Salut mental i comunitat: resiliència, neurodiversitat i fi de l’estigma (programes innovadors, vincles i cura)

Ara escoltes Ràdio Desfer I ara comencem un nou capítol de Veus de la parròquia, el programa que es fa cada dimecres. Avui li toca al grup de Justícia i Pau, l'entitat que lidera en Jesús Castro aquí a Sant Just. Van passant diferents membres quan els toca qui venia a la ràdio i avui tenim la Pilar. La saludem i... Pilar, bon dia. Bon dia, Núria. Escolta'm, parlem de salut mental, igual que la resta de companys de Justícia i Pau. Cadascun de vosaltres ho esteu fent, ho esteu abordant des d'una perspectiva o des d'un àmbit diferent. Avui tu ens portes una part més emocional, potser més de resiliència. Què ens expliques? Sí, Núria. Efectivament, els companys han començat així amb aspectes molt concrets, molt de la necessitat d'atendre totes aquestes realitats, de dificultat mental i la necessitat de recursos. Però jo em voldria enfocar més en tot el que podem fer des de lo quotidià, no? Sense oblidar que la salut integral i la salut mental, especialment, són drets, no? Drets constitucionals, l'article 43 i també drets humans recollits en els tractats. I això és important saber-ho perquè no és un favor, és a dir, és una cosa que hem d'exigir, no ens hem de cansar de demanar-ho i que sigui possible tot el que la legislació preveu. De moment no és així. I vam tenir l'oportunitat des de Justícia i Pau, els companys van fer moltes gestions per poder portar aquí a Can Ginestà per fer una conferència el gerent de la Fundació Pere Clavé, que s'ocupa, doncs, això de salut mental, tenen centres hospitalaris i també es fa psicoterapia, tot l'abordatge per atendre tanta necessitat que està creixent i això ho sabem tots, no? Doncs bé, en aquesta conferència va ser molt interessant. vam veure que hi havia molts programes que estan donant resposta especialment. A necessitats, no?, que potser té certa part de la ciutadania en temes de salut mental. Sí, exacte. Per exemple, amb els adolescents, un programa molt innovador és que els que tenen addicció al tema... A drogues o a substàncies... Sí, no, però... Bé, això ho coneixem de més temps, però és una miqueta més nou la dependència al tema... Els diujocs? Sí, sí, sí. Als pantalles... Correcte, fins al punt que no surten de casa. O sigui, han abandonat els estudis i no surten de casa. Doncs, per exemple, hi ha un programa que consisteix en que els terapeutes, els psicòlegs i tal, van a casa de l'adolescent. Molt bé. I realment, ja que l'adolescent no surt, ells hi van, no? I està allà al costat per crear una mica de relació de confiança que permet que pugui entrar a considerar una mica quina és la seva situació, quines respostes es pot donar. Vull dir que molt bé, des d'aquesta... Clar, i entenc que a la conferència aquesta, bueno, us van explicar una mica com funcionaven aquests programes, no?, què és el que feien, com s'abordava, per exemple, aquesta temàtica, doncs, amb aquest sector de població molt jove, realment? Sí, sí, sí, sí, sí. I el que volia destacar una mica, que és la font de la reflexió que crec que val la pena fer, és que al final, especialment al final, es va veure com dues coses importants. Una és la manca de recursos, o sigui, que la salut mental és com la germaneta pobra del sistema de salut. I hi ha pocs recursos humans i pocs recursos econòmics, i això és un gran hàndicap, no?, fins al punt que es va anomenar que, inclús, per exemple, a nivell d'enfermeria, les infermeres cobren menys, no?, és a dir, és un tracte discriminatori. Com si fos més important, quan és un aspecte més de la... De la salut, sí, sí. Clar, de la condició humana. I després, una dels assistents va treure un tema que crec que tenim tots en mente. Va obrir un meló interessant, no? Sí, sí, sí, perquè crec que és... bé, no sé, val molt la pena, no?, se'n parla poc. I és el tema de l'estigma, no?, de canviar la mirada sobre aquesta realitat. I com a societat veiem que donem l'esquena a tot el que ens fa pensar en la vulnerabilitat, no? Sí. I sabem que és una condició de tots, no? I m'agrada aportar aquesta referència de l'escriptora nordcoreana que ha rebut el premi Nobel, Nobel, que és la Han Kang, que diu, jo crec que és una gran veritat, que és que naixem i morim molt febles i la vulnerabilitat no ens abandona mai. Sí, és veritat. Clar, i llavors, una mica, per canviar aquesta mirada sobre les persones que estan atrevessant processos de desequilibri i de molt patiment mental, ells i les seves famílies, crec que val la pena, doncs, contemplar-ho des d'un altre punt de vista, no? Sí. Des de també la diversitat, des que hi ha lloc per a tothom, que cadascú aporta el que pot, no per això no ha de ser atès, al contrari, és prioritari l'atenció, però la inclusió. I també, com a exemple, això ja s'està fent, però cal més, no? Clar. Per exemple, un exemple, he fet un petit taller aquí a la biblioteca que en Ginestà, i he coincidit amb una companya, un taller d'escriptura, i he coincidit amb una companya que fa voluntariat amb nens del síndrome de l'espectre aquest autista. Clar, ella ja no posa etiqueta, és que és molt interessant, no? Sinó, parlava de nens neuroatípics. Neurodivergents, no? Sí, és a dir, que no sigui de la majoria, no significa que hagi d'estar esclos o que s'hagi de considerar com defectuós, no? És una diversitat i l'hem de contemplar i atendre com a societat, no? Tots. Sí, sí, ara se'n parla bastant a les aules també, no? D'eliminar una mica també això de què és ser neurotípic, què és ser això neurodivergent, ja no es parla tant com aquestes etiquetes, no? Que has comentat tu de, doncs, autista o que té dislexia o que té, no, simplement, doncs, d'això, amb divergències, no? Amb neurodivergències. Jo trobo que és genial, això com a societat ens fa més madurs, no? Més, bé, el que estem cridats a ser, no? I a la vegada també em sorgia la reflexió de dir, a veure, aquesta consideració com estem els que estem bé, la societat que està bé i els malalts, no? Mentals, per exemple, doncs, això és una mica hipòcrita, inclús, perquè com a societat estem bastant malalts tots plegats, no? Sí. Hi ha un tipus de comportament social, no? Per exemple, doncs... Quin és el comportament normal, no? Correcte. Una mica, vull dir, qui diu que allò que es fa és normal i qui no, o sigui... Clar, està acceptat perquè ens és escòmodo i perquè és evasiu, és a dir, hi ha aquesta realitat que és la vulnerabilitat, doncs, una necessitat de donar sentit, de donar socialment, no? I tenim moltes carències i llavors les anem encobrint amb una negació de manera que qui és el normal, qui és el no normal i, bueno, i també assumir que com a societat estem... Bé, estem assumint com a alguna cosa natural, per exemple, el consumisme, no? O les dependències dels mòbils, o sigui, interessa tenir a la població molt, o sigui, objectes de producció i de consum. Clar, i llavors qui som, no? La població sana, per condemnar, posar etiqueta i apartar els que tenen, doncs, una altra configuració o estan patint un desequilibri, no? Jo penso que, Pilar, que als humans ens és molt fàcil col·locar etiquetes, necessitem col·locar, col·locar etiquetes, no? I en el punt en què ja no a vegades les coses se surten de les etiquetes o no ens és fàcil classificar, llavors ens pertorba, ens pertorba i necessitem com... Llavors és com aquesta necessitat que tenim tot de dir això és normal, això no, això és així, això és això, no? D'anar posant etiquetes a tot arreu, que l'únic que fan al cap i a la fila les etiquetes és, doncs, això, estigmatitzar, no? Exacte, sí, sí, sí, és molt interessant poder-nos adonar, no?, d'aquest procés. Jo crec que respon a la necessitat de control, com que en el fons hi ha aquesta vulnerabilitat intrínseca, necessitem controlar perquè ens fa por, no?, el desbordamiento i llavors volem apartar, posar etiquetes, apartar, això és una aparent seguretat, però realment sembla ser, algunes corrents a la psicologia van considerant que el que s'aproxima més a l'omental és precisament el reconeixement, no?, la consciència i la integració de tots els factors, no? I veiem que la corrent dominant és precisament al revés, no? O sigui, tapar, negar i distreure per no agafar contacte, no? Totalment. I, bueno, i no sé, també m'agradava i recordava una frase que va dir en Jordi Font, que és un psiquiatra, era, perquè va morir fa poquet, als 90 i escaig d'anys, un gran referent en la psiquiatria i, perquè amb aquesta visió que estem comentant ara, no?, i llavors ell deia, per complexa que sigui, la situació emocional interna, no?, mental d'una persona, sempre queda una part sana amb la que es pot treballar per guarir la part ferida. i trobo que aquesta visió enllaça, no?, amb la, bueno, també amb l'esperança, no?, i amb la normalitzar, naturalitzar, que això no vol dir no atendre, al contrari, aquests processos, no?, on hi ha persones que es veu que la diferència entre la majoria de nosaltres i les persones que estan realment patint molt greument, no?, i les seves famílies, està en el grau de capacitats internes, diguem-ne, de recursos, i en el grau de les defenses que es posen en marxa. És a dir, no són processos molt estrany, sinó que el símptoma, que pot ser escandalós, no és altra cosa que la defensa que fa el propi organisme, no?, la pròpia part mental, per tolerar emocions que en un moment donat la persona li resulta intolerable. Llavors, les projecta, crea defenses, però no hem de tenir por, ni considerar com una cosa extraordinària, aquests mecanismes. És igual que quan tenim un virus, desenvolupem, doncs, unes estratègies de protecció, que són molestes, no?, fas mucositat, fas inflamació, és fatal, però és un sistema en què... De protecció, no? De protecció, doncs, això igual. I em venia de gust de comentar-ho perquè això ajuda, no?, a canviar la mirada. Clar, oi tant. No sé si ens volies parlar també, Pilar, havies preparat alguna cosa respecte a la resiliència, sobre l'acompanyament, alguns punts que volguessis comentar o destacant-hi, que sigui. Sí, sí, sí, perquè al marge que els tractaments psicològics i farmacològics, quan cal, doncs, són el necessari. Molt tant. Però, a més a més, considera que també tenim unes capacitats internes per respondre a fets traumàtics o amenaces greus, doncs, això també és una riquesa que tenim com a humans, no? I s'ha estudiat especialment, jo vaig llegir el llibre aquest, Les ànimes ferides, del Boris Zirilnik, que és el que més ha propagat, diguem-ne, aquestes idees, i parlava de la resiliència com un procés d'adaptació positiva dintre d'una situació d'important adversitat o risc. El terme ve també d'aquesta capacitat que tenen alguns metalls, de ser sotmesos a pressions o temperatures... I d'aguantar, no? Correcte, aguantar i tornar a la posició anterior. D'acord. Però, perquè clar, resiliència, resistència, però resulta que els humans podem inclús guanyar, no? És a dir, no tornes, no? Segons quins processos es fan, no tornes al mateix lloc. A l'inici, sinó que evoluciones, no? Exacte. És com el cos humà que quan passes una malaltia fas anticossos, no és que només torna. Doncs, a nivell mental, que és una part més del nostre cos, està íntimament relacionat amb la resta de l'organisme, doncs pot passar el mateix, no? I llavors s'ha vist que hi ha factors de protecció, no? O sigui, per què? O sigui, més que capacitats, uns neixen amb aquest do i altres no, s'ha estudiat que si veien elements, no? Hi ha elements interns d'herència i tal, però també hi ha factors de protecció i estan relacionats amb el vincle. És a dir, les persones que a les primeres etapes de la vida han pogut establir vincles segurs amb els progenitors o els adults de referència, aquests, encara que perdin aquests vincles, especialment si la societat ha proveït alguna manera de substituir-ho, se n'han sortit molt bé, o sigui, tenen una gran capacitat de resiliència. Els que han establert vincles, els que no han pogut establir vincles, perquè, bueno, situacions de guerres i extremes, no?, catàstrofes, això està molt difícil, és molt difícil. I els que han establert vincles més deficitaris, amb ajuda, però la societat respon també amb terapeutes, acompanyaments i tal, llavors aquestes persones sí que ho poden desenvolupar. Molt bé. Aquesta capacitat de resiliència. Més d'acta de resiliència, eh? Sí, i s'ha vist que, s'han vist alguns elements més que són importants. Un és donar el sentit. És a dir, quan la persona es fa un relat intern i troba un paraquè, doncs... És més fàcil, potser? Sí, molt més, perquè en el fons som sers racionals i necessitem una explicació. Llavors, si tu l'explicació te la dones a tu mateix, això t'empodera. Més que res que et fa, et dona la tranquil·litat per trobar estratègies internes de fer el millor que pots amb el que tens a disposició. D'això en parla molt bé aquest llibre que és una preciositat, que és l'home a la recerca de sentit, del Víctor Frank, que va estar en el camp d'extermini i va sobreviure. Llavors, parla d'això, diu que l'última de les llibertats és la capacitat d'escollir la nostra resposta. Molt impressionant, eh? Sí. Sí, perquè, clar, vull dir, hi ha situacions que no ens podem ni imaginar. No, no, no. I això és interessant. Llavors... No sé si, per exemple, de la resiliència, vols mencionar alguna coseta també a factors genètics... Exacte. Ah, exacte, perquè això és important. A vegades pensem que les persones que són menys sensibles aguanten millor els cops. I és veritat, hi ha persones a quines coses afecten menys. Però la bona notícia és que la gent sensible i que queda afectada també té més capacitat de respondre perquè té un instint innat per buscar vincles i el vincle, la relació, ens sana, no? Si és saludable, òbviament. No, no, clar. I, pel contrari, les persones que són més resistents, si són golpejades, diguem-ne, per els fets de la vida, tenen més tendència a aïllar-se. I llavors, amb més dificultat, troben ajuda, no? Els sensibles fan vincles humans, troben la manera de donar resposta i de pal·liar aquell patiment. I això ajuda. I tant. I, per últim, hi ha aspectes de l'ús social. És a dir, quan la persona, per exemple, en coses terribles, no?, de guerres, de catàstrofes naturals, d'emigració també. També. Que no deixa de ser una catàstrofe. Sí. Doncs, les persones que han pogut tenir ben arrelat els costums socials que poden nutrir-se de la solidaritat del seu grup, se n'en surten millor. I, arrall d'això, hi ha un treball molt interessant. El doctor Txotegui, també relacionat amb aquestes fundacions que et comentava, li va posar un nom, això. És el síndrome d'Ulisses. Clar, i et fa pensar en el patiment que aquestes persones que venen de lluny atreveixen. I això deixa una marca tremenda, no? Que, bueno, que em ajuda i si tenen tot aquest suport social, se n'en surten. I, per acabar, també s'ha vist que l'art, l'activitat artística modifica la memòria que la persona ferida, traumatitzada i que té aquesta pèrdua... Ostres! ...pots remodelar-la. Clar, el fet de... O sigui, que ja no se senti víctima i... Que víctima ho és, òbviament. Això no ho traiem. Però que hi hagi una part que pugui considerar que no és objecta del dolor, sinó és subjecta de la seva pròpia recuperació i de la creació de l'art de la vida. Donar-li aquesta volta, no? Correcte. Exacte. Poguer donar-li la volta. I l'art desenvolupa un gran paper en aquesta possibilitat de recuperació. És una eina que té molt de valor. Amb això parlem de resiliència. No sé si pel que fa a l'acompanyament, com a eina de relació, no? També vols parlar o fer-ne cinc cèntims, Pilar? Sí, sí, sí, sí. Perquè, et dic, al marge d'exigir tot el que necessitem, no?, a nivell professional, entre nosaltres com a societat podem intentar utilitzar tots els mitjans que estan a la nostra disposició. i un és el grup, no?, la cohesió entre nosaltres i especialment la cura, no? Hi ha aquest filòsof entranyable que es diu Esquirol, que parla molt, no?, de la societat de la cura. Mentre les coses no siguin millors a nivell institucional, fer-nos costats uns als altres i sentir l'apertanyença, no? Sentir que el teu dolor és important per a un altre. Clar, que el pots compartir, no? I que et pots sostenir també en una comunitat o amb gent del teu voltant quan has dit, com en aquests casos, a vegades no hi ha prou resposta a nivell mèdic o a nivell d'institucions, no? Tenir com aquesta part d'acompanyament que saps, no?, que tens una mena de xarxa on poder-te recolzar. És exactament això, no? És exactament això. I això és molt humà i fins i tot molt mamífer, no? Vull dir, els animals també ho fan, no? Sí, sí. I nosaltres ho estem perdent. Quasi que és una mica per instint, també, no? Sí, exactament. Per sobreviure. Sí, però com que hi ha la corrent contrària, que és una mica el sistema imperant, que ens xucla perquè ens fa molt individualistes, i a mi que no m'esquitxi, doncs recuperar aquesta possibilitat. Llavors, hi ha la possibilitat de fer acompanyaments més pautats i a una formació que jo he fet i això, doncs en fi, s'han de seguir unes pautes molt clares per fer-ho bé, perquè a vegades a la bona voluntat no n'hi ha prou. Però podríem aprofitar tot això per fer-ho d'una manera més espontània. Per exemple, a Càritas estem una mica posant en marxa i comprovant una mica com s'ha de fer i tot això, els termes, una cosa que diem el cafè de les tres. I és, un cop al mes, tenir un espai obert perquè persones que estiguin en una situació més complicada, de solitud, puguin trobar, doncs, això que estem parlant de la que és que deies. Que puguin ser escoltades, no?, una mica. Sí, exacte, perquè en el fons hem vist que la necessitat primordial és el tenir algú amb qui, en un moment especialment de dificultat, que t'escolti sense jutjar. Que et doni, doncs, la possibilitat que tu mateix t'escoltis a tu mateix i així posar en clar, no?, què sents, què pots fer amb tot això. Home, això està bé. Amb el cafè de les tres, no?, entenc que és una mesura que, bueno, una mesura, una eina, no?, que doneu a la gent que, bueno, que utilitza el servei de Càritas, doncs per això, perquè puguin xerrar una estona amb vosaltres i això sí, us heu hagut de formar en algun sentit o us heu hagut de conscienciar, sobretot, de dir, a veure, com ha de ser aquesta escolta, no?, amb aquestes persones. Veig que, per exemple, parles, no?, en aquest acompanyament de la capacitat d'escolta neutral, de la paciència i de la confiança. Són coses que la gent que parla, no?, que s'obre una mica en canal, ha de sentir per part de l'altra, no?, que confia, que escolta sense prejudicis, diguem-ho així, una mica de forma, com dius tu aquí, neutral. Sí, sí, sí. Però si, sembla mentida, però en el fons tenim aquestes capacitats i a vegades, home, la formació va molt bé, òbviament, no? Sí. Però també hi ha una cosa que es diu la intenció. És a dir, quan t'aproximes a algú, depèn de la intenció. O sigui, quan hi ha la intenció de dir, per exemple, a nivell laboral, no?, no, jo necessito que tu em facis això, d'allò, això és un tipus d'intenció, però quan la intenció és de disponibilitat, no?, i que tu també més o menys et sentis una mica equilibrat com per poder sostenir, perquè a vegades, clar, són coses profundes, podrien ser, podrien no ser-ho, l'altra marca el ritme. O sigui, quan et poses a disposició, l'altra marca què necessita, què pot compartir, què no. Llavors, des de la llibertat, el respecte, la prècia. I una altra cosa també molt important, que encara que no es verbalitzi, les persones percebem el que l'altre transmet sense paraules. Llavors, si l'altre transmet confiança en el procés que estàs fent, no?, en què, tot i les dificultats, tot i les teves peculiaritats, que et puguin fer les coses difícils, però la mirada i el tracte és de confiar en l'altre, l'altre també confia en ell, no? És com una figura una mica com materna i amb un aspecte, no?, a nivell profund, doncs, això s'ha estudiat, que si pots transmetre a l'altre que el veus capaç, l'altre ho assumeix, no? És allò també les neurones espejo i tal. I al revés, si tu jutges, consideres que, bueno, baia, no?, quin marron, ets un tremendo, doncs l'altre ho respira, llavors... Es nota. Es nota. Però si tenim la intenció i podem fer preparar-nos i treballar-ho, que ja estem en això, es poden fer coses boniques... Sí, oi tant. ...que vagin transformant la societat, no? Sí. Sembla simple, no? Molt bé. Pilar, jo no sé si vols destacar alguna altra cosa com a conclusió abans d'acabar. Bé, doncs, que al final, mirant una mica tot això, serien dues coses. Una, com deia, no?, l'assistent al col·loqui sobre salut mental, o sigui, deixem ja definitivament estigmes i tal, i l'altra és aprofitem les nostres capacitats de relació per recolzar-nos, i recolzar especialment el que ho necessita més en aquell moment, no? Aprofitem tot això que tenim perquè s'ha vist que la relació amorosa, de cura, té un gran impacte en la nostra salut mental. Pilar, moltes gràcies per el programa d'avui a Veus de la Parròquia. A tu, Núria. Tornarem a trobar-nos amb algú del grup de Justícia i Pau d'aquí unes setmanes. Sí. Que vagi bé. A vosaltres. Adéu. Bona tarda. Bona tarda. Nicotina. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya M'agradar-lo molt, també. M'agradar-lo.