Santa Creu d’Olorda: història i aplec; el “Crist de Sant Joan de la Creu” de Dalí a Figueres; i agenda parroquial (Papiol i Manresa)

Veus de la parròquia Programa d'informació i història Bona tarda. Ja ha passat la Setmana Santa i les festes de Pasqua, encara que les festes tradicionals no s'acaben, ja que tot seguit celebrarem les primeres comunions, la Pasqua de Pentecostés i la Festa de Corpus. Però, si més no, hem tornat a la nostra vida quotidiana. I tal com us vaig dir en acabar el programa del mes passat, mentre us parlava de la romeria a Sant Medí, avui us parlaré d'un altre indret de la Serra de Collserola, on el dilluns de Pasqua s'hi acostaven una bona colla de sants justencs i sants justenques. Us parlaré de Santa Creu d'Olorda, on el dilluns de Pasqua s'hi celebrava un aplec molt concorregut, un aplec que era molt esperat i celebrat pels nostres avis i besavis, quan tot passava d'una altra manera i no es podia anar gaire lluny i ningú es podia imaginar les vacances de Setmana Santa tal com les entenem ara. Suposo que més del 90% de les persones que m'esteu escoltant heu anat més d'una vegada a Santa Creu i fins i tot hi heu pujat caminant des de Sant Just. És un lloc que forma part del nostre paisatge i de la nostra història. I encara que potser no en tinguem massa idea del que va ser Santa Creu d'Olorda, veureu que fins l'any 1916 Santa Creu d'Olorda era un poble. Sí, un poble, que tenia llavors 248 habitants que vivien escampats per les masies dels voltants de la serra de Collserola. Aquest poble no tenia carrers ni barris, però sí que tenia camins i la seva parròquia, que és el que avui coneixem com Santa Creu d'Olorda. Per això, no tenim mai de fer l'error de dir que Santa Creu d'Olorda és una ermita. No, no és una ermita. Santa Creu d'Olorda és una parròquia, la parròquia d'un poble que va desaparèixer l'any 1916. El vestigio més antic que tenim del pas dels homes per la zona d'Olorda és la llegenda de la cova d'hort, dita també cova dels encantats, situada al vessant sud del Puig d'Olorda, on diu que Aníbal hi va explotar una mina d'hort. Després hi van passar els hívers i els romans, i al Museu de Molins de Rei hi ha objectes trobats de la zona d'aquelles èpoques. L'església parroquial es va iniciar en època medieval, concretament al segle IX, quan Olorda era habitada pels propietaris d'unes torres de caràcter feudal, i suposem que tenia espiritualment la feligresia formada pels senyors de les torres, els seus servidors i els serps de la greva. I, a poc a poc, aquesta feligresia es va anar transformant en una feligresia disseminada de gent que vivia a les masies properes i que es dedicava al cultiu de la terra i a l'explotació del bosc. El conjunt parroquial estava format per l'església, la casa rectoral i el cementiri, situat al davant de la porta principal de l'entrada, tot envoltat amb una tanca, tal com veiem ara. També està documentat un castell, avui desaparegut completament, construït al segle XIV sobre una antiga torre per Pere el Ceremoniós. Pere el Ceremoniós va construir moltes torres castell, que després cedia a senyors de la seva confiança. En aquest castell hi havia una sala com la del Tinell. De fet, era com un Tinell en petit. El 1335, Pere el Ceremoniós el cedeix a Pere des Valls. Però tenim una documentació del 1430 que diu que el castell ja està en molt mal estat. Anant una mica més al detall, sembla que l'absis de l'església és d'origen preromànic, de principis del segle IX. La nau i el creuer són del segle X i el campanar d'espedanya del segle XIV. Va ser reformada l'any 1619 quan es va col·locar la porta renaixentista. Els murs de tot el conjunt són de pedra escaïdada. Consta d'una sola nau i capelles laterals, un absis de forma trapezoidal i un transepte perpendicular. Aquest transepte és el que la fa força singular. Doncs és més alt que la nau i l'altar. Hi ha molts pocs exemples a Catalunya d'esglésies amb aquestes característiques. El cementiri, malgrat que Santa Creu va ser integrat al municipi de la ciutat de Barcelona, va estar en funcionament fins que els revolucionaris ho van destruir tot l'any 1936. L'església i la casa rectoral van quedar en molt mal estat i el cementiri va desaparèixer. Més tard, els membres del centre excursionista de Serrià, els Flaus, van començar la seva reconstrucció, però només van restaurar l'església. Hi ha una pintura molt bonica d'aquest cementiri del pintor molinenc Miquel Carbonell que dona una idea de com era la parròquia de Santa Creu abans de la Guerra Civil. El 1916, quan el poble de Santa Creu de l'Ordre va desaparèixer, el seu terme municipal se'l van repartir entre els pobles de Serrià, Molins de Rei i Sant Feliu de Llobregat. Després, quan Serrià, el 1921, es va integrar a Barcelona, el tros que li havia tocat el terme de Serrià va passar a Barcelona. El rector de Santa Creu depenia del bisbat de Barcelona i l'últim rector va ser el rector de Sant Vicenç de Serrià, mossèn Ignasi Armengou. L'església només s'obria en festes puntuals. Jo recordo les misses del Gall, organitzades a final dels anys 60 o principis dels 70, per la parròquia de Sant Feliu de Llobregat, on hi penia part d'una manera molt activa el germà de mossèn Ramon Grané. Més tard, l'arcabisbe de Barcelona, Monsenyor Omella i el bisbe Agustí de Sant Feliu, van firmar un conveni on la diòcesi de Sant Feliu s'ocuparia de posar-hi un sacerdot que es faria càrrec de l'administració porroquial de la gestió del temple i del culte i la diòcesi de Barcelona s'ocuparia de les despeses ordinàries i extraordinàries. Actualment és el rector de Molins de Rei que ha rebut aquest encàrrec, perquè, malgrat que Santa Creu de Llobregat no té culte habitual ni fraligresia estable, manté la seva condició de parròquia amb la seva personalitat jurídica, el seu territori i els llibres sacramentals. Actualment, obre les seves portes cada dissabte de 10 a 1 del migdia, gràcies a uns voluntaris de Molins de Rei que se n'ocupen i cuiden el seu jardí. Quan es van repartir els territoris del terme municipal en els tres pobles, la zona de l'església va quedar dins del terme de Sarrià, després terme de Barcelona. Però com que quedava molt allunyada de la ciutat com tal, la gent de Sant Feliu, Molins de Rei i fins i tot nosaltres, els de Sant Just, vam decidir d'acollir i fer nostra aquesta parròquia. Així doncs, quan la joventut catòlica de Molins de Rei, l'any 1916, va decidir fer una plexa d'anístic, va escollir el lloc de Santa Creu de Llobregat. doncs, malgrat que es trobava en un indret una mica isolat, era molt bonic. El primer apleg es va celebrar el dilluns de Pasco a Florida de l'any 1920 i durant molts anys va tenir continuïtat i una gran convocatòria per la gent dels pobles de la Rodalia que hi acollia. A part de Molins de Rei, Sant Feliu i Sant Just, també hi venia gent de més lluny, de Rubí, de Cervelló, d'Esplugues, de Coll Blanc, de l'Hospitalet, de Sants, de Gràcia i de Sarria. Es pujava per diversos camins i es podia dir que tots els camins, els dilluns de Pasqua, en lloc de portar a Roma, portaven a Santa Creu. La pleg, evidentment, tenia una vessant espiritual, però també tenia una vessant lúdica. Hi pujaven nois i noies, homes i dones, amb nens i nenes. Era una festa familiar. Jo recordo haver-hi pujat amb els meus pares i avis. Era la festa de primavera i tothom hi anava mudat amb vestits de colors clars i sobretot blancs. I els homes duien tots llavors camisa blanca i esperdenyes de festa, també blanques. Santa Creu, aquell lloc isolat, es convertia en una gran festa, tant pel rector com per les masies de Can Serra, Can Portell, Can Calopa, Can Ferriol i més tard també per tota la gent que vivia a les casetes de la Pedrera Sanson. Com tots els aplecs, l'acte central era la celebració de la Santa Missa, una missa solemne, cantada amb la participació de l'Orfeo Pàtria de Molins de Rei i potser fins i tot alguna vegada de l'Orfeo Enric Morera, amb els goig de Santa Creu i l'himne de la Creu compost pel mestre Miquel Blanc. I després, una ballada de sardanes al matí i una altra a la tarda. Aquestes ballades de sardanes van inspirar a dos compositors, Julià Canals, de Molins de Rei, que va compondre la sardana Aires de Santa Creu i en Jaume Ventura, que va escriure una altra sardana titulada La pleg de Santa Creu. A l'hora de dinar, a Santa Creu llavors, no hi havia cap bar ni cap restaurant i el menjar es portava de casa. Moltes vegades era menjar preparat, tipus ensaladilla, truita de patates i carna rebossada, però també hi havia que es feia unes costelles i carn a la brasa i fins i tot alguna paella. Aquesta trobada festiva es va celebrar fins l'any 1976, o sigui, durant més de 50 anys. L'evolució del temps, la possibilitat de poder anar més lluny per disposar d'altres mitjans econòmics i de transport, van fer perdre l'esperit i el tipisme d'aquest apleg i va propiciar que alguns poc arrelats al territori comencessin a desvirtuar l'ambient i l'esperit de la trobada i l'any 1977 ja no es va organitzar, però va quedar en la memòria de tots els que hi havien anat. Es va celebrar el centenari del primer apleg a Santa Creu i des de Molins de Rei hi va haver la iniciativa començo, començo, començo. L'any 2010 es va celebrar el centenari del primer apleg a Santa Creu i des de Molins de Rei hi va haver la iniciativa de recuperar aquesta festa, organitzant-ho no el dilluns de Pasqua, sinó el dissabte més pròxim, el 14 de setembre, festa de l'exaltació de la Santa Creu. I a poc a poc la pleg en aquesta segona etapa va anar agafant empenta i l'any 2017 es va comptar amb la participació d'entitats de Sarrià, de Molins de Rei i de Sant Feliu, amb la participació de gegants, esbars d'en Saires, grups de percussió i de batucada, cant coral i naturalment audició de sardanes amb coble. La pleg, ara celebrat el mes de setembre, quan ja no fa falta pujar-hi a peu o amb carro perquè tothom té cotxe privat i tampoc fa falta portar el menjar de casa d'on hi ha bars i restaurants, té el mateix format de sempre. Molts hi pugen a peu, sortint en grup des de la plaça de la Creu de Molins de Rei i utilitzen les zones de pícnic per fer la carn a la brasa. El mossèn de Molins de Rei, encarregat de la parròquia, celebra la missa i pugen els gegants de Molins, Bernat i Candelera i ballen els herbals de Serrià i de Molins i com no podia ser d'altra manera hi ha ballada de sardanes amb coble. Encara que hi hagi restaurants, quasi tothom prefereix fer el dinar a l'aire lliure, com abans. Des d'aquí animo a la regidoria de Cultura i a la parròquia de Sant Just d'Esvern a recuperar aquesta festa a Santa Creu, lloc molt estimat per molts santjustencs, perquè tots el que la vam viure d'alguna manera en tenim un bon record i penso que la plec de Santa Creu forma part del nostre patrimoni cultural. Si teniu la possibilitat d'acostar-vos a Figueres, podreu veure al Teatre Museu de l'I una exposició única, potser l'exposició temporal més important de totes les que ha organitzat el Teatre Museu en la seva dilatada existència. Ha vingut a Figueres el Crist de Sant Joan de la Creu, conegut també com el Crist de Port Lligat, una de les obres més icòniques del pintor empordanent. Aquesta obra, Gaudí, la va pintar el seu estudi de Port Lligat entre juny i novembre de l'any 1951, tot i que el seu procés es va començar molt abans després d'haver estat durant vuit mesos als Estats Units. Aquest quadre, després d'haver-se exposat a Barcelona i a Madrid, va anar a la Galeria Lefebvre de Londres i després de diverses negociacions, el Museu Kelvin Grove de Glasgow la va comprar per vuit mil doscentes lliures esterlines de l'època. Dalí va pintar aquesta obra en un moment de transformació, on incorpora la representació religiosa a la seva obra. D'una part, veu la tradició i per l'altra trenca amb aquesta tradició. És una obra que enllaça dos períodos creatius de Dalí en un moment en què volia convertir-se en un clàssic per un cantó i en un salvador de la pintura moderna en un altre. Treballa la tècnica, la textura i la llum i podríem dir que sense ser-ho és una obra hiperrealista. L'any 1950, Salvador Dalí va a Àvila i visita el Monestir de l'Encantació fundat per Santa Teresa de Jesús i allà el pare Bruno Froesat li ensenya un petit dibuix d'un Crist crucificat realitzat per Sant Joan de la Creu. El dibuix representa un Crist vist des de dalt i serà a partir d'aquella imatge i dels somnis posteriors que Dalí pintarà una de les seves obres mestres anomenat Crist de Sant Joan de la Creu. Estèticament, aquesta representació de Crist és una de les més maques que s'han fet és un Crist en què Dalí trenca amb la iconografia que s'havia fet fins llavors de Jesucrist i ens el mostra des d'una perspectiva diferent. Aquest Crist no sabem si està viu o mort. El seu cap el veiem des de dalt i no sabem si està així perquè és mort o perquè està contemplant la vista que té els seus peus. És un Crist que no té sang. Està representat com surant, amb les mans i els peus sense cap ferida visible, amb un anell al dit anul·lar de la seva mà esquerra i lligat a la creu amb unes corretges. No porta corona d'espines i els seus cabells són curts, un detall que pot semblar menor però que el fa especial ja que hi ha ben pocs Crist amb el cabell curt. Aquests cabells estan tan ben fets, semblen tan reals que et dóna la sensació que els pots pentinar amb els dits. La creu està posada d'una manera inclinada i està recolzada en el no-res. Al fons hi ha la silueta de les muntanyes de l'abadia de Port Lligat i a sota la creu la platja amb dues barques i un pescador. Diuen que la barca que hi ha penjada al pati de butaques del museu sota la cúpula transparent és del mateix model de la que va pintar aquí de l'I en aquest quadre. En els primers temps del cristianisme no es representava Jesús a la creu. El càstig de la mort en creu era tan humillant era una humillació tan gran que no es podia representar així a Jesucrist. Es comença a representar Jesús en la creu després de la oficialitat del cristianisme de Constantí a través d'una cleu gloriosa o en forma de majestat com l'escultura que tenim al menac anomenada Majestat Batlló on apareix Jesús a la creu sense cap mena de patiment i vestit com un emperador bizantí. La representació de Crist a la creu ha evolucionat molt i no serà fins al segle XIII-XIV quan es comença a mostrar el dolor i el patiment de Jesús que serà molt exagerat en l'època del barroc. Cada període per diverses raons es representa Jesús a la creu de maneres diferents però apareix Dalí i trenca tots els esquemes. Dalí en aquella época estava en un moment de la seva vida que es coneix com el període místic i espiritual per això visita Àvila per viure l'atmosfera que van viure Santa Teresa i Sant Joan de la creu és un període que va bé després és un període que ve després del llançament de la bomba atòmica una cosa que amb ell li va impactar molt. No podem oblidar tampoc que Salvador Dalí coneix l'obra de Velázquez i que Velázquez té un Crist exposat al Museu del Prado que és una pintura tenebrista amb un fons absolutament negre com el de Dalí però el cos de Jesús és blanc és la llum i és clar Dalí el coneix i també ho vol fer també. Per Dalí el seu Crist no és patiment és bellesa. Ell busca un model real un model no massa musculat però no excessivament prim un cos bonic. La bellesa diu és el camí que porta a Déu i Dalí mateix explica que vol expressar en aquest Crist la bellesa metafísica del Crist Déu. Aquest no és l'únic Crist que va pintar Dalí. L'any 1954 després d'una estança a Nova York en va pintar un altre el Crist hipercubus on també representa a Crist sense cap senyal de patiment cap clau cap ferida sense corona d'espines i amb els cabells curts amb una creu que no és una creu sinó una sèrie de cups on davant està el cos de Jesús com l'habitant aguantant-se en el no res en quatre cubets petits que representen els claus. al peu d'aquesta creu hi trobem la figura de Gala representada com si fos la Mare de Déu amb unes vestidures fetes d'uns plecs en roba perfectes. Al fons el paisatge d'aquest Crist també és portlligat. Aquest Crist es troba actualment al Metropolitan de Nova York però al Museu de Lí hi ha un estudi geomètric que va fer per representar els cups seguint el tractat d'arquitectura de Juan de Herrera l'arquitecte que va fer l'escorial. El Crist de Port Lligat estarà exposat junt amb el quadre propietat del museu La Cistella del Pa que Dalí va pintar el 1945 i que podria representar l'Eucaristia fins al dia 30 d'abril i és una ocasió única ja que no tornarà potser a venir mai més per veure'l. Jo ja m'he comprat l'entrada per anar-hi. Anar a Nova York ja queda una mica més lluny. Avui sí que us porto unes notícies de dues sortides que s'han organitzat des de la parròquia i que tindran lloc els propers dies. La primera és la típica trobada arxiprestal que s'organitza cada any en què participen totes les parròquies de l'arxiprestat. Aquest any aquesta trobada tindrà lloc el proper dissabte 13 d'abril a la parròquia del Papiol. El lema d'aquesta trobada és Som cridats a ser poble de Déu. El punt de trobada serà a les 9.30, o sigui, a dos quarts de 10, a la rectoria de la parròquia de Papiol i després d'un breu esmorzar es farà una visita a la parròquia dedicada a Santa Eulàlia i als seus entorns. Després es passaran a escoltar a dues persones que ens parlaran del paper que poden tenir els preveres i els laics en una comunitat parruquial i a l'Església en general. Els parlaments aniran a càrrec de Teresa Valero que forma part d'ÀUTEM, l'Institut del Lideratge Pastoral apadrinat per la Facultat de Teologia Vicenç Ferrer. ÀUTEM és una paraula d'origen llatí que significa aixeca't i que la Teresa ens diria que també vol dir mou-te, no et quedis aturat davant la gran secularització de la nostra societat. Ella és coordinadora d'ÀUTEM, un projecte que engloba a diversos programes, el del Lideratge Sacerdotal, el del Lideratge dels Laics que formen l'equip del sacerdot. ÀUTEM ajuda els mossents a crear i consolidar una església renovada, proporcionant al mossent les eines necessàries per transformar la seva parròquia. I en aquesta trobada ens parlarà concretament de què és el que esperen els Laics dels sacerdots. La segona part estarà a càrrec del mossent Emili Marlès, actual rector de la parròquia del monestir de Sant Cugat del Vallès. mossent Emili és llicenciat en Ciències Físiques per la Universitat de Barcelona i a més a més va estudiar la Facultat de Teologia de Catalunya, sent actualment vicerrector de la mateixa facultat i també vicerrector del Seminari de Terrassa. Ell parlarà sobre el que és el que esperen els sacerdots dels laics. Després de les dues dissertacions hi haurà una estona de col·loqui amb petits grups, cosa que aprofundirà el coneixement mútu dels feligresos de les diverses parròquies i es finalitzarà amb una Eucaristia concelebrada per tots els mossents assistents. Mentre es durin aquestes activitats, s'han organitzat activitats per la canalla, a fi que els adults puguin aprofundir en les seves temàtiques amb més tranquil·litat. Sobre les dues, tindrà lloc el dinar de Germanó. No sé si encara us podeu apuntar, però si us interessa, si més no, podreu llegir tota una sèrie d'explicacions de mossèn Emili que estan publicades a la revista Nou Sant Cugat, algunes amb títols tan suggeridors i interessants com La Sociedat de la Neve, Rufthor, El jazz de la vida, Agafa'm la mà, què tinc a dir en un enterrament? Jo, que no hi aniré, sí que em penso a llegir alguns d'aquests articles. I la segona sortida és la que han organitzat el dia primer de maig, recuperant una antiga tradició d'abans de la pandèmia, el cos de portants del Sant Crist. Aquest any han escollit una visita a la cova de Sant Ignasi de Manresa. El santuari de la cova de Sant Ignasi de Manresa és un conjunt d'edificis construïts sobre la cova al costat del riu Cardaner on, segons la tradició, es recollia Ignasi per pregar i on va escriure els famosos exercicis espirituals. És un conjunt monumental format per l'Església, l'espai d'acolliment, la vancova i la cubeta, una gran estructura barroca com totes les construccions ignesianes. L'any 2022, en ocasió del 500 aniversari del pas de Sant Ignasi per Manresa, l'Església va remodelar totes les parets i ho va recobrir amb uns mosaics increïbles fets per l'artista jesuïta Marco Ivan Rumping, on s'exposen diferents moments de la Bíblia i de l'Evangeli. Digne de veure, eh? Es sortirà amb autocar del parador a les 9 del matí i es té prevista la tornada a les 7 de la tarda. Primer de tot es farà una visita guiada al santuari i al museu. Després se celebrarà una missa a la mateixa església. El dinar de Germanó tindrà lloc a la mateixa casa d'espiritualitat dels jesuïtes en el mateix complex i després de dinar s'anirà a fer un recorregut passeig pel passeig de la Sèquia de Manresa. Aquesta sortida és oberta a tothom i si hi voleu anar teniu temps d'anar-vos a apuntar a l'acabada missa d'onze dels diumenges. El cost de la mateixa és de 30 euros. Jo us ho recomano. Doncs penso que Manresa és un lloc que està aquí a tocar de casa però potser sigui una mica desconegut i només pels mosaics d'aquest mosaixista jesuïta val la pena de visitar. I ja ho veieu. Us he posat una mica de deures. Ja ho sabeu. Sempre us envio a visitar coses. és una deformació professional. I ara si no us voleu cansar i em voleu tornar a escoltar sintonitzeu Ràdio Desvern dissabte a dos quarts de dotze del migdia. Ara escoltes Ràdio Desvern sintonitzes Ràdio Desvern la Ràdio de Sant Just 98.1 Ràdio Desvern 98.1 Ràdio Desvern 98.1 Bé, doncs jo no separo la brossa. Em fa mandra. Tu sí? Esclar. Marcel, cada cosa em toca, eh? Esclar. Reciclar Reciclar és massa evident per no fer-ho. Envasos de cartró i paper, el contenidor blau o el covell del porta-porta. Generalitat de Catalunya sempre endavant. Ara escoltes Ràdio Desvern sintonitzes Ràdio Desvern la Ràdio de Sant Just 98.1 Ràdio Desvern 98.1 Ràdio Desvern 98.1 Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amants.