Veus Parròquia del 11/5/2016

I ara, bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Música Música Música Veus de la parròquia? La parròquia dels sants Justi Pastor és a les vostres llars per informar-vos sobre temes de fer, accions perroquials, assumptes socials i actualitat en torn de l'església. Veus de la parròquia? Se hem et als dimecres a dos quarts d'avui del vespre i en segon audíció, als dissabtes, a dos quarts d'11 del matí. I obrim la finestra de Justícia i Pau. Música Bona tarda, Quima. Bona tarda, Jesús. Hola. Com estem? Estem disposats a començar aquesta estoneta d'informació d'aquells temes que són tan interessants i que cal que els divulguem. Sí. Hi ha una altra que estic... i a més és que són retaïatius, jo crec que no n'acabem cap. Sí, a mitja s'ha acabat de solucionar. Sí, a mitja no, no hi ha manera. La lloc de dius va, tancarem on irem. Aquest problema... No, queden penjats. O són més grans, que aquest és el problema. O sinquistan i allà es queden. I tant. Això és el més postrant. No ho sé, heu vist la televisió que et migdia? No. I tu? No. Jesús? Què ha passat? Bé, per mi és una cosa que és un problema molt horrorosa. O sigui, els que volen entrar, els migrats o els refugiats, que volen entrar a Turquia, la Guàrdia Frontarissa, el satanina, de quina manera, i fins i tot han ensenyat un mort. No sé si és veritat o és mentida, perquè clar, aquestes empreses són fetes amb telèfon. El mort primer ha anat oninat amb un home i després una mare amb els seus fills i els han espantat fora de la frontera. O sigui que on és, o com és de desenvolupar aquell tractat i aquella cosa de comuna que estem amb Europa. I ho dèiem amb l'Assemblea Justícia i Pau, que tenim cada any on es presenten els números i presenten la memòria. Caminant, anàvem amb el cotxe amb el Jesús i dèiem que ens fa vergonya dir que som europeus. Perquè és que realment l'Europa en valors on és. Ah, és que quan el seu pare ha rebut el premi Carlemany, és que les seves paraules han sigut esperverans. És que et té tota la raó del món. És que no estem fent. Volnarem tots els drets que hem signat i que hem signat els Estats. I que les persones fem, se suposa, que tots seguim uns valors. I tots tenim molt clars quins són els drets que cada persona ha de tenir. Resulta que ara mateix amb el conflicte que tenim, no tenim cap tipus de valor ni cap tipus de drets. Però sí, és que si cadascú ha agafès, cadastat agafés el nombre de persones que li pertoca... És que ni ens entenaríem. En realitat no ens entenaríem. Clar que no. I a més els mitjans, tothom més o menys, els ha posat en morbida perquè es pugui atendre aquestes persones. I la burocràcia, diguem-ho, burocràcia, o estalvia tot, o evita tot, però com és possible. Aquesta setmana parlem d'una altra ràdio, que és Catalunya Ràdio, en la programa de la tribu que fan les tardes. Va marxar i Domeni, el Disaptri, van estar divendres, Disaptri, Domenge i Dilluns. I el programa del Dilluns el van fer en directe des del camp d'Idomeni, juntament amb Xerango, que era la segona de les vegades que hi anava. I estava molt preocupat perquè deien que la policia o les notícies que corren per allà és que volen que el refugiats vagin a camps militares. I si van a camps militares, això significa que els voluntaris i les ONGs no poden entrar. Però el problema és que aquí hi ha una espècie de xantatge. Si tu no vas en aquest camp, jo no et donaré els papers de sil polític. Això serà real, perquè aquests papers que tenim de sil fa molts mesos que els sentim. I no hi ha ningú d'un moment que els digui que els sembla com una audició. La setmana passada a Sant Just vam tenir a les escoles una xerrada sobre els refugiats, que van parlar dues persones, el Joan Poll de Justícia i Pau, i un company d'acció il·logística dels bombers que va marxar cap allà i havia tornat. I clar, ho deien, que eren situacions de l'un més amberoci, que ni menjar, ni sanitat. Tot el que tenen aquesta gent refugiada és perquè les ONGs hi ha més petitetes, o estan fent amb les aportacions petitetes que reguen, perquè a més els convoys no serveixen de res. No, no, s'ha de fer gairebé de manera particular. Però és que ara, a més, jo me n'entrava aquesta setmana, que cap de setmana, i crec que també ho van publicitar jo ja per la ràdio, que tot el material que tu portes en el cotxe has d'ensenyar la factura del mateix, sinó tampoc no te deixen passar. A veure, escolta, si he anat a la farmàcia a comprar quatre sueros i quatre coses, per favor, acabo de venir de la farmàcia aquí al costat, i si porto menjar, he anat al súper, perquè aquesta gent ha de menjar, no pots deixar morir la gent. No pots enviar els convoys perquè es perden o te'l requisen. No, fins i tot no hi ha mans per distribuir, el que és més fàcil quan arribes allà, doncs fins i tot comprant-ho allà, que vas amb material allà, et demanen la factura, i dius, perdona. Hi ha uns nivells que dius que juguem, sembla que estiguem fent una pel·lícula de... No em vull creure que en el segle del que estiguem, i se suposa que som gent tot irracional i una mica formada, arribem a tenir gent amb aquesta... I per què es van signar els 10 humans a l'any 48? Del servit de res. Ah, no mateix, és com si existissin, dius. No, que no. Però si és que fa quatre anys, o no, fa quatre anys, fa anys, potser sense haver signat això, la gent estava millor que ara. Tampoc els fem servir quan ens toca, ni els respectem, quan els hem de respectar, dius, perquè els tenim. Per què hi ha tant de reunió on sí? Ens hem reunit... Sí, però tant de reunió, que tant de reunió, que no serveix. A vegades és que per cadascú, cadascú digui la seva, i no es posin cap ni un d'acord. No, perquè si no hi ha accions, que després es portin a terme, d'aquests serveis, són unes fàcils, fes més accions que és el que vol la gent, i no tanques amb un despatx. La feina es fa al carrer, no? Tancat amb despatx. I tanque, sí. Tota la raó tens. També dèiem l'altre dia un senyor, un sirià, que va aconseguir, devia ser dels primers, va aconseguir anar a Alemanya, i treballa a Alemanya i tal. Però té la dona i el fill en un camp de refugiats. Doncs el senyor que va cap de setmana hi va, per veure'ls, però, clar, torna sense ells, perquè no hi ha regroupació. És a dir, on s'ha vist això? És a dir, si aquella persona ja està ubicada a Alemanya, i té feina... I això per aquí d'aquí és culpa, d'Alemanya o de... No ho sé. La veritat és que, quan vaig sentir aquest cas, jo suposo que és dels propis camp de refugiats, que si no hi ha un tècnic o alguna persona que deu fer els papers corresponents, segurament no el pots treure d'allà, no te'l pots endur. Però, clar, és a dir, si aquella persona ja té feina, ja té més o menys la seva idea de tallar, i pot treure de persones, en aquest cas, la seva dona i el seu fill, d'aquest camp, ostres, posa-li les facilitats, i en tens dos menys fora, i, a més, que tenen casa, i tenen una persona que els pot mantenir, són coses que no s'entenen. Una cosa lentadora, diguéssim, que compra una miqueta de satisfacció, és aquest nen de 9 anys, que té paral·licis infantils, i que els bombets sense fronteres se l'han pogut portar cap aquí, amb la família. Jo vull arribar a València. Sí, avui, sembla. Avui, a la tarda, no? Crec que ha arribat o ha arribat. Jo crec que, si no ho vaig entendre malament, em sembla que ja li estaven fent una miqueta el tractament. Sí, no? Sí. I, a més, arribava aquí, vull dir, que a València... Sí, a València, ja s'havia ocupat. Això, també, però és un cas entre tants. Entre tants. Quants nens? A veure, i també amb altres tipologies d'anfermetats, no? Sí, sí, sí. Això dius, home, el nen és un... És que l'han pogut treure, i sembla que... I amb la família? Sí, amb tots. Amb aquests nens, i a pare i mare. Aquí sí que hi ha hagut el regroupament familiar. Sí, sí, però clar, no sé quins fills han mogut, però realment s'ha pogut fer. Però clar, és una cosa molt a tipus individual. Sí, és el que ha costat, també. També va a l'Armamol, perquè aquest nen havia perdut en menys d'un mes, 4 o 5 quilos. Sí, sí. Diu que té 7 quilos. Les 7 quiles, o sigui que pobret. Bé bé. I també bé. Ja n'és que neixen en 4 quilos, és a dir, que es planten en 3 o 4 mesos amb el pescat d'aquest nen. Sí, sí, sí. Deu faci més que nosaltres, pobret. Sí, sí, sí. També, de fet, per part de la població civil, almenys de Sant Just, que és la que nosaltres vivim, la gent està molt escandalitzada en general, i molt deprimida, per això, i a vergonya, és la majoria. Ah, i tant. Perquè, clar, no ens cap a... en els nostres principis i humanitaris, ja no parlo d'altres, no ens capa el cas, aquesta situació. Sí, sí. Sobretot d'indignació. O sigui, estem al segle XXI. Estem al segle XXI, no hi ha realment una guerra generalitzada. No. Generalitzada. O sigui, per sota mà hi ha 40 guerres i mitja. Però, esclar, entre tots no podem fer una cosa. Quin egoisme tenim. Hi ha nacions que han sortit de coses molt greus, i en el seu moment se'ls ha ajudat. Sí, és que no entenc, perquè no se li posa... Si és nacions de l'est, jo no les entenc. Perquè fa dos dies que ells també estaven patint, i també se'ls va ajudar en el possible. No sóc capaç d'entendre el per què d'aquesta forma d'actuar més. Avui em comentaven que s'estaven bombardejant zones de Síria, que fins ara no bombardejaran, que eren poblets, que més o més la gent no es havia mogut, i resulta que per dalt els van començar a tirar xopinassos. Sí, perquè és clar, abans és el que jo dic. Són guerres soterrades. Llavors què vols? Carregar-te tota aquella població i començar un país de zero. Però, clar, no ho acabo d'entendre. A més, és que les guerres civils deixen un pòsit de dodis, de rancúnies, que triguen molt i molt a desfer-se. Jo també ho comentava amb el Jesús. Jo no la dient-li, però clar, aquests nens ja no dius els adults. Jo em penso els nens. Els nens tenen els meus seus mitjans. Però els nens, el que hauran vist, aquests nens han de quedar tocats, sí o sí, és a dir, que tu estiguis un bon dia anant a classe, anant a l'escola, anant a les teves activitats estrescolars, a la teva casa hi ha un bon dia així de sortir. Corrents, perquè et cauen coses del cel, que no saps per què et cauen, i que et passis quasi un any, perquè al darrere t'ho portarem un any, amb camps de refugiats d'un lloc a l'altre, passant gana, fred, pluja, vent, i veient que el teu voltant no va bé. Hi ha gent, i hi ha coses que una criatura no tindria l'obligació de veure. És clar, jo estic maltractant, perquè ens omplim la boca de nos maltractaments, estem maltractant psicològicament. Tota una regeneració. Una regeneració que segur que queda tocadíssima. Avui en la reunió que farem d'Ajuntz i Cipau, del mes de les 9.15, un dels punts que tractarem, tenim 3 punts, un d'ells és organitzar, a dins de la plaça de la Vila, no exactament necessifarem una manifestació, o una cacerolada. Però ja us direm, perquè la nostra idea és de manifestar públicament el nostre indignació i vergonya. I això pot ser el inici que també es pugui fer altres llocs. Perquè la gent del poble és l'única que ara avui per avui pot fer canviar les coses. Doncs sí, sembla que sí. Sembla que sí. Però això que explica el Jesús, que a més hi va anar, els van anar a visitar, us recordeu que es va fer una recollida de roba calent? Sí. Doncs després de veure el que es va veure, es va acordar que es n'hi havia a fer una visita en el cònsul, i se li preguntaria què havia passat, per què hi havia un camp, per què he vingut deia res, per què estaven allà i com estava la situació. I el Jesús, el Joan Poll, el president de Catalunya se'n van anar cap al cònsul, es va rebre aquí a Barcelona. El cònsul francès. Exacte. I el Jesús pot explicar el que va dir, però tu deixo les teves mans. De fet, el cònsul es va rebre molt amablement, i molt disposat, escoltant-se. Llavors, nosaltres li vam explicar que havíem estat al camp de Caler, i portant una tona i mitja de roba recollida per la gent del poble, roba de brick, classificada, ordenada, neta. Sí, sí. I llavors no en teníem, que realment el govern francès tingués allò amb aquelles condicions. I li vam ensenyar unes fotos que portàvem del camp, amb la qual era un gran descampat, embarrat i això, amb aigua per tot arreu, però sense aigua potàpola, ni latrines, ni sistema d'alimentació, ni cobertura de cap tipus, ni d'ensenyament, ni d'aquelles persones que estaven esperant passar a Anglaterra a través del canal. Però el govern francès l'únic que tenia era un cordós, diguem-ne, sanitari de policies i membres de l'ordre per evitar que la gent s'escapés. Estaven tancats. Llavors, resulta que, un bon dia, van anar a la gendarmeria francesa i els va salvitjar. I van cremar una part del campament de les tendes i tots els lluites que teníem. Llavors, nosaltres li vam preguntar al consul, bueno, aquesta gent, que els auteta on t'estan, i ens van dir ostantes perdigats per tota França, en campaments de tota França, però hi ha una part que no molt vol ser trasladat, i què fareu en aquesta part? Doncs aquesta part les tornarem al seu origen. Li vam parlar que nosaltres enteníem que una Europa, una cultura, una història com aquesta de l'imperi germà i del carlo man, que havia fet una obra cultural política d'unificació d'Europa, ja en aquella època, com podia fer això? Com podia permetre que el seu continent passés a això? Tenint en compte que és el més ric del planeta Europa, el que té més riquesa. I després també la qüestió de les armes, i van dir, escolta-hi, com és possible també? La solució de tancar aquest conflicte és que la guerra de Siria s'acabi. Jo es podia acabar demà. Però per què no s'acaba? Ens va dir el consul que això era perquè hi havia gent nacions com Rússia que s'havien situat amb una manera que era molt difícil d'acord, però que n'hi havia d'altres, també, de nacions. I després hi havien parlat de les armes. Què passa amb això de les armes? També que allà, li vam dir, després de la caiguda del mur de Berlín, semblava que jo s'havia d'acabar. Què va? Que els exercis i les armes ja no feien falta, perquè ja no hi havien dos contraincants poderosos. Diuen, sí, és veritat, a l'exercici francès es va reduir amb un 50% amb soldats i per suportos. Diuen, per el cap de 5 anys el vam tenir que augmentar. I ara l'estem augmentant molt més. I la causa, diu la causa són els... com es diu això, els terroristes. El terrorisme diu és la causa que necessita això. Però encara que augmentin els actes terroristes es produeixen igual, perquè són uns actes que ja no vas contra un altre exerci. Sí. Això és un sopar de duro. Segon penso jo i perdoneu-me. El consola això i el sap. El que passa és que ens ha de dir que havia de dir. Però ens va dir una cosa al final, que enviaria un informe a París, els seus superiors, amb els temes que havien tocat i li van parlar de la indignació que hi havia a nivell de població i la vergonya que hi havia. La població està molt indignada i no comprend com a Europa faci tot això. I sí, sí, ho va acceptar, però veia... Sí, a Nielsen para li fa en cas. Que imagina't que és, diguéssim, un cap vigent d'una gran, immensa massa de persones. És mundial. O sigui que és a nivell mundial, i en catòlegs i cristians explica'n tu que li han de fer cas aquí. I que el pobre home se'n va, se'n van a l'Asia Unides, se'n van a la Unió Europea, els consells... Estava veritablement indignat. Clar, és que és normal. Estem a l'any de la misericòrdia. Quina misericòrdia tenim nosaltres cap als altres? Ni una. No ho fem pitjor perquè no ens entrenem, perquè si ens entrenessin... que l'aliem... És lamentable, però que tenim de justícia tal. Ah, no. Tot el que parlem, de totes maneres, hi ha una part positiva en el que parlem. Que és la informació. Si posar-ho, sí. Avui dia és vital. Nosaltres hem fet una mica d'anàlisi d'un concepte econòmic que tenim, que només passarem una miqueta. Per sobre, en tot cas, en el teu dia acabarem de dir-ho. Que ens preocupa i ens ocupa fa uns temps. Per exemple, hi havia un economista que en aquell temps era economista i filòsof, perquè els economistes no s'han definits del tant. El principi de l'economia, la tapa industrial. Aquest senyor és el pare de l'economia, es diu Adam Smith, és d'Anglaterra, i va fer un llibre que és la riquesa de les dacions que s'utilitza molt als facultats d'economia com a història. Aquest senyor va dir que hi havia, i aquí s'entén el tema. En el mercat es volia per una mà invisible. Aquesta mà invisible, què vol dir? Que regulava el mercat i després el mercat. Ah, això mateix. Vull sentir-te dir també un dia d'aquests. Resulta que nosaltres hem treballat una miqueta sobre aquesta qüestió i per una sèrie de motius ens fan dubtar que aquesta ràblica regla bàsica del neoliberalisme que té, com a punt número 1, no es operen i que no ajuden, en principi, i per aquests motius. Llavors hem posat uns motius. Aquests dies hem vist que els preus de la llei s'està pagant als remeders en el mercat de 10 cèntims d'euro quan el seu cos de producció és de 20 cèntims d'euro. La ressota del seu preu de producció al mateix temps que ni tampoc en aquest preu les lleteres no els compren la totalitat de la seva producció i que hagin de llançar a la base la llet que no puguin vendre o matar les vaques sobreres. També hem vist manifestacions a lleida dels productors de fruita dolça que protesten pels preus baixos de la... amb la qual, igual que en el cas anterior, avocant-ne l'igual que els productors de la llei abandonen les seves explotacions a curt o mig termini. Considerem, des d'una visió global, la realitat de l'economia en el nostre planeta. Tant sol, 62 persones hi posa eix en, tanta riquesa com 3... 3.600 milions de persones. És a dir, la meitat de la població mundial. Organitmes decisors en economia i política internacional, com són el Ban Mundial i el Fons Monetari Internacional, i els Estats Units de la Democràtica i es mouen per interès sus privats i minoritaris. És curiós que en el fòrum de Davos, quan es reuneixen els anomenats el G8, el G10 o el G15, tiquen les regles de funcionament econòmics, socials i polítics al món. I una de les decisions adoptades, darrerament, és la de continuar ocultant les adreces i operacions en els perillços fiscals. És una de les causes més inquietants que afavoreixen la bretxa entre persones riques i l'el·lusió fiscal, i això resta grans quantitats de recursos que s'haurien de destinar al benestar general i a la millora de les oportunitats de milions de persones. El Consell permanent de Seguretat de Nacions Unides, format per 5 Estats, disposen del dret de debatar qualsevol resolució de l'Assemblea General de l'Organisme Mundial. Ens genera dubtes sediosos l'existència de la mà invisible del mercat. Segurament, en l'etapa industrial va funcionar, però, en l'era de la globalització actual, els mercats es mouen per camins diferents. Llavors, on està la solució per canviar i millorar en benefici de la gran majoria de la gent i dels seus habitants? Possiblement hi ha molts pensaments econòmics, socials i polítics. Una podria ser la de passar de l'economia especulativa a l'economia productiva, que consisteix en afegir riques als pobles i en eliminar l'especulació que fa en podria els treballadors en benefici d'una minoria que ha trobat en el capitalisme salvatge la forma d'utilitzar i optimitzar les riqueses del planeta amb el seu exclusiu i particular benefici. Per a nivell del sistema es pot començar per crear bancs públics al servei de l'economia productiva i desterrar en l'especulació i paradisos fiscals. En això, l'estat espanyoles podria transformar bànquia que està nacionalitzada després de la seva fallida en la primera banca pública de l'estat que, a més, ha estat rescatada en diners de tots els espanyols a canvi de les retallades encelaris, llocs de treball, pensions, sanitat, ensenyament, llei de dependència i la meitat dels fons de la caixa de la Seguretat Social dels treballadors. A més, exigir els polítics que ocupen els governs i els llocs de les coalicions públics que treballin per al benestar de la gent i que quan és evident que no ho fan que marxin i deixin el pas a altres que puguin exercir la seva tasca de nopla al de la política en benefici del seu poble per a ells que representen. En la ciutat d'estats detenes el governador pericle es va dir, ho va deixar escrit millor dit, per un poble estigui ben governat que l'en dues coses. Si el Regne de Catalunya et pag την mitjana, el Regne de Catalunya et mascriu, si agafes el consens de l'estat del departament d'E Drops els seafoods surten amb les pè enm won que trasllabaria estar pres el loudrer. Aquesta part falta una cosa, ja el paper de l' greenhouse va anar a les tracions Unides Bé, ara hi ha un altre acte molt important, expliquem-ho, cap a una ecologia integral. Això serà una jornada català no balear de justícia i pau. A Sant Just Desver, el 28 de maig d'aquest any, el Centre Cultural de Lleure de la Vagoneta oferirà un acte que expliqueu una miqueta per sobre com a denari. Tenim 3 minuts. Sí, començaràs del matí i acabarà a les 5 de la tarda, però no ens espantem, perquè hi haurà entre mig diverses coses. Hi ha una part que ve l'alcalde, ve el president de Justícia de Barcelona, ve el nostre visbe, també ve. I que ens donaran el mossèn de l'Evidentment de Sant Just, doncs ens vindran a... L'Arcadi Olivera, també ve. El que explicarem una miqueta és basant-nos en l'audatòsica, com sabeu l'audatòsica és com la doctrina del Papa Nou, que diu que una de les parts és parlar de l'ecologia del medi ambient. Aquesta trobada ens explicarà una miqueta que podem fer per no malvarar els recursos de la Terra. I com les persones, estem inclòsos dins aquests recursos de la Terra, és a dir, persones i medi ambient hem d'anar lligats, perquè no ens carreguem el planeta. I una mica amb diferents actors, com és el Josep Maria Fiesa, com és el doctor Albert Florensa, l'Isabel Cuenca o el Joan Major, el Sílge Joan Major o el Salvador Clarós, entre altres. I gent d'aquí al poble també ens comentarà una mica com podem fer una ecologia, i a la vegada jo crec que una economia social. I llavors anirà d'aquesta clóenda. I els que vulgueu també anirem a dinar tots a la cuina de la Miracle. Ah, sí, molt bé. Ah, sí, doncs farem una mica de germenú. Molt bé. O sigui que realment si respectem l'ecologia ens respectem tot. Nosaltres mateixos. O sigui que això cal tenir-ho en compte. Bé, doncs ens queda 3 setmanes, 4 setmanes més per endavant, per acabar-ho de desenvolupar. Sí. Aviam, què dius? Que havíem de dir que, per favor, quan fem la declaració de la renta. Això és veritat. Sisplau, eh? Sí, que marquin les dues creuetes, la d'ajuts socials i la de l'església catòlica. No ens treuen res. O sigui, continuarem també fins al juny dient-lo. O sigui, perquè, més que res, que hem arribat gairebé al final del programa. Sempre anem a 100 per hora. Moltes gràcies, Quima. Moltes gràcies, Jesús. A tu. I bé, recordeu que el proper dimecres, beus de la parròquia, estaran vosaltres a dos quarts d'avui del vespre. I en segona audició, a dos quarts d'onze del matí. Fins a les hores, a tothom. O molt bona nit. O molt bon dia. O molt bon dia. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dades de caducitat.