Veus Parròquia del 14/5/2014

La informació del Sant Josep Notícies edició vespre de 8 dimecres 14 de maig. La informació local tornarà demà al matí a partir de les 10 del just a la fusta, als vulletins horaris de Radio Desvern i a l'una al Sant Josep Notícies edició migdia. Mentre estan, podeu seguir l'actualitat local al web de la radioradiodesvern.com i a les nostres xarxes socials, el Twitter i el Facebook. Ho deixem aquí, que acabeu de passar un molt bon dimecres. Fins demà! A més, fins al 18 de maig el museu obre les seves portes. Estem a 5 minuts del centre de Cornallà, del metro i del tram baix. Us hi esperem. Moseu òkber de les aigües. On l'aigua viu? On vius l'aigua? 60 i més. El Magasín fet per gent gran per a tothom que ens voleu escoltar. Actualitat, cinema, art, teatre, poesia, divulgació de temes interessants, entrevistes, tot allò que paga la pena té ser comentat tots els dimecres a les 8 del vespre i, en segona audició, els dissabtes a les 11 en punt del matí. Recordeu, 60 i més. Ara ve un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'Esber. En tots vostès, veus de la parròquia? Com un cop cada tres setmanes, quatre setmanes, oi Montser? Veus de la parròquia té l'espai paraula viscuida. I si vostè recorden aquest programa el portem a Montserrat Giró. Normalment una persona amiga que és tan amable de venir i aquesta tarda d'estiment molt és Clara Segura. Bona tarda, Clara. És un plaer per nosaltres que t'ho estiguis aquí. Vostès saben, paraula viscuida, ella ha llegit un llibre, ha llegit molts, la Clara, molts. Però jo diria que no solsament l'ha llegit, sinó que l'ha viscut, que això potser és molt més important. I tot el que puguem veure en aquest llibre, ella ho ha palpat. Jo ha palpat de primera mà, ha disfrutat moltíssim, jo per mi que ha sigut una gran experiència, i ara en parlarem una mica d'ell. Gràcies per haver vingut, de Montser dirà qui és la Clara, que fa l'efecte que no fa falta que ho digui, però perquè tots els que ens s'escolten, que esperem que ha siguit molts, ja saben qui ets. Bé, o sigui, jo el que us vull dir és que la Clara Segura Crespo és nascuda Sant Just, ha anat a escola catalana, a l'escola de la Teneu, porta unes vivències familiars, unes vivències del poble en el seu cor molt àmplies, i això la fa ser com és. La seva professió és actriu, una professió que jo diria que és per vocació, i com molts de les que es dediquen en aquesta professió la viuen intensament, i ella ho fa així i ho demostra quan és a dalt a l'escenari. És una persona que ha rebut diversos premis, però sobretot és una persona que és estimada per Sant Just, que li reconeix el seu treball. Té dos fills en aquest moment, doncs està... Un i un encamí. Un i un encamí. Un i un encamí. I un que el porta molt guarda d'est. Però és tan encamí que per això sí que aquesta sigui la meva expressió, no? O sigui, penso que disposar d'un temps de la Clara és una... és jugar amb vantatge. Doncs la Clara ens ha portat un llibre, que és el que deia, que més que el llibre és la vivència, que també va arrestrant, que vostè és molt de vostès han tingut engaudit de les seves explicacions, perquè fa a poc va fer una xerrada a les escoles, a lo que ara tindrem un espai nou del poble, un espai de cultura, segurament també, que es farà servir per això. Però el llibre en sí és molt bonic, és el llibre que es diu d'escals sobre la terra vermella, i que ens parles d'escrit per Francesc Escribano, que jo diria que també va ser el productor d'aquest seriat, d'aquest estudi dels capítols, els capítols que van fer, que si em tinc una sort de veure, és bonic. És bonic, perquè jo crec que per reflexa molt la realitat, no? I aleshores, és clar, allà no és com ha format part d'aquest elenco de la pel·lícula, ha viscut també les experiències d'una manera fictícia, però de veritat del que allà es va trobar. I, a més, va tenir el goig de conèixer, el Pere Casal Làguila, que jo per mi crec que és una cosa molt important, i que és una persona com a la Índia, potser la Madri Teresa ha impactat a molta gent, i ha fet molta gent de veure que la part cristiana, en realitat, pot ser molt bona, com qualsevol religió que s'expressa com els que la vam fundar, deia que s'havia de fer, que era estimar uns els altres, no? Sí. Perquè l'has triat, perquè... L'he triat perquè, realment, quan em veu parlar del títol del vostre programa, que era paraula viscuda, doncs sí que és veritat que és d'aquestes coses que la meva feina té aquests regals que et fa vegades, no? Que... Que normalment fem ficció, normalment interpretem, o ens involucrem en projectes, que són imaginació d'un autor, i altres vegades tenim la sort d'explicar històries que han passat de veritat sobre personatges que són, doncs, d'unes dimensions, potser una mica... No diria més elevades, però sí que una mica més especials que les de la gent normal, no? I realment, en aquest cas, jo m'ha passat en varios projectes que faig casos reals, diguéssim, com també em va passar amb la pel·lícula Mare d'entro, que també crec que va ser un impacte per la persona, per la persona i per la filosofia i per els pensaments de Ramon San Pedro, però clar, no el vaig poder conèixer, i en canvi aquí vaig tenir la sort de formar part d'aquesta història, i a part de poder viatjar i poder conèixer de molt més a prop que si l'haguéssim fet aquí, la pel·lícula, que això era un dels grans errors que es plantejava a producció, perquè realment era molt més costós anar-la a fer a Brasil, però clar, no haguéssim explicat la història del cas del Dàliga, sense que haguéssim quedat aquí fent la història colxerola, saps? A més, el paisatge, la pel·lícula té uns grans... Però el que és el paisatge, que inclús en el llibre aquest, els francès que escrivano també us descriviu, són d'una vallosa estrategia, que aleshores potser va ser incòmodo, perquè vas passar calor? Sí, una calor més suportable del que un s'imagina, tot després és més suportable del que un s'imagina, perquè crec que els assals humans tenim una capacitat d'adaptar-nos allà on anem, si ens canvien els nostres paràmetres, hi ha de cop, t'és igual que hi hagi granotes al lavabo, i que hi hagi... Sí, exacte. El calgall canti cada hora al teu costat, se'n va acostumant a certes coses. Aquí també passa el del menjar, que el millor no vol tenir res de cap problema estomacal, no? No, no, ja no m'heu preparat. No, ja no m'heu preparat. Però realment, com que també passes a tenir unes altres coses i a fixar-te en unes altres coses, i això és una de les grans coses que també fan que aprenguis d'aquests viatges i d'aquest tipus de persones, que és que et desprens tant de les coses materials que normalment sembles tu que de pens i que necessites, que de cop te n'adones que... Com que estem enganyats en aquest món, i com ens pensem que necessitem el que necessitem, i en realitat no necessitem. És que penso que el fet de fer el rodatge allà, a part de què eren els paisatges i allò, el fet d'estar en comunicació amb el Pere Casaldàliga, ho ha ampliat per dir-ho d'alguna manera, del seu esprit. Totalment. Jo crec que això ho explica també l'Adora Fernández, que era qui interpretava el paper del Pere, però que hi havia una mica de dubte, la que un estava perdut. Pum, passava amb la bicicleta, anava a casa del Pere, perquè sempre estava oberta. Hi havia, potser, dos minuts i tampoc potser no li donava temps a preguntar-li el dubte que ell tenia, però alguna cosa se li solucionava. O potser es fixava en algú que no s'havia fixat, que ell tenia penjada una foto de no sé qui, i això li donava una resposta. També estàs tan més obert a tantes coses, també quan viatges, que és com que hauríem de conservar aquesta obertura de ment i de l'esperit en el teu dia a dia, a casa teva, amb la teva gent, i no solamente transformar-te quan fas aquestes coses, però que passa que és més fàcil, perquè realment allà no estàs intoxicat de res. Hi havia a Sao Fèlix, hi ha poca cosa, hi ha dos restaurants, sempre anàvem el mateix, vull dir, hi ha uns supers, i anàvem amb i si tot arreu. El riu, la diversió, era anar a banyar-se el riu. O anar a descals per anar a terra per mella, no? Sí! Sobretot el meu fill Martí, que... Aquest va disfrutar. Aquest va disfrutar parlant d'escals. Això va ser, sí, sí. Això realment va ser el seu objectiu, anar a descals tot el dia. I el Florent i jo, el seu pare i jo, tot el dia, berellant-nos perquè es posés les xancletes, les hawaianes, aquestes les prelesia, i no hi havia manera. No digues, no digues. No, que viure, o sigui, de primera mà, aquesta, tal com diu el llibre, aquesta figura, no? Convertit en una figura tan admirada i venerada, com perseguida. I la vegada també, fet que moltes vegades se'l faci, se'l fes callar, no? És aquesta, vull dir, que no banda molt la mirada, però per l'altra també molt perseguit, no? És... Realment et dona la dimensió de la importància de les seves paraules. És a dir, de com encara les paraules poden canviar el món, com encara dir la veritat, com encara recuperar la dignitat de segons quins territoris del món, encara és un problema, encara hi ha gent que li molesta, que els homes siguem iguals, i que tinguem els nostres drets, i que tinguem el dret a la terra, i que aquesta terra pugui ser repartida entre tots, i no entre uns quants. I com pot ser que una persona de 86 anys, ara de camí 87, fa un any va haver de marxar de casa, i que el volien matar. Bueno, te n'adones que realment les coses importants, en el fons, són molt poques, i que fa molta por dir ser conseqüent, i lluitar fins al final, com està lluitant ell, no? No sé si ens donarà temps de llegir un trosset, que ell diu que no importa en els seus pensaments, les seves paraules, les seves idees, el que importa és el seu fet. És a dir, ell sempre és conseqüent amb el fet. La seva raó. La seva raó, però de fer-les. Que a vegades això també és el que costa una mica més. És el que costa més, i jo crec que gràcies a ell també, ha sigut molt conseqüent en no voler privilegis que el baticar o que un altre visbe hagués pogut tenir, no l'allunyat mai del seu objectiu, del seu camí, i ha pogut lluitar pel mateix que havia de lluitar ell, perquè sabia que era el mateix que havia lluitar el seu veí. El paper que fa la Clara, allà, és d'una monge, que es troba amb unes monges, que a la presència d'unes germanetes de Falco, es diu que se'l deu bé. És clar, és una presència missionera de testimoni i de plena encarnació. En aquella època encara no us saben la paraula inculturització entre els missioners, perquè l'església va assumir la necessitat de inculturització. Fa pocs anys, molt temps després, de que confessin les germanetes. I aquí diu que la incultura d'acessió per aquelles dues monxes va arribar en el moment en què van decidir no intentar convertir els síndics al cristianisme, sinó que més aviat van ser elles que van convertir a la manera de viure dels tapirapè. La tribu, el síndice, que en aquell moment, com si diguéssim, els avorígens d'allà, encara que avorígens, és de Nova Zelanda, però els que vivien allà. I això és molt important, perquè a vegades amb aquella idea de missioners, de tenir que l'església... No, i aleshores ell ha fet aquesta missió també. Però tu, el que t'ha impactat del llibre és una part que és molt xula, que si sembla la llegim, o si la vols llegir tu, dius un dels costums, si vols que tinguis aquí. Un dels costums que en aquells primers mesos de convivència més van sorprendre les dues monxes, que estan parlades de la veva i de la... i de la Odil, la germana veva i la germana Odil, que són germanetes de focó, era el ritual que els indis seguien per controlar la natalitat. Estem parlant de la tribu d'estapirapè, que havien estat en perill d'extinció, pràcticament s'havien quedat amb 40 indis. El continuàvem practicant a pesar de la seva situació demogràfica crítica que vivia a la tribu, perquè era un tabú que havien arretat dels teus abans passats. Els tapirapè no podien tenir 3 fills d'un mateix sexe, per tant, si una parella té dues nenes i en dona llum a una tercera, el bebè ha de ser enterrat només sortint del ventre de la mare. Les monges estaven horroritzades davant d'aquesta pràctica, que potser tenia algun sentit per assegurar la supervivència dels fills que vivien en èpoques anteriors, però en aquell moment significava gairebé el suicidiu d'aquell poble. Les religioses no van criticar el que els indis feien. Fidels el seu estil no volien donar una lliçó ningú, però van decidir fer alguna cosa per canviar aquell costum. Després d'uns mesos de convivència s'havien guanyat la confiança dels tapirapè i van començar a dir-los que els agradaria tenir un fill. La contesta dels indis va ser contundent, que els va fer un marit i llavors en tindreu. Els va acostar, però van fer-los entendre que no es podien casar. Aleshores van assabentar que hi havia una dona embarassada que ja tenia dos fills. Van decidir visitar-la constantment i fer-m'hi estar tan bé. Quan va arribar el dia del naixement, els pressentiments es van complir. Era un nen, el tercer, i per tant, l'havien de matar. Beba, que havia estat a la white del part, va demanar insistintment que li donessin aquell nen. Va ser una llengua històrica, però després van donar-hi moltes voltes el que síc i li de religiós de la tribu va decidir finalment que no passaria res si donaven aquell fill a la beba. Va ser una petita victòria que va estar a punt d'acabar en tragèdia. Les monges van agafar el nen i van intentar criar-lo amb llet en pols, però no se'n sortien perquè el nen no l'acceptava. Després d'uns dies d'incertesa que fortumendadament van acabar bé, els plors del nen van ser, a l'últim, un reclam irresistible per la mare, que es va acostar a la cabana de les monges, va agafar el seu fill i li va donar el pit i se'l va emportar cap a casa. Amb aquell gest, havien trencat el tabú. Bé, jo em pregunto si ara la Clara, que està esperant un nen, és perquè hi ha un olor. Jo també he de tenir un nen. No, però aquí és una manera, suposo, que això ara tu explicaràs el que, una manera sense trencar res de les seves creences o de les seves costums, com li ha donat la volta d'una manera humana al 100%. És una de les coses que recordo, llegir abans d'anar a Brasil quan vaig llegir lliure, que em va impactar per veure això, que realment era un exemple perfecte per entendre que les cultures podem conviure, nodrir-nos mutuament de l'Oboi, de l'Odolent, d'emdues i de la mateixa manera que el Pere, jo crec que a nivell cristià li ha donat una importància bruta a l'ecologia, cosa que han fet els indis, i que aquí ens hem anat estabornint i que ara ens hem tornat a donar de lo important, que és també respectar la terra. Ell també s'ha nodrit de moltes coses, amb tota la quantitat de tribus que hi ha a Brasil, que encara la FUNAI, que és l'agència que protegeix a l'Índia, encara diu que hi ha 100 i escatx tribus per descobrir, és a dir, contacte amb l'home blanc. I clar, és al·lucinant de veure que si tots, en respecte, poguéssim conviure en aquesta terra, que és gran per tots els que som, i petites a vegades per segons quins llocs, podríem, això, nodrir-nos i no imposar res, que no sigui el que ho creu. Una de les coses que també diu el llibre, que el que li va cridar l'atenció, i aquest és suposo que és el francès escrivant, el que ho comenta, és que quan va arribar tots els nens reien, i reien sempre, reien. I deia, a vegades, què diu que el que se'l dà a l'Índia, no sé si alguna vegada es riuen de mi, però sí que. Diu per què tots riem junts. O sigui, això és bonic. I una cosa que tu volies dir, segurament, Montse, és això que els de Pirapé no són cristians? No. Perquè diu, els de Pirapé, per això, perquè no són cristians, perquè no estan inscrits a l'eclícia, però tenen més llibertat, més solidaritat, més pau i més esperança que molts cristians. Per tant, això, o sigui, és que, moltes vegades, allò que dius, jo, per exemple, una de les coses que m'ho rubitges, quan aquell moviment que hi havia aquí, ara no se sent parlar, afortunadament, però d'ella, els dos, que de Cristo, i que, bé, els legionaris... Bé, els els penses, bueno, escolta, però si aquest home va venir a dir-vos-hi, i estimeu-vos que, amb la creu, mateixin perquè no creuen que hi ha una creu, com l'època de l'inquisició, unes altres vestieses més grosses, doncs, si en canvi ell, aquí ha anat fent la seva llavó, mica en mica, mica en mica, la seva, i dius, sí, ja els abraçava, i dius, però què els coneixes? No, però quan l'abraixes, ja l'has conegut, amb aquests viatges en autobús, amb l'altre que dius. Aquesta proximitat que té sempre amb les persones, aquest acolliment, i això no només és la seva persona, la seva casa, tot, no? Perquè se situa com un d'ells, ell no vol cap res que no tinguin a la casa més pobra, no? Exacte. Ja ho diu que la seva personalitat és radical, visceral, no? I el que diu, doncs, és el que pensa i ho ha de viure fins a l'última conseqüència, no? I penso que això és aquest missatge que ens porta a l'abangèlica, que ens fa tanta por, tanta mandra de viure. Però és així, no? Tot el llibre té moltes trossos per llegir molt intensos. I penso que ha sigut una... per això que hem de... que ha sigut perseguir i criticada, també per la mateixa església, perquè és la crítica de fer política. Hi ha una cosa que diu que s'ha de fer política, i no es pot fer religió veritable i sobretot religió cristiana, si no es fa tan bé política. Tot és política, encara que la política no ho sigui tot, no? El que es del Dagi l'ha dit que et des, que també l'he dit... Bueno, l'ha dit que et des, segur. Va fer molts poemes, no? Després li deixes això, no? A veure si trobes algun català. Aleshores, ell diu que sí, tu, un poeta, però que sí, que per això accepta moltes coses. I, a més, jo crec que tu, que el vas conèixer, encara t'he sentit de l'humor, no? Sí, totalment. És molt sorprenent. I, realment, jo dic que no... no sóc... no idolatro, no acostumo idolatra massa a ningú. O idealitzar. Però he de dir que amb les referències d'aquí, de la pel·lícula i de vellegir-te el llibre, el primer dia que arribem a Ceufèlix, i que a l'escribana ens diu, vinga, va, anem a casa del Pere, que vam dir-me, però esperat, que com aquell que diu, no m'he preparat, no? Sí, sí. Doncs va ser una d'aquestes coses que t'agafen per sorpresa, que t'assalta l'emoció, que no t'ho pots controlar, i que, curiosament, això, després ho he vist, que a l'escribana també ho ha fet en el seu epíleg, que parla de que quan el vam anar a veure, l'altre actor, el Marcel Borràs i jo, només de veure'ns vam començar a caure les llàgrimes, i realment no puc explicar per què. Per què no... Perquè vas veure una paca... Perquè és especial. Jo sí que vaig tenir la sensació de dir que estic davant d'una persona especial, i no et passa massa sovint a la vida, això, tampoc. No saps per què, però... Això ho notes. I no sóc jo l'única que ho va notar, ho va notar el Florent, el Martí... I no és que no veu amb aquell esprit de la duració... Exacte, vull dir, no. És que jo sóc exacte. Que ja el teniu com un adult, que ja era... Sí, ja estàs tampas d'ell... No, no. Si no que et trobes davant d'alguna persona, que és persona que t'impacta. Sí, t'impacta. Bueno, hi ha persones que són així, diputxamant, eh? Sí, sí, que tenen uns poders... Sí, sí, sí, que no passen pel cap. Jo penso que els seus poders, en aquest cas, doncs, és aquest evangeli viscut fins a l'extrem. Sí. I després, el que també surt en el llibre, és que és una persona que prega molt i fa molta reflexió, no? I això penso que... Una de les paraules, sí. És una cosa que també impacta, no? Sí. Perquè, tu dius, el fet d'estar allà, doncs, potser no caldria, no? Però, en canvi, sempre va a la font, no? A les escències, no? Ara, si l'has trobat, però abans d'això, tinc aquest petit poema a Feixeix, que diu... Tot és relatiu fora de Déu i la fam. I quan dic la fam, vull dir la vida humana. Per la paraula fam, entenc les necessitats bàsiques i fonamentals de la vida humana. I això és una cosa que he anat descobrint de manera gradual. Ens queden 5 minuts, ara tenim el plaer que tens, es llegeixi aquest poema i que donis un consell a vosaltres els ullens. De paraula viscuda. Això, de paraula viscuda. De paraula, no? I d'ahir de fets, eh? No se'ls ha fet la paraula. Fet de fets. És un tros d'un poema que diu... Amb un cal per en ell, Monsenyor Tallava Ros, Monsenyor Falz i Martell, em diran de subversió. Jo respondré incisiu, ho sóc. Pel meu poble que lluita, pel meu poble que cuita camins de sofriment. Jo tinc fe de guerriller i amor de revolució. I entre vengeli i cançó, peno i dic el que sé. Si escandalitzo, primer jo m'he abroçat de passió en la creu del meu senyor. Toma ya, castanya. Això seria el que diria la teva àvia Catalina. Toma ya, castanya i... Toma ya, nena. Bueno, moltes gràcies, perquè és que no ens queda mirar a la ràdio aquí. El Carlos és el que ho mira, això s'acaba, i després ens renyes, i acabem abans o sigui més tard de l'hora. Perquè us hem de dir, primer tu, moltes gràcies per haver vingut. Després, si vols, deixo-ho després dos minuts, perquè t'espedeixis tu d'allò. La del seu i dos. Aquest programa, si vostès estan interessats, el tornen a repetir. El dissabte, a dos quarts d'once, en diferit, esclar. Si avui volguéssim trucar, podríem parlar amb la Carla, i la Clara, però no... Ja no queda temps. A veure, vigues, vigues tu. Jo em fa molta il·lusió les coses del poble, perquè és veritat, perquè són les meves coses, i em fa molta il·lusió que coneixeu a la meva, i a la meva, i a la meva. I això, i a la Tia Juana, i tot. Totes aquestes coses... Aquestes coses formen part de mi, amb l'ugual encara un toque més. Però per despedir-me, llegir-li l'últim poem, que també és fantàstic. Molt bé. Molt bé. Moltes gràcies, i... Gràcies, Clara. Molt bé. Molt bé. Moltes gràcies. Moltes gràcies, Clara. A vosaltres. Podeu llegir aquell llibre, que és molt amè, independentment d'així, que és un llibre que és com si llegessis, com si anessis veient pel·lícula. Trossos de documental, sí. Trossos de documental, sí, és veritat. Perquè estan molt ben descrit, molt bé, i et fa vibrar, en alguns moments que et fa vibrar. T'emociona. Senyors, us diem adeu, falten dos minuts, no et rellen, que aquí anem al control, et dona molta por. Tu diràs adeu, i fins la propera, no? Moltes gràcies a escoltar-nos s'enjustencs i s'enjustenques. Penso que avui hem tingut una dona valenta, una dona... Que també sóc xarco. Que també té aquest esprit de fer viure la paraula. Moltes gràcies. Bona tarda i fins la propera. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Fins els racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes, ni dades de caducitat. El just de la fusta parlem de tot el que passa s'enjust. Sí, jo també sóc molt urbanita. Acompanyat d'una bona manida i tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units. Són molt feliços. És una història de mort molt meca. Indudablement la presència d'aficionats d'un culte de l'altre era impressionant. I clar, què vols ser, no? És el temps, o si pot ser res, no ho podem canviar. Just a la fusta. Vivim s'enjust en directe. S'enjusten per blooming Smoth. S.O.N. Mor valora. Balans. Smulf Jazz Club. Ràdio TASPÈN Duranta buit por un. En va de mal. Ràdio TASPÈN Duranta buit por un. Ràdio TASPÈN Duranta buit por un. Ràdio TASPÈN Duranta buit por un. Ràdio TASPÈN Duranta buit por un. Ràdio TASPÈN Duranta buit por un. Ràdio TASPÈN Duranta buit por un. Ràdio TASPÈN Duranta buit por un. Ràdio TASPÈN Duranta buit por un. Ràdio TASPÈN Duranta buit por un. Ràdio TASPÈN Duranta buit por un. Ràdio TASPÈN Duranta buit por un. Ràdio TASPÈN Duranta buit por un. Ràdio TASPÈN Duranta buit por un. Ràdio TASPÈN Duranta buit por un. Ràdio TASPÈN Duranta buit por un. Ràdio TASPÈN Duranta buit por un. Duranta buit por un.