Veus Parròquia del 26/11/2014

del del més mostrarà com actes subtils poden ser molt útils per canviar la societat i la manera de veure el món. Es projectarà a divendres a la Taneu i és Five Days Students. I en clau esportiva, el K-Club Sant Jocs fa una crida tothom per omplir la bona aigua a dissabte. Els equips senyors del club s'enfrontaran a dos grans rivals, el Club de K-Corbera i el Club de K-Palafrugell. Com us deia amb aquest estat, tota la informació del Sant Jocs Noticies Edició Véspera avui dimecres 26 de novembre. La informació local tornarà demà al matí, a les 10 al Justa de la Fusta, també als vulletins d'horaris de ràdio d'Esvern i a l'1 als Sant Jocs Noticies Edició Midsdia. Mentrestant, us recordem que podeu seguir l'actualitat de Sant Jocs al web de la ràdio, radiodesvern.com i també al Twitter i al Facebook. Us ha parlat Andrea Bueno, que acabeu de passar un molt bon dimecres. Fins demà. El Magasin fet per gent gran per a tothom que ens vulgueu escoltar. Actualitat, cinema, art, teatre, poesia, divulgació de temes interessants, entrevistes, tot allò que paga la pena té ser comentat tots els dimecres a les 8 del vespre i, en segona audició, els dissabtes a les 11 en punt del matí. Recordeu, 60 i més. Recordeu, 60 i més. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats que en 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Música sense etiquetes. Música sense etiquetes. Dintre d'aquest programa, que és, amb vosaltres, els dimecres, a dos quarts d'avui del vespre, i, en segon audició, als dissabtes, a dos quarts d'onze del matí. Dintre d'avui, en segon audició, els dimecres, a dos quarts d'avui, a dos quarts d'onze del matí. Dintre d'aquest programa, que és, amb vosaltres, a dos quarts d'avui, a dos quarts d'avui, i a dos quarts d'avui. Bé, bona tarda, Quima. Bona tarda. Bona tarda, Jesús. Hola. Bona tarda. Bona tarda, senyors uviens. I, de noument, estem dintre d'aquest espai que a vegades diem unes coses que són tan fortes. Sí, sí. Algun dia direm alguna notícia bona. Espero. Perquè jo porto jo almenys per d'un any i un any que no dic rebo, eh. Espero, ja em sortirem. Mira, no hi havia ni mal que fien anyos d'Horet, diuen a castellà. Això és cert. I l'esperança és l'última cosa que s'ha de perdre. No ho han de perdre mai. Mai, mai. Sí, que passis, no ho has de perdre mai. És el motor. Bé, avui que tenim d'aquí a comentar. A veure, jo, com que la setmana passada el dijous va ser els 25 anys dels drets dels infants, em va arribar del casal dels infants, una reflexió que han fet els nens, no? Oh, que guapos. I n'hi ha una, començo per una, eh, del casal dels infants a Santa Coloma. És una nena de 16 anys que diu, diuen que el que pensen als infants no té molt sentit. Per què? Què pot pensar un infant? Però també un infant pot donar moltes idees. I jo crec que hi ha moltes coses que pensen als infants que ni diem bé pel món. Moltes. Bueno, i llavors la presidenta, la Roser Rosell, segueix. I explica que els nanos han escrit els joves i els nens, i han fet un petit escrit i diuen, els joves em pregunten els nens què pensaven, i ells diuen, volen viure en un món color de verd, de natura i esperança, per arribar als somnis, el propòsit a una vida digna, un món sense corones ni medalles, sense premis, però ple d'oportunitats perquè la justícia no té preu ni classes socials, un món en pau, que no genera diferències, construïda a partir dels valors que s'emprenen en una escola, que és per a tothom, un món obert sense banderes caïllin, amb la llibertat d'escollir on i com es vol viure, o la identitat és acceptada, un món lliure de totes i tots sense por, un món bonic, si us plau, un món més fàcil. Llavors un altre nen diu, volem viure en un barri amb espais per a jugar a futbol, bàsquet, patinar, amb l'aire net i amb un bon ambient, un espai en el que cuidem la natura entre tots, i amb morts per plantar i cultivar entre tots els veïns. Viure en un barri on els carrers estiguin nets i siguin segurs, sense bandelismes ni lladres ni violència, amb moltes escoles i en cases per a tothom, on les persones sense llarg puguin viure a les cases que estan buides. Volem oportunitats d'emprendre i ser feliços. Utòpics, per utòpics del tot, per a escoltar ideals. Que, si ho mires, no és massa diferent al que el papa ens està dient continuament el nou papa. I això ho han dit nens, doncs bé, nens i joves. Però em vols una cosa més maca i neta que el cervell d'un nen? Sí, clar, és que ells no tenen malícia. No tenen malícia, no estan influenciats, o sigui, realment, allò que expressen és allò que pesen. I que senta? Jo, com que no vaig a dir-ho, vaig a dir-ho. Ho he de compartir, ho he de pensar. Són coses que els adults ho pensem i que ens agradaria. I que potser més clar no poden dir-ho a ells. No, no, no. Ells ho diuen l'hiixo i allà, no. No és res diferent el que nosaltres volem, no? Un món tranquil, però imagina't que hi ha els nens... Estan pensant que jo volen una casa per viure, cosa que jo crec que a la meva època jo crec que ningú li veia amb la mare o el pare. Potser la teva època tenies una casa per viure. Els temes no els senties, els veies molt llunyants, i actualment els nanos ho diuen amb el veí del costat, que el pare està sense feina i la mare, no? I ells mateixos reflecteixen una part procedera, les seves inquietuds, no? Que no ho passaven expressant-se, però amb un escrit com el d'aquí ho expressen. Sí, sí, és una trista gràcia, perquè no hem avançat res. Perquè realment a la meva infantesa, a la Poserra, estàves familiaritzat amb aquests temes difícils. Perquè hi havia cases enderrocades, hi havia gent pobra, hi havia gent malalta. I les ciutats, clar, sortíem d'una guerra, i una guerra que va ser molt dolorosa i molt cruenta. I a l'infant aquestes coses les tenia molt assumides. Clar, ha passat un temps que era una meravella, que havíem aconseguit coses. I ara que a la nostra bellesa ja tirant cap al final arribis, que les criatures diguin aquestes coses, es borrona. Es borrona? De fet, el demà es presenta una moció aquí, l'Ajuntament. La moció la presenta en diverses entitats. La porta terma, el campèny, acabant, és l'Associació de Veïns, de tot el baix d'obregat. Després hi ha el Justici Pau, el Partit Socialista, qui s'anjust, i iniciativa. Aquesta moció és per lograr que la pobresa energètica que afecta amb un 27% de la població es pugui solventar a través de negociar amb les companyies que s'ho ministen aquests serveis, o d'alguna manera el permetre que no puguin condonar aquests pagos. Perquè és clar, amb 600 euros d'ingrés al mes que hi ha amb una família... I qui els tingui els 600 euros? No es pot pagar el gas. I si no es pot pagar el gas, el tallen, i llavors no poden escalfar la llet dels nens. I enten tornar als infernillos, no? Sí, però l'altre dia hi ha que els braçers, no sé quina població... No recordo si era aquí Catalunya o no, que els braçers havien fet que una parella d'avis, una a l'avi, va caure muer a l'acte perquè es va ofegar, i l'àvia se la van endur a l'hospital Perufec. I dius, això que ja no passava, perquè tothom més o menys no tenia braçers actualment tornem. És que ja et dic, això em recorda tristament la meva infantesa, perquè la meva infantesa hi havia la terregada per cremar, que era la pols que quedava de l'entrecita, del carbó de pedra, i aleshores hi havia el picó, diguéssim, que era la... he fet expressament en coses de tipus vegetals. Si tenies diners, compraves el vegetal, i tenies sota de les faudilles de la mesa camilla, tenies allò i te n'aves calfant almenys les cames. Però si tenies la terregada ja podies tenir totes les finestres obertes, que no sé què era pitjor, perquè a casa meva, a darrere d'això, ja no d'això, és de cremar voles d'entrecita a la Xameneia, que el meu pare va fer una cuina que servia per tot, el meu pare quasi se l'emporten també, a mi marejada, i també mig desmallada, l'única forta a la meva mare. O sigui que aquestes coses passaven. Doncs ara hi torna, no? Llavors la convenció ara se celebra, la convenció potser és als infants se celebra en 30 anys de la seva promulgació, però és important saber que aquesta convenció ha sigut signada per 169 estats al món, també ha sigut signada, tot el articulat que compren per part del govern espanyol i també del govern de la Generalitat, com a institucions. Per tant, totalment, totalment estan obligats pel fet d'haver signat aquestes normes a atendre els cases de pobreza energètica. Però el que és trist és que hi ha molt avançat el segle XXI, el XIV, acabant el XIV, que ja la cosa hauria de ser un progrés, que tens aquests aparellets que ja connectes amb la Lluna, encara que no tinguis evitants, s'hagin gastat cèntims en fer aquestes noves tecnologies, i que la cosa allà, que és ser humà, estigui tan poc valorat. Remés és que l'electricitat, l'energia elèctrica, és del país de l'Unió Europea, aquí és una paia més cara. Jo he viscut en Gaterra i us puc assegurar que les factures de llum que tenien en Gaterra, per molt que les converteixi de lliures a euros, no em pujaven el que em pugen aquí. Tenia radiadors elèctrics i tot em va anar elèctric. I aquí m'ha passat el mateix, i les factures us puc assegurar d'aquí que em tripliquen. O horribles, és que són laborals. I allà, a Londres, jo posava els que l'afectors a primera hora del matí i no s'apagaven. El mes de setembre les tenien sesos i sí, els podia pujar més o menys, però no s'apagaven. I amb dos mesos pagava 130 lliures. Aquí faig això i en potser em deixo la meitat del meu sou, 600-700 euros més que menys. Sí, sí, sí. Clarius, com pot ser que l'energia sigui un bé tan preuat? Resulta que no hauria de ser un bé de luxe. I s'està convertint en això. I tots els impostos que hi ha sobre l'energia. Ah, tots els que vulguis. I sobre patroli. I ara el gas, no? Jo no ho vaig sentir-ho i em vaig indignar, perquè deien que amb tot això que ha passat ara de Tarragona, el disposit de gas... Bueno, que clar, s'havia de pagar la constructora o l'empresa. I a la televisió, no recordo la cadena, deia que això passava a factura, però a la televisió s'incrementarien el rebut del gas. I dius, aneu a veure, jo en aquesta empresa no li he signat cap contracte. Jo no he dit que facin perforacions. Però el govern li va volent dar el contracte. Sí, però el govern no paga, o estic pagant jo que ara el meu gas serà més car. No, no, fins dintre de 30 anys. I no serà el còmput d'aquest dels 1.300 i escaig milions. Sortirà per més de sobre de 5.000 milions. Això del preu d'energia és important, perquè tot el que s'obrica a l'estat espanyol, incluïc Catalunya, en matèria de productes que fan servir l'altre citat, del tipus que siguin tots necessiten l'altre citat o potència, és clar, d'entrada a la seva línia de costos, ja tenen un cost superior a la competència... Sí, ja està gravat, de bones... ...d'un 30%. O sigui, com les empreses que treballen aquí posessin una motxilla amb pedres posades al redigat, que per fer després el que han de fer el producte final va carregat amb aquestes pedres. Per això el resultat és encara. Llavors el que no s'entén és com a l'estat, que se suposa que ha de ballar pels nostres productes i pels nostres indústries, per teixir d'aquesta motxilla amb pedres. No té sentit. No, no, malgrat que hem de tenir esperança, és que està muntat una estructura social impossible, impossible de vestir. No es pot vestir, no. És que no tenim un problema de conjunturals a la estructura. Jo, insisteixo, bones mansions repetitives, aquest tema, però segueixo pensant que és destructurar de tot la societat i el país. Però ja no només aquí, en general, al món, en sí. Sí, sí. Perquè s'ha fet cas, diguéssim, allò que sempre deies tu, ja fa un temps, l'home del capitalisme salvatge. Sí. Sí, sí. El capitalisme salvatge. Quan un tenia el capital, que el capital és realment necessari, perquè qui té ha de donar manera de funcionar a les persones que treballen i produir una sèrie d'avantatges de les quals també es beneficia. Però ara no. El capital vol empriar avui, demà, obtenir resultats extraordinaris. Doncs, escolta'm, però... Què hem de fer amb això? Llegia l'altre dia de diversos articles, posava el capitalisme actual per sintejar el treball. Existeix una gran desenvolupament sense treball. És a dir, el treball productiu, informatitzat i robotitzat. Produix més i millor, amb quasi cap treball cos. La conseqüència quina és? Una natura estructural que no hi ha manera de baixar-lo. Ja us dius, clar, hem creat una societat que és per pagar deutes als bancs. Sí. I el sistema financer. És a dir, fixa't que tot el que ens movem és arreglem el sistema financer. Però, clar, i les demandes de les persones, és a dir, el factor humà, no hi és. Perquè no cal. La fonda riquesa general no és el treballador, sinó que és la màquina o el robotet i X, no? Però si la muntes així, també has de tenir alguna manera, perquè les persones vivim. Sí, llavors, molt utòpicament, deia que s'havia de fer, sobretot els partits d'esquerra, ho deien, que era una manera de aconseguir, per l'ésser humà, un espai de lleure i de gaudir de la natura. I ara, de què gaudim? De res. Perquè ens recomentes anar de casa a la feina i de la casa, que el transport public és car, i dius... No sé, vull dir... Clar, clar, almenys, en el temps de la meva infantesa, la gent podia treballar en diferents llocs. Es mataven, humanament, no era resistible. Però podien aconseguir una miqueta d'aquí, una miqueta d'allà i una miqueta de més enllà. I almenys feien bullir l'olla, qui podia treballar. Perquè després va venir una d'això de molta gent de fora, que pobres, a casa seva, se's morien de fam. I aquí s'havien d'agafar el que trobaven i no trobaven tot el que podrien vestir per la seva família. Però, en tot i amb això, sabies que... Escolta, molt menys, en dos o tres. Encara que no dormissis, treballaves. Veies un resultat. Ah, sí, no és, no era humà. Però és que ara ni això, ara, ni això, què fem? El fet d'un autor economista, hi ha un senyor que es diu Paul Krugman, que és un economista nord-americà que va tenir el premi nòvil d'Economia fa tres anys. Bueno, aquest senyor diu, mireu, com que les hores de feina es diminueixen pel poguerès de la robòtica i d'informàtica, resulta que el fabricant té doble benefici, un benefici del propi producte i un benefici que li dona el fet d'eliminar hores de treball. Per tant, el que proposa aquest senyor és una part d'aquesta quantitat de beneficis que vagi per al fabricant o a l'inversor, per a l'altra part, que vagi a l'estat. I llavors, a l'estat o a la solidaritat social, per compensar les aportacions que no fan els obresques que s'han quedat sense feina. I a partir d'aquí, el que han de fer és a veure, jubilar a la gent, no els 60 cent i els 70, sinó els 60. I aquestes hores de feina, que queden lliures pels jubilats, emplear-les amb la gent que s'ha aturat. D'aquesta manera tindríem... A França ho havien intentat quan van fer les 35 hores setmanals. O sigui que, de fet, ja hi ha veus que proposen alternatives. I jo estic convençut que el rendiment productiu d'aquestes noves generacions no seria inferior al que hi ha ara, perquè la gent jove està molt preparada i tenen ganes de tirar endavant. Per tant, i després els que tenen 60 anys gaudirien d'un descans que també els hi toquen. I d'aquell mateix gaudi, si realment hi ha una manera d'aimvertir el temps, també seria una manera de aconseguir diners. Perquè es podien fer centres amb uns treballs. No ho sé, jo crec que sí, que també seria una manera d'engegar una miqueta de feina. Dintre d'aquest estat de benestar. Sí, però fixeu-vos, jo no sé, jo parlo ara pel que conec, però hi ha moltes empreses que s'està ajudant la gent i tampoc estan agafant nova gent. És a dir, el que fan és... Reparteixen aquesta feina amb tots els altres. Veus, què passa? Que el treballador acostuma a tenir... no tenir descans o tenir poc descans, o ja no sap quin onarifar, i que la feina no és extra perquè té poc, i com que n'hi ha darrere 50 mili, segurament els contractarien per més baix cos que el teu, i dius, doncs no s'entén com anem, es jovilem, però tampoc contractem. La feina que vam fer ara la fan 5, és que estàs matxecant els altres 5, i això no és repartir el treball, ni la riquesa d'aquest treball. Fins i tot el papa ho comentàvem, que va ser a l'eurocàmbra, i parlava de la dignitat. Diu que la dignitat pot tenir algú que li manca la feina. Ho deia tal qual. És a dir, hi ha exigit el Parlament europeu, que una de les coses sigui que mirin quina dignitat pot tenir una persona que no té feina. Aquella persona no pot tenir de ser a família, pot tenir una estructura familiar. No té la satisfacció de sentir-se útil a la societat. Perquè treballar, a part de que et dona una plenitud interna, et fa relacionar d'altra gent, et fa moure't, et fa conèixer a altres coses. I et satisfa perquè realment sempre hi ha algú que treballa amb una cosa que no... Ara ja és igual treballar del que sigui. Perquè abans la deia, és que aquesta feina no m'agrada, és de buscar una altra perquè no em satisfa. I això me'n recorda un conte que vas llegir fa moltíssims anys, d'aquest problema de la feina, d'un conte a la Xina, que estava esperant un company, perquè era... sembla que era... No sé si era molt petita, jo. Però eren collines rossos. I estava esperant que el de davant de decansament morís per posar-se ell en el lloc de l'altre. En jo em va cobrar molt, però és que a fill meu, roda el món i torna al món. Doncs el papa deia una cosa molt bona, que deia, diu, promoure la dignitat de la persona vol dir reconèixer que té drets inalineables, que ningú li pot treure arbitràriament i encara menys per ser... per ser interessos econòmics, és veritat. Li ha fet la dignitat de la persona per interessos totalment econòmics, que pot ser la banca o pot ser el que vulguis, no? No, no, ha dit realment... Ha fet unes declaracions... També és veritat que s'ha carregat la Unió Europea, dient-li que ja no és fèrtil, diu, Europa ja no és fèrtil, ni vibrant. Diu, les idees que veu... que es van crear... La seva rectiu ja no hi són, no? I llavors també ha dit una cosa, perquè clar, ha dit tantes coses que intentes collint a poc temps l'adecuada. Li havia... ha fet el comentari que la Unió Europea diu que és com una família. Diu, la Unió Europea havia de ser la gran família, la família dels pobles. Diu, tots entenem que una família està més unida quan cadascú dels seus membres és lliure de ser ell mateix. Diu, doncs veig Europa com una família, pobles. Defensar la centralitat de la persona humana significa, per damunt de tot, permet que expressi lliurament la seva individualitat i creativitat, ja sigui com a persona o com a poble. O sigui que un senyor ha hagut d'anar a parlar de dignitat i de valors humans, dius, home, que estiguem en el segle que tu has dit, 2014, i que hagin perdut tots aquests valors que, com hem llegit als nens fa un moment, són els bàsics, i resulta que els grans poderosos... ...que tenen a les seves mans. Que poden crear-me això. Es poden crear aquests valors. Però és que... ...la economicisme ho espatlla tot. Absolutament tot. Bueno, de fet, ha sigut molt interessant aquesta... ...visita, molt corteta per cert, quatre hores al Parlament Europeu, perquè, evidentment, el Parlament Europeu té un problema gran, i és que... ...la majoria de... ...ho que han dit abans, els inversors, els capitals, estan invertint en projectes especulatius puros, i, simplement, amb la qual la persona ha de ser una mercaderia. I clar, això és el que no pot ser. I, llavors, aquest, el president del Parlament, la Txuls, li han anat molt bé que li fessin recordar una miqueta els principis que genera el fet de tenir... ...el principi que és el treball, és un dret sagrat. I llavors, també, la impressió que tenim nosaltres, és que això hauran oblidat molt, perquè aquest el Júnker, que és el que està al fred de la Comissió, resulta que havia assessorat en els multinacionals que peguessin els impostos dels seus guants a Luxembur, o a Islanda, o a les Illes del Canau, per pagar un 2% dels seus beneficis, i en lloc de pagar el 30%, el 25%, que haurien de pagar, per exemple, en el cas del nostre país, aquí. Vosaltres imagineu la Coca-Cola, els diners que arriben a tenir de beneficis amb la Coca-Cola, que fins i tot els països africans més pobres a les tribus més enllunyades, hi ha Coca-Cola. Doncs imagineu els beneficis que té... Ah, doncs paguen un 2% a Luxemburgo, i aquí, no paguen un duro, en canvi, el treballador i l'empresa petita, i l'empresa mitjana, ha de cotitzar el cèntim, eh? I és la que fa bullir l'olla, eh? I que no s'atracin un mes, perquè els enclauen un 20% o un 10% de recàrrec. Ah, ja, ja. El Juncker pot ser que estigui molt de temps, però ara ja sap que el papa l'ha censurat. Sí, però vols dir que no pot més la cosa de tipus pràctic, que no la cosa de tipus moral? Bueno, això em sembla que és una cosa que s'anirà corregint en el futur, perquè la gent cada vegada està més informada, però, clarament, vot a aquestes institucions és la gent, eh? Sí, els seus representants. No, però la gent cada vegada vol decidir més, eh? Sí, sí, sí. I a última hora, quan el poble diu això ha d'anar així, els que ens representen o van així o fora. Com estimo el Jesús? Jo soc més... Jo soc més... En tot l'ànima, sempre he dit, és l'autopia personificada. Jo soc més radical, eh? Sempre, sempre he dit tot la part bona. Doncs jo, en aquest cas, soc més dolenta, perquè jo penso que aquesta gent que no veuen, perquè ells no pateixen, jo no t'ecidien capaç enganar-hi molt menys, eh? No, però ho treballin. Però dius, si jo visc en un sou de 1.400 euros, si pago un hipotec, el lloguer, tot el que sigui... Molt bé, posem, que oi que unes empreses, a tu et demanen idiomes, et demanen unes carreres, et demanen XXX, molt bé, doncs, et demanen governant qualsevol país, si no compleixen, se'n van al carrer com si jo faig malament la feina, em diuen senyora que té la cartita i se'n val para. Exacte. Exacte. I un sou regulat, no? Exacte. No, no, no, no, no. Un directiu, no dic que t'ho vinguin els 300. Clar, no t'estic dient de 1.400 euros, perquè si estàs 24 hores de sal, que és com estan ells, normalment, a fulltime dius, va, doncs, potser 3.000, però aprenen a viure així. Què és això, perquè soc Pepito? O ells, sobre un tema que no el pateixen. Llavors, no pot ser, és a dir, un país... I dolent, el que l'ha patit i puja, eh? O sigui, clar. No pides a qui en pidió ni sirves a qui en sirvió, que això, jo soc una mica curta de l'èxit, sé perquè me'n recordo de totes aquestes dites. Però són les bones, eh? Però, clar, era la matèria gris del poble, eh? Jo crec que hauríem d'anar així, eh, que tinguessin un sou com tothom, i el que no funciona se'n va al carrer, com quan qualsevol treballador... I això de que les tarjetes uppraces no sabem que s'han de retenir l'IRP, fer, perdoneu. No, això és una mentida, perquè tothom que porta el departament comptable sap que, si tu li dones a un treballador, hi ha una tarjeta, a part de que ha de justificar-se les despeses, si consideres que és retribucions en espècies, tu saps que allò s'ha de cotitzar i s'ha de fer la retenció a partint. I és un bé per tothom. Ui, no ho sabíem. No em conec. No, res. Bé, doncs, ens queda un minutet clavadíssim. Fem justos. I bé, em sembla que hi ha, on gairebé es podríem acomiadar, que et sembla, perquè un tema molt llarg, no que ens allargaria massa. No, només a veure, recordar-vos que divendres a les 7 de la tarda, a les escoles, hi ha una conferència que parla sobre educació. La Janine Cunzi ens vindrà a veure i ens parlarà de la visió, d'una altra forma de veure el món, que va molt lligat amb el que acabem de parlar avui. És a dir, que a dos quarts d'avui, tots aquells que vulgueu esteu convidats. Molt bé, doncs hem arribat els minuts finals, els segons finals de veus de la perròquia. Avui, amb la Quima Jiménez i amb el Jesús Castro, bé, a posar les músiques i a controlar-te el so, el Carles Hernández i Rius. Ho recordem, que el proper dissabte, si voleu, ens podeu tornar a escoltar. Bé, fins a les hores, fins al proper dimecres, i adéu, pla. Bona nit. Adeu. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dades de caducitat. El just de la fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Sóc una urbanita, ho reconeix. Sí, jo també sóc molt urbanita. Bona manida i tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units. Bona nit. Adeu.