Veus Parròquia del 5/11/2014

... ...peus de la parròquia. Un programa de informació i informació humana i cristiana de la parròquia dels Sants Just i Pastor de Sant Just d'Esvern. Benvinguts, oïdors de Ràdio d'Esvern. Avui, adeu-vos a la parròquia. ... Avui, adeu-vos a la parròquia. Tornem a arrenpendre el fil amb els reptes que afronta el Papa Francesc en aquest mandat, amb aquest 60-seu, des de Roma. El nou Papa està impulsant una renovació que, com a membres de la Comunitat Cristiana de Sant Just d'Esvern, volem comentar. Hem parlat ja una mica de la seva trajectòria, hem parlat també de com el Papa ens crida una missió, i avui volem veure com el Papa, però amb ell tot a l'església, i especial a l'església catalana, afronta una situació que és evident. La reducció d'ordenacions, és a dir, la reducció del nombre de sacerdots per als víteres que tenen a la nostra feligresia. Abans de rehen donarem unes dades. Les dades són les següents. Tret del Diari de Girona. Ovisvat de Girona ha perdut un 20% de capallans en els darrers 10 anys. Una altra dada en aquesta seu apostòlica. Des de l'octubre del 2009, quan va prendre possessió, ovisvatual Francesc Pardo, ha ordenat simplement dos presvíteres. El diumenge 27 de desembre del 2009, un i l'altre, el diumenge 22 de maig de 2011. Ovisvat de Girona, que tenia a 31 de desembre del 2000, 246 capallans, 10 anys més tard, a 31 de desembre del 2010, en tenia 196. Això equivale a aquesta reducció que us deia del 20%. I què passa a l'Ovisvat de Sant Feliu? Encara que no tenim unes dades en tanta trajectòria, perquè l'Ovisvat és més nou, encara no té els 10 anys, just ara, els comença a celebrar. Sí que tenim la següent informació. Peròquies de l'Ovisvat de Sant Feliu. 122. Més esglésies lloratòries, per exemple, o que seria la Residencia de Montges de Guizanyú. 165 llocs més. Total 287 esglésies, 287 llocs on celebrar cultes. Això, estat, és per 95 preveres, diu, 16 anys. És a dir, incardinats, aquí, a diòssesis de Sant Feliu, i 20, de fora, és a dir, ajudants, prestats, d'altres visbats. De diàrees, diu, 16 anys, és a dir, que vagin camí a la Cesare d'Osi, ni en dos, i de diàcars permanents, diàcars casats, n'hi ha 18, més un d'extradissar, és a dir, un de fora que ajuda. També hi ha 26 preveres amerits, gent ja jubilada i llargament, vol dir, de mesos en els 5 anys, que sí poden fer algun servei, però la seva funció, en principi, seria gaudir ja de la jubilació. Durant el 2013 van haver-hi dos capellans difunts, el 2014, fins ara, que no m'ha acabat l'any, en portem 3 en el nostre visbat. La renovació natural, és a dir, el nombre de capellans ordenats, menys el nombre de defuncions o de jubilacions, és clarament negativa. Sobre això en parlarem amb els nostres convidades d'avui, un habitual, Inma Periques, ben trobada, Inma, hola, i una altra especialment convidada per aquests temes, la Montserrat Biosca, és membre del grup Nostra Dona, com l'Inma Colada, de Sant Josep Svern. Hola, Montserrat. Hola, bona tarda. Us sembla que aquestes dades, que són a Catalunya, podem entendre que això passa a casa nostra, una mica, com us deia, extrapolant les dades del visbat de Girona. No passa en el conjunt de l'església catòlica, que té uns pols de creixement de preveres i de creixement de fidels a Amèrica del Sud i a l'Àsia, encara que en el conjunt mundial el nombre de capellans augmenti a casa nostra disminueix. Això deu preocupar Roma, deu preocupar el Papa Francesc, què us sembla? Bé, jo no sé si això el preocupa especialment al Papa Francesc. Penso que té molts altres problemes més sèries que aquí a Catalunya o aquí a Espanya. Ens faltin preveres, perquè sí, en altres llocs ja van creixent, doncs tampoc, si ho pensem, tampoc no. El que sí que penso que ella està donant una nova visió des del que és jerarquia, que sí que ens fa pensar una mica, que és sobre el comportament de la jerarquia amb la gent. Han de ser collidors, han de ser senzills, han de ser pròxims, parla concretament dels visbes, parlo. Aquesta idea o aquesta visió que dona el Papa Francesc o el visbe de Roma, com ell vol que li diguin, canvia una mica la qüestió, perquè sí que hi ha qüestionaments, penso que no només és per els preveres, sinó de la situació en general de l'església, no? Perquè cada cop hi ha menys gent també a l'església que va a les esglésies, no només els preveres. No sé si... És correcte. Sí, contesto. Certament aquesta, una mica això que deies, de que canvia l'exigència que s'ho dona, les visbes i els capellans, que s'ha proximitat a la gent, etcètera, abans era molt més l'acce a l'ordre d'entrar persones al seminari. Fins i tot les mateixes famílies veien com una, en quasi ve incitaven. Era una bona sortida professional, si voleu. És a dir, es donava una bona educació als seminaris, potser s'exigia una mica menys en aquest sentit i hi havia un bon nombre de servidors des d'aquests ministeris ordenats. Ara l'exigència és més, certament, hi ha menys candidats, també hi ha menys llocs d'un sortir, menys comunitat, menys comunitats, menys creients. Com ho veus, tu, dins d'això? A veure, jo penso que, realment, diverses generacions enrere, no la generació dels nostres pares o dels nostres avis, sinó, inclús anteriorment, sí que una solució... Primer, que hi havia famílies força nombroses, que no totes podien viure de la terra, d'on provenien, i després s'escampaven una mica els fills en diferents oficis, i un era aquest, i en unes rurals, inclús, després tornaven a casa, i tenien una habitació, tenien... Això es veuen amb alguns dels museus o de cases museus escampades per aquí Catalunya, doncs veus que hi havia l'habitació del capellà, que, normalment, era el germà o el fill que havia marxat al seminari, i després tornava a casa, i era, suposo, un reforç de la parròquia del lloc. Això és una cosa que jo he vist i he viscut, no? Suposo que d'altres passàvem al seminari i eren destinats a altres llocs de Catalunya o de la resta d'Espanya, no sé, en aquell moment, si estava sector realitzat com ha estat últimament. Això, jo dic, generacions de fa bastant temps. Després jo crec que Catalunya hi havia molts més creients o famílies cristianes, declaradament cristianes, de les que hi ha en aquest moment. A veure, no vull dir tant cristianes com complidores amb l'església, perquè estic convençuda que hi ha molta gent que no va a l'església i que és tan o més cristiana que molts altres. Allà hi havia una educació cristiana en les famílies, i a Sassaba-Rosari, per exemple, a Sassaba-Rosari cada dia, abans o després de sopar. Tot això, doncs, hi havia una vida espiritual, que afavoria creus, que afavoria les vocacions, i jo havia sentit a dir a les famílies, i inclús a la meva, que eren molts germans, doncs, bueno, doncs nosaltres estaríem al contenci, algú de vosaltres volgués ser cap allà. Ningú el va aprofitar d'aquesta idea, però, en principi, els pares estaven contents, i hi havia algun cap allà, o algun dona que es volgués entrar en un convent. Després també tinc a dir que jo crec que en l'època de la postguerra, bueno, el temps de la guerra ja no en parlem, perquè allò va ser un desastre de tota mena, però després de la postguerra i amb el començament, del moviment sindical i social, van tenir un paper molt important, molts d'ells, important i, a més, molt valorat per la gent del poble, que, al final, doncs, Jesús, aquí es dirigeix, en les pobres, no? I, en aquest sentit, van fer una bona feina, i van ser gent molt ben considerada. I aquesta gent jo crec que van ser revaloritzats amb el concili, en penso. I això ha influenciat alguna manera, ha influït en el nombre de sacerdots, tot això que plantejo. Jo no ho sé, jo potser en aquella època, sí que hi havia molt més cara, però després hi ha hagut una de ballada tremenda, i jo crec que ha sigut una mica, doncs, perquè, bueno, és el que parlàvem l'entre dia, que potser l'Església ha viscut una mica escena de la ciència, la ciència posada en dubte algunes coses que l'Església defensava. Després hi ha hagut també, jo crec, un creixement del consumisme i de la vida còmode que ha fet, doncs, que haguem deixat davant de les creences religioses. És a dir, hi ha hagut una sèrie de factors que han fet, doncs, que hi ha gent que s'allunna de l'Església, i com que hi ha grups de gent i famílies que s'han d'allunyar de l'Església, també n'han sortit menys vocacions religioses. Penso que pot ser una mica, les coses potser han anat una mica per aquí. Vista el terenar del Papa, el Papa Francesc, quan tornava a la Terra Santa, concretament el dia 26 de maig d'aquest any del 2014, se li va preguntar si estava en el seu programa, a piscopar per tota l'Església, d'ordenar o de permetre que s'ordenessin capellans casats. Va dir el Papa textualment, l'Església Catòlica ja en té de capellans casats, hi ha catòlics grecs, catòlics coptes, n'hi ha en el ritus oriental, perquè no es debat sobre un dogma, sinó sobre una regla de vida que jo aprecio molt, que és un dogma a l'Església. El no ser un dogma de fer, sempre hi ha la porta oberta. Fins aquí el text enllevat de les declaracions del Papa. Us sembla que la ordenació de persones casades equilibri una mica el nombre de capellans, i dir la necessitat que hi ha de reposar aquesta mancança de capellans per aquest poble de Déu de l'Europa Occidental? Jo penso que sí, que ha sigut molt trist que un capellà hagi sortit per casar-se, perquè la gran majoria, o uns quants, no sé exactament amb nombre, han encontrat matrimoni que no siguin acceptats com a sacerdots, perquè en el fons ho senten. Jo conec personalment diverses persones que els hagués agradat continuar sense sacerdots, sí, continuar el ministeri, però el no poder per decret, doncs no s'han quedat sense. Jo penso que aquesta és una de les sortides que hi ha, perquè recordeu que el Papa Venet va acceptar pastors de la Iglesia Anglicana casats a la Iglesia Catòlica, i si accepta sacerdots anglicans que siguin catòlics, casats, per què no pot permetre que capellans que són casats puguin ser así com a sacerdots? Aquest és un pas previ, certament seria els primers, capallans, que per raó que sigui, es casen, però ja estan ordenats, no és el pas de buscar quines persones casades, si volen ser capellans, si no aquests ja ho siguin. Evidentment, jo estic en tu Montser, representa un grau de compressió que no té massa sentit, i, en sembla que l'heuria de caminar una mica, cap a aquesta possibilitat d'admetre una regla de vida que fos optativa, exacte. El capellà, o el que es va ser ordenat, que té una vocació al sent la crida, que vulgui renunciar a tot acte, diguéssim, de matrimoni, doncs que m'entengui cèl·libre, i el canú, que se li permeti, si és casat, és casat, i si no, quan arribi un moment, poder-se fer, o és que no és un segrement de l'església al matrimoni. Clar. Sí, sí. És evident, no? Quins camins creieu viables en l'actualitat per augmentar el nombre de preveres? És a dir, fins al present, no hi ha possibilitat d'ordenar, no està permès, ni que els capellans escasin, ni ordenar persones casades com a capellans. Hi ha algun altre camí dintre de la normativa o el dret que no n'hi ha actual per augmentar el nombre de capellans? Ja, des de les iniciatives, des de la pregària, des del foment, de, en els moviments infantils, juvenils, de l'especte vocacional. Com ho veieu? Hi ha alguna solució actual? A tu estàs plantejant... Dintre de les normes... ...com es podria fomentar que hi hagi més gent que s'aboki a fer aquest servei, perquè no deixa de ser un servei, no? Una possibilitat, per exemple, en diré àrees. L'elecció amb una comoditat cristiana, que potser s'ha quedat o ja fa temps que no poden haver-hi capellans, que venen una vegada cada mes o cada tres setmanes, o el que sia, potser que trigui entre... no sé si de moment els homes, i després parlarem de l'altra gènere, qui creuen que ho podria fer bé? Una altra cosa, parlant de les generacions anteriors, fins fa, no gaire, era un pes, a la persona que reia aquest pas, d'acceptar la seva vocació i ordenar-se. Era un pes terrible per ell, devia discernir la idea que era per tota la vida, era un altercristos, era un representant de Déu a la Terra. És a dir, era una cosa tan decisiva, tan única, que costava molt de... costava molt de fer aquest... de decidir-se. Si rebaixéssim aquesta exigència, que potser no és per tota la vida, sinó per uns temps, si rebaixéssim l'exigència que és un membre de la comunitat, que creu que es pot fer bé, en formació, etcètera, potser hi hauria més gent que s'atreviria. Com ho veieu? Home, penso que des del concili Baticà II, si s'hagués continuat obrint i treballant aquest... aquest factor, avui en dia hi hauria part de l'aicat que estaria compromès amb aquest servei. Jo, jo ho penso. Com, també, penso que una altra forma de poder fer un servei d'aquest serien les dones. Endavant, endavant a l'última dona. A veure, amb el tema dones, no és que les dones vulguin ser capallans, perquè sí, sinó que el que volen, o el que volem, és que amb això, penso que hi ha 6 sacraments pels homes i 6 pels dones, perquè n'hi ha un que no s'hi pot accedir, que és el sacerdosi. I llavors això és pel dret canònic, no per l'Avengeri, sinó pel dret canònic. Una qüestió que es pot revisar. I revisar-la. I això ho ha dit diferents visbes al cas del dàliga, per exemple, el visbe per a cas del dàliga, el Carlos Maria Martini, estaven començodíssims de que la dona podia fer aquest servei, també. No es pot ser igualats, sinó, inclús, jo diria, només volguin això a les dones, si el que volen és això. Una comunitat d'iguals, que tothom pugui tenir accés amb aquest servei. Penso que Joan Pau II, a l'època que a Polònia, era una època comunista, va ordenar amb una monja que es deia Ludmila Jaborova, perquè pogués fer aquest servei en presons i per llocs on estava prohibit fer misses i entrar cap allà, perquè els estaven perseguits. Deuria ser encara visba, Joan Pau II. No, no. I era papa? Sí. I la van fer sacerdot, li van fer donar. I com va acabar, que a Polònia es va lliure d'això, li van treure el servei? Sí, quan... Si és un sacrament, es pot treure. No sé, són una mica d'acord. Hi ha un llibre, és qui ha dit sobre això, que va a la pena, coneixeu a vegades, no? I el llibre es diu Des de Loondo, escrit per la mèdia Teresa Winter. Són històries que no coneixem, però que són realitats. Però això és una... És un... La gran... És una actuació realment molt... Com diria jo, molt lesiva per aquesta persona que se li encomana una missió i se li donen les eines o inclús... Bueno, el sacrament, no? I després se li retira. Jo ho trobo duríssim. Vull dir, ho trobo tan poc cristià, vaja. Era una... si em permets. Era una dona amb vocació... Era una monja. Amb vocació és total. I ella volia continuar? Ella volia continuar, perquè era un servei que esperava poder fer aquest servei. Estava amb tota l'il·lusió del món per poder-la fer. Llavors, com han considerat aquella una persona preparada per poder-ho fer, com jo penso que moltes religioses que poden tenir també vocació per fer aquest servei, ho podríem fer també. És clar que siguin laïcats, o laïcats... de laïcacés, és el voc, sinó que també... Recordeu la imatge de les monges durant la consegració de la vasílica de la Sagrada Família, en presència del papa, precisament... Benet XVI, bé? Doncs era simplement servidors de daltar quan totes les altres aspectes, diguem-ne, d'una dignificació més pastoral, més agramental, corresponien els homes. Passeu? És només un petit. Si encara haguéssim parat la taula d'iacas i monges, hauria estat més poc visible. Però el va ser tan flagat que va sortir només a fregar l'altar, l'oli sagrat, i de negre, i tothom de blanc, no? Sí. El poble deu estar format per homes i dones, pròpiament els servidors de l'altar haurien de ser homes i dones. Hi ha una qüestió, també, que diferenci una mica el que són les conurbacions, grans reclomeracions, amb les iglesies grans, etcètera, de les comunitats aeronals. Faig una reflexió. Que no és meva, eh? És de Martiria Abrogada, cap allà, precisament, d'Ovis Vada Gironar. Dic que no hi ha solucions màgiques per aquest problema de la Iglesia occidental dels nostres dies. Especialment en les comunitats perroquials del món rural, i que sempre s'ha volgut solventar des de plantejaments de comunitats urbanes, on, en pocs capellans, amb les iglesies grans i amb persones ben preparades, es pot resoldre un problema que sí és dogmàtic, i és que una comunitat cristiana no pot prescindir de la celebració dominical de la Eucristia. És a dir, hi ha un problema, que veig que no tant els particulars, les persones individuals, han d'acomprir l'obligació d'anar a missa cada diumenge i festes de guarda, però sí que la comunitat cristiana ha de celebrar el diumenges i festes de guarda, i festes especials ha de celebrar la Eucristia. I això, actualment, hi ha llocs que no s'hi arriben, en especial, en un món rural. Creieu que hi ha solució diferents per a aquestes dues visions? No fa massa temps, en molts reportatges que van fer per televisió, hi ha certs poblets d'aquí Catalunya, no recordo quins eren, que hi havia una dona, que no te'n recordo si era monja, que no era cap ordre. Són aquestes monges, com en diuen? Perroquials o... Sí. No ho sé. Hi ha una ordre? Sí, compromeses, que deixaven formes consagrades, i llavors ella feia com si fos la celebració de la paraula, i ho solucionaven d'aquesta manera. I donava la comunió? No, no, llegien l'Avangeli, que era el comentari, i ella no llorava a ser cap allà, per exemple. Em sembla que és una forma de fer un servei. Però és que no és solament això, perquè també... I donava repartir a la comunió? No, però dic també l'assistència als malalts, la cerimònia dels enterrements, la que tequeixis dels dents, doncs ja estem acostumats a que la fan celars, no? Però hi ha altres... Isteris? Encara que la gent... Sí, que la gent els acompanya en aspectes molt importants de la seva vida. I, clar, no n'hi ha prou, potser, amb la missa dominical. És a dir, actualment s'han fet les grans ciutats, concentracions, diguéssim, les grans en poses de rodot se tenen molta gent. El món rural, on cap allà tenen diverses parròquies. I també, al començament del món rural, com deia la Montse i la Laura Vastuima, aquestes celebracions en absència de previa. Però s'ha d'anar trobant el paper del laicat a casa nostra, perquè, a mitja termini, encara es preveu una disminució del nombre de persones ordenades. Amb aquest sentit, això que deies immaculada de trobar persones que facin aquestes col·laboracions ministerials, encara que no ordenades, és evident que és una urgència per als que hi hagi d'avui. Tenim dos minuts. Una última intervenció de cadascú. I Montse, que ens hem deixat el que vols afegir? No, no massa cosa més, sinó que el que has dit tu, que a mi em sembla molt correcte que hi haguessin persones, laiques, home o dona, compromeses amb aquests serveis, que no vol dir només la celebració del diumenge, sinó també l'acompanyament. No sé si faria falta. Diga-li que vulguis, o diacas, o com a noms, o com això, no sé quin noms li podria posar, però persones formades que vulguessin dedicar-se a fer aquesta feina, i jo veig que ens trobaríem que n'hi hauria. Jo simplement volia arreglar el que estava dient la Montse amb el tema de la formació. Crec que, clar, aquestes persones han de tenir una mínima formació. Amb molts aspectes de més, no solamente... Gràcies. Hem començat el programa d'avui amb unes dades, i acabem també amb una dada. En el sí de l'església catòlica, de Ritzos Lletís, el celibat, no ho feu obligatori fins al concili de l'edat rà II, l'any 1139, està parlant del segle XII. Abans, els capillans eren persones casades a la majoria. Moltes gràcies, amigues. Moltes gràcies, amics uïdors i amigues uïdores de Ràdio d'Esvern. Aquest programa tornarà amb vosaltres al 17, a 2.15 del matí, i veus a la pròquia, cada dimecres en directe, a 2.48. Adéu, si hi ha algú. Bona nit. Gràcies.