Sintonitzes, ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just durant 28 punts. Veus de la Peròquia Programa de formació informació humana i cristiana de la Peròquia de Sant Just esvern. A veus de la Peròquia, avui, Cristianisme i Cultura. Sintonitzes, ràdio d'Esvern Ben trobats, amics lluïdors de ràdio d'Esvern i ben trobats, especialment els nostres contractuals habituals, Lluís Maria Domènec, es parla en Lluís Segura i tenim a les vies de sol en Marc. Torremi, Cristianisme i Cultura, s'encamina cap als darrers programes, i s'està tractant el llarg d'aquest any la relació que té la nostra ràdio cristiana amb la cultura en el món social. Avui pensàvem tractar si hi ha signes d'aquesta tradició cristiana a la nostra terra, a Catalunya, i per extensió en un occidental en una sèrie d'àmbits. Per exemple, sense anar més lluny, en el món del treball, en el que és la regulació. Aquí hi hauria un tema, hi haurà de les festes del treball, però també en el que és la justícia social, el bon tracte als treballadors, el bon tracte a l'igualtat amb un laboral de la dona. Amb això, creieu que hi ha una influència o uns origens cristians, evangèlics? Algú té un ireu? Jo diria que és molt important l'arrerum novarum, no sé si la vas escriure allà o tretsa, i l'arrerum novarum ha influït molt en els aspectes de relacions laborals entre treballadors i empresaris, i hi ha, a més, ha sigut l'origen de totes, o almenys de les tres més importants escoles de formació per empresaris que tenim a Catalunya, que són Aliesse, Sade i Hada. Totes tres parteixen d'aquesta idea de l'església, de tenir en compte la millora de les condicions del treball, que eren molt dures a començament del segle XX, i que s'han tingut que anar ajustant. Una part de l'altra banda deia, si no hagués sigut pel comunisme, nosaltres, cristians, no sé si haguessin fet gaire espaces endavant. Ho deia avergonyit. Però sí que és veritat que l'arrerum novarum ha significat un pas important i que es va prendre seriosament aquí a Catalunya. Sí, tal vegada això mereixeria un programa monogràfic, perquè, òbviament, a partir d'aquesta encíclica de papa i jo o tretsa, després encara es va fer un sal bastant considerable, hi ha noves aportacions eclasials, des de Joan XXIII, Paul Ciger, i, llavors, ens ha hagut una certa constància en reclamar aquests drets pels treballadors i aquest tracte just a tot arreu. La crisi actual no ha fet més que actualitzar, somor una mica i treure d'allum aquestes doctrines, que se'n diu, doctrines social de l'església, i algun visbat, com a nou visat de Sant Feliu, s'ha significat amb un treball de renovació del que són aquestes condicions, condicions fins i tot, diríem, de solidaritat davant moments bastant duros que s'està vivint. Això ha estat una aportació, correcte. En l'altre tema que deia, el de descansa manal, descansem el diumenge, el dia del senyor, el dia ja que l'església estivigament ha celebrat per ser el de la resolució de Crist. I això es manté d'una forma natural, et sembla, Lluís Maria, o una mica forçada? No, es manté d'una forma natural, perquè també és molt antic. Vull dir, abans de la vincula de nostre senyor, ja es feia un dia a la setmana festa. La coincidència del calendari actual amb la vincula de nostre senyor Jesucrís fa que, a més, es digui diumenge, que és el dia del senyor Domíne... Bueno, domingo, sí. Què voleu que us digui? Hi ha una tradició, i aquesta tradició no s'ha trencat. La tradició en el món de l'Europa Occidental ve de la de Mitjana, quan el cristianisme no solamente era la reuigó preponderant, més estesa habitual, sinó que fins i tot inundava els costums socials. Esclar. I d'aquí, bé, també, per la benjeuització sud-amèrica, amèrica del nord, etcètera, ha arribat el Torreus, i tothom celebra a fer-se el diumenge. Bueno, hi hauria una coincidència, i és que la vincula de nostre senyor Jesucrís va coincidir amb el calendari que van proclamar els dirigents de la Roma, que hi havia en aquell moment, i temps després, el fet que un cristià arribés a emperador de Roma, i que posés diumenge el dia del senyor, va fer que és molt anterior en els conquistes de sur-amèrica i de l'àfrica. El que passa és que en aquelles èpoques, la gent que treballava, treballava dissabtes diumenges i tots els dies de la setmana, és després que s'ha guanyat el fet de descansar. I jo crec que inclús en les societats o en les nacions que en diuen emergents, o ni tan sols emergents que encara estan per sota d'això, jo diria que es treballa tots els dies. I a Pagès també s'havia de treballar. És a dir, que jo crec que és una conquesta social al descans, i sobretot per nosaltres dissabte i diumenge. Tenir dos dies. Ara no ho podem tenir massa en compte, perquè ara ja s'està tinguant una tendència que mig divendres també sigui fàstiu. O sigui, això existeix, vull dir, perquè per exemple un fill meu, doncs vull dir, han estat en començat i després han vist que no podia ser. I segueixen treballant una hora més o mitja hora més cada dia, perquè el divendres fèiem vacances tot el dia. I ara veuen que només poden fer tallar les quatre de la sarda. Perquè no... Els islàmics, sí, que la seva festa és del divendres. Sí, sí, sí. Els jueus és del Sàbat, el dissabte. El Sàbat. Per la major part de poques llans del divendres, i aquesta darrere és la que té més presència a tot arreu. Fins i tot aquesta presència arriba, no solamente el descans semenal, sinó a les festes anuals, sinó a tots els dies que laboralment es deixa treballar per complement d'aquestes conquestes socials. Jo ho he dit alguna vegada, però ho repetirem des del punt de vista de les festes laborals, que hi ha, per exemple, des de principis de gener, no en diré ara les puntuals del dia de reis, el dia de Nadal, etc. Si no, els que es tenen un pes de diversos dies. La Semana Santa, que acabem de celebrar. Sí, sí, sí. Bé, sabeu que la Semana Santa és mòbil, depèn de la lluna, etc. Sabeu què és? La primera lluna plena a partir del 21 de març. Per tant, té un període de variació de la pàscua bastant notable. Això, alguns anys, afavoreix el ritme del món educatiu o molt laboral, etc. I d'altres, doncs, desplaça aquesta festa, diguem-ne, trimestral, o molt d'hora o molt tard. Hi ha gent que perferiria un descans trimestral amb unes dades més habituals, fins i tot amb un altre nom, que no fos la Mare Santa. Teniu alguna opinió al respecte? Jo tinc una anècdota molt recent, molt recent, que és, el Sant Pàra Panacuba, amb un viatge que va fer... D'acord amb el català, o no? No, no, no, no. El que dius és el meu avi, jo dic el Sant Pàra. De de manera molt bona acudit. El Sant Pàra Panacuba, i va demanar que el divendre Sant es fes festa. I el Raül Castro li va dir que sí, que aquest any, per ell sí, però que ho proposaria la Corte, en els bien pensantes, perquè podeu allargarien i farien que el divendre Sant sigui perpetuament festa. Dic això perquè és curiós que avui dia, en ple segle XXI, sigui un Sant Pàra el que demani una cosa en un país que té a veure que són comunistes, que no són dictadors, però no són comunistes, i que un país comunista li digui que sí. És curiós, és curiós, perquè, a més, estic vendre Sant. Diguem-ne que el Papa, quan viatja a l'estranger, té una doble basant, de cap d'estat, amb gran influència mundial. I llavors, segurament, hi ha raons de tipus polítics que aconseguen aquestes respostes dels dirigents. Sí, i és possible que a Cuba hi hagi un sostracte de fer important, i tota aquesta gent són bots, o són gent que complirà places aplaudint els dirigents si els hi donen una mica de peixet. I, en aquest cas, és una forma de tenir contents en aquesta gent i també el Papa, que és veritat, que té una influència en els estats. Segurament, en aquests viatges tan massius es demostra més aquest abertent de líder mundial, que no un abertent d'acostament, les bases i els mateixos capellans i visbes de la gent. Ni tan sols li deixen acostar-se massa a la realitat. No. Però jo crec que... Jo crec que la informació que tenen a aquestes persones és molt gran. Jo crec que és molt gran. El que passa és que han de fer el paper... De quines veneixes dels polítics, el Papa? El Papa i els polítics... El Papa no és el seu abertent polític. Jo crec que el Papa, el seu abertent d'home d'estat, jo crec que ha de tenir una informació tremenda. Seguríssim, que té una informació tremenda. El que passa és que precisament perquè té una informació tremenda sap fins on pot arribar el que no pot fer, perquè pot fer tronc d'allà una altra cosa, és a dir que clar. Una cosa és la informació, però la informació que tens no sempre et porta a actuar com ho faries. Perquè tens informació per una banda, per una altra. Si toques això faràs tronc d'allà allò altre i has de fer un pas intermig, des d'un punt de vista d'home polític. Crec jo, eh? Bé, la setmana santa està en perill, diguéssim, o està suficientment consolidada com per què es mantingui. Aquí hi ha un aspecte que ens farà passar a l'altre tema nostre d'avui, no? Que és les agències de viatges. El turisme li convé a les estacions d'esquí, als destins, als hotels, a tot aquest enrenou avantorn de l'oci, li convé uns dies de descans, que s'empalmin i que siguin suficients, com per fer una moguda que aporti diners. Aquest sentit no es molesta els seguidors de la litúria, que ho poden fer igual, i es facilita el que volen descansar, els que volen sortir, també que ho puguin fer. Per tant, jo també estic en que la setmana santa està suficientment ben arrelada com per què es mantingui. I igual que el Nadal, hi ha gent que no celebra el neixement de Jesucrís, però qui és que no celebra el Nadal? Sí, sí, d'una manera o d'una altra, les celebrants, sí, sí. I empalmen amb reis, a més. Encara que sigui un altre any. Llavors hi ha, diguem-ne, Giragonses, o coses que grinyolen, perquè a la mateixa escola et diu un nen. Jo no he tingut Papa Noel, jo he tingut reis, però el tio va venir a casa l'àvia. Llavors hi ha una mica de confuències d'aquesta simbologia, d'aquests personatges mitològics, reals, d'altra, que cada família desitja els seus. És com un aparador que pot anar triant. I aquí els tria tots. Sí, és veritat, també. Jo el que crec és que els nens disfruten tant, que no es plantejen. I els nens només veuen la llumines. En el meu amiguet li han portat el rei. A mi el rei no m'han portat res, i en canvi van fer el cagatió a casa de l'àvia, que dius tu, o l'abra de Nadal, o el Papa Noel. Bueno, se'n té bona Maria, no ho sé. Són extraordinàriament d'úctil dia mullables. Sí, sí. A veure, jo tinc una anècdota també, tots són anècdotes, però jo tinc una anècdota de coses que passaven a casa. O sigui, jo també he sigut petit, com vosaltres. O sigui, també he sigut nano. I a casa eren els reis sempre, i eren els reis a casa nostra, a casa d'àvia, a casa dels tiets, a casa dels altres tiets, eren els reis de tot arreu. Però els meus fills ja han viscut en la època que en un puestó eren els reis, en un altre era el cagatió, en un altre era el... El David, el Sant Nicolàs. El Santa Claus. El Papa Noel, o el que sigui. Bueno, llavors els meus fills, jo els anava mirant, i els gratava una mica per entrar-me en el que pensaven. Ells, tant se'ls ja en donava, perquè només veien les jovines. És després que s'han preocupat d'anar igual que vam fer nosaltres. El que passa és que nosaltres va venir una mica de cop, una mica d'avantada, i ho senties una cosa, i et quedaves tan tranquil, o agafaves el que volies. Ells ho han investigat, han tingut curiositat, i els amics seus també, em sapigui què són els reis, i què és el Papa Noel, i per què aquesta tradició del tio, i Sant Nicolàs, i què té a veure, i tota la història. Vull dir amb això, que les criatures, i la festa diuen que es fa per les criatures, només veuen les jovines. Només veuen les jovines, o es fan les jovines, perquè jo recordo una... Aquesta sí que és una... És l'enècdota dins l'anècdota, ja. Sí, és l'enècdota dins l'anècdota, aquesta l'escrio sempre, que a casa de la meva sobra, és a dir, l'àvia dels nens, i hi havia unes nines, i uns trens elèctrics, i no sé què. I hi havia una capsa que contenia una nina, i estava amagada a redirar d'una cadira, és clar, perquè per emportar-se-la, molt bé, però per ensenyar-la, doncs la capsa estava amagada. I un dels meus fills va descobrir aquella caixa, i de totes les altres jovines que hi havia, no van fer cap cas, perquè la caixa aquella era el tutut, era el cotxe, i tot el dia passio, amb un i passio val, i ara empenyo l'altre. Simplement amb la capsa. Simplement amb la capsa, perquè els va fer la il·lusió, i van trobar una capsa. Això és la espontaneïtat i les escoles. Sí, sí, les escoles. Parlant de turisme i costums eclasials, diguéssim, o cristians, trobem els viatges, no solamente aquests viatges que hem dit desbargiment, sinó concretament viatges amb una motivació religiosa, amb un re de fons espiritual. Des de els més llunyants que podíem establir, a terra santa, és un destí tradicional, a una distància mitjana, podria ser Roma o Sant Jaume de Compostela, amb tota la gent que fa el camí de Sant Jaume. Sí, sí, sí, molta, molta gent. Molta gent. Amb molta tradició i amb una certa recerca interior. I jo us he d'explicar una cosa en relació amb el camí de Sant Jaume. Jo em vaig fer un trosset, des de Ronces Valles fins a Puente de la Reina o al Baixís, amb una colla de cosines i amigues, eren tot dones. I quan passaves per cada un dels pobles, et havien de segellar el carnet aquell que duies de... La certificació perquè, al final, donin la Compostela. Exacte. Doncs bé, pel camí ens vam trobar quatre homes. I aleshores, quan vam anar a segellar, i els anàvem trobant, quan vam anar a segellar en una de les parròquies, els vam dir que aquests senyors, que a més, doncs, no em sembla que són belges, i no ho sé què, i què fan? I ens va explicar el rector, que a veig i que encara queda una llei, que una persona que ha fet un crim, que està condemnat per alguna cosa, jo no dic que sigui un crim de sang, però per alguna cosa important, li podien comotar la pena per fer el viatge al Santiago de Compostela des d'allí. I van amb uns monitors, una gent, que no solament els vigilen, sinó que, d'alguna manera, els fan pensar. És a dir, que consideren que fer tot aquest rumiatge, des d'allà fins aquí, caminant, és una forma de redemció, de la pena. I això dura des del segle XII, i jo, ho he vist amb els meus ulls, que fa set o vuit anys, encara existia. Em va sorprendre moltíssim. Vuit anys i tant, sí, sí. Hi ha més propè, més propè, serien, no saben, minuts de pressa, dels quals em van parlar, sinó els rumiatges, per exemple, en Montserrat, o altres llocs... En l'Orders, en l'Orders és molt famós. Correcte, a Fàtima. A Fàtima també. Això de Montserrat que ens toca tant de prop dels catalans. Precisament per això, perquè ens toca de prop, ja s'escapa de l'esfera religiosa. Ja recordo una publicació, el mateix dia, que és una muntanya, un santuari, una comunitat. Però, primer de tot, una muntanya simbòlica en el mig de Catalunya, sembla que tothom hi ha passat per allà... També es comercialitzant bastant, perquè, esclar, atendre tot aquesta corrua de gent que espira anar un dia a Montserrat, a veure la mare de Déu, però també a veure, descobrir les muntanyes, fer una mica de compres... També és complicat i mereix una atenció bastant organitzada. Tenir alguna opinió en torno a Montserrat us sembla que encara manté una certa crida espiritual, o és tot ja porament comercial? No, no, no. Jo crec que sí que manté una crida espiritual molt forta. El que passa és que, per alguna motivació externa, segurament en els propis monjos de Montserrat, s'ha polititzat molt Montserrat, especialment en l'època franquista, perquè era un centre de reunió de tots els que estàvem en contra del regiment del senyor que m'anaven aquí abans, i que m'anava molt, m'anava massa, perquè no va fer totes les coses molt fetes, em va fer algunes de ben fetes, pobre senyor. En comptes de caçar l'afans, pescava tonyines, es veu? Sí, es veu que sí, es veu que sí. Sí, el que passa és que això portarà cua, això de l'elefant, perdona, el parèntesis, però ho estret tu, això de l'elefant portarà cua, perquè l'explicació no serà correcta i serà el moment que abdicarà en el seu fill, si és mitjanament intel·ligent. Si és mitjanament intel·ligent. El que passa és que amb la gent que hi ha ara, a la cúspide dels que manen a Espanya, és possible que facin passar el temps fins que arribin els altres que directament muntaran una república. És el que estem esperant tot. Perdó, perdó, perdó, perdó, perquè me'n vaig pels nous a molta facilitat. Jo diria que en Montserrat hi ha gent que hi va amb molta fe i creient molt clarament que és el que hi va fer. I jo crec que hi ha altra gent que hi va i que està atret o atreta. A mi em sorprèn també quan veig tota aquella gent que va allà i que estan buscant, inclús gent que no és d'aquí. Jo penso, en Montserrat potser hi busquen unes arrels que han perdut quan han deixat el seu poble i resulta que ells tenien l'efecte posat en la mare Déu del Rocío, per dir alguna cosa, perquè és una persona que té molta importància, molta atracció. A mi em fa molta il·lusió, em fa molta gràcia que és una forma que totes les persones que vivim a Catalunya sentim que Montserrat també té com unes arrels, és una forma d'arrar-se en un país, que tot se n'aconsegueix. Tots necessitem sentir-nos enganxats i pertanyent a una terra. Em fa gràcia si jo hi penso. Potser no hi anem amb molta devoció, però algú hi deu haver. Hi ha alguna influència de Déu tenir? No, sí que sí. Jo conec molta gent que hi van a peu en Montserrat. Des de Madrid. Jo conec gent que ha anat a peu en Montserrat. També podrien anar amb uns altres fustos, però van a Montserrat. I no som catalans. Em refereixo a que té un doble atractiu, potser un triple atractiu, perquè té una biblioteca impressionant en Montserrat. No sé si l'hi hau vista, però val la pena de perdre una setmana per anar a veure la biblioteca de Montserrat, perquè és algo impressionant. A mi em sembla que no m'he deixat entrar. Segurament. Segurament no hauries pogut conviure els horaris dels monjos, però l'excese de més llocs sí. No ho sé. T'anés, t'anés. No ho sé si ho tenen tant. El museu sí. Però és una cosa impressionant. Per disfrutar-ho molt. Però la religiositat, que jo crec que és un 80% o un 60%. I el resta, 30 o 20%, segons el que sigui l'altre, de política. Jo crec que encara queda alguna cosa de política. Però molt menys. Però és una política extremista, que no és partidista. No és partidista. Sí, és partidista. És partidista de la teoria cristiana de la vida. De la teoria jesucrist en la vida dels homes. En la vida de la gent. Els que tenim de seguir. Això de dir jesucrist de la vida de la gent, dona peu a una altra reflexió. No és partidista. No és partidista. Estem parlant de si els costums socials, avui el turisme, l'oci, el treball, s'adecua o no a una tradició cristiana. Està en present a llarg d'aquestes sessions que hem fet, o que n'hem fet, que en el nostre món occidental, repeteixo, hi ha un pes històric d'aquestes sessions, que no és partidista. És partidista de la teoria cristiana, a la nostra vida. Però també surts aquí, frases com això es va perdent, abans era així, els meus fills ja pensen d'una altra manera, els nens ja no saben, per exemple, que no hi hagi una altra reflexió. I que hi hagi escoles religioses, no es pugui optar. Però que no sigui imperiosament la societat d'una forma determinada, com en temps d'anterior bastant entre cap d'estat que es va entrar a Tullos Maria. Naturalment l'Església. No sé si per la pèrdua d'aquesta influència que hi ha d'haver aquí, per l'obligació que té, i som tots l'Església, de predicar l'Avengeu i de Jesucrits, es planteja com substituir, com adequar, aquell triple sistema de transmetre la fe, que era la família, l'escola i la paròquia. Aquestes estan sense massa per la feina actual de transmetre la fe. I, llavors, això es planteja el que ha de ser la nova vengeuització. Donarà per molts programes una nova vengeuització, segurament amics, la temporada que ve. Moltes gràcies a tots. I ara veurà.