La veritat es també estan afectant al funcionament de les ampes. Divendres comença un cicle d'activitats infantils a l'aire lliure, una iniciativa vinculada a les xarxes aereocís i que es dirigeix a infants a partir de 3 anys. La plaça de la pau serà el primer dels escenaris d'aquests cicles d'activitats. Fins divendres es pot fer l'aprenscripsi escolar a l'escola Bressol, municipal Marrex i oferta de places per nens i nenes de 0 a 3 anys. Les retallades de la Generalitat faran que el preu de la matrícula pugi, però l'Ajuntament intentarà que sigui un augment mínim. 500 quilos de menjar és el resultat de la recollida d'aliments de les Plàires mateix per la festa de la Pau. A més, també es van aconseguir 1.700 euros a través de la botifarrada popular. Tant els diners com el menjar es lloraran a un menjador social de Santa Coloma de Gramenet que no compta amb ajudes públiques. Doncs aquesta està tota la informació del Sant Just Notícies, edició vespre d'avui dimecres 16 de maig. La informació tornarà a partir de demà. Amb els bollotins, l'horari és a partir de les 10. I recordem també que podeu consultar tota la informació utilitzada a través del web de Radio Desvern, www.raduares.com i també ens podeu seguir a Twitter i Facebook. I tornarem demà a partir de la set, que vagi molt bé. Que tingueu una bona tarda de dimecres. La informació tornarà a partir de demà. La informació tornarà a partir de demà. La informació tornarà a partir de demà. La informació tornarà a partir de demà. La informació tornarà a partir de demà. La informació tornarà a partir de demà. La informació tornarà a partir de demà. La informació tornarà a partir de demà. La informació tornarà a partir de demà. La informació tornarà a partir de demà. La informació tornarà a partir de demà. Benvinguts a Deuza la Baròquia. Avui veus a la pròquia, en el seu espai, criscinisme i cultura, té l'ocasió d'apropar-se a la Fundació Joan Maragall, com a organisme emblemàtic d'aquesta relació entre la cultura tan culta com popular i la nostra fe. Per parlar de la trajectòria del paper, fins i tot del futur, d'aquesta Fundació, que és tant com dir, d'aquest contacte, d'aquest diàleg, entre la religió i la cultura, tenim l'oportunitat, i ho llegirem, d'entrevistar a la doctora en pedagogia Marc Alzarán, ella és patrona de la Fundació Joan Maragall, a més de directora pedagògica de l'Institut Superior de Ciències Religiosos de Barcelona i professora d'Universitat Ramon Luli. Benvinguda, doctora Alzarán. Benvinguda. Podem totejar-nos, es sembla bé... Sí, el que és més fort que hi ha. Com el fem tres, és parlar de la Fundació. En Lluís Maria Domènec i, jo mateix, Lluís Segura, voldríem entrevistar-te. Endavant, Lluís Maria, com vulguis. Amb quina finalitat es va crear, la Fundació Joan Maragall? Bé, primer que tot cal dir que cal que situem, potser, la Fundació en el context social amb el que es va crear, no? Això et crec que condiciona molt el per què es va crear, no? Semb parlant dels anys 80, finals dels anys 80, no? Però que ja s'havien acoent, durant tots els anys 80, aquesta inquietud, no? En una societat catalana, la nostra, no? Amb un accentuat procés de secularisme molt més elevat que no pas altres autonomies de l'estat, no? I amb un context social d'una gran pluralitat. Podríem dir que ens ho hem en el context de la neo-modernitat. Per tant, amb una pèrdua de la jamonia del cristianisme respecte a altres propostes d'opcions religioses, no? I un distanciament entre la cultura i el cristianisme. És a dir, una de les característiques, potser, de la modernitat, és aquesta dicotomia entre la cultura i el cristianisme. És que el cristianisme ha de ser una qüestió privada, hi ha una privatització d'aquesta dimensió, i la cultura s'ha de desentendre de les opcions de creients, no? En aquest context va haver-hi una colla de persones que van veure la necessitat de que s'havia d'establir un nou diàleg entre el cristianisme i la cultura, que no suposés aquesta dicotomia, sinó que suposés una integració, intentant trobar bassos comunicants. Per tant, l'objectiu fonamental del per què es va crear la fundació va ser establir aquests ponts, aquests bassos comunicants, i el cristianisme i la cultura, doncs, contemporània, i fomentar el diàleg entre el cristianisme i totes les bessans de la cultura, doncs, ja sigui, des de l'art, des de la ciència, des de la tecnologia, des de la pensament, des de la filosofia, des de totes les bessans, no? Aquest ha de ser l'objectiu fonamental, no? També neix la fundació com un espai de trobada, com un espai d'acollida, com un dubte de referència pels cristians que vivien la seva fe de manera oberta, de manera dialogant, molt moguts, diguem-ne, per l'esperit, no? I per l'impuls que va donar el Consell i Bàtica segon en aquesta voluntat d'establir un diàleg entre l'església i el món contemporani, no? Per tant, intentar aglutinar, també, que fos un espai que aglutinés aquests cristians que es veien, doncs, identificats amb l'esperit del Consell i no? I també va haver-hi una voluntat de que la fundació es denungués un observatori, un lloc d'exploració de la realitat cultural cristiana, doncs, en el context català, doncs, nostre. Aquest va ser una mica l'origen. El doctor Jovany estava a darrere l'inici de la fundació Joan Maragall? Sí, el doctor Jovany va ser de fet qui va, d'alguna manera, impulsar i va demanar que això es propicies, va ser el gran, diguem-ne, impulsador, d'alguna manera, d'aquesta iniciativa. I, diguem-ne, que la fundació va passar per 3 fases o per 3 moments, jo diria que important, no?, un primer moment fundacional que van ser els primers anys, diguem-ne, fins als anys 92, 93, aproximadament, no?, en què, diguem-ne, que l'objectiu fonamental era analitzar la situació present, fer un estudi a fons de 15, en els trets de la modernitat i de la neomodernitat, d'alguna manera, i també qui n'era allegat, no?, que el cristianisme havia deixat a Europa i havia deixat a Occident, no?, és a dir, analitzar les dos pas de la moneda, no?, de la cultura i, també, del moment, i també què és el que el cristianisme havia portat, per veure com es podien establir aquests vassos comunicants, per tant, hi havia una primera feina en aquests primers anys d'investigació, de recerca, d'exposició, per veure el coneixement de l'artilitat del context, no?, i també uns primers anys de, senzillament, estar present, de tenir una certa presència, d'intentar anar en contra d'aquesta privatització que s'estava fent, no?, de la dimensió realitzadora, doncs, la fundació com una espai de presència, més o menys pública, d'aquesta realitat. Un segon moment, i en aquest primer moment de coneixement de la realitat, l'objectiu era, com hem dit abans, establir diàleg amb la cultura contemporània des del cristianisme, en un segon moment, és important, això em sembla més interessant, recalcar-ho, s'abandona la idea del diàleg, o el terme de diàleg fe i cultura, que s'abandona, i passem a utilitzar un terme que és el terme que estem utilitzant, actualment, i que està molt extès, que és el terme d'inculturació. Què vull dir amb això? El terme de diàleg, el diàleg sempre s'entén, entre fe i cultura, sempre s'entén com una manera relacional, però potser donant la impressió de que la fundació es dirigia, quan parlem de diàleg, es dirigia des de la fe cap a la cultura, és a dir, des del lloc que ens és pròpic cap a l'exterior. Canvi el terme inculturació de la fe, un terme que prové de l'entropologia, seria el procés pel qual el missatge evangèlic s'incereix en la cultura humana. Va cap a dintre de la cultura humana, s'impregna de la cultura concreta, es deixa interpelar per aquesta cultura, es deixa interrogar per aquesta cultura, acull aquesta cultura, no la rebutge, sembla que hi ha hagut, o hi ha, a dintre del cristianisme, posicions més aviat que actuen amb molts prejudicis contra la modernitat, o posicions que, d'alguna manera, situen a la defensiva en contra de la cultura de la modernitat. No, el procés d'inculturació, i aquí la fundació crec que va sumar aquest posicionament, és un procés que el que vol és entrar, diguem-ne, immergir-se, diguem-ne, en el context cultural de la modernitat, sense negar-lo, d'és una visió crítica, això sí, veient els pros i els contres, però també deixant-se interpelar, intentant adaptar el missatge cristià a la realitat concreta en la que se l'ha conviure. Com un bany d'actualitat o de modernitat. Exacte, és que el cristianisme segueix d'encarnar amb una realitat molt concreta, que és la modernitat. Per exemple, anem a posar un exemple molt concret, perquè aquest tema sempre el dic, perquè surt molt, no? Per una pastoral, el tema pastós, fer de pastors, no? Clar, el cristianisme va néixer en un context, doncs, diguem-ne, un rural, amb un context rural on una de les feines fonamentals que feien eren els pescadors, per desprimir-hi els pastors, era el món de la ramaderia. Per tant, Jesús, quan utilitzava les seves parables, la gent del poble parlava de la feina del pastor, de les ovelles perdudes, no? Era un tipus de llenguatge i un tipus de simbolisme que la gent podia entendre, molta facilitat, no? Avui dia, els nens de les escoles saben què és un pastor, i un prebutor han vist una ovella, de vosaltres, com pots parlar? Directe no, potser per la televisió hi hagi. Sí, però... Ho tens d'anar al puesto? Està en la granja que t'enceni, però no és l'obitual. O un poble que hi hagi un pastor encara. Exacte, no és la feina habitual, a la paria. Ni tampoc és el context habitual que els nanos coneixin. Com és que encara continuem l'església i l'àmbit del cristiano, inclús de la cultura del cristianisme, continuem utilitzant aquest terme de pastoral de la salut, pastoral de l'admissió, acompanyament pastoral, els pastors, la gent, diguem-ne, que no té cap mena de coneixement de la realitat cristiana, o que s'està llunyada, o que senten sonar campanes, no entenen res, no? El procés d'inculturació vol dir això, vol dir quin nou tipus de llenguatge hem d'utilitzar en els tests moderts. Hem de continuar, hem de continuar utilitzant els mateixos codis, sense renunciar a la fonamental, evidentment, i als 3 d'identitat fonamental. De quina manera ens podem anar també nosaltres emergint i utilitzant un llenguatge que la gent ens pugui entendre i pugui ser creïble i pugui ser raonable. I aquesta és la voluntat d'aquesta segona fase de la fundació, que el que va fer va ser intentar iniciar una sèrie de grups de debat, de discussió, de seminaris, de xerrades, de conferències, tot l'activitat d'aquesta segona fase va anar dirigida, ha intentat donar claus que ajudessin a interpretar, diguem-ne, el cristianisme en el context de la modernitat, en el que ens toca viure, sense renunciar i sense posar-s'hi en compte, sense posar-s'hi d'esqueres. I el tercer moment, la tercera fase, que ara d'escriure aquestes 3 fases, però jo diria que no les hem acabat. Vull dir que la fundació i la societat és un procés dinàmic, jo diria que síclic, no? No és que diguin que hi hagi compartiments estants, i ara s'ha acabat aquesta fase i comença una altra. No, es comuniquen mutuament. I aquest procés d'inculturació actualment continua siguent un dels eixos claus de la fundació. Justament en aquests moments, en el patronat, estem discutint i debatint aquest tema de la inculturació en la modernitat. Vull dir que no l'hem deixat, crec que l'hem passat. I l'última fase, d'altre moment de la fundació, es va centrar, va confluint el fet que es va destinar un nou local per la fundació, que és l'actual local amb aquesta mare, que és el que hi ha al carri València, al costat de la Barroqueda als Àngels, i aquest fet va propiciar que s'intentés que la fundació s'havingués com un gran centre, com una gran paròquia, diguem-ne, cultural i universitària, referent a Barcelona. I a Catalunya, també. Que hi hagués tres, diguem-ne, eixos. Una banda, el que seria pròpia, el dot de debat cultural que seria el de la fundació, una dimensió més pastoral, d'acompanyament espiritual, de celebració que seria assumida per la pròpia paròquia dels Àngels, perquè estem tots en el mateix edifici. I una dimensió més d'acollida i de servei als moviments de professionals catòlics, com el centre cristial de professionals catòlics, i el moec, el moviment dels estudiants. Tenia com aquestes tres dimensions. I tot això seria aquesta tercera fàcida que la fundació aglutinés o liderés aquest projecte de centre cultural cricià que tingués aquestes tres dimensions. Que també estem encara treballant amb això. No vull dir que és una fase que hagi acabat, sinó que anem avançant, diguem-ne, lentament. Una mica aquesta seria la descripció del que seria el recorregut històric i el parquet de la fundació. El nom de Joan Maragall s'ha tret de l'incidna poeta, trobament, com a persona que va defensar públicament la seva fe. Potser llavors era més fàcil cara. Però tenia les seves pròpies manifestacions. S'ha treballat això o es venia encara a viure? Sí, de fet es va escollir la figura de Joan Maragall. Justament perquè era una persona suficientment significativa i referent a l'àmbit de la cultura catalana. Perquè, a més a més, era una persona que tenia una espiritualitat diguem-ne molt oberta, molt en contacte amb elements que podien dir que són universals, com és la natura, com és la pàtria de la Terra, per dir-ho d'alguna manera. I com és la idea de Déu sense acabar de concretar una confessionalitat i moltes dades. Moltes dades. Exacte. Però amb la intel·ligència que era capaç de manifestar-ho. Exacte. Perquè no s'ho galava per ell. Jo vull fer una pregunta en aquest sentit. Va tenir alguna influència al Pasqual Maragall? Sí, amb l'acció de... Que jo en tinc incestància? No. Va, va, va. No, no, són qüestions diferents. I és veritat que la Fundació, per exemple, ha fet diverses accions concretes per promoure la figura de Joan Maragall. És el premi que convoquem cada any que ha assumit el seu nom. Però s'han fet publicacions sobre la poesia religiosa de Joan Maragall, sobre la seva espiritualitat... Jo crec que s'han anat fent diverses xerrades i cycles de conferències sobre el perfil de Joan Maragall. Això sí que ha estat potenciat. Molt bé, gràcies. Una altra pregunta. Quin paper i quin pes té la Fundació en la societat catalana? En aquest moment. Més que en la societat catalana ho haurem de parlar amb Barcelona. Perquè sí que és veritat que la Fundació General que va néixer amb aquesta pretensió, podríem dir-ho així, amb aquesta voluntat, desdemanir un referent, no?, que glutinés, com deia mare, aquest procés d'inculturació, de diàleg amb la modernitat, des del cristianisme, a tot Catalunya. Ara, això jo diria que encara no m'ha aconseguit. Havíem de ser honestos i reconeixer que... sí que és veritat que la Fundació ha aconseguit un coixí, un reconeixement d'una sèrie de públic fidel, bastant considerable, de persones que s'han algotinat en torba a la Fundació i que s'han mantingut amb aquesta fidelitat d'assistir a totes les activitats i actes que la Fundació n'ha promovent, però no suficient. És a dir, no molt extès. I també és veritat que certament la Fundació és un maragall. Jo crec que ha contribuït a donar credibilitat a l'església catalana, com permet constatar el fet que hi ha moltes entitats i administracions públiques i entitats, diguem-ne, algunes de grans institucions que donen suport econòmic a la Fundació és un maragall. Jo crec que és un signe de que realment hi ha una credibilitat, perquè, si no, això no s'hagués pogut donar. Però, paradoxalment, encara que, institucionalment, les administracions públiques la reconeguin com una fundació que té una credibilitat intel·lectual i que és un referent, el paper, diguem-ne, que de cara al públic no és prou significat en la cultura i en la societat. Jo crec que aquí tenim una batalla i hem de continuar treballant, i especialment hem de continuar treballant amb el sector de població, diguem-ne, de mitjana edat, tirant cap a baix, cap a la juventut, perquè un dels problemes de la Fundació, i també em sembla que és una reconeixer, és que al públic el que s'adreça, actualment, la mitjana d'edat és bastant, de mitjana d'edat cap endavant, per entendre'ns. I la nostra voluntat és poder arribar a col·lectius de joves estudiants universitaris que avui han de ser el planter d'aquest futur intel·lectual que s'hauria de potenciar. I aquí ja estem treballant per poder-hi una fruita. O sigui que sí que té importància dintre de la societat, diguem-ne, més que catalana de Barcelona, i un dels objectius de futur de la Fundació, justament, no sé si això m'hi anem demà i m'ho preguntareu, però ja ho avanço, un dels objectius de la Fundació actualment és justament poder créixer a l'àmbit del nostre país, poder arribar a altres comarques i altres... És una qüestió, potser, de comunicació? No únicament de comunicació, diria jo, sinó d'establar xarxes i aliances. Em sembla que és una cosa més fonda, no?, d'intentar crear complicitats amb altres institucions, amb altres grups, amb altres sectors, que ja estan fent feines, potser, a l'àmbit de la cultura, no?, però que el fet d'estar a Girona, a Tarragona, a Lleida o a un poble, no ens coneixem, suficientment, no? No hem entrat en contacte, no? A vegades també és veritat que vivim en una societat molt competitiva i també em sembla que és on es diu, que a vegades fins i tot dintre de la mateixa església, aquest treball intraclasial costa de fer. No és fàcil, perquè tothom sembla que vulgui rembar cap a la seva capalleta, i això dificulta. Llavors no és tan una feina... De comunicació, si no és una feina de voluntats, diria jo, i d'estratègies d'establar, doncs, d'anar-ho a conèixer, no?, altres entitats i institucions que també estan treballant i diuen, com ens podem aglutinar, com podem creixer, com podem expandir-nos, no?, i de fer xarxa col·lectivament, no? Has dit, Marc, que la fundació va néixer que vols anys 80, quan ja se l'obriràve una creixent descristinització de la societat. Potser també has mandat, penso o concili, vaticà segon, de la gent que il·lusionada pel canvi, per la posada al dia que representava el concili, després va veure com la mateixa església, potser, frenava la posada en pràctica, de la manera que es va decebre. Però, vaja, el que passava llavors amb el que passava ara, potser era un joc una mica d'infants. Ara la societat està clarament més descristinitzada, hi ha un desconeixement públic i notòric, amb les classes joves, per dir-ho així, de què és Cris, de què és l'Avengelli, i s'actua d'una manera o es té un pensament una mica crític sobre les actuacions de les gràcies, veu? Allà hi ha la reu i jo, com ho heu fet purament estructural. Aquesta descristinització, d'ara, dificulta, o bé ajuda, o bé és el trampolí, on la fundació i aquest diàleg que em la fa ha de treballar. Jo, personalment, però crec que també que des de la fundació, crec que és una oportunitat, sincerament ho penso. I hi ha una frase del Henry Lovac, que és un teòleg molt important, no? És un teòleg que... Dios no tendría nada a decir si no tuviera alguien a quien le pusiera. O sigui, Déu no tindría res a dir, si no hi hagués algú que el pusés. No que l'escoltés, si no hi hagués algú que el pusés. Algú que el pusés en contra. Sí, sí, sí. No tingués a dir si no hi hagués algú que el cuestionés. Sí, sí, això mateix. És com om, o guardiàvem a Uriño. Dius, si en una societat monolítica tots estem d'acord, tots pensem igual, i tots tenim una mateixa visió de la vida, el diàleg que pot haver-hi, no sé si és un diàleg o un monòleg, entre un diàleg. Jo crec que la descristianització, és a dir, la perda, entesa com això, eh? Com a perda de jamonia de la religió catòlica cristiana, diguem-ne, en el context que vivim, pot ser una oportunitat, justament, per aprofundir en la pròpia identitat, i per també reforçar la pròpia fe, perquè això t'obliga, t'obliga, a saber donar raó de la teva pròpia opció. Clar, quan tothom pensa igual, tu no has de justificar, perquè penses d'aquesta manera, però quan resulta que has de començar a donar raons, que és el que ens passa a molts, per exemple, a la universitat, com a professora, com a docència, en algun moment, la cristiana segueix a ser que una alumna escolta en busteca i dius, ja hem enganxat. Sí.Clar. Per tant, el context de descristianització, jo crec que és una oportunitat per créixer en la fe. Per què? Perquè el diàleg és un intercanvi comunicatiu, que implica una diferència. Hi ha diàleg quan hi ha diferències de criteris, quan no hi ha diferències de criteris, per tant, la diferència ens enriqueix. La diferència és una oportunitat per créixer, per avançar, no? I ni un cristianisme il·lustrat ha de ser una manassa ni la cultura laica ha de ser considerada com una manassa pel cristianisme. És a dir, si cap de les dues bandes es considera amenaçada, es pot arribar a un diàleg facut. Ara, quan una de les dues posicions adopta una postura, diguem-ne, de negació de l'altra. De jamonia, de buscar jamonia. De jamonia, de prepotència, de fonamentalisme, llavors no es pot produir un diàleg i llavors hi ha un retrocés. Llavors, jo crec que la postura de la fundació, i he dit, diàlogica, oberta, d'anar a fons, no?, de deixar-se interpel·lar i d'interpel·lar, també. És un exercici de deixar-se interpel·lar, però també d'interpel·lar a la societat, no?, i de donar pistes. I encara que estiguem en aquest procés de des cristianització, tu has dit que creiem els prejudicis. És veritat que hi ha molts prejudicis, però jo crec, sobretot, en la properció juvenil, cada vegada hi ha més indiferència, o més ignorància. I aquesta ignorància manca de referents total i absolut, no? De no saber res, d'entrar en una església un jove i dir-te, i és que hi ha qui colga el quin és, no?, perquè això m'ha passat a mi, no?, doncs això, segons com és un avantatge, perquè hi ha també una... és com si treballessis amb un full en blanc, no?, no hi ha malícia, no?, i quan algú, diguem-ne, sap d'una raó de la pròpia fe, o quan algú sap explicar, de manera raonable, una determinada posició creient, com que realment hi ha necessitat de sentit, i sent de sentit perquè jo crec que el model neoliberal ha arribat un punt que ha tocat sostre, que ho veiem tots clarament en una situació que estem vivint, la gent ha dit que això s'ha acabat. La gent està desancitzada de la societat d'avui. Busca referents, busca sentits, hi ha una recerca de sentit i una recerca de transcendència, en un context on Déu, en principi, no és necessari per aquesta necessitat de sentit, perquè hi ha el relligament amb la natura, una espiritualitat sense Déu, però quan es fa una proposta des d'una opció creient, sòlida, llavors la gent s'hi agafa. Sòlida i atractiva. Sòlida i atractiva. Perquè tots el sabem. O sigui, perquè els nois aquests que ens estem fent referència, són uns senyors que han nascut amb els dipats a la mà. Exacte, exacte. I llavors, o sigui, com que la religió no s'ha pogut ser atractiva, o és per a nosaltres, que ja portem uns quarts anys, o sigui, bragan per aquestes coses, no és atractiu de manera que passen olímpicament. I aquesta incultura i aquesta ignorància que té per la deixadesa de que no es fixen en les coses, no es volen fixar. O sigui, que el dius interessant també vol dir atractiva. Sí, sí, exacte. I això em penso que la fundació de Joan Maragall té molt a fer. Bueno, això tots tenim molt a fer, però sí que és veritat que té molt a veure també el que deia abans d'aquest procés d'inculturització. Com tu et situes per alguna manera captar l'atenció de l'altre. És a dir, com ho fas per ser perfecte, per ser atractiu. Sí, sí. En concret, el futur de la fundació es veu amb esperança, no solamente per la tasca que ja veiem que hi és i que no és poca, sinó per la mateixa estructura, per la mateixa capacitat, per un mateix ganxo de captar l'intel·lectual, i treballar, i logar, i fer propostes, com es veu. Amb esperança sempre perquè no l'hem de perdre mai, no? Això està claríssim, no? Això no vol dir que no ho veiem complicat. Jo crec que és molt complicat i molt incert. Si realment ens haguessin de fer de fiar de les tendències que diuen els sociòlegs, el cristianisme, la tendència, és a desaparèixer. Aquesta és la realitat, que a tots els estudis actuals, aquest estudi que hem fet de l'Esade i de Valostós en temps dur, ja ens diu que això és una acció residual i que, per tant, anirà a desaparèixer. Però jo crec que s'osgiran, s'osgiran de les coses, perquè creiem que l'esperit no deixa mai d'agufar, i que, bueno, hi ha un col·lectiu, hi ha un potencial de intelectuals i de creients que realment viuen a m'intensitar la fea fec, la fea fec que tenen l'esperança i que tenen ganes de treballar per aquest futur. I jo crec que aquests mateixos cristians estan fent creacions i construccions culturals, des de la pintura, des de l'art, i s'estan aglutinant fins i tot associacions d'artistes cristians, de músics cristians, que estan fent pinya per intentar produir, culturalment, un nou discurs, d'una manera. I jo crec que sortiran coses. Per tant, esperançats, sí, crec que hem de fer un esforç de créixer i, sobretot, de treballar, amb això que us deia, de fer xarxa, de fer pinya, d'aglutinar-nos, perquè, en moments de debilitat, ens hem d'ajuntar. Pocs que som, no ens podem separar, sinó que ens hem d'ajuntar. I aquest és l'esforç actual de la fundació i de conèixer tota la gent que està treballant en aquest món, i intentar aglutinar-nos, i amb això, sexi, que som esperançats. Jo crec que sí. Una última qüestió, sisplau. Té relació orgànica amb la que ha vingut de Barcelona, com funciona, a nivell de... El patronat es renova ell mateix, és cuopta, o venen nomenaments exteriors? No, el patronat, la presidència de la fundació, el nomenament últim, o sigui, l'escull, el patronat, però el nomenament l'ha de fer l'arcavisme, no? I els patrons, doncs, els proposen, l'equip, diguem-ne, directiu, no? I el símforma, diguem-ne, l'arcavisme. Però, en principi, la Fundació General Maragall és una fundació autonoma. No és una entitat diucessana. No és una entitat diucessana. És una fundació eclasial, però que té una autonomia. Molt bé, molt bé. Bé, doncs, ens toca donar les gràcies una vegada més al senyor Marga El Serran, patrona de la fundació Joan Maragall, amb aquesta qualitat, i amb d'altres, que ells representen, ha estat, teniu el programa Déu de la Peròquia, de Ràdio d'Esvern, de Sant Jose Svern. Moltes gràcies, Marga El Serran. Gràcies a vosaltres per la feina que feu, que també és molt important. I fins a la propera. Gràcies. Bona nit. 60 i més. Avui, dimecres, dia 16 de maig de l'any 2012, festivitat de Sant Honorat de Mian i Sant Joan Napomocer. I hem començat avui puntualíssims, a les 8 en punt, són les 8 i un minut, i portem ja 137 dies d'aquest any de traspàs. Ens en queden per tant, quan, Joan, 229 per finalitzar l'any. Avui fa uns quants dies, el 16 de maig de l'any 600, moria a la ciutat de Mian, a França, tot un senyor visba d'aquells que diuen que fins i tot va fer miracles. Ens referim a Sant Honorat, que, de molt jovenet i abans d'estudiar per sa sardot, treballava en un fort de pa, i en donava a tota la gent pobra del barri. I el jefe, que diria. Encara avui és el patró dels forners i fabricants de pa arreu d'Europa. Probablement aquell pa era més bo que el que fa alguns fabricants de pa. Sí, i tant, tu has dit, fabricants de pa. Hi ha forners que fan un pa exili. S'ha de felicitar els panets que fa, per exemple, la Trilla, els panets que fa en Rosendo del forn de Coscó. Són una meravella. Però hi ha algun pa que... Perquè venen de panificadora. M'estimo més de dir el nom dels venen. No, venen de panificadora i cadascú el cou a la seva manera. I és clar, si no tenen prou manera de fer-ho. Quan se sé que n'esfan tos i blanquinosos per dins, com si fossin d'aquí. Un goma, un goma. Sí, sí, un goma, però està espant, però bé. Què farem?És el que hi ha. Bé, recordem que avui també és Santa Màxima, Sant Teodor de Taberna, Sant Germèdi de Tulosa, entre molts d'altres. Felicitats a totes i a tots. Els qui celebreu avui el vostre sant o aniversari. Ho saludem des d'aquí, a Ràdio Desvern, on vivim amb tu, amb tots vostès, sant just en directe. Des de 60 i més a Ràdio Desvern, en el 98 punó de la freqüència mudulada, posem la mirada en tot allò que ens sembla que pot interessar a les persones grans i, per que no, a tots els joves que ens vulgueu escoltar. Molt benvinguts, huyents desvernians, seguidors, fans, amics i amigues de la ràdio. Estem amb vosaltres i, si voleu, ens podeu trucar aquí, a Ràdio Desvern, al 93 3 7 2 3 6 6 1. Sabeu que estem en directe fins a les 9 del vespre. Si hi ha alguna cosa de sant just que vulgueu dir, si hi ha alguna notícia que us hagi impactat i la voleu comunicar en directe, podeu trucar quan voleu. Recordeu, al 93...