Veus Parròquia del 4/5/2016

Bona tarda, amics一下. Bona tarda, amics suïdors de ràdio d'Esber. En tots vostès, veus de la parròquia. Com els dimecres, un cop al mes, el nostre programa, paraula i veritat, aquí estem, i normalment està la Montserrat Giró, però avui demana excuses, perquè no pot venir per un programa familiar. Però hem comptat amb una persona molt maca, amiga, que s'ha ofert, ens ha fet el favor de venir aquí per dir les seves sensacions sobre un poema, diríem poema, que és el que tu has buscat, no? I és Mariona Ribalta, jo crec que la coneixen tots vostès, però ell ens farà 5 cèntims, qui és Mariona Ribalta? Bona tarda, Mariona. Hola, bona tarda. Moltes gràcies per haver-me convidat. Mariona és la persona que fa 40 anys que havies viscut en aquí, i que participes en moltes activitats dins del poble, que has tingut uns fills que han anat a l'Ateneu, i que estàs al piet del canyó. Sí, encara que estic jubilada. Però dius que els que treballem els jubilats són els que treballem, no? Sí, treballem molt més que en moltes èpoques de la nostra vida. Molt bé, molt contents de que estigui sent aquí. I aleshores ens diràs què és el que has buscat, perquè com vostès ja recorden, paraula viscuda, la persona que ve, la persona amiga, ens parla d'alguna lectura, normalment, que li ha produït un encarna especial, el que l'ha fet pensar. I aleshores ella ha defat un poema d'una poeteixa molt reconeguda, molt premiada, que és la Maria Mercè Marçal. És la veu d'una dona. I com la Mariona també és feminista, m'hi imagino. Sí, sí, sí. És feminista en tots els sentits de defensa de la dona, no? Exacte. Doncs trobo que per això tens aquesta simpatia envers aquesta autora. Sí, és veritat. La Maria Mercè sempre ha estat una dona amiga, i a la vegada una poeta amiga. Tu la vas, tu les coneixies? Sí, la vaig conèixer. Fa una pena, perquè va morir molt jove, no? Sí, va morir molt jove, i a banda d'aquest clar, tenia una vida verandavant, que segur que hauria estat molt rica, va morir molt jove i no va poder desenvolupar la seva poesia, la seva creativitat, la seva poesia, tot el que hauria pogut ser. De totes maneres, les bones perspectives s'apuntaven, i la Maria Mercè, amb els pocs anys que va viure, ja ens ha deixat uns poemes preciosos, uns poemes molt interessants i... Quan es parla d'ella, perdó, Mariona, quan es parla d'ella diu que era escritora, era poetesa i era traductora. Ella havia estat professora d'institut, no? Sí, ella va estar amb la catalana. Sí, amb molts anys, professora d'institut. I, a més, va exercir en català, quan també les coses tampoc no eren tan fàciles, com ara, avui dia. Era una època que no era avui, ella va ser una molt bona professora, molt estimada pels seus deixebles. En fi, va ser una bona persona, la Maria Mercè. Aquí, que tinc una mica de, com si diguéssim, el seu lema, el seu terenar, la seva cosa, queda resumit en unes paraules que segurament és la veu femenina que cap literari poètic i que ella mateixa suposo que ho veu dir. Això és un poema d'ella. És un poema d'ella. I diu... A l'Exalt agraeixo tres dons, haver nascut dona de classe baixa i nació primida, i el tèrbul et surt de ser tres voltes repel, perquè ella reivindicava molt la condició femenina, reivindicava molt el paper de la dona. I això que suposo que és una impronta, és que marca amb una persona. Aquestes tres coses la van marcar i van marcar la seva poesia. Ella sempre va procurar que tots els temes lligats amb la dona estessin presents a la seva poesia. I aquest poema que jo he escollit, és un poema que també parla, precisament, des d'una dona el que sent esperant el seu amor. Ara l'escoltarem, perquè jo tenia a casa una gravació d'una dona actriu catalana que va fer un disc, a mi em sembla que la Maria Mercè ja sabia mort, i va fer un disc amb una selecció dels seus poemes. I un d'ells és aquest, i a mi és un poema que m'agrada molt, perquè lliga molt bé les coses cotidianes amb els sentiments. A mi aquest poema, la primera vegada que el vaig sentir, em va emocionar molt, em va emocionar molt, perquè parla de tot això que jo deia de la vida cotidiana, em va recordar molt totes les milers, potser, vegades que jo havia parat taula. El poem es diu de parar i d'esperar taula. Abans d'aquest poema tenim la sort que la Maria Mercè ha portat aquí una gravació. Ara l'escoltarem i donarem pas, en comptes de la lectura que normalment fa jo, doncs donarem pas a sentir el poem. Amor, saps? Tot avui, la meva porta, frisant per fer-te pas, sobria sola. S'han omplert de viandes, plats i taula. Tot resplendia en els cristalls de l'aigua. El julibert s'ha refet, el rellotge toca la cinc. Vindràs. Tota la casa, avui no sembla la mateixa casa. Creix l'orenga i s'enfila per la porta. La fruita accepta el repte del rellotge. Ja ho sé. La sis i encara parlo sola. L'aigüera basunya un somni d'aigua i plou desig arratx sobre la taula. Amor, la set. No vens. Sota la taula s'amaguen els neguits. Fora de casa, la tristesa. Quin gots de dits de l'aigua, la caronant rejoles. Pany i porta, com floriran quan tu arribis. Solament vull que calli aquest rellotge. Toquen dos quarts de buit. Sóc el rellotge, que en minuts i segons paro la taula. Toco les buits i del cap a la sola de la sabata sento que la casa ja no sé si és meva. Per la porta, fuj anyoral el cor desfet de l'aigua. Toco les 9 i les 10 i sóc l'aigua gebrada a les agulles del rellotge. Amb un i avall, ja no sóc jo qui em porta. Per encobrir neguits, ja no tinc taula. Trenco el mirall i em rediu que sóc sola. Puja el desig i clivella la casa. Per les escletxes, veus? Fujo de casa, relera d'aquest foc que invoca l'aigua. Vindràs quan morirà l'hora més sola. La fruita, perds l'aposta amb el rellotge i la perdó fa el ple damunt la taula. Pres no troba sortida per cap porta. La nit truca a la porta i ve ben sola. Desparo taula i nego dins de l'aigua. Desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa. Ara començaràs tu explicant sabent bé què és el per què t'ha portat a agafar. La primera lectura que vaig fer d'aquest poema em va emocionar molt. M'ha acompanyat molt. Em va emocionar perquè és un poema de pèrdua. Jo, que he tingut moltes pèrdues a la meva vida, aquest és un poema que m'acompanya. En una primera lectura em va produir això, de la tristesa, el sentiment, l'enyor. És molt bonic, és veritat. Malgrat que ella diu sobre la porta esperanta. Perdó, les esperances sempre són. Exacte, les esperances sempre són. Malgrat que ella, al final del poema, sembla com si perdés les esperances. Però si tu llegeixes el poema d'una manera atenta, et porta a veure com els objectes cotidians, jo crec que aquesta és una part molt bonica del poema, reviuen. Formen part de la cena. Formen part de la vida. Però és com si estessin vius. Amb moltes dels versos pots veure això, que el rellotge tal... Ella diu que se sent rellotge. Sí, se sent rellotge. Totes les vegades, després, també crec que és molt bonic, això de que va repetint l'hora. Ella primer està molt contenta, només són les 5, i anirà... Sempre va esperant l'esperança, i cada vegada va apaivagant aquesta esperança, o la va baixant. La va per d'ell. Jo penso que també una altra cosa molt bonica és el tema de l'aigua. L'aigua és una font de vida. L'aigua és una purificació. Exacte, una cosa metafísica. El tema de l'aigua és molt important. A totes les estrofes, surt l'aigua. I a tot surt. D'una manera, alguna vegada, utilitza-la d'una manera més alegre, més jovenera, i després, a mesura que passa les hores, utilitza-la al final. Quan ella va jugant amb tots els objectes aquests, però després, a partir de que són les 7 de la tarda, ella ja veu que no vindrà ningú. Aquesta esperança s'estàs veient. I a les hores, jo crec que a les hores apareix la violència. La ràbia, el neguit, que ella té de que ella ha fet tot allò, parar la taula, esperar el seu amor, i el seu amor. I fins i tot al final, ella vol fugir de la casa. Jo crec que aquí és un moment de discutir, perquè no sé si una casa la pots fer desaparèixer. Perquè una casa metafòrica, una casa que és la teva casa, és el teu, quan diem és casa, jo ja sóc a casa. Ja estàs, com si diguessis, ja estàs dintre del teu miú. Tornes estrant a l'útero, que ella amb moltes coses parla de la dona de l'útero, i segurament es troba la casa per ella, és aquell lloc on te pot estar. No és per ella, és per tothom. La casa és el teu espai de protecció, el teu espai de confort, on t'estàs bé, i ella la ràbia aquesta, que ha preparat la casa tan bé amb totes les plantes, perquè això també és molt bonic, quan parla de la farigola i de l'orenga, tot això també és el seu espai, i al final aquesta ràbia que vol perdre la casa. Jo crec que això és com un error. Un error del poema, un error de la persona, o de la poeta, perquè ella és la poeta, i jo no sé si això que et deia abans, si un pot perdre la casa. És el meu punt de vista, crec que és molt difícil, però ella... A casa potser dic jo, ara que estem cobrant sobre el poema i tot això, i la percepció que vas tenir, però potser ella, el veure que no ve, que diu la nit, truca la porta i ve sola, dispara la taula, i nego dins de l'aigua, desitx, rellotxa, orenga, plats, cor, casa, que és aquesta cosa d'aquí, com si diguéssim és la ràbia aquesta que tu dius continguda, però com si hi ha... El que dius també, això m'ha fet pensar a mi, com si ja no volgués estar dintre d'aquella casa, perquè aquella casa es troba completament sola, i això és la millor sensació també. A part d'enyor és la soletat que té ella d'estar sola. I penso que és una cosa moantània, perquè casa sempre és la teva casa. La teva opinió és més esperançadora. Si tinc la casa, mira, aneu a fer piles, que jo tinc casa meva. Per això em va agradar tant. Em va recordar, com deia abans, totes les vegades que has parat taula, perquè això totes ho han fet. I ara podríem dir física i material, que això és gràfic. Exacte, és material, si tu pares la taula. Però el darrere de parar la taula, jo crec que és molt significatiu, perquè la para és per tu sola. Normalment no. La para és la taula per quan vindrà altres persones. Per compartir. I és clar, això és un tema molt important d'intre de la vida de les persones. Quan era petita, a casa també paràvem la taula. La meva mare era una persona molt cuidadosa. Tradicionada amb aquest aspecte. Era molt cuidadosa amb aquestes coses. I sempre li agradava parar bé la taula. És una cosa que jo vaig aprendre de molt petita. Quan anava a l'escola, vaig tenir la sorda amb una escola molt maca, l'escola del mar. I allà una de les coses que ens ensenyaven també era parar la taula. I també tots i totes les nens i les nenes de l'escola compartien el fet de parar la taula i després compartir el dinar, el que fos. Per mi és molt important parar la taula per tot el que vol dir. Per la delicadeza de com ho poses, les estoballes ben posades, les floses sobre la taula... Tot això, no? El que ha arribat aquí, la collera allà... Exactament, sí, sí. La collera a l'esquerra, el que ha arribat aquí, la collera més a fora, els coberts de les postres... Tot ben posat. Jo puc fer una pregunta. Això és indiscret a totale, si no lo contestis. Tu, que la teva diària, també la parles la taula bé. Jo també parlo la taula bé. Doncs felicitats. Jo parlo la taula bé, suposo que perquè... Perquè és una veïtut. Sí, és una veïtut. Si tinc unes floretes allà, les poso i... I tu trobes bé. M'hi trobo bé, és un senyal. El menjar sembla que sigui més bo. Sí, i no només el menjar, és la conversa, si tens la sort de poder-ho compartir. És un moment de felicitat en el llarg del dia. Això demostra que ets gregaria, no? Que ja no estem amb un. Que disfrutes estar amb la companyia dels que estimes. Esclar, sí, sí. És que és un tema d'estimació per a la taula. No. Quan jo crec que quan se vol la tasca dintre del lugar, per la dona moltes vegades, per molt feministes que vulguem ser, és un tema de donació a tots els demés. D'amor. Que no, a vegades, no s'acaba de veure ben clar. És que el feminisme no vol dir, no sé, curós amb aquestes coses. Des del meu punt de vista, el feminisme és la valoració de les diferències entre els homes i les dones, que, evidentment, som diferents. I, per tant, el que s'ha de fer és valorar aquestes diferències. I lluitar per aquestes diferències. Això mateix. Això és el que queda una mica estrany al meu punt de vista, és quan alguna persona que comença amb aquest adel·lit de feminisme, de fer coses que, perquè ho fa el nom de tu que feia jo, jo diria que no. El contrari. Per mi és el contrari. Les dones hem de fer el que nosaltres ens agrada fer, el que nosaltres volem fer, i hem de lluitar perquè es reconegui. No perquè nosaltres siguem igual que els homes. Això és no. I hi ha una cosa que, esclar, a mi no m'agrada parlar del feminisme. A mi m'agrada parlar de feminismes. I de feminismes. De feminismes n'hi ha molts, moltíssims. I, per tant, això és la riquesa del moviment feminista. És la riquesa. Ara que celebrarem 40 anys de les primeres jornades de la dona, aquelles jornades històriques que es van celebrar el perenif de la universitat, que l'Àxid va ser tremendo, i que nosaltres mateixos ens vam veure rodejades de tantes dones, tantes dones que no coneixíem, que ens semblava que tot es volia el mateix. Que tot es volia el mateix. Que el segle passat va haver tot el moviment de la dona. Això ja és molt llarg. O s'ofragi, o s'ofragi. I avui dia encara no està resolt 100%, però el que passa és això. Jo t'he dit que ara potser he sortit una cosa més extrema. Ah, bueno, perquè si a l'home ho fa, jo també tinc dret a fer-ho. No, parlem-ne. No és poc que no tinguis dret. Pot tenir capacitat, pot tenir intel·ligència, pot ser molt més intel·ligent que un home. Perquè jo dic que si manessin les dones, el tant tu. Anirien d'una altra manera. Segurament sí, segurament anirien d'una altra manera. I potser tindríem més senc, els altres tenen massa testosterones, i se'n vei, se'n filen, no? Però no, perquè jo sigui dona, tinc que creure que res, que puc fer el mateix que un home. Doncs no, escolti, que ho faci l'home i que es apanya. És que jo penso que nosaltres... Un carregador del mall, doncs ho sento, doncs... No, no, no, no. Jo diré coses que no hi ha... O, inclús ja et peren, amb els tractes que n'hi ha a vegades, amb els diferents sexes, que com a l'home es permetia una sèrie de coses, que en realitat a la dona li estaven vedades. O, doncs ara sí. Bueno, jo també. Doncs no, jo, al meu punt de vista, el feminisme, precisament, és una altra cosa. És la reivindicació d'aquestes diferències, dels valors de la dona. Això és lo important, i, per tant, doncs no fer... Nosaltres no hem de ser igual que les dones. Nosaltres...No valts o més. Que és igual que les dones. Tenim uns valors, tenim unes característiques, i el que sí que hem de fer és fer valdre aquestes característiques pròpies de nosaltres. Tu saps les de manifest i que es vegi. Sense cap, com de dia. El treball que nosaltres hem fet, sempre de cura, de cuidant a les altres persones, això és el que s'ha de valorar. I això és el que la societat ha de valorar. Jo crec que anem per bon camí. El que passa és que la gent a vegades es perdona. La gent és molt impacient, les persones són molt impacients. I volen que les coses es facin ja. Bueno, doncs senyors, donem paciència, que les coses no es fan ja. I ara hi aniran fent senyors. Les coses en fem amb el temps. I això, jo penso que és molt important haver de valorar-ho, posar-ho sobre la taula. El treball de cura, que ha estat un treball amagat, que ha estat un treball a dintre de les cases, és un treball molt important. Si no, la societat és evident que no funcionaria. I nosaltres també hem d'ajudar, perquè els homes, els homes que nosaltres estimem, siguin capaços de... D'entendre, d'entendre. No d'entendre-ho i de fer-ho. Però de fer-ho ara resulta que tu, la millor, has criat el fill i la millor li has fet moltes coses. I ara, amb una parella, resulta que ell és el que frega els plats. Això normalment, no que tinguis ni el teu, ni el meu, ni d'allò. Però que fan coses que a casa no les feien. Culpa nostra per no més o menys obligar-ho. O no. I comencen a tenir una altra mentalitat. Totalment. I a les hores, això és esperançador. Sí, és clar que sí. I nosaltres... Jo penso que tot el que nosaltres hem ensenyat en els nostres fills i a les nostres filles no cal que hagi fet molts discursos. No, no, no. És l'exemple. Si tu has tingut la sort de tenir una parella que també sàpiga cuidar, doncs això és molt important. Perquè els fills han tingut aquest exemple a casa. I la millor manera d'aprendre una cosa és que ho hagin vist a casa... Més que per la força, no? Per la força, sí. I tornant al poema, que és molt maco, vols dir alguna cosa més que l'aigua? Això de l'aigua és molt bonica. Jo crec que l'aigua és això, és la vida. L'aigua és la vida. Mira que és tibern, per exemple, que no ha plogut. I la necessitat que tenim de l'aigua. I la tenim no només perquè espantans estiguin plens, o la tenim perquè l'aigua és la vida. Una vegada vaig sentir amb un... un telediari, un pèson de zoologuera. Aquells negres, tu tens coses de les primers negres que van anar a dormir a la pressa Catalunya? Sí, eh? Que van venir. El Senegal eren aquells icots. I un d'ells va dir... Però escolti, vostè, la veritat és que tot ho té... Vull dir, no he tingut cap cap a aquesta esperança, aquesta oportunitat que creieu quan venia d'allà. Diu-ne una cosa molt maca que faig. Diu-ne que cada dia sento l'aigua que regeix. I també es diu, i no vull ser agora, que les grans terceres o quartes guerres que vindran seran per l'aigua. L'aigua és necessari. Però aquí també és això. Quan diu, per les esclexes veus, fujo de casa, reyera d'aquest foc, que invoca l'aigua. Com si l'aigua pogués apagar aquest endesensís que té ella, perquè no ha vingut l'estimat, l'estimat, l'amor, la persona estimada. Vindràs quan morirà a l'hora més sola. És molt maco, perquè jo he llegit alguna cosa d'ella, i a vegades no rima. I aquí, pràcticament, aquestes estrofes tot es van rimant. Té una cadència... Té una cadència... Té una cadència que la va repetint, i a les hores de fa... És que això de repetir les hores també li dona, cada hora, cada hora, i el poema, doncs també el va tenir en aquest ritme. I va sempre fent aquesta puntualització que tu deies molt bé. Quins gots els dits de l'aigua? Acaronant rejoles. És que bonic, perquè és que les rejoles aquí estan vives, és un servei viu. No són les rejoles només de la cuina. Això és tot pren vida. Pany hi porta. Com floriran quan t'arribis, solamente vull que calli aquest rellotge. Perquè és clar... El rellotge és el que marca temps. I que li estarien, eh, nena, aquí, no... Ja pots esperar sentada, no? Sí, sí. I aleshores torna a repetir i diu, toquen dos quarts de buit. Sóc el rellotge. En aquell moment ell diu, bueno, i en minuts i segons paro la taula. Toc les buits. I del cap a soles de la sabata sento que a la casa ja no sé si és meva. Per la porta fux, enyorat, el cor desfet de l'aigua. És molt maco, eh? És molt bonic. Jo vinc desit a l'altre, i aquí té una de les seves biografies i una mica de ressenya d'ella. I aquest és molt més maco. I com ara ja està quedant, senyors, molt poquet. Dos minuts queda, Carlos. Aquí tenim el control. El control del rellotge. Bé, doncs hem acabat. Moltíssimes gràcies per haver vingut. Moltes gràcies a tu. Si vols dir alguna cosa usuyents, estaran molt contents de sentir-te. Doncs jo, avui, penso que una de les coses que puc dir és recomanar-los i que llegeixin aquest poema ben llegit, a poc a poc, i que, a més, llegeixin tota la poesia de la Maria Mercè-Marsal i poden trobar moltes coses que vegin reflectir de la seva persona. Sí. Moltíssimes gràcies. Ara tenim que dir a Déu dir-li a vostès que això poden tornar a escoltar el dissabte, a dos quarts d'onze. Però abans de marxar, també el recordo, que això és un programa de l'hora de la parròquia, estarà al diumenge que vostès podran sentir a l'Avengelli del dia de l'ascensió del senyor. És un avengelli molt curtet, del ciclo C, com sempre ja sabeu, que és del lluc, i que diu, en aquell temps, Jesús digueu els seus deixebles. Així ho diuen les escritures. El Mací havia de patir i de ressuscitar el tercer dia, i que li ha predicar el nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalén. La conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimoni. Ara jo us enviaré el do d'anar-nos a veure-los altres. No es muguel de la ciutat fins que haureu estar revestits del poder que us vindrà de dalt. Després el s'endugué fora, fins a prop de Batània. El sal es mans i els veneïa. Mentre el sal es veneïa, s'allunyar d'ells portant amb una cap al cel. Ells es prosternaran a durant-lo. Després, prens d'una alegria immensa, se'n tornaran a Jerusalén. I continuament eren el temple d'una gràcia a Déu. Fins ara per la Mariona i a tots vostès per escoltar-se. I fins la propera. Senyors, Déu-siau! Ara bé! Fins ara per Arqueòlegs de la Música Moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.