Veus Parròquia del 28/5/2014

Un programa de informació i informació humana i cristiana de la paròquia dels sants Justi Pastó de Sant Just d'Esvern. Benvinguts, huidors de Ràdio d'Esvern, avui a veus de la paròquia, 50 anys del concili batica segon. Ben trobats a Ràdio Escolta de Ràdio d'Esvern, veus de la paròquia, ha seguit, està seguit allà d'aquest curs 2013-2014, una sèrie de programes en relació a aquest eslevaniment dels 50 anys de la celebració del concili batica segon, que va possibilitar una renovació, un esforç d'ajornament de l'església catòlica. Què n'ha quedat d'això? Doncs ho anem esbrinant al llarg d'aquestes sessions. Avui no tenim entre nosaltres a les persones que hem convidat per impossibilitat, per distància física i d'altres consideracions, potser una mica més de salut, no poden estar aquí amb nosaltres, unes persones que van viure molt de prop aquells anys 64-65, que van representar la reunió a Roma de totes les visbes i els pares conciliars. Però tots són escritors, tots ens han deixat la seva impressió sobre el que allò que s'hi hem demanat. Començarem llegint un text d'en Josep Lligades. Lligades escriptor va ser cap allà, vol dir que durant els anys del concili, ell era un seminarista. En la veu d'en Pedro Oliveira, ben trobat, Pere, hola. Hola, Lluís. Hola, Lluís. Col·laborador de veus de la paròquia. Exacte, i d'altres programes, sí, sí, sí. O sigui, els uïns ja coneixen una mica la nostra veu, uïns o uidos, com vols-hi dius-t'hi. Jo m'agrada més uïns, a tu t'agrada més uïdos, però val igual, són sinòries. A mi m'agrada anar canviant. Clar que sí. Doncs parlarem del set recors del concili d'en Josep Lligades. Doncs endavant, set recors del concili. U, el 9 d'octubre de 1958, tres dies abans jo havia fet els vuit anys, i aquell dia, els nens i nenes de les caramelles que muntava la paròquia de Viladecans tenien la tradicional excursió anual. I tot d'una, va venir el rector, mossèn Ramon Savorit, a dir-nos que s'havia mort el papa Pius XII. Crec recordar que em vaig espantar pensant que ens suprimirien l'excursió, però no. Ens van fer entrar a l'església, ens van fer genollar, i tots, amb la cara tapada amb les mans, vam rezar un pare nostre. I ens en vam anar d'excursió. Dos, el 28 d'octubre de 1958, a casa no teníem televisió, i la ràdio no la posàvem gaire, però els veïns de la planta baixa sí, i aquell dia, el veí de baix, que tenia un any més que jo, i es deia Joan, va pujar corrents les escales, cridant, el papa nou es diu Joan XXIII, jo seré el XXIV, de fet, el papa nou ha estat, però sí regidor de l'Ajuntament. Independentment d'aquest fet, el cas és que aquesta va ser la meva primera notícia de l'elecció de Joan XXIII, tot molt casual, com el nou papa. 3. L'11 d'octubre de 1962, ho recordo com un moment solemne. Ens van reunir tots a la sala d'actes del seminari, van entronisar una televisió al escenari, i allà vam anar seguint religiosament la cerimònia inaugural. Diria que era el primer cop que veia amb la televisió al seminari, però no ho podria assegurar. El que sí que puc assegurar és que no en recordo cap imatge, recordo només l'escénat veient després. M'imagino que el que aquell dia em va pesar, i ho vas borrar tot, va ser el sentiment d'estar en un moment excepcional, i sí, el sentiment era correcte. 4. El 3 de juny de 1963, era el dilluns de la segona Pascua i, com tots els dies de festa, a la tarda teníem estudi, és a dir, un temps d'estar seguts a la classe estudiant i fent deures. Ja ho sabíem que Joan XXIII s'estava morint, però tot i així jo recordo com una sorpresa inesperada i desagradable veure com s'obria la porta i entrava mossèn Jordi Sotorra a dir-nos que el papa sabia mort. Van baixar a la capella a rezar. No recordo quina mena de pregària van fer, però sí que recordo l'emoció del moment. 5. L'1 de gener de 1965, aquell dia, com un primer tast de la reforma litúrgica conciliar, es permetia llegir les lectures de la missa en la llengua de la gent, i això sí que ho recordo molt. Jo era vila de cants perquè estàvem de vacances, deia la missa mossèn Ramon Saborit, encara d'esquena, i amb la casulla de guitarra de les festes, blanca amb rivets grocs i una creu groga. I el moment de la primera lectura, la pista a la que se'n deia llavors, es va gilar i ens la va començar a llegir en català. La lectura era la de Titus 2, 11, 15, que és la que es llegia aquest dia, i començava, segons la versió del messal de Montserrat, estimat, s'ha manifestat la gràcia de Déu a tots els homes, tot un auguri. 6. El 6 de març de 1965, la missa en la llengua de la gent s'havia d'implantar a tota l'església el primer diumenge de cuaresma, el 7 de març, però el seminari, suposo que després d'haver demanat els permisos correspondents, ho van avançar a la vigília, el dia 6, dia de San Oleguer, visba de Barcelona, que llavors se celebrava amb especial relleu a l'adiòsasi. Jo ho vaig viure com una gran festa. Ja havíem començat la cuaresma, però aquell dia era de color blanc, i es deia el glòria Déu a dalt del cel. Va encantar la missa del papa Joan de mossèn Alberto Olé, no sé jo si en estrena mundial, ja que la resta de llocs, si de cas, la van cantar l'endemà, i no oblideré mai, sobretot, l'entusiasme d'aquell glòria. 7. El 15 d'abril de 1965, 19 Sant, tinc la imatge que la missa la va fer a les sala d'actes, però m'estranya que celebréssim una missa tan important fora de la capella. En tot cas, el que sí que he segur és que va ser la primera consel·laboració a la qual vaig existir. Presidia el rector mossèn Josep Campo, i el meu record és que aquell dia vaig tenir una gran sensació de comunió eclasial. I aquí s'acaben els meus 7 records. Objetivament no són gran coses, ja ho sé, però el que denoten vistos d'aquesta ara és il·lusió i esperit de novetat. Aquell jo faig que tot sigui nou de l'apocalipsi. Ara que m'he estat llegint coses del bisbe, torres i vages, m'adono de l'obsessió històrica del catolicisme, també el de torres i vages, que era dels més oberts, per blasmar això que nomenaven la Fany de Novetats, i entenc molt més la revolució que el concili va significar. Amb tot el que porto dit, doncs ja es veu que per mi el concili va ser, abans que res, un esdeveniment i no un conjunt de documents. Evidentment que els documents són fonamentals, però no es poden entendre sense l'esdeveniment que hi ha al darrere. Jo crec que aquí passa com passava amb el fundador del cristianisme, Jesús de Nazaret, la presència del qual a la terra de Palestina va ser, sobretot, un esdeveniment. L'estat, les impressions d'en Josep Lligades, escrites a la revista Faun Nou, que nosaltres ens hem atrevit a Manilabà, per veus a la paròquia. I que és un punt d'informació molt, molt interessant, és una revista que està sempre molt al dia de les qüestions d'Església. Correcte. Ampliat també el seu camp, visions polítiques, l'ensenyament, la societat, la cultura, etcètera. I sobretot humanisme, ara que es diu tant si cal o no cal, que és evident que sí que cal, no? Doncs tornem ara al concili batllar segon. El concili va representar un moment de gran informació a l'Església. L'Església sempre s'havia caracteritzat, el veig en el segle XX, per una certa contenció en la informació que es donava a conèixer. El concili va ser retrasmès per televisió, hi havia periodistes de creditats i fins i tot hi havia creditacions, no pas de mitjans catòrics, sinó de mitjans civils de tot el món, de tot l'OMS. Va ser un aconteixement a nivell universal, va interessar a tothom des de tots els punts de vista creients, agnòstics i de tothom. En Jordi Piqué, que és sacerdot i periodista, ha treballat a la dependència, a la delegació, a la mitjana de comunicació de la Diòcesi de Barcelona, ens explica ara quins són els seus records precisament periodístics en quant a la comunicació. La informació ho concili Patica II. El concili, en el meu record, va molt bonic a la figura de Joan XXIII. Del dia de la inauguració, tinc encara molt present unes imatges, la llarga fila de visbes de tot el món, els pares conciliars, que sortien en fila de dos en dos, des del portón de Ibronzo, per dirigir-se al centre de la plaça, per arribar a la vasílica de Sàmpera. Al final de la llarga processó anava Joan XXIII, aleshores encara portat a la cadira gestatòria. La RAI es donava les imatges i els comentaris de Lucca Disquiena, un veritable mestre de la comunicació. Quan les càmeres donaren els primers plans de Joan XXIII, que tot Benaiín s'acostava de les portes de la vasílica, Disquiena li va dedicar un emocionat homenatge. Avui és un gran dia, Pau Papa. Aquest és el seu concili. Ell no ha tingut l'idea, i ell l'ha preparat vencent totes les dificultats i superant tots els obstacles. Avui és el gran dia del seu pontificat. El gran interès informatiu, un veritable esclat que suscitar el batigar segon en tot el món, ha anat molt unit a l'interès i a la novetat que representar la figura de Joan XXIII. Àngelo Giusep Pirron Cali, nascut a Soto Il Monte, un poblet del nord d'Itàlia, era fill de pares pagesos molt humils. El dia que va obligir Pau Papa, després de la gran cerimònia o batigar, el seu secretari, l'innovidable Loris Capovila, li preguntava quin pensament l'havia acompanyat més. En mon pare i en ma mare va respondre. L'interès informatiu del concili va anar molt unit i va ser molt preparat per l'atenció cada cop més gran, posaven en tot el que feia Joan XXIII. Sobretot, pels seus gestos evangèlics i les seves improvisacions, com el famós discurs de la Lluna, el l'anit del dia en què, en el qual es va inaugurar, el concili, improvisat des de la finestra del seu apartament per als joves complien en una processó de torxes a la plaça. La informació s'interessa evidentment per allò que és nou i Joan XXIII, successor de Pius XII, fa un veritable novetat en molts àmbits del Pabat. El seu secret era la sapiència Cordis, la sabiesa del cor, com va dir Joan Pau I, que era tan semblant a roncar-li a moltes coses. Des dels 14 anys, el mateix jove divany 1959, el seminarista roncar-li va ser rebut al tercer ordre de Sant Francesc de Cis. En sembla que l'esperitualitat franciscana és una de les millors claus per interpretar la figura i l'obra de Joan XXIII. El rector religiós de l'Hemonda, Enri Fasquet, un dels conistres del concili més llegits, publica aquells anys un llibre titulat Les floretes de Joan XXIII, que la llitoria a l'Estela tradueu català. La referència al Sant de Cis era molt més que un recurs literari, indicava en el fons de l'ànima com era roncar-li, sacerdot, visba, nunci, patriarca, cardenal i papa, al 77 anys. Però sempre, profundament fidel a l'afè i a l'apietat senzilla dels seus pares, hi ha una espiritualitat de reals franciscanes. Com a secretari d'Aubisba Radini Tedeschi, com a col·laborador de les obres missionals pontificies, com a anuncia Països de l'Orient i després de França, a l'època de de Gaulle, precisament, acumular una gran sabiesa que, en ell, anava unida a un gran coneixement de la història de l'església. Sembla que fou a de Gaulle, aquí va dir, durant una audiència al Baticà, que el concili era unobrir les finestres de l'església. Les encícligues del papa Joan, Materem Magistra i sobretot Paiximinterris, dirigides totes dues, no només a l'església, sinó també a tots els homes de bona voluntat, varen a determinar de manera decisiva els ensenaments del concili, sobretot en dos dels documents més significatius. La Constitució pastoral Gaulle diu més i després, i el decret sobre la llibertat religiosa. Com varen condicionar els seus esforços de mediació de Pau entre Kennedy i Krochow davant la crisi dels missils de Cuba i la concessió del premi de la Pau per la Fundació Balzan de la Pau. Aquest premi, Caron Cali va anar a rebre el Palau del Quirinal en un clàssic distenció i d'acordiar l'apropament a l'Itàlia del renaixement, com foren els seus viatges en el marc de la preparació del concili a Sis i a Loretto. El gran teòleg Carl Renner, després que un papa de transició havia assegurat la transició de l'església cap al futur, ja el cardinal Giovanni deia que el concili introduiria l'església en la modernitat. El Baticà va fer un gran esforç per atendre els molts informadors arribats a Roma. Es van crear uns portaveus del concili per als diversos grups lingüístics de periodistes. Acabada cada sessió conciliar, aquests informaven els seus grups respectius i respondien a les preguntes dels informadors. Com a jove estudiant, vaig tenir la sort de col·laborar a l'oficina d'informació del concili, prop d'Ovisva José Maria Tirarda, portaveu del concili per als informadors de llengua castellana, del sacerdot Cipriano Calderón i del recordat Ramon Conill, cronista del concili per a la vanguardia. També vaig poder seguir d'altres informadors, com Jesús Uribarren, Josep Perarnau, Antonio Montero, José Luis Martín de Escalzo, Josep Maria Limbau, Joaquim Maria Martínez Roura i altres. Tots ells, recordo, entusiasmats pel que feia Joan XXIII i pel que anava passant dia a dia en el concili. Eren els moments d'unes il·lusions i esperances que ens acompanyen des de fa 50 anys. I per què no què dir, obrim el ventall d'aquestes opinions, ara encendit d'aquest perillista i sacerdot Jordi Piqué, amb el punt de vista d'una dona. La Pilar Màlia, que ha estat directora, presidenta de Càrdies i Ceres de Barcelona i també síndica de greuges de l'Ajuntament de Barcelona, estava en aquells anys al concili a París. Des de París es titula el seu article, endavant, Joana. Jo vaig viure la celebració del concili Batica segon a París, on vaig ser des del mes de setembre de 1957 fins al mes de gos de 1968. De fet, allà ja havia tastat una prèvia del que va ser el concili, quan aquí quasi només podien veure l'esclésia reclosa en el nacional catolicisme. A França, una de les coses que va canviar més la meva visió de l'esclésia va ser la sencillesa dels bisbes. Per a mi va ser una sorpresa que, en acabar algunes reunions que feia malament, fos un bisbe qui m'acompanyés a casa amb el seu cotxe. També recordo que més tard, i ja em ple concili, el bisbe que assistia a les reunions de l'ACO, d'un equip que en deien els dels més pobres, que en què ens reunia amb els equips de minus vàlids, prostítutes i immigrants, en les reunions sempre escrivia i em va xocar la resposta que em va donar quan li vaig preguntar per què escriu tant. Em va dir, tu no saps que els fets dels apòstols encara no s'han acabat d'escriure i que tot el que diem aquí és l'esclésia que camina? Aquesta resposta em va fer augmentar la responsabilitat com a creient. El fet que el començament del concili els bisbes reunits per una majoria de dos terços rebutxessin l'esquema que havien preparat des dels despatxos del Baticà va ser molt significatiu i anunciava una altra manera de fer les coses. Aquest inici del Baticà segon és important, ens ajuda a tenir una actitud responsable i a la vegada evidencia que ningú sol pot representar ni assumir tots els valors que volia Jesús. El concili va ser fruit d'un treball col·lectiu transversal de veritable dinàmica conciliar. Precisament per això, al final, els textos aprovats van gaudir d'un gran consens, eren el resultat d'un treball que no pretenia a crear grups guanyadors i perdadors. Aquest és, sense dubte, un dels llegats més importants del Baticà segon. És evident que aquesta transformació hi va contribuir al terrenar de Joan XXIII. Sense d'imitir de les seves responsabilitats com a pastor de l'església, va saber liderar-la amb aquest esperit. No puc deixar de parlar de la reforma litúrgica. La reforma litúrgica és una mostra dels canvis profuns que es poden fer en poc temps sense que passi res. Canvis que només buscaven d'espullar la litúrgia de tot allò que era accessori i incomprensible. Avui caldria veure, perquè si fa 47 anys vam ser capaços de fer aquella reforma, ara no podem tornar a ser valents i plantejar-nos altres reformes adaptades als nostres temps. Quantes vegades hem de sentir que moltes misses no diuen res, sobretot quan parlem amb els més joves. Una litúrgia que no parla, que no transmet, que no permet sentir-se a membre d'una comunitat reunida al voltant de Jesús, fa molt difícil que ens convidi a sortir per les places, anunciar i a posar en pràctica el que creiem. El Consili va deixar també molt clar que la missió específica dels likes està al món. És la seva tasca contemplar la obra de Déu al món i a l'hora plucmar la bona nova. En aquest sentit em va agradar molt la presentació que fa de la Gàudium etespis Antoni Ventuer al Foc 9, novembre del 2005, dedicat als textos del Vatica Segón. Ventuer destaca que en el Consili Vatica Segón s'esclou el dualisme entre bons i dolents, els de fora i els de dins. I afegeix, la Gàudium etespis fa una forta crida als catòlics a col·laborar en la construcció de l'autonomia mundana, sense interferir en falsos pretextos de la superioritat de la fe, com si la fe fos incompatible amb l'autonomia dels diversos aspectes científics, tecnològics, econòmics i polítics. I fa, fins i tot, un rei duríssim contra els cristians que no assumeixin les seves obligacions com a essers humans. Diu el Consili número 43. El Cristià, que no compleix amb les seves obligacions temporals, no compleix amb el seu deure envers el prurisme i falta, sobretot, a les seves obligacions, envers Déu, posant en perill la seva eterna salvació. És ben radical, doncs, aquest text del Consili no complia amb el deure envers el prurisme, posa en qüestió, fins la nostra salvació. Després del Consili, molta gent va fer una aposta molt forta per donar resposta a aquesta crida. Va ser notori en el treball per a la millora dels barris, en les reivindicacions laborals, en el respecte dels drets humans al nostre país. En definitiva es volia treballar colze a colze amb els qui, com nosaltres, volien transformar el món, fer-lo millor. Gent que van trobar suport en metodologies pasturals inspirades en la Joc de Cardigen. Veure, jutjar i actuar no només com un mètode, sinó com una manera de mirar el món que continuessin vàlid avui. El Consili reconeix que encara que el món no és com hauria de ser, hi ha moltes llavors de veritat. Per tant, el que hem de fer és treballar en el mateix món per transformar-lo des de dins, perquè aquestes llavors de veritat puguin creixer i donar fruit. I seguint el Consili cal també reflexionar sobre la relació entre el laicat i la jerarquia. L'agaudium et esps diu, els laics esperen dels sacerdots llums i força espiritual. Però no han de pensar que els seus pastors són sempre tan sabis que puguin tenir preparada una solució concreta a qualsevol problema. Més aviat, els laics han d'assumir les seves pròpies responsabilitats. El darrer aspecte que voldria tractar fa referència a la pobreza i l'acció social, que també tenen un lligam evident en el que acabo de dir. La crida a la justícia social que fa el Consili és molt forta. Déu ens ha donat la terra amb tot el que conté per que arribi amb igualtat a totes les persones i nacions, un treball que hem de fer conduits per la justícia i la caritat. L'Avangeli ja enjudiu tot. I si el Consili també va representar el redescobriment de l'Avangeli com a font insubstituïble i principal de la nostra vida cristiana, també hauria de ser avui una crida més radical a viure aquesta Evangeli que fa continuament referència a altres. En aquest aspecte hi ha un altre punt que ens va ajudar molt al Consili. Fins que vam veure a la llum els textos conciliars, l'església oficial no reconeixia amb veu alta que fora de l'església hi hagués salvació. Sols cal recordar les pregàries del Divendres Sant. En aquest aspecte hi ha un altre punt en què ens va ajudar molt. No tenir l'exclusiva de la bondat de Déu ens ajuda a mirar d'una manera diferent els homes i les dones. El nostre entorn permet treballar al costat dels nostres germans amb una altra mirada. No miré a ningú per damunt de l'espanya ni els perdonem la vida quan treballem per a ells. Hem passat a treballar al seu costat amb ells. I des del convenciment que Déu ha creat el món per ser bo, no per fustigar-lo i condemnar-lo constantment. Aquesta ha estat l'interpretació del trasllat a veus de la paròquia del text que la Pilar Màlia va escriure en motiu dels 50 anys Déu Batigar II. Nosaltres tornarem d'aquí quatre setmanes. Allí, llavors, serà l'equip de veus de la paròquia que opinarà directament d'aquest esdeveniment que es va celebrar a l'església universal en temps del Papa Joan XXIII. Fins d'aquí quatre setmanes, amics de veus de la paròquia del concili. Adeu-siau! La música és el que fa a la Pilar Màlia. L'equip de veus de la paròquia és el que fa a la Pilar Màlia. A la pàlia la veu a la sota de la ràbia. A la ràbia la veu a la sota de la ràbia. A la ràbia la veu a la sota de la ràbia. Smooth jazz. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, la smooth jazz, el funk, el sol o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth jazz club. I esperem. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Informatiucomarcal.com L'Albert Quiles va tenir un accident de cotxe els dos anys. Els seus pares van morir i ell va patir un traumatisme crènion safàlic. Van morir per culpa d'un cotxe que anava contra llocció. Faig fer una adaptada primària perquè no faci el mateix nivell que els altres perquè no arribo. Quan algun cartell digui la velocitat que tens que anar, aniria la velocitat que diguin. Sí, podem evitar-ho. Servei català de trànsit. Generalitat de Catalunya. La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda, de 5 a 7, parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'Extrarràdio i també parlem de televisió, esports, van desconegats el fins i tot motius positives. Cada setmana connecteu amb el casal de Joves de Sant Just. Ara que ara no és de segon d'això i parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa. Tenim una vostra homologia als videojocs del llibre i així ens aconsegueix el cinema. Seixanta i mes. Arribat, al oient, desvellar la nostra i la vostra curiositat, saber despertar l'interès que ens presten atenció. I fins i tot, de tant en tant, animar-vos a parlar amb nosaltres és tot un repte quan són tants els mitjans que tenim a la vasta. Sovint fem diverses coses a la vegada. Avui els psicòlegs parlen de que estem desenvolupant l'atenció flotant. Coinem, atenem el mòbil, parlem amb la família, anem donant cops d'ull a la tele i a l'ordinador, i la ràdio, com un lloro parlant, les sentim estonetes. Truqueu doncs i no us esteu a dir-nos que faci reu o que suprimireu d'aquest programa nostre. Fem la ràdio entre tots i donarem cabuda a tots els gustos. Truqueu al 93 372 3661 i amb molt de gust atendrem les vostres propostes. Fem vinguts ullens d'Esbernyans.