Veus Parròquia del 27/5/2015

La països. Caurem laорт inventària. Si ho fas, j'ц trouveré. xeixanta i més. El magasin fet per gent gran per a tothom que ens vulgueu escoltar. Actualitat, cinema, art, teatre, poesia, divulgació de temes interessants, entrevistes, tot allò que paga la pena de ser comentat, tots els dimecres a les 8 del vespre i, en segona audició, els dissabtes a les 11 en punt del matí. Recordeu, xeixanta i més. Bona tarda, amics oidors de ràdio d'Esber. En tots vostès, veus de la parròquia. Com un dimecres cada mes, el nostre espai, que és paraula Viscuda, el s'oferim amb la Montse Giró. Bona tarda, Montse Giró. I, en aquest cas, invitat, amic, company, que és el doctor Amic, molt bé, m'agrada molt això. El doctor Enric Benito. La Montse ens dirà qui és. I, a l'Enric, ens ha proposat... Sí, ha estat molt amable, perquè primer no volia venir, però després, una mica insistint. Penso que no tinc moltes coses a dir. Sí, que té moltíssimes coses a dir. I, aleshores, ell ens ha llegit una màxima, que l'ha trobat d'un autor, que després ja comentarem, i després ja comentarem tot això. Bueno, doncs, Enric Benito Martínez és metge. Penso que és el més destacable del que per nosaltres ha sigut i és més important, perquè ha dedicat, o sigui, 40 anys, amb una professió que ha estat... és gineoncòleg. Gineoncòleg? Sí, sí. Gineoncòleg, es diu calac, no? Però ha estat 40 anys treballant tant a l'Hospital de Bellviche com al Duran i Reynals, i ha estat a la Unitat de Mames. També ha estat professor associat a l'Universitat de Bellviche. Per tant, diríem que la seva professió i la seva dedicació, com us podeu imaginar, és d'una quantitat d'estudi i d'hores que fa que sigui el seu punt més fort i més important per nosaltres i per la societat en què estem vivint, com la seva professió i la seva dedicació a la medicina, i sobretot també el que és la sanitat pública. Penso que això és el més rellevant perquè ha sigut la seva dedicació plena com a professional i com a persona. Això que ens acaba de dir ara a la Montser és el que hau disculpat, haver-se dedicat tant a la seva professió, de no haver participat i haver pogut participar en la vida del poble. Perquè el preguntar-li a l'Enric, enric, tu has estat aquí en el poble col·laborant o fent algunes coses o participant? Diu no, perquè és clar, sempre estava entregada a la seva feina. Sí, venia a dormir. De fet, entrar a l'Universitat, la cosa pública i el treball, realment, era molt, molt absorbent i només tenia les nits. Les nits per dormir. Sortia molt d'hora de casa i venia molt tard. Però no has deixat de viure en aquest poble col·laborant? No, sempre. I el jugament del poble d'aquí, no? Molt, és un poble encantador. I ara que estàs retirat, és clar, potser te trobes una mica desplaçat, perquè potser necessitaries una mica d'estar en contacte amb les coses del poble, una mica, no? La Lina Santa Bárbara, jo estic aquí per la Lina de Montse, perquè soc amic d'elles, no insisteixo per els meus valors, però la Lina és de les persones que sempre té la porta de casa oberta quan la necessites. I sí que realment m'ha afectat bastant la jubilació, amb el sentit que m'he trobat una mica desplaçat. Desplaçat, desplaçat. Desplaçat. Fora d'últim ambient. I quan ho sabeu, quan et dediques a la cosa pública, vaig rebre dues cartes amb una setmana de les conselleries de Sanitat i de l'altra educació, que deixaven els meus puestos des de treball. Moltes gràcies. Penso que no deia ni gràcies. Només deia per la presó, el comuniquem, que el dia deixa. I el dematí, quan m'haig de dir què faig, i la tarda, se m'ha fet difícil. I ara està sortint d'aquesta espècie de nebulosa, que encara una l'ha acabat entendre. No he sortit encara, però sí que sí. Penso que això ens pot ajudar a fer un canvi de xip quan diem que les persones treballen de funcionaris, i llavors, de vegades, hi ha com una mala premsa. I fixeu-vos que és completament el revés, el fet de dedicar tot el seu temps a la professió, perquè parlem de 40 anys, el del càncer, en quin punt estava i en quin punt està. Això vol dir que hi ha moltes hores d'edicació i que no és directament haver-se dedicat al poble, però sí que és haver-se dedicat al poble, perquè amb les seus coneixements i la seva entrega, perquè s'ha de dir així, ha ajudat moltes persones. Ja no del poble, sinó de l'humanitat. I deixen un vegatge en un hospital públic, que si no hagués sigut amb aquesta entrega difícilment, la sanitat pública estaria en el punt que està. Jo crec que m'agrada molt el que dius, que trobes a faltar la feina quan la feina que estàs fent t'agrada. La feina que estàs fent, sempre hi t'agrada, si estàs descarregant el moll, el port, ho entenc perfectament, que aquest senyor té moltes ganes de jubilar-se, però jo d'una classe, inclús moltes vegades li tallo la dina, jo penso que encara podria continuar, perquè no vull... No, no sóc un criu, però penso que tinc experiència. O inclús anar a l'hospital, explicar la meva experiència, les cases que he viscut, però no... Realment et tallen. No està contemplat. No està contemplat, com que diuen que no està contemplat. I ja està, només potser anem de visita i prou. Bueno, anem ara a concentrar-nos una mica en la cosa. La cosa, vosaltres ja sabeu... Sí, vosaltres ja sabeu que el nostre programa és paraula viscuda. La paraula viscuda és perquè s'ha trobat alguna cosa que ens ha fet pensar. I a l'Enric li ha fet pensar una oració que va trobar una frase, una màxima. Està molt ben trobada. D'un autor, que jo era la primera vegada que el sentia, jo tampoc no el coneixia. I ara es diu David Muire, i és un autor, que és guardonat i un escriptor del material, que diu... Perquè, a més, té molt sentit de l'humor per una mica la bibliografia. Sí, és un conferencià. Sí, és un conferencià. Diu, però ha influït a millors electors innocents i desprevinguts, com volguem dir. Tothom aquí espera molt i no. Però el senyor és pare de família. Has de dir que és molt... podríem dir... que també té la seva cultura i també parla de les coses cristianes. I, aleshores, ell també havia sigut membre del Congrés dels Estats Units. Per tant, el senyor aquest és conegut... Potser no per nosaltres, potser aquí no el tenim tant... Però els Estats Units, sí. Té la tira de llibres. I una també, el pare diu que també és pare i té dos nanos. I que, per tant, també ha fet de nino-tires, però tornem a aquesta màxima, que és d'aquí d'on parlarem. La màxima, quan el Enric me la va comentar, jo vaig considerar que era una cosa preciosa, però sobretot d'una claritat extraordinària, per després parlar del que ella ens parlarà. I diu, un matrimoni excepcional no es da quan s'acasa una parella perfecta. Es da quan una parella imperfecta apren a disfrutar de les seves diferències. És una frase magnífica. Jo crec que en aquí engloba una quantitat tan enorme del que és la naturalesa, i sobretot del que és la parella, que l'Enric diu que jo aquí he vist l'amor, el desamor, però sobretot volem parlar d'això, de l'amor, del desamor i de l'amistat. I ara, professor, és su turno. Ara vindrà el Medell i li farà la campaneta, però de moment, ara vostè... A mi m'agradaria en uns moments d'un gran materialisme, que hi ha avui dia, de vanitat, de què és més important el que aquí, és a dir, el carreg que ocupes que la persona. M'agradaria parlar una mica dels secrets del cor, de sentiments, de l'amor, del desamor i l'amistat. Molt bé. El que passa és que a Enric no s'extengui vostè amb la lliçó, que no, més que res, perquè és una cosa que tens. Fem una classe curta i enteradora, que sempre ho pots fer molt bé. Sí, comencem ràpidament, amb unes pincelades. Veus, què és l'amistat? Jo en l'amistat la... Penso que la definició seria que és una afecta, un carinyo, el món que voliu, desinteressat. Punto, molt bé, aviat per a vostè. I la diferència de l'amor, diguéssim que ara parlarem una mica, perquè l'amor sempre hi ha interès, d'una manera o d'una altra. Tu estimes però esperes que t'estimin. És a dir, dones, però amb una mà dones i l'altra... Seria una manera d'entendre-ho. Seria una manera d'entendre-ho. Per tant, si has estabilitzat la teva valúa personal, jo sempre l'hi he pensat, has de mirar, has de comptar els amics que tens. O sigui, ara estem parlant de l'amistat? Amistat, sí. Jo s'explicaré, breuament, que quan jo treballava el telèfon, quan arribava a casa, no parava de sonar. A la nit no parava de sonar, no parava de sonar. Trucava quantitat de gent, i ara no truca pràcticament ningú. Realment no eren amics, eren companys, eren gent que necessitava, que necessitava la meva experiència, perquè els amics, entre ells i vosaltres, estan en compte amb els dits d'Iramà. L'amistat és molt, molt, molt important. L'amistat és fonamental. La mare Teresa de Calcuta deia que era la virtut més important per ella. Totes, quan li preguntaven quina és la virtut més important, mare, era el Vanessa, sabeu, quan estava en la india de Calcuta, deia que era l'amistat per ella. És que l'amistat, en aquest sentit, que l'has definit en un principi és fonamental. Que no esperes res. No esperes res a canvi. Després, si ens dona temps, llegirem una reflexió sobre l'amistat. No podeu llegir. Però ara continuem. Podeu llegir el que vulgueu. L'amor és molt diferent. L'amor és més difícil de definir. És un sentiment, és una passió, però l'amor és molt diferent. El que busquem és la felicitat. Quan dius que estic enamorat, el que busques és la felicitat. Perdó, Rick, però tenir un amor gran no és el mateix que estar enamorat, m'imagino? No. L'amor gran sí que comença per l'enamorament, però l'enamorament és purament quimic. En els hormones, la dopamina, la citocina, la serotonina, catecolamina cerebrals, que està demostrat que no dura més de 3 o 4 anys, no dura més. Després el l'enamorament... Es converteix en una cosa més sòlida. Una cosa més sòlida, a un entamistat, entre compromís, entre moltes més coses. Però el que és la pujada d'aquesta hormòxid, la dopamina, que és un precursor d'adrenalines, és bencina d'aviació. Quan un està enamorat, està flotant. Per això és l'enamorament. Això no és l'amor. Jo penso que això no és l'amor. L'amor són moltes més coses. Però sí que comença... Però sí que es parlaríem de l'amor de parella. Sí, estic parlant de l'amor de parella. I el de l'amor? El de l'amor... Jo crec que el de l'amor és més complicat encara que l'amor. No té una definició, però té una definició i hi ha unes raons clares, clares, pel de l'amor. Per què es produeix el de l'amor? Jo penso que, fundamentalment, per mancar d'emocions positives, per la rutina, per una vida en comú poc comunicativa, o que has triat, la persona equivocada. També pot ser. Però no és perquè aparegui una altra persona. Com diu molt de gent, no és que ha aparegut una altra persona, no, aparegui una altra persona... Quan la cosa ja va malament. Quan la cosa va malament, és quan apareix una altra persona. Si tu estimes de veritat amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb una persona, no apareix. A l'altra. Ho sé, apareix, però no t'afecta. No, absolut. Perquè l'enamorament i l'estimació està posat... Està per sobre. Pots trobar les virtuts d'aquesta persona, que és simpàtica, que s'atractiva, que escolta, que és el que vulguis, però realment tu continues estimant a la teva parella. A la teva parella. Però ja us he dit que el de s'amor, a més cada persona ho sent d'una manera diferent, i moltes vegades insisteixo, no saps per què es produeix. Jo he oci dit alguna de les idees que jo tinc per què es produeix, però no sempre se sent, perquè es podria trobar molta gent. A mi no m'ha passat això. Sí, és possible, hi ha moltes causes. De l'amor és parlar de tuquet, que també tenies unes altres coses, i com a les seves noies t'han deixat de parlar de les coses, de les reaccions cerebrales. Què podries dir? A part de que l'amor tu dius que està buscant, com si diguéssim, és una mica interessat, perquè estàs esperant de l'altra. És una obligació contractada una mica, que és un conveni, que és un conveni, parlo, de parella. Estan parlant sempre sobre la parella, i aquella oració primera, aquella màxima que han dit, parlàvem d'aquest matrimoni excepcional. Sí. Jo aquí el que veig també és això, que diu que el matrimoni excepcional s'ha d'aconseguir que no s'ha d'aconseguir quan no s'ha d'aconseguir que és la parella perfecta, sinó que l'imperfecte ells aprenen a disfrutar de les seves diferències, el qual vol dir una cosa que tu t'agrada, perquè alguna vegada ho has comentat a mi, i a l'actualitat de la parella. Sí. Sí, en preguntes o en preguntes quines són les virtuts que més importants de la parella, doncs podem parlar de la confiança, de la sinceritat, de la paciència, de la fidelitat. La fidelitat penseu que és important? Sí, que és important, i més a la societat que hi estem, però no és el més important per mi, És una mica obligada, és a dir, la gent... hi ha gent que és fidel perquè no s'atreveix a ser infidel, no sé si m'explico. Per mi, el més important... Li portaríem el de caps. Sí, exacte, sí. No va broma, eh? Per mi, el més important és la complicitat. Per mi, el més important és la complicitat. És a dir, estimar-se no és mirar l'un a l'altre, sinó que els dos mirin a la mateixa direcció, a la mateixa adreça. Això és la complicitat, que una mirada, i ara a Montse o a Tolina, en una simple mirada... Jo sabeu de per on t'he dit. Ja sé, però veig la cara que fas, i això no les agrada, o no és tan d'acord amb mi. La complicitat és molt, molt important. Insisteixo, més que la fidelitat. I potser la societat actual, la fidelitat és molt important. Perquè, oi, jo sóc fidel, potser perquè no t'atreveix. O perquè no he trobat ningú. A no ser-ho, no? Jo mateix, perquè pensa les conseqüències que li pot portar. O potser no en fets, però en pensaments li és infidel completament. És infidelitat. Clar, clar. És exactament el que vols dir, és molt important. És exactament tu potser infidel de pensament. Oye més. És més greu, mira el que t'he dit, perquè pots estar pensant en enganyar la parella, després que jo estaria bé amb aquella persona, això surt, l'estàs sent infidel, estàs sent infidel. Està menaig amb les conseqüències. Digues-m'ho. Amb els anys, diguéssim... Bé, doncs sí que hem anat veient que hi ha com una transformació de les formes d'entendre la parella, la parella com a companys de vida. O sigui, veus per als joves d'ara que hi ha una diferència d'entendre la vida com a companys des d'un respecte al que és un i al que és l'altre. O sigui, recordo, un poema del Martí Pol que deia que dels dos miralls en farien un, dels dos... O sigui, que ja no és tant aquesta d'allò de fer una sola persona, sinó de fer que les dues persones continuïn creixent juntes. Penso que actualment... Això és molt important. Està més, diguéssim, aquesta imatge de créixer junts i de tenir projectes junts, que no passa aquesta... també aquesta fidelitat que es podrien entendre en temps passat, però que no era fidelitat, perquè era de submissió... Sí. Penso que, en aquest sentit, l'amor s'enriqueix molt més. Encara que hi hagi més trencadisses, perquè hi ha més trencadisses, però és un amor més riqui i més de projecte comú. Totalment. És que l'important és un projecte en comú. L'important és que arribava a casa i deia... És mirar la mateixa direcció, tots dos. O encara que la mateixa direcció no sigui ben bé la mateixa, que un respecti el projecte de l'altre. Aquí el que acaba de dir ara a la Montserre és una de les coses que jo, quan tenia la canalla que ensenyaven els meus, sent un assenys que a vegades em preguntaven, deia que una de les coses més importants amb l'aparellar, amb l'aparellar que t'he de formar-se, és que cada útil seu espai, que no invadeixis l'espai de l'altre. O sigui, el projecte en comú que dieu, que sou dos, que no t'hi queixeu un de sol, i ara perquè ja te tengo i eres mía o eres mío, i aleshores doncs vulguer dominar l'altre. Aleshores, quan hi ha aquest respecte... Però la dominació no ajuda el matrimoni. Clar, però això t'he dit... No, és que això, moltes vegades és el que s'ha cregut, o es creia, que això hi ha nosaltres que tenim una certa edat, que encara és més jove, bueno, segur, igual, jo és un més vent, que es feia, no? La dona, doncs, tenia que ser... El marit, doncs, ja s'havien caçat i ja està, que també havien dones dominants. Però el que m'anava era l'home i el que li feia el que deia. Finalment, talment, era... Era l'home, el que deia. No, no, això sí. La dona, doncs, bueno, bueno, el que tu dius, i això no és que t'has casat i ja tens la tele a casa, la dona no és la tele ni és la barra. Jo recordo alguna vegada a casa, quan era molt jove, històries dels meus pares, no? Que el meu pare sèl·li caia una furquilla o una cullera, i deia, Sabel, la meva mare, s'ha caigut, no? S'ha caigut el ganivet, i la meva mare s'aixecava, anava a la cuina i portava el ganivet. Ha portat la venda, això ja ha passat. No, ha passat, però això no ho tinc, ho he gravat, i ho he gravat. Ha passat a mitjans. A mi, sí, però sí que... A l'època dels meus pares passava, realment, la mare, jo recordo, la meva mare era una esclava, amb aquest sentit. El meu pare era una persona superdominant, i era el rol. El rol, com si tocava, ja no estava conforme. Sí, sí, la meva mare també estava conforme, s'aixecava, no deia res. Jo pensava, però jo sí que pensava, i era... Petit. Perquè no s'aixeca ell, i va buscar, perquè s'hi ha caigut, també. Però no, com que la mare no deia res, doncs, bueno... Aquesta dimensió de la mort, de la vida en parella, doncs hi ha molt a deixar tant, no?, de què és amor, i de què no és amor, dius, no? Jo crec que sí amb una parella, entre els dos, hem dit abans la complicitat, però, a més a més, els dos arriben a ser amics. Sí, a les seves... A les seves, és quan la parella... Has de ser amic, també, de la parella. Sí, ets amic, ets amic. Per estar enamorat, i tenir un compromís, i una vida en comú, i unes obligacions contrigudes, perquè has volgut, realment, a la vera amistat. Del llibre del senyor, que és bono dels llibres, perquè té molts, aquí hi ha una mica de coses, també que ens diu del coaching de la parella, pot ser útil, sí. O sigui, el coaching és, com si diguéssim, per poder governar bé la parella, no?, diu, té l'interès en crear un projecte comú amb la teva parella, sense deixar de ser una persona completa. És a dir, que si l'altre tanula, ja no serveixi res. Pot ser anul·lar. O vols fer que la suma de tots dos ho tingui, com a resultat, més que dos. És diferent, també, la dominació de la resolució. Perquè pot ser una persona resoluta, has dit que arreglis, que es resolguis problemes, però no cal... no cal ser una persona... Anul·lar l'altre. Exacte, no cal anul·lar l'altre. Això és molt important. La Montse, tu pots resoldre més que el teu marit, però no l'has d'anul·lar. Això és una virtut que tu tens, la resolució. Però la resolució no és sinònim de dominació. Ens queden set minuts, eh? Estic encantada que em pensava que se'n varieta. Estàs amb amics. No és que ara que veníem xerrant els tres junts pel carrer, potser és que és el mateix, no? És una cosa així. Jo no sé si, perquè nosaltres, normalment, el que fem és sempre llegir a l'Evangeli que el diumenge que ve, que aquest diumenge es llegirà a la liturgia que correspon. I, aleshores, aquí el que correspondria és la sentíssima trinitat. I, com estem en el ciclo B, tenim l'Evangeli. És molt curtet, però jo crec que d'aquest Evangeli, diu, en aquell temps, els sons sadeixebles se n'anaran cap a Galilè a la muntanya que Jesús els havia indicat. Amb veure'ls postrenaran. Alguns, però, dubtaven. I Jesús s'acosta i el s'hi digueix. El dium m'ha donat plena autonomia al cel i a la terra. Aneu a convertir a tots els pobles, pategeu-los en el nom del pare, del fill i de l'esprint sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he menjat. Jo estarem vosaltres cada dia fins a la fi del món. Normalment, a vegades, amb la Montse, volem trobar una aproximació de l'Evangeli que llegim amb les coses que han comentat. Aquí, clar, vull dir, és tot molt teològic, però vull dir que aquí hi ha una cosa que és veritat. Jesús Cris només va dir... Afeu, ameu-se a uns als altres. Jo crec que, de més, jo sóc amic i sóc el vostre amic. Perquè, esclar, abans, el dito això de l'amor, de que moltes vegades, a l'amor, com si diguéssim, esperes tenir una petita compensació, pot donar segons com... Sí, pot ser així, però pot donar una mica de desvirtuament de lo que es deia que estimar era també una donació plena, sense... sense, com si diguéssim, esperes ser res. La amistat és molt important, perquè no esperes res. No esperes. Jo no sé si val la pena amb Montse i que llegi millor de la reflexió. Sí, però jo volia situar-me... amb el que estàvem comentant abans de l'estimació, perquè, o sigui, aquest procés, diguéssim, de vida en comú, o sigui, es pot... O sigui, es dona, o sigui, a mesura que l'aparella cada un, doncs, des de les seves... des de les seves qualitats personals, des del seu treball personal, que es pot ser molt diferent un de l'altre, o pots fins i tot ser igual, a la mesura que hi ha una maduresa com a persona. O sigui, segons el que diu d'aquest autor, o sigui, a partir d'aquesta maduresa, des del que es van treballant els talents, les debilitats, els interessos, les coses... Donar-se a conèixer les coses que s'odien d'un i de l'altre, perquè no sempre tot... És que la convivència...Exacte. Que seria diferent allò que diuen, és que has de sedir, no. Aquesta és la diferència, exacte. És molt diferent, no has de sedir. Això ens demostra que és diferent, no? I els valors que es van comprometent, les preferències que té un i l'altre, tot això és un treball continuat. I llavors, sí que lligaria... Després no ho sé. Sí que lligaria amb aquest comentari de l'Avengelli d'avui, que diu... O sigui, això és un comentari que està escrit, per tant, no és res que ens inventi, que sigui de la nostra opinió, que diu... Jesús recorda que li ha estat donada tota l'autoritat, perquè vol que la predicació dels decebles sigui dotada d'aquesta mateixa autoritat, que no s'ha d'entendre com una imposició o poder dominant, sinó com la capacitat de convenciment provenint de la coherència entre el que es diu i el que es fa. O sigui, el comentari de l'Avengelli d'aquest és... Tant jo dir que lliga amb el que m'estaven comentant, no? Perquè és aquest namo de l'any, sense de la imposició i sense de... I que de vegades pot donar una vida en comú llarga, i de vegades no, perquè, si no es trobi, o sigui, hi hagi una separació en el sentit... No hi ha el sentit de separació de com aparella, sinó en un sentit ja tan físic, com espiritual, com en tot sentit, no? Diu, en aquesta reflexió, com volia fer que no hi ha temps, però només diria... Qui és realment un bon amic? Aquell que en les tristesses, en les alegries, en els ensurfs que la vida sempre tens al costat. I això no vol difícilment, sinó que, malgrat estallum, està amb tu, un amic mai et jutja, encara que t'aconselli, un amic que comprend, saps com és, i t'accepta amb tota la teva més o menys valor. Bueno, és més llarga i tot, però no podem, que a les hores ja s'acaba, i al Carlos, que és un bon amic nostre, ens diu senyors, això s'ha acabat. Aquest és l'últim programa, o sigui, no de les veus de la parròquia, que em penso que encara n'hi ha un més, però per nosaltres sí. Nosaltres tornarem a començar el Curs que ve, com sempre hem fet. Desitgem que tinguin un bon estiu, li donem les gràcies al doctor Enrique Benidó, que ens dirà l'última paraula que aconsellarà ell als ullens, i el seguirem adéu fins a la propera. Aquest programa el podran escoltar al dissabte a dos quarts d'onze, aquest dissabte d'aquesta setmana. Doctor, té algun aconsell als ullens? No me'n voldria acabar amb una màxima que se'n castillar, os explicaré que diu nunca dejes...