Veus Parròquia del 30/4/2014

No. Odio la filosofía de fiel. Estar emocional y abierto a la lucha de la clase sopial. Te quiero con toda el alma para ti y todo mi amor. Pero las estadísticas no juegan a nuestro favor. Te quiero con toda el alma para ti y todo mi amor. Pero las estadísticas no juegan a nuestro favor. Quiero ser el único que te saque a bailar. La verdad lo llevamos para atrás. La verdad lo llevamos para atrás. Cap que s'hi coming a escapar és de una notícia. Hem d'anar amb el ràdio d'Esper, durant d'avui per a un. 60 i més. El magasin fet per gent gran per a tothom que ens voleu escoltar. Actualitat, cinema, art, teatre, poesia, divulgació de temes interessants, entrevistes, tot allò que paga la pena, té ser comentat, tots els dimecres a les 8 del vespre. I, en segona audició, els dissabtes a les 11 en punt del matí. Recordeu, 60 i més. La Mireia va tenir un accident de moto als 25 anys, i es va quedar per a plègica. No costa res fer un gest de posar-se un cinturó, no costa a gent cordar-se un casc, i tampoc costa res tornar a caminar a casa, cosa que jo ja no puc fer. La meva vida dels 25 anys es va quedar allà a l'esfalt, i allà es va quedar. No té res a veure amb la que tinc ara. Sí, podem evitar-ho. Servei català de trànsit. Generalitat de Catalunya. Beus de la Peròquia. Programa de formació i informació humana i cristiana de la Peròquia dels Sants Justi Pestó, de Sant Just Desvern. Beus de la Peròquia. Beus de la Peròquia. 50 anys al concili Batica II. La Generalitat de Catalunya. Ben trobats, amics de Ràdio Desvern, Beus de la Peròquia, avui el seu espai 50 anys al concili Batica II, amb les anteriors que hem tingut al llarg d'aquest curs sobre aquesta temàtica, aquest esdeveniment mundial, sobretot viscó de nivell de l'església catòlica, de la celebració dels 50 anys d'aquell afamèrides del Concili Batica II. Hem tractat del context social en què es va produir el Concili, la reforma litúrgica també van parlar d'un dimecres sobre la comunisme i el diàleg entre les confessions no cristianes, la nova visió de Pobladeu, el diàleg a l'església del món, etc. Avui volem tractar de com es va viure el Concili des de la concreció, des de les paròquies de l'entorn, en dir-hi, si amb les paròquies del que seria visbat actualment de Sant Fariu, llavors el visbat gran de Barcelona. Per això hem convidat i he tingut la mobilitat d'accedir a aquesta invitació, el senyor rector de la paròquia de Sant Just, el senyor rector Joaquim Rius, ben trobat. Igualment per tothom. Moltes gràcies, ens acompanya també la contractúria habitual Vim Aparíques. Bueno, no tan habitual últimament, però bueno, bona tarda a tothom. Però no has perdut la part, no perdo el fil ni les ganes d'anar seguint. A les vies de sol, en Carles Hernández, i us parles també, com a veus de la paròquia, l'ho he segut. Anem a veure, el Concili ha viscut a les paròquies. Joaquim, es permetem tu de ja parlar del contacte habitual que hem fet sempre. Com es va viure el seminari de Barcelona als anys del Concili? Oh, ja ho va ser tot una espectacle. Dic una espectacle perquè era una sorpresa constant. A més a més, a les hores eren els primers temps en què hi començava a haver la televisió, i els seminari es van instal·lar uns aparells de televisió a la sala d'actes, a una sala d'estar, es van instal·lar dues o tres televisions allà, i va facilitar que poguessin veure cerimònies, sessions al Concili, etcètera. Per tant, això també eren motius de trobada dels companys i al voltant dels aparells aquells, i que ens ajudaven a anar entenent i entrant dintre de la dinàmica del Concili. Això per una banda, i per l'altra també, el seminari es participava de la edició que es feia d'uns sulls cada dia de les sessions diàries, que des de Roma ens enviaven els seminari i llavors allà el s'editava, i eren uns sulls de les sessions plenàries de cada dia. Això va facilitar que anéssim entrant dintre de la dinàmica del Concili, moltes coses de les quals no en teníem massa, però que, llavors, de moment eren motius de discussió entre nosaltres, i després també el fet que pares conciliars, que estaven d'assassors del Visbo de Barcelona, i que eren professors del seminari, doncs aquells venien i el retorn de Roma era motiu entre sessió i sessió d'aquells informessin del que passava i especialment d'aquelles notes que eren més dinàmiques, més de novetat, més de vida nova que el Concili volia portar a terme. En el moment en què vas començar a tenir alguna destinació com a Vicari o com a rector, i ja havia acabat el Concili? Sí, sí, sí, ja havia acabat. Servidor, em vaig ordenar la Cerdot a l'any 71 i el Concili va acabar als 65, 66, etc. Llavors em va trobar, diríem, que sóc la Cerdot del Concili, que vaig educar-me i fins i tot els últims anys ja vaig començar a tastar en el seminari conceptes de teologia nous, de liturgia, de sagrada scriptura, el canvi que hi va haver amb tota la dinàmica de l'ensenyament bíblic, tot això ja ho vam tastar als últims anys del seminari, el qual va motivar que sortissim amb un aire diferent, que no pas als companys anteriors, que moltes vegades ni els professors del seminari estaven tan preparats, que tampoc no havien tingut massa oportunitat d'una teologia nova. Aleshores, en mossèn, quan va començar la seva vida en les parròquies, quins són els aspectes de la renovació conciliar que van arribar més aviat en els fidels? Diem el canvi de la liturgia, el respecte per les altres confessions cristianes, la concepció del poble de Déu... Esclar, penseu que això són uns conceptes que nosaltres ja els el veurem a partir de l'experiència després de 50 anys, però aleshores en aquell moment per descontacte que la novetada va ser la liturgia, perquè era el que es feia més, el que la gent participava més, la gent això de concepte de poble de Déu i no diguem la comanisme, que encara ni avui em sembla, no sé si l'hem peit, però sí que la liturgia, com que era el que es veia més, el que es plasmava més, i junta amb això, el fet de fer de sacerdot d'una manera nova en mig del poble, tot això és el que la gent respirava. I respirava amb ganes, però tingueu present que esclar, el concili era una mica sempre depend del pastor que hi hagi la parròquia. Els pastors que no van encaixar el concili, perquè també n'hi van haver molts que no el van encaixar, perquè deien que allò ens faria perdre la fe, i inclús a vegades com feien reunions nosaltres, i ens parlàvem entre nosaltres d'aquestes qüestions, no volien ells no hi participaven, etc. Hi havia una certa fredor, per part dels que ja havíem anat entrant des del seminari a la dinàmica del concili, no ens va costar gaire fer ganes de fer coses per presentar l'església d'una manera diferent al poble, la manera de celebrar, tot això ens va portar tot un empenta gran, i la gent esclar, ja em sembla que el que va fallar és que nosaltres els més joves tampoc no teníem pedagogia de gent, no teníem experiència de fer de cap allà, i llavors això ens costava una mica, però és que nosaltres ja hi havíem coses que les havíem assimilat tranquil·lament, i en canvi, esclar, els sacerdots que estaven a les paròquies no els havien arribat molta informació, i segons els pastors que no els havien espavilat una mica, doncs es van trobar que les coses es feien relativament lentes, i que costava, i que sobretot costava donar l'esperit i la motivació del perquè era allò, que no s'introduïsim canvis per a introduir canvis, sinó que s'expliquessin, i això és el que costava, que segons els pastors a vegades tampoc no el profundien, no eren pedagogs, diríem, ni mestres del poble, però mira, iniciar-s'hi del camí. Jo recordo a la paròquia Sant Just, que principalmente era el rector, que va fer unes xerrades dirigides, en aquell moment fonamentalment els joves, en què, seguint una mica els decrets i les constitucions del concili, explicava en certa manera què volia dir cada fet conciliar, és a dir, en quins canvis hi haurien, i ens donava una certa interpretació. I en les paròquies de les quals ha estat algun tipus d'initiativa, que l'aplicació, diguem-ne, fos compartida o arribés als fidels? Sí, jo haig de dir que, almenys la meva experiència aquella inicial, com que jo era un capallà recent, vull dir, que faltava aquesta experiència de ser pedagog del poble, doncs nosaltres no ho sabíem fer massa, això. Per això dic que a les paròquies, on hi havia algun pastor, que era el rector pròpiament responsable de les comunitats, que s'havia espavilat, que tenia una dinàmica molt enganjada amb el concili, aquest ho va fer i ho va treballar moltíssim, hi va haver molts llocs que es feien molt enxerrades. Els altres, doncs, anaven fent una mica remolc, però és clar, nosaltres no sabíem tampoc com ho havíem de fer, i encara doncs passava que, en aquella època, els rectors s'havien... eren rectors, saps? Que això també va canviar de mentalitat, i llavors resulta que et trobaves amb algun rector que et deia, bueno, això ja ho concretarem, ja ho concretarem, anaven passant temps i deies, però això ho hem de dir, i ens deia, que fa molts anys que ens estem pelant els colzes aquí fent feina, i ara veniu vosaltres del seminari i ens veniu aquí ensenyar, no sé què, et trobaves amb dificultats, també, dintre de la mateixa església. Quina l'època també cansa amb guitarra? Tenia el convellà, aquests són els anys del convellà, i llavors això portava que, especialment entre els joves, això connectava molt, connectava la dinàmica del concili amb els joves, els grans els hi costava més. No hi havia rectors grans que eren autèntics testimonis, jo diria, de submissió, en el sentit que acceptaven i assumien allò, tot i que els fèiem patir. El mec d'utes jo me'n recordo, que és clar, de vegades, el fet de nosaltres, el fet de la benedicció dels burros, etcètera, tot això, que tot això ja s'havia superat, que no calia fer-ho, i ells deien, no, no, fem-ho, que això encara val. Després me n'he donat compte que tenien raó, però, de moment, esclar, deies, què que era? M'han d'anar a iburrosar nosaltres. Es volien anar més al fons, no? Sí, més al fons de les qüestions, no? I llavors aquesta inquietud portava que, vegades, hi haguessin tiventors entre nosaltres, després un canvi polític que hi va haver, i també els anys 75, etcètera, esclar, tot això trobaves que costava una mica, que costava una mica, no? Però jo veig que vostè està explicant una mica les dificultats entre els capellans més grans i els més joves, o els d'una visió i els d'una altra, però, aleshores, els fidels, les perròquies que vostè ha estat, des d'aquell moment, com ho van anar vivint, com ho van anar captant, ens estaven interessats, il·lusionats... Això va ser aviam. Jo reconec que els primers anys, s'hi van enganxar molt el jovent. El jovent s'hi van enganxar-hi molt. Que eren nosaltres, Lluís. Sí. Sí, érem nosaltres. Jo no ho jujo, eh? No, no, no. No ho dic per peredat. Peredat érem nosaltres. No ho concreto. Vull dir que no per no dir edats, eh? Llavors, també, el fet que després s'hi van anar sumant grups d'equips de matrimonis, llavors sí que hi van. Els primers temps no va costar una mica, però després hi va haver-hi tot un treball, a més a més, a través dels editorials que van editar de seguida els documents conciliars, a través de conferenciants, els mateixos professors del seminari, que eren teòlegs, doncs entraven amb una dinàmica d'una teologia diferent i anaven a fer conferències per les perròquies, presentament per donar sentit a tot això, per donar el sentit de tot aquest món que començava i que era aquesta ira nou que hi havia dins de l'Església, que recordem ara el fet de la proclama Santa Joan 23, doncs el fet que aquell home va obrir de veritat una finestra al món i l'Església, doncs, la va obrir de veritat i va haver molts grups de gent que llavors s'hi van anar afegint i que s'hi van anar afegint. Però això va ser més lentament. Tu creus que en general el concili va ficar segon, s'ha d'explicar bé, a la gent, a la societat, etc. o hi ha hagut una certa manca de pedagogia, una certa por d'anar més al fons? Jo crec que del concili n'hi ha moltes coses que no n'hem sapigut res. Que no s'ha avançat. Hi ha coses que no, hi ha coses que s'ha fet difícil i coses que per altra banda, doncs, esclades, després de 50 anys, els historiadors diuen que en 50 anys ja han passat una generació, que ja s'ha de canviar i que, per tant, no podem anar amb els motlles de fa 50 anys enradera, que allò sí que es començava, però que ara ja no cal, que cal donar una visió nova, i en aquest sentit jo diria que és el que ha costat una mica, potser, els últims temps del papat de l'Església, que sembla que, diu que l'Església es va desmarxar una mica i que calia tornar-la a recentrar. Bé, no doncs recentrem-la en el concili i no recentrem-la amb coses passades. I això em sembla que per mi ens ha fet una mica de mal, també, que és el fet de que no es va arribar, no es va arribar, doncs, a valorar totes les coses en la seva justa mesura, com també es va desmarxar per part de molts, de dir bé, doncs ara tirarem pel dret i no cal tenir en compte tot el passat. Bà, ha sigut una mica complexa, tot això, eh? I llavors t'adones que, doncs, les generacions posteriors, la gent que vull ver que ara surgeix en l'Església, que s'incorpora a l'Església, sigui pel ministeri o sigui com a fidel, com que no va viure tot aquell procés conciliar, doncs no saben de què va, vull dir, que els hi proposes, els hi dius, el món en què volia, mica tot plegat, i et diuen que, bueno, que això ja ha passat, que ara és una trèpoca i ara les coses s'han de fer d'una altra manera. Però aquest fer d'una altra manera vol dir tornar enrere, amb alguns aspectes. I llavors això és el que em sembla que no ens fa cap bé. Sembla que no ens fa cap bé, perquè és que tirar enrere és anar abans del concili, que allò sí que és el que era la veritat. I això em sembla que no és veritat, tampoc. Això no val, això no val. Ens estan fent una falsa ajuda, no? Però sí que dic que, parlant del concili, va ser una època, almenys per part meva, i és l'experiència meva la que puc manifestar, va ser entúcies, mador, molts anys. Molts anys el concili d'aquests 50, 25 ben bé, si no més, ha estat entúcies, mador. S'esmentava, es recorria... I ho ha patat el concili. I després, d'alguna manera, te n'adonaves que era una actualització, una encarnació de la fe, en mig del poble, i vull dir, una dinàmica diferent. Que l'altre era de tancar l'eclésia i reunir-nos a l'església i... No, no, no, no. Sí, el Sant Pàra va dir, sí, sí. Bueno, i ara tenim el Sant Pàra, el papa francès, que vol reprendre aquest desperit d'obertura del Baticà. Vostè, com m'ho veu i quines esperances... Mira, Ion, tot aquesta sensació que he manifestat, que vaig gaudir i que vaig... vaig poder experimentar amb els fidels, en els llocs en els quals jo estava, i que compartia amb la vida de l'església, doncs va ser uns anys de respirar molt bé, molt tranquil·lament. Però després ha anat passant el temps i m'ha agafat com una mena de fibrosi pulmonar. Vull dir que et trobes com ho fegat, eh? Trobes com ho fegat, perquè sembla que no funcionava, que no tiraven davant, això. I llavors, quan ha vingut el bisbe de Roma francès, doncs i ens ha dit tot el que ha dit en quatre dies, eh, se m'ha curat la fibrosi pulmonar, vull dir, puc respirar, però és que fins i tot puc dir així, no? Em sento amb aquella joia de dir allò que tantes i tantes vegades hem dit i que semblava que no ho encertàvem, ara ha vingut aquest, i les diu com violes deia fa uns anys, no sé com dir-ho ara, ja em pretén que s'entengui això que estic dient, eh? Que puc respirar, que puc dir, que no tinc por, que es pot parlar, doncs, obertament i tranquil·lament, i que, doncs, si alguna vegada hi ha hagut algú que diu, o bé, no, però això que diu vostè, i els hi dic, ho diu el papa francès. Pum, s'ha acabat el problema. Saps, va molt bé, això, també. Però ara, potser els que... potser els dic, costa més, pregunto, no ho sé. Potser són la gent als capellans joves, perquè potser els capellans joves han estat educats amb la mentalitat regressiva que s'ha tingut últimament. En canvi, són els capellans més grans, els que torneu a sentir-us amb la il·lusió i els ànims que potser us havien anat apagant els últims anys, no? Sí, però dels joves n'hi han una colla d'aquests, n'hi han una colla nombrosa. Però depèn també, veus, del pastor que va davant, dels responsables dels seminaris, tot això també depèn bastant. I, per tant, jo haig de dir que n'hi han una colla de joves de capellans joves que porten una dinàmica impressionant. I, en canvi, n'hi han tot un altre colla que depèn diòs que l'estic parlant més per la nostra diòsse, sí. Que, gràcies a Déu, tenim una colla de jovent que tenen una dinàmica, però esclar, també tenim una colla que estan més enrederits i amb això més tancats i que costa més. Costa més i... Però esclar, jo m'agrada, perquè el papa francès diu que hem de sortir de l'església. Sortida. Estem en sortida, nosaltres. Cap al món. En canvi, aquests els volen tornar a entrar a dintre, no sé com dir-ho. Fan un treball al revés. I llavors jo els dic, no, si hem d'anar fora, no els hem de portar, a l'església. I ell el bisbe de Roma no para de dir que els pastors heu de fer olor d'ovella. I resulta que aquests em donen la sensació que diuen a la gent ha de fer olor d'incens. De cera. De cera, d'incens. De tornar a l'església, dic, no, som nosaltres, però no nosaltres, sinó tot el món, tot el, diríem, el poble fidel, el sentit d'església, poble de Déu, és el que de veritat ha de sortir de l'església. Tots som mereus de la nostra pròpia experiència. Per aclarir els radioscoltes, doncs el teu procés, com a capellà, podries relacionar les parròquies a les quals has exercit com a tal? Sí. Ah, bueno, les... Les parròquies ha estat. Ah, les quies ha estat, ah, sí. Jo em vaig ordenar de prever el mateix dia que feia 27 anys, a Esparraguera. Va ser el primer lloc que va ser divertit, perquè van venir el rector i el vicar i d'Esparraguera, el seminari, com allò que van a veure els cavalls, quan han de comprar un cavall, que li miren les dents, eh. No és que... No és que em mereixin les dents, però sí que van venir i tot els que es van quedar a dinar, el seminari... Va, triaven, triaven, no? Sí, i llavors, d'alguna manera, venien allà i deien, aquell de allà em sembla que ens n'aniria bé. Jo, esclar, al·ligrosa, esclar, al·ligrosa, gupa, aquella es veia, feia efecte, no? Doncs va ser ell, que el rector i el vicar i que van venir, i van parlar amb els superiors, i a mi em van destinar, quan vaig acabar els estudis, em van ordenar de diaca i van enviar a Esparraguera. Llavors, en Esparraguer i vaig estar-hi... 5 anys, em sembla, entre l'any del dia conat i 4 de presbiterat. Sortint d'allà, em van enviar granullers. La granullers, a la pròquia de Sant Esteve, a la central, però, sobretot, depenent... Jo sempre havia demanat participar, ja ho feies per Aguera, m'interessava pels barris, més aviat que pels centres d'Elsentre, que s'encarregui el rector. Nosaltres, els més joves, anem pels barris. Llavors, allà, em van enviar un barri que hi havia allà, que llavors era Carrera Blanco, saps? Després s'hauria de canviar el nom, però per mi era d'aquells, era dels de l'època. Llavors, jo em van enviar allà, amb aquest extrem de granullers, i directament em van fer ajudar a un rector sec, que hi havia la pròquia de Sant Julià de Palau, que està al costat de granullers, i llavors allà hi vaig estar assistint-lo amb ell, perquè ell era totalment sec i s'havia fet gran ja, i llavors jo estava allà de rector, em van enviar de rector allà. Després de granullers, em van enviar a Martorell. A Martorell hi vaig passar-hi vuit anys. Em van responsabilitzar que va de fer una església, de dalt el barri, el barri d'aquell que també era del Carrera Blanco, aquell home, com que el van pelar. Ai, perdó, com que el van petar. Allà d'una banda a l'altra anava de Carrera Blanco, en Carrera Blanco, jo. I llavors allà hi vaig estar, i aquests vuit anys vam fer una església d'allà al barri, va ser una experiència fabulosa de l'ambient de barri. Allò va ser maco. Vull dir, tothom col·laborant i fent i coses. Vull dir, era tot un ambient agradable, perquè sí, cosa que el poble era més dur. Després em van enviar a Ruí. A Ruí vaig estar a la paròquia central. Jo m'agradava més estar als barris, però em van enviar a la paròquia central. I vaig estar-hi de vuit anys allà. Després d'aquí em van enviar a Ballirana. A Ballirana hi ha estat tres anys i ara em porto set aquí, que no són justes. Crec que l'emoculada demana insistiment per fer aquesta última pregunta. Bueno, a mi el que passa és que sembla que ens falta temps, però jo tindria una pregunta que poden ser dos, o dos que pot ser una. Quins aspectes del Baticà segon serien més interessant pel dia d'avui? Potser aspectes que no s'han treballat, potser altres que sí, que es van treballar en un moment determinat i que s'han anat esveint. I si és necessari, o veu que seria interessant, pensar en un Baticà tercer. Jo suposo que tal. Aviam, començo per l'última, que és la més fàcil. Jo suposo que veient el món com corra i com les coses van, l'església de per si ja és lenta. Vull dir que si esperem massa, tornarem a quedar fora de jo, que a través de la vegada. Jo crec que hauríem de necessitar un altre concili. Donades la rapidesa en què el món corra. I després, si volem de veritat, estar en mig de la gent d'una manera eficaç amb l'anunci de l'Avengelli i de Jesucrist. Però això que cal fer-ho, és clar, com totes les coses, és un muntatge tan gran que costa molt, si es vol fer amb aquest sentit més democràtic, que no es faci tant magisterial, perdido de alguna manera. Això per una banda. I per l'altra, d'algunes coses que potser més estan o caldria potenciar més del concili avui, jo crec que s'ha d'establir cada vegada més el sentit pedagògic de l'església. Un llenguatge senzill, però educador. Que arribi a la gent. Que la gent es facin seus escrites que publiquen els pares de l'església, perdido de alguna manera. Però sobretot, per ajudar-los a entendre que aquest camí s'ha de fer no de portes endintre, sinó de portes en fora. L'educació o la formació cristiana, d'uns cristians que actuin en el món, no gent de litúrgies i celebracions i ritus, només. Sinó que tot això ha de ser una riquesa d'acció. Per tant, d'acció. I amb aquest sentit, jo diria que del concili hi havia aquest esperit de sentit de poble de Déu. I, per tant, com a poble de Déu, cal estar més a la prop del poble de Déu, perquè el poble de Déu opini, digui, i l'església marqui el camí entre tota la comunitat. No pot ser que només els pastors siguin els que porten el remat. La sòlia també ap source gairebé per que la societat de La Casará piques el stimola d'acció pilots. McDonnell, com vàiem demanar-nos l'alhamaa i el braç de la pel·lícula. Ara, Two or dyscluses ens en说 KYC i Magí. Ens perdem el clor, i tot ràdio d'Esberna fer en tots els programes de Besò, pròquia. Moltes gràcies a tothom i adeu-siau. Adeu, bona tarda. Adeu, adeu, tothom i gràcies. Gràcies a tots els programes de Besò. Gràcies a tots els programes de Besò. Gràcies a tots els programes de Besò. Gràcies a tots els programes de Besò. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dades de caducitat. Música sense etiquetes ni dades de caducitat. Música sense etiquetes ni dades de caducitat. Música sense etiquetes ni dades de caducitat. Acabem l'abril i ens atem el maig. Avui, darrer dia de mes, esplendit, hem gaudit de Sant Jordi i la Moraneta festegiant com cal els patrons de Catalunya i totes les festes i festasses viscudes a Sant Just. Liturgicament, encara avui, ara, a la paròquia, celebrem el Sant Jordi a Sant Just. Ah, sí? Sí, sí, sí. Ja diu que tots els sants tenen cap buitada. Aquest cas és perquè es veu que tant el dia de la Moraneta com el de Sant Jordi liturgicament no tocaven les lectures de pàscua. Ah, clar. No, ja diumenge jo van dir que la celebració de la Moraneta era el dia següent. Va ser dillunes? Sí. Doncs bé, dracs de vistosos colors llançant fogueres d'escomma, parades de llibres a Can Ginestar, la pau prenent vida a les mans artesanes de centenars de persones voluntàries convençudes de que viure és com viure. Ah, i les barres de mullet demostran que som dansa de llevant a ponent. Magnífic. Les veus de l'experiència oferim memòries com les d'Empera Brull, història i vida de la gent d'un poble que n'ha vist de tots colors. El general Brinc, que vol cant per les pàgines d'una passionant biografia escrita per Arnau Consul. Tot això i més hem viscut aquests darrers dies en què la gent de la ràdio hem celebrat també que portem ja uns quants anys fent-vos companyia. Quants anys, Carles? Quants anys, quants anys? 30, no? 30, no? Jo personalment... 30, 30. No, jo personalment 21. Molt bé, molt bé. Felicitats. Ja em vam parlar diumenge, eh, encara que sembli la cosa una mica endogàmica, però mira, ens fem propaganda nosaltres mateixos. Això mateix. I també està bé. Tu vas fer el sal, per això no hi eres, no hi eres. No hi ha res. Oh, clar, és que no ets a la xarxa, si ets a la xarxa... No, no, sóc a la xarxa, no tinc ordinador, que vols que et digui jo, si sóc així d'antiga. No ets antiga, ets clàssica. No, sóc antiga. Vam preguntar-me per tu amb directe, fins i tot ens van dir un oceller que venies caminant xinotxona i que arribaries una miqueta més tard, si t'am convençuts que veníem. No, no, no, és que no ho sabia. És que a l'Església, la línia que fa de monitora, doncs estava fora i a les hores, esclar, vaig anar a ajudar una mica. Bé, no, no. Va fer una altra feina, no passa res. Això mateix. I tant, que sí. Benvinguts, ullents desvernients. Ens trobem a la sintonia de Radio Desvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, fent el programa 60 i més, dedicat, com sempre, a la gent.