar acceptant el que és la pròpia vida i la pròpia mort, no? Diu, perdó, diu, ell va sentir aquestes paraules i les va repetir dins la seva ànima. L'amor s'ha acabat, es va dir, ja no hi és, va esperar aire, es va durar mig sospir, i es va estirar i va morir. O sigui que, al final, doncs... adéu, adéu, Ivan! Bueno, és tot un procés, un procés també, ell mateix, jo dius, de creixement, perquè de la selectitud així com... No, no, de donar-me el dia total i d'un any... No vol saber res de ningú, eh? Pensa que això pot ajudar molt si us el vol llegir el llibre, perquè dius, a veure això, la importància de com tractar aquestes coses. I la tentació que tenim, sobretot amb la gent gran, el teu pare o l'àvia, dius, li han diagnosticat donar això, un càncer, dius, sembla que hi hagi com un xip, a partir d'ara, me'n cuido tot jo, i ell el tracta com un nen de 5 anys. Malament, eh? No, papa, ja me'n cuido jo, tu no preocupis. O sigui que en el fons ja un desig d'ajudar, però en el fons no ho estàs fent bé. No, perquè està anul·lant a la persona. Exacte. L'has infantilitzat a partir del moment no perquè hagi perdut el cap o tingui una demència, sinó perquè aquella persona té una malaltia, llavors jo assumeixo totes les decisions. S'ha d'anar amb molt de compte amb això. I també un altre aspecte, lligat una mica això, és el tema de l'aïllament als malalts greus. És a dir, no vull molestar, no sé què, tal i qual, si acaben d'operar-lo fa dos dies potser millor que esperis 3 de trucar-lo, però en certa manera el tema ha de ser com hi ha una certa mort social que dius, i a vegades ens excusem això, en què no vull molestar. Potser el problema és que tu no saps què dir, i també és bo que et sentis dir que potser no has de dir res, sinó només dir que et vinc a visitar i potser més la visita només ha de durar 5 minuts, perquè a vegades també hi ha visites pesades. I en aquest sentit doncs que a la vegada es diu que és millor quedar-se curca de quedar-se massa llarg o preguntar-li a la persona. I ell directament, perquè moltes vegades l'opinió del malalt i de la família no és la mateixa. És molt important saber les dues, no quedar-te només amb una, i preguntar-li a ell, m'ha dit una altra cosa. Compte, la visió de la família, moltes vegades no és necessàriament la del pacient. Aquesta que he dit al mossè m'agrada, em diu que ara m'ha fet llocar aquí, tu no et preocupis de res. L'acompanyament en silenci és molt bo. Perquè hi ha una connexió de vegades fantàstica, molt malalt. Però vegades també és molt dura. Hi ha moments en què dius, haig d'estar aquí però també vegades és difícil. Per què no es troben les paraules exactes? Creus que podien arribar a l'altre? Quantes vegades millor callat que dir paules buides. La frase és com, tot anirà bé. Tu què saps si t'anirà bé? Serà resultat de la biòxia, serà bo o dolent? Tu pots dir trucant quan vulguis. Aquí tens el meu telèfon, això controlo jo. 3 minuts, molt bé, gràcies. Però després el fet de dir com anirà segons quines coses, que no depenen de mi, això és que em febrin dits al sol, vull dir que en aquest sentit no, jo puc dir que cada setmana al supermercat et compram. Doncs molt bé, això depèn de mi, però el dia aquest tractament anirà bé, doncs no ho sé. O que el tractament no té efectes secundaris, la pròpia vegada no ho sé. Desitjaria que no en tingués, però com fem servir les paraules? Ara moltíssimes gràcies, no ho sé, està molt amable. Aquí ara no es farà el silenci, perquè vostè ens llegirà a la penjèlica que correspon aquest diumenge, si tots anem, què és aquest d'aquí? Serà el saqueo. Bé, doncs... Ja, ja. Molt bé, que ens acompanya la música. Doncs de l'Avengelli de Lluc, en aquell temps Jesús anà de pas a Jerico. Un home que es deia saqueo, cap de cobradors impostos i ric, intentava de veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista perquè era petit d'estatura. Llavors, per poder-lo veure, corregint davant i s'enfilar en un arbre al lloc on Jesús havia de passar. Quan Jesús arribà en aquell indret, el salzull li digué, saqueo, baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva. Saqueo baixar de seguida i al revet tot content. Tothom, que ho veia, criticava Jesús i comentava el fet que s'hagués quedat a casa d'un pecador. Però saqueo posadret i digui el senyor. Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus vents i tots els qui he defraudat els recitueixo quatre vegades més. Jesús li digui, avui s'ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill de bram. És que el fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut. Senyors, el programa s'ha acabat. Li donem moltes gràcies al musei que agafant ja que estremis el seu temps, que el té molt ocupat, ens ha vingut a estar amb nosaltres, el qual li estem molt agraïts. Això és una legenda. Estem molt ocupats, estem molt ocupats. Tampoc està d'acord d'això. Gràcies a tots els uvidors i uvidores que ens poden tornar a sentir el dissabte a dos quarts de 12 del migdia. Gràcies i fins la propera, no? Gràcies a vosaltres. A l'Avengelli ens porta el llibre que hem llegit abans. Són dues novel·las. Deu ser, a veure què passa aquest arrastre. Adéu-siau!