Veus Parròquia del 17/9/2014

I dream of mountains in the desert sand I wake and pray, la, la, la I dream of lovers as I run through my head I dream of rain, la, la I lift my gaze to empty skies above I close my eyes to a rare perfume with the sweetest intoxication of love Aamana, marshmallow чтоб caïnce A Sant Just servei local de català. Ens trobareu a les escoles. Carrer Montserrat, número dos. Béus de la Barroquia. Béus de la Barroquia és l'audició que porta a les vostres llars tota la informació de la Barroquia, del Sant Just i Pastor. I també d'altres temes, com són la societat, la religió i l'humanisme, d'arreu on es produeix la notícia. Recordeu, que veus de la Barroquia, Samet ja des d'avui tots els dimecres a dos quarts d'avui del vespre. I en segona audició, els dissabtes, a dos quarts d'onze del matí. Sempre a la sintonia de ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la Freqüència Modulada. Amics ullens, molt benvinguts a l'audició Beus de la Barroquia, en la seva 21ena temporada. Estem molt agraïts de comptar amb la vostra companyia durant aquests minuts que Ràdio d'Esvern dedica a la divulgació de temes de la nostra Barroquia i d'altres, com són assumptes socials, religiosos o de caire humà. Sempre dintre de l'audició, veus de la Barroquia. La lectura de l'Avengelli dona entrada a l'audició d'avui. Diu Sant Mateu. En aquell temps, Jesús digui als Deixiebles aquesta paràbola. Amb el regne del cel, passa com amb el propietari que sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Va fer tractes per un jornal i els enviar a la seva tasca. Sortir altra vegada, a mig matí, en trobar d'altres a la plaça sense feina i els diguer. Aneu també vosaltres a la meva vinya. Us pagaré el que sigui just. I ells hi van anar pels vols de mig dia i a mitja tarda. Tornar a sortir i va fer el mateix. Un hora abans, depondres el sol, encara en trobar d'altres i els diguer. Què feu aquí tot el dia desvegats? Ells li contesten. És que ningú no ens ha llogat. Ell els diu. Aneu també vosaltres a la meva vinya. El que em vespre l'amo de la vinya diguer a l'encarregat. Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels que han vingut més tard i acaba pels primers. Vinga eren per tant els que feia una hora que treballaven i cobraran el jornal sencer. Quan tocara els primers es pensaren que cobrarien més, però van cobrar el mateix jornal. Amb veure això, rondinaven i deien el propietari. Aquests de res han treballat només una hora i els pagues igual que nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de tota la jornada i la calor. Ell va respondre a un d'aquests. Company, quin mal té fet? No havíem fet tractes per un jornal. Doncs pren el que toca i besten. Aquest de res jo li vull donar igual que tu, que no puc fer el que jo vull a casa meva. Tens enveja perquè soc generós? Així els de res passaran a primers i els primers a de res. Tens enveja perquè soc generós. Iniciem aquest espai de notícies d'Església amb la recenya que feia el nostre senyor Actomusen Joaquim Rios en el full informatiu del passat diumenge sota el títol 10 anys d'Església diu-se-sana. El passat dia 12 es complia el deseniversari de la creació de la nostra església diu-se-sana de Sant Feliu de Llobregat. I el nostre visbo a Agostí ens va convocar a tots els que poguéssim de la comunitat diu-se-sana a participar d'una celebració eucarística d'acció de gràcies a la catedral. Davant d'aquest aniversari he fet les pensades següents i de les que us faig particips. És cert que l'ecició de l'Església barcelonina i formació de les diòseses de Sant Feliu i de Terrassa es va fer d'una manera precipitada, reservada i doctorçament transparent en la seva intenció d'origen. La realitat és que ara ja som església particular i tenim el nostre visbo a propi, com a pastor responsable dels cristians catòlics, que residem en el territori establec, com a marc d'acció de tota la pastoral que s'hi organitzi en la vida de les diferents comunitats perroquials, centres de culte i d'altres. El fet de cindir-nos de Barcelona ha fet perdre, penso, la riquesa de molts grups organitzats de projectes institucions organitzadores, companys preveres animadors d'accions pastorals, etc. Però tot això no ens ha fet perdre la veritable i única comunió en la fe amb tots ells, que permet, si es vol, continuar perquè som la mateixa església universal, encara que concretada, territorialment diferent. Amb això últim vull dir que els qui més han notat la divisió hem estat els preveres, que estem al servei de les comunitats perroquials perquè depenem d'un visbe diferent i com a col·laboradors seus que som, seguim les seves indicacions i els projectes pastorals que amb ell anem configurant, però amb més limitació de companys del que Barcelona suposava. Amb tot hem aconseguit més proximitat personal amb el visbe i, per tant, més coneixement motiu i anar seguint ben a prop el camí concret que anem fent com a església. Les comunitats també ens coneixen més i és més fàcil trobar-nos, compartir punts de vista i tirar endavant projectes en més coneixement i proximitat personal entre tots els que els puguem dur a terme. El visbe igualment és més proper a les comunitats i li permet conèixer més la realitat de la diòsasi. Com a església, tenim molts valors positius pel fet de ser més petita territorialment i en menys densitat d'habitats. Per tot plegat, ens cal donar gràcies a Déu i aprofitar la nova situació de que disposem i, a la vegada, aprofundir el sentit de comunitat que hi ha germana per una acció pastoral oberta a tothom i no reduïda accions litúrgiques a pura administració de documents, centre de culte sense vida o grups tancats i sí de persones que treballen perquè l'Avangeli arribi al coneixement de més gent amb el testimoniatge més cristià per part de tots els que som de l'Església de Jesucrist a Sant Feliu de Llobrecat, signat mossèn Joaquim Rius. Assemblea General del Col·legi Diaconal serà el proper 19 de setembre, a les 19 quince hores a la Casa de l'Església. El Col·legi Diaconal aplega tots els diàlegs de la diòcesi de Sant Feliu de Llobrecat constituint un òrgan de diàleg, consulta i col·laboració amb el vice-vediu cessar, que el presideix sobre matèries tan específics del diaconac com de caire pastoral. 20 anys de l'Associació de Familiars de Malalts del Zeiber del Baix Llobrecat. El motiu d'aquest aniversari, el vice-vegustí, presidirà una Eucaristia d'acció de gràcies al proper dissabte, 20 de setembre, a les 12 del migdia, a la Catedral de Sant Llorenç. El proper 6 d'octubre començarà una nova edició del curs Ciència i Fer en diàleg, organitzat per la Facultat de Teologia de Catalunya amb el patrocini del Pontifici Consell per la Cultura. El curs vol ajudar els cristians a donar raó de la seva fe davant les preguntes que poden surgir des de la ciència, cas, val, i leu, evolució i creació. Val la pena treure el nas per la pàgina web. La pàgina web és ciencia-fer-bcn.com. Molt bé, doncs, doncs ja ho sabem. Euskultat, notícies de la Iglesia. Fe i actualitat. Dintre de l'espai Fe i actualitat, us oferim uns fragments de la crònica de Carmen del Riego, que va publicar al diari La Vanguardia el passat diumenge, referència a la invitació que fa el govern del Sant Pare perquè visiti l'Estat espanyol amb el motiu del cinquè centenari del naixement de Santa Teresa de Jesús, la invitació que fa el govern del Sant Pare. És que ha dit malament una proposició. El govern de l'Estat, el Sant Pare. És que ha dit malament una proposició i s'entenia l'inrevés. Sí, amb una invitació pel papa francès sota el Baràs. Així va viatjar a Roma la vicepresidenta del govern Soraya Saez de Santa Maria, encarregada de les relacions amb el Baticà. Una invitació perquè el suma pontífics visiti Espanya el 2015, el motiu de les celebracions del cinquè centenari del naixement de Santa Teresa. Amb aquesta invitació, el govern espanyol reitera i oficialitza la invitació que va fer Felip i Letícia durant la seva visita al Baticà i tots just després de ser proclamats reis. El viatge del papa espanya l'any que ve va ser una de les qüestions que la vicepresidenta del govern espanyol va tractar amb el secretari d'Estat de la Santa Seu Pietro Parólin, nou en el seu càrrec i amb qui Soraya Saez de Santa Maria ha de mantenir les relacions oficials. La vicepresidenta ja va conèixer el seu antecessor, el cardenal Tercicio Bertone, amb qui es va entrevistar durant la visita de la vicepresidenta al Baticà a un motiu de la proclamació de Juan de Ávila. Seguim amb temes de les pàgines de religió del diari La Vanguardia. En elles es refereixen al Sant Pala com el papa Periferi. Escriu Eusebio Vall, corresponsal a Ciutat del Baticà. Ja el dia en què va ser legit i va aparèixer davant els fiders a la plaça de Sant Pere, va fer broma dient que venia de la fi del món. Després, en les seves humilies entrevistes i textos, Francesc va començar a parlar en freqüència de les perifèries existencials, de la necessitat que la Iglesia surti a buscar la gent que atrapitxi les fronteres més problemàtiques de la societat, on l'anunci de l'Avengelli és més necessari. L'especial atenció de Jorge Mario Vergogio, el papa agentí i el primer Jesuit per les perifèries, es va plasmar aviat en les seves prioritats de desplaçaments a Itàlia i a l'estranger. No van ser les grans diòssecs com Milà o algun santuari mariar les primeres destinacions del nou Pontífex. El Juliol del 2013, Francesc va sorprendre els seus col·laboradors quan va decidir trasladar-se a la diminuta illa de l'Empedusa, el territori italià més maridional proper a la costa africana. El papa no podia resistir les imatges diàries, de naufragis i d'immigrants que arribaven amb ells pesquers a punt de ser desballestats. Volia fer un gest davant d'Itàlia i d'Europa sobre el drama humà del Mediterrani. Va vetar la presència d'autoritats nationals i va alertar sobre la globalització de la indiferència. Mesos després, va estar a punt de tornar a l'Empedusa quan es van ofegar més de 360 persones en un sol baixell. Al final, hi va enviar l'Almoïner Pontifici, l'arcavís bapolonès Conrad Krejewski, que va prestar ajuda espiritual als boxejadors que van fer la ingrata tasca de recuperar els cadàvers al fons del mar. Francesc va fer el viatge al Brasil perquè hi havia una cita programada i ineludible, la Jornada Mundial de la Joventut. Va gaudir de tornar a Latinoamèrica, el seu continent, de trobar els joves i de visitar les faveles de Río de Janeiro, un paradigma de la perifèria. Però el seu primer viatge exterior lliurament decidit va ser a Terra Santa, Jordània, Palestina i Israel. El mar és d'aquest any en un esforç per fomentar una atmosfera de pau tràgicament trencada poc després pel conflicte de gassa i per denunciar la dramàtica situació dels cristians a l'Orient Mitja. El papa va tornar a sorprendre quan va triar la següent destinació, Corea. Un vol de 12 hores en ple agost per passar 5 dies sencers en un país asiàtic amb només 5.400.000 catòlics. Però el papa tenia les seves raons per tenir a cuidar els catòlics de la perifèria asiàtica, d'un continent dinàmic on la fe en Jesucrist creix en proporció molt superior a altres zones del món. Corea, a més, és un exemple únic d'entrada del cristianisme no amb missioners, sinó gràcies al propi descobriment d'élits laiques locals que per la seva opció religiosa van ser perseguides amb gran crueltat fins a finals del segle XIX. A Francesc el va conmoure aquesta història dels màrtirs coreans i va voler retre els humanatges. La seva presència el país permetia, així mateix, apelar a la pau i a la unitat la fracturada península relíquia de la Guerra Freda. Alguns diuen que el papa té un estil de començar-ho tot des de la perifèria. Va ir unitjar el mateix Francesc davant els periodistes durant el vol de tornar de Roma des de Segur. Ho va fer quan explicava els seus pròxims viatges. El primer de la llista, el diumenge 21 de setembre, serà ni més ni menys que el bània. Bregljó va recordar que aquest antic vestió estalinista va ser l'únic estat comunista que es declarava expressament a teu a la seva constitució i que va destruir gairebé 2.000 gràcies de totes les confessions. Per què visita el bània, que és una mica més petit que Catalunya i que té poc més de mig milió de catòlics? Exactament el 16% de la població. Quina raó pastoral o estratègica el porta a passar una llarga jornada de Tirana, capital d'un país pobre on hi ha 124 pròquies, 8 visbes i 146 sardots? Potser és perquè la mare Teresa de Calcuta era albanès. La decisió de vergolló d'anar al bània, d'explorar, d'explorar aquesta verifèria europea als balcans, es deu a la seva difícil història recent i a les ganes d'apremiar la formació d'un govern d'unitat nacional entre musulmans, ortodoxos i catòlics. La presència del papa, aquest dia, és un dit, tots els pobles poden treballar junts, va explicar a la conferència de premsa en tornar de Corea. La destinació fixa al calendari serà properament a Philadelphia el setembre del 2015 per a la trobada de les famílies. Segurament Francesc inclourà Nova York i Washington. L'insisteixen molt perquè vagi a Mèxic i també a Espanya, independentistes. exortació apostòlica publicada el 24 de novembre del passat 2013. D'aquest document hem de destacar unes frases senzilles que mostren el seu esperit acollidor envers tots els éssers humans. Diu així. Qui vulgui viure amb dignitat i plenitud no té altre que mi, que reconeixi l'altre i cercar el seu. Per l'església l'opció dels pobres és una categoria teològica abans que cultural, sociològica, política o filosòfica. Vull una església pobra per als pobres. Ells tenen molt per ensenyar-nos. I continua. És vital que l'església surti a anunciar l'Evangelia a tothom, a tot arreu, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. Les obres de l'amor al proísme són la manifestació externa, més perfecta de la gràcia interior de l'esperit. Déu no s'amaga aquells que els cercen amb el cor sin ser, encara que ho facin a les palpentes, de forma imprecisa i difusa. L'amanassa més gran és el gris pragmatisme de la vida quotidiana. La fe es va desgastant i degenerant en masquinesa. Es desenvolupa la psicologia de la tomba, que a poc a poc converteix els cristians en mòmies de museu. No ens deixem robar l'alegria d'anunciar l'Evangelia. Cadéu ens eliberi d'una església mundana sota vestidures espirituals o pasturals. Aquesta mundanitat asfixiant es guareix assevorint l'aire pur de l'esperit sant. No ens deixem robar l'Evangelia. Com a tema final de l'audició d'avui, us oferim glòses que escriu Enric Puig, Jofre, Jesuita. Aquesta primera sota el títol La pregària que acompanya. Recordem que el podeu trobar el full dominical dels 3 visbats. Tant el de Terrassa com el de Sant Felic o el de Barcelona. Sí, perquè tinc la Barcelona i el d'aquí i és a tots dos. Es titula La pregària que acompanya. Una senyora anava a visitar el seu marit ingressat a urgències. Per arribar a la dependència on era internat, passava per un passadís en què alguns malalts ocupaven uns llits. Feia aquest recorregut 3 cops al dia. En una de les ocasions, observava una senyora que plorava en un dels llits. Era una persona polida, endreçada, d'uns 80 anys. S'interessa pel seu estat. Què li passa? Necessita alguna cosa? Li respongue. Estic espantada i en sento sola. Conversar en una estona. I des d'aquell dia, després de visitar el seu marit, quan passava per davant la malalta, li feia algun comentari. Què tal, com està? Ha anat bé la tarda? Avui té bon aspecte. I en la darrera visita del dia li desitjava bona nit. Uns dies més tard, de llit estant, la senyora malalta li comunica amb un to alegre que acaba en plor. Demà marxo i torno a casa. L'altra senyora, que aquell dia anava acompanyada d'una neta seva, s'ha apropat i li feu un petó. A l'hora que li preguntava, és creiem vostè? Davant la resposta afirmativa li proposà. Ara que ja no ens veurem, podem seguir unides per la pregària. Jo reserré cada nit una abe Maria per vostè. Faci mateixa el vostè per mi. L'endemà al vespre ja no hi era en el llit del passadís. La senyora que visitava el seu marit res a l'abe Maria cada nit. La neta, que seguia la conversa, es preguntava el per què de la proposta de pregària de la seva àvia. Recordar, però, les ocasions en què li havia parlat d'estimar el proísme, de la compassió, de l'amor, del bon samarità, de reconèixer Jesús en els altres. L'àvia estava preocupada i molt pel seu espós i pel procés de la seva malaltia. Restau oberta, però, a la petició de la desconeguda que es creuar en el seu camí i demanar ajuda. Desconeguda en qui va saber descobrir una germana el rostre del crí sofrent. No s'ho va pensar dues vegades. No va ser endevades. Tampoc per la neta. No li ha fet cap comentari a l'àvia, però el gest ha estat motiu de reflexió per la noia i una lliçó de solidaritat. D'allò que els cristians anomenem també caritat, amor als altres. Ell ens conforta en totes les nostres adversitats, perquè nosaltres mateixos, gràcies al consol que anem de Déu, s'apiguem confortar als qui passen alguna pena. Signat, Enric Puig Jofre, de la companyia de Jesús. I del mateix autor, Enric Puig Jofre, Jesuita, podem escoltar acollir els germans. Mísseves pertina d'un dia laborable en una esglècia de la gran ciutat, un grup de persones de diverses edats, d'Horici en Sud-Amrica, se situa al primer banc. Previament hem demanat si es pot oferir la missa en sofràgi d'un familiar germà d'algun d'ells, traspassat al seu país setmanes enrere. No van poder assistir a les exèquies i voldrien oferir la missa pel seu repòs prop de Déu pare. Porten la fotografia del difunt en un senzill marc, segons els seus costums, i segueixen la celebració amb devoció. Quan acaba, mentre els altres fidels van sortir de l'església, els celebrant, els convida a propar-se, i el peu del presbiteri els demana detall sobre la seva població d'origen, la seva arribada a la ciutat, a què es dediquen, la relació amb el difunt, també les circumstàncies de la seva mort. Si estableix una bona comunicació, se senten acollits, considerats, i manifesten la seva satisfacció. El sacerdot, per acabar, els convida a resar junts, un pare nostre pel germà traspassat. És un moment emotiu de pregària familiar, un gest de bona acollida acracial. Els cristians hem de ser conscients de la programàtica de la inmigració, conscients i disposats a ser testimonis d'acolliment amb aquells que tenim a prop, el veí de l'escala, el company de treball o d'estudis, el dependent, el taxista, o el cambrer que m'aten l'amic o l'amiga dels fills, també l'indigent que em demana el moïna. És ben cert que les persones tenen tot el dret a buscar millors condicions de vida fora del seu país d'origen per ver que exercir-lo comporta sovint allunyar-se de llocs i persones estimades. És ben cert, també, que l'acolliment al fet de veure'ls acceptat com a ciutadà, vinculat al lloc que agull, ajuda a portar i superar el trencament que comporta l'amigració. Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb de l'Hospitalitat. Com a ciutadans, tots tenim molt clar que abandonar una persona accidentada seria un acte no només immoral, sinó també delictiu. Com a cristians, potser la nostra actuació davant els necessitats també hauria de seguir uns estàndards més exigents. No oblideu de practicar l'Hospitalitat. Gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, van acollir àngels. Signat, també, per Enric Puig i Jofre. Hem arribat als moments finals de Beus de la Perròquia. Amb les Beus de Joana Algarra i Pere Oliver. Ha controlat els olles músiques en Carles Hernández Igrius. Us esperem en aquesta sintonia, ràdio d'Esvern, el proper dimecres a dos quarts d'avui del vespre. I recordeu que el proper dissabte tornem a repetir aquesta audició a dos quarts d'onze del matí. Fins a les hores, a tothom. Adeu-siau. El just de la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just. Hi haurà alguna aprensa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella crida notícia, una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Volem veure un d'aquests grups més de casa i amb moltes oportunitats molt festivals. Tu et equivoques en un penal en un basse Madrid. Pots quedar crucificada per vida. Tot se soluciona, el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de deu a una. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Machete. Smooth. Yes. One. Dedicons advendres de 4 o 5 de la tarda, relaxat amb estils com el Chill Out, la Smooth Jazz, el Funk, el Soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. i relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres i de quatre a cinc de la tarda. Smooth jazz club, i esperem. Ara escoltes ràdio d'esper. Sintonitzes ràdio d'esper. La ràdio de Sant Just. La ràdio de Sant Just. La ràdio de Sant Just. El Carles riu perquè jo dic i més. Vosaltres noteu la meva veu que jo tingui 60 i més? Tenim 60 i més. d'anar a molt en piscines plenes de cloro, d'anar al mar contaminat o els que fumen tota mena de coses. No, no, jo fomant-ho i fumant. Per no dimentir de si fumant a tota mil·larguíssima vida, tres cigarretes. I què vols que et dic? Jo puc assegurar que el que em fa molt bé la veu és el cloro de les piscines. Derredament, amb una piscina que es van passar amb el cloro, no sé quanta gent han hagut d'existir. Tant i tant, és horrorós. Bé, estimats huïens, ja tornem a ser aquí. Hem fet vacances i engaudit de l'estiu i de les bones estones compartides amb família i també amb els amics i coneguts. A veure si aquesta temporada us animeu a venir aquí a la ràdio i ens expliqueu alguna anècdota que viu viscut. Si heu fet algun viatge interessant, ens ho podeu fer saber, i també podem fer tertúlia de les coses viscudes aquests mesos que més ens han impactat. Perquè els que hem estat, on tingués la sort, de passar uns dies a fora d'aquest país, ja que veure, escoltar les notícies, com parlaven de nivell polític, tot el debassall de notícies sobre la família Ferrosola, els seus dèvits en visenda... Però ara això està molt de moda. Em diria, mira, em sembla, a vegades, que aquestes comentaris, aquest amarillismo que dic jo, tapen vegades altres informacions. Sí, però també provoca el personal i provoca debats. Ah, ah, ah. Home, esclar, i a més, a més, es venen diaris. Semana darrere, setmana, han plogut cascades de notícies amb reportatges fotogràfics de l'ex honorable, fent-se llonguis actuacions tributàries, d'il·ligències penals, examants enfadades i tota una escudella barrejada de suposats fraus fiscals pressuntes blanqueig de diners. I tot d'enlligat, el culebrot de la Camarga i el xiu-xiu d'espietat dels capos del PP. Suposats, eh, que això ho ha dit a un noticiari, no ho diem nosaltres. Jo pensava que m'estava ficant amb un verengenal. Todes, presunto i supuesto, perquè nosaltres veiem les notícies de la tele, les caricatures de la premsa i, clar, i, a més, el que tenim és una certa tendència. A crítica, a crítica. I que som ninotaires, no, clar. Ah, això tu. El deber de los monigoteros de los ninotaires és treure-li una mica de punta a les coses que passen. És clar, posar-nos a dir la nostra després de llegir tants articles sobre els traps bruts del pujolisme, hi ha gent que sempre ens fem preguntes. L'honorable senyor Mas va ser la madreta d'en Pujol, diuen molts, el seu preferit i elegit per ell. Com és que no en sabia res sent l'home de màxima confiança? El senyor Mas va entrar a la Generalitat com a conseller d'obres públiques i més endavant va ser conseller d'economia, o era de molt bona fe... De molt bona fe, o els altres ho van amagar molt bé. O l'estúcia dels pujols ha estat superlativa, o el president és algú molt despista. Jo també ho penses tu, o has llegit algun lloc. No, jo a vegades ho penso també, perquè... Es veu una persona amb molt bona cara, m'ho dic, que no ho sé. Ecsés de bona fe no ho sé tan bé. O sap més del que explica. O ha passat l'onça de setembre, ja només cal parlar de la ve baixa. I, de ja que no us fets, ens facin oblidar, les aixecades de camisa d'alguns dels nostres dirigents. I el mar o el mar o que envis aquests darrers dies els que hem estat a Madrid? Com se n'enfoten alguns, no? Sí, sí, però escolta'm... Ho hem donat peu, sí, sí, però... Sí, sí, que realment sí. En aquest moment, en aquest cas, tenen certa raó. O tenen cert motiu, no, raó. Perquè, escolta'm, encara, la justícia no ha dit la seva. No, hi ha una paraula que és molt bonica. En estado embrionario, m'ha fet gràcia aquesta paraula, no? En clar, sí. És un cas, el cas Pujol, que han estat embrionari, no? Sí, partàvem.