S slippery. El Just a la Fusta parlem de tot el que passa Sant Just. Soc una urbanita, ho reconec. Sí, jo també soc molt urbanita. Compenat d'una bona manera i tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units. Som molt feliços. És una història de mort molt meca. Indudablement la presència d'aficionats d'un culte de l'altre era impressionant. Clar, el que vols ser, no? És el temps, no si pot ser res, no ho podem canviar. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a una. Smooth jazz. De 11 divendres de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, la smooth jazz, el funk, el sol o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. 100% música electrònica. Cada dia de dilluns divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth jazz club. I esperem. that punks. The hill of the leaves... El snail demoig, que fa? No li he diu. No volia donar-li... Però com ho ha dit el començament? The rose, mountain... I llavors anem a una penya. L'hibsc, llavisc, morro. En fi. 60 i més. Cada dimecres a les 8 del vespre, aquesta sintonia dona entrada a l'audició per la gent gran. 60 i més. Consells, amanitats, pensaments, curiositats, música, posia... Tots els temes que poden interessar els ullens, de 60 i més. Recordeu els dimecres a les 8 del vespre, en el 98.1 Ràdio desvern. L'audició per a la gent gran. 60 i més. Bona tarda, amics suïdors de Ràdio desvern. En tots vostès, un any més, veus de la parròquia. Com vostès ja saben, veus de la parròquia, es programa, es edita, es fa per la ràdio. 4 vegades al mes, sempre normalment els dimecres, a aquesta hora, i després en diferit, ho tornem a repetir cada una d'aquestes sessions, al dissabte, a les 10 i mitja. Com som 4 grups, ens ha tocat començar per l'ordre del nostre calendari inter, podríem dir-ho així, oi, Montser? Començant nosaltres, que si recorden i continuarem com a l'any passat, fem paraula viscuda. La qual la formem la Montser, ho saludem a tothom, la Montser Giró, i després, com si recorden també, sempre tenim una persona amiga, se suposa, i segur, una persona que ve a dins, algun llibre, algun text, alguna cosa que ha llegit, un poema, i què és el que li ha fet, quins sentiments li ha provocat. I avui tenim la sort, d'estat nosaltres, una persona que em fa molta gràcia tenir-la, primer, perquè és jove, i va molt bé tenir gent jove, i segona, perquè uns altres dies que col·labarem també amb la ràdio, doncs la tinc a l'altra banda del vidre, i acabi avui la tenim aquí amb nosaltres, i ella està també volguant ajudant-se. És la Carme, que el sentiu i vostè és la seva veu, ja la coneixeran de seguida. Bona tarda, Carme. Sí, la Carme, la seva veu, és molt coneguda per a vosaltres, perquè forma part de l'equip de ràdio d'Esvern, és la Carme Bardó I Torra. Ella viu a Barcelona, però, en realitat, ha viscut molt aquí al Baix Llobregat, en diferents poblacions, i és molt també actualment per a Sant Feliu, on està dintre d'una activitat que li agrada molt, que és la Colla de Foc de Sant Feliu. En quan la seva professió la desplega aquí, ràdio d'Esvern, però també recor, o sigui, fa substitucions a recor, que, sempre que la demanen, ja està disponible, i això li aporta una gran riquesa en la seva professió. Després, també, ella, a aquesta professió, és a partir dels seus estudis de comunicació i audiovisual. Des d'aquesta basant, és on s'ha anat introduint el periodisme, i és el que li agrada, és això, comunicar, no? Sí, sí. Exacte. De moment no em dic que mentida, Carme. No, no. Tot correcte. Bueno, com vostè recorden, la Carme ens ha de dir un llibre i ens ho ha dit, i que és el que comentarem avui, un llibre o un poema o alguna cosa que ella li va agradar. I el ser molt amable, el nosaltres, oferir-li i demanar-li més que oferir-li, potser és que exigir-li una miqueta, va ser molt amable, ens va dir que sí. Hi ha triat un llibre que verdaderament jo no coneixia, és una d'una autora que es diu Gemma Gorgia. Gemma Gorgia. Aquesta senyora és de la facultat, o sigui, és professora, és doctora, amb... filologia hispànica, em penso, no? Sí. I ha donat classes a la universitat, i ha publicat diverses coses. La Carme, el cític que explica un secret, em va dir, m'agrada aquell llibre, perquè el seu llenguatge és sencill. Evidentment, les paraules d'aquests poemes, que més que poemes, ara estàvem d'acord, fora d'aquí, del moment aquest d'aquí de dintre, doncs, que era prossa poètica, perquè no són aquells poemes sonants, ja sonants, ni cosa que s'hi sembli, és com una prossa molt bonica. Però jo diria que, a vegades, aquests trossos, aquests bucinets, que els llegirem perquè ell els ha triat, doncs tenen com un llenguatge crític, que ell en s'arrullarà. I és així, Carme? Sí, sí, és això. De fet, quan vaig dir que semblava que era com un llenguatge proper, segurament és això. Exacte. El que em treia era que parlava de sentiments, o coses més o menys profundes, però a partir de coses molt cotidianes, i que llavors, d'alguna manera, també facilita que entenguis que et vol dir o com ho vol dir, que et voleus cada dia, si plegat. I tu has llegit alguna cosa més d'aquesta autora? Sí. Perquè el llibre dels minuts de fet ara està desgotat, no es troba cap llibreria, i no sé si fa 4 o 5 anys que la vaig descobrir, i llavors et buscà una mica més, i vaig trobar una altra, que es deia el desordre de les mans, que també és el mateix estil que ens sembla que és anterior, si no m'equivoco, i aquest sí que es pot trobar, per exemple, i és una mica en aquesta línia, és una mica més trist. Que vols dir que ets esgotat, aquest que comentareu avui? Sí, sí, sí. Em pensaran que no es troba a la majoria, ja no l'editen i no es troba. I aquest i un altre, s'ha quedat alguna altra cosa així, però llibres llibres és llegir d'aquest, i el desordre de les mans. Bé. El llibre ara llegirem una miqueta, i allà ens explicarà el per què, i cada un d'ells el per què li agrada, i què és el que ha trobat amb cada una d'aquestes, aquests trossos perquè són petits. Jo m'imagino per aquí visc que estaven numerats, els que tu m'has donat, que n'hi ha en 60, com si fos una hora. Exacte, com si fos una minuta. Alguna de les crítiques que s'han dit de llibre, doncs és que la persona que els ha llegit ho ha passat molt bé i no el podia deixar. Sí, jo el primer cop el vaig llegir sencer d'una tirada. El vaig mirar perquè no és gaire llargui, no sé, és un dia a la nit, i el vaig començar a agafar, vaig llegir tres o quatre i vaig quedar... I el demà vas fer tard al treball. Hi ha un escrit molt bonic que diu... d'això dels 60... Minuts. Deixant de poemes, dels minuts... Tenim un empilall de 60 perles a les mans. Diu a mi l'autora, a mig d'obrir els ulls, a jugar amb les paraules, a rediscover objectes cotidians, no? Sí, sí, és ben bé això, eh? Bueno, doncs, si et sembla, passarem... Tu me'ls has posat d'una manera així, però començarem pel número 22, que és el que... que sembla que sigui el número més petit dels que m'has donat aquí. Possiblement hi ha uns altres, però començarem per aquest. Diu... Canbra, castell, conquilla d'idal... Trobar amb el temps un espai propi on viure. Un espai, posem per cas, que tingui la mida exacta de la llum. Ni més gran, que no hi cabria les sombres, ni més petit, que no hi cabria el pa. I aleshores, empenya la porta en su habitat, i acomoda la veu a l'alçada del sostre, i despullar-se fins a la re l'última del vestit. I aprendre-se un riure de finestre a finestre, com si l'alegria es dilatés amb l'escalfó groga del sol. I després, amb un ritual necessari, empassar-se la clau per pura gratitud. Senyoreta Carme, ara és el seu tor, i vostè vagi vint... a llegir aquest poema, que és el que sentia, que és el que li ha fet pensar. Clar, que te'n m'agrada molt, perquè parlava com d'aquest espai privat, aquest espai íntim, que pot tenir una persona sola, crec que en aquest cas seria això, o potser dues persones, que de vegades és com complicat de definir, quan vols tenir una mica d'espai o quan reclames això, vaig trobar que parlant a través de les metàfores que fa servir, encara que siguin finestres, portes, o el que diu, també parla de la llum i de les ombres. Crec molt exactament la descripció perfecta que algunes vegades havien necessitat d'explicar, i que amb el final, aquesta frase final, aquest empassar-se la clau, queda molt tancada. Allò és com aquest tàpica llet final, que el fa amb bastants textos dels seus, que és com que el que acaba de... És el que fa senament que ho fa com més gran, no? Perquè vas llegint, dius, ara està bé, és bonic, i quan hi ha aquest final és quan dius que està molt bé. És exactament això. És la paraula precisa. Exacte. Jo, quan he llegit també, a mi, si tingués que explicar-ho, tu ho has fet molt bé, la Montse també està d'acord amb això, perquè ella també ho ha dit, era com buscar el seu espai, que era una manera, segons com, de donar gràcia sense demanar massa, sense cridar, i, a més, estar amb contenta. També, també. De tenir aquest espai, aquesta cosa, és a dir... Bueno, això de que l'alçada dels sostres no cal que crida massa, no? En poc hi ha busc a trobar de felicitat. I, a més, sí, sense cridar, i molt contents, perquè és el que diu, no?, per pura gratitud. Exacte. L'hi documentava la Lina, no?, que porta a reflexionar d'aquest espai íntim, però, a la vegada, també, aquest espai personal, que les dones ens ha costat tant de tenir, no? L'hi deia que les cases abans... Perdoneu-hi. Aquí són aquelles coses que són el directe. És el directe de allò que ha quedat. I, a més, quan busques una cosa, no el trobes, no? Possiblement està perdut en aquest espai. Exacte. Perdoneu. No deia que a les cases, generalment, hi havia... es muntava el pis, o sigui, hi havia un espai... Doncs jo que ja tinc d'una edat, no?, es muntava el pis i hi havia un espai per l'home, no?, el despatx, en canvi, no hi havia un espai físic per la dona. O sigui, l'espai físic de la dona era la cuina o el menjador, però no aquest espai. I aquí, això m'ho ha fet recordar el poema, però també aquest espai, això que dius íntim, no?, aquest espai, aquesta necessitat, i que un porta l'altre. Sí, que allò ho lliga, potser, amb una cosa física, però que està parlant, segurament, també d'un estat mental. I que després, doncs, dius, bueno, me'n passo la clau, perquè tot això ja està, ja ho he interioritzat, ja tinc el meu propi espai, no? Sí, sí, tant. Vinga. Vinga, has agafat el 39. Sí. Diu, l'energia és una estranya propietat de la matèria. Quan marxes, per exemple, a l'aire conserva l'escalfó del teu cos durant una estona, així com la sort reguarda tota la nit la tapió trista del sol. Quan marxes, per continuar amb el mateix exemple, les meves mans persisteixen en la carícia, malgrat que ja no hi ha pell per acariciar, només la carcanada del record descomposant-se el buit de l'escala. Quan marxes, deixa-se enrere un tu invisible, adverit a les coses més petites. Potser un cabell a la cuixinera, una mirada que s'han tortollogat amb els tirants del desig, una crosteta de saliva a la comissura del sofà, una molécula de tendressa al plat de la dutxa. No és difícil trobar-te. L'amor en fa de lupa. Carmencita, Carmencita. Vale, digues. Aquest és que m'agrada molt. És dels que més m'agrada. Passa una mica el mateix que l'anterior, que la frase final és com que és la medalla final, o allò l'últim, que és el que ho engloba tot, però és a... no sé, crec que descrivíem molt bé, no? Aquesta entresió quan algú se'n va, que, a més, crec que en aquest cas, parla d'un moment que no se'n va per sempre, a menys com obvient és jo, sinó que és una cosa que després tornarà, i llavors és com... Per tant, no és com tant d'anyor exagerat, sinó que és una cosa més quotidiana, i per tant, doncs, aquest cabell que diu, per exemple, o tota la resta no genera dolor, d'alguna manera. I llavors, a la vegada, és com explicar una sensació molt de quan algú se'n va, i que se'n va per un moment, però com queda, no? En una casa, per exemple. I no sé, crec que també està molt ben aconseguit, la manera d'explicar-ho. Jo penso, perdó, Montse, a mi aquest, si tenia que dir, segur diria, que si hi ha amor sempre queda el record, perquè aquest amor està present. Està allà, clar. Sí? Ja va bé? Sí, sí. Oh, és que hauríem de posar-lo. Sigue la jutgessa, eh? No, no t'expliqui. Per què? Perquè no se'n va. En realitat, no se'n va. Jo veig que ho expressen de manera que fa servir les paraules... i que arriba a tots els sentits de la persona fins a aquesta sensualitat, que els poemes aquests que has triat són d'una bellesa, perquè agafen tota la persona. No, de vegades hi ha poemes que només hi ha una part de la persona, però ell és que des de les emocions, fins a la sensualitat, fins a la sexualitat et porten aquests poemes, no? O sigui, ho fa a través de tots els sentits. Tot el que explica és com que t'implica de totes les maneres que pot. Sí, sí. I després, a la segona part, fa aquesta descripció bonica i d'intredueix allà el que et fa reflexionar més el tema. Exacte. Entra més en matèria amb el final, també. De fet, aquí sí que diu l'amor. Vull dir que és un dels que potser és més explícit, però... Aquí, amb la teva filla, tinc un, però com és el 44, ja vaig seguint a l'ordre dels números. Vols llegir tu aquest? Jo? A 33. A 33. Va, no m'ho havia dit, com hauria de fer. Si vols, te'l deixes. No, ja en lleixo, ja en lleixo. D'espero taula, plego les tovalles de cotó amb bordats de punt de creu, des de les llesques de pal a la cuixinera, la malmalada de mores a l'armari, llenço per la pica un ditet de cafè i escuro els minuts que has oblidat al fons del plat, i a les hores frego els plats i els minuts i el vestit olorós de les violetes, com aquell qui d'acord recites paraules d'antics sortilegis, fins que desapareixes dels detalls i és possible respirar de nou sense ferir-se inadvertitament amb l'aire. Molt bé, continua, continua. Què et vol despertar, aquest? Jo crec que ja va... Potser té un punt una mica més trist. O sembla que, o almenys és el que em va semblar, doncs ja ha fet també que sigui el moment de desparar la taula, i que a partir d'aquí vagi desgrana una mica totes aquestes sensacions, i que fins que no acaba del tot, és quan diu que, llavors, desapareixen aquests detalls que vam comentar, potser aquests records, que és com que et respira de nou sense ferir-se amb l'aire, que en principi no hauria de tallar, però suposo que potser pensava potser en sopar, que hi ha hagut molta tensió o alguna cosa així, llavors, tot el moment de desparar tot aquell sopar, li va recordant, d'alguna manera, de manera física, totes les coses, potser menys físiques. Sí, primer et posa tot això, el quotidiat, però que també ho explica amb aquests detalls, les tovalles, en el punt de creu, i et fa entrar dins de la taula. Entrar directe a la taula, sí. I llavors això diu que possiblement hi ha hagut això, hi ha hagut això, unes vivències que, però que en el fons les volen olvidar, però les tallarà, no? Jo era aquest, en aquest, que tots men tot està a la ponsa i a mi, només llegir-los, i els poemes, jo crec que a vegades, encara que n'hi ha una cosa que després la direm d'ella, els poemes, si es llegeixen amb veu alta, i els escoltes, però no per escoltar-te tu, sinó per escoltar el poem, potser el cap t'és més bé, no? Per mi aquest m'ha donat una mica el que deies tu, com si parlés de la cotidianidad, aquest és el 33, que m'estan llegint ara, aquí veig la nostàlgia, aquesta que deies, i també veig el desig de desprendiment, de dir, bueno, pues vale, eh, i de no fer-se mal. Exacte, de voler-ho, per això fa com si el moment de rentar els plats, que sembla un acte així, molt tranquil, no?, com si l'ajudés... No, no, vull dir, te'n vas, encara està allò humit, com les papites, aquestes de cimbre, o el que diu, els sucets de cimbre, no?, però vull dir, vale, i quan acaba així, que diu aquesta cosa del sense ferir-se, inadvertidament, dintre de l'aire, respirar de nou, és a dir, sí, tot això, però bé, saps què? A vegades estem molt arrelats amb les persones, jo crec que a vegades, dintre de la parella, o dintre de la relació entre els humans, hi ha una mica d'obsessió en el sentit de possessió. I aleshores, a vegades... I a vegades falla la parella per això, perquè un vol posar-hi a l'altre d'una manera obsessiva, segons com, encara que no ho sembli. Envers d'ahir, i la paraula que fan és que t'estimo molt. Bueno, tant tu, si m'estimes, deixem que respiri, no? Exacte, aquests límits. Això mateix. És fàcil de veure que fent el cotidia que és rentant els plats, aquesta reflexió, que en qualsevol moment podem... Pensar-me una cosa. Aquella feina que ens sembla tan rutinària, podem fer-la, si pensen en algunes coses, que ens són molt íntimes, no? Sí. Tenim un de cortet, que és el 44. Diu, ascendeix del camp una o la flonja i lenta, una o de pa, de missa, de divendres. Després de la pluja, la parella s'enfila per les etsavares, i els branquillons de fonoll s'inclinen sota el pes insuportable del pròxim fum. Les ferides són tan tendres, que la realitat s'amaga sota terra, espantadissa i retracte com un cargol. Aquest també l'he triat perquè era una mica més diferent dels altres, perquè hi havia com més el component de la natura, i potser els altres parlen més de tacte i coses que veu, i aquí hi ha també les olors, i són més. I he pensat que també era una altra manera de dir-ho, de fet, en el fons acaba parlant una mica al principi, fa que et planteja l'escenari, però per acabar explicant una mica aquestes ferides, i aquest segueix semblant una mica l'últim que dèiem, aquest dolor, que vol apartar i en aquest cas lligat amb la realitat que s'amaga. I fins a bé que s'abaguen el cargol, que fa el cargol quan hi ha un perill. Sembla la clòscara de la clòscar, oi? Sí, era també com una gràfica, aquesta metàfora del final. Aquesta jo, per mi, he pensat que aquí afloren els sentiments, però guarden aquests sentiments. És a dir, surt aquesta olor, aquesta cosa que sí que hi és, però diu saltant-ho, eh? Me'n mago dintre i no em podreu fer mal. Clar, no els voles borran, encara, no? Si no, que al moment no m'hi se'n portegés. Ah, això mateix, s'està protegint, no? Sí, sí, correctament. Ens queda l'últim, que és el 48. Sí. Perquè l'altre ja l'han fet, no? Diu, aquest és molt xulo, ja veureu. Diu, el mirall de casa guarda la memòria de totes les ànimes que s'hi han mirat. El 22 manté viu l'abra genealògic de la nostra transparència. Cada tarda hi passem per davant. Passegui-s'hi amunt, passegui-s'hi avall. Com si només sabéssim caminar sobre un neix especial. Un rei l'invisible que n'és de nord a sud de la vida. L'un dia farem un gir de 90 graus i franquejarem el mirall en direcció a l'est. Que t'ho hem agradat molt, eh? A més, aquest des del que el vaig llegir, de vegades, quan passo pel mirall del revador de casa, me'n recordo bé del poem aquest. I penso que he passat moltes vegades o passa molta gent. I en diferents moments seus. No sé, és la gràcia aquesta del mirall, també. El mirall real, com a objecte, i que la vegada el pot fer servir, doncs que... Ella el fa servir com per explicar tot el que ha sentit, tot el que ha passat i com ha canviat. I amb el punt, aquest final de... aquest desig final de canviar alguna cosa amb aquest gir de 90 graus. Jo, que era aquest gir de 90 graus, he pensat, i mira l'est, podíem haver mirat l'est, però no serà que necessita una mica de reig de sol? Mira, això no ho havia pensat. Ja pot ser que estigui pensat per qui vegués. Perquè busco... Ja hi ha bussants. Segurament el millor allò quan ho ha fet, això sempre passa amb un obra d'art, que l'artista... Ja, no ho fa tant. I els altres treiem unes conclusions. La rotina, o sigui, sempre fem la mateixa. Munt, llavall, de no, a surt. I si alguna vegada t'ho envéssim, ja ens en anéssim. Però esclar, a mi em va fer gràcia, l'est. A l'est és un resumir. A l'est és un albada. A l'est és el matí. A l'est és l'est, i es surt del sol. Segur que és per això? No ho havia pensat mai? Tu que... Si vols dir alguna cosa, perquè n'hi ha una... Jo també porto la reflexió, aquesta de... Podem seguir sempre una rotina, però si hi ha un moment que ens esperem davant del mirall, llavors... Trenquem la rotina. Ens queden 5 minuts i encara tenim que fer un petit comentari del l'Avengèlic, que com nosaltres som de paraules viscudes de l'eclésia, és un problema d'eclésia. Sempre el fem. Però a dintre de les seves coses hi ha aquell de la llum. Aquell, aquell petitet. És molt bonic. És molt bonic, molt. A l'Avençà, no? Diu, et xeco la parciana perquè pugui entrar la llum. Corro la cortina perquè pugui entrar la llum. Tanco els ulls perquè pugui entrar la llum. Pot entrar la llum amb els instangats? Sí. Sí, sí, és aquests que... Unes 3 frases... Arriba l'Ànima. Hi ha aquell d'El Silenci. I el d'El Silenci és una cosa... El 60. Per allà que deia, és molt petit i és molt maco. La boca és petita, per segons quina paraula. El silenci, en canvi, és immens com un vell casalot familiar. Tot i cap i tot si perds. Sí, sí, també és d'aquestes imatges. Carme... Llegint això sí que t'adones d'això. El vaig llegir perquè és com volguer... A veure què més, no? I tant, no, no. Perquè ara ets tu, la que tens que fer, i vinc exactament per què l'has agafat, el llibre. Perquè ara ho han fos molt bé. Però en realitat, el triat, el que has llegit molt, has triat aquest, per què? Què t'ha portat, a tu? Doncs és perquè és d'aquests que... Jo em llegeixo molts llibres, però a vegades em costa més o menys tornar, i llavors alguns et detenen tant de torna amb alguna imatge o altra, i amb novel·les és més difícil... A mi, més difícil rellegir-les. I en canvi, hi havia com una part de coses que segurament hem sentit tots alguna vegada o altra, que a més d'anar... Tampoc sense gran sentiment, sinó que són coses petites, nostàlgies o desitjos, i coses més subtils, i vaig trobar que aquest llibre ens em... Perquè explicava coses que m'havien passat d'una manera molt aparentment, que deia molt fàcil, i fent servir doncs coses que, per entendre-ho, molt gràfiques, molt visuals, que ho explicaven perfectament. Si el rellotge d'aquest estudi va bé, ens queden tres minuts, perquè això s'acaba a les vuit senyors, i aquest programa dos, diu el Marc, el Marc és el controlador dels minuts. No el llibre dels minuts, sinó el controlador dels minuts. Aleshores, et donem les gràcies. La veritat és que ha sigut un plaer tenir-te, ser assinegoral de temporada, suposo que els suients pot ser o els suïdors, doncs hauran quedat, no sé, els haurien agradat sentir la teva veu i sentir les teves explicacions, i ara nosaltres hem de dir això, perquè si deu vol, doncs a dos quarts d'11, això es tornarà a repetir en diferit. I a l'Avengelli, que vostès sentiran el dimenge a dia 25, o sigui, és el dimenge a 25 de l'any, no? És llarg, també, ara no tenim temps de llegir-ho, però n'hi ha una cosa que és quan Jesus està en tots els seus deixebles, i quan ells estan pel camí i estan discutint, ells es diu, i per què discutiu? I ell diu aleshores, diu, va dir, però callàvem perquè el camí havia discutit qui d'ell seria el més important. Diu que ells es segueixi cridar els 12 i ells es digui, si algú vol ser el primer, ha de ser el de ri, i el servidor de tots. I això també ens dona ni a més, vostès ja els sentiran, però és una lliçó. No tenim que ser els primers, sinó que tenim que ajudar els altres. Jo no sé si tens alguna cosa per dir, vols despedir-te dels suïdors, aquests, que sempre cada dia te senten? No, gràcies, per convillar-me ho passen molt bé. Nosaltres estem molt agraïts. I tu, Montse? És un llibre per recomanar? Sí, allà estem, és això, que jo era que no es pot aconseguir, intentar aconseguir els altres que et tinguin d'ella, però... De totes maneres de passar de los pesares, jo penso que aquest llibre també un té que entrar-hi. Sí, sí, ja està disposat. Però no llegir per llegir, si veus les paraules, són cotidianes o paraules sencilles, però a tot el visatge que aquesta senyora vol transmetre, o que es desprend, o que nosaltres ho interpretem, parlem de aquella que dèiem, no? Bueno, doncs senyors... Que porta la reflexió, sí. Senyors, gràcies per abans escoltar-te. Tornem a donar les gràcies a la Carme i el Marc, i fins la propera. Bona tarda. Bona tarda. Són les 8. Mas obre la porta a la Isenda pròpia amb els presidents de les diputacions. Rajoy trenca el seu silenci per tancar la porta al pacte fiscal. Demà, a les 11, Rajoy retmas a la Moncloa. L'Observatori. Temps d'informació i anàlisi amb Joan Catà. Tornem a donar les gràcies a la Carme i el Marc. Ràdio d'Espèl, durant la 8.1. Tornem a donar les gràcies a la Carme i el Marc. Tornem a donar les gràcies a la Carme i el Marc.