Santa Eulàlia i Pedralbes; Terra Santa avui; Dani Palau, nou degà; Mil·lenari de Montserrat (Sender PR-C 1025) i eines digitals per a la fe

Música Els dimecres a les 10 de la nit, Fabricants de Cançons. Un programa de converses amb artesans de la paraula cantada. Amb persones que a prop nostre fabriquen aquests artefactes poèticomusicals que ens fan viatjar. O bé amb persones que n'analitzen la seva alquímia. Fabricants de Cançons, una hora conversant sense presses com si estiguessin prenent una copa sobre cançons. Aquí, a Ràdio Desver, a un 98.1 de la freqüència modulada. Un programa conduït i realitzat per qui us parla. Meneu gauzats. Música Avui, dia 12 de febrer, és la festa de Santa Eulàlia, patrona de Barcelona. No us explicaré ara la història d'aquesta noia valenta que va néixer, segons la tradició, a Sarrià, en època dels romans. I que va plantar cara al pretó de Barsino perquè perseguia els cristians. Perquè de ben segur que ja la sabeu. Però potser hi ha coses de la història d'aquesta màrtir que se'ns escapen una mica. Santa Eulàlia és la patrona de la ciutat de Barcelona. Encara que molta gent es pensa que la patrona de Barcelona és la mare de Déu de la Mercè. Doncs no. Eulàlia va ser canonitzada l'any 633 i molt aviat la seva fama va traspassar fronteres i va començar a ser molt estimada pels ciutadans de Barcelona. En l'època paleocristiana era molt important tenir les relíquies d'un màrtir. I aquí no teníem les relíquies, no. La teníem tota. I va ser aclamada com a patrona de Barcelona. Però li va sortir una competidora, la Mare de Déu de la Mercè. Una advocació mariana molt lligada també a la ciutat com tal. Doncs Sant Raimon de Penyafort i Sant Pere Nolasc van fundar a Barcelona l'Ordre dels Mercedaris. L'any 1683 la ciutat de Barcelona va patir una terrible paga de llagostes que van arressar tots els cultius. I els barcelonins, recordant que la Mare de Déu de la Mercè havia alliberat més de 300.000 captius a l'època de les creuades, li van prometre que si els alliberava de la plaga la farien patrona de la ciutat. I la Mare de Déu va fer marxar les llagostes. Felip V, el 1714, aboleix la festa de Santa Eulàlia, ja que havia sigut la santa a qui es van encomanar els austriacistes durant la guerra de successió. I recordava al poble les llibertats perdudes. I va potenciar molt el culte a la Mare de Déu de la Mercè. Però no es pot canviar un patró d'una ciutat si aquest patró ha nascut en aquesta ciutat. I aquí Santa Eulàlia tenia totes les de guanyar, perquè ella era natural de Barcelona. I van anar a Roma a demanar el canvi. I l'any 1868 el papa va resoldre la polèmica. A partir d'aleshores, Santa Eulàlia seria patrona de la ciutat de Barcelona i la Mare de Déu de la Mercè la patrona de la diòcesis. I tots contents. Però no. La festa de la Mare de Déu de la Mercè és el 24 de setembre, just en acabar l'estiu, amb uns dies llargs i plens de sol. I la de Santa Eulàlia, el 12 de febrer, al mig del rigorós hivern. I aquí és on Santa Eulàlia té les de perdre, esclar. Les celebracions d'estiu no es poden comparar amb les de l'hivern. I per això, durant les festes de la Mercè, que poden durar fins tot 15 dies, sempre hi ha un dia que plou, encara que sigui poca estona, i faci una pluja fineta. És Santa Eulàlia que plora, perquè els barcelonins no se'n recorden d'ella. Encara que em sembla que ara plora una mica menys. Perquè durant l'època d'en Pasqual Margall, alcalde de Grata Memòria, va aconseguir tornar a celebrar la festa major d'hivern. Ara es torna a col·locar el panou de Santa Eulàlia al balcó de l'Ajuntament i es fan moltes celebracions. Una de les tradicions del dia de Santa Eulàlia és que l'alcalde i els membres del Consi Històri de Barcelona visitin les monges clarisses del monestir de Pedralbes. Les monges els reben encantades, els canten els goig de Santa Eulàlia i tots plegats mengen el famós mató de Pedralbes elaborat per elles mateixes. El monestir de Pedralbes, que nosaltres tenim a costat de casa, va ser fundat l'any 1326 pel rei Jaume II els Just i la seva tercera esposa, la reina Elisenda de Moncada, per albergar una comunitat de monges clarisses on professaven les filles de la noblesa. Elisenda, que era molt més jove que el rei, sabia que no tindria cap privilegi ni cap paper quan el rei morís i per això va tenir la gran pensada de fundar aquest monestir on s'hi va fer construir un palau amb unes estances nobles per poder continuar fent de reina sense molestar el palau real. El monestir de Pedralbes es trobava en un lloc allunyat de tot i de tothom i la reina va aconseguir pel bé de les monges i d'ella mateixa una sèrie de privilegis i l'any 1357 va demanar i obtenir la protecció directa del Consell de Cent que es comprometia a defensar el monestir en cas de perill i a entregar dotacions econòmiques per la seva millora i manteniment. La prova més evident d'aquesta protecció va ser durant la Guerra del Francès quan el 1640 les monges van haver de marxar i deixar el monestir i les van realotjar a casa del Marquès de l'Ella on hi van anar escoltades per soldats armats. En els llibres del monestir trobim documentada aquesta visita institucional ja al segle XVII, tradició que es va conservar fins al 1714 i ara amb els ajuntaments democràtics, aquí tornem a veure la mà de Pasqual Maragall, es va recuperar adaptada als temps actuals. Aquest dia les monges aprofiten per demanar al Consistori ajudes per la manutenció del monestir, que és un bé cultural d'interès nacional i sempre hi ha alguna regidora que els demana com es fa al mató de Pedralbes. Hi ha una vella tradició que diu que per tenir assegurat un bon temps el dia d'alguna celebració especial es tenien de portar una dotzena d'ous a les Clarisses, que llavors resaven perquè el dia d'aquesta celebració no plogués. Pasqual Maragall els va portar la dotzena d'ous perquè fes un bon dia el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics. Aquests ous, i sempre seguint la tradició popular, és amb els que les Clarisses han estat elaborant des de l'edat mitjana el tradicional mató, seguint una fórmula que només elles coneixen. El mató de Pedralbes no té res a veure amb el mató de Montserrat, eh? Doncs el de Montserrat es fa amb llet coellada i el de Pedralbes és una mena de crema feta amb llet, ous, canyella i limona. Però potser aquest any serà l'últim any que l'alcalde de Barcelona visita les Clarisses al monestir. Doncs l'Orde de Santa Clara prepara el trasllat de les últimes tres monges que hi queden perquè l'últim maig de l'any passat va morir la seva abadesa, Montserrat Casas, que tenia 90 anys i que havia ingressat al monestir l'any 1956. Ara hi queden tres monges i només una té menys de 70 anys. Elles mateixes han demanat el seu trasllat al monestir de Viló-Bidonyar, a Girona. Fa una mica de pena que deixin el senò vi buit després de quasi 700 anys de vida religiosa ininterrompuda. Les monges Clarisses, horda religiosa fundada al segle XIII per Santa Clara de Cis, van arribar a Catalunya l'any 1234, quan es va fundar el convent de Santa Clara a Barcelona. Una mica més tard, l'any 1319, es va fundar un segon convent a Girona que va estar obert fins al 1974 quan també la comunitat es va traslladar a Viló-Bidonyar. L'arcabisbe de Barcelona no descarta que en un futur es pugui reprendre la vida monàstica a Pedralvis i confirma que s'està treballant per trobar una solució que garanteixi canònicament la persistència de la vida contemplativa en aquesta comunitat tan arrelada a Barcelona. Si finalment marxen, es posarà fi a una llarga història de relació del monestir amb la ciutat, que ara és propietària de l'edifici, dedicat majoritàriament a museu i gestionat pel mateix Ajuntament. El seu adeu, obligat per la disminució de la comunitat, tal com ha passat en altres ordres religioses, tancarà una història de molts segles on l'Ajuntament i les Clarisses han tingut una relació especial degut a la gran estima dels barcelonins amb aquesta comunitat. L'arcabisbe d'Urgell, Joan Enric Vivés, ha tornat de Jerusalem aquest final de gener on havia anat en representació de la Conferència Episcopal Espanyola a la trobada de la Coordinadora dels Bisbes a Terra Santa, la Holy Land Corporation, on hi han assistit bisbes de les Conferències Episcopals d'Estats Units, Anglaterra, Gales, França, Alemanya, Irlanda, Escòcia, països nòrdics i Lituània. Aquestes trobades es fan a proposta de la Santa Seu i l'objectiu és donar atenció pastoral a les comunitats catòliques de Terra Santa. Els bisbes volen compartir esperança amb tots els homes de bona voluntat i per això han anat a Terra Santa a dir a les comunitats cristianes que no estan soles i que no les han oblidat. Els bisbes, en tornar d'aquest viatge que volen que serveixi, que a les parròquies s'emparli i que a les publicacions dels respectius bispats també, encara que aquestes coses, com que no són notícies extremistes, no troben massa lloc a les publicacions i costa molt que apareixin. Ell, que fa molts anys que va a Terra Santa, sap que no és el mateix explicar-ho que viure-ho, però intenta que els mitjans de comunicació als quals té accés donin veu a aquesta realitat silenciada. I jo, humilment, seguint les seves instruccions, des d'aquest programa vull mirar de fer-vos arribar al seu missatge, fent un resum explicació d'un article seu publicat a La Vanguardia i d'una entrevista de Ràdio Estel que es va gravar just quan anava cap a Televip a agafar l'avió per tornar a Barcelona. I ens explica que és una realitat que a Terra Santa els cristians són minoria i a Gaza encara més minoria. A Gaza hi ha uns 600 cristians, uns 100 són de ritus catòlic llatí i uns 600 ortodoxes grecs que treballen en la mateixa direcció i s'entenen molt bé, malgrat que a Gaza està tot molt destruït. El patriarca de Jerusalem diu que de cara a Gaza el més important és que es pugui reconstruir i que els ciutadans hi puguin tornar i que espera que la comunitat internacional pugui ajudar en aquesta reconstrucció. Però primer es necessita que hi hagi pau per poder desescombrar. És molt important refer l'educació, la sanitat i les comunitats cristianes hi tenen un paper molt important. A Gaza el gran problema és la sospicàcia de tot el que passa a Siscordània. Siscordània és el que seria bíblicament Samària, Judea i Galilea on hi ha moltes comunitats cristianes a Ramala, a Batlem, a Jerusalem. Hi ha pobles que són tots cristians. N'hi ha molts a Haifa també. Hi ha comunitats cristianes d'expressió hebrea que parlen hebreu, alguns jueus convertits al cristianisme, però la gran majoria són d'expressió àrab que viuen dins d'Israel, són ciutadans d'Israel i tot això crea molts problemes. Hi ha una zona que havia sigut territori de Jordània i que a causa de la guerra dels sis dies va passar a ser d'Israel. És el que s'anomena territoris ocupats. Tot això és una mica complicat de veure. Hi ha uns llocs que són de l'estat Israel i uns altres llocs que Israel va ocupar. Aquests llocs, d'aquests llocs que Israel va ocupar, els israelites tindrien de marxar, però ells no volen marxar. I per això han fet els assentaments, que són com unes colònies que ocupen de forma il·legal els jueus que han vingut de fora, sobretot d'Argentina i de Rússia. I és molt difícil de comunicar-se amb els habitants palestins que hi són allà des de sempre. Israel, quan es va cansar de Hamas, després de l'atemptat del 7 d'octubre del 2023, que va fer tants hostatges, va envair la franja de Gaza perquè diuen que és el territori de la seva custòdia i que ha de marxar, no és de l'estat palestí. La solució teòrica ideal seria fer dos estats amb fronteres clares i en respecte als uns envers els altres. Però això és molt difícil. Aquí, les escoles cristianes accepten nens musulmans i cristians. No hi van mai els nens jueus, també els acceptarien, però no hi van mai. I entre els cristians i els musulmans hi ha com una espècie d'amor. Aquestes destruccions que fan els jueus de les ciutats i de les carreteres, ara i en altres guerres anteriors, el que fa és provocar odis, enfrontaments i que es tinguin por els uns als altres. Terra Santa és la terra on hi ha els llocs sagrats dels cristians, dels musulmans i dels jueus. I com es combina tot això? La gent d'Israel és molt de cultura occidental i quan estàs als llocs on viuen els israelites és com si estiguessis a Europa. Els altres són de cultura àrab i tenen un altre ritme de vida i una altra manera de fer les coses. Les cases són diferents, fan el menjar diferent, viuen molt al carrer i si no es coneixen els uns i els altres no es pot conviure en pau. Els bisbes han vingut a visitar aquestes comunitats per portar-los el missatge de que no estan sols. l'Església no vol abandonar els cristians de Terra Santa perquè encara que no se'n faci ressò els cristians de Terra Santa estan a casa seva. És la terra de Jesús i tenen tot el dret d'estar-hi però viure allà és quasi una vida d'heroi. Es demana molt en aquests cristians que cada vegada ho tenen més difícil sobretot per la falta de treball. A causa de la guerra Israel va prohibir que la gent de Siscordània que treballava a Israel pogués passar la frontera i per tant moltes famílies es van quedar de cop sense feina. Per altra banda amb aquesta inseguretat no hi ha ni peregrins ni turistes i fa molta tristesa anar a la zona vella de Jerusalem passar per la via dolorosa i veure que totes les botigues de records estan tancades. A Monsenyor Joan Enric el va impressionar moltíssim de veure l'església del Sanse Pulcre buida sense ningú. Aquest tancament de les botigues dels hotels de les hostetgeries que regentren les ordres religioses ja va passar amb la intifada del 2002 i també per la pandèmia. Per això es tindria de perdre la por i retornar a peregrinar a Terra Santa. Una bona idea seria fer agermenaments de parròquies i d'escoles que poguessin ajudar a parròquies i escoles de les comunitats cristianes d'Israel. Doncs això ajudaria que en aquestes comunitats poguessin mantenir-se i que no se n'anessin. Moltes vegades només pensem en els jueus i en els musulmans, sobretot en els jueus radicalitzats, però també hi ha jueus que encara que no són una gran majoria treballen per la pau i pels drets humans i que estan en contra de la guerra i de la destrucció que provoca l'exèrcit israelià, com també hi ha molts musulmans que volen la pau. No tots els musulmans són terroristes. Els bisbes han volgut donar veu els que no tenen veu i per això fan aquestes visites. I ara, com a cosa anecdòtica, ens explica que van a sopar a una casa humil del barri armeni de la Jerusalem cristiana. No pot donar detalls i s'ha de ser molt provent amb el que es diu. Era la casa d'un dià que ortodox, una família pobra, molt pobra, i el van obsequiar d'una manera exquisida i amb la seva humilitat li van regalar unes creuetes de fusta que fan els artesans de Batlem. L'impacte de la guerra i dels assentaments il·leals a Cisjordània és massa desconegut a casa nostra. Les comunitats de cristians experimenten grans dificultats com la dura restricció de moviments, sobretot els talls sobtats de carreteres que allarguen els viatges, l'impediment de fer la vida quotidiana normal. També manca d'electricitat i d'aiga, la impossibilitat de construcció de noves cases i el nivell de desocupació i el problema que tenen, sempre per poder treballar a la zona d'Israel. Diplomàtics de la Unió Europea i d'alguns països, entre ells Espanya, Junta a Mirlàndia, Noruega, Eslovènia i Polònia, han reconegut l'estat palestí. Això ha causat problemes també a Espanya, però és que l'estat palestí per no tenir no té ni fronteres. Fa anys, quan Monsenyor Joan Enric vivia a la nostra parròquia, ens va fer una conferència sobre aquesta temàtica. He anat a buscar els meus apunts d'aquesta conferència i m'he donat el sant gust de llegir-los. No va ser una conferència, no, va ser una lliçó magistral d'història. Quina pena que ara ja no fem aquestes conferències. Ja sé que són altres temps, però a vegades jo enyoro aquests altres temps. Bé, ara continuem amb altres temàtiques. d'en Dani Palau-Balero. Ara us parlaré una miqueta d'en Dani Palau Valero, que va estar fent la seva formació de seminarista aquí, a la nostra parròquia, i que ara ha estat nomenat pel cardenal Joan Josep Omella, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya pel Trienni 2024-2027. En Dani Palau, que és professor estable ordinari d'aquesta facultat, ja exercia de degà en funcions des del 10 de maig, cosa que ja vaig informar aquí en el seu moment. En Dani Palau és llicenciat en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i de Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya i també de Filosofia per la Universitat Ramon Llull. Va finalitzar el seu doctorat a la Universitat Pontificia Gregoriana de Roma amb un estudi sobre el Concili Vaticà. Va realitzar estudis musicals al Conservatori del Liceu. Actualment dirigeix la Càtrida de Teologia Pastoral Arquabisbe Ponigol i la revista Quaderns de Pastoral. És també professor d'Ecumenisme i Esglesiologia i membre conseller de la Pastoral Litúrgica. A més a més, és rector de les parròquies de Santa Maria i de Sant Antoni de Corbera de Llobregat. En Dani va néixer l'any 1972, o sigui que ara té 52 anys i jo no sé com s'ho fa i com ho ha fet per arribar tan lluny i com té temps de fer tantes coses. Per mi encara és aquell seminarista que corria per la nostra parròquia, que cantava amb aquella superveu que portava els nens de colònies i els preparava per la confirmació. Des d'aquí, Dani, per molts anys. I ara daré una notícia així una miqueta de natura. Aquest any 2025, ja ho sabeu perquè s'ha dit moltes vegades, celebrem el mil·lenari de la presència dels benedictins al Santuari de la Mar de Déu de Montserrat. I al llarg d'aquests mesos anirem veient com es van desenvolupant les diferents iniciatives, religioses o no, sorgides de diferents àmbits de la nostra cultura. Montserrat, podríem dir que té tres grans significats. Un significat religiós, un significat geogràfic i un significat d'identitat cultural. Centrant-se en el significat geogràfic, és un massís muntanyós que per la seva categoria de parc natural és molt freqüentat pels excursionistes de tot tipus, senderistes, caminants, escaladors, runners. L'any 2024 va rebre un total d'un milió 64.117 visites. Aquest número s'ha trobat calculant i sumant totes les persones que han estat registrades en eurocomptadors col·locats en diferents punts de l'espai natural, les persones que han pujat al funicular de Sant Joan i les que han pujat al funicular de la Santa Cova. Per celebrar el mil·lenari, el patronat de la muntanya de Montserrat i la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya han ideat un traçat denominat el sender del mil·lenari. Aquest sender es pot començar a Collbató o al mateix monestir. És un itinerari fàcil, apte per qualsevol persona mínimament entrenada i que passa per llocs emblemàtics o a prop de llocs emblemàtics com l'Ermita de Sant Benet, Santa Cecília, el Refugi d'Agulles i les coves del Salnitre i el Cavall Bernat. Aquest sender porta el nom de PRC 1025 i connecta amb altres rutes i senders de gran i petit recorregut que travessen i passen per la muntanya. Aquesta és la primera proposta que fa la volta al massís de Montserrat d'una manera relativament fàcil. Les persones ben preparades i amb bona forma física el podran fer en una jornada i les que vulguin ritmes més tranquils, en dues, per noctant en un dels allotjaments del monestir o en el Refugi d'Agulles, sempre gaudint de la flora i la fauna de la muntanya i de les immillorables vistes. L'últim diumenge de gener tots els bisbes van escriure en els diferents fulls dominicals de les seves diòcesis que ja que tenim un telèfon mòbil que utilitzem per comunicar-nos, entretenir-nos, informar-nos, el podríem fer servir per incrementar els nostres coneixements i les nostres reflexions sobre la vida religiosa. Hi ha moltíssimes aplicacions en el mòbil que faciliten la lectura i l'estudi de la paraula de Déu. Es poden descarregar lectures, passatges de la Bíblia... Jo el telèfon mòbil el faig servir molt per coses de feina. No estic en massa el grup de WhatsApp. Tampoc perdo el temps enviant missatges de bon dia i de bona nit. Però sí que he trobat una aplicació que m'agrada molt. És llegir per l'ordinador una aplicació que es diu Christian Art. Art cristià. És una iniciativa del pare Patrick Vanderhoort que va ser durant molts anys director de la famosa casa de subhastes Sotvall de Londres i que té més de 40.000 seguidors. Aquesta pàgina és una meditació de l'Evangeli a través de l'art. Cada dia publica la lectura de l'Evangeli amb el comentari pertinent i el relaciona amb una obra d'art que també publica i que fa referència a la lectura del dia o de la festivitat que se celebra. Com que té uns grans coneixements d'art, l'explicació de l'obra d'art, que normalment és una pintura, és molt didàctica, començant per una petita biografia de l'autor, època quan va viure, estil de l'obra, descripció... i això cada dia de l'any. És molt interessant si us agrada l'art perquè toca tots els estils i tots els temes. És molt fàcil, només cal que poseu al Google Christian Art i surt de seguida. Ho podeu llegir en castellà o en anglès. I si voleu, us hi podeu inscriure, és gratuït. Jo, egoistament, ho llegeixo en anglès perquè, com que conec la temàtica, a part d'aprendre moltes coses d'art, faig una pràctica d'anglès molt fàcil. Us aconsello que us hi apunteu. Val molt la pena. I ara, si ens voleu tornar a escoltar, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia. A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia. A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia. A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia. A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia. A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia. A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia. A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia. A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia. A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia. A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia. A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia. A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia. And every morning, let me hear you whisper softly in my ear. In my eyes, I see no one else but you. There's no other love like I love. And yes, oh yes, I'll always want you near me. I've waited for you for so long. Lady, your love's the only love I need. And beside me is where I want you to be. Cause my love, there's something I want you to know. You're the love of my life. You're my lady. A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts. Adios del Cern 98.1