Veus Parròquia del 25/2/2015

I have never thought I have never thought And all the better things I have never thought And I have never thought And all the better things I have never thought Smooth jazz De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxat amb estils com on chill out, la smooth jazz, el funk, el sol o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. I don't matter. Smooth jazz club. I esperem. La penya del morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda, de 5 a 7, parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'Extrarradi també parlem de televisions, les bandes comarats o fins i tot notícies positives. Cada setmana connecteu amb el casal de joves de Sant Just. I parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa. També tenim les tecnologies, videojocs, llibres i gent de concerts al cinema. 60 i més. El magasin fet per gent gran, per a tothom, que ens vulgueu escoltar. Actualitat, cinema, art, teatre, poesia, divulgació de temes interessants, entrevistes, tot allò que paga la pena de ser comentat tots els dimecres a les 8 del vespre. I, en segona audició, els dissabtes a les 11 en punt del matí. Recordeu, 60 i més. I, en segona audició, els dissabtes a les 8 del vespre. I, en segona audició, els dissabtes a les 8 del vespre. Bona tarda, amics suïdors de Ràdio d'Esper. En tots vostès, veus de la parròquia. A l'espai que ens correspon avui dia, és paraula viscuda. I, com vostès saben, ho fem entre la Montse Giró, una tarda a Montse, i una persona amiga que ens ve a parlar del que ha llegit o del que ha vist, i que li ha cridat l'acompit i ens fa parlar del sentiment que li ha provocat aquesta lectura. Avui, i d'una manera excepcional, la persona que havia de venir ens acaba de trucar dient que l'és impossible venir, però intentarem parlar per telèfon-ho amb ella. De totes maneres tenim amb nosaltres el nostre bona amic, el Pere Oliver, que en tot cas ens ajudarà amb aquesta charla, que avui és una mica virtual en quant a l'invitat. La persona que havia de venir era el Víctor Murillo, que vostès potser el coneixen perquè és regidor d'aquí, de l'Ajuntament de Sant Just. I a les seves que ja havíem parlat amb ell, que és el que volia llegir, ell ara en s'ho acabarà de dir, perquè el Carlos ja fa la comunicació per telèfon, però ens dirà exactament per què ha triat aquest tema, que és el que el volia llegir. Es tracta d'una cançó, una cançó que la lletra i la música és de la Taubalpa Iupanqui, cantada, que la canta Jorge Cavafrune, i es diu Copla del Pajador perseguido. És argentina. Encara que aquí n'hi ha algunes paraules dintre de totes aquestes estrofes, que no són per nosaltres molt conegudes, i després les anirem posant. O així direm el que significa. Però abans que res, volem saludar el senyor Víctor Murillo, que tal, Víctor. Hola, bona tarda, molt bé. Gràcies. Sí, sentim molt que no puguis estar aquí, i, bueno, intentarem que la cosa funcioni força bé. Segur que sí. Tu has triat aquesta Copla del Pajador, que el Pajador, tenemos que decir que es el Trobador, supongo, ¿verdad? Sí, digamos que es como se denomina, ya la Argentina, la persona que ve del camp, que no té una formació, bueno, que és el camp, una persona que no té formació, però que és aquesta, digamos, dote gimnata, per comptar com es va comptar històries, l'equivalent del trobador. Tu ens has posat aquí tota una sèrie, tota aquesta cançó, que és de la Taugualpa. Jo tenia entès que la Taugualpa, no sé per què, sempre havia pensat que era peruar, però no, veig que és argentina. Sí, sí, és argentina. I a més a més, aquesta cançó, el que recull és una mica la història de la Taugualpa. El Pajopanqui és un home que va viure molt, va tenir moltes feines, va córremont, i una mica aquesta cançó va recullent totes les coses que era feta la vida, i potser alguna també, al final, una mica inventada, o de la seva collita, i és el que fa, és una mica recordar, posicionar el treballador sempre dins del que és la... Jo, aquí també he vist una mica, mirant que la paraula aquesta de Taugualpa diu que significa el pájaro de la suerte, no sé si és això, no sabies, no? I Taugualpa i el Pajopanqui en realitat és sector romero, xavero. Exacte. Molt bé, doncs ja ho tenim tot situat. I ara mirarem-nos totes aquestes trufes, amigo mío, que són molt lindes. Eh? Llavors, si et sembla, tu dius que te les sabies de memòria. Ui, me'n va a ser bastant. Vale. I després d'això, que penses més de catalans, saps? Doncs, ens tens que dir que va ser molt maco, a mi ja m'ho vas dir, però ara voldria que ho diguessis per tots els sovients. Per què vas triar aquesta cançó? Per què la porta és dintre teu? Bueno, a veure, és una cançó que jo l'escolto per primera vegada. Jo ho diria, tenia jo 14, 15 anys, no sé, fa molt de temps. Era quan tot això era plantestino. I me'n recordo perfectament que estaven aigua freda, una excursió de joves del barri, i aquesta cançó i una cançó, bueno, la cantada, d'aquí queda el Grupo Quilapallón. I, a mi, aquesta cançó sempre em situa, sempre em recorda d'on vinc, qui soc. Quan a vegades, quan despisto una mica, me la poso i el cotxe sempre la tinc, i em recoloca. És una estrofa que diu que jo vengo de muy abajo y muy arriba no estoy, el pueblo muy canto, y así lo paso contento, porque estoy en mi elemento y algo por lo que soy. Y es una cosa que a mi... Bueno, em recoloca sempre. És a dir, que, com si diguéssim, expresso una mica l'enyorança de la teva terra, el sentir terrelat, encara que estiguis en un altre lloc. No és exactament això. Jo crec que jo vinc d'una època, en la que Espanya era molt convulsa, estaven vivint els canvis, i a vegades, amb el pas dels anys, tots ens despistem una mica i canviem el rumb. Com tots va arreglar, jo vaig restituant-me, la vida en té un sonriure, i jo m'han obrida una mica de la meva origenció. El meu origen és progetari, és treballador, és la gent, és el poble. I aquesta cançó sempre diu que tu ets aquest. No et compliques la vida, no? No veis cap altre cantót, tu ets aquest. És un home del poble. No, de més, ho va cantant. Cada una de les trossets de les estrofes són cantantes. Ara, la primera estrofa ens la llegirà el Pere, que, a més, és un rebsoda, i aquí ens dona la pauta. Digues, Pere. Sí, a més l'hem sentit de cantar per Jorge Cafrune, en vivo i en directe. Ah, mira, és que jo no he tingut el plaer. En tiempos de Tierno Galván, en Madrid, la lletra diu... Con su permiso voy a adentrar aunque no soy convidado, pero en mi pago un asado, no es de naipes y es de todos. Voy a cantar a mi modo después que haya churrasqueado. És clar, eh? O sigui, que d'entrada aquest senyor va pel camí, i si veu que està fent un asado, no? Doncs té l'obertura. És a dir, ja ens demostra una mica l'hospitalitat de la gent de la papa. Yolanda, yo creo que es como... No es una metáfora, ¿no? Entonces él dice... Aquesta festa no es només per a vostè, es a tots i nosaltres, no? Yo entro, eh? Yo entro y picoteo, agafo alguna coseta. Encara que no estés convidada. Encara que no estés convidada, aquestes festes de tots, no? Una estrofa, una mica encara, te coloco una mica més, no? Sí. Continua bien. Yo sé que muchos dirán que peco de atrevimiento, del rumbo que yo elegí, pero siempre ha sido así, galopiador contra el viento. És molt xulo, és a dir, que encara, a veure, aquí nosaltres, que ja saps que som veus de la parròquia, sempre mirem la part positiva, la part d'esperança, no? I aleshores aquí, aquí també ens dona la idea, tant a la Montse com a mi, doncs que aún, encara que va trobant moltes coses, és galopiador contra el viento, és a dir, que... m'encant les coses o la mancança o els impediments que es troba pel camí, doncs continua galopant, no? I sovint n'edan contra corrent. I sovint n'edan contra corrent, molt bé. El que el diu és que capaixin, capaixin, té la idea, és el solibré pensador, no? Jo tinc les meves idees, i encara que diguin el contrari, i encara que vegin contra tot, jo continuo amb aquesta idea, no?, galopiar contra el viento, i va sempre, encara que vegin contra corrent, el continuen amb el seu convenciment. Sí, és una persona compromesa, no?, amb la col·lectivitat, diríem, no? Exacte, exacte. No es deixa portar per les dones, o les onades, que van a la contrasociïtat, no? I té molt clar això de l'altre estrofa que diu del punyadito de arena, no?, que amb els punyaditos fan la muntanya, no?, i això ell ho té claríssim. Sí, la sangre tiene razones que hacen engordar las venas. Penas, sobrepena y penas, hace que le pegue el grito. La arena es un punyadito, pero hay montañas de arena. Oye, que te coge ganas de coger la guitarra y rasgar unos cuantos acordes. Que pasa que a mi, com a l'escoltar d'aquestes vegades, quan la lleixo, em sale el deje, bueno, el deje, la entonació que li fa el cafro, no?, no sé, no sé, no sé llegir-la sense entonar el mateix toc que li fa ella. Mira, ara l'estrofa que ve, si te'n recordes, és aquella que diu, no sé si mi canto es lindo. Continua, continua-la. No sé si mi canto es lindo o si saldrá medio triste. Nunca fui zorzal y existe plumaje más ordinario. Yo soy pájaro corsario que no conocerá el piste. El zorzal, para las personas que, claro, nos oyen y dicen, ¿y esto quién es?, pues es un pajarito, no? Sí. ¿Te encantáis que es con una especie de gorrillon o algo así, no? No, el zorzal es un pájaro, digamos, no es un pájaro vulgar, de cierto plumaje, eso es bonito, y dice, yo no soy zorzal ni existe plumaje más ordinario. Yo soy un pájaro, una persona normal, ¿no? Sí. Pero tú fíjate, o fíjese, la siguiente, que dice, vuelo porque no me arrastro, que la arrastrase en la ruina. Han ido en árbol de espina lo mismo que en cordillera, sin escuchar la soncera de que vuela la gallina. Perdón, soncera quiere decir las tonterías. Las tonterías, sí. ¡Hemos informado, amigo mío, para seguir la canción! No es complicat, hi ha coses que encara no he buscat, però és una cançó que a mi... Sí. Aquesta estrofa és molt maca, perquè és demostrar la dignitat, no?, com la persona, la dignitat, o sigui. Jo crec que... És a dir, com diria jo, quan jo me la poso, i a vegades, són una mica d'enredotraigo, els 14, 15, 16 anys. I és veritat, la història de la vida de les persones, escoltes moltes tonteries, moltes coses, que te van canviar la forma de ser, no?, i el dius, escolta, no, no, a mi, que no expliquin milongues, que expliquin coses, a vegades, jo continuo sent el que soc. Em permeteu llegir l'última? Perquè l'última té un doble sentit. Estem a l'última, no?, ja? A l'última del primer... El primer de la primera. És una poema molt llarga. Sí, és una poema molt llarga. Ho sé, ho sé, ho sé. Però la que diu, no me arrima, sino más a los jardines floridos, sin querer vivo advertido, para no pisar el palito, hay pájaros que solitos se entran pan por presumidos. Sí, sí. Genial, genial. Aquí, en el sentit que hi ha, sobretot en la primera estrofa, és que els està dient... És que perdoneu-me, que me'n recordi, de la Tarda Solidària, els està dient els altres, que més que fer turisme, cal passejar per les ferides del món i veure on cadascú podem ser útils. En certa manera, a Taualpa, és un gran trobadó per això. Trobadó, trobadó, sí, sí. És un gran trobadó per això. Jo dic que a vegades hi ha cançons, algunes alcerrat, algun dia en artistes, que has d'estar una mica il·luminat aquell dia. El dia que és... No sé, a mi... No s'escrivi. Però quan veig que una persona ha fet això, aquest dia aquest home estava il·luminat. Sí. Estava poder... Va tenir el do de poder expressar exactament el que sentia. I si em permeteu, a part que és un home del poble, és un home culte, amb una gran cultura, perquè darrere d'aquí es nota que ha llegit molts altres trobadors. Perquè els trobadors a tots els països del món han estat els homes o les dones que han recollit els cants populars, el sentit del poble, i l'han traduït i tornen al poble. Sí, sí, sí. Has d'anar en quant s'ha escrit això? Clar, això... Ara tots en tenen, però això fa molts anys. Era quan havia molta repressió al món, sobretot a l'Argentina i a Espanya. Clar, fer un text que pugui dir el que sent la gent i que sigui per més per les autoritats o una manera que pugui córrer pel món i cantar-ho. No és fàcil. Home, no, no, no. Vull dir que són èpoques de repressió i que la gent tenia que anar molt en cuidada perquè si no s'anava a la garjola. Sí, trobava el llenguatge a dient per poder expressar els seus sentiments i les seves formes a ser, però d'una manera que a la vegada arribava al poble, però sense que li poguessin dir que poguessin... Jo què sé, recorda, jo què sé. La cançó la vaig escoltar la meva vida a una tenda de campanya a Aigua Freda, que era el grup del barri que anàvem a treure allà, i a la nit, al voltant del foc, quan dius Aigua Freda... Sí, quan dius Aigua Freda... El poble d'Aigua Freda. El poble d'Aigua Freda et refereixes d'Argentina o d'aquí? No, no, aquí. Aquí, a Barcelona, aquí al costat. Quan jo hi havia 14, Aigua Freda, una Aigua Freda, un món, eh? Quan vas venir, tu, aquí, perquè tu també ets argentí o no? No, no, no, jo soc amb de l'ús. Jo tinc... En aquella època, quan parlem de l'època dels últims anys de Franco i de l'itaura espanyola, hi havia uns quants grups, com és aquest, bueno, cantants, que era Tahuapayopanqui, Cafrune, Amelios... Hi havia Quilapa Lluna, jo era un grup que havia entrat en molta força aquí a Espanya, aquí en Palláncara s'estava treballant aquest, i aquesta gent venia amb molta força. Sí, sí, Cafrune con Manito y Samba de la Esperanza, que yo cantaba a l'Amanecer. El Pedro... El Pedro está también muy, muy involucrado con todas estas cosas, ¿no? Aquí, aquí a Aigua... Aigua Freda, no sé si tu vas aconseguir aquell temps, hi havia mossèn, que es deia mossèn Pere, que tenia les portes sempre obertes de la seva capella, i era una persona excel·lent, com a... I penso que aquest poema t'asseguro que s'hi era ell, el sentís, que no sé si en aquell moment, si es viu a mort, però seria molt de la seva corda, perquè d'alguna manera... No el conec, jo era molt joveret en aquella època. Sí, sí, ell també, o sigui, els anys que dius, jo penso que possiblement devia estar en allà. Jo vaig a escoltar la primera edat, el 74 o el 73, el 76, perquè abans de morir franca. Hi ha una altra de les estrofes aquestes, que també és molt xula, que diu... Jo sóc de los del Montón, no soy flor de Invernadero, igual que el Trebol Campero, crezco sin hacer barullo, me apreto contra los yullos, y así lo aguanta el Pampero. Los yullos, teníeu que apiguer, que es los pastos. Los pastos de... No, aquest ja l'han passat, perquè és tan llarg que... Aquesta és l'última pàgina. De l'última pàgina? La Montsi? Digue'm, digue'm sal. Talbé... Talbé d'alguien... El recordes? Talbé d'alguien ha hi arrodat... Tanto com ordello, no? Sí. És una estrofa que... Que vi tanta pobreza que dije, Dios por aquí... Que vi tanta pobreza que yo pensé con tristeza, Dios por aquí y no pasó. Algo así, ¿no? Sí, però, llavors, aquí... O sigui, a mi el que em portava a pensar és que podríem situar-ho en els moments també d'actuals, no? La pobreza sempre està existint, però no és perquè deu no hi passi, sinó perquè no hi ha un compromís per part de totes les persones, perquè no hi sigui, que és diferent. No, però jo crec que aquí, quan diu Dios, no es refegia a Déu. No parla de Déu. Es agafa la dimensió. Déu, escolta'm, estem tan malament que jo pensé per aquí Dios no pasó, però no parla de Déu. Diu que aquí parla de l'home. Parla de cosnogonia. Diu que el dia passó, però no dió, no actuó, com si dijéramos. Perquè, a més, que afurren aquest cas i iupanqui, són dos coses molt creyents. Són cristianos de pura cepa. Sí. És que són els bons. Sí, sí. Aquest home aquí, jo crec que fa una alegoria. Escolta'm, jo pensé con tristeza. Dios por aquí no pasó. Con tristeza porque él es creyent. Escolta'm, jo crec que és una mica... Sí. Jo crec que és una mica... Jo crec que en quatre línies, aquí són 6 línies en aquesta estrona, una persona en 6 línies tan curtes, pot dir tant, pot expressar tanta cosa. Però per això deia que és un retrat d'aquell temps, però també del d'ara. I aquí és el compromís que és el que se ens demana. Sí. És com la cosa de la ràdio. Ja sabeu què és. Ho tenim tot molt controlat. I després tenen que venir els nostres bons amics i tornarem a sentir el Pere amb la Joana. Tindríem que acabar. I llegirem, potser, la llegirà el Pere a l'última estrofa. O si vols dir-la tu? Jo. Sí, d'aquesta. M'agrada molt per acomiadar-me. No sé si he de pensar en l'última, o en el que és pecao, que és l'última. Jo no molesta. I una que faig avanç. Ara me voy no sé adónde, dice para mí todo el rumbo es bueno. Los campos por ser ajenos, los cruzo de un galopito, cuarilla no me necesito, yo sé dormir al sereno. Molt bé. Ja vol dir, veus, dintre de tot és això. Quan uno sabe dormir al sereno, el que ve després, que diu que quan la poesia els altres ja la coneixen, ja és una mica de tots, que diu a un que m'equiten la vida o engrill en mi llibertat, o a un que xamús que enquitza a mi guitarra en los fagones, han de vivir més canciones en el alma de los demás. O sigui, ja és una mica de tots a tothom. Ja ens l'hem fet nostre. Aquí donen la gent recitat també. Aleshores, Víctor, cal, si vols dir, els nostres ullens, perquè ara tu et teniu que despedir i et donem les gràcies telefònicament. Ara som nosaltres, ja hem entrat en aquell munt de virtual, i no tienes el personatge, però que està contigo. Jo no m'estic disculptant-me, perquè realment havia abusat la gent que pensava que era el 28, és el 25, i, bueno, i m'he despistat. No, no, no, el que va al contrari. Perdona, ens en nosaltres, que no t'hem avisat abans, pensant que ja estava tot coordinat, aquí el camperos se dejo el xurrasco. M'encantaria que la gent que ha escoltat aquest programa li hagi agradat aquesta cançó i que l'escoltin de tant en tant, i, bueno, jo he de fer un escolt molt de cosa, i és un home que m'atem, perquè l'han enganxat. N'hi ha, n'hi ha aquells autors, aquells cantants, que ens arriben a l'ànima. I aquest, dintre de tot, és el que tu dius. Ens donem una mica de lliçó d'anar per la vida fent una mica trobant-se. I quan ho no es troba si mateix, doncs moltes vegades, és quan té un... no ho sé, un punt, una esbrisa de felicitat. És un... El sapiguer trobar el què, i on, i sense anar a buscar massa. Però no ens anomenin que és pecat, i ells anaven amb el seu destí, doncs cadascú se'n va amb el seu destí, allà on el sol es perd, i tots recordem que és un cant argentí, però que és un cant de tots. De tots, de tots. És universal, és universal. Moltes gràcies, i res, doncs, fins a la propera. Una altra vegada que vinguis, ja ho aclarem de tal manera que puguis estar aquí, però sí. Molt bé, moltes gràcies, i bona nit. Bona nit. Ara, nosaltres ens queda. A veure, posa una miqueta, Carlos, sisplau. ¿Qual tiene su modo? La rebelión es mi ciencia. Si me dicen, señor, agradezco el homenaje, más soy gaucho entre el gauchaje y soy nadie entre los sabios, y son para mí los agravios que le hagan al paisanaje. I, com vostè saben, sempre llegim, el que passa és que no sé si tindrem temps, perquè la cosa ja és molt corteta, l'Evangelii que haurem d'escoltar, que haurem de llegir també, aquest proper diumenge, que correspon el dos, l'Evangelii II, del cicle V, de Peresba. L'Evangeliquet és la lectura de l'Evangelii II, Marc, i avui, a part de pedir disculpes, perquè el nostre invitat no l'hem tingut amb nosaltres, encara que jo crec que ha estat bastant ben expressat i ben oït, no? Sí, sí, jo penso que tot... Ha estat ben trevat. Sí, hem pogut gràcies al Carlos i les connexions d'avui dia i del Pere i gràcies a tot. Nosaltres, tant en Montse com jo, tenim la veu també una mica pamperada, i encara menys mal que no ens ha donat per tu, sí, que això és la fruita del temps. Aquesta l'Evangelii, ara a Montse ens deixeix un trosset i jo a l'altre, entre totes dues, col·laborem i vamos por este mundo, de Dios. Tio, és l'Evangelii II, Marc. En aquell temps, Jesús Pranguer, Pere, Jaume i Joan, els dugue tots sols a dalt de la muntanya i es transfigurà davant d'ells. Els seus vestits es tornaran en fulgurants i eren tan blancs que cap tintoret del món no podia haver pogut blanquejar-los així. Se'ls aparegué alies amb moicès i conversaven amb Jesús. Llavors, Pere, digue Jesús. Rabbi, que n'estem d'haver aquí dalt i farem tres cabanes, una per vos, una per moncès i una altra per alies. No sabia pas què dir, l'esglai que s'estaven, que s'estaven avallats. Llavors, en forma de núvol que els cobria i els núvols s'estan va sortir una veu. Aquest és el meu fill, el meu estimat, escuteu-los. Imediatament, mirant el seu voltant, ja no veien ningú més, sinó Jesús, tan sols, amb ells. Mentre es baixaven de la muntanya, Jesús els menà que no es referissin a ningú allò que havien vist, fins després que el fill de l'home hagués la societat d'entre els morts. Ells retingueran aquestes paraules i discutien entre ells què volia dir això, de ressuscitat, d'entre els morts. I aquí s'acaba la banjela i no podem dir res més, perquè ens queda un minut, i el Carlos ja ens està mirant malament. Si pot ser, aquest programa el poden sentir una altra vegada, el dissabte, dos quarts d'onça, i nosaltres només que els diem moltes gràcies i fins la propera. Moltes gràcies. Les persones que avui han col·laborat en nosaltres, de totes. Fins la propera. Gràcies. Fins la propera.