Veus Parròquia del 7/1/2015

dades, ni dades de caducitat. dades, ni dades de caducitat. veus de la peroquia veus de la peroquia A la sintonia de ràdio d'Esber, en el 98.0 de la freqüència modulada. Us oferim temes de caire religiós, humà i social, dintre d'aquest programa que és amb vosaltres, els dimecres a dos quarts d'avui del vespre i, en segona audició, els dissabtes a dos quarts d'onze del matí. Avui podeu escoltar Finestra de Justícia i Pau. Bé, molt bona tarda. Quima, molt bona tarda, Jesús. Hola, bona tarda. Bé, com va l'any nou? Bé, sí. Fantàstic. Jo he tingut una varia al cotxe. Això acostumen a fer-ho. Aquest senyor és el moment menys pensat patapaf, allà que t'hi quedes. M'ha passat això. Va, ja em produeixo. L'has portat a reclar, suposo. I tant, i tant. No t'ha deixat parat amb mig d'una carretera ni res de tot això? No, això no, això no, això no. No, no, el meu fill, la moto, se li va quedar al mig de la Diagonal. Apa. I ahir per o re, sop, per adeta. I em fa l'efecte que li ha de fer un grapat de coses que hi farem. Bé, a banda de tot això, personalment, esteu molt guapos com sempre i molt disposats a parlar d'aquests temes que són punyents. Molt bé. Bé, doncs comencem. Qui vulgui. Bé, nosaltres avui farem una introducció al tema relacionada amb el missatge del papa francès, el motiu del dia Mundial de la Pau. I llavors la farem en diferents aspectes, perquè relaciona actualment el treball humà amb la dignitat i amb l'esclavitud del treball, que genera el treball. Això a nivell global, a nivell mundial. El missatge no és només per a Europa, sinó també per tots els continents. Bé, aquí diu. Les societats basades en l'agricultura i la ramaderia basaran llor de desenvolupament en l'esclavitud, com a fórmme bàsica de treball i a l'eix fonamental del sistema. Els esclavos eren els que treballaven i feien les feines dures, fet que permetia que els homes, dones lliures, ciutadans, es dediquessin a les feines de governar, legislar, estudiar, practicar els llocs de tot tipus i gargir entre d'altres activitats. I bueno, si ara analitzem una mica el missatge del papa francès, no varia molt. És a dir, hem canviat la paraula esclaus, perquè ja no en diem esclaus, però no deixem de tenir una esclavitud. L'esclavitud la podem trobar des dels nens que treballen i no haurien de treballar. Ens trobem en tràfics de gent que no deixes de ser un esclau, o bé vèncer els seus òrgans, o d'utilitzar les persones per temes sexuals, a la qual no deixem de ser esclaus i de fer actituds d'esclavitud. Per què li hem canviat el nom? Potser perquè sona millor o perquè no ens agrada? No, que teòricament l'esclavitud va ser volida fa uns anys per llei. Ara, pràcticament, em fa l'efecte que... Sí, jo crec que en el moment que tu podríem estar parlada d'esclavitud, en el moment que tu no deixes que una persona pugui estudiar, no pugui tenir un treball digna, tot això són maneres que aquella persona es converteixi en un esclau, perquè no té mitjans per ser, com tu has dit fa un momentet, una persona lliure, que pugui fer qualsevol cosa... Allò que li plui. Exacte. Hi ha molta gent que està subeditada. Només pot fer allò perquè no té més, o les persones immigrants, els immigrants venen perquè fugen d'una pobresa extrema, però quan arriben a segons quins llocs es troben... Potser no és la mateixa pobresa, però és que estan tractant-se igual o pitjor. Sí, i tant. Perquè ho veiem, no? Sí, avui sentia una missora que parlava precisament de les persones, sobretot de la part de Sud-Amèrica, que venen aquí, clar, allà el concepte de la societat és molt diferent. Allà, si s'enfonsa un vaixell, el primer que se salva és l'avi. I després, la resta de la família. Aquí, no, les mujeres i els ninos primero. Doncs, que després no se salva ningú, però bé, és igual. Doncs el concepte, i clar, tenen un respecte a la gent gran, que aquí el nostre món, que sembla que és el més civilitzat, està perdent-se. Absolutament s'està perdent, perquè la gent gran, cada cop, està més sola. I aquesta solitud també és molt trista. És molt trista. És que, clar, a veure, cada vegada dediquem menys temps als altres. Estem creant una societat, jo crec, bastant egoista, perquè és primer jo i després jo. Llavors, clar, si no dediques un temps a l'avi, o hasta que no tinguis avis a la gent gran del poble o del teu escala, i a veure, jo crec que és el fonamental, no?, que hi hagi tu com a persona, potser, més jove, parlar amb l'avi, que l'avi té unes experiències i intercanvies, i no es punts... Clar, veus punts de vista diferents, però que, en el fons, tampoc són tan diferents. Si ho analitzes, tampoc. Ells, amb una situació X, amb un moment X, i tu, amb una situació d'ara, que jo crec que és més complicada, possiblement, si ho mires, perquè en aquells moments ells tenien una il·lusió. Ells l'ubitaven perquè no havien tingut res i volien arribar. Ara, què ha passat? Hem creat una generació on no els hi ha costat res tenir-ho. Perquè ens ho han donat tots. I ara toca, és a dir, la meva generació no, perquè potser estem encabinats, però la que ve al darrere meu, ho té molt por. I no està acostumat. És que nosaltres va ser culpa una mica nostra, perquè no passin el que nosaltres vam passar. La meva generació és molt més antiga que la teva. I, jovines, gairebé, o una pepona de passeta, o bé, te la feies tu, li cosies la careta, li dibuixaves... I ja he fet una nina bonica que la van regalar als jefes de la meva mare, perquè tenien una fàbrica de ninos, i quan els anava a veure, em regalaven joguines. Però, si no, després, quan va néixer la meva germana, pobreta, com estava l'alta, ja n'hi ha, això, perquè tot era per la criatura. Doncs és una altra manera de veure la societat, perquè ells no ho passin... Tu dones. I és clar, ara, també, ells es troben amb els seus fills, que ja han tingut ocasions, però els nanos no ho saben, no ho saben aprofitar. Parlarem una miqueta de com ha arribat el moment actual. A veure, l'esclavitud va ser avolguida a Europa, oficialment al segle XIX, l'esclavitud que coneixem per agafar els negres d'àfrica i agafar-los al centre americà, no? Però va ser a Espanya, la que va trigar, la nació europea, que va trigar a més temps a fer-ho. Va ser l'últim. L'últim, sí. Llavors, hi va haver, al final del segle XIX, la revolució industrial, que consisteia, bàsicament, en l'abandonament de l'agricultura i a la indústria, i passar a la indústria i a la ciutat. I a l'agricultura hi va haver salaris baixos i treball dels nens, també de 8 i 10 hores, a partir dels 8 anys. Tins i tot hi ha dibuixos de nens baixant a les mines angleses. No cal que corris gaire. El meu pare tenia una espatlla desviada de portar cabassos de material a les mines de plom de Cartagena. Llavors, en aquest període, hi va haver una lluita molt forta que va començar a defensar els seus drets, que es van crear els sindicats. I ara, al segle XX, l'evolució ens ha portat a una cosa que serà un diu globalització. En el globalització, el treball passa a ser tractat com una mercaderia. És a dir, les persones, la força de les persones i els coneixements, no són personals d'obres i treballadors que tenen un nom, sinó que simplement com una mercaderia. A tu, del 25,2% actualment, els 50% joves, llei d'oferta i demanda aplicada al treball, conseqüències sòls baixos. És a dir, el preu del salari dels treballadors el fixa a la llei de l'oferta i la demanda, que és la mateixa llei econòmica que fixa els preus per a totes les mercaderies del mercat. Amb algunes excepcions, i en els monopolis, per exemple, de l'Estat, de l'Estat, de l'Estat, de l'Estat, de l'Estat Mundial i del Fons Monetari, que tenen la seva força per sobre de la llei de l'oferta i demanda. També s'aplica actualment l'economia especulativa a nivell global i no a l'economia productiva. És a dir, tot el que gasta l'estat i els estats europeus, sense excepció, el que fan majoritàriament, el que fan és invertir el seu diners amb economia especulativa, en la qual transbassen totalment les regles del mercat. La conseqüència és que el capital és el servei de l'especulació i hi ha una perda molt gran de l'ètica per part dels bancs i els especuladors, per a ferents, deute i dèficit traspassat dels bancs a la població i dèficit de l'especulació de l'especulació. La conseqüència, retallades en sanitat, ensenyaments, serveis socials, pensions, baixada de les rentes del treball amb benefici de les rentes del capital. Sí, sí, com podeu veure, hem tornat enrere, perquè abans l'esclau podia ser venut, comprat, sedit o adquirit com una mercaderia. I què fem ara amb el que se'n diu treball? El que en convengui, i segons el que estigui disposat a pagar, en aquest cas l'empresari. Com fixeu, hem canviat l'època i els termes de com es diu la cosa, però la base és la mateixa. Llavors, dius, potser hem d'evolucionar. Tots, a la mesura de lo possible, hauríem de pensar sempre en que són persones, no perdre la condició de persona que és el que estem perdent. El papa d'una de les coses que deia era això, que no perdem el que és el ser humà, que és el que estem perdent a tots els nivells. Quan anàvem a Europa també ho va dir. Vull dir tant, que ho va dir. Va fumar una bona llisada. I era això que es perdia la condició d'humà. I el lima d'aquest any d'esclavitud no, i més germà no, deriva del mateix. És que sí, una mercaderia, un intercambi d'alguna cosa. Hem de ser conscients que tenim sentiments i que les coses les hem de fer, pensant una mica en què estàs parlant en persones, no amb objectes com un ordinador que enxufo i desenxufo, o que agafo i el canvio. No som un objecte a la persona. Jo crec que va ser ens oblidar, sobretot, que... No, la humanitat... La humanitat és perd envers els mercats de treball. Esper, no, no, no ets un és d'humà. Ets un número. I s'acaba l'història. I, a més a més, prop... I ja fa anys, per això, eh? Va, a l'empresa del meu marit, va venir un senyor d'aquests que organitzen les empreses, però ja fa anys, eh? Quan la crisi dels 70X i va dir jo, vostès, és que això ho tenen molt mal organitzat, perquè a vostè pensi que amb aquesta feina que vostè està fent amb 3 persones, amb un home i mig ho podria fer. Diu-hi així, que agafa un i el parteix un per la meitat. Què és de fer? O sigui, si aquesta màquina necessita 3 obrets, que agafo un... Ah, no, si no li sortiran els contes. Bé, doncs, doncs, deixem-ho córrer. Deixem-ho córrer perquè no és manera de treballar. Què s'ha de fer? Una feina que era dura. S'ha de fer amb 3. S'ha de fer amb 3. Diu, amb aquesta manera de pensar, vostè no farà ni un duro. És igual, deixem-ho córrer. Però a mi n'hi tinc de les persones amb una mica de decència. Clar, ja que és una feina forta, i és una feina que necessita un esforç, un home i mig, que faig amb un home i mig. Sí, sí, no, no. Això s'esclavaig, per això, clar, els de mar que tenen un despatx, que tenen uns papers i calculen uns números, ah, escolta'm, i a l'ésser humà, que no té necessitat el millor d'anar al lavabo. O de fumar-se en aquell temps es podia fumar. De fumar-se una cigaretta. Però tu mires fins i tot quan vas a un metge o una clínica o un hospital. Abans, a l'hospital tu anaves i eres el pacient Pepito, tal. Tualment el pacient té un número d'història. I tant. Ui, el meu és enormíssim. Deixem la condició de dir-li que el pacient té el número d'història tal. Aquest pacient té un nom i un connom. És una persona que ve aquí, està malalta, hi ha una miqueta de cali, li hem de donar. Però fins i tot els sistemes informàtics, en aquest cas d'hospitals, han canviat aquest concepte, perquè ja no tens el pacient, si tu mires d'altres fons, no deixa de ser com una mercaderia. El número 1, com si compres un article, seria en aquest cas el número d'història i la descripció d'un article, en aquest cas, és el nom i connom del pacient. El concepte és molt lleig dir-ho així, però dona aquesta sensació. Hem fet el mateix per un objecte que per una persona. Sí, sí, i tant. Li han posat un número. Exacte. Sí, sí, sí. Ha afegit una miqueta la història el segle XX, en l'any 1929 hi va haver un esclat de crisis molt fortes. També va ser a nivell global. Aquesta crisi es va resoldre perquè hi havia un president americà que va pensar amb la solució i va aplicar el que diu la doctrina Keynes. Keynes és un economista anglès que va dir que en aquest tipus de crisi, el que havia de fer inversions no eren els privats, que estaven fora de joc totalment, sinó a l'Estat. I a l'Estat què va fer? Va invertir quantitat de diners amb obres estatals, inversions estatals i creació de llocs de treball per als aturats. Va tenir una crisi a base d'invertir per fer obres públics i activitats públiques portades per l'Estat. I els bancs van a portar els diners. D'alguna manera els van obligar a portar els diners. I així va ser la manera que ens va salvar la crisi. Cal dir també que després del XXIX, va venir la guerra mundial també, que això va ser l'altre catàstrofe. Va ser un catàstrofe per un costat, però per l'altre, en segons quins llocs de la societat, va ser una solució. Les persones han de ser tractades, veritablement en germanò, com diu el papa francès. És a dir, amb dignitat. I no com a mercaderies, i no com a esclaus, sinó com a mercaderies. S'ha de limitar aquesta restriccció. És a dir, la restriccció és quina són. Que hi hagi sós justos i suficients per portar una vida digna. Per exemple, d'una manera clara, els agricultors de cafè de Colòmbia i de Sud-Amèrica, i també de l'Àfrica, compren els multinacionals a través de l'organització mundial del Converse, a preus més baixos que el que els costa de fer el cafè. Cultivar-lo, recollir-lo, abonar-lo i la madobra. La compra d'aquesta mercaderia es fa a través d'unes empreses multinacionals, que els intermediais. Els preus de inferiors a el que costa treballar el personal. Això els hi passa també als nostres pagesos. Hi ha una restriccció molt clara. Això passa amb el sucre, la cacau, el cutó, el arroz i els minerals de l'Àfrica. Ara veia una restriccció molt clara. Quan el capital vol obtenir beneficis, és cosa molt il·lògica, molt bé. Tinc la restriccció de dir que quan s'ha de pagar el preu del cafè inferior al cost, això no es pot fer. S'ha de parlar d'un preu que sigui just. I això amb totes les coses, és a dir, el capital, que últimament està recollint el 65% de la renta mundial, que es quedi fa 10 anys, es quedava amb el 50, ara amb el 65. Ah, ja et dic que no, hi passarà el temps i voltaments. Això ho hem dit sempre. I el treball va per temposicions, va per temposicions. Doncs això ja no pot ser, això s'ha de canviar. No tindrem productes per menjar ni per fabricar. De què es servirà el capital si no pot vendre cotxes? I de què es servirà el preu del vent del menjar si no es pot pagar? És que arribarà un moment, si seguim així, i no es conreia i no se soluciona aquest tema, que serà terrible, perquè hi haurà embufatades per aconseguir l'aliment més mínim. L'aliment està arribant a un punt en què s'ha de solucionar i no té el terremè i que recola, i posar-se a un nivell més adequat. Però el que tu deies, per exemple, de com obtenim les coses, el pare francès també deia que una part de responsabilitat és nostre, el que ell li diu la responsabilitat social del consumidor. És a dir, que cada persona hem de ser conscients de què comprem i com ho comprem. És a dir, a part de ser una compra, també és un acte moral i un acte econòmic. Però hem de saber què comprem i com ho comprem. Perquè, clar, en funció, les causes que tu has dit que tenim, si jo em nego a comprar aquest producte perquè ve de fora i, a més, ve fet per nanos amb unes condicions de fastes. És a dir, que la garantia que això s'està fent d'una manera lògica. És a dir, amb una llei que recolza aquella persona que ha fet aquell objecte de no treballar més de 8 hores, que se li paga més o menys un salari digne, que té una... Doncs el capital tindria uns anys baixíssims. No, no, no. No et pensis, eh? Aquí hi ha una curiosa coincidència que és important mesurar. Els beneficis del capital poden ser o, al llarg termini, que encara són més grans que el dia a curt termini, perquè sempre els podria obtenir. Aquests són els beneficis reals. Sí, però com el capital actual, que tu i jo, i aquí i a vegades també, estem d'acord, és que inverteixen avui i demà ja volen un benefici i, quan més millor, el capital salvatge, no ho mires. No, però, evidentment, aquesta és la qüestió que ha de canviar. Jo crec que hi ha una corrupció. També el Sant Pere ho deia. Hi ha una corrupció que estic disposat en riquir-me de qualsevol manera i com sigui. Llavors, clar, en termes... dius, quin deu hi ha? Quin deu ens està portant? És que tenim el deu del diner, que és el pitjor. Estem haguts tots pels diners. Ho podem veure en el nostre dia a dia amb moltes accions. Si realment fa fer coses absurdes, moltes vegades, és per culpa del diner, perquè hi ha corrupció. Perquè entre mig hi ha diners i no hi hagués diners. No hi hauria res de tot això. Tot això passa perquè hi ha un diners i que, com més en tinc, més en vull i més llavors tinc. I és l'envisió. Estem dominats per el que se'n diu diners. Digue-li, deu del diners, digue-li dimoni del diner, el que sigui, però estem haguts per això. I tenint en compte una cosa, les guerres mundiales han vingut pel comerç. Sí, sí, sí. Diu que no, que era a vegades per realitzar-ho. No, no, no. Ha sigut perquè jo tinc tant, si me'n lliu amb aquell tindre quan, i aquesta ha sigut la història. Sí, realment ha sigut producte d'això. De fet, hi ha dues coses que tots entenem. Una, que els governs han de ser un ratx. I han de governar bé. Han d'encertar amb la política d'inversions, inversions públiques, respectar l'economia privada, dintre dels limits. I a més a més, els que són corruptes no entenen a la presó, així, una altra cosa. Que torni amb els diners. No, no, que torni amb els diners. Perquè això és el que han de fer. Jo no guanyo res, que ells se'n passin. Vuit anys a la presó, eh, i després surti i gasti els quartos que ens ha robat. No, no, que torni amb els diners que han pres. I després, també, d'alguna manera, els nostres governs, avui dia, en un món globalitzat, a part d'estar formats cada una de les seves àrees, és a dir, un ministre d'Indústria, no pot ser que sigui un senyor que es dedica a registrar la propietat, perquè aquest no sap ni un res. Absolutament de l'indústria. Per molts consellers que tingui, no sap mai, que ell la consella bé. I després, l'altra cosa, és que ens sapigueu llengües. En un món globalitzat, un ministre, un ajudant tècnic d'un ministeri, ha de sapigueu llengües. I no parlo només de les llengües de les nacions del país, que n'hi ha en quatre. Si no parlo de les grengues europeies majoritàries, ho han de saber si no no poden ser ministres, per favor. Clar, perquè si estan pendents d'un traductor, pot donar una idea equivocada del que s'ha dit? La nostra companya, Quimat, té un parell de notícies que encara que sigui curteses, crec que poden ser d'interès dels uents. Bé, comencem per una que no és tan bona, i decidirem la bona, després. L'altre dia, concretament, en principis de desembre, abans de les vacances, es va llançar la notícia que la consellera Rigau fulminava el finançament de les llars d'infants municipals. L'any passat hi havia uns 45 milions per les escoles brassols, i aquest any del 2015, de moment, ens ha prescut. Si no hi ha un canvi, en aquests 40 milions, no s'han anat, però les escoles brassols no tenen aquestes ajudes. Al igual, el que estàvem dient. Intentem, per un moment, no sé esclar, us ajudar, però no tenen ajudes, al igual. Que hem de fer, no? Sempre et dirà que també tenen menys diners. Menys diners, sí, però, clar, a vegades podem retallar altres coses, que no són santibles. Amb prioritats. Jo crec que hi ha prioritats amb moltes coses. Vull, per exemple, llegir que volen fer aquest museu militar. Els diners que costarà aquest museu doneu-los a temes socials, que és el que es necessitem ara mateix, el museu militar no és la prioritat. La prioritat és que els nens, els avis, tinguin la llei de la dependència. La llei de la dependència està deixada de la madrigüe. I dius, ara s'ho diran, no sé quants milions, segurament, per fer un museu. I un museu que ara, per ara, no aporta, hi ha prioritats. De la mateixa manera que tu a casa fas prioritats a l'hora de fer coses amb el sou, doncs aquí ha de funcionar igual. I llavors, clar, sobte, no? I per una altra banda, el nostre ajuntament de Sant Just, com que clar, retallem per un cantó, és clar, els problemes socials els de seguim tenint. No desapareixen. I llavors, l'ajuntament de Sant Just donarà una ajuda econòmica mensual a les famílies sense ingressos. Ha fet una dotació d'una quantitat de diners, uns 80.000 euros per al 2015, que estan destinats a aquestes ajudes de moment. Sí, suposo que si en algun moment s'ha de... És necessita més, també. També hi haurà partides extraordinàries. Hi ha una partida de 80.000 euros, perquè clar, quan tu demanes una ajuda, clar, triguen uns quants temps a tu arreglar-la. Llavors, clar, què fas durant tot aquest temps? Si aquella persona no rep cap tipus d'ajuda, doncs perquè la torça li ha acabat. D'alguna manera, les ha de subsistir, no? Llavors, el que farà l'ajuntament és donar aquesta ajuda mentre no en revi cap més. I una vegada la revi, doncs es veurà si és suficient o no, perquè és l'altra. I si han de seguir donant o apuyan en aquelles persones, que no ho necessiten. És una molt bona notícia. No, realment les coses de tipus social, els nostres ajuntaments, sempre les ha tingut molt en compte. Sí, no, no. S'ha de reconèixer. Jo reconec que allò que es parla amb la gent et diu no, és que s'hauria de reclar la plaça tal o la plaça qual. Jo entenc que és veritat, però clar, hem de fer prioritats. La prioritat és que si tenim famílies, doncs que no arriben a final de més o no reben res, el prioritari és perquè s'ajuda. És una ajuda per aquestes famílies. La plaça, si no la tenim tan bona, s'ha d'acabar. Però volem intentar veure on és el conflag. I, llavors, teníem una altra notícia, que potser la podem fer... Era una lectura del diari del periódic d'aquest dissabte, va sortir... La podem fer més extensa el proper dia. Deixem aquí per si algú la vol buscar. I el Josep Maria Espinàs deia que es parlava dels menjadors socials que han tingut un augment brutal. I la nostra encantadora senyora a l'hospital deia que no són pobres que van allà, sinó que és que no saben cuinar. No saben cuinar. Però sembla mentida que una política parli d'aquesta manera. És a dir, si llegeixes l'article, doncs, bueno, i en vegades el que deia el Jesús fa un moment, de què els nostres ministres havien de tenir una certa educació, una certa cultura... I una certa humanitat. A la qual ja vas llegint l'article... I et vas esborronant. Sí, perquè, clar, que em diguis que s'ha augmentat els menjadors perquè la gent no vol cuinar o perquè no s'ha de cuinar, senyora. Dona't una volta, baixa el teu núvol, camina per les ciutats, i veuràs que això no és així. Un altre dia l'estendrem més. Buscarem més cosetes, però no ja us dic, un eul ho va cercant, però la pròpia més. Sí, sí. Amb aquests temes. Molt bé, doncs, hem arribat als moments finals, perquè ja passa de 59. I us donem les gràcies a tots dos, a tu, Quima, i a tu, Jesús, també, el Carles, que ens ha posat les sintonies, i us esperem amb aquests temes que són tan punyents dintre de 4 dimecres. O sigui que fins a les hores a tots molt bona nit o molt bon dia si ens escolteu en dissabte. Moltes gràcies. Bé, bona nit a tothom, o bon dia. Molt bé. Adéu. Bona nit. Ara, bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endingerem fins als racons més amagats en l'últim 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.