Veus Parròquia del 3/2/2016

celebrant, sortint, conduint, vius connectat, conduint, desconecta, evita les distraccions, milers d'accidents de trànsit són provocats per l'ús de mòbils, GPS i aparells de ràdio. Ràdio d'Esvern, la ràdio de... s'enjunts... ...durant per futbol. Bona tarda, amics suïdors de Ràdio d'Esvern. Amb tots vostès, veus de la perròquia. Amb aquesta sintonia, comencem un programa, un cop al mes, que és paraula viscuda. I com vostè recordarà, paraula viscuda, la fem entre la Montse Giró. Bona tarda, Montse. I una persona amiga, invitada i molt vulguda, que en aquest cas és la Núria Rosés. Bona tarda, Núria. Hola, bona tarda. La Núria ens ha portat un llibre, que vostès ja saben, que el dia paraula viscuda, doncs ell ha llegit un llibre. La Núria ens ha portat un llibre, que el dia paraula viscuda, doncs ell ha llegit un llibre, hauria pogut llegir un poem, hauria pogut llegir el que sigui, però ella ens ha fet menció d'aquest llibre. Quan veiem el llibre, potser ens quedem una mica espantats, perquè és un llibre d'un grosor extraordinari, però en realitat, i tal com diu una ressenya que fan del llibre, doncs encara que n'hi hagin casi 2.000 paraules en el llibre, o més o dues mil fulles, no sé el que n'hi ha, però és enorme. És una trilogia, ara és una trilogia, no? Sí, sí. D'una escritora que fa servir un pseudoni, tinc entès. No és el seu nom original. L'escriptora es diu Sara Lark, i és alemana, però diu que actualment està vivint en Espanya. O sigui, no sabem qui és, tu no saps qui és, tampoc. Bueno, i aquesta senyora, que es veu que té una passió, per tu no ho va passar en una època determinada, perquè el llibre és així, que parla d'aventures, que parla dels viatges, que després la Núria ja ens ho comentarà el per què l'ha agafat això, parla molt de New Zealand, Nueva Zelanda. I ella ho descriu molt bé, però sobretot el que descriu més és la gent que va anar al segle XIX, en 1800 i pico, amb uns lleis que existien en aquell moment, en Inglaterra i en sobretot a Irlanda, a part de l'embruna que hi havia, que era orgurosa, en aquells moments, doncs quan un feia unes petites i faltes, podríem dir, els desterraven, i bé els enviaven a Inglaterra, allà a Austràlia, que és molt, també, molt de gent així, i sobretot a Nueva Zelanda. Per què has triat el llibre, senyora Tenoria? Jo el vaig triar perquè m'ho van recomanar, i el tema d'Austràlia sempre m'ha interessat, i també perquè la meva sobra que anava llegint, com que és un moment fet històric del principi, d'una certa manera, dels presoners irlandèsos o anglèsos així, veint unes noves terres amb gent oríum de dillà, doncs estava la controvérsia entre els seus pobles. De les eines velles, les diferències? De les diferències que hi havia entre aquesta gent. Digues, digues. Per exemple, entre el que són un poble que es podria dir, o que nosaltres denominem menys desenvolupat, amb uns que venim més desenvolupat, i com el desenvolupat es creu sempre superior en el menys desenvolupat. I això no és una cosa dalt les hores? No, perquè és un tema molt actual. Tot de la vida és actual, i en aquests moments que tenim aquestes migracions de gent que fugin, doncs també ens ho trobem una mica així. Hi ha molts sentats, moltes vegades, però aquí al revés, perquè aquí els que estaven eren els mauries, que són gent de la polinesia, doncs tenien les seves costums i les seves coses, i per la mentalitat occidental, doncs eren completament diferents, no? Exacte. Com encara a la vida, com és un poble que li agrada molt l'estima, l'estima molt la terra, i la respecta molt. I com arribem als blancs sempre, amb aquell ànim que ens oblidem que la mare natura mana. I, aleshores, dediquem a carregant-se la mica en mica, i, a més a més, carregant-se també aquella gent que s'ocupa molt de cuidar-la. O que té una simbiosis amb la terra. Exacte, sí, sí. Aquí ens hem saltat un punt, perdona, Montse, perquè jo t'he invadit el terreny abans d'hora. Ens hem saltat el punt de presentar a la Núria. Per molt de vostès és coneguda, però a l'amor ens farà 5 cèntims. Tornem enrere, rebobidemos. No hi tornem del tot, però el que estava dient a la Núria és l'autora del llibre. S'ha documentat molt i ha viscut molt per ser força fidel a les costums i poder-ho explicar d'una manera més eficient, diguéssim. Això està present molt en el llibre. Sí, és evident que s'ha documentat moltíssim, perquè en tot el llibre hi ha moltíssim vocabulari mòri, que inclús molt al principi, dius, l'has d'eduir una mica, que representa aquella paraula. Sí, tant les paraules com costums, com la situació geogràfica... Està molt ben reflexat. Això, de fet, sí que ens ha servit, jo penso que el llibre, i la manera de ser del poble Maurí, i el que en vella li ha agradat, és una mica com és la Núria. La Núria Rosés Marienello. La Núria és una persona que, diguéssim, de professió, d'estudi, és publicista i editòria, també m'acatadora de llibres, però té una especial finura per tot el que són les habilitats artesanes, tan gràfiques, com a nivell artístic, també em poesia, amb escriure comptes, amb els situats... Té, tenen un conte que diu Raritos, no? I això potser també està present en aquesta cultura, perquè ells treballaven molt a la fusta. Exacte, sí, sí. Els pobles que els agraden molt a la fusta. Aquest llibre que ell ens escollit ens reflecteix la que en vella li agrada i amb el que disfruta. És una persona que la podeu trobar per Nadal, als votants de Nadal, a les parades que hi ha davant del mercat, perquè aquelles coses que fa ens les ofereix i ens les fa disfrutar. Moltes gràcies. Tornem una altra vegada al llibre aquest, que encara s'explicaràs més. Perquè aquests els mauries venen d'aquestes tribus, que es diuen Iwi. No sé si Iwi o Iwi, però sí Iwi. I aquesta gent diu que hi anaven en forma de clanes, que era Hapu, i que aleshores, amb la seva vivenda, deien Guanau. Me fa gràcia a totes aquestes paraules, perquè són un mica originals. I aleshores tenen unes costums molt rares, que això no és rara de cara al occidental. Aquí la història són d'una parella, que és la Kathleen i el noi, no sé, Michael, em penso que es diu, la Kathleen i el Michael, irlandesos, amb molta gana, els pares de la Kathleen no volen que tingui relacions amb aquest xicot, perquè encara que tots són pobres, ells es consideren una mica superiors, però la parella s'enamora, ell roba una mica de gra per fer whisky, el fumen a la presó i l'envien a l'Austràlia. Ella està embarassada, es casa amb una altra, perquè així estarà a prop del seu amor de tota la vida. Se'n va per santa casualitat, en el mateix lloc, com de l'envien amb ell. No arriba, no va per l'àmbit. No sap que ella ha anat a parar al mateix lloc. Però això, que és la història, que és la part romàntica, que és la que recomanem a la persona que vulgui, a la gent jo crec que seria potser un llibre bo per a adolescents. Sí, jo crec que tot el nen no és... Jo no crec que sigui un llibre per a adults només. Vam veure una mica de 19 a 90 anys. Exacte. Però tu, el que més t'ha agradat i sobretot l'has triat, per què et contrast de les diferències de visió de la jugada? Per exemple, n'hi ha un passatge que t'ho has dit aquí, que és clar, les noies, quan ells arriben, també es queden molt assombrats. Inclusi amb l'especte sexual, perquè les noies van amb els pits en l'aire, i això tu, escolta, això suposo que a la Irlanda, i en aquella època encara menys, no? L'havia de ser espatrant. Sí, sí. I a les seves inclús, que com feien l'amor, que això m'ho vas explicar també... Això és un tema que ells contemplen com una cosa a la mar de normal. Incluso representa que abans d'entenir l'aparell estable, si volen tenir relacions, també tranquil·lament l'entenen. I si ho fan a mig tota la tribu, tampoc passa res. La vista occidental fer una cosa així és com t'avui, i si ho fas ha de ser amagat, en certa manera, amb privacitat. I després, sobretot, el que crida molt l'atenció en el llibre també, és la cosa de que és clar, quan aquests pressos podríem dir aquests condenats, o aquests que ja estan judicats i tal, ara en tindríem una colla aquí, tu, de tots aquests que estan, eh? Te'ls podríem enviar a Nueva Zelanda, a veure què passa. Feien propietat de la Terra. Les hores li deien, el que agafa un tros de terra era per ell. Això també havia passat amb l'època també de la Golden Rush, que es diu la Fiebre del Oro, quan la gent se n'anava aquests, precisament, que van anar a Amèrica, et travessaven tot a l'oeste, que es patrien totes aquelles coses que tenim, i els altres trossos de terra que agafaven també era per ells. Però és clar que el que sí passa aquí, els Mauríes. Aquí hi va una mica de diferència. Aquí per què van agafar en terra? Perquè en certa manera enganyen els Mauris. La primera persona, més o menys, aquí s'explica, que va arribar a Nueva Zelanda, el primer blanc, arriba a un intent en vells i crea com una mena de contracte. I el contracte, en certa manera, diu que amb Mauris i blancs, els que apareixen ara, tenen els mateixos drets. I els Mauris no veuen malament del tot. D'acord, d'acord, però què passa? Aquí els enganyen perquè, clar, amb aquesta cosa, el Montblanc diu que els mateixos drets començo a caparar la terra que em dono la gana. I aleshores aquí són del Mauri, quan potser molts dels que es van conformar o acceptar el que és la manera de ser occidental, hi ha una part que no l'accepta, perquè diu aquí... S'estan carregant mica en mica tots, ens fan servir d'esclaus, ens fan servir de cervents, ens estan explotant. I els temes principals, aquí, és la recerca de l'or, que també s'anomen contra... Passa una mica com en l'OESI, no? I les dues coses que els Mauris, per exemple, per hostir-se o per adornar-se, ells també coneixen l'or, evidentment, però ells és una pedra més, i mira, que mal que em faig un penjoll i ja està, però no exploto la terra més enllà del que la necessito. Quan els altres comencen a explotar, perquè aquí anem a unes altres ínfoles, per una manera, clar, ja comencen a haver gent maori, comencen a dir que ja n'hi ha prou. Llavors els hi amaguen una mica, on ells saben, per exemple, quina part d'un riu que sigui, amaga molt l'or. Perquè el furar li donava un valor econòmic que el Mauri no li donava. Exacte, però com que no es pot generalitzar mai amb les persones, en aquí també ens mostren uns dels personatges occidental, una noia, que ell agafa bastant de la manera de viure d'ells, els Mauri és, i aleshores amb ells, en un moment donat, li diu a un home, però sí, sabem on hi ha un tros d'or, que si tu voldràs registrar per aquí, sabem on hi ha el tros d'or, però quanta gent em portaràs els teus cap aquí? No et portaré justet i ja està, però et prometo que mai comentarem on tastar, per no haver de fer la gran explotació i carregar-nos d'aquell terra. O sigui que clar, evidentment, no podem dir els blancs, tots tampoc, evidentment, tots som de tots. També una altra cosa, que també es veu la diferència, són amb els teus que ens practicaven i els altres no. També. El que és la polaideitat i el monotaisme, que continua a venti, vull dir, actualment, i quin dels dos és millor espitjor? Jo crec que això és indiferent, perquè en el fons, jo crec que fer el monotaisme és ajuntar tots els teus, mateixos en bundes sols i que venen al fons s'està preservant el mateix, que ells anomenen amb més noms. Però que tampoc és aquelles coses que diem com pots anar a parar amb una religió i dir que el meu és més bo que el teu, si no el fons. Tot és el mateix. Això ara estem en un periodo aquí, que gràcies a Déu, s'han obert molts ulls, i tenim una ment més oberta també en quant a la jerarquia, i que diu que a totes aquestes diferències que n'hi ha dintre de la mateixa religió, podríem dir, cristiana, que n'hi ha tant en diferents rames, doncs han estat tot unida per dir-hi el tanto. Tots tenim un pare i tots tenim la persona que ens pot veure. Però aquí també és bonic, això, perquè... Doncs, bueno, que d'avui no sé, aquí n'hi ha un moment que diu... Això hem vist molt amb el Pere Casaldàliga, no? O sigui, ell no ha fet mai cap imposició, que ha respectat molt i les seves maneres de ser de les tribus, o de... És una mica el que en castellà diem, no? Si vas allà, haz lo que vieres, no lo que... Exacte. Llavors sí que veus que hi ha persones que això ho han tingut molt present, i s'han enriquit en el sentit de persona, de lo que han trobat i han vist, i en canvi, això que aquesta visió no l'han tinguda ni la tenen. Perquè n'hi ha que tampoc la tenen ara, perquè hi ha una altra manera d'esclavatge, no? Si totes les multinacionals que estan fent treballar en els nanos... Exacte. Tot això es vol dir que encara no esteu en una visió diferent. No. L'home no vencem. L'home no vencem, en realitat, no vencem. Si mirem, tecnològicament avancem, però inclús tecnològicament permís dolent, sempre i quan treguin les màquines llocs de feina, per exemple. M'ho vull dir que avancem, però com avancem, no? Sí, molt com el robot. Exacte. Aquestes paraules que acabes de dir aquest de matí, una persona molt amiga, una persona més gran, perquè tu encara ets molt jove, em deia el mateix. Ha fet una mica el futur, em fa por, una mica, per les màquines, però no per les màquines senzilles, que t'ajuden molt, perquè poden ser molt útils. Diu, si no, perquè aquesta manera de reconar l'humanitat. Exacte. Reconar l'humanitat, eh, que és veritat. I és l'humanitat que reconeix. Que és el que n'he adorat. Que aparca l'humanitat. Aquí parlant una altra vegada de les coses aquestes, i per veure que el Déu pot ser per tots, o la manera que creuen, té un passatge que és bonic. Que bueno, el llegiré que sembla que no ho tingui cap relació. Tintre d'aquell barco que venia també hi havia una noia molt maca, l'Elisiz. I aquesta l'Elisiz veu que està enamorada d'aquest... Bueno, no ho sé. L'Elisiz és una prostituta irlandesa. Que ha passat molt de gana, però és una prostituta dels barris baixos, i s'escapa de la seva situació i se'n va a Nova Zelanda. I té moltes ganes de superar el fet de ser prostitutes i de treure-les aquest món. Però en el vaixell, a part de conèixer coses, és quan coneixen la Màiquel, que s'apresonés just en el vaixell de ser ella. I ja en vaixell més amb les dones grans, que es dediquen a fer de les infermeres, i a través d'aquest petit punt, ella comença a poder canviar el seu estat. I diu, bueno, tindrà que llegir en... Podria traduir-ho, però llegiré tal com està en el llibre. Diu, les últimes paraules exponien totes su tristesa. No podia expressar-se ni en inglès ni en Maurí. Lo que la preocupava. Però l'anciana tó huanga, la mira que suposo que seria la... Una xisera, o... Sí. Diu, la va mirar compassiva. Lissi va tenir la impressió, bueno, voldria dir en català, que la seva mirada li arribava fins al centre del cor. Els vostres esprits confien a l'una a l'altra, va dir l'acònicament. Però no és fàcil. Tens raó. Encara que la tuanga se va tornar cap a la seva tribu. Ell no l'enganyarà. Això se tornaria a la seva contra i ho sap. Té que saber-ho. I la dona tampoc s'enganyarà. No l'ajudarà pels deus, que necessiten la seva ajuda. I a l'altra diu, ella no creen els nostres dioses, senyaló la germana del jefe. La sacerdotista hizo un gesto de impotència. Però els dioses creen en ella. Estan unidos a nosotros. Això, encara que sigui aquest trosset i el bucinet, demostra que si l'occidental que és creient creu en Déu, encara que tu no creguis, ell creu en tu. Aquí, aquestes, en el poble, torna a creure. Els dioses diuen que ja no creen els nostres dioses. Però els dioses creen en ella. És aquesta prova de confiança. N'hi ha algun altre punt que t'agradi? Hi ha un punt que em sembla marcat. Quan el Miquel l'arriba i s'escapa i un seguit de coses, va parar a haver de ser cossador de valenes. No ha caçat mai valenes ni res. I al mateix temps, a la mateixa barca, van cossadors mauris i van ells. Perquè en els llocs que saben, contractaven els dos com els altres. I aleshores explica com se'n dona a compte que la fortalesa dels mauris i el sistema que tenen ells és molt diferent de l'home blanc, però que al mateix temps la finalitat de la mateixa ha anat a la valena, en aquest cas. Però se'n dona a compte de la corpulència. Descriu molt bé que, a part d'això, com es tatuen aquesta gent, que més que pintures són com tatuatges aquests, una mica la pell, que duren com més permanents. I aquestes característiques, de mateix, del propi cos, també, de manteniment del cos i de saber encarar les feines i un seguit de coses. Diu que aquesta gent, normalment, en aquesta època, i més endavant, segurament, i sobretot amb la febre d'alor, doncs, quasi ser dies molt a la població, és a dir, que van fer unes grans matances. El blanc, envers el maurí. I encara està resurgint. Però aquí, a diferència que tu has explicat, que també és interessant, el maurí no li té por a l'home blanc? No, el maurí és bastant assequible. El maurí li agrada conèixer coses noves, et dona la sensació que són molt acobididors i coses noves que els informi, els agrada. Però això també no fa gaire, fa unes setmanes, perquè no recordo el nom de la pel·lícula ni d'ells pobres, però van fer una mena de documental reportatge que es va passar en el cine baix de Sant Feliu, sobre dels últims esquimals que queden al Canadà. I aleshores també és bastant semblant tota la situació. Clar, si venim a invadir 5.000 blancs per en una manera, davant d'una població que no repartits o no repartits, igual són 2.000, raro serà que aquells pobres... subsisteixen si els 5.000 van en plan càrrega de... I ara m'ha triat l'atenció amb aquesta de llogar a la Síria, d'aquests que, en 30 anys, que ara ja els governs d'aquí, d'aquí, jo el dic a la part occidental, s'estan posant d'aquesta manera que ja s'han posat molt rígids, de dir el tanto, perquè entre aquests també poden venir els vividors. Clar, bueno, això... O sigui, a part de si acollida la pena que donen... Però quan nosaltres ens veiem haver de trasgradar. Quan els vam passar, també van haver de trasgradar per la guerra o qualsevol cosa. Clar, és molt complicat que et vinguin 5.000, per exemple, potser entre tots els pobles iguals podem assumir, també. Però que et vinguin tot una tirada de 5.000.000, no deixi de ser complicat. I més quan estan com estem en les economies, personalment, ja del poble i país. Vull dir que és molt complicat. Sí que és evident que els hem d'acollir, i en el fons que ens movem som al poble, per dir-ho de manera. Molt complicat. Quan tens una família que, igual a tots els membres, estan sense feina, com pots acollir més gent que també li hauran de donar feina? Sí, però el que no podem deixar de banda és que per què han de desplaçar, per què han de venir com a refugiats? Perquè tenen una guerra, i com s'ha muntat aquesta guerra, i quina part tenim amb aquesta guerra? Ah, tots els països, tota. Tenim una part important, perquè les armes d'Espanya en ven moltes d'armes. Jo penso que no podem deixar de banda, i si venen com a refugiats, ja tenen uns drets com a refugiats, i l'economia és repartir-la. Jo penso que el que no es pot fer és el que s'està fent. Que els treguin els vents, que puguin portar sobre per subsistència, que jo penso que és un algo que hauríem de pensar molt i molt. Perquè si ens posem en el seu lloc... Ah, no, no, però és complicat. Complicar, sí, és complicat. Però també el meu entendre, també els governs, són persones que han d'anar amb una intel·ligència, amb uns coneixements, però que la falta la genusositat. Falta la humanitat. Però potser en aquest tot aquest moviment, jo penso que s'ha sortit també un esprit d'acompanyarisme amb la gent. No els governs d'una manera així, però molta gent sí que surten aquells extremistes que fan refugi de tot i que són... Però també ha sortit també amb la gent, un esprit d'acompanyarisme, una sol·legiditat. No n'he vist també, eh? Perquè aquí més ho arreglem, som els de vaja. Per això, per això, sí. I els que més ho podem arreglar. Sempre que van els de dalt ens deixin... No, però, afortunadament, no tenim govern. No, gràcies a Déu. Que anem cada vegada millor. Bueno, aquí tampoc no tenim govern, i a més ja m'estan mirant malament, perquè el temps el tenim molt concentrat. I a les hores el que sí que sempre fem, en aquí, que després ens diràs unes paraules més, i a l'Evangeli, que tenim que llegir el diumenge a la parròquia. A les hores l'Evangeli, que correspon el diumenge a 5è, de l'any normal, del que diem, el temps durant l'any. I aquest és l'Evangeli segons el Lluc. Diuen-me una ocasió, la gent s'aglomerava sobre Jesús per escoltar la paraula de Déu. Ell es trobava a bora l'estany de Genressaret. Veia dues barques a la platja. Els pescadors s'havien baixat i rentava les xarxes. Puja amb una de les barques que era de Simón. Li demana que la part és una mica de terra. Se segueix i ensenyava la gent de la barca estant. Quan acaba de parlar, digui a Simón, tiren dins i caleu les xarxes per pescar. Simón li va respondre. Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit, i no hem pescat res, però ja que ho vols, ho dius, calarem les xarxes. I així ho faran a diferent tant de peix que les xarxes s'esguinsaven. Llavors feren senyal als pescadors de l'altra barca, que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaven i emprenien tant les barques que quasi s'esfonçaven. Si m'opera a veure això, esgançada el Junolls de Jesús li dié, senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador. Ni ell, ni el cap dels qui anaven amb ell, no se sabien venir d'una pesca com aquella. Igual passar amb Jaume i en Joan, fills de Ceredeu, que eren socis de Simón. Per a Jesús, digués Simón, no tinguis por. Des d'ara seràs pescador d'homes. Llavors tornaran a terra les barques i deixaran tot i se n'anaran amb ell. Fins aquí és l'Avengele que vostès et diran, audiomanjar si formen part de l'Euconistia o el Disapte la Danín. I aleshores, una altra pregunta, no sé si la Montse li vol preguntar a la Núria alguna cosa? No, a veure, Núria. Hem vist, a través de la conversa, tot el que t'ha portat al llibre, però hi ha alguna cosa que t'ha portat a pensar que es pot actuar de manera diferent? A veure, jo penso que, a nivell individual, ens hem de plantejar potser vegades més que a nivell en conjunt. A veure si pensem que ell ja ho reclararà i no ho recla, perquè no pots intentar reclar tot, també. No sé fins i tot, és bo també actuar amb conjunt, més evident, però a vegades potser ens apuyem massa amb els altres i és una manera de nosaltres no fer res, també. Hi ha ganes de fer coses. És molt fàcil parlar amb veu alta, però tu no dones un pas. Jo penso que... I després... Jo penso que ja ho estem fent una mica, retornant a la natura. Potser ha sigut a través de la crisi alguna cosa, hem sortit més artesans del conte, que suposo que en certa manera hi havia molts, però ara s'ha tornat una mica al treball tranquil, al no tant de pressa, i això és el que veig una mica. Això també serà una manera de repartir el treball diferent. Jo crec que sí. Perquè si els robots poden fer una feina passada... Les màquines estan molt bé a veure, perquè ara tenim un temps de vida a la gent. Si no el tinguessin, mira, aneu fent màquines. Però tenim un temps de vida, per tant, les màquines van molt bé, sempre i quan no em treuen el lloc de feina, la rapidesa de feina em permeti gaudir de la vida també. I disfrutar, no? És una mica plan contemplatiu, de veure la natura com és la natura, i donar el valor que la té i estimar-la. Exacte. Pensant en el que deies a nivell individual, i en la Evangeliga acaba de llegir la Lina, pensava que aquest... Tireu les xarxes, també... És una feina nostra. És un compromís individual i col·lectiu. No en tireu les xarxes, no vol dir vosaltres, vol dir vosaltres i jo. Exacte. Tireu, tireu, tireu, tireu. Potser els Adales sempre els falta una mica, no? Sempre ho dic quan parlen del poble, 18 quiets. Clar. No et separis d'aquesta paraula, perquè aleshores t'oblidaràs de fer realment el que et toca. No pensava que és tan adient en el que estaven comentant. Jo penso que si la Núria es presentés per alcalde, jo la voto, no? Perquè segurament faria el pronombre personal, primera persona, entrant en tots. I si és el plural també seria de primera persona. Nos, no vos, ni os. Molt bé. Jo crec que ara tenim que dir adeu, no? Carles, que és més maco, console. Ell també és dels nos, que ens ajuda molt. Doncs senyors, si desitgem bona nit que guanyi el Barça, que ja sabeu que jo soc del Barça, que també és una manera com una altra, i si volen escoltar això, ho poden fer-ho, el dissabte, dos quarts, 12, el proper dissabte. I fins a la propera. Moltes gràcies, Núria. Gràcies. Gràcies.