Fem. Durant la 8.1. Fem. Durant la 8.1. Fem. Durant la 8.1. Bona tarda, amics oïdos de Ràdio desfer, En tots vostès, veus de la parròquia. Com un cop al mes, els timercres, amb la Montserrat Giró, bona tarda, Montserrat Giró... I una bona amiga, que és molt amable de venir a dir el que ha pensat d'algú el llibre que ha llegit. En tots vostès, una altra vegada, torno a repetir, el programa Paraula Viscuda. Aquesta tarda tenim una noieta, jo diria noieta, perquè és molt jove, que ha sigut molt amable de perdre un retet amb nosaltres i que ens ha buscat un llibre que després comentarem i dintre d'aquell llibre hi haurà una col·lecció de contes, que s'escriu amb el mateix autor, però primer la Montserrat ens explicarà qui és. Bueno, doncs la nostra convidada d'avui és la Quima Jiménez González. Ella és nascuda a Badalona i fa 4 anys que amb els seus pares van venir a viure senyors. La seva dedicació al treball, al seu horari que tenia de treball, era del de Matí el Vespre. El seu professionalment es dedicava a l'economia després d'estudiar ciències empresariales i un màster. I aquesta dedicació al treball la tenia molt adsorbida, que això la va portar a que el coneixer s'enjust quedés una miqueta apartat. Ara fa poc temps que ha tornat d'Anglaterra i està més amb aquesta descoberta i per això ens ha semblat també molt adient que ella estigués aquí amb nosaltres, perquè és una manera d'apropar-se, apropar-se a ella i a ella s'enjust també. Que tenim, perdó, Montse, tenim aquí a la parroquiet, hi ha un programa, bueno, un programa, un espai, que diu, bueno, compartir, caminar i compartir, i és també per totes les persones que, per exemple, han estat a fora i es volen integrar i volen fer coses. I això que ha dit la Montse, potser és veritat. Potser no he vingut, però sí, el meu pare ho ja s'integreu dins del poble, no? Sí, sí. Que tal, que tal. Hola, bona tarda, tothom. Doncs molt bé, jo vaig marxar i, com heu dit, he tornat, perquè m'agrada més viure aquí, que viure a fora. Aquí trobes molta gent agradable i molta gent que t'estima, i això, potser, fa ser valent per fer moltes més coses, cosa que, possiblement, quan estàs fora, a vegades es troba sol. I no, és per res, tornem, i si es pot fer, doncs endavant, les tantes vosaltres. Molt bé. Fantàstic. Vols dir alguna cosa més? No, vull dir ara... Ara presentem el llibre que ell ens ha buscat. El llibre es diu, estan castellà, però podíem dir en català, perquè suposo que també està traduït, que es diu, ¿cuéntes para pensar? I l'autor és una persona segur més que reconeguda. Que és Jorge Bocai. Com ho saben, vostè saben, Jorge Bocai és metge, és un psicoterepeuta, i una persona que té una trassa molt gran a escriure. Jo m'imagino que ell fa teràpia de grups, i en aquestes teràpies de grup es pressa un cas, i, aleshores, segurament, veient la reacció de cada un d'ells, ens fa pensar en nosaltres mateixos, què és el que pensem, les nostres contradiccions, i aquesta que ens trobem en nosaltres mateixos, com és a dir, reafirma la personalitat, imagino, dintre de la seva teràpia, que deu ser així. Això per una banda, i per una altra banda, per mi també em dona la impressió que és un autor que és bastant espiritual, encara que el millor amb els seus llibres no exactament no es vegi el concepte aquest de l'espiritualitat, perquè ell fa servir molt també la cosa dels sofistes. Els sofistes són dels místics musulmans que busquen la veritat dins de l'ànima, no? I, bueno, aquest cuento tornem al llibre. Aquest cuento, per pensar, n'hi ha molts, alguns són molt curtets, de vegades s'escriu-se molta gràcia, i alguns són una mica aspres, que no sé si tu estàs d'acord amb mi, Quima, ja que te l'has llegit, perquè n'hi ha algú que diu, bueno, l'equita, jo dic que, bé, l'equita a les piernes, i, véns, avui és ara que hi té les piernes a tothom, i així serem tots iguals, no? Però el que ens ha buscat la Quima es diu el buscador. Aleshores els llegirem un trosset i la Quima ens diu... Ai, la Quima es dirà el per què ha agafat aquest cuento. Diu, esta es la historia de un hombre el que jo definiria com a un buscador. Un buscador és algú que busca, no necessàriament, algú que en contra. Això és el començament del conte que té dues folies i mitja, no? O menys. Per què s'ha agafat dintre de tots aquests, aquest? Què és el que t'ha cridat la tensió, Quima? Aquell llibre, quan el vaig dir per primera vegada, em fa fer veure que a vegades busquem moltes coses molt grans. Busquem tenir una feina, un pis, busquem tenir possiblement coses a vegades més materials. I aquell llibre et fa veure que les coses materials estan bé, però no són necessàries, el dia a dia... Ho repeteix, això, bastant. Ho repeteix moltes vegades. Que ens afairem el bon material quan en realitat, el material podem tenir o no podem tenir-lo, que aquella és la persona, l'estimal, compartir, anar plegats de la mà amb qui sigui, doncs això... I és veritat, una persona busca i no té necessàriament per què trobar-se, però mentre es fa aquesta recerca, aquest camí es troba coses molt agradables. Tant vegades ni buscaves, però ui, els es trobades i dius, ostres, m'han agradat. També continuo una mica que diu, parlant sobretot del buscador, diu que tampoc és algú que necessàriament sabe què és el que està buscant. És simplement algú per a qui en la vida és una búsqueda. O sigui, que això, jo crec que definiré el que acabes de dir. A vegades busquem, però no és que busquem amb aquella necessitat imperiosa de trobar algú amb aquella ància, sinó que busquem algú que potser ens combi una mica més d'aquella felicitat que potser enyorem, no? Aquelles petites coses, jo crec que... A vegades les petites coses són aquelles grans coses. Sí. I una d'elles que estem acostumats a... Ui, no, les petites són les bones. Les petites i a vegades són les que et queden sempre t'acompanyen, no? Perquè necessàriament no sempre les busques, no? Això, les trobes. Les trobes, no? Sí, que no totes les coses les fas intencionadament, de trobar allò, de buscar... Vas caminant i dius, ostres, o trobes algú o... o s'acabeu alguna cosa que dius, ostres, i això, doncs mira... I aquell dia te l'agrada el dia. I tu has estat content, dius, ostres, o he vist algú que no tenies... que feia molt de temps que no havies vist, i dius, ostres. I això és més fàcil aquí en aquest poble, oi? Sí, aquí ho trobes. En la gran ciutat no ho trobes, això. A vegades anem caminant pel carrer. Adéu, si hi ha un bon dia, i amb això sol, ja vas una mica més ple d'últimista. Estàs acompanyat, també. La paraula és acompanyant, no? T'acompanyen. Que els grans ciutats això és el que tenen, no? Que passes i la gent passa del teu costat i ni hola, ni adéu, ni bon dia, ni bona tarda, no? Això deien que fins i tot a l'ascensor els peïns els coneixien. Cert. Tu aquestes són allà, boning, i encara. I encara, no? A veure, jo tinc sort que és possiblement perquè a vegades ho demanes. Ho demanes, acostumat. I llavors es veu una obligació de dir-te hola o de preguntar-te com valdia, no? Però, bueno... Aquí va ser no una mateixa, a vegades pujaves a l'artifici de l'empresa, i la gent ni bon dia ni bona tarda, eh? Venen diverses empreses al mateix edifici, i això de vendir bona tarda a vegades. El sí costava, sí. Tornant al llibre, que és cortet, jo us he dit que aquest buscador va per el camí, ell vol anar amb una ciutat, però abans d'arribar a la ciutat, es troba que veu com una culineta, o com una muntanyeta, o com un prat, i a la sort s'entra perquè li fa... és tanta la verdor que veu allà i tanta la cosa bonica que pot trobar, que entra. A mi m'agraden que n'hi ha com unes pedres que estan posades. I esclar, al fixar-se en aquelles pedres, es troba que n'hi ha el nom d'una persona, i diu, vivió... Per exemple, diu, Abdul Terek. Vivió 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies. Caramba, es queda una mica parat, però pensa... Ostres, pobre, no? Continua caminant i troba una altra d'aquestes pedres, perquè a la sort se n'adona que totes aquelles pedres són làpides. I pos les va llegint perquè li crida l'atenció. I troba una altra i veu que diu, llarim que li vivió 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes. I esclar, al pobre buscador, diem-li així, la pobra persona, que estava allà volgant contemplar una cosa bonica, doncs es queda posar una mica emocionat i terriblement emocionat, perquè pensa pobres i tal. Tant és així, com és un ànima sensible, doncs comença a plorar. I plorar perquè li fa pena que aquella gent hagi viscut tampoc. I perquè totes les làpides tenien com a molt, el que troba que n'hi ha més són 11 anys. Si ho no vaig llegir malament. I a les seres veu el guardià del cementiri, la persona que se'n cuida, que al veure-la amb ell, aquest detall també és molt bonic. Aquell s'espera que l'altre quedi una mica més assegat. És a dir, respecte el dolor de l'altre. O sigui, no li diu res, fins que el veu una mica més calmat. És així o no?És així. Jo crec que aquí també és un punt interessant, dintre del compte. Escolta l'altre i posar-te al lloc de l'altre, l'empatia. L'empatia.Definitiva és l'empatia que hem de tenir cap als altres. Però el més bé és que he de pensar, deixem que aquest senyor t'escarregui tota la seva emoció. I aleshores se li acosta per ajudar. Otro punto molt interessant, dintre de les nostres creences. Ajudar als altres.Ajudar als altres. Això que dèiem. Bueno, tot el que van allà. I li diu que se li ha mort algun. I a l'altre diu no, no. Però és que em fa tanta pena que hagi hagut aquí com una epidèmia. Perquè aquesta gent és que ha viscut tan poc. Són tots tan joves. Com és que se'n porten? I a l'altre li fa una explicació. Tu vols fer l'explicació? Hola, continuo jo. No, continuo. L'explicació és que aquest senyor li diu que va, que va, que va. Diu que quan aquí els nens tenen 15 anys... Doncs bueno, potser és perquè l'edat de la adolescència, quan ja comencen a tenir una mica més d'idea de què pot ser. Li diu als pares, li penguen una llibreta. I amb una de les bandes, ell ha de notar un moment, un temps, un aconteixement, alguna cosa que l'ha fet feliç. I a l'altre banda de la llibreta, ha de notar els dies, les hores, i el temps que aquesta felicitat de la que ha disfrutat, de la que ha tingut plen gotx, doncs, lo que ha durat. Diu, després, nosaltres, quan aquesta persona mora, que la millor mora molt gran, sumem aquelles hores i aquells dies, o aquelles mesos, o el que sigui, de les hores que aquest home, aquesta dona, aquesta qui sigui, ha tingut moments de felicitat, que és la realitat, el que és la vida. Ara toca-t'ho, eh? Ja, ja, ja. El conte s'acaba aquí, que és molt bonic, perquè li diu... Bueno, perdó, acabarem-lo, que quan acaba el conte és de seguida. Diu, quan d'algú se muere, és el nostre costumbre abrir su llibreta i sumar el tiempo de lo disfrutado per escribir-lo sobre su tumba. Perquè és per a nosaltres l'único i verdadero tiempo vivido. A veure... Jo el primer dia que el vaig llegir vaig pensar, ostres, una persona a 92 anys, i m'imaginem-nos que només hagi posat que ha viscut 5 anys, en 92 anys només hem sigut 5 anys feliços. Estem tot el dia trencant-nos el cap, perquè hem de fer, hem de aconseguir... I dius, sí, sí, però quanta estona realment som feliços al dia, no? És veritat que estem en una crisi, és veritat que tenim una problemàtica econòmica, que és certa, posem la televisió és el primer que veiem, va. Però és que tot i així hem de pensar que en algun moment l'hem de tenir un somriure. O per què creu que s'ha de somriure? Buscar-me el sí un mig d'hora, 5 minuts, 10 minuts, però amb menys de felicitat al dia. Perquè si no, si analitzem això, dius, bueno... Vale, porto 30 anys vivint, els que siguin. Quantes hores he sigut feliços? Ostres, si només digués 5 hores, diria, ostres, que poc. Són molt poques hores, que són moltes hores. Tens moltes hores al dia per ser feliços. I, a lo millor, si algun dia ens plantejem que no hem sigut en cap moment feliços, quina manera de perdre el temps? Jo, eh? Sí, sí, sí, sí. I que és comulant en l'esperança? Sí, hem de trobar el moment de riure o de ser feliços, no sols, companyia o sols, amb qui sigui. Està veient feliç una altra persona, també, un mateix. Ostres, que bé, no? Però buscar almenys el dia amb el sigui un retet. Un retet d'una rialla, que més alegre és els altres. Aquest retet l'hem de trobar tots. A mi m'ha cridat l'atenció que la persona que es dirigeix amb ell i que la persona que ens digui un encià, diu un encià. És a dir, aquesta valor que li està donant a la persona gran, que és la que sap atendre l'altre, que sap escoltar, que està alerta d'aquell, de l'espressió, de les emocions. I després aquesta manera de fer que el donals i la llibreta, aquest regalo que els hi fan els 15 anys, és per donar valor a la vida, no? Per donar... és el si donar aquest valor a la vida, no? A dir, això podràs apuntar aquesta... A veure, també per altra banda, amb aquest aspecte més de psicòleg, que deia, doncs, tan bé. Són coses que, amb els grups de teràpia, costuma fer valorar una cosa i l'altra, no? Encara aquell començament diu que és un conte que li va explicar un de les persones del grup, no? Però això és aquesta valoració, i la veritat és que m'ha fet pensar en aquest aspecte de la felicitat. Perquè també és un terme que ara s'utilitza molt, la felicitat. O sigui, penso que... Que mai com ara... Que mai com ara s'havia parlat tant d'aquest terme, de la paraula felicitat. Jo, pensant una miqueta, perquè clar, ja tinc una edat, no? Pensant una mica, pensava que, doncs, potser, amb més dificultats, perquè pensar que ara estem en el màxim de dificultats no és cert, amb més dificultats, o sigui, es vivia, però això no els teníem aquesta presència de dir-hi, de ser feliços. Potser, i suposo que l'equip m'estarà d'acord amb nosaltres, potser s'associava la felicitat a una pau interior, i en canvi, ara, moltes vegades, se'l seré feliços, que sé que tens totes aquestes coses que sobren, que són superfluits. I que la sola és el que deies tu abans. Si no tens un alabric de moda, o d'allò, o l'altre, els nanos estan com congits, perquè no tenen les sabatilles que volien, o perquè l'amic té el iPod, o el... Ah, no sé què... La tablet o el castigui, no? Han de tenir aquelles coses, perquè si no sembla que no puguin viure. Quan, el millor, amb pedretes, podíem... Se'ls jugava amb pedretes, per exemple. Ara veus busca, diran, què és això de pedretes i rostres, no? O sigui, que estaria més amb allò del tenir o ser, no? Que hem anat conversant i més amb el tenir. S'ha de saber viure amb menys del que tenim. Som uns privilegats, per mi és que tot el dia ens queixem, per defecte. Però és veritat, hem de prendre viure amb molt menys. Molt menys, jo crec que es pot ser molt feliç. La Montserrat, a l'altre dia, veient el magasin de la Vanguardia, va repartar una cosa que era veritat. Es veia un reportatge del cuerno d'Àfrica, o de, no sé, d'una d'aquestes poblacions que són pobres, que es estan morint de gana, que ho estan passant tan malament, veien aquells cossos femèl·lics, i aleshores passes el full i veus la moda infantil. Esclar, aleshores és un contrast... Core, és una contradicció. És una contradicció molt gran. Aquí, jo, de compte, jo m'agradaria més que parléssim ja que has triat el compte. Jo crec que el compte hem de treure els valors. Valors del compte. Valors, no? És a dir, el ser empàtic, el ser senzill. Jo crec que has de ser molt senzill. Saber escoltar, saber observar. Ara, és el que anava a dir-te. Tenia els ulls oberts. Deu tant. Tenia els ulls oberts per veure tot, tot. I a vegades costa de veure. Vas caminant i no... No te'n vas comptar. N'hi ha dintre d'aquests contes, n'hi ha un, que és llarguet, ara no ho sé, el nom, perquè m'heu llegit així de pressa, en què no sé quantes vegades on va i surt de casa seva, i resulta que té una zanja. I cau. I cau. I diu, no, no, tinc que mirar més. I torna a passar i torna a caure. I torna a passar, i així, 10 vegades. I a l'últim, al final, l'ogre. I, aleshores, per això, dir que a vegades és irònic i d'allò. Perquè diu, i a la novena també, i això que va mirar, va fer el saltet, va poder passar, però amb les presses també va caure. Les presses, que a vegades ens solgeixen a fer coses que no precipitades, que no ens fixem, no? No les pensem, jo crec, a vegades. I quan va arribar la de allò, diu, bueno, ara que ho he pogut aconseguir tot, me'n vaig parlar a tracera, que és quan podré caminar bé i no tinc aquest atrevant, no? No sé, hagués pensat que potser ho hauria fet el primer dia, però anem a la directa. Això mateix, com no va a pensar. I després tu també dius que t'ha agradat aquell altre que n'hi ha, que és molt curtíssim, que és la Ciutat de los Pozos. És un pou que està dient que els altres pous només que volen acaparar, és que tot va lligat acaparar, acaparar, acaparar... I tant és així, que el volen fer més gran. I n'hi ha un que està una mica llunyat, un pou, per solificar el pou, no? I un que està una mica llunyat i diu, ostres, però si faran així, al final ens barrejarem tots i tot anirà malament, i diu ja sé el que haig de fer. I comença a treure tot el que havia acaparat, i va quedar embuït, però cada vegada va més profund, més profund, més profund, i al final troba l'aigua. Això podríem dir... Es persona. No he estat el mateix, a vegades, de ser més crítics amb nosaltres mateixos. No, bueno, i... Cercar-nos, sí. Sí, perquè el buscador també s'esporta. És buscar dintre, també. També, no? No, no, és un llibre que dintre de tot, com és tan fàcil de llegir, perquè això és de llegir, doncs res, un parell d'hores... Home, sempre i quan, també, d'amiguis, perquè cada un d'ells té un significat, n'hi ha més cortets, n'hi ha més cortets. I aquest buscador pot estar bé buscat. Gràcies. M'ha acompanyat molt, eh, ja t'hi fa com deu anys, eh, com l'has llegit? I en aquest temps que el vas llegir, has trobat... Hi ha algunes coses que t'ha fet pensar de manera diferent, o...? Sí, he après una cosa que potser són una mica malament, però he après que... has de saber triar. Em pots equivocar? Però has de saber triar. I a vegades ploraràs, a vegades riuràs, no? Però has de saber lluitar pel que vols, pel que no vols, i una cosa és fer feliç als altres, però si un mateix no és feliç, és difícil que faci ser feliç als altres. Per més que a vegades ens costa prendre una decisió i dir, bueno, l'agafo i l'aprenc, sabem que possiblement faig mal a una altra persona, vegades l'has de prendre, no? Jo deixar l'ondres no m'ha sigut fàcil, però ho he hagut de fer, i sé que possiblement no ha sigut una decisió fàcil per mi, perquè, bueno, me'n vaig anar amb unes il·lusions, i, bueno, he tornat pensant altres coses, però havia de ser feliç. I, llavors, per ser jo feliç, per poder fer-se fer feliç als altres, és que si no és impossible, perquè a final t'amarges tu i t'amarges al teu voltant. I a veure que amb el temps i amb la vida és veritat que fas això, no has d'escollir vegades, i, bueno, potser al principi et sembla una mica... Ostres, que estic fent, però al final tot té una resposta, no? Escollim coses per millorar nosaltres i per fer més feliços als nostres voltants, definitiva, casat. En aquesta és aquella que tu vas agafar, aquella de les tres verdades, que n'hi ha una cosa que diu... Tu em dice, eh, lo que és és, i tu eres quin eres, vull dir, no pots deixar de ser quin ets. I després hi ha una altra que diu, ningú t'obligarà fer una cosa que tu no vulguis. Però no per... Jo penso que això seria discutible, que ningú t'obligarà fer el que tu no vulguis. No, tal com l'explica aquí, una solució que dona terra o vol dir... Una cosa que tu no vulguis fer, ningú te pot obligar a fer-la, no és precisament que digui, jo tinc que xacar-me les set, perquè tinc ganes de treballar, i no en tinc ganes, però, bueno, me'n xeco. Una cosa és això, i una altra cosa és que, si tu verdaderament allò estàs en contra, i no l'afetumaràs algú... Evidentment que no, però... I sense passar els extrems, i pensant en aquesta... Això que veiem de la crisi, quantes persones actualment estan fent treballs que potser no farien si poguessin triar el seu treball d'una altra manera, o quantes persones es queden sense sostre, i ells no ho han triat. Bueno... O sigui que aquí, per això dic que seria... És dintre d'aquesta temàtica, doncs, que vol donar... Però que, possiblement, també està pensat que estigui escrit així, perquè la persona pugui... Es pugui interpel·lar i pugui escollir, no? Evidentment que segur que també té aquesta part, no? Però que no sempre la persona... O sigui, tot ho pot escollir. En tot cas, potser, de vegades, pot escollir en funció dels altres, també. I llavors, encara, jo també, és bo... Pensant que és bo pels altres, és bo per ell, també. O sigui que... Però a la zona sofa, em concentro en el que està fent? Sí, sí, sí, evidentment. Aleshores fa la patia que deies tu, l'última. Bueno, mira, el temps aquí és que passa volant, saps? Allò que només que ens queden set minuts, hi ha encara. Jo només volia... Tinc una cosa que sí que... Jo havia buscat diferents llibres, o sigui, un que és del de l'Aïllama, que és sobre la felicitat, després, una altra que... que m'ha vingut amb ell, també, és del Sebastià Serrano, que també en parla. Per tant, tenim com diferents models que ens parlen de felicitat, no? Però també m'ha portat a pensar amb les benaurances. Bé? O sigui, en algun llocs trobem benaurats els que lluiten per la justícia, en algun lloc posa feliços, els que... Per tant, o sigui que... Aquesta seria un aspecte diferent, diferent, home, amb uns valors que no trobem, a vegades, amb aquests conceptes de felicitat que ens donen, no? Aquests serien... Unplir la paraula de la felicitat d'uns valors que ens porten a entendre l'altre, a transmetre, a enriquir-nos de l'altre, a lluitar conjuntament, no sé... I que, en temps de crisis, potser és el que... Com es veu? Perquè crisis no és res més que canviar, i canviar el que mig estàs fent. Sí, és tornar a començar. Una crisis, en definitiva, és carregar-te el que hi has fet i tornar a començar de zero. Per un últimisme, no? Jo també torno a començar de zero, eh? Jo vaig menjar i torno, i era començar de zero, i torno a començar amb les ganes. Sí, penso que ho he, eh? Bé, ha sigut una etapa, l'hem cremada, i ara venim aquí i tornem a anar-ho. És una experiència, és una creixent, oi? Sí, és això, en definitiva. Què els hi tens que dir alguna cosa, els oïdors? Doncs res, que intentin somriure cada dia. Només fem aquest propòsit tots, que cada dia ens llevem... Ens llevem amb un somriure. I ens llevem amb la meva filla, i anirem totes dues al rient. Vam convidar la meva filla i el tema que va agafar va ser el somriure. Com somriure, costa poc, i en canvi fa feliç a molta gent. Molta gent, cert, cert. L'ensuida anirem per Sant Josríen a veure si si ens detecten. Sí. Moltes gràcies. Ara ens queden 5 minuts i tenim que comentar a l'Evangelia i que nosaltres aquest dimenge, el mossèn llegirà el dissabte i el dimenge, no? Correspond el tercer de Quaresma. És a l'Evangeli segon Sant Joan. I aquest evangeli és molt maco. No sé si ens dona temps, però és igual. Resumirem. És quan Jesús arriba al temple i es troba allà davant del portaló del temple. Estan els venadors de vedells, de multons, coloms i els que han vist a ses segons. Llavors és potser en tota la catetesi i en tota la liturgia quan veus a Jesús que està molt enfadat i que agafa un foet i comença a apagar tothom i diu que allà és la casa de su pare i és templo d'oració. És aquest que, com vostès ja el saben, ja els sentiran perquè no ens dona temps. Tu vols fer algun comentari, Montse? No, no. És un evangeli que, amb relació amb el que estàvem dient abans, cal descobrir el... O sigui, ens ve a dir que el temple, que ell ho el destruirà, perquè no és el tipus de temple que ell creu que ha de ser. És el físic. Exacte, sinó que la persona l'hem de trobar fora. Hem de saber-hi trobar. O sigui, a Jesús hem de trobar, al germà l'hem de trobar fora del temple. És potser el que ens ve a dir aquest evangeli. No quedant-se tant que amb aquesta imatge que vol destruir el temple, el que vol destruir és que ell el mantinguem tancat d'una manera determinada. Tens alguna cosa a dir? No, no, estic totalment d'acord. Només comença a dir... Diu que quan s'acostarà la Pasqua del Jueus, Jesús puja a Jerusal·lem i troba el temple als venadors de Badells, Moutons i Colombs i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un foet de cortes i els tragué a tots. Moutons i Badells fora del temple. Escampar les monedes dels canvistes i els volcà i els volcà a les taules. I diguei als venadors de Colombs. Traieu això d'aquí. No convertiu un mercat a la casa del meu pare. Esclar. Això és el que diem. Jo sempre, si alguna vegada tinc que dir quan a vegades dius que una vegada es conté mal humor. Doncs a Jesús també va tenir mal humor quan va veure una injustícia. I senyors, això s'ha acabat. Aquí Marc és el que controla tot i que ens renya. Si veieu... No, no, no, no, no. Perquè a les 8 són les notícies. I a les 8 nosaltres hem de plegar. A les 8, si volen vostè sentir aquest programa, doncs el podrà d'una altra vegada avui, el 17, a dos quarts d'onja. Si tu vols. Si desheixem bona tarda i està al pròxim mes, et donarem a venir. Gràcies, Quima. Moltes gràcies per la teva companyia i el conte que has escollit. I també moltes gràcies a tots els ruïdors lliudidors. Moltes gràcies. Gràcies a tots els lliudidors. Gràcies a tots els lliudidors.