Veus Parròquia del 1/6/2016

El Magasín fet per gent gran per a tothom que ens vulgueu escoltar, actualitat, cinema, art, teatre, poesia, divulgació de temes interessants, entrevistes, tot allò que paga la pena de ser comentat tots els dimecres a les vuit del vespre i, en segona audició, els dissabtes a les onds en punt del matí. Recordeu, xeixanta i més. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endingerem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dades de caducitat. Música sense etiquetes ni dades de caducitat. Bona tarda, amics oidors de ràdio d'Esber. En tots vostès, veus de la parròquia. Aquí estem, com un dimecres al mes, amb la Montse Giró, qui us parla la Lina, que ja en coneixeu, i la persona amiga per fer aquell programa que fem sempre, paraula viscuda. Amb la paraula viscuda, com vostè recordarà, sempre tenim una persona que és tan sumament amable que diu que jo col·laboro. I avui tenim la Rosa Maria Gasull. Gràcies per haver vingut. Ara la Montse dirà qui és la Rosa Maria, que molts de vostès la coneixen perquè és una gran col·laboradora en el poble de coses molt importants. La Rosa Maria Gasull amb açònic és Sant Justenca de Socarrel. Va venir tres mesos a Sant Just, per tant, és Sant Justenca. Jo dic de Socarrel i ella diu d'acord. Exacte. Estimo el Sant Just moltíssim. Ella de jove va estudiar per enfermera, s'hi va dedicar, i ens deia que aquesta professió, aquest estar amb relació amb les altres persones, va ser la que la va obrir a la donació, a donar-se. A donar-se, sí. I que la feia molt feliç, la seva professió, la feia molt feliç. I la vaig iniciar per donar gust a la meva mare. Al principi va ser molt difícil, perquè era molt dur la carrera, i els hospitals, hi ha uns casos tan tristos que t'afectaven. Però, mica en mica, vaig anar creixent, i vaig anar valorant molt la vivència que tenia. Després jo penso que possiblement la devia aparcar a la seva professió, perquè és mare de cinc fills, no? Sí, sí, sí. Durant uns anys, perquè hi havia feina. I així hi ha gust, quina patulaia, no? Sí, sí. I quan els fills van ser més grans, llavors ja es va dedicar a dir-hi intensament a la parròquia, en tot el que era treball social. La parròquia, junta amb la Teresa Massagué, totes dues, eren persones que ens donàvem compte que hi havia molta gent que coneixíem que estaven soletes i que necessitaven un ajut. Ja no parlo d'economics, sinó de persona. I vam muntar un espai perquè les àvies vinguessin i passessin la tarda amb les altres. I van ser molt felices, ells i nosaltres. Sí, recordo quan la Teresa Massagué va fer tot el projecte i es va presentar i recordo molt perquè vam estar estones. Perquè era un projecte que era molt interessant de tirar-lo endavant. Hi ha coses que a vegades dius que fem donacions i tal, però dedicar-se unes hores i les persones, dedicar-se unes hores a acompanyar, això costa segons una mica més. Bueno, no costaven. No costaven quan no es costaven perquè vosaltres ho feia d'un tipus vocacional. Exacte. Tant vocacional i tant sense esperar res a canvi, com si diguessin, que era estar una satisfacció per vosaltres, trobar-se bé i donar aquells ratos bons en aquestes persones que ho necessitaven. Quan jo li vaig dir a la Rosa Maria, mira, escolta, va, vina, perquè ets un element molt bo, i ella va dir no, perquè jo no he llegit res, perquè, com vostè recorden, això és paraula viscuda. Amb la paraula viscuda, la persona que ve, ha llegit alguna cosa que l'ha emocionat, o que ha dit, mira, he pensat en això. Diu que jo més que paraules i més que llegir, he fet i he treballat. I això és molt bonic, també. Però encara així tot, encara que no hagis llegit res, tu sí que vas llegir i et va cridar l'atenció d'un llibre petit, un llibre que es diu, bueno, que parla de la donació. Sí, sí. I aleshores doncs sí que llegirem una mica aquesta cosa, perquè tu dius que sí, que et va agradar una mica, no? Molt, molt, molt. I s'ajustava, s'ajustava. Totes les coses que realment em sortien de dins a mi. Doncs ara em permeteu, ho llegeixo molt de pressa, i diu, la donació, quan és sincera, és un acte altruista, que podríem dir que satisfa més el que dona que el que rep, sense però menys prear el goig de rebre. Davant de necessitats perentòries, el més pràctic i efectiu és donar vents materials, diners, roba, menjar. Això és el que està passant ara amb aquests exilats, podríem dir de la Síria, que és clar, necessiten menjar, a l'altre dia ho deien. En aquest moment se'ls hi té que donar de menjar, perquè no tenen res per menjar, no? Continuem. Això és bo quan es fa amb molta delicadeça, o de manera anònima, perquè el que ho rep, a vegades, se sent ferit menys preat per àcid de la societat, de la mateixa societat, que l'ha portat amb aquesta situació. Alguns s'hi conformen, s'hi acomoden, i a la llarga, si troben bé, reben sense fer res. És el que se'n diu, viure del conto. Però per altres, és un torment, i pateixen no sols les penúries, sinó també amb la seva dignitat humana. És el que podríem dir, injustícia moral. En dues formes, entrem dins de la injustícia social, de la qual tots ens hauríem de vergonyir, i sobre la qual hauríem de preguntar-nos quina part de culpa tenim nosaltres, i, potser, hi remei amb allò que puguem. I aquí continuarem després, però aquí ara tu parles d'això. Aquí és on vas fer molta labor, no? Sí, sí, sí. I quan es va acabar trobava a faltar la activitat. Perquè aquesta podríem dir activitat, va haver un moment que l'escola la va acabar. Perquè també hi va haver el problema de la seguretat. De la seguretat, de la difícil. Estava molt deteriorat, i era un grup bastant gran d'àvies, i no teníem un altre espai per seguir fent. Però llavors vos vas continuar fent d'anar-les a veure, i quan necessito anar a l'hospital, acompanyar-la, i això, pues, també... Ells eren felices, jo també. Tothom, i volguis o no, són coses que es poden fer perfectament, i amb molt de gust. I aleshores aquestes àvies també tenien família, no? Sí, però les famílies totes ja saps. Tenen feina. I avui dia que abans les dones estaven a casa molt, però ara la dona té una feina, i les àvies queden soletes. Sí. Algun avi? Normalment eren tot àvies, el que teníem ara. Bueno, és que les dones diuen que vivim més. Això és veritat. Sí, sí, sí. I el que teníem érem àvies nosaltres, d'una allà. Era vinculat a càrites, no? Sí, sí, totalment. El personal que treballàvem en allà, que feien les activitats, eren de l'ult de càrites, sí. Però jo sé, això no m'ho he dit ningú, però que tu a vegades havies anat a casa d'algú que estaven bastant desemparats, i a plus et posaves a netejar a la casa. I això ho sé, eh? Bueno, si veies una necessitat, perquè no. Sí, sí. I bé, i aquest senyor és qui els ajuda. Jo no ho diu bé la senyora de la Samaria, i ella, doncs, posa el cineteja una mica i el sí... Bueno, són coses que són... Mira, que et queden per la teva satisfacció, no? No, per la teva satisfacció. Pel teu deure complet. Sí, sí. I més et dona boig, això. I et dona serà no, us ho asseguro, que et dona serà no, eh? I, com veus a la societat, que hi ha tantes coses que pots... Podries ajudar. Podries ajudar, doncs... Perquè quan tu dius abans que no havies llegit, però sí que hi ha una lectura que tu fas sovint, que és l'Avengelli. Això et tastava en relació amb el que feies? Doncs no et puc dir. Jo penso que va ser la carrera d'enfermera que em va donar una sensibilitat a part de la meva tema religiós, que per mi és molt important. Doncs va ser la sensibilitat que em va engrandir molt amb la carrera. Perquè vaig veure una part de la societat que em va donar molta necessitat d'una sonrisa, d'una ajuda, d'un acompanyament. Llavors vaig dir, vós de fer-ho. I ho vaig veure. Vull continuar la lectura per el que acabeu de dir. Diu, però hi ha un altre vessant de la donació, i és donar-se un mateix. I això costa molt, entre allà, en el camí de la perfecció. Des que ens aixequem, fins a l'hora d'anar a dormir, hi ha molts moments en els quals podem practicar la pròpia donació. Que moltes vegades no és donar res, sinó que consisteix en saber renunciar. Renunciar els nostres desits, envers els atres, saber que allà a temps, somriure en el moment oportun, oferir el nostre ajut, la nostra amistat. Petites i petites accions que podem fer, i que no són grans sacrificis, que per descomptat no arriben el gran sacrifici de Jesús que va donar la vida pels altres. Són petits actes de lliurement d'autodonació que comporten anar millorant la nostra actitud cristiana. I aquí el sapigué sobreviure en un moment, el sapigué dir una paraula CSDN, o que allà, moltes vegades és important. I la vida t'ensenya, i cada vegada ho sap fer millor. Sí, ho almenys ho intentes. Leonardo Wolf deia que és millor donar que regalar. Amb els seus llibres, i em va dir que moltes vegades m'he fet pensar, perquè de vegades es tendeix més a fer regals que això que donar, perquè donar és desprendre. El donar és desprendre. Però es desprend amb el cor, tu ho fas d'acord, i veus que val molt la pena de fer-ho. Però aquí també, en això que acabem de llegir, moltes vegades això diu que no són grans sacrificis. El que sap fer, jo crec que el que té, i aquesta és la teva vida i el teu lema, és fer les coses perquè et surten, sense necessitat d'una imposició, i de fer-ho per cada vegada, ni fer-ho per res, ho fas perquè... Perquè et surt del cor. Aquest clam podríem dir de l'altra persona, de l'altre ser, d'altre ir pròxim. I aquí és on t'està, amb aquella cosa que diu estimar el pròxim. És un dels... Jo crec que tu que deies Montser és la cosa religiosa, la cosa religiosa o el missatge de Crist. El missatge, jo deia l'Evangeli. Perquè aleshores jo crec que si tots, només que practiquéssim això, estimeu adeu, i estimeu els altres com a vosaltres mateixos. Sí senyor. I clar, aquí també donem un consell als suïdors, és que estimeu els altres, però per un estim als altres té que estar satisfet una mica o té que estimar-se una mica ell mateix. Perquè seria absurd també voler donar quan no es té. No ho sé. Jo estem parlant de menys materials. Aleshores, surts moltes vegades, també necessitem l'ajut dels altres, que ens sompli de dir, i rebut el que lio els altres més, i ara que lio el puc transmetre. És veritat, és veritat. I n'hi ha una altra coseta, que també del llibre d'aquest, et va cridar l'atenció, que és la Tendresa. Que la Tendresa és... Ara aquesta no sé si Montser, la tenim a la pàgina 25. Perquè és clar, es dona, està, s'està, te'n pipa, perquè moltes vegades veus la reacció, que no és la correcta, i et quedes una mica, com si diguéssim, de sabut, perquè alguna vegada sí que jo crec que ens han preguntat, que ara ambes estic aquí intentant ajudar, no vull res, però el millor, la resposta ha sigut estar cruel. No t'ha passat alguna cosa? Sí, però passo de llarga. I passos de llarga, les hores ho perdones, no? Exacte. Si no, no seria... A mi no em faria feliç. Clar. Perquè no em veuríem corda de... De fer l'altra tasca. Exacte. Si agafem aquest primer apartat que abans has llegit, de les persones que es troben en situació més desvelgudes, més fràgils, o sigui, entrar amb les necessitats més internes i més humans, per comprendre la situació i arribar a entendre que tal com diu aquí, que moltes vegades, jo diria que la majoria de vegades, si no totes, és producte de la societat en què estem vivint, perquè és el que poses llegit, o sigui, i arribar a comprendre que hi ha unes necessitats perquè s'han creat i voler paliar, perquè en definitiva només seria això paliar, algunes de les necessitats. Però jo crec que transcendeix més enllà. Tu què et sembla, Rosa Maria? Hi ha no solament paliar aquestes necessitats que s'han creat, sinó que l'altra persona sàpiga que estàs allà. Sí. Hi ha persona que és capaç de sentir-ho, però hi ha persona que no. La vida l'ha portat en una situació de tancament, de sentiment, que costa molt, però no és impossible. No, perquè la llarga veu el comportament de l'altra. No és impossible. És el que deia, comprendre la situació de l'altra, que aquest tancament, i jo recordo que el Romà Fortuny, el mossèn que va començar en grunes, que va ser el que va començar en grunes, doncs, això era el que més el preocupava. Tot el que era la instal·lació per allò que funcionés, però el que el preocupava més era la persona. Perquè, per dir d'alguna manera, quan la persona ha rebut moltes bestonades, que no són bestonades físiques, sinó que són emocionals i morals, doncs arribar que aquesta persona es torni, torni a regir, aquí està, doncs, aquesta donació, aquesta estimació, tota la... I aquest tracte que se li pot donar, doncs el pot fer. Clar, perquè és... La dignitat, no? Tornar-lo a tractar amb dignitat, perquè se senti la persona digna, i aquí està. Sí, nosaltres aquí estem parlant en termes religiosos, perquè tant les tres... Bueno, jo penso que no. Tenim aquesta tarannà o aquesta manera de pensar, però això podríem dir en el llegoatge normal i corrent, és fomentar d'una manera extraordinària l'empatia. L'empatia és aquella cosa que, bueno, potser no és religiosa, però tu pots tenir empatia, perquè et poses el lapell de l'altre. Exacte, exacte, no, no. És que és religiós, no solsament religiós. És empàtic, també. Aquest trosset que de la tendressa diu... La tendressa. Hi havia tanta tendressa amb la seva veu que em vaig sentir convogut, em vaig sentir confortat. Es pot ser bo, es pot ser just, de vegades ens falta una mica de tendressa. Què és la tendressa? Realment el diccionari no la defineix, però s'entén com la qualitat de tendre. Ara bé, si la paraula tendra té moltes prosaiques connotacions, jo diria que la tendressa és que el com més, és la reacció espontània, ingènua, gratuïta i carregada d'amor que ens surt del més profund del cor envers els altres, sigui home o quan se vol ser vivent, particularment quan el veiem desvegut. Per tant, la tendressa és pura, perquè transpu a bondat, no podem de confondre amb la sensibilitat, ni pensar tampoc que és patrimoni de les dones. La tendressa en els sentiments que tenies en francès de sis, el contemplar les coses creades. La tendressa tenia Jesús davant dels infants, més dels veuguts que les mateixes bestioles. La tendressa és el que hauria d'esorger davant del vell, impossibilitat. La tendressa és un sentiment que més que purament humà, hi ha que sent gratuït és de plena donació, pel fet que no espera res a canvi. És un sentiment que si el tenim la sort d'experimentar, ens fa ser una mica més semblants a Déu. T'agrada? Molt. Molt. Per què és veritat? I aleshores aquí tenim les dues coses. No solsament tenim la donació, sinó tenim la manera de fer les coses. És molt important. Perquè la persona que apeteix totes aquestes coses ho valora molt més si vas allà i l'intractes amb un carinyo i amb un optimisme i encara que estigui enfonsat, segueixes i segueixes i sempre amb la sonrissa. Això és molt important. No sé de qui és la frase, però que la solidaritat és la de l'Andrésa dels pobles. No és clar. De totes maneres. Sí, perquè la frase té aquest sentit de comunitat. De fer les coses en comunitat. En companyia. Sí. Doncs, jo també penso que sí que diem que per nosaltres o tu acabes de dir abans que no és que sigui una tasca molt difícil. Però sí que és una tasca difícil. No és una tasca que tu te la tinguis qui impulsar perquè sigui així. Però sí que potser... jo no sé si t'ha passat o s'ha passat a vosaltres. Però dius, senyor, ajuda't tu, perquè d'aquí no puc sortir. I aleshores, doncs, fes-me que pugui entendre els altres. Jo crec que tots vostès, els que ens escolten, ens pensin això. En què podem ajudar? Però no per destacar, sinó per ajudar, per estar allà al teu costat, estic al teu costat. Exacte, no, el motiv no és destacar, és ajudar. Això està claríssim. I com veus casos difícils, doncs et sents molt motivat. I a qui ens ajuda està motivat, perquè dona felicitat d'un ajut a les persones que estan necessitades. No parlo de material. No, que material és a part. Que també és molt important, perquè a vegades la mancança de material dona... Aquestes reaccions, eh? O sigui que... Moltes vegades pot ser l'inici. El material és l'inici de... O sigui que ara ho veiem, en tantes mancances que hi ha de treball i de... I la gent comenten, això no m'ho mereixo, he treballat tota la vida. I ara, a la meva edat, mira com estic. Demostra que tenen una base de... de rencúnia. De mancança. També tenen... És que llogicament som avanç. I tant. A vegades que xerça també va bé. Vull dir, de quan a quan. No fer... No fer aquestes coses que passen allà. Gràcia i coses així. Però vull dir que... Sí, que a vegades... Ens podem queixar, de dir ahir, que vull que passi aquí. Però sempre pensar en valer. Que tinguem fortalesa per poder-me... I buscar la solució. I anar trempajant. I confiar en aquell que creiem. I tant. I tant. Doncs s'ha estat un plaer, aquest tema que és tan important. I a vegades que és un... És que la Rasa Maria és un... podríem dir un personatge vivent de lo que és la donació. I el qual és molt bonic. Gràcies. Perquè ha seguit sempre. No és una cosa que l'has inventada. Jo penso que si la Lina amb això té raó, perquè estem a la ràdio, però si estiguessin a la televisió i volessin ho veure, els seus ulls són de tendresa i són de donació. No, a més és això. I una altra cosa que també podríem dir als ullens, que és així, que ens faci el senyor o qui crideu que hi hagi d'instruments de pau. I amb això també fem una donació. Només que toquem pau a la gent, per exemple. Almenys que diguem incordiants, tu. Rasa Maria, tenint en compte que estem davant d'un micro i això és un altaveu i de la teva experiència i del teu viure de cada dia, què els diries als ullens? Què els diries? Quin consell el seu? Consell, recomanació... Què creus? Sense consell. Només... Perquè a vegades la gent no vol escoltar consells. Però tu què diries? Jo diria que tinc la sort que em veu allà dalt i que em dona força i que a vegades voldria dir alguna cosa que no val més que te la callis i facis una sonrisa i procuris. Penso que és molt important ser... no sé, amb el sentit d'aquest comprensiu amb la gent i fer-los i veure que el millor és reaccionar segons. Tenen fills que en té una opinió i en té una altra. Pots escoltar i intentar entendre el per què ho diu així. Perquè a vegades és perquè tenen algun motiu. I intenta buscar solució. Perquè el seu pacificador i és el més important, és el que jo crec. I a mi de que em vaig fer un gran, ho veig claríssim. I la sonrisa. Perquè una cosa és donar material o acompanyar una persona al metge o a fer-li un ratzo d'acompanyia. I l'altra és el dia a dia. El dia a dia, pues... El dia a dia és el que costa. El que costa però no és impossible. No, el que costa no és sentit de dir-te. És molt important. Ser constant amb aquesta manera de ser. I això a vegades sí que costa. Perquè som humans i tenim les nostres reaccions. Però jo dic una cosa, de pel títol. Està tot el micro. Que el meu amic sempre m'ajuda i aleshores us ho recomano. Li posaries un home en aquest amic? Sí. Doncs no ho sé, els té tots. Tots els que vulguis se li poden posar. Perquè a mi em dona felicitat, tranquil·litat i a mi de que em vaig fer un gran cada vegada més. O sigui que us ho recomano. Molt bé. Moltes gràcies. Senyors, ens queden tres minuts, perquè s'acabi l'emissió. Esperem que si vostès no l'escolten ara, s'haurà de repetir el dissabte que et prové a les 10.30 amb segona audició. Però abans de marxar, com vostès ja saben, hem de llegir a l'Avengelli que és el que es dirà, el que es farà, el celebrarà, aquest diumenge o el dissabte si vostès van a l'emissa d'aquest diumenge. Aquell ja hem entrat en el temps que es diu el temps normal durant l'any. I ara ja ha passat totes les coses i ara ja entrem en el temps ordinari que es diu. I correspon el 10 del cicle C i és la lectura de l'Avengelli segon senyor. En aquell temps Jesús s'ha d'anar a un poblet anomenant Naim. L'acompanyaven els de Xebles i molta gent. Quan s'acostaven a l'entrada del poble es troba que duien a enterrar un mort fill únic d'una mare vivda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el senyor la veier s'acompadi i li digueu no ploris. El senyor s'acostava al fèretre i li posava la mà al damunt. Els que hi portaven s'aturaran i ell digueu jove, aixecat. El mort es posava assegut i començava a parlar. El senyor li donava a la seva mare. Tots quedaven esglallats i l'horificaven a Déu. La gent deia que Déu ha visitat el seu poble. Per tot el país dels joveus i per tota la roderia s'escampava aquesta anomenada de Jesús. Fins aquí és el que llegeix. Vostès ja saben que es llegeixen buscins de vengelis. I per dia Déu, perquè tenim que dir a Déu que la ràdio ens diu que el senyor s'acaba, això anem cromometrats, li donem moltíssimes gràcies a la Rosa Maria Gasulla. T'està vegada ho he dit bé. Les meves filles s'enrenyen perquè jo a vegades me'n menjo paraules. I moltíssimes gràcies per haver vingut. I jo crec que, si escoltin vostès la recomanació que ella ha fet i la vegin pel carrer que segurament la coneixen, segurament rebran una sonrisa. I res més, fins a la propera? Jo només de l'Avengeri m'han destacat dues coses. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dades de caducitat.