Veus Parròquia del 20/11/2013

No, per aclarir idees de cara als nostres uïdors. Què és la liturgia? És el mateix dir liturgia que ritu, que forma externa, que celebració, que gest... Bé, exactament, no és el mateix. El que passa és que té connotacions, té relacions. Perquè, de fet, en la liturgia hi ha ritus. Com hi ha elements diferents que configuren això que en diem liturgia, que la liturgia és una arbetet més teològica, no tant de les coses concretes sinó el seu significat. La liturgia és la celebració de la fe. Nosaltres tenim una fe que la creiem, que la tenim, que la sentim, que la vivim, però que també la celebrem. Per tant, el conjunt de tot el que constitueix aquesta celebració de la fe és el que constitueix la liturgia. I amb una característica, a més a més, molt important, que és que allò que celebrem se celebra una cosa que es fa real i present. És a dir, la liturgia d'alguna manera actualitza tot el que significa la fe. Tot el que seria la mort i la resolució de Jesús. El misteri pasqual que diem, que és el núcle de la nostra fe, es fa present i viu i actuant en la liturgia. Per la qual nosaltres, els cristians, lluem Déu, li donem gràcies, etc. Però també, a l'hora, reben la gràcia de Déu en les celebracions. La celebració liturgica més important és la missa. Home, és la principal, és la fònia, el simal de tota la vida cristiana. Però no és l'única. No, n'hi ha moltes més, hi ha tots els segrements. I després, també, tots els altres celebracions litúrgiques, que no necessàriament són segrements, la mateixa oració litúrgica, o fins i tot celebracions, com d'aquest diré jo, les exèrgies exactes, són celebracions litúrgiques, sí, segrements. Parlant de concili, la renovació liturgica va ser el primer embat, la primera tasca que es va proposar al concili, i certament la primera que va donar a conèixer un cop aprovades els decrets i les constitucions concrets. Per què va ser la primera tasca, el concili? Home, el primer és perquè va ser el primer document aprovat, és a dir, per exemple, en ara, el dia 4 de desembre de l'any 1963. Per tant, ara fa 50 anys es va promulgar el primer document oficial. El concili ja havia començat a fer-hi a un any, però tot eren debats, i treball, i reflexions, però el primer document és l'excursió. De fet, el fet que sigui el primer és perquè és molt significatiu. A veure, en la litúrgia, en la celebració, és on millor s'expres a la fe, allò que creiem, el lloc on millor queda reflectit, és en la celebració litúrgica. Doncs també tot allò que el concili va dir que segurament volia fer, que era actualitzar, renovar, posar el dia de la fe, també tenia una expressió molt clara en la litúrgia. D'alguna manera, en la litúrgia es va veure, també, diguem-ne, externament, tot el que el concili volia fer de renovació. Correcte. Si et semblen repassant aspectes conqüents de la litúrgia que el concili va decretar i va implementar, i les van explicar bastant de ràpid, es podien... Sí, sí, força, perquè al cap de pocs mesos, de seguida es van aplicar, i tot i que hi havia feina, perquè es van haver de fer els lituals, els leccionaris, els missals, traduccions, aplicacions... Evidentment, sí, sí. Volíem saber què van representar, que són modificacions pels filials cristians de llavors, i com van ser rebudes, si en certes entusiasmes, amb reticències, etcètera. Les celebracions en llengua vernacle què van representar? Home, a veure, aquí hi ha uns objectius, un d'ells era un objectiu pastoral, és a dir, que realment la gent pogués viure amb més intensitat allò que se celebrava, que no fossin, diu el concili, que no fossin espectadors muts, sinó que fossin realment participants, o per tant, que es pogués entendre allò que se celebrava, era fonamental. També hem de dir que el concili tampoc és un invent, sinó que és fruit, de tot un moviment, de tot un treball previ, de tot el tema de la llengua ja s'havia anat treballant, de fet, la gent ja anava a missa amb aquells missalets bilíngües, per poder entendre'ls. Ara és el concili que fas d'una oficialitat, diguem-ne, amb aquesta intuïció que ja feia temps que hi havia, no? Es va també permetre, i va ser la colocació de la alta d'una forma més entrada, i que el césar d'ot es posés de cara al poble. Aquesta era una forma que, de fet, això... era per donar més aspecte comunitari, i també per facilitar que allò que estava fent al cap allà fos més fàcil de veure, de compartir, tots som els que celebrem el concepte de assemblea. Poble de Déu reunit per celebrar, amb els diferents ministeris i serveis, però dins d'una sola comunitat que celebra. Es van simplificar els textos irrituals de celebracions, per exemple, la celebracions de la setmana santa. O sigui, hi havia dos objectius, una és aquesta pastoralitat de la qual abans parlava, per tant, que les coses s'entendessin millor, però per altra banda també simplificar en el sentit de retornar els fons, l'origen i el sentit originari. És veritat que l'eliturs ja s'havia anat omplint de molts elements externs i superfluix que potser tenien valor estètic, però que ja no tenien significat. Tot això porificar-ho, per anar a l'essencial. També va haver-hi una valoració de la paraula revelada, els textos bíbliques, tant a la missa com a les altres celebracions, concretament. Hi ha una lectura més a la missa, a la Cristia, i també un allit ògic dividit en tres etapes. És que la paraula de Déu era una de les grans oblidades amb l'església catòlica. Amb això els protestants ens havien passat del davant. Ells en tenien un gra. Domini, en canvi, la paraula de Déu, tant pel fet que en les celebracions litúrgiques es proclamava en llatí, com pel fet que semblava que era una cosa per experts, per gent molt preparada, i el poble no tenia accés a la paraula de Déu, la veritat és que havia quedat molt adonat el poble. Aleshores, també, aquest moviment litúrgic incluia un moviment d'anar revaloritzant i acostant la paraula de Déu al poble. I concretament, amb les celebracions, hi ha el tema de la llengua, dels accionants i també de l'elaboració d'aquests rituals, d'aquests accionaris, amb una gran quantitat de riquesa de la paraula de Déu. Tu dius, per exemple, a més d'una lectura, certament, però, per exemple, els tres cicles de lectures dominicals, o els dos cicles de lectures ferials, i tots els rituals, a més a més, molt estudiades, perquè aquelles comissions van treballar molt bé, per donar una unitat, una homogeneïtat en els continguts, per exemple, el temps d'advent, que siguin les lectures pròpies, que lliguin, amb els rituals dels diferents sagraments, etcètera, etcètera. I en la mateixa línia, el que tu has dit l'any litúrgic, l'any litúrgic és la celebració del misteri pasqual, al llarg del ciclà anual, potser és la pedagogia de la litúrgia que ens ajuda a entrar en el misteri de la fe. Els fidels van passar d'una presència, una assistència, en tot cas, en aquests altres litúrgics, a una crida, a ser cridats, a la participació activa. La participació és una de les uns dels conceptes més importants, perquè és un dels objectius que la gent pugui participar. I quan diu participar, no vol dir només que hi hagi més gent a part del cap allà que facin coses, sinó la participació també en el sentit de participació interna. És a dir, que la gent visqui el que s'està celebrant, i això sobretot amb les respostes, amb els camps, amb les actituds interiors, amb la pregària. No és tant si hi ha més persones que intervent. També, no només l'externa, sinó també la interna. Qui són els que participen en la celebració? Els que fan els ministeris? No només, una persona que seu, el seu bang i no surt a fer res, també participa. Ara és evident que una de les coses també són els ministeris, la ICALS, no tota la riquesa de ministeris que hi ha a la litúrgia, no només els ministres ordenats, sinó també tots els altres ministeris i serveis que hi ha, des dels acòlids, els lectors, els salmistres, el director de camps, els músics, els monitors, els que distribueixen la comunió, els agristants, i jo diria, els que netegen les glausials, que tenen cura que estiguin a punt, els de les flors, tot això són ministeris, serveis al servei de la comunitat. Recordo aquells temps, l'any 65, que impressionava veure una consel·laboració. Quin és el concepte de consel·laboració? I perquè s'hi va arribar fins a ell. Home, perquè allò que ha de cap allà, que hi ha una missa per ell mateix, era una visió molt individualista i molt de... quasi de negoció particular del celebrant, no? En canvi, el que celebra és l'església. Per tant, la millor manera d'expressar aquesta realitat litúrgica de l'església és la consel·laboració. Consel·laboració en la qual tots els diferents ministres actuen, cadascú, segons la seva pròpia funció, i també amb el poble de Déu, però una sola celebració, per celebrar junts eclasialment, com a poble de Déu, el misteri de la nostra fe, no? Això va ser un gran avanç, perquè realment la celebració litúrgica eclasial, consel·laborada, és la que millor expressa la mateixa naturalesa de l'església. També es va potenciar i va haver-hi aquesta crida, aquesta invitació a la comunió habitual, com a part, no complement no ofegit, sinó com a part de la mateixa presència i participació en la missa. I també la possibilitat de fer-ho les dues espècies. És que fixat que això és retornar els orígens. És a dir, el sentit de l'eugolistia és un àpat. Ja ho diu la paraula una comunió, és a dir, prendre la comunió, és a dir, participar d'aquest banquet al qual el senyor ens convida. Per tant, una missa sense comunió s'havia convertit en un ritu, que senzillament el Fidel, el que feia era despectador. I en tot cas, una dimensió que no és que s'hagi de treure, perquè també és bona, que és la duració. Molt bé, la duració. El cos de Crist es pot adorar, només faltaria. Però, primàriament, el cos de Crist és per menjar. Per tant, recuperar aquell element tan antropològic, des de la mateixa institució de l'eugolistia, que és comprar. És veritat que el tema de les dues espècies, el tema de la calza, del vi, té unes dificultats pràctiques i que moltes vegades no és tan possible, també val la pena fer-ho, perquè és més complet, és més ric. Segurament ens hem deixat alguna cosa remarcap-la més dels que m'has mentit. Home, jo diria que ens hem descuidat, perquè tu m'has mentit una sèrie de coses pràctiques. Esclar, externes, que es veuen molt. Però jo crec que el gran canvi, la gran reforma, és, diguem-ne, de sentit taulògic. És a dir, que la liturgia no són només uns ritus externs, no són unes rúbriques, sinó que la liturgia és l'expressió de la fe. I, per tant, el sentit fonamental és aquest sentit, per exemple, cristològic, la presència de Crist en Eucaristia, eclasiològic, com aquesta comunitat en la qual també s'hi fa present el mateix Crist. I, per tant, és com retornar la liturgia al camp de la taulogia, perquè abans s'havia quedat molt en un aspecte molt rugricista, molt de formes, de ritus. I mira, els caparans, molt ceremonials, i els altres que passàvem és... Clar, aquí anem al fons de la cosa. I, fins i tot, en aquesta dimensió més profunda, taulògica, també diríem espirituals, és a dir, la liturgia com a font d'espiritualitat, el misteri de Crist, que és el que nosaltres creiem, es fa present viu i operant en l'Eucaristia, en la celebració litúrgica, i això alimenta la nostra vida cristiana. Aquest aspecte, més de fons, més teòric, és la gran aportació del Considibat i Casagón. Correcte. L'aplicació d'aquests conceptes, tant aquest més de fons com els aspectes pasturals i més visibles, va haver-hi algunes, hem dit, que van aplicar-se amb divergència. Però tots els sectors de l'església van veure bé aquestes variacions, o va haver-hi cert remora, cert cops de fred. Bé, però això passa sempre en totes les coses de la vida, no? Però quin vencer? Aquests vencer sobretot uns sectors molt conservadors, molt tradicionals, alguns encara, els mantenen fins avui dia, que no van acceptar tota aquesta obertura, no només de la litúrgia, perquè ja he dit al principi que la litúrgia, d'alguna manera, expressa tota una nova manera d'entendre la fe i l'església en la societat. Aleshores, aquests sectors més tancats, més conservadors, més involucionistes, diguéssim, que volien mantenir les formes, però no només les formes per les formes, sinó el que significava, no? Això és veritat i va bé, minoritari, però hi va ser. El que passa és que després, en el temps, la realitat t'ha demostrat que aquests avanços s'haurien de fer. També s'ha de dir que no tot van ser encers en la reforma, també fruit d'una il·lusió molt gran que hi havia en aquell moment, potser es va caure en alguns errors, tots de bona fe, evidentment, però també puc posar algun exemple, el fet que depurificar absolutament les motivacions i pensar que tots els ritus externs i superficials perquè tothom entraria en el significat de determinat tipus de gent que potser no tenen la capacitat d'entrar en certes... en el contingut i troba a faltar les formes. Jo que sí, podíem d'evocions o pràctiques més... més de la religiositat popular, etcètera, que potser en aquell moment es va dir que tot això és secundari. Doncs va, traiem-ho i anem al fons. Aleshores hi ha hagut molta gent que es va quedar sense forma i sense fons, no? Era un accés d'optimisme i que potser ara m'atisaríem més les coses, ho faríem amb una mica més de prudència, potser, no? Però això no treu que, evidentment, el que s'ha avançat és molt més que no passa el que s'ha perdut, no? Que hi hagi misses actualment amb lletí i cantant en grevoria no contradiu la renovació litúrgica. No la contradiu si és a dins del que diríem la litúrgia reformada. És a dir, la litúrgia reformada preveu, evidentment, la possibilitat de celebrar en les dents més vernacles, però també de fer-ho en lletí. La litúrgia reformada preveu les possibilitats d'adaptació i d'enculturació de l'art, de la música, de l'alcana, etcètera, però també, evidentment, de continuar amb les formes més clàssiques, en aquest cas de grevoria, la polifonial. Per tant, dintre d'aquest context no té per què contradir-ho. Sí que ho contradiu quan, per exemple, s'utilitza el lletí com una manera d'anar enrere, de tornar al ritus antic, i, per tant, aquí ja no és un problema de llengua, és un problema de missal, no, quan es fa servir un missal antic, el missal preconsil·legat. Aleshores, això és una altra cosa, no? Els que fan això són persones, això, que no han acceptat la realitat de l'actualització litúrgica de tota la taulògica i de tot el concili. Els lafebristes, quin missal fan servir? El de Pius 5, eh? El d'abans del concili va dir que, evidentment, en llatins... És el concili de 30, o...? Exacte, sí, és el concili de 30 que es va anar reformant, reformant, reformant, però, de fet, en el seu origen és el de Pius 5, per tant, ser classatge. Encara que, a l'anterior, ets emo, jo en pau segon, ho va tot ja? El tema és que aquest gran desig va començar jo en pau segon, sobretot va néixer, de restablir la comunió, va fer uns passos, realment una mica perillosos, de permetre que es poguessin celebrar Eucaristies amb el ritu anterior, amb l'esperança, que fent això recuperarien la unitat i ja ha estat... bueno, no ha donat el seu fruit, perquè tots aquests grups que estaven en contra, continuen estant en contra. No té sentit, no té sentit. Pé, tornem a aquesta renovació litúrgica, anem acabant. Ha quedat com l'especte més visible, he recordat. Això m'ha fet, sí, sí. Per què ha estat així, això? Doncs això, jo ho he dit al principi, doncs que la celebració litúrgica és aquell aspecte en el qual més es veu allò que ha configurat la fe del creient. De fet, hi ha una màxima molt antiga, que és l'exhorandi, l'excredèndic. Això vol dir que allò que preges, allò que celebres, està dient-te, és com allò de... Digue'm... com és allò? Digue'm amb qui vas i et diré qui. Quina és? Que celebres i diré què creus, no? O sigui, en una missa, es veu perfectament la paraula de Déu. Es veu la pregària i què preguem i com preguem. I en qui creiem? I en les oracions expressen els continguts trinitaris, cristològics de l'esperitzant. És a dir, la celebració expressa perfectament allò que configura la fe de l'església, no només en els continguts, sinó també en aquests aspectes que dèiem, no? La manera d'entendre l'església, la manera d'entendre les relacions amb el món, tot això. Per tant, és la visibilització que els continguts del concili apareixen a la liturgia. És la cara visible, les formes més externes, i, per tant, més fàcils també de reflectir tota la renovació del concili de la Tica Segona. Moltes gràcies, Josep i Maric, delegat d'Iusasal, d'Estanfalio Llobregat, de la liturgia. En altres programes de la paròquia, dins l'espai 50 anys del concili de la Tica Segona, anirem tractant altres aspectes del que barb sentar per l'església, tan internament com, en relació i amb diàleg al món, aquest màgne aconteixement dels anys 62-65. Molt bé. A veure i fins una altra. Gràcies, adéu. A veure de la paròquia, quan tenim temps, no tenim més sovint, llegim un evangeli, una d'en Jovei i Jesucristo. Avui hem seleccionat l'abangeli del dia d'avui. D'aquest evangeli, el cardenal Òscar Andrés Rodríguez de Mar de Diaga, em fa aquest comentari. Demà a l'insistència empipadora i freqüent sobre el tema que el regne de Déu arribaria d'un moment a l'altre, Jesús no es deixa impressionar pels qui li volen arrancar una paraula autoritzada, i els explica una paraula. Fue la seva resposta. Jesús parla de la trigança, i la gent es decanta per la pressa. Jesús parla d'una responsabilitat personal i de retracomptes. I la gent pensa en clau de distracció històrica. Jesús insisteix en el com i la gent exigeix saber el quant. Passiència. Endavant i m'apriques. Jesús digue. Un home va cridar Déu dels seus serveis i els confia la quantitat de Déu mines una per cada un. I els va dir, negocieu-hi mentre no torno. Quan ell tornar, es presenta el primer i digue. Senyor, la teva mina n'ha produït Déu. I li respongue. Molt bé, ets un bon servant. Has estat fidel amb poca cosa. Repare el govern de Déu ciutats. Vingue després al segon i digue. La teva mina, senyor, n'ha produït de 5. Va dir també a aquest. Tu igualment governa 5 ciutats. Però se'n presenta una altra que digue. Senyor, aquí tens la teva mina, que ets un home enginyat. Tenia por de tu, perquè ets un home enginyat. Reclames allò que no has invertit i sigues allò que no has sembrat. Ell li respon. Amb les mateixes paraules et condemno. Sabies que sóc un home enginyat. Que reclamo allò que no he invertit i sigo allò que no he sembrat. Doncs perquè no posaves els meus diners al banc i ara que he tornat els hauries recobrat amb els interessos. Aleshores digue els qui eren presents. Preneu-li la mina i doneu-li el qui en té 10. Ells li contestaran. Senyor, si ja té 10 mines, ell replica. Us ho asseguro. A tot aquell qui té li donaran encara més. Però el qui no té li prendran fins allò que li queda. En aquest Evangel i de Sant Joc, acomiarem el programa d'avui. L'equip de 50 anys del Concil i Vatica II té una primícia per donar-vos. Esperem tenir a la propera ocasió, és a dir, el dimecres 18 de desembre 2013, un conegut de la nostra barroquia i també del Boba de Sant Just, en Daniel Palau. Ara ja m'ho sent, i parlarà també de l'impacte del Concili en un tema concret, en el diàleg entre confessions cristianes, és a dir, la comunisme, i també l'obertura de l'església a les altres revisions. Veus a la barroquia sacomiada fins al dissabte, a quarts onze del matí. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Connecta-te al català. Vine al consorci per a la normalització lingüística i aprenc català o millora'l. Des del nivell inicial fins al nivell d'est. A classe o des de casa. Tens més de 140 punts de servei arreu de Catalunya. Saber català té molts avantatges, tant en el món professional com en les relacions socials. Informa-te en el web cpnl.cat. A l'escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, se'n justuran de ver punts. A l'escoltes ràdio d'Esvern, se'n justuran de ver punts. A l'escoltes ràdio d'Esvern, se'n justuran de ver punts. A cadascú li agrada el seu cant i el seu infant. Una de les dites de l'almanac del cordill d'aquest mes és que el llibre de l'esquintana té l'esquintana perquè els referents tenen rima, ritme i cediesa. Com n'ha tingut i força, el tercer novembre literari que hem viscut i estem vivint encara s'han just, i que va tenir el seu plat fort al dissabte passat, a la sala del cinquantenari de la Teneu i demà mateix, també a la sala del cinquantenari, a dos quarts de vuit, presentació del llibre Plans de Futur, de l'últim premi Sant Jordi. Bé, esteu a la sintonia de Ràdio d'Esvern, en el 98.0 de la freqüència modulada, on podeu dir-hi la vostra. En viu i en directe. Avui dimecres, dia 13 de novembre, trucant... 20 de novembre. Oh, quina data has posat aquí. No, això és l'autor...