Durant la vuit, un u, un bar, un ràdio, un pastè. Durant la vuit. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'Esber. Amb tots vostès, veus de la perrofia. Amb la Montserrat Giró, bona tarda Montserrat. Hola, bona tarda. Qui us parla a la lina i una gran amiga que està aquí amb nosaltres, comencem el programa paraula viscuda. I, com vostès saben, paraula viscuda, la amiga nostra, en aquest cas, la Núria Vullíc, o la bona tarda, Núria, doncs ens dirà un text, una lectura que ella ha fet, que l'ha impactat i la comentarem entre tots nosaltres. Bé, com us ha dit la lina, la convidada d'avui és la Núria Vullíc i Ranyer. La Núria Vullíc és nascuda Sant Just, per tant és allò que diríem Sant Justenca de Socarrel. La seva professió és mestre, és mestre de professió actualment està jubilada, però podríem dir que és una jubilada activa, activa, perquè igual la podeu trobar amb un assemblea o amb una reunió del centre d'estudis, això ja ens dona a conèixer molt més que tota la història de Sant Just, està completament no només relat, sinó que també ho vol donar a conèixer, per això és membre del centre d'estudis. També la podeu trobar a l'Orfeo de la Teneu, que n'és Cantaira, com també a la Parròquia amb les celebracions. Ella hi és d'una manera present, però també hi és d'una manera que no se la veu. I com diria jo que no se la veu, perquè com que deia és una persona que té moltes facetes, que la podeu trobar en diferents llocs, la podeu trobar a casa seva també fent una costura, fent unes puntades, fent unes estovalles per l'altar. És la seva dedicació, podríem dir entre cometes amagada de la parròquia. També té una altra feina, que en ella li agraden i que hi disfruta molt, que és la de Pagesa. Ella fa de Pagesa el seu bord, ella planta, ella cull, que és una persona que conrega les diferents, no només la terra, sinó totes les persones que té el seu voltant. És l'Àvia Felís, perquè amb el Joan, el seu marit, han tingut tres fills, i ara ella és àvia de tres nets. I els que vindran. Sempre que us parlarà dels nets, us fa una felicitat, els seus ulls s'il·luminen d'una manera encantadora. Si hi ha àvia és muntxo, encara. Aleshores, Núria, estem molt contentes de que hagi esportat aquest escrit. El que ell ens ha triat, a vegades, es troba en aquest autor, en el full dominical. Perquè és un dels comentaris, és un dels que fa reflexions. Es diu Francesc Torralba, i vostès ja saben que és professor de la universitat, un gran teòleg. És un bocinet que ara el passarem a llegir. La pregunta que ella es fa es diu, per què sóc cristià? I ho anirem comentant. Diu, observo el pas d'un cristianisme transvers de generació en generació per una mena de pertinència massiva a una fe de lliure l'acció viscuda com un pas de liberat, d'adeció solitari i incompress. Aquest pas no estarà lliure de sofriments i de turbulències espirituals. Passar del centre a la perifèria no és fàcil per a qui ha estat en el centre, però el cristianisme de la perifèria és més fidel al missatge al liberador de Jesús. Fets seria el primer pàrraf, i ara la Núria és l'encarregada de dir que troba, i la resta de pàrraf. És el teu torn, Núria. El meu torn és que estic molt d'acord amb el que diu el senyor Francesc Torralba que si cristià avui dia costa una mica més, perquè és clar, hem quedat una mica a la perifèria. Era amb el centre i era una mica la corrent que hi havia. I ja estàvem en aquesta corrent. I ara estem més a la perifèria. I ara estem més fidels als que continuen sent en aquest cristianisme. Perquè són els que de veritat ho deuen ser, perquè han passat moltes coses i continuen fidels. Això és allò que la dita que tenim, que una cosa és l'obligació i l'altra la devoció. I aquí continuen la devoció. No estan obligats a la persona que continua. La persona que va a la perifèria és millor que no pas el del mig. Crec que té raó. Fa una mica de referència que abans el catolicisme era per què l'estat, no només imposat, sinó que representava que algú el dia d'unes avantatges diferents, o almenys s'ho pensava. Això veia que tots estaven inscrits en la mateixa religió. I, afortunadament... Som lliures de ser o no ser-ho. Ara els caissons suposo que lliurement ho han escollit, i per mi és més veràs. Encara que sigui intranscendent, ni a aquella cosa que deien és un acudit, que es clara a les set, que es feien les primeres misses, que s'acabaven perquè tu et deus... Els veies i no, perquè així quedaven converses amb la societat actual en aquell moment. Jo crec que n'hi ha molta més autoticticitat avui dia, inclús que amb temps enrere, no dic abans, abans, o potser perquè hem agafat també la religió en un altre sentit, en el sentit del germà. Anirem fent perquè encara tenim tres quàtrins que he d'emparrecomentar. Continuar la lectura, i diu, i ara, breuament, intento respondre a la pregunta del títol d'aquesta reflexió. Soc cristià perquè podrien no haver-hi estat. No és un imperatiu legal, ni una exigència social. La llibertat, tal com jo l'entenc, és la condició bàsica i ineludible de la fe. Soc lliure per dir sí o per dir no a la crida interior, per adderir-me el crís, per viure segons la seva força. Soc cristià perquè em sento cridat des de dins. La meva confesió de Déu és una elecció, un acte de llibertat, i per mi és un acte de llibertat que m'allibera. Toma castany, això és castellà, però continua d'un. No, és el que he dit abans, que la llibertat aquesta, de 0 o no 0, és el que li fa que tingui un valor, a menys per mi, perquè si t'obliguen a una cosa, sembla que potser ja no té aquell mateix valor que tenia, i per mi és la llibertat, és el que li dona el valor. Es diu, soc lliure de... De 0 o de dir no. De 0 o de dir no. Aquesta crida interior. Ara em pregunto i pregunto una monsia a mi mateixa. Tenim nosaltres aquesta crida interior? Jo penso que aquesta crida interior... I a tu també t'ho pregunto a tu. Aquesta crida interior és una cosa que en el seu moment... L'hem tinguda. L'hem tinguda en el sentit que ens l'entres més després. O sigui, la crida te la fas teva, no? Perquè coneixes, perquè la llibertat justament et porta a conèixer el crisi, et porta a conèixer el germà, et porta a conèixer... O sigui, a fer aquesta vengeli que es fa present, diguéssim. I jo crec que digues molt si pateu. Que és un procés, evidentment, que és un procés. No és una cosa que possiblement em vell mateix si... Aquestes reflexions que es fa de petit les hagués fet diferent. Ara les fa amb aquesta convicció. Raonada. Raonada, estimada, agoguda, o sigui... O sigui, no? Hi ha una cosa que jo crec que no hem d'oblidar també. Ho dic per a alguna persona si ens està escoltant. I és que moltes vegades la gent té com una necessitat imperiosa de cercar Déu i ets de conèixer Déu. I tinc que anar per Déu i tot això. I a vegades se sent la veu de Déu que li diu insensat. Si sóc jo que et cridaré. O sigui, que si tenim les huïdes ben obertes, ho dic a Déu. O sigui, una cosa és la nostra inquietud, les nostres ganes de fer. I una altra cosa és que Déu també ens el llegeix en un moment determinat. Continuem. Us sembla? Sí. Diu, però alguns coneguts i lectors no em pregunten exactament si sóc cristià. Em demanen com puc ser encara cristià. Aquest encara mereix alguns comentaris. Aboca la idea que serna és una cosa d'un altre temps. Una opció anacrònica. També aboca la idea que és que el com, que es correspon més aviat amb la infantesa, amb la tapa lligada als pares, amb la tapa immadura d'una persona, però que amb la fase de la madurez intelectual, emocional i social, és una cosa que cal superar. Aquesta té un contingut a va ser de bé. Núria, el teu tor. El teu tor. És veritat que la societat fa aquesta pregunta. Si no te la fa, te la donen tendre. Moltes vegades, la resposta de la gent, et queda una mica parat que tu continuïs creient i anar a missa i seguir sent cristià. Que encara no hagis quedat de sabut. I llavors penso que la mateixa llibertat que han tingut ells per dir que hem de tenir nosaltres per dir que volem ser-ho, perquè encara que estiguem de sabut, aquesta decepció també l'hem provocat una mica nosaltres. Potser no hem fet tan bé com ho havíem d'haver fet per poder seguir, perquè la gent pogués seguir, diríem. I em fa la feta que hi ha una mancança per part de tots. Llavors, una mica, potser ens hauríem de plantejar-ho, de veure si podem fer una mica més bé. Ara, després de la Pascua, hi ha moltes lectures, sobretot la primera, que deixa una mica davant de l'Antic Testament i el que llegim són els fets dels apòstols. I aleshores, quan parla dels fets dels apòstols i parla de les primeres comunitats, que uns anaven empaltant amb els altres, dir que empaltant perquè era com un atractiu que tenien aquella gent, aleshores això a vegades fa una mica de pensar, a quin punt jo puc ser transmissor d'aquestes sentiments que jo tinc, que em verseu, o la claritat que a mi em sembla que aquesta creença per mi és la bona i és l'autèntica. Això que acabes de dir tu ara. De dir, ho hem fet prou bé perquè els altres no ho vegin. Som un exemple imitable o la cosa no està prou clara. Jo crec que hi ha hagut mancances per part de nosaltres mateixos. Tampoc no hem de ser sants, tampoc no hem de dir que teniu que ser sants i que teniu que fer ser. Jo crec que ho he de ser molt, molt... No sé, conscient que té que comportar-se sempre amb el que diu, que no diu una cosa a fer una altra. Bé, en principi penso que aquesta, el que acabem de llegir no va desligat del que hem llegit abans. I està en relació amb aquest canvi que hi ha hagut social, perquè hi ha la necessitat que les trobem en el temps actual. Per tant, per això hi ha aquesta encara, perquè hi ha majoritàriament, o moltes persones, hi ha aquest sentit de la necessitat. I llavors, o sigui, penso que la seva... Això és una reflexió en el conjunt del text que estem llegint, no? I tant es pot entendre en aquest procés primer d'aquest canvi social, com això de dir, encara ho ets, o sigui, que no... Però aquí també hi ha aquesta maduresa, aquesta maduresa d'anar-se fent gran i anar triant, no? Jo trobo que sí. Jo trobo que sí. A mateix que ells tenien la gent que tria, que no ho vols seguir sent, que n'hi ha molts quan fet, i jo trobo que també tens que tenir la opció de poder-ho mantenir. A mi em sembla que aquesta opció, diguéssim, de no haver... de no haver seguit, o no haver aturat-se, haver triat, més que no haver seguit. Jo trobo una reflexió. Està fora de lloc si no hi ha una sentada i on vulguer descobrir, no? I penso que si la persona fa la sentada i es replanteja al tornar a redescobrir, al tornar... Possiblement hi ha moltes persones... Feria l'intensió d'almenys fer aquest pas, no? Però que aquí és on te... Possiblement, amb el que tu estàs dient, no... No n'hem sabut, però no n'hem sabut prou, en el sentit que no... La persona tampoc s'ha pogut seure i veure si allò és una cosa... que hi ha alredera, potser d'aquelles coses que no agraden prou de l'església, o quin missatge hi ha en l'Avengelli. Aquesta interrogant potser una mica s'ha esbeït. I llavors aquí és on t'entraríem amb la nostra forma de viure, una nostra forma de ser sí, si creem aquests interrogants, no? No ho sé. Continuem? Diu, ens queden dos apartats més. Un d'ells, que és el que ve ara, ja s'ha comentat i es diu... Amb la preregunta, subsisteix també un sentit vergonyant de l'església. Sembla que l'interlocutor digui, encara formes part d'aquest col·lectiu, encara et sents membre a partir-sip d'aquest cos, encara no t'has decebut de la comunitat cristiana, encara vols lluitar pels teus ideals, aquesta no ho diu, dic jo, i nosaltres contestem, encara. I per què no? Clar que sí. Encara sí ben convençuts. Però el bonic jo crec que ara en aquests moments que estem passant, és que en aquest encara, no sé si és bonic o no, el tanto, però encara ho fem molt conscients. No ho fem... Tampoc no tenim grans pretensions, i potser la hauríem de tenir en el nostre paper de missioners, que fan algunes comunitats que a vegades estan menys preades, i no vull dir noms, no? Que sí, que van per les cases i que comencen a fer aquest apostolat, que volen fer perquè es consideren així. Però és clar, nosaltres potser encara no hem arribat a aquest punt, però sí que amb el nostre comportament encara hauríem de demostrar-ho, no? La podíem demostrar-ho més, és clar. Diu segona coseta, Montsí? És clar. És clar. És clar que hi ha coses que té diferents parts, no? Evidentment que hi ha coses que... que pregunta... La pregunta subsisteix també un sentit vergonyant de l'església. És evident que les persones que formen part, que no hi estem, ni les d'allò penso, hi ha coses que no hi estem pas a favor, hi ha coses que ens sentim vergonya, que jo parlo de la meva part, que l'església tu i de vegades d'una determinada manera. Però si ens agafem el sentit d'església com a comunitat cristiana, llavors no estem decebuts a la comunitat, perquè la comunitat justament és els que estem a dins de la... peròquia, els que ens trobem en altres peròquies, són les persones homes i dones del nostre temps, aquests són la comunitat. Les comunitats són i seran el que nosaltres siguem. Una cosa és l'institució i l'altra cosa... M'he sentit sent a la raó. Són i participem d'aquest cos de crisi. Sí, sí, sí. Tenim d'aquí el cos que parlem, per dir-ho. De totes maneres, també, aquí podem veure allò que és clar, nosaltres tenim una família, les tres, les tres que estem aquí sentades tenim la nostra família, i n'hi ha membres de la nostra família que sí que ens han decebut una mica, i no per això deixem d'estimar-los. Contrari, que s'agradaria també. Els que et representen, que et fan patir més. És un sentit figurat, però és veritat. És així mateix, no? I l'últim part, Raf, que és molt bonic... A mi aquest és el que em va cridar més l'atenció. I diu, per què sóc cristià? Em pregunto de nou. Per què n'he escolt en una llar cristiana? He assumit la fe qui rebut. El cristianisme se'n presenta com la religió que aconsegueix ser, a la vegada, una firmació radical de Déu i una firmació radical de la persona. I aquí s'acaba l'article. Aquest tros d'aquí, per mi, és el que em va cridar l'atenció, perquè és que és veritat, jo l'exemple de casa, de la família dels pares, l'he tingut. És el que no t'has de veure, potser una cosa amb l'altra. Però a mi sí que em van fluir. A més a més, em van educar d'una manera, que també posen... Jo me'n recordo de les monges al col·legi i tinc un record estupendo. I en canvi, molta gent que em diu les mil... O sigui que no en tinc cap record de la seva estança a l'escola, i jo hi vaig estar, vaig ser molt feliç, al col·legi amb les monges. Doncs és una jo 있으니까, que em jogo en per their traffic o en per la meva lluita. A més, hematha el col·legi inkle retour i el col·legió fantanimàtica, però el percentatge que bungeixes mentida al filtre m'hi veig, Potser hi vas. Sí, puc, hi vaig cada dia, ja està. I no m'importa, perquè sóc feliç d'anar-t'hi. Mira, no puc fer-hi més. Però reconec que aquests tros d'aquí que he nascut ja sé, hi haurà gent que no hi ha nascut i que després ho ha sigut. És que, clar, no tothom que ha nascut amb una llar cristiana. Al contrari, que de vegades són altres llargs, i també han sigut no. Amb la seva Anna de la Sena del Món han fet una tasca, i bueno, per fantàstiques, no és que vull dir que no, que hagi de ser una cosa molt bona. Però per mi ho ha sigut. Jo ho trobo que per mi ho ha sigut. L'exemple dels pares i dels avis i dels tiets, perquè la meva família, tota. I els tiets que els són moltíssim. Sí, són de la seva, en el meu cas, són de l'Església. Sí, són de l'Església. No, és... jo crec que també és sí. El que veiem abans, en el principi, que si un creu en unes coses i el seu voltant tots creuen en les mateixes coses. I sobretot, la persona quan es fa d'ulta, veu l'autenticitat de tots els demés, que no veu un doble joc. Aleshores, ser reafirma ell mateix o ella mateixa, no? I això, Jul, recordem-se sempre. O sigui, almenys jo els toca així. Que és Déu que et crida. Que et deu. I les orelles i les uïdes, o les orelles, que no serveixen per res, però les uïdes que sí que serveixen, té que estar sempre atent aquesta crida de Déu, que a lo millor és molt clientciosa, però que tu la sents. I aleshores, doncs, dius, sí, jo sóc Cristian. En què es troba, perdona, en què es troba un que és Cristian? Jo suposo que dintre de 3 a les 3 que estem aquí, una de les característiques més bones per mi de ser Cristian és el que Crist va dir, estima els altres. I aleshores, doncs, és tan fàcil estima els altres, encara que costi, que això ja resumeix, perquè sóc Cristian. Un silenci, un silenci que diu un silenci. A veure, això que deies de la núria de... De la família. Sí, de la família. La meva mare era d'una feina imbèndia, no? Una feina imbèndia. Després, també, a Valadí, hi ha hagut persones que han sigut dintre de l'església, que les seves conductes no han sigut, o a mi no m'han semblat, del tot ancients, i allò m'ha fet buscar més, m'ha fet buscar més, conèixer l'Avengelli, conèixer. O sigui que no m'ha sigut... Ha sigut un estímul. Ha sigut un estímul, el volguer descobrir. Per tant, o sigui, penso que ser Cristià i aquest creure, és creure amb el Crist, creure amb l'Avengelli, creure amb la persona humana. Aquesta és molt interessant. Perquè quan descobreixes la persona que tens al costat, és quan realment penso que és aquesta necessitat o aquesta crida, perquè la crida ens pot venir de la persona que tenim al costat. O el posar-se de manifest aquesta creença que tenim. Perquè si això ho veiem amb el pròxim, amb el prohisme, doncs no ho veiem. No, un no pot ser Cristià solament per ser Cristià. És veure amb els altres, veure aquell company, aquell amic, aquell familiar, tots, veure aquella humanitat, i aleshores és quan tu pots fer-te la pregunta i ser sincer i dir per què sóc Cristià, perquè estimo els altres i perquè estimo Déu. Suposo que aquí és la pregunta que ell s'ha de fer. I, a més, el que és bonic, en aquest cas, és que no és pas una persona que amb tots els meus respectes, perquè jo valoro tothom, és una persona que reona. Ja ho dic reonar, no és que els altres no reonin, sinó que no és un intelectual segons com un intelectual... Ues, ues, ues. I aleshores és clar, això té molt bonament analítica. No és alababalar, no és perquè sí. No és perquè està llornat per idees o per paraules, que són molt boniques, però que a l'hora de la veritat són paraules, si s'ha acabat, no? El que sí que és cert és que, igual que quan som petits, anem creixent i això s'ha de fer créixer, no? S'ha de fer créixer. I jo penso que aquestes afirmacions també rotundes que ens fa, amb les seves creences, no és una cosa que es pugui dir el primer dia ni el segon, vull dir que a la millor hi ha persona que continua la búsqueda amb tot el seu procés de vida, i possiblement sí que hi ha tot un estimat germà, però que no té... O sigui, aquesta descoberta de Déu potser li costa més i passa la vida així, però altres persones que buscaran i actualment estem en aquest procés de búsqueda, perquè encara que ens ha menys a mi que ho has trobat, però sempre has de buscar en aquest sentit de buscar la persona, no? Jo crec que també es tindria que fer com un acte reflexiu i molt sovint, de preguntar-nos mateixos per què sóc cristià i que les respostes en digui positivament ets cristià perquè continuïs estimant. Insisteixo molt en aquesta paraula, però és així, eh? I aleshores vull dir no, no, perquè sóc cristià, bueno, no. Jo de quant en quant ens val la pena, defensar la reflexió i defensar una interroguació a nosaltres mateixos. Pustinar. Pustinar. Que al veure algunes coses que no li agradaven ha buscat més i s'ha... Això, això, si us piquéssim fer tots, seria ideal, perquè... És clar, perquè es veu que els fills es veu que intentes... No dir, no m'agrada, jo a part, o no, no m'agrada, perquè vaig a veure el per què, el per què no m'agrada, i a veure si trobo alguna cosa, algun motiu... Sí, que llavors dius la fe... Llavors et refirmes més? Amb les persones la fem. I hi ha coses que dius, no, que per aquí doncs no m'hi... Clar, clar, sí, sí. Jo vaig a conbregar, doncs, amb un sentiment però ferma, a conbregar amb rodes de Molino? No, no. No es massa gros. Ara, moltes gràcies, Núria. Hem de llegir, com sempre una mica, l'electura de l'Avenjali segon Sant Joan, que és la que vostès escoltaran al diumenge proper. Diu... En aquell temps, jo us digueu els seus deixables. Jo sóc el CEP veritable, i el meu pare és el Vinyater. La serment que no dona fruit amb mi, el pare la talla, i la que dona fruit les porga i la neteja, perquè encara en doni més. Vosaltres sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu amb mi i jo amb vosaltres. I així com la serment, si no és tan el CEP, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu amb mi. Jo sóc el CEP i vosaltres, les sermens. Que esteu amb mi i jo amb ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sermens i se secen, i les sermens, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu amb mi i el que jo us he dit, queden vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu i ho tindreu. La glòria del meu pare, que és amb vosaltres, doneu molt de fruit i sigueu de xeples meus. Aquí s'acaba, i aquí n'hi ha una cosa que és molt xula. No es pot dir res més, com et diu el Marc, perquè ja m'ha acabat el temps. Aquest programa, senyors, el poden tornar a escoltar, el 17, 2, 4, 12, i donem moltes gràcies a la Núria, perquè sóc cristià, aquesta pregunta ens ha agradat molt. Moltes gràcies a vosaltres. I potser que ens la fem de quant a quant, de quant a quant. Moltes gràcies, Núria. Gràcies als oïdors per escoltar-nos. No dic que no et senten. Sí, una miqueta. I gràcies al Marc. I gràcies al Marc.