Veus Parròquia del 24/9/2014

Informa-te en la mobilitat.gencat.cat. Semana de la mobilitat sostenible i segura. ATM, àrea de Barcelona, Generalitat de Catalunya. 60 i més. El magasin fet per gent gran per a tothom que ens vulgueu escoltar. Actualitat, cinema, art, teatre, poesia... divulgació de temes interessants, entrevistes... Tot allò que paga la pena, té ser comentat, tots els dimecres, a les 8 del vespre. I, en segona audició, els dissabtes, a les 11 en punt del matí. Recordeu, 60 i més. I més. El just a la fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. És una cosa molt dura, la pujada del IVA... Està menjant pel costat de feina, que són gent més o menys propera. La única solució, ja veig que ha de ser alguna cosa rebonsiva com el que va passar a Islàndia. El jutge n'està al costat d'ells, perquè he de trobar una solució. Sí, sí, que estigui davant, si em passen els interessos de Sant Just. Sempre se t'acosta algú que té alguna pregunta, o que té alguna resposta. Perquè ja veu... Just a la fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de deu a una. Bona tarda, amics suïdors, de ràdio d'Esber. En tots vostès, veus de la parròquia. Els saludem amb molt carinyo. A l'apartat que ens toca a nosaltres de les veus de la parròquia, paraula viscuda, sempre intentem començar amb el nostre pastó. I avui el tenim aquí, que és un cotxe que pugui estar amb nosaltres. Bona tarda. Bona tarda i bona hora a tothom. Bona tarda, molt bona tarda a tots i totes. I com vostès hi recorden, paraula viscuda, sempre demanem a la persona que ve aquí, amb nosaltres, que si n'hi ha algun text, algun escrit, que li hagi copçat, que li hagi fet pensar. I aleshores el mossèn ens ha portat un tros escrit sobre el goig delce de l'Avengelli, que és del bisbe de Roma, el papa francès. I ara el llegirem, o si el vol llegir vostè, i aleshores després el comentarem. Bé, el text aquest diu... L'església no creix per prosalitisme, sinó per atracció. Aquest és el text que el mossèn ens ha triat. I crec que, encara que sigui cur, té molta substància. És un text perquè ens pot fer pensar moltíssim. És la nostra, jo diria que és una mica la nostra missió de tots els que ens creiem cristians, i anem amb aquella esperança de fer les coses més o menys ben fetes. De fet, per nosaltres, és clar, el compromís el que Jesús posa al seu seguidós no és un deure. Comença ell per no imposar-nos res. Quant menys nosaltres haurem d'imposar res ni obligar a ningú. Per tant, tots els processos que han fet d'obligacions, d'imposicions, sigui a nivell perroquial, sigui a nivell més àmpli, etcètera, doncs això no ha sigut per evangelitzar ni per donar conèixer Jesucris, per tant. Ni ha sigut cap testimoni de fer. Ha sigut senzillament una mania, una dèria, una estil, una cultura, que es va anar implantant durant força anys. Per tant, és necessari que, com ens diu el bisbe de Roma francès, que entenguem que l'Avengelli és un dret per a tothom, un dret. Però no un deure, el deure és dels cristians. I aquí, moltes vegades, és on t'escribem el vulto. Permet que ho digueu així. Però s'entén, eh?, que ara ho digueu així. D'anunciar a l'Avengelli és un deure. I és clar, tot això obre una perspectiva nova per a l'església. En el sentit de que a vegades hi ha una opinió d'església que es raoneix, es tanca i s'observa i es contempla si mateixa, grups de gent tancats, exclusius, dels altres, etcètera. I això no és vàlid. És un deure d'anunciar-ho a tothom sense exclobre ningú. I, per tant, fer-ho amb les ganes d'oferir, oferir als altres, això que és l'Avengelli de Jesucrist. Perdó, Josep. En aquest part, n'hi ha una cosa que a mi és el que em crida, tot m'acrida, no?, però quan diu no com qui em posa una obligació, és a dir, és aquí on anem a parar, és mostrar l'Avengelli de tal manera que sigui atreient. A vegades, allò ara diu en el màrquedin això per presentar alguna cosa. Doncs jo crec que durant una temporada sempre, vull dir, aquí potser és la sensació del poder, que no ens ha pogut pensar que tens una eina tan bonica com és l'Avengelli, que pot anar pels altres, i que, en canvi, no transmet l'alegria que et dona. Perquè sembla que m'han dit que aquí em posar-se, no? Això depèn també de com cadascú viu la seva fe, perquè és clar, si la viu un fixat també en el compliment dels deures, obligacions i preceptes que ens ofereix Jesucrist i lesglés i etcètera, és clar, llavors tampoc no entenc potser que hi ha una alegria dintre d'ell que la pot compartir, ni que és que ha poritzo meravellós, com diu el text, ni que ofereix un banquet desitzable, sinó que es posa a dir-ho amb una mena de recansa, de pès, de feixuc... I resulta que és clar, això, llavors, quina atracció té? Amb la seva humilia del dimitge passat, que sempre l'escoltem, els que estem amb la celebració de l'Ocarista, vostè va dir ben clar, no és tant les paraules sinó els fets, i aleshores doncs no perquè diríem ficant aquest text en aquest, no és el que diu a l'Evangelien, sinó no solsament com s'interpreta, sinó a més a més viure-l, viure-l de veritat. I aquí és quan potser diu per això, no creix per prosalitisme sinó per atracció. Quan on diu, mira que bonic és això, i ho diu convençut, l'altre s'ho mira i potser s'ho mira bé. Tens que fer això, perquè si no ho fas, no ho sé, aniràs a l'infer, com s'acostumava a dir, és aquella cosa d'obligació, de fer una cosa per... o per quedar bé, o perquè la por, o per... i en canvi és diferent, és transmetre això. Mireu, jo sempre he pensat... Perdó. Sempre he pensat que... els cristians, no sé què ens hem imaginat, que és clar, com que ho hem reduït tot bastant al fet religiós i al muntatge religiós. És clar, ens fa vegades fins i tot vergonya de propar-nos als altres, i oferir a la gent que participin d'a, que vagin a, que ens trobin en altres grups, perquè ells també tenen aquest esquema religiós. I llavors diuen, ara qui m'enredaran, anar a missa, anar a fer coses, a fer professons, potser m'enganxaran, doncs perquè el cos de portants és molt escàs, i llavors així agafaran clientela, és dir, hi ha una mirada així de prosaica moltes vegades de la fe. Però en el sentit de pràctica religiosa. És clar, els cristians, si tenim només aquesta mirada, és molt difícil que això sigui atregui a ningú. És que ha de ser Jesucrís i el seu Evangel·li. Lo altre, ja veurem com és concret en cadascú, si participa en el cos de portants, o està en un grup d'activitats social que fa l'església a través de càrites. Ja ho concretarà cadascú, però cal que sigui ella, aquesta persona, ho tingui com una alegria, això de la fe, no com un pes feixuc, com deia, i com que el com, que és un horitzó meravellós, perquè sempre els que m'heu escoltat els sermons, doncs ja ho sabeu, que a vegades ho he dit, que no es tracta de que diguis que hi ha creus, creient, perquè la fe és una resposta a la vida, i cada vegada canvia. Jo penso que aquesta, per allò que vull llegir, però també és el que has anat explicant, penso que cal una renovació. És una partim d'una història, partim d'una història que lligada al país i que l'església també n'ha de lligada a l'estat, i això, si ens situem aquí, no? I llavors això és, d'alguna manera, és com una cosa que portem a sobre, és una motxilla que hi ha coses que hem d'anar traient i n'hem de posada, cal una renovació personal, o sigui, una renovació personal i una renovació també de la pròpia església. Perquè, quan diu anunciar, o sigui, anunciar, la primera paraula és anunciar. Per tant, si és l'anunci, aquesta paraula requereix moltes diferents coses dintre de la mateixa església, no? Perquè, bueno, mira, una mica el que el Papa Francesc ha escrit, les portes obertes, el cor obert, o sigui, anar, o sigui, a estar amb les persones, però no des d'una manera com podem pensar que és anar a fer-les convence. No, no sembla que les coses no van per aquí, però penses que primer, hi ha coses que les hem de renovar, individualment, per poder-les fer aquest sentit més col·lectiu. Però aquí diu, perdó, on se diu, els cristians tenen el d'haure d'anunciar-los sense esclaure ningú. Això és molt important, perquè moltes vegades pensem, si no és de la conya, més bo que ho deixem. I no, i a vegades tampoc no cal anar fent-la un tipus de catequès i que vulguis convertir a l'altre. L'altre es convertirà, depèn de com tu l'infoqui. No l'infoquis, quan et vegi a l'exemple, que era al principi, aquí vostè també, en aquell full que tenim, el full d'informatiu, amb aquestes reflexions que ens fan, hi ha una cosa que és molt bonica. I diu, la catequès, si és ben entesa, no és la preparació per un sacrament. És per créixer com a persona cristiana i respondre la vida amb l'esperit de l'Avengelli de Jesús. I després diu, treballem doncs, tot i tots i totes per fer més viva la nostra comunitat. Moltes vegades no cal tenir moltes extraordinàries i idees, sinó senzilla gana de compartir amb els altres allò que l'Avengelli ens diu, i que amb la comunitat ja és vivent, però cal fer-ne participants als altres, que no ho saben, a vegades. I aquesta és la catequès que hem de fer, però no d'una manera tipo inquisició o quan anava a anar, no teniu que fer-ho, sinó treballar d'aquesta manera. I després ja penso una cosa que totes aquestes coses que escoltem ara del bisbe de Roma francès, tot això que l'escoltem d'ell, és que el com que em perdó, jo, des que em vaig ordenar de sacerdot, que ha estat present, i ho he tingut present en la meva vida, i t'adones que no treballem prou, perquè això arribi a la gent. Perquè aviam, no es tracta d'acusar a ningú, perquè tots són fruit d'una història i d'un moment, i cadascú sap passar per on va i on para. Però sí, jo diria que quan ens evoquem d'aquesta manera, és que hem d'anar, és que hem de fer, és que vol dir que nosaltres encara no estem convertits en això. Quan ho hem de dir tant, és perquè jo no cal que em diguin que vagi com si compartís una alegria, perquè si aquesta alegria la tinc dintre meu, ja em sortirà, ja ho faré, i ho faré dels altres d'un horitzó meravellós, que allò amb entusiasme, i per això ho dic. Però és clar, quan hem de dir ves, que ha de ser una gran alegria, que ha de ser un horitzó meravellós. I jo com vol que sigui una alegria, això, que no veu com estic, etcètera. És perquè no hem paït cadascun de nosaltres aquesta condició, que aquí és on jo vaig el papa actual, està insistint en aquesta conversió personal. Si no ho fa cadascun de la comunitat, ja podem anar cridant, eh? Ja podem anar cridant, que no farem res. Però és clar, aquesta conversió personal s'ha de donar mitjans, també, perquè la gent tingui l'ocasió de fer-ho, no? La mitjana per mi important seria aquest acolliment als nens. Sí, acollir-los... Acollir-los, en el sentit, ja no amb aquesta aire caritatiu, que nosaltres, com podem més, podem... no, no, no. Acollir-los vol dir patir-los amb ells de tal manera, que assumim les seves algoixes, i estem al seu costat, que sàpiguen que estem al seu costat. Mira, jo vull ho deia a les catequistes. Els catequistes, no es fixeu només amb els nens, fixeu-vos en les famílies que venen, que acompanyen aquests infants. Sí. Estigueu atents a ells, també, als pares, perquè és una manera de dir... Escolta'm, això també és per tu, eh? No és pel teu fill, només, sinó per tu, també, i donar opció que la gent es pugui obrir a aquesta possibilitat, no? Mira, aquí també ho dius, eh? Diu que cal que les persones se sentin acollides només pel censor d'ot, sinó per les persones de la comunitat, i establir relació normal, sense jutjar o condenar, d'altres maneres de fer la vida, que potser va motivada per aquelles persones que es mantinguessin allunyades de la paròquia, i fins i tot de Jesús. O sigui, l'apropament d'aquesta. Quan nosaltres al principi fèiem aquest programa que fa molts anys, sempre l'acabàvem amb una petita reflexió i a veure si li sembla. Diu, els cristians hauríem de ser missatges de la bona nova, missioners de la paraula, profetes de l'abundat de Diu. El missioner per idiós i cràcia és aquell que se'n va a terres llunyades per transmetre el missatge de Cris, per fer arribar als altres allò que sap, allò que sent, allò que viu. Però potser per ser missioner no s'ha d'anar alluny necessàriament. Dins de casa, a la feina, a l'escola, amb els veïns, podem fer la nostra tasca, viure d'acord amb els ensenyaments de Cris i practicar els seus donaments. Vull dir que, de fet, és un pla de vida. Un pla de vida en el qual ens s'ha sentit identificats. És el que diu, si no assumim... Però això costarà, perquè la gent no ha tingut la oportunitat que potser molts de nosaltres hem tingut de fer un pas, que és el de sortir d'aquesta religiositat tan enganxosa i agafar la joia i la llibertat de l'Avangeli. Clar, perquè, quan dius d'oportunitat, perquè penso que... que les persones que hem estat en moviments o... no sé, ara ja estic pensant l'escoltisme o hem estat la jovaca o fins i tot abans, no? També la parròquia. O sigui, què hem fet el que en diem revisió de vida? O sigui, l'Avangeli ha sigut incorporat... no només escoltat, sinó incorporat. O sigui, i la persona. I llavors això et dona una perspectiva... de més comunitària. Et dona una perspectiva més comunitària. I llavors, o sigui, el papa francès que diu que no es funcia del papa oferir un anàlisi detallat i completa sobre la realitat contemporània però encareix-ho a totes les comunitats on sempre vigilan capacitat d'estudiar els signes del temps. Llavors, o sigui... Podria menjar llegir moltes coses, no? Però això sí que requereix un situar-se en el temps que d'allò... i incorporar l'Avangeli a la vida. I llavors això no és una cosa que s'improvitza. O sigui, passar d'aquest escoltar, passar a viure-ho d'una manera. O sigui, això fa que no s'hagin de fer gants demostracions, ni de alegria, ni de tristesa. O sigui, jo penso que és una cosa que pensava abans d'aquesta renovació. I jo penso que no només ens convida com a persones, sinó que ens convida això com a comunitat a Peru i com a església, no? Sí, amb l'església. Perquè sí... I quan ell parla i et diu frases o coses, que dius que et sents reflectit en el que està dient, llavors això és juillós, perquè estem amb sintonia. Sí, sí, sí. Aquella reunió que vam fer a les escoles, que el mossèn va expulsar uns punts del papa, el papa és com una renovació de moltes coses, perquè ha obert les portes. Ha fet a la ireig. Vull dir que d'aquelles tres coses que estaven encarcarades i que sembla que no, jo crec que també ha de ser un home, un home, ara parlo en el sentit humà, que sí que ha assumit la seva funció. No de papa, sinó de pastor, i d'haver ell assumit a l'Evangelí. Jo encara em dol veure com hi ha molts sectors de l'església que tenen això. La faig de fer com fer clientela, de fer anar a la gent a l'església, de venir a fer unes rasades que no sé què són, etc. És dir, tota una situació d'aquestes que dius, senyor, però no és això, es vull dir, sembla que el que hem de fer. Perquè això requereix també un temps, no? Bueno, però passa que aquestes rasades i tot això, jo sempre he dit a vegades en reunions de companys cap allà, escolteu, el que passa és que com que això és més fàcil, perquè ja ho tenim organitzat, si els fas venir missat, és la missa estructurada. En canvi, si has de fer una trobada, en la que hi hagi d'haver una veuració i una pregària, participades, espontània, com alguna vegada hem fet, també a la pròpia, etc. Tot això requereix més treball, requereix més dedicació. Jo dic, com que allò no fa soroll, allò no és cap prosalitisme, no crida l'atenció. En canvi, una ecclesiada plena de gent i què? Resem el rosari. Bueno, no tinc res contra el rosari. Però dius, vols dir que és això? El contrari, hem d'ajudar la gent a una altra cosa, no? A una altra envien en el que sigui una vivència més profunda de Jesucrist i de la proximitat seva. Un dels malments, bueno, un dels malments, no? Però una de les coses que va dir això, va dir, si esteu dos i parleu o m'invoqueu i els treballem vosaltres, vull dir que això aquí no és perquè l'eclésia. Hi ha gent dos que a vegades lien i n'hi ha una mica més. Però també hi ha una altra cosa que m'agradaria que ara us deu aclarir, que dintre de tot a vegades, a aquestes persones, diu, no sóc jo que desitjo a dins, que és molt important, sinó que deu afegir la crida a mi, que també a vegades la gent no se sent prou cridada. Ara, això ja seria més... si no te l'ogi, més filosòfic o el que sigui, no? Però vull dir que aquesta senyor m'ha escridat per olabrella, no? Això també costa una mica, per això ja és més profund. Jo em sembla que adéu ens crida i adéu ens crida a través de moltes coses. Són potser nosaltres els que hi passem d'allà. Sí, perquè és que a vegades no et penses que adéu et pugui cridar a través de coses que semblen tontes. Perdoneu l'expressió, eh? O coses que a vegades no són sorolloses o no són extraordinàries. I, en canvi, a vegades li veuen amb unes manifestacions de multituds, allà al voltant del Sant Para, a Roma, etcètera, i tot plegat i dius, d'acord, jo no dic que no tot això no s'hagi de fer, jo no ho dic, però a vegades alerta, perquè potser es poden senals a vegades, des del punt de vista exterior. Des del punt de vista interior no jutjo ningú, només cadascú s'ho sap, eh, cadascú s'ho sap. Però no hem de partir d'això, que el Sant Para, ell ja també tot i que s'hi troba i ho ha de fer perquè li toca, està més aviat neguitós, no li agrada, no li agrada. Quan li presenten aquells personatges allà i els ha de rebre i tot plegat, ell ho diu, em poso nerviós quan haig de fer tota aquella parafernalia, de recepció de tota aquella gent, etcètera. Perquè és una altra cosa, l'església, i l'església no és això. L'església són tota la gent, són tots els pobres desperits, són tota la gent que va fent dia a dia la seva feina amb la joia mínima interior, que és el que hem d'intentar, que la gent se senti feliç, a casa seva amb el seu drama, amb tot el que viu, perquè Jesucrís ve per redimir-nos a cadascun, per salvar-nos a cadascun, no per salvar una multitud anònima. A cadascun de nosaltres. Clar, a cadascun de nosaltres, i a vegades penso, si logrem a cadascun de la comunitat, doncs fer aquest esforç per ajudar-li a transmetre aquesta joia, i per ajudar-lo a sugerir-li el fet que algú es trobi, perdoneu, però ja haurem fet una bona feina, eh? Que no hi haurà gaire gent? No ho sé, jo què sé. A més, diu, no han de venir tots. Hem d'oferir que tots responguin, que cadascun que respongui com vol, a la seva manera. I, en definitiva, hem de mirar la gent que miri a Déu, no que miri l'institució, no que miri verbiant quants els som més. Això ja vindrà com a conseqüència, si és que ens estimem de veritat i som col·laboradors i ens entreguem els altres. Ja ho farà el senyor, això, no ho hem de fer nosaltres. Hem de posar els mitjans. Podríem començar a passar a cadascun de nosaltres, un instrument de pau. El mussol té tard, perquè ha de marxar, que està molt ocupat. I, abans d'anar-se, li demanem, per favor, que ens llegeixi l'Avengelli, si et sembla, Montse, que és el que vostès podran sentir amb la litúrgia que correspon a aquest diumenge, que és el 26 del segle A, i que correspon a l'Avengelli segon semateu. Molt bé. En aquell temps, Jesús digueu els grans sacerdots i els notables del poble. Què us sembla? Un home que tenia dos fills va dir al primer. Filmeu, vés a treballar la vinya avui. Ell respongueu, no hi vull anar, però després em penedir i hi anar. El pare digueu això mateix al segon, i aquell li respongueu i vaig de seguida, pare, però no hi anar. Quin d'aquests dos va fer el que el pare volia? El primer. Jesús els diu, us dic amb tota veritat que els publicants i les dones de mala vida us passen el davant cap al regne de Déu. Perquè ha vingut Joan amb l'emissió d'ensenyar-vos un bon camí, però vosaltres no l'heu cregut. Mentre que els publicants i les dones de mala vida sí que l'han cregut. I vosaltres, ni després de veure això, encara no us en penediu ni voleu creure'l. Toma, ja està. Vull dir que és que dius... És això? És això. Això és el que ha de ser, que han de ser inclusius. Esclar. Quan s'ha sigut exclusiu totalment. Sí. Han de ser inclusius. I això et fa alegria, perquè és el que tu vol... No sé, veus que... Que anem per un altre camí. Que anem per un altre camí. Possiblement doncs serà... És anar posant... Llavor. Llavor o anar fent passes. I que la gent les veu, aquestes passes, també. I la gent les veu, tot i que sigui tan senzill i tot i que sigui tan modest, però és que em sembla que és el millor. Escolta. Escolta. A vegades hi fossin mills, no? Es podia arribar a pagar el llum, mossèn. I la construcció. Això també. Però ara entrem en el capítol econòmic. Ara me'n vaig amb una reunió d'economia. Sí, doncs que ja reserem per mossèn. Això és veritat. Aquesta alegria és la que les passes... Jo crec que les coses són senzilles. Si el reina de Déu és més senzill que res. Avui dius que jo he de tenir la convicció aquesta. Diu que hi ha més amunt. Diu que li ensenya amb els senzills. El que els sabis no poden entendre, perquè els sabis ja de seguida fan la cabòria. No, el reina del cel és dels senzills, però és cadascú des de la seva senzillesa. Ja, ja, sí. Cadascú des de la seva senzillesa. Per això Jesús també dirà, n'hi ha que no venen amb nosaltres, però són dels nostres també. Perquè hi ha molta gent que fa... Hi posa en pràctica el reina de Déu i no ho sap. No n'és conscient. Bueno, doncs l'estem molt agraïdes, oi? Hem començat el curs amb moltes ganes. Amb aquest esprit d'esperança. I que Déu ens ajudi, perquè les coses ja dintre de la societat tampoc no són el bé que nosaltres ens agradaria que furen. Ja, ja. I aleshores, doncs, tots els ullens, moltes gràcies per escoltant-se. I esperem que aquest programa, si continua com a l'any passat, sí, el Carlos m'aconfirma que sí, doncs se sentirà si Déu vol el dissabte a dos quarts, doncs, tornaran a sentir-ho. I, aleshores, si avui vulguessin, si alguna vegada volen trucar, nosaltres estem també disposats i se senten les trucades, si algú vol opinar. Però, esclar, el dissabte no, que és diferit, eh? No contestaria ningú. Mohsen, moltes gràcies, perquè sabem que està molt enfainat, molt ocupat. No, mira, enfainat com tothom. Sí, bueno, i ha estat molt... Ha sigut un plaer per nosaltres tenir-lo aquí i aclarir això. I jo, el que estic molt contenta, perquè veig que vostè està disfrutant molt amb aquest nou... Sempre, segurament, sí, però amb els saires i amb les directrius del Papa Francesc. Sí, sí, per descomptat, per descomptat, que sí. Aleshores, és una mica la poresa de lo que tindria que ser la religió posada en pràctica, no? Sí, senyora. I fins la propera. Moltes gràcies a tots els Sant Justencs i Sant Justenques, per estar amb nosaltres, i també pel Mohsen, perquè hem començat el curs amb ell, però és que a la vegada celebrem que d'aquí pocs dies farà anys que està a Sant Just. Quants anys, Mohsen? Farà 9 anys. El 7 d'octubre farà 9 anys que està a Sant Just. Fent molt bé l'emissió de pastor. Molt. Que puc, com que... Si no, ja l'hi diré a mi també, perquè... Que tenim l'aventatge... Un minut, molt bé. Tenim l'aventatge que això d'aquí és una persona que tot el que el Papa Francesc està dient, allò viu i ens ho fa viure. Gràcies i fins la propera. Gràcies, Mohsen. Ara escoltes ràdio d'esper. Si t'unitses ràdio d'esper. La ràdio de Sant Just. Ràdio d'esper. Ràdio d'esper. Durant l'8.1. Ràdio d'esper. Ràdio d'esper.