Cara B, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dades de caducitat. De dilluns ediventes, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, la smooth jazz, el funk, el sol o la música electrònica més suave. 100% música relaxant. Cada dia de dilluns edivendes i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. T'hi esperem. Música sense etiquetes ni dades de caducitat. Veus de la Parròquia, programa d'informació i història. Bona tarda a tots. Avui farem el programa amb el format original, o sigui, començant per les notícies i dedicant la segona part a la història de la nostra parròquia. La primera notícia és per dir-vos que el ministre de Cultura Manel Iceta ha de visitar la Catedral Parròquia de Sant Feliu del Llobregat. El dia 14 d'octubre, el bisbe Gustí Cortés va rebre el senyor Iceta en una visita a la Catedral de Sant Llorens, de Sant Feliu del Llobregat, on va tenir l'oportunitat de reseguir els diferents espais de la Catedral i, pel pas, les necessitats urgents de rehabilitació i sanejament del monument. La regidora de Cultura, l'Urdes Borrell, i el patronat de la Catedral de Sant Llorens feia temps que preparaven aquesta reunió per tal de trobar noves vies d'ajut que permetin la consolidació d'aquest patrimoni cultural declarat com a B cultural d'interès local. Iceta, escoltar les explicacions del director del patronat de la Fundació Laurentius, Salvador Viols, acompanyat pel secretari del Bisbat, mossèn Joan Pere Polidó. L'Església de Sant Feliu del Llobregat, que era de nova planta després de la Guerra Civil, sobre les ruïnes de l'Església destruïda pels revolucionaris de la que només es va conservar el Campanà, va ser consegrada l'any 1946. I mai s'hauria imaginat que l'any 2004, per un decret del papa Joan Pau II, es convertiria en la Catedral més jove d'Espanya. Un dia us faré una explicació detallada d'aquesta Catedral, que no es va construir mai per ser una Catedral, però que també és interessant de conèixer. La visita del senyor ministre ha estat important per poder buscar línies conjuntes que permetin impulsar noves possibilitats per dur a terme els treball de rehabilitació i restauració que necessita el monument i que no es poden demorar infinitament. La segona notícia és de la inauguració que va fer el Cardenalo Mella el dia 16 d'octubre al Museu Diocesà de Barcelona de l'exposició titulada l'experiència d'Ignasi al poder transformador d'una ferida, una exposició preparada per commemorar el 500 aniversari de l'arribada d'Ignasi de Loyola a Manresa. El nom d'aquesta exposició va l'acostar al públic l'experiència mística que va viure al Sant. Jo vaig tenir la possibilitat d'anar-la a veure, però no vaig estar més d'una hora. A part de totes les coses exposades, com a l'espai autèntic de Sant Ignasi, que han portat des de l'Església del Sagrat Cord, dels Jesuistes de Casp, i de la pintura de Montserrat de Lugudiól, que representa a Ignasi amb el seu vestit de sac que tenen al santuari de Manresa. És molt interessant de seguir el recorregut de l'Església de Lugudiól. Si no teniu mandra, us recomano que baixeu a Barcelona i la aneu a veure. Val molt la pena. Ara ja podeu anar preparant les crispetes, perquè com cada any, durant la segona quinzena de novembre, mola prop de casa vostra. La 19ª edició de la mostra de cinema espiritual de Catalunya posada l'accent aquest any en les dones lluitadores contra les injustícies de les seves societats, amb una sèrie de pel·lícules fetes per directores que volen mostrar la lluita per la llibertat, com ara l'estació de les dones de la directora Elena Yadab, que tracta dels matrimonis espectats a l'Índia. El Papitja, somnis de llibertat, de Muina Medur, que explica la lluita per organitzar una desfilada de moda a Argelia. O Déu és dona i es diu Petrulla, de Teona Strugar, que es basa en la participació de les dones en tradicions considerades masculines a Macedònia. Però la mostra és polièdrica i conté diversos centres d'interès. D'altra manera, també es projectaran les pel·lícules, vam arribar de nit, d'Aimano L'Oribe, i el camí Ignasià, de Jordi Roger, dins del cicle dedicat als 500 anys de l'arribada d'Agnasi de l'Oiola a Catalunya. I també trobareu altres documentals de producció catalana, com Protestants, la Història Silenciada, de David Casals, Sergi Martí i Júlia Soler, Sufisme Barcelona, Espiritualitat, Música i Ecologia, de Pedro Barruezo i Francesca Esteve, o la part dels Íngels, de Roger Roca i Albert Cerradó. La mostra estarà present en tots els centres penitenciaris catalans, amb les pel·lícules, la família Catutries, de Tyler Nielson i Càmpions, o Champions, de Xavier Frazer. Esteu atents a la programació del cine baix, perquè ben segur que em projectaran alguna. Si més no, també les trobareu a les plataformes virtuals. Els dies, 4, 5 i 6 de novembre, la Parròquia organitza la tradicional Romeria a Montserrat, amb la participació d'unes 30 persones. Aquesta Romeria és la més tradicional que costumen a fer moltes de les parròquies de Catalunya, sobretot del vas llobregat. I en guany es va tornar a fer, com ja s'havia fet abans de la pandèmia, durant tot el cap de setmana, per tal de poder viure de prop les pregàries dels monjos i gaudir de la companyia i de la natura a la muntanya de Montserrat. Es va preparar un programa ple d'activitats, on cadascú podia participar amb tota llibertat, i es va enfocar el pels grinatges d'aquest any en el 75è aniversari de l'antronització de la mare de Déu, el tron del Cambril, on la veia mare. Es va sortir del Parador, el divendres dia 4, a dos quarts de 5 de la tarda, i l'allotjament va ser en les tradicionals celles. El dia 5 hi va haver llibertat total per fer les coses que es volguessin fer, anar a la Santa Coba, assistir a les laudes i a la missa conventual, fer un tros del Camí de Santiago, que passa pel Camí dels Degutalls, anar a Sant Miquel, visitar l'exposició que hi ha a la sala Sant Jordi de l'Hotel Abat Tisneros sobre el 75è aniversari de l'antronització de la mare de Déu, etc. I a la 5 de la tarda es va poder assistir a una conferència molt interessant del pare Maiol, rector del santuari, que va versar sobre el 75è anys d'aquesta efe mèride, on es va explicar, molt ben explicat, com es van organitzar les coses, qui va dissenyar i fer el tron, els mosaics, les llàncies, d'on van arribar els diners, com es va desenvolupar la ceremonia amb gent arribada de tot Catalunya, que va omplir totes les places i els camins del santuari. Aquesta conferència havia estat organitzada per la nostra parròquia, però com que vam considerar la parròquia de Sant Sador i de Noia, els vam convidar i també la vam poder escoltar. La conferència va ser tan interessant que va durar més del previst i no vam poder assistir a la rebuda que la Comunitat Benedictina va fer dins de la Basílica a tots els peregrins, però sí que, a qui va voler, va poder anar a l'esbuy, es va fer un sopar de germenó a l'edifici Abat-Garria, que és el que està al costat de l'Abat-Tisneros, amb menjar i beguda preparada a casa que cadascú va portar per compartir entre tots. Va ser una iniciativa que va agradar molt a tothom i va fer abertir el pressupost. A les 10 h de la nit, els de la parròquia de Sant Sador ens van convidar a la Betlla de Santa Maria. Aquesta Betlla de Santa Maria és una tradició molt antiga que feien els peregrins antigament i consistia en passar tota la nit a l'església, batllant i rasant. Sant Ignasi de l'Oiola també la va fer i després va deixar a la Mart de Déu la seva espasa del soldat. Una còpia d'aquesta espasa està en una vitrina a la deta de la paret que hi ha al passadís per pujar el cambril. La còpia de Sant Ignasi de l'Oiola va ser una còpia molt bonica, a la que només van assistir 3 persones de Sant Just. Els altres estaven molt cansats. Mocen Xavier va dir que havia sigut una cerimònia riquidora i molt espiritual, i que l'any que ve s'ha d'estar més preparat per anar-hi. El diumenge Díaz 6, qui va voler, va poder assistir a les laudes i després a les onze, com és tradicional, es va anar a la missa conventual, concelebrada per Mocen Xavier i els mossents de les altres romaries. En aquesta missa es va llegir la nostra pregària, molt corteta però molt entrenyable. Què era? Hem vingut de la parroquia del Sant Just i Pastor de Sant Just d'Esvern el començament d'un nou curs, a saludar a la nostra mare, la Berge de Montserrat, a acompanyar-nos a les famílies, a cercar el seu favor i el seu ajut. Com ens ensenya la mare de Déu, volem escoltar-la, escoltar la paraula i meditar-la. Amb la confiança d'aquest tornarem enriquits espiritualment i també per fer-la arribar als familiars i amics que no ens han pogut acompanyar. Vam coincidir amb dos cors de Sant Feliu de Llobregat, el de la Teneu Sant Feliueng i el de la Ciutat de les Roses, que van fer un petit concert a la Basílica. El dinar del diumenge el vam fer al bufet lliure del restaurant dels Apòstols i abans d'agafar el cremany era per tornar-se a Sant Just es va fer la pregària de comiat al Cambril. Va ser una rumoria molt intensa, en la que es va tenir temps de tot, de gaudir de la companyia de tots, cosa que fa que ens coneixem una mica més, les estrelles, que es pugui organitzar durant molts i molts anys. I ara, com a notícia d'última hora, dir-vos que el passat 19 de novembre es va celebrar a la parròquia els 25-aniversari de la ordenació sacerdotal de mossènx Xavier. Mossènx Xavier va ser ordenat per ver a la Catedral de Barcelona per l'arquivista Ricard Maria Carles l'any 1997. I ha estat exercint el seu ministeri a Sant Boi de Llobregat, Castell de Fels, i ara des de fa dos anys aquí a Sant Just. En aquesta celebració el van acompanyar la seva mare i alguns familiars i amics i membres de les comunitats perroquials on havia estat. Així com l'arcal de Joan Vesa Ganyes i alguns regidors. Durant l'humilia, ell va explicar alguns aspectes de la seva vida i la seva vocació, que eren inèdits i moltes de les persones que eren allí no coneixien. I al final el van obsequiar amb una casulla verda que és aquella casulla que es fa servir per a les celebracions del temps de durant l'any. Acabada la cerimònia, els locals de la rectoria es va servir una copa de cava com que va voler, el va poder felicitar personalment. Cap el molts anys, m'ho sentia bé. I a la part d'història, avui parlarem de les creus de terme i altres creus de Sant Jos d'Esberl. La creu de terme és una creu monumental feta de pedra que està situada a l'aire lliure a l'entrada de les poblacions immunestis o a vora de camins i la seva funció primordial era delimitar els termes de les poblacions, donar la benvinguda o acomiadar les persones que passaven i deixar ben clar que s'estaven terra de cristians. Acostumen estar decorades amb temes de la crucifixió o temes eràltics i s'alsen sobre un pedestal de base poligonal amb graons. Aquestes creus estan documentades a Catalunya ja a partir del segle XI i potser la més ben conservada que tenim al nostre visbat és la creu de vegas del segle XIV. També podem admirar la del monestir de Sant Cogat del Vallès i la creu de Pedralves, que no és una creu de terme, no és la creu de terme de Barcelona, ni és una creu medieval, doncs encara no té 80 anys. És obra de l'arquitecte Lluís Bonet Garí i es va col·locar l'any 1946 a nomenatge i record a totes les creus destruïdes pels revolucionaris a principis de la Guerra Civil. El creixement de les ciutats va fer que moltes d'aquestes creus que estaven originàriament a l'exterior dels pobles o ciutats acabessin entregades dins del núpul urbà, com l'acabar d'un nom al carrer de la creu coberta de Barcelona. Val la pena aclarir que no totes les creus que trobem a l'aire lliure són creus de terme. Pels nostres camins podem trobar creus del viacrucis, padrons o comunadors, creus que recorden un enterrament, que són un monument expiatori, que es van dirigir en record d'un vot col·lectiu que van ser col·locades per fomentar la devoció dels caminants. Les creus de terme són com les fites que delimiten les poblacions o les parròquies. Però hi ha creus que no són creus de terme i delimiten propietats privades, espais destinats a enterrements, i també n'hi ha d'altres col·locades a vora de les esglésies. Després d'aquesta explicació, us puc dir que se'n just tenim documentades en el nostre espai públic quatre creus, i si filem una mica prim, cinc. La creu de terme, coneguda també com creu de l'hostal vell, que es va situar i avui encara es pot veure a l'entrada del nostre poble pel camí de dalt, que venia desplugues, arredós d'aquesta creu, que estava al costat del camí, s'hi va construir l'hostal de la creu, nom obvi, que més tard es va anomenar hostal del garrofer, i ara també hostal vell. I al voltant s'hi van formar un dels núcles de població més antics de Sant Just, amb dos carrers que encara avui s'anomenen Carrer de la Creu i Carrer del Raval de la Creu. No sabem exactament quan es va erigir, però per les restes que ens han quedat, suposem que hauria de ser de la segona meitat del segle XVI, per tal que deduïm que és una creu feta amb un insipient estil reneixentista. El que sí sabem és que va ser aterrada l'any 1868, i no s'ha conservat en la totalitat del conjunt. Però encara llueix el tibà amb peces autèntiques al carrer de la Creu, quasi a l'entrada del carrer del Pau de la Creu, actualment anomenat Carrer de Baix. És, com podeu comprovar si passeu, una creu de pedra que consta de tres esglons octugonals que formen el Sòcul, un bloc de pedra de secció tronco-piramidal i de base octavada, i una columna formada per sis blocs de pedra, també de planta octugonal i de proporcions similars. El Nus continua amb un perfil de vuit cares en cadascuna de les quals on hi havia els relleus dels sants i dels evangelistes, i que en la nostra creu podem distingir molt bé Sant Andreu i Sant Jaume. A la creu hi havia una imatge de la mare de Déu amb el nen als braços. Després del seu enderroc, els fragments de la creu van estar separats. Una part del capitell es va guardar durant molts anys a la propera casa de Caldiagó, fins que va passar a ser estudiat a la Biblioteca Pública. Uns troços de les pedres de la columna del Fust van estar molts anys formant part d'un mur del carrer Miguel Reberter al llindar dels terrenys de Can Segreda. Fins que l'any 1990, en motiu d'unes obres es van recuperar, van passar a formar part de l'Arxiu Municipal. L'any 2008 la creu es va reconstruir, i les esmentades peces van tornar al seu lloc original. La peça que no va tornar és la imatge de la mare de Déu, que és la que suposem que presidia una de les cares de la creu i que està encastada a la pareta exterior de la capella del Santíssim de l'Església Perroquial. Però part d'això encara tenim dues altres creus, que també podríem considerar creus de terme s'enjust. La creu d'en Lavallol i la creu d'en Monteneg. La creu d'en Lavallol està localitzada a la carretera de Vallvidrera, entre la Torra Bonaire i el Torrent de Lavallol. La cent de Rocada durant la Guerra Civil i reconstruïda després. Estaria el límit del terme municipal de Sant Just i el de Vallvidrera. És també una creu de pedra, que del conjunt original només es conceba el Sòcul Esglaunat. La resta és una reconstrucció posterior a la Guerra Civil, que recorda les antigues creus romàniques. El Sòcul consta de dos graons de blocs de pedra de planta octogonal. I té un tercer graó molt més petit de planta circular, i una secció motllurada. La columna és de superfície lisa i també de forma huitabada, coronada amb una motllura de forma que recorda una campana estilitzada decorada amb relleus i motllures. La creu té una forma romboidal dins d'un quadrat imaginari, amb unes ones convexes. Els braços de la creu estan ressaltats per unes boles de pedra. El està pràcticament al mig del bosc, suposo que molta gent de Sant Just no l'ha anat a veure mai, encara que, com la creu de l'Ustalvell, forma part de l'inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. La creu d'en Montenè també forma part del patrimoni arquitectònic de Catalunya, i encara que està inventariada com a patrimoni de Sant Joan d'Espí, també podria pertanyar a Sant Just. Doncs el seu emplaçament original era Just a la meitat del camí entre el núcle urbà de Sant Joan d'Espí i el núcle urbà de Sant Just d'Esvern. D'aquesta creu no en tenim cap document gràfic, encara que els centres cursonistes de Catalunya tenen el negatiu d'una fotografia denominada Creu d'en Montenè de l'any 1917, on veiem que la creu ja no estava sencera i que només tenia una part de la base d'esglaons circulars i de la columna de forma cilíndrica de suferfícies triada, acabada en una mullura tronco piramidal. Pel que deduïm d'aquesta fotografia, pensem que la creu era de ferro i no de pedra com les altres, i que es va anar malmetent i ningú la va reposar. Les restes d'aquesta creu van estar fins al dreny 1970, en la zona on avui passa l'autopista A2, i amb les obres va ser enretirada i guardada a l'armita del Bon Viatge, on va estar molt de temps amagada entre els vestidors del Passebre i altres endròmines. És curiós, però estava situada estratègicament a 1300 metres de l'Església Perroquial de Sant Joan d'Espí i a 1500 metres de la de Sant Just. I també, com a curiositat, l'Església de Sant Just està situada a 1500 metres de l'Església d'Esplugues. I ara parlarem de la creu del padró, que és potser la creu més famosa de Sant Just, encara que aquesta sí que no és una creu de terme. És una creu que es va dirigir l'any 1919 en record de la Santa Emissió de Penitencia que s'havia celebrat a la nostra parròquia pocs dies a l'any. El lloc escollit per posar aquesta creu va ser el padró, un turonet situat a sobre de la masia de Camp Freixes a prop donar-se troba a l'escola Canigó, que llavors era un indret solitari per on passava el camí de Vallvidrera, i des d'on es dominava la població de Sant Just. Aquest lloc tenia el nom del padró, doncs al costat esquerre del camí hi havia una fita, o padró de grés, amb un petit relleu d'una creu. Aquesta petita creu podria considerar-se la primera de les 3 creus que ha tingut aquest lloc. Cada 3 de maig, quan es celebrava la festa de la Santa Creu, a cada poble de Catalunya, i suposo que també d'Espanya, s'acostumava a veneir el terme, des de la creu de terme. Però Sant Just aquesta benedicció, presidida per una processó solemne, es feia a la creu del padró. Potser perquè era la creu que estava més a la vora de l'església, i perquè el tenir una situació elevada es veia tot el poble. Aquesta processó es va deixar de fer quan la República va implantar unes lleis més laiques. Les missions de penitenció o missons populars eren un conjunt de prèdiques, lliçons drup trinals i exercicis pietosos, com ara havia crucis o processons, que es feien de manera intensiva en una localitat durant un parell de setmanes. Les predicaven uns missoners, que eren frares, i que podien ser de diferents ordres religioses, Jesuites, franciscans, dominics, especialitzats en aquestes celebracions. I a Sant Just van venir, al gener de 1919, uns pares pauls, i van fer aquesta missió, que va durar 13 dies, amb la participació de la gran majoria dels habitants de Sant Just. I l'últim dia es va venair i col·locar una creu feta amb pedra anomolítica de Girona, que tenia un pedestal de pedra sense desbestar, al cim del padró. Era bastant freqüent que la gent de Sant Just de Llavós anés a fer petites passejades fins a la creu, especialment a les tardes. Aquesta creu va ser endarrucada i trossejada pels revolucionaris al juliol de 1936. I el 14 de juliol de 1940 es va col·locar i va anar ahir al mateix padró, que llavors encara era un lloc força solitari, un altre creu en substitució de l'endarrucada, aquest cop de ferro forjat, realitzada per Antoni Trullén, els seus tallers de forja i funeria, qui també va regalar el material. Així doncs la creu no va significar pràcticament cap cost, ni el municipi ni a l'església. Però ja no es va tornar a venir el terme des d'allà, sinó que es va continuar fent des de la plaça de l'església. Aquesta creu, amb el seu pedestal de pedra, que és encara la que tenim ara, té una alçada de dos metres i una embargadura d'un metre. L'any 1943 va tenir en lloc que s'enjust una segona misió i la creu va recuperar un cert protagonisme. Els anys 50 es va començar la organització de la zona del padró, es va ampliar el camí i van col·locar la creu a l'altre cantó. I a poc a poc la zona del Toronet es va convertir en una zona completament plana. I es van anar organitzant, fent-hi per cel·les edificables. El que va fer que s'aixamplés el camí rural i passés a transformar-se en un carrer, que es diu Carrer de la Creu del Padró. L'any 1990 la creu ja tenia 50 anys i s'anava deteriorant. S'havien roballat algunes zones, s'havien perdut algunes filigranes, i l'Ajuntament la va fer sanejar i repintar. Mal que aquesta conservació s'anava construint edificis i carrers al seu voltant, fins que va quedar relegada en un racó i quasi no es veia. Finalment, l'any 2011, després de diverses reivindicacions, sobretot del centre d'estudi s'enjustencs, es va trasladar a un nou emplaçament situat 185 metres més amunt, en un petit turó artificial engerdinat, des d'on continua sent una creu molt estimada per tots els injustents. Hem dit, no, que la primera creu del padró del 1919 es va enderrocar per culpa dels revolucionaris i va quedar tot escampada per terra durant tota la guerra. Després de la guerra, en Jaume Bosch i altres escolants la van recollir, sobretot la peça de la base que havia quedat sencera, i la van portar amb mossèn Antonino. I mossèn Antonino va fer posar aquesta base al vell mig de la taulada de la façana de l'església, i a sobre hi va muntar una creu moderna. La base d'aquesta creu seria, doncs, la primera creu del padró. Així, doncs, des d'aquí, ara us animo, persones que s'ho diu a caminar perquè voreu estar actives, o perquè el metge us ho recomana, a que tot caminant aneu a visitar les nostres creus. I, com a sempre, si ens voleu tornar a escoltar, estarem en antena una altra vegada el proper dissabte a dos quarts d'onze del migdia. Fins llavors. ... ...
Veus Parròquia
Informació sobre activitats de la parròquia dels Sants Just i Pastor. Notícies d’església, fe i actualitat, etc...