Veus Parròquia del 26/3/2014

I try to stay, try to kill it all away, but I remember everything, what have I become, my sweetest friend, everyone I know goes away in the air, and you could have it all, my empire of dirt, I will let you down, I will make you hurt. I wear this crown of thorns upon my lyre's chair, full of broken thoughts, I cannot repair. Beneath the stains of time, the feelings disappear, you are someone else, I am still right here. What have I become, my sweetest friend, veus de la paròquia, programa d'informació i formació humana i cristiana de la paròquia dels sans justi pastor de Sant Josez Verne. Veus de la paròquia 50 anys al concili Batica II. Veus de la paròquia amb vosaltres per continuar aquest cicle que dura el curs 2013-2014 en què ens apropem el record, però també la presència actual a l'església del concili Batica II. En aquesta trajectòria, que portem de més en més, avui volem parlar sobre la revalorització que el concili va fer de la paraula de Déu, com va voler que arribés clarament a tots els cristians a través tant de celebració litúrgica, pensablement la missa, com de la lectura directa. Per tractar aquestes qüestions hem convidat i agraïm la seva presència a les zones de ràdio d'Esvern a Ehartxiprest, encarregat de Culte del centre de Santa Maria de Torra Blanca. De la qual ho has estat... Ja he estat de gai, vice de gai, ara ja estic jubilat, però a un nivell segon, al segon nivell, encara hi ha alguna petita activitat a fer, i això és el que faig. És activitat l'activa, de cara... Sí, tant l'activa com la direcció de tessines, de tessis, i, a part, també, alguna classe a l'institut, que una cosa és la facultat, els matins, una cosa és l'institut de ciències religioses, a la tarda més viat per la X. És la matea recinta, per això. La matea recinta, sí. I, a part, ets archiprés, de barxiprestar-se pel lloguerat, igual, Sant Josep Verran forma part. Ah, jo mateix, sí. Doncs... Partem i parlem del que considero a dir a segon. Ja en la Constitució Civil d'Helitúrgia, la primera que es va aprovar, en l'any 2.63, subximalament, la paraula de Déu va ser tractada amb l'empritud i unitat que mereix. Quins canvis van ser més evidents a partir d'aquell moment d'aquesta aprovació d'aquest canvi a l'Helitúrgia? El canvi més espectacular i que tothom el va entendre de seguida és el canvi de la llengua. Es va passar de la llengua llatina a les llengües vernacles. Va ser un canvi decisiu. No només és això, però, sobretot, va ser això. Dic que no només perquè, precisament en funció de la importància de l'escriptura, la reforma litúrgica va també elaborar una mica més la lectura de l'escriptura en les celebracions de la missa. De manera que, a partir de la reforma que el Vatica segon va promoure i va venir de seguida la reforma litúrgica, els diumenges ara estan distribuïdes en tres cicles. A, B, I, C. I es llegeixen textos diferents a cada cicle. L'A, bàsicament, de l'Avenjali de Mateu, el B, de l'Avenjali de Marc i el C, de l'Avenjali de Lluc, amb algunes interferències de l'Avenjali de Joan, per exemple, aquests diumenges de Quaresma. Amb la idea que no es llegeixin només els mateixos textos cada diumenge, cada any, sinó que varieixin i pogués ampliar-se molt més la lectura de l'escriptura. A part de que, a les hores abans, la litúrgia era només d'una lectura i l'Avenjali, i a partir de la reforma són dues lectures, bàsicament en el testament i en el testament, i l'Avenjali. Tot va servir, i tot dit ja, repeteixo amb llengua Bernacle, va servir per obrir molt més el poble cristian i l'Assemblea a la normalitat de sentir la lectura de l'escriptura en l'estel·leraça litúrgica, com una cosa normal. I això s'ha aconseguit, i ara ja ningú se'n fa cap, és que ara faig. I, en canvi, abans era una cosa excepcional, que es pogués llegir l'escriptura per fer tot en lletí i d'una manera bastant, diguem-ne, sí, bastant tancada. El començament, abans de la reforma definitiva, es va promoure la lectura de l'Avenjali, per exemple, amb llengua Bernacle, que potser la feia alguna altra, diferent del cap allà, o potser la feia el mateix cap allà, en lletí, llavors es va anar trobant solucions. Ara recordo el traductor, el que em va anar vellegint. Com una manera de traductor, a la víctima i a l'altra. O sigui, ara la reforma es va fer tota ella, molt en funció de la proclamació de la paraula de Déu, de l'escriptura i, bàsicament, del nou Testament i de l'Avenjali, en la celebració litúrgica, sí, sí. El centre de la paraula Déu, el centre del cristianisme, i per escontar-te el centre del Consell de Batigar II, és Jesucrist. El Batigar va representar un retorn a mostrar a Jesucrist, concretament, per tant, a mostrar l'Avengeu i de Jesucrist, que és on ell es revela i es presenta. Hi ha hagut aquest acostament dels cristians a la figura de Jesucrist a través de la paraula? Jo diria que hi ha diversos nivells. Com actualment, en l'església, es pot distingir diversos nivells. Hi ha un nivell, diguem-ne, majoritari, bastant allunyat. Aquest nivell, no sé si, hi ha un ajustament una mica més gran a la paraula de Déu. Hi ha un altre nivell una mica més elevat, que diríem són les persones que, regularment, assisteixen a la celebració de la Eucarístia, més o menys regularment. Hi ha hagut una obertura més real i un interès més positiu per la lectura i la comprensió de l'escriptura. Hi ha un nivell de persones que és més minoritari, però que són les que, en l'església, significa l'interès personal, fan trobades, fan reunions, a part de les trobades litúrgiques, doncs, grups, associacions, trobades per parlada, i en aquest nivell, la lectura de l'escriptura ha estat moltíssim d'interès. De manera que hi ha estudis d'escriptura, estudis de la paraula de Déu, a pràcticament a totes les trobades que hi ha d'aquests grups, que troben regularment cada quinze dies, cada mes, es parla de la vangèlisi, es parla de la importància, o de la manera d'entendre el dels dificultats que planteja, etcètera. O sigui que s'ha de distingir, evidentment, sempre en l'església actualment, s'ha de distingir, perquè hi ha diversos nivells de participació i d'experiència, de consciència de participació. Ara, hi ha, a nivell de les persones més interessades, o més de més sensibilitat cristiana, l'acostament de l'escriptura ha estat extraordinari, ha estat extraordinari. Amb la qual cosa s'han plantejat, aleshores, tots els problemes que planteja això, perquè és un llibre, que són molts llibres escrets, fa de 2000 a 2500, que són sota el 1600 anys d'enrere. I per tant, és clar, el llenguatge, la manera d'entendre les coses, ja s'han proliferat les traducions, com no s'havia fet mai, a totes les llengües, amb l'intent que la lectura de l'escriptura sigui fàcil, sigui comprensible, ara ja no s'entén una traducció, que, si fos literal, cosa que és el que fèiem el començament de tot, llavors les frases l'estudiem literalment, i altres no s'anaven gaire bé, però l'original diu això, traduim literalment, i enganya ara tot una feinada enorme, i és de dir, l'espressor literària d'aquella època és aquesta, però ara, com diríem aquestes coses? De manera que estiguem fitals del text sense anar-nos per les banques, però fent un llenguatge assequible, i aleshores es van multiplicant les traduccions i les consultes, ja conec persones que han fet les últimes traduccions a català, i que al davant tenien 10 traduccions de les 10 llengües que coneixien, que és l'italià, que és l'anglès, que és el francès, i llavors cada escur com posa de la lleu una frase, una expressió, una frase que pot ser difícil d'entendre, a veure cada llengua com ho realitzen, i llavors d'aquí també les traduccions itúrgiques, les traduccions d'itúrgiques que tenen el control de tothom, i que s'ho han mirat amb l'UPA, però amb l'UPA. Però escoltes per exemple la catalana i la castellana, i no són idèntiques. Escolta, és l'italiana, i també va pel seu conte. Escolta, és la francesa, perquè el text original és el mateix, evidentment. Però amb les ganes que això sigui entès i comprensible, per la gent real, aleshores les traduccions no són iguals. I llavors això és el mateix de tenir les seves qüestions, i tal, és el tema del pluralisme actualment a les vés, i de la multiplicitat de cultures, de llengües, de maneres de ser, que també ha arribat a la lectura de l'escriptoria i de la seva traducció. Fins els temps conciliars es tenia el pensament que llegir la Vangeli, i per extensió, autostament i la Bíblia d'una manera personal, i com a aliment de la pròpia fe, era una cosa típica de les protestants. Per què hi havia aquesta creença? I realment això ha canviat? I ja no es considera així? A veure, per entendre el procés que s'ha seguit aquests segles i la presència del protestantisme i l'actitud de les guerges després, no és fàcil, no és fàcil, perquè hi havia moltes coses. Va ser un moviment enorme, el del protestantisme i el del concili tridentí, etcètera. I resumint-ho, podríem dir que els protestants van promoure dues coses a l'hora, per una banda, la lectura de l'escriptura, per altra banda, la interpretació personal. Era tot venir junts, tot venir junts, per una banda, l'escriptura, per sobre de tot, sol l'escriptura, per sobre de tot, i per altra banda, la interpretació de cada un. I anava tot junts. En aquell moment, posar per davant l'escriptura volia dir i que cadascú l'entengui com li sembli, i que cadascú l'interpreti com li doni la gana, o com li vagi bé en ell, això de com li doni la gana, com li vagi bé en ell per alimentar el seu procés i tal. És clar, això era una, com sempre, vaja, era el perill del subjectivisme, d'un subjectivisme enorme, que va ser el que va posar en guàrdia a l'església en aquest tema. Hi ha molts del pensament protestant, perquè és clar, era la irrupció de la modernitat en tot el món cristian. I aquesta irrupció que és positiva, però que es va portar tant a l'extrem, que aleshores era la interpretació personal per damunt de tot, la decisió personal per damunt de tot, res d'autoritats, res de la il·lusió, la tradició, la il·lusió, la comunitat, no, no, no, és cada persona. De manera que l'església es va trobar en un moviment que potenciava l'escriptura amb aquest to. És clar, no va saber o no va poder distingir, dient que l'escriptura sí que és importantíssim, però hi ha d'haver sempre una lectura en l'àmbit de l'església, en l'àmbit de la tradició, en l'àmbit del magistari. I aleshores va posar en guàrdia davant de la mateixa lectura de l'escriptura. I és veritat que va haver-hi tot una sèrie de segles que l'església més aviat desaconsellava la lectura de l'escriptura, perquè, més aviat, podia proporcionar més problemes que solucions. Fins que va haver-hi un moment que va dir que això no pot ser. Evidentment que la llegir l'escriptura, això has dit molt bé, probablement, probablement, en el centre de tot el problema, en el centre de tot el problema és allò que tu has dit quasi espontàniament. El moment fonamental, el centre fonamental de la fe, és la figura i la persona de Jesús. I, per tant, també l'escriptura. Però ja es veu que no és el mateix. El cristianisme no és una religió d'un llibre, és la religió d'una persona, d'una persona que és el fonament i que està a l'arrel de tot, de lo que s'ha escrit, de lo que ell mateix ha deia, de lo que ell mateix deia. Llegiu una paràbola. Escoltem una paràbola, escoltem el semó de la muntanya. A veure, d'acord, les paraules diuen això. Ara, la qüestió seriosa, no és que aquestes paraules diguin això, sinó que hi ha darrere, hi ha l'experiència d'una persona que és Jesús, que és el misteri de la comunió seva amb el pare i amb els homes, que és el punt de referència de qualsevol interpretació que es pugui fer, i és el que ell volia dir a través de les paraules. No, no, no, l'important són les paraules, ja hi som. Ja hi som. Anant als exemples, límits. Si Jesús diu, la amà t'escandalitza, talla la mà. Ai, que no vol dir que et tallis la mà? Home, clar que no. Ara, la paraula diu, talla la mà. Home, no, m'ha prou, estàs exagerat. Perquè no s'ha de llegir una cosa per el que diu, si no per el que vol dir. Jesús vol dir, t'has d'arrancar del cor, moltes coses que t'impedeixen viure la veritable vida, i llavors utilitza una imatge duríssima, talla la mà o treu-te l'ull si t'escandalitza. Una altra vegada diu, bueno, t'abufateixen amb una galt a parlar-li l'altra. Una persona que té el cap sobre les espatlles, què vol dir? El text diu que li paris l'altra. A veure, què vol dir una persona que diu això? No, no, a veure, és clar, ja des del començament, ja hi ha una doble actitud. L'actitud de dir el fonamental és Jesús, el seu esperit, el seu missatge, allò que ell ha vingut a portar a la humanitat, i que ho expressa amb les seves paraules, les seves imatges, el seu vengeri, o una altra actitud que diu, bueno, què sagrat són les paraules, eh? Ja es veu que aquí hi ha com una doble actitud, i el fet d'arrelar-nos en les paraules pot desviar-nos del núcle del cargament és el cristianisme. I aquest és un dels perills del moviment protestant, que va donar tanta importància a l'escriptura, que al final resulta que són les mateixes paraules, l'escriptura s'agrada, que la paraula ja s'agrada per ella mateixa, perdona i no, el que és la paraula és en mayúscula, és una persona, el text de Joan, la paraula es va fer home, és a l'arrell de totes aquestes qüestions. Què vol dir la paraula es va fer home? És una paraula o és un home? És un home. Però el que diu, no el que diu, el que diu expressa la seva riquesa interior. El que és la paraula de Déu és aquella riquesa interior. Aquell misteri que s'expressava en les paraules, en els fets, en les decisions, en les actituds, i sobretot en la mort, en la resurrecció, en la mort on va dir molt poques paraules, i és allà on realment ell es va dir del tot ell mateix. Perquè en el centre no són unes paraules s'agrades, sinó el misteri d'una persona, que és clar, s'expressa en una paraula, i ella és la paraula de Déu. Trobar l'albaritable camí en aquest procés és trobar el núcle de l'experiència cristiana. I pot haver-hi exageració en una banda i a l'altra. I l'ésser va trobar amb exageració a la paraula i va tenir una reacció que la va portar a l'altra banda. Jo pot dir que segon jo crec, que a posar les coses al seu lloc, i potser sobretot a partir de no només del document fonamental sobre la revolució que és d'Eiberbunk, la paraula de Déu, sinó ja des del començament, en el document sobre la litúrgia. Precisament, la litúrgia és de la paraula proclamada en la litúrgia, explicada en l'humilia, i ara ja m'ha fet un parèntesi, la importància que dona l'humilia extraordinària al papa actual, el papa francès, amb la seva justició, l'Evangèria Gàudium, la dic una part, un capítol a l'humilia, i l'altra capítola a la preparació de l'humilia. És el moment en què el cap allà assumeix tot el que s'està celebrant, i assumeix tot el que està vivint la comunitat, i ho posa en contacte perquè la paraula sigui com principal avui, i digui alguna cosa al món d'avui. El papa ha sabut assumir la idea bàsica del vaticà segon, quan va donar molta importància a la litúrgia, i a la paraula en la litúrgia, precisament, fomentant donant importància a l'humilia, perquè és aquell moment en què una paraula escrita de 2.000 anys, de 2.500 anys, té resons en el món d'avui, i ara hi vol dir alguna cosa per la gent d'ara dels problemes que té ara. La Bíblia té dues parts, el nou i l'antic testament. També d'una importància a l'antic testament, fins a quin moment? A veure, a l'antic testament aquest és una altra qüestió, una altra qüestió importantíssima, però molt tan bé. Podíem dir que, resumidament, es poden posar els dos accents. No es pot entendre el nou testament, sinó la llum de l'antic. El primer accent, segon accent. La comprensió que fa el nou testament de l'antic el realitza i el supera. És a dir, hi ha una relació entre l'antic testament i Jesús. En el fons, l'antic testament i Jesús, que és estar plena d'interrogants de desafiaments, de tensions. En part, perquè Jesús és joveu, és fill de la cultura joveva, ell ha begut dels profetes, ell és la realització de tot el que Déu havia anunciat. Aquest temps és una persona que es posa davant del seu món i diu, per exemple, oi que us han dit tal cosa, doncs ja us dic tal altre. D'això, ja els mateixos investigadors diuen, és un exemple únic, no es troba en tota l'escriptura, una persona que es travessi a fer això, oi que us van dir, vol dir, textos de l'antic testament, doncs ja us dic... Aquest contrast és tan sorprenent, que llavors s'entén que el món joveu es posés així, en guàrdia davant de Jesús i acabés rebotjant-lo, perquè ell es manifesta fill d'aquell món, però, a l'hora, és una mena de continuïtat que realitza aquell món superant-lo, superant-lo, anant molt més enllà d'aquell món. I això ens hi trobem a nosaltres cada dia. Es va, hi ha un perill... Mira, llegim el nou testament, llegim el missatge de Jesús, i llegim l'antic, aquest és un perill, perquè amb les coses no els pots entendre. I l'altre perill és dir, com que Jesús era joveu, pràcticament tot el que va dir Jesús ja és l'antic testament. Perdó, això també és fals. I ara estem en aquesta mena, això té molta relació amb els estudis, que actualment s'estan fent sobre Jesús, perquè evidentment la figura de Jesús és una de les que, o potser la que... la història de l'humanitat, la que desperta més interrogants, encara ara, i no només entre els seus clients, entre les persones que no creuen, perquè és una figura que, de fet, tant si un creu és cristià com si no, realment a canviar l'història de l'humanitat. A base de promoure la idea cristiana i les gràcies cristianes, hi ha hagut un rebombòria enorme en la història humana, a part d'una experiència d'una persona que va viure no gaire anys, i que parlava i que era fill del seu món, però que va saber-li donar un tom, fent-lo universal, fent-lo més profund, fent-lo més obert, fent-lo més misericordiós. És a dir, és el tema de la presència d'una realització que acaba aquell món i el supera. Entendre això és entendre el lloc de l'Antic Testament en el missatge de persona i l'obra de Jesús i de la seva exrègia. Com cal apropar-se i llegir la bíblia en general? Quina és la manera nova de trobar-hi el seu sentit? A veure, a partir de la promoció de l'escriptura i de tot el que ha significat la bíblia, s'ha disparat els estudis... De fet, ara, pràcticament, els estudis de la teologia, els estudis teològics, tots es fonamenten en l'escriptura, tots. Els professors parlen de tot, de la creació de Déu, de Jesucrist, de l'esgresia, dels segrements, de l'escatologia, de l'amoral, de l'eliturgia... tots comencen parlant de l'escriptura. El missatge cristià i l'església es van constituir en aquell moment, en el moment de la seva expressió amb l'escriptura. I a partir d'aquí, l'escriptura ha començat a panetrar en tots els àmbits del pensament i de la vida de l'església. I això ha transcendit també a tota la gent, a tot el papa fidel, a tot el papa fidel. La manera que s'han multiplicat el màxim, edicions, edicions de l'escriptura, no només edicions sinó estudis d'escriptura, maneres d'aproximar-se a l'escriptura per part de grups que tenen ganes de fer-ho, llavors van sortint publicacions, cada dos per tres, de persones que t'ajuden a entendre i a llegir i a comprendre l'escriptura en grup, a llegir-lo tots, cadascú que digui la seva aportació, i entre tots anem elaborant la reflexió personal i en grup de l'estudi de l'escriptura. És, ja dic, que l'he dit al començament, i és que això, bàsicament, és a un nivell, a un nivell d'experiència cristiana qualificat, no és pas que ho faci tothom, això. Però això ha obert molts camins en la nostra església d'avui i obre camins de solució. De tota manera, sí que cal dir, sí que cal dir que també ara llegim l'escriptura d'una manera diferent de com l'hagin el segle passat o fa tres segles, perquè, inevitablement, la gent que llegim avui l'escriptura, sabem els problemes que tenim avui. Per exemple, un dels problemes és el pluralisme religiós. Per una banda, el pluralisme religiós. És a dir, saber que hi ha milions i molts milions de persones que viuen d'una altra manera, que tenen una altra religió, que confessen en una altra fe. I, a més a més, en un món que pràcticament s'està llunyant dels religios. És un món, diguem-ne, agnòstic o secularitzat. O sigui que ens trobem amb una experiència tant a nivell religiós com a nivell arredigiós, totalment diferent de fa uns quants segles. I això, inevitablement, et canvia els ulls de l'hora d'allegir l'escriptura. I diuen, a veure, va, què diu l'Avengellit, què diu Jesús en el món que estem, per al món que estem. I aquesta lectura és inevitable, que ha de ser diferent de la que sabíem fa uns quants segles. Molt bé. No sé si ens hem deixat alguna cosa sobre la paraula, sobre l'escriptura, en qualsevol pensament del concili batígà segon, que estem remomant als seus 50 anys. Sembla que ha quedat alguna cosa al Tinter, amb un minutet. Home, no en tot cas. No, es podria parlar molt més, però en tot cas... Recomana la gent. Recomana la gent que llegeixi l'Avengelli, i llegeixi el nou testament, i també l'antic testament, i que no s'entrebanqui a les primeres dificultats. Perquè està clar que, de fet, si llegim ara un llibre del segle XV, ja ens costa entendre, llegim ara a Santa Teresa, i, escolta, ens costa molt, perquè és un llenguatge que no és el mateix. Doncs 2.000 anys, encara són més... Doncs probablement la lectura de l'Avengelli és més fàcil, que no pas la lectura de certs optors del segle XIV i XV, que la feina és nostra, per saber què volien dir, on hi ha un llenguatge molt diferent. Hi ha traduccions, edicions, ben acorades... Més bé, malgrat tot hi ha problemes, hi ha entrebancs, hi ha coses que diuen, exactament, que no ens hi entrebanquem, que no... que supiguem superar, que espiguem demanar consell, que ens espiguem llegir algun llibre que ens ajudi, matricular-nos algun tipus d'ensenyament que ens pugui ajudar... És a dir, qualsevol acostament a l'escriptura serà positiu. És positiu. Fins i tot per discernir què hi ha en l'escriptura de fonamental, de decisió i tal, i què hi ha d'espectes menys decisius, més culturals, més fills de la seva època, que ens ajuden a prescindir-ne per donar importància al missatge seu central. Moltes gràcies, no sent que es fa mora per aquesta presència i aquesta dissertació a l'entorn del Bergondei i també de l'escriptura en general. I encara aprofitaríem aquests darrers segons de programa per dir que l'Arxip d'Estat és en farida llobregat, o qualsevol d'Arxipers que us en gaspar, organitza aquesta trobada a l'Arxip d'Estat a la vit. Que una misió determinada... Quina és l'ogetiu de l'assortir del dissabte que ve? Això ve d'una tradició que va començar en 2000, el motiu de l'any Sant, que es va promoure una peregrinació a un centoari maria, que en aquell moment era la manera de complir per dir-ho així, el missatge del Papri i el segon. I es va fer una primera sortida a l'Arxip Estal, si no m'equivoco, que en aquell moment no hi era, va ser la mare viu a la Mercè, a Barcelona. I va ser positiu. Per què no ho seguim fent? I ha continuat, i ara intentem que hi hagi com una mica de doble accent, un accent més lúdic. Un accent més sagrada i un accent més religiós. Ens trobem en el Cristia, tots els cristians, de les diverses paraules del netejós i prestat, que és una manera de celebrar, diguem-ne, la pluralitat a dintre de la nostra comuna fe cristiana. Ens trobem en el dissabte que ve a la Catàtal de Vic, i a dades en celebrem el Cristia. I després ens repetirem una mica a veure el museu, i a veure una mica les coses que hi ha possiblement a Pere Vic, i dinarem junts. Moltes gràcies a tots els cristians de diverses pròquies. Moltes gràcies, amics juliors de Ràdio d'Esvern, veus de la pròquia tornant amb vosaltres al dissabte, ja ho sabeu, a dos quarts d'onze del matí, a veure si hi ha alguna cosa que s'ha de fer. Adéu, si hi ha alguna cosa que s'ha de fer. Adéu, si hi ha alguna cosa. El just a la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just. Sóc una urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també sóc molt urbanita. Compenat d'una bona manera i tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units. Són molt feliços, és una història de mort molt meca. Indudablement, la presència d'aficionats d'un cult i de l'altre era impressionant. Clar, que vols ser-hi, no? És el temps, no pot ser res, no ho podem canviar. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe, cada matí de 10 a una. Ara escoltes ràdio d'espern, sintonitzes ràdio d'espern, la ràdio de Sant Just. Sintonitzes ràdio d'espern, sintonitzes ràdio d'espern, sintonitzes ràdio d'espern, sintonitzes ràdio d'espern. ... Seixanta i limes. ... Un any més som a les portes del Dia Mundial del Teatre. Demà, dia 27, Arreu del Món, es commemorar aquest exercici de llibertat de pensament i d'expressió, que és el teatre. A Barcelona ja es va celebrar abans d'ell. El teatre és una de les arts més antigues. Ja que totes les cultures, fins i tot les tribus més primitives, amb els seus rituals màgics, es valien de la paraula, la música i la dansa per expressar els sentiments de la comunitat on vivien. La paraula teatre, que ve del grec, significa lloc per contemplar. Per tant, és indispensable l'espectador a qui va dirigir de la obra, de text, el gest, el sol, la música, la sanografia i tot el que calgui, perquè el teatre sigui viu. Es nota, no, que som uns enamorats del teatre. La ficció és indispensable com a aliment de l'ambient humana. Necessitem de la comèdia, la tragèdia, els musicals, el melodrama i tots els gèneres que ens fan de mirall de les situacions cotidianes o de les fantasies que ens permeten somiar. Fins i tot el cinema podem dir que és una forma contemporània del teatre i també les sèries de televisió i tot allò que conforma l'espectacle. Més d'un filòsof contemporani ha dit que la vida sense espectacle no tindria sentit. I tant, la societat de l'espectacle és un llibre molt i molt recomanable. I la vida en sí també és un espectacle, a vegades, bufidot. Tots som actors del Gran Teatre del Món i ho heu dit moltes vegades, però també la ràdio dona sentit allò que pensem i compartim i per això una vegada més estem aquí amb vosaltres. Benvinguts, oients, desberniants. Ens trobem a la sintonia de Ràdio Desvern en el 98.1 de la freqüència modulada fent el programa Seixanta i Més, dedicat, com sempre, a la gent gran i a tothom qui els voleu escoltar, sempre oberts a les vostres propostes. Ja sabeu que fins a les 9 del vespre ens podeu trucar al 93, 372, 36, 61, i també seguir-nos per internet on cercant Ràdio Desvern i clicant Ràdio a la carta trobareu tots els programes d'aquesta missora. Com cada setmana una servidora, Joan Algarra, junts amb els meus companys Enric Riva i Pere Uliber, compartirem aquesta hora de ràdio, que passa volant, en companyia vostra. Passen 3 minuts de les 8 del vespre. Avui dimecres, dia 26 de març, és el 85è dia de l'any del calendari Gregorià i ens queden 280 dies per finalitzar l'any. Ara és el moment de felicitat tots els qui celebreu el vostre sant o aniversari. Només alguns, com sempre, dels molts que hi ha cada dia. Jo poso el sant sempre és curiós del que conec. Jo aprofites per felicitar-lo. Avui és Sant Brauli, com que s'enjust teniu diverses persones, que es diu Brauli, tots felicitats. Demà, Sant Alexandre, no cal dir que Àlex n'hi ha... Agrapats i mostres. Agrapats i mostres. Si m'escoltés, Àlex Mercè, per molts anys. Divendres, Sant Sixta, i dissabte que sortim en segona audició, Santa Bea Triu. Felicitats a totes les veies, perquè n'hi ha moltíssimes. Sí, ara posarem el plac en domingo, si potser. Granada, tierra soviada por mi. Mi cantar se vuelve jitado cuando es para ti. Mi cantar becho de cuanto sea. Mi cantar flor de melancolia. Venió que vengo a ti. Granada, tierra ensangrencada en tardes de dos. Mujer que conservo el grupo veroso a tu mano. No s'hem posat granaïnos. Continuaríem escoltant el plac de domingo, per esclar. I el proper dimecres, si Dios quiere y el tiempo no lo impide, farà anys que un granaino universalmente famoso, Federico García Lorca, va estrenar poema del cante jondo. En parlarem dimecres. Quan el mar es trona, l'admella és bona, diu la dita. I com que aquest mes de marts de trons més aviat, n'hem tingut poquets, ens fixem més en les flors que fan gots de beure en aquesta radiant primadera. Ara ja no tan radiant ho era aquest matí quan he començat a preparar l'escaleta del programa i escriu el guió, però ara ja acaben gotes. Ara que hi ha força gotes. Que sí. Les hortències diuen als entesos que s'han de pudar ara quan els borrons nous comencen a desenvolupar-se i s'han de pudar sobre un borró de flor si volem estimular la producció de noves branques o brinquillons. També ara estem entre març i maig quan els tarongers esclaten per tot el país valenciar amb una delició, sa floració primaveral, com la dolors, la terra. Bon moment per viatjar, des de Castelló, fins a Lacan. Especialment en el tros que va de Castelló-València. Ai, perdó, de València a Lacan. És on hi ha més avunt de tarongers. Jo vam fer un viatge amb un cotxet que no corria pas gaire. Per la carretera antiga fa moltíssims anys i el vam fer de nit i era marejant l'olor dels tarongers. Sí, sí, sí. Quina meravell. Però heu d'anar lluny de València, eh? Perquè si aneu a la vinguda dels tarongers de València, ja n'hi ha ni un de tarongers, universitats, escoles i hotels. I cotxes. I ara es deveniments que van tenir lloc un dia 26 de març. De famós i molts anys. En 1929, Ricard Cordelléau és ferit per una sageta durant un setge a França. Va morir 11 dies després i el noble francès que li va disparar va ser executat. Va ser tanta la fama del rei Ricard d'Anglaterra que ha estat protagonista de diverses novel·les, pel·lícules i sèries televisives. 16 pel·lícules he trobat a internet on és el protagonista Ricard Cordelléau. Força més proper va ser aquell 26 de març, a fer-me un gran sal en el temps, perquè si no s'ho seria determinable, de l'any 1969.