Sant Isidre Llaurador, el pare Oriol Diví, el testament sacramental de Sant Just i els 50 anys de Mn. Antoni Roca

Veus de la parròquia Programa d'informació i història Bona tarda a tots. Avui és el dia 15 de maig, dia en què l'Església celebra la festa d'un sant que era pagès i pare de família. Es tracta d'Isidre de Merlo i Quintana. Isidre va néixer l'any 1080 en el si d'una família pobra i, segons la tradició, va ser un camperol de les Rodalies de Madrid que va treballar tota la vida com a jornaler. Es va casar amb Maria de la Cabeza, canonitzada el 1697, i van tenir un fill. No va fundar cap orta religiosa, ni va ser un màrtir, ni un teòleg, ni un sacerdot. Es va santificar dins la senzillesa de la vida familiar i de la seva feina. va morir el 15 de maig de 1130. És un dels patrons de Madrid i també és protector dels pagesos. Sant Isidre, anomenat Llaurador, va excel·lir per la seva pietat i misericòrdia i li van ser reconeguts diversos miracles que van tenir un fort impacte en l'imaginari popular. Potser el més conegut és aquell que a uns àngels li llavoraven les terres mentre ell pregrava, perquè no fos acusat davant del seu amo de molt pietós, però de poc treballador. O l'altre, que va ser quan va fer brullar aigua d'una roca viva per fer veure a un assadegat. Els seus debots es reuneixen cada any el dia de la seva festa en un lloc de Madrid anomenat Pradera de Sant Isidro, a la riba esquerra del riu Manzanares, per resar sobre les terres que ell havia llaurat, on hi ha la seva ermita i la seva font. Fou canonitzat l'any 1682 pel papa Gregori XV. La seva devoció s'estengué ràpidament per Castella i també per Catalunya, sobretot a partir del segle XVII. La primera capella que se li va dedicar a Catalunya va ser a Tossa de Mar, l'any 1624. A l'Hospitalet de Llobregat hi ha una parròquia dedicada a aquest sant. La devoció de Sant Isidre va queixer tant que fins va poder desplaçar progressivament la veneració que els pagesos catalans professaven a Sant Galdric i als sants Abdó i Senen. El seu culte es va estendre tant durant el segle XVIII que va esdevenir patró indiscutible dels pagesos. Una mostra de la seva popularitat és l'abundància d'imatges i altars que li foren dedicats a les esglésies rurals i no tan rurals de Catalunya. La nostra parròquia tenia una imatge dedicada a Sant Isidre, a l'altar on avui hi tenim només a Sant Sebastià, quan hi havia tres imatges a cada capella. Era una imatge senzilla, on es representava el sant amb unes garbes d'espigues i una pala d'acabar. A Sant Joan d'Espí i a Sant Vicenç dels Horts, pobles eminentment rurals, on segurament hi havia molts més pagesos que a Sant Just, les imatges que tenen encara avui dia són molt més riques i boniques que la nostra. Però nosaltres, segons un inventari de les relíquies que tenim a la nostra parròquia, que hi ha descrit en el llibre Notes històriques de mossèn Antonino, tenim una relíquia de la carn treta del cos incorrupte de Sant Isidre pagès. Ho he copiat textualment. Seguint les seves anotacions, a la parròquia, el dia de Sant Isidre, es feia missa cantada en prèdica i es venerava aquesta relíquia. Podem anomenar també la gran quantitat de processons, representacions escenogràfiques, danses i altres costums populars sorgits per honorar aquest sant humil, a què farien bé de demanar-li el do d'una miqueta més de pluja. El dia 12 de febrer, hagués complert 100 anys d'home Oriol Maria Diví i Coll. I qui és el pare Oriol Maria Diví i Coll? Era un monjo de Montserrat que va néixer molt a prop de casa nostra i que va tenir una relació especial amb Sant Just d'Esvern. En Pere Diví va néixer a Esplugues del Llobregat, quasi tocant a Sant Just, al carrer del Nord, cantonada amb la carretera real el 12 de febrer de l'any 1924. Era el segon fill d'una família de fusters, tenia molt bona veu i li van fer estudiar música perquè pogués entrar a l'escolònia de Montserrat. Però la seva timidesa li va fer una mala passada i no va poder ser. Li agradava molt dibuixar i fins i tot va anar a estudiar a una acadèmia de dibuix de Barcelona. Va estudiar al seminari de Barcelona i va ser ordenat prevere en aquella cerimònia d'ordenació multitudinària celebrada en ocasió del Congrés Eucarístic Internacional de 1952 a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, que llavors encara no era olímpic ni s'ho podia imaginar mai. Va exercir el seu ministeri presbiterial a Parets del Vallès, a Sant Just d'Esvern i a les parròquies de Sant Passià i Sant Ramon de Penyafort de la ciutat de Barcelona. Però la seva dèria era ser monjo de Montserrat. L'any 1956 va entrar al monestir i va fer la professió com a monjo l'any 1957. Dins de la comunitat benedictina de Montserrat, amb un gran esperit de disponibilitat i de servei, va ser professor i subprefecte de l'escolonia, secretari segon de l'abat Gabriel Maria Brassó, hostetger, col·laborador de la sacristia i del despatx de la basílica. L'any 1969 va ser enviat juntament amb altres monjos a l'Institut Ecumènic de Tantur, a Terra Santa, una fundació que havia promogut el papa Pau VI on volia una presència monàstica que fos lloc de pregària i diàleg amb altres esgrècies cristianes a la terra de Jesús. Allà va ser el responsable de la secció de revistes de la biblioteca i a la vegada celebrava missa i acompanyava espiritualment a les benedictines del monestir d'Emmanuel a Batlem, de rito oriental vicentí. Feia de sacerdot suplent i celebrava la missa en francès. Va retornar a Montserrat l'any 1979 i va tenir cura de la col·lecció de gravats de la biblioteca. També va ser professor de llatí dels monjos en etapa de formació. Home de pregària sincera i profunda, va acompanyar pastoralment, amb delicadesa i respecte, moltes persones que agraïen la seva paraula i els seus consells. El seu mestrat espiritual va ser molt fecunt tant en laics com en preveres i en monjos, els quals el pare Oriol Maria acompanyava amb sol·licitud fraterna i estimació. Va tenir una activitat important de traducció de llibres d'espiritualitat. La seva traducció més important són els escrits del monjo ortodox Sant Silvà de Monts Atos. El pare Oriol Maria, a més d'un bon monjo, va ser també un excel·lent gravador. Els seus nombrosos exlibris, reconeguts i valorats internacionalment, mostren el treball silenciós i fecunt d'aquesta persona que amb senzillesa i alegria era un mirall de la bondat i de la tendresa de Déu. Amb motiu del centenari del seu naixement, en Pere Maragall Mira, germà del conegut alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, ha escrit un llibre titulat, simplement, El pare Oriol Diví, monjo de Montserrat, 1924-2013. Un llibre editat, naturalment, per les publicacions de la Vinvedia de Montserrat, que jo us recomano vivament de llegir. Un llibre que podríem dividir en dues parts. La primera és una part biogràfica, quasi autobiogràfica, perquè en Maragall, que va tenir accés als seus diaris, va copiar literalment molts dels seus escrits, on ens explica la seva vida d'infant i adolescent esplugues, les seves impressions de la seva primera visita a Montserrat quan era un nen, de la seva estada a Roma i dels tres viatges a l'estranger en una època en què molt poca gent podia viatjar, de l'estada a Tantur i de les seves coses. I a la segona part, aquí ja està explicat d'una manera ja no tan autobiogràfica, veiem la seva trajectòria internacional com a traductor, poeta, dibuixant, gravador, exlivistre, les seves xilografies, els dibuixos pels goig, les nadales i tots els premis i honors que ell no hagués mai escrit de la seva persona. De la seva etapa sent just, aquest llibre no en diu pràcticament res, encara que mossèn Antonino tenia guardades una sèrie de fitxes escrites amb la seva inconfusible i pulcra lletra. Una pena que no en digui res. Però en aquest llibre hi ha una fotografia amb uns nens i nenes de primera comunió que si us hi fixeu bé veureu a quines escales estan fotografiats aquests nens i nenes amb el seu vicari. Segur que les reconeixereu. I ara passem una mica a la història una mica més antiga. Us explicaré el testament sacramental, un antic privilegi de la Basílica dels Sants Just i Pastor de Barcelona. Ben segur que molts de vosaltres coneixeu l'existència de la Basílica del Sant Just i Pastor al cor de la Barcelona vella en prebarri gòtic, a tocar de l'Ajuntament. Quasi com nosaltres, que també tenim la nostra humil església, a tocar de l'Ajuntament. és una bonica església que potser sigui la més petita de les grans esglésies gòtiques de la ciutat, construïda al segle XIV, al mateix indret on hi havia hagut una constracció romànica i més antigament un temple visigòtic del segle IV que feia competència a la Basílica Paleocristiana que hi ha al subsol de la catedral. Gràcies al papa Pius XII aquesta església va ser denominada Basílica i va ser la sisena església de Barcelona en rebre aquest títol. En temps del rector Joaquim Rius, quan es van fer unes noves excavacions i van aparèixer noves restes medievals, havíem proposat d'anar-hi un dia a fer una visita, però no la vam fer mai. Potser ho tindríem de tornar a proposar perquè val molt la pena i és, com us ho diria, una mica la casa mare de la nostra església. Aquesta Basílica, entre moltes altres coses, ha tingut al llarg dels segles una notable importància històrica i una de les coses més rellevants que va conservar fins fa poc molt temps va ser el privilegi del testament sacramental. Declarada Bé Cultural d'Interès Nacional l'any 2012, la Basílica de Sant Just i Sant Pastor es pot considerar un dels temples històrics de Barcelona, no només per la seva antiguitat, sinó perquè va ser un dels pocs temples que no van ser cremats durant la Guerra Civil, motiu pel qual el seu interior és notablement diferent de bona part dels temples barcelonins que no van tenir la mateixa sort. El dia 18 de juliol, quan els revolucionaris van anar a cremar l'església, el sacristà havia fet feina, havia tret els bancs i les cadires a fora i allà a la placeta les havia cremat. Per això, quan van arribar els revolucionaris, ell els va dir que ja havia passat un altre grup i que ho havien cremat tot i ells s'ho van creure i se'n van anar a cremar altres esglésies. Ell, curosament, havia tancat les portes de l'església. Era el dia 18 de juliol, festa de Sant Federic i l'altar d'aquest sant estava ple de flors. L'església no es va tornar a obrir durant els tres anys de guerra i quan la van tornar a obrir a l'altar de Sant Federic en què hi havia totes aquelles flors seques, però. En aquesta església s'hi han rodat diverses pel·lícules. Potser la més famosa hagi sigut el Perfum. però la seva nau central entra cada any a la nostra casa el dia de Nadal a través de la televisió. Doncs hi ha sempre algun periodista que hi acudeix per cobrir el dinar de la comunitat de Sant Egidi que hi té la seva seu i que ofereix un dinar de Nadal a totes aquelles persones necessitades no solament de menjar sinó també de companyia. Encara que dalt de tot del Valdequí de l'altar major hi ha les escultures de Sant Just i Sant Pastor, avui ens fixarem en l'altar de Sant Fèlix situat en una capella lateral al costat de l'Evangeli. La capella de Sant Fèlix conserva un excel·lent retaule gòtic del segle XVI dedicat a la Santa Creu i pintat per Pere Núñez entre 1528 i 1530. Aquest altar tenia tres privilegis. El testament sacramental, la batalla jurada i el jurament dels jueus. La batalla jurada feia referència a l'obligació que tenien els cavallers abans de qualsevol enfrontament i que establia que calia jurar davant d'aquest altar que no s'utilitzaria bruixeria per guanyar el desafiament. L'altre jurament, el jurament dels jueus, establia que en un plet entre un cristià i un jueu el jueu havia de jurar que diria sempre i solemnament la veritat. Es veu que el cristià ja s'ho suposava que diria sempre la veritat. I l'altre privilegi és el del testament sacramental que potser sigui el més conegut i que ha arribat quasi bé fins als nostres dies. Aquest privilegi permetia que un barceloní que es trobava lluny de la ciutat de Barcelona i estava en perill de mort podia fer públiques les seves últimes voluntats davant de dos testimonis. Aquest testament es feia sense notari però es dotava de valor legal si aquests dos testimonis quan arribaven a la ciutat de Barcelona i abans que passés mitjany de la mort del testador anaven a jurar davant de l'altar de la capella de Sant Feliu les darreres voluntats del finat. Segons sembla el rei Pere II l'any 1283 va renovar els barcelonins aquests privilegi de poder fer testaments sacramentals només en aquesta capella de la basílica de Sant Just i Sant Pastor un privilegi que sembla que venia dels temps de Carlemany. Imaginem-nos doncs tota la quantitat de barcelonins que fins al 1991 quan es va abolir aquest dret haguessin pogut fer valer les seves últimes voluntats estan lluny de casa. Aquesta llei semblava tan obsoleta i fora de context però es va fer servir per última vegada l'any 1989. Dos anys més tard el 30 de desembre del 1991 es va abolir i es va posar fi a una tradició jurídica de centenars d'anys. La llei del testament sacramental era una llei singular del procés successori medieval i encara que se'n feia molt poc encara que se'n feia molt poc ús en l'actualitat era un privilegi que els barcelonins havien gaudit durant segles mentre es conquerien la Mediterrània o anaven a la guerra. Un privilegi del que en podien fer ús quan estaven lluny de casa sense notari i a punt de morir. I ara una cosa una mica més recent. El passat dissabte 6 d'abril una bona colla de persones de Sant Just ens vam organitzar per poder anar a Sant Vicenç dels Horts i acompanyar a mossèn Antoni Roca en la celebració dels 50 anys de la seva ordenació sacerdotal. Va ser una cerimònia molt bonica encara que no tan bonica com la que li vam preparar nosaltres aquí a Sant Just quan va fer 25 anys de sacerdots quan tots érem molt més joves. amb l'església plena de gom a gom allà a Sant Vicenç hi havia tanta gent i mira que aquella església en deu fer tres com la nostra que fins i tot van habilitar la capella del Santíssim amb unes pantalles gegants per poder donar la possibilitat a més gent de seguir la cerimònia. Va ser una eucaristia llarga molt llarga però no es va fer gens pesada. A part dels seus familiars hi havia amics de totes les parròquies per on havia passat com nosaltres i van venir sacerdots de les parròquies de l'Arcipestat sacerdots amics d'ell que havien tingut una relació especial els seminaristes que havia tingut d'ajudants i com no podia ser d'altra manera va venir un senyor Joan Enric Vivés amic del seminari comprant d'estudis que com sempre va posar la nota simpàtica d'aquella manera com només ell ho sap fer. Al sortir els llegants de Sant Vicenç van venir a fer-li una balladeta i després a la pista d'un polisportiu es va organitzar un sopar que va acabar amb una passada de diapositives que resumien tota la seva vida. Mossèn Anton va néixer a Corbera de Llobregat el 26 de novembre de l'any 1947 on els seus pares tenien una botiga i un estanc era el mitjà de tres germans i a punt de fer 13 anys va entrar al seminari menor de la Conreria el van ordenar sacerdot a l'església de Sant Baldiri de Sant Boi de Llobregat el 7 d'abril de 1974 diumenge de Rams en el full dominical de Sant Vicenç Mossèn Anton ha anat escrivint cada setmana la història de la seva vida sacerdotal que ell ha anomenat pels camins del món he seguit una crida d'una manera molt bonica i planera com si anés parlant el lector ell diu que no però li ha sortit molt bé evidentment ara jo no us faré un resum de totes les seves vivències i de les anècdotes que explica de les diferents parròquies per on ha passat però sí que em centraré una mica en l'escrit que ha fet de la seva estada entre nosaltres Mossèn Anton va arribar a Sant Just el dia 3 de febrer de l'any 1991 i s'hi va estar fins l'any 2000 7 explica que Sant Just per sort no havia sofert la immigració desbordant dels pobles de l'entorn de Barcelona i que era un poble tranquil tan tranquil que el primer diumenge que hi va ser a la tarda va anar a fer un passeig fins a l'Ateneu i no va trobar ningú pel camí semblava un poble desert després va anar descobrint que hi havia molta activitat i que es feien moltes coses les festes de tardor la festa major Sant Just està al carrer i que recorda d'una manera especial la cavalcada de Reis on un any li va tocar de fer de Rei Ros durant aquesta estada entre nosaltres la parròquia va organitzar unes excursions llargues i es va anar a Roma a Terra Santa a Grècia a Lourdes a Santiago i fins i tot vam participar l'any jubilar de Sant Just i Sant Pastor al Calà de Henares on ens va rebre el bisbe d'Alcalà i vam signar el llibre d'or dels pelegrins jubilars des de l'any 1997 fins al 2001 va conviure aquí a la nostra parròquia el llavors bisbe auxiliar de Barcelona Montsenyor Joan Enric Vives i l'església de Sant Just va ser una mica com la catedral virtual del Baix Llobregat i la nostra rectoria el Palau Episcopal uns quants anys abans que Sant Feliu es convertís en diòcesis durant la seva estat entre nosaltres la parròquia que havia quedat com una mica morta es va anar omplint de gent i es van fer moltes coses es va recuperar una mica la tradició de fer una catifa de flors pel corpus les rastolines de Nadal les caramelles del noi de Corbera i després de l'abella Pasqual les rastolines de Nadal les caramelles del noi de Corbera després de l'abella Pasqual un grupet d'uns 10 nens i nenes li feien descolants i sobretot la reconstrucció i recuperació de l'orga parruquial gràcies a les aportacions voluntàries d'entitats empreses i particulars que un dia van omplir tot el teatre del Liceu en un concert anomenat la festa del cant per l'orga d'un poble i totes les corals de Sant Just hi van participar per recaptar fons per la construcció de l'orga la seva inauguració va tenir lloc el dia 19 de novembre de l'any 2005 presidida per Monsenyor Enric Vivés i amb la presència del president de la Generalitat Josep Montilla que llavors era veí de Sant Just sempre va ser un rector proper que li agradava parlar amb la gent i que al sortir de missa s'estava allà fora una bona estona fent col·loqui amb tothom que va donar una volta a la vida de la nostra parròquia un rector un rector que sempre recordarem amb molta estima i que moltes vegades trobem a faltar des d'aquí Monsen per molts anys i si ens voleu tornar a escoltar ja ho sabeu estarem en antena el dissabte a dos quarts de 12 del migdia fins llavors L'àdio d'Esvern la ràdio de Sant Just 98.1 L'àdio d'Esvern Camin' from the city Walkin' to the door I turn around When I heard the sound Of footsteps on the floor Love just like addiction Now I'm a hook on you I need some time To get it right Your love gonna see me through Can't stop now Don't you know I am never gonna let you go Don't go Don't go Yeah Baby make your mind up Give me what you got Fix me with your loving Shut the door Shut the door And turn the lock Hey God Get the doctor Doctor came too late Another night I feel alright My love for you You can't wait Can't stop now Don't you know I am never gonna let you go Don't go Can't stop now Don't you know I am never gonna let you go Don't go Don't go Don't go Don't go The end The end I am Don't go The end Oh yeah decre audible Are you able to prepare me for吗 I am never gonna let you go I am brains I am never gonna let you go Norman I am never gonna let you go I am never gonna let you go Fins demà! Fins demà! Fins demà!