Verdaguer: paisatge de Catalunya i firmament

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Bona tarda, amics seguidors de Ràdio Desver. En tots vostès, Veus de la Parròquia. Avui, la Montserrat Giró i servidora que us parla, l'Alina, tenim el programa nostre dintre de Veus de la Parròquia, Paraula Viscuda. I com vostès recorden, és un programa en el qual sempre tenim una persona amiga, invitada, que ens parlarà d'aquesta paraula viscuda, que l'ha viscut molt intensament i que li ha fet treure unes conclusions, uns sentiments, unes coses, i ara ens ho exposarà. Aquesta persona amiga és l'Anna Sacanell. Bona tarda, Anna. Hola, bona tarda. I bona tarda, Montserrat. Hola, bona tarda. I ara per vostès la Montserrat explicarà una mica qui és l'Anna Sacanell, una persona que... En un moment determinat també ens va ajudar en veus de la parròquia i formàvem un binomi, diria jo, si és que hablemos de números, no. Totes dues en un programa que ja fa molts anys i que era parlar de la fe. Avui és un altre tema, però Anna ens explicarà per què ha triat uns textos molt bonics. I ara Montserrat ens dirà qui és l'Anna. Bé, penso que podríem explicar moltes coses de l'Anna, però potser ens centrarem en la que considerem com més important el sentit que després ella ens anirà desvetllant, o sigui, ella de professió. ha estat a la Universitat de Pedralbes. Això l'ha portat a conèixer moltes persones i li ha portat moltes remarcables vivències. També ha estat al Centre Verdaguer, a l'Ajuntament de Barcelona, al Departament de Cultura. Podem dir que la cultura i la literatura formen part del seu ser, del seu ser com a persona, del seu ser com a coneixement i del que la fa tenir un gaudi especial, no? Sí, verdaderament, independentment de la feina que m'ha agradat molt, ha sigut disfrutar de la literatura, ha sigut una doble vertent. O sigui que, perdona, una persona privilegiada que ha disfrutat de la seva feina. Doncs la veritat és que sí. És que això hi ha pocs, eh? I aleshores es pot felicitar. Sí, de cara a la meva feina i a la meva professió, sí, em considero privilegiada, sí. Ja, perquè encara hi continuo, perquè jo la conec més. També ara està disfrutant d'una feina que té, que és cuidar uns netets preciosos. Això té estones de tot, perquè hi ha vegades en què aquesta feina també és una mica agutadora, però és el que toca ara. Per tant, si pensem que el que avui ens aporta serà una meravella, perquè una persona que s'ha endinsat amb el personatge que avui ella ens portarà, serà una meravella sentir-la, perquè la complexitat del personatge sempre fa que les persones que no hi dediquem el temps suficient, per dir-ho d'alguna manera, agafem només alguns poemes determinats, però no anem gaire més enllà. En canvi, ella avui ens farà disfrutar del personatge. Digues, Anna, tu vas, perdó, tu vas triar mossèn Cintu Verdaguer, perquè ets una gran coneixedora, i aleshores quan vas dir, i et van preguntar, bueno, per què l'has triat? Seria molt interessant que tu ens diguessis per què vas triar mossèn Cintu. Bé, jo, evidentment, soc una admiradora de mossèn Cintu Verdaguer, jo vaig estar directora del Museu Verdaguer els últims anys del meu treball, i evidentment és un escritor tan complex i tan prolífic que, clar, és molt difícil resumir-lo en uns minuts. En aquest cas, que vosaltres em vau dir que l'espai literari que s'havia de triar era un espai que directament t'hagués... tot hagués afectat, tot hagués marcat d'alguna manera. Jo, independentment de la seva gran obra, he triat aquests espais, que són els espais en els que ell fa descripcions geogràfiques i descripcions astronòmiques, perquè considero que ens fa veure els paisatges d'una manera molt especial i amb una dimensió que de l'altra forma no l'apreciaríem. Llavors, he triat els espais en què descriu Catalunya, en què descriu Barcelona i el seu entorn, i en què descriu el firmament, que verdaderament te'l fa veure amb una altra dimensió, encara que són paisatges molt complexes i que tenen moltes dimensions. Independentment, perdona, Anna, independentment... d'aquestes descripcions que verdaderament hi ha en petits bocins que tu llegiràs molt bé, doncs es veu exactament. Quins sentiments, a part de l'admiració de veure aquesta descripció, quins sentiments... t'han donat aquestes descripcions a tu. Solament la bellesa de la descripció o la manera d'enfocar la mirada amb la geografia, perquè aquí dius descripcions geogràfiques o astronòmiques, independentment d'això, en què t'ha omplert més? M'ha omplert en què he vist el que et deia abans, una dimensió diferent. Tu pots mirar un paisatge, pots contemplar una ciutat, pots mirar el cel... I llavors, en el cas del cel, doncs mira, penses aquí quantes galàxies hi ha i tot això. Però el veure-ho descrit de la forma que ho fa ell o el veure, per exemple, el mapa de Catalunya, de la forma que ell te la fa veure i de la forma que inclús t'incita al sentiment patriòtic, desperta uns sentiments que jo no he trobat cap més autor que amb els desperters. És una cosa íntima que segons com no tens paraules exactes per describir-ho. Exacte. O sigui que són com un foco que t'il·lumina un determinat sector geogràfic o de sentiments que que torni del cor aquí si us en recordeu que és molt recient aquest senyor que fa aquests salts tan enormes de 39 quilòmetres així la paraula que va dir des de dalt la primera que va dir diu et veus tan petit davant d'aquest univers i això ho podré també moltes vegades suposo que al llegir aquestes poesies al llegir aquestes descripcions un se sent com formant part d'aquell granet d'aquest univers exacte Aquí dius descripcions geogràfiques, descripcions astronòmiques. Dintre de les descripcions geogràfiques que tu dius, que llegiràs bocinets, diu davant d'un mapa, que és aquesta que deies de Catalunya, o a Barcelona, o les Tres Muntanyes, o l'O Canigó, perquè el recordeu ser l'O de mossèn... De mossèn Cinto. De mossèn Cinto, no? En quant a les astronòmiques, tu parles d'això, de la Lluna, del Plus Ultra, de la Via Làctea. Aleshores, el que farem serà que tu llegiràs bocinets i els llegiràs comentant. Bé. A davant d'un mapa. Mireu-la bé, mireu-la bé a la reina del nostre cor, la imada Catalunya. D'una àliga que arrenca la volada sembla tenir l'altíbo la figura. Lo cap de creus forma son bec enorme, tortosa ses alfacs, sa immensa cua. Són los camins de ferro de Barcino i els murs del por ses dues mans robustes, estesa l'una està sobre la terra, l'altra sobre el mar, on d'una a una les desnaus lleugeres los rosàries grana, millor que l'altre a temps Roger de Llúria. Lo Montserrat és lo seu cor d'on raja l'argent, l'ardenta sang esperitosa i pura. Són lleunen coratge de llibrolla, alli veu amb la fessa força hercúlea. t'imagines, veus un mapa? Perquè ja no et dic com l'astronauta aquest que es va tirar que ho veia des de dalt, però nosaltres ho hem de veure des d'un mapa perquè no tenim la dimensió ni la sort de poder fer aquest vol. Però sobre un mapa tu et mires Catalunya i veus una àliga i és veritat, veus una àliga. I llavors et descriu el per què amb els seus límits, amb la seva forma i amb la... inclús descrivint les ales, el bec, o sigui que sí, veus una àliga. Potser és el que dius, la visió potser no ens hem fixat i en canvi mirant-lo ara... I llavors dius, i per què una àliga? I llavors li treu un significat patriòtic. Diu, una àliga és que estén ses dues ales d'esplèndida i geganta envergadura i van los aires coratjosos i lluita amb los núvols, lo vent i la tempesta. De dret, el sol... que el claró inunda l'escut seu de les barres enrugides de la sang de Soscomptes amb la purpurà. O sigui, que a més a més, ara, en aquests moments... És que et porta molt més enllà del mapa, no? Et porta més enllà del mapa i llavors et desperta l'esperit patriòtic i caramba... És que et posa al cor del mapa, al cor de la pàtria. Al cor de la pàtria. A més a més, encara et desperta l'esperit patriòtic. I aquesta altra de Barcelona? Sí. Mira, la de Barcelona ens fa veure també Barcelona d'una manera especial. Tu veus Barcelona i també l'has de veure sobre un mapa o l'has de veure des del Tibidabo. Des del Tibidabo, eh? Des del Tibidabo, en aquest cas, perquè ell l'enfoca des de Montjuïc. Diu, quan a la falda et miro de Montjuïc seguda, m'apar veure els braços del Cides gegantí, que per guardar-se filla del seu costat nascuda, en ser retransformant-se s'hagués quedat aquí. O sigui, veu el Cides. El Cides jo no sé si té que ser un personatge mitològic, que l'he estat buscant ara i em surt el Cibiades, que era un general grec, però aquest no pot ser. Llavors el Cides no sé... Potser sí perquè es guarda. Vull dir que... pot ser un general que està a la guaita. Però era un general no gaire recomanable. I ell que el digui al Cides, jo crec, penso que ha de ser un personatge mitològic, perquè els braços del Cides gegantí. Bé, total, que és una... Montjuïc protegeix la seva filla, que és Barcelona. I llavors, el veure que treu sempre rocam de ses entranyes, Veus, el veure que treu sempre rocam de ses entranyes per tots casals que creixen com arbres amb saó, a part que digui a l'ona i al cel i a les muntanyes, mireu-la, os de mososos, s'és feta gran com jo. Sabeu que totes les grans, les catedrals i la Santa Maria del Mar, tot el rocam, tot el rocam estrella de Montjuïc, que és la cantera per construir Barcelona. O sigui que... Ell ens diu que Alcides, de les entranyes, surt a Barcelona. Anem per una altra perquè si no és molt bonic no tindrem temps. Tu dius les tres muntanyes i abans has fet una... És magnífica perquè et situa més enllà de la ciutat. Ja, exacte. Et porta a la naixença de la ciutat amb el pare que l'està creant. Anem encara més enllà, dèiem que Eva va sortir de la costella d'un os Vull dir que si anem al començament de la història ens trobaríem una cosa així, no? I aleshores n'hi ha aquestes tres muntanyes. N'hi ha aquestes tres muntanyes. Quines són? El Montjuïc, el Montjuïc, el Montjuïc i el Tibidabo. Llavors, el Tibidabo, comencem pel Tàver, que diu, jo un temps era una illa com una coquilla voreta a la mar, m'allarga la serra, el seu braç la terra, m'hi deixo ferrar. La terra i l'ona n'esca a Barcelona. Jo amb ma coquilla abraçant sa filla de sol a sol, ja no sou una illa, que sou un braçol. Però llavors diu, més d'ençà que és pobilla de Catalunya i el setre en puny del Principat, del Tàver s'ha oblidat o sigui que el Mont Tàver s'ha sent també oblidat i al Montjuïc també li passa igual o Montjuïc o Tàver, més companyes d'ençà que sou muntanyes diu el Tibidabo, perdó, me n'he saltat una perquè, per anar més de pressa o Montjuïc o Tàver, més companyes d'ençà que sou muntanyes, a Barcelona avui pujar i a nosaltres baixar davant nostra regina inclinem doncs la testa gegantina perquè el Tibidabo també es queixa que a mi em fa fer de raspaller de la cadira immensa que són els barrons i els turons. Però per la enorme creixença de gegant, la plana no és prou gran i s'enfila el putget i els agudells que són les boterells de ma superba acròpolis i en s'ha enfilat de cases ja estan presos. Al Tibidabo, si alguna vegada heu estat a dalt i heu mirat el que és la Barcelona als peus Jo, per exemple, això sí que m'he fixat. Pensem que Barcelona és una ciutat immensa, però, en canvi, tenim una orientació boníssima per qualsevol que vingui, perquè sempre poden dir la muntanya i el mar. És una ciutat que té aquesta particularitat. I quan estàs del Tibidabo i veus, podríem dir, ben bé aquí, veus que està abraçada. Barcelona està com a abraçada. A una banda tens Montjuïc, tens les muntanyes, tens el Puiget, tens les altres d'allà tirant cap a Badalona. És a dir, que estar als peus és molt maco des del Tibidabo veure la ciutat. Sí. Aquí ho diu una mica, això també, no? Esclar, és el que diu que... El Tibidabo també es queix amb els seus companys, el Montjuïc i el Tàber, que Barcelona va pujant i les va invadint. Es lamenten de la seva pèrdua de protagonisme i per la invasió urbana del seu territori. I és un retret a la gran ciutat, però s'hi senten entregades al mateix temps. O sigui que aquesta seria una part molt ecològica, no? Sí, l'aspecte ecològic. Que ja el respira Verdaguer, fixa-t'ho dels anys que parlem. Sí, sí, sí. Però que, a més a més, n'estan enamorades de Barcelona. N'estan enamorades i entregades. Però, esclar, bueno... I després tens el canigó? Bé, això és una cosa que aquí no es podrà afegir res perquè jo ho trobo sublim, la descripció del canigó. El canigó és una magnòlia immensa que en un rebrot del Pirineu s'abada. Per abelles té fades que la volten, per papallons, los signes i les àligues. Formen-se un calge, escari de serres que plateja l'hivern i l'estiu d'aura. Grandiós veire, on veu a l'ors l'estrella. los aires, ralentó, los núvols, aigua, les buscúries de pins són sus barbissos, los estanyols, ses gotes de rosada, i és un pistil, aquest palau aurífic, somni de loja que del cel de valla. Això és una meravella. Això de Toma és una expressió castellana. Has de respirar, eh? Has de respirar. Això és una meravella. Aquí no se pot afegir res. És una descripció sublim que et fa veure... La immensa magnòlia, les veus de les fades, les papallones, ho veus tot. Sí, sí. O sigui que aquí hi ha poca cosa a feir. I aleshores et passes a les descripcions astronòmiques i comences amb la Lluna. Sí. Jo amb aquesta, si em permeteu, només hi afegiria... La del Canigó. La del Canigó. No, Canigó, eh? La del Canigó, després d'haver llegit. Com es pot passar davant d'aquesta terra... i no sentir tota aquesta immensa plenitud. Com podríem traspassar als altres aquestes coneixences? Com podria catalanitzar? És molt difícil traspassar-ho si per almenys ho miren. Tan sols mirar. No cal ficar-t'hi, no cal entrar-hi, només mirar-ho, contemplar-ho i respectar-ho. És... Això és el més important. I voler-ho disfrutar, sobretot. Possiblement la gent que veu aquesta magnificència, dic magnificència geogràfica, doncs possiblement sí que també es queden bocabadats, perquè verdaderament és immens. Però, esclar, aquest sentiment pàtria, aquesta cosa d'algú teu, d'aquestes arrels que tu formes part de la Terra, aquesta simbiòsi que n'hi ha, Això també és difícil a vegades, potser ells ho tenen amb la seva terra, o no, tot depèn de la sensibilitat de la persona. Clar, és que et porta a descobrir les coses petites, les abelles, les papallones, les signes, després va les àligues, les olors, o sigui que... Sí, sí, és una vivència que t'hi posa i t'hi sents immers, vaja. Sí. Doncs de tocar terra i d'anar per damunt de la terra ens n'anem a la lluna. Vinga, anem-se'n a la lluna. Que no vol dir que estem a la lluna, eh? A llavors, també he volgut remarcar el tema del firmament, de l'espai, perquè avui en dia ho tenim, en fi, està una cosa molt trillada, que ens inquieta molt i que desperta grans curiositats i, en fi... Està una mica descobert, segons com. Ja hi ha perdut una mica, té un misteri... Ha perdut una mica el misteri o ha augmentat més. O ha augmentat més. Perquè quan parla de l'univers, mossèn Cinto diu, l'univers és infinit. Per tot acaba i comença, i en sa i enllà, amunt i avall, la immensitat és oberta, i on tu veus el desert, aixams de mons formigueixen. O sigui que el mateix, fixa-t'ho, encara no hi havia tots els descobriments que hi ha avui en dia, ja percep aquesta immensitat. O sigui que, clar, això ens... Mirant-ho també poèticament, ens dona nota de l'alcanz immens de tot això. I ho percep, ho descriu poèticament, però ho percep... I ara ho diré científicament, però pren nota del que és la immensitat i que no es limita a, mira, això és el cel, això és la lluna i aquí ja surt el sol. Per tant, tenir la percepció de la immensitat és molt important. Però potser la seva immensitat és una percepció d'immensitat d'una manera diferent del que seria això d'aquestes descobertes d'ara. Les descobertes d'ara cada vegada et donen noció de la nostra petitesa. Cada vegada ens converteixen més petits i més insignificants. O sigui que... Si serveix per treure l'altivès de les persones, val la pena. Aquesta, allò tan dinsament... I mossèn Cinto ja ho té. A xams de mons formigueixen. A xams, eh? Ja té la percepció de la nostra petitesa, eh? Perquè s'hi endinsa d'una manera espiritual, també, a diferència de les noves coses que ens descobreixen. Ell ens va descobrir amb una espiritualitat eterna. I aquí, quan et parla de la lluna, diu, l'estrella del capvespre, somniosa, dona la mà a l'estrella del matí. L'orion, que floreix com una rosa, s'aparella amb l'osirius, l'oliri blanc del siderall jardí. Amb seus amants satèl·lits i de volta cada morós planeta resplendent i arrossegant sa cavallera solta, l'ovegarós cometa deixa estela de foc pel firmament. Que vagi de tot amb aquest tros que tens, que com diu, pare del dia, el sol? El sol dansa amb la lluna. D'acord. Que era llavors esplèndida com ell, sa cara, un temps, com ara no era bruna, sus ulls guspirejaven i era de raig de l'alba son cabell. D'acord. O sigui, que més poètic ja no pot ser. Més poètic no pot ser, però al mateix temps... O sigui, els poetes normalment quan et parlen de la lluna i de la llum de la lluna és com una cosa... Etèria. Etèria, i a més que acompanya el nostre entorn. És un complement. I llavors ell aquí li està donant un protagonisme... Què ens dona a conèixer això? Que el tio mirava el firmament d'una forma observant-lo, eh? Però també d'una manera romàntica, no? I d'una manera romàntica. Li donava el seu aire romàntic, però tenia una observació pel firmament. I tens una altra que diu Plus Ultra? Sí. És la que he llegit abans. El plus 1, sí, és la que he llegit abans. L'he començat amb el plus 1. Sí, però torna a repetir aquell bucinet. L'univers és infinit. Per tot acaba i comença, i en sa i enllà, amunt i avall, la immensitat és oberta, i on tu veus el desert, els xams de mons formigueixen. És d'esperança, també, eh? Sí. És d'esperança. Però vull dir que és que, diu, els xams... Eixams, no ho diu? Enjambres. Enjambres, sí, sí, eixams, eh? I que formigueixen, és a dir, si en toques mirem el titilar de les estrelles, no? Sí. És una cosa d'aquestes. Perquè aquí quan parla de la Via Làctea, per exemple, veus, diu, què és aquell riu d'estrelles que, com en ell guarnit de pedres fines, tenyeix la immensitat de l'hemisferi? Jo ho preguntia als mitòlegs, i ho pregunta el mitòleg, que li respongué. És un raig de llet de Juno caigut mentre es donava el pit a Hèrcules. Parla amb els mitòlegs. Parla amb Aristòtil. No gaire satisfet de la resposta, demanava als filòsofs i als astrònoms que li respongué Aristòtil. És un núvol de vapor secs que més amunt de l'éter cavallera de flames arrossega. I llavors... No. No, diguem. un seu deixeble. És el principi, el començar del sol dels seus viatges. Llavors, es parla amb Demòcrit. Jo crec, digue Demòcrit, que és la claror dels astres que a Miríades en la blabossa se congesten. És difícil llegir això. Demanis un parell a Teofraster i em respongué. Això és la soldadura amb què Déu encaixa els hemisferis que formen l'estrellada. I llavors, amb totes aquestes respostes, no queda content. I demani el seu a un vell pastor de Núria i em digué què és la via de Sant Jaume per on, per exemple, les ànimes se'n pugen a la glòria. No sabia més lletra que ses cabres, el vell pastor de Núria. M'exposir sa contesta lluminosa damunt de la d'Aristòtel i la de tots els avis de la Grècia. Això és molt bonic perquè, com vulguem dir, escolteu, aquí n'hi ha gent que sense saber res et dona una resposta més lògica i més entenedora. Més entenedora. Aleshores, doncs, aquí no sé si ens hem entès, jo diria que sí, que a tothom li ha agradat moltíssim i te tenim que dir moltes gràcies, però se'ns ha acabat el temps. Gràcies a vosaltres. Ha estat un plaer. I què li diem als oïdors? Bé, després et preguntaré, però és que ara nosaltres tenim molt poquet Que no queda quasi res, però hem de fer menció del Evangeli que es llegirà aquest diumenge a totes les parròquies. Aquest Evangeli és segons Sant Marc. I aleshores és el Zeredeu i el seu germà, els dos fills de Zeredeu, en Joan i en Jaume, li diuen que els hi concedissi un favor. I diu, mestre, voldríem que ens concedissi un favor, que us demanarem. I Jesús li pregunta, què voleu que ho faci? I ell els hi digué, conduïm-nos que... Ai, concedim-nos, perdó, que el dia que seureu glorificat, l'un estarà la vostra, pujarem a seure. I l'una estarà a la dreta i l'altra a la vostra esquerra. I Jesús les respongué, no sabeu què demaneu. Bueno, aquí continua, no tenim temps, ja ha de llegir l'Evangeli, però esclar, els altres diuen que sí, sí, que faran tot com ell. Però Jesús diu, bueno, encara que féssiu el que jo vull, és el pare del cel qui té que dir qui pot pujar, qui no pot pujar. És a dir, que aquest espai sideral que mossèn Sintos diu, Potser, no sé si el veurem així, ja sabem que la cosa no va per aquí, però que potser amb la senzillesa d'aquest pastor, de Núria, podríem arribar a entendre tota la bellesa del món. Fa l'efecte que no cal ser molt llest, potser tenir dots d'observació, potser apreciar les coses més petites, les més insignificants. ens fan guarir d'aquest univers que hi és i que l'estem fent molt bé segons com. O sigui, la Terra, que potser no l'apreciem tant com seria necessari que l'apreciem. No sé què us sembla, vosaltres, no? Ens sembla potser que tens tota la raó perquè tenim un concentre geocèntric. Ens pensem que la Terra és el centre de tot i som una esporneta que volta per allà. Montse, que dia adeu, eh? Sí, adeu i moltes gràcies, Anna, perquè penso que realment ha sigut una... disfrutar amb tu i ho continuaríem fent un altre dia. Això mateix. Moltes gràcies a vosaltres. Un dia farem no més que unes xarxes literàries, no? I l'Anna ens assessorarà. Senyors, moltes gràcies per escoltar-nos-hi i si aquest programa d'11 el poden escoltar, es tornarà a repetir, si de vol, el dissabte a dos quarts d'11. Fins el mes que ve, fins a la propera i sempre amb vostès. Bona tarda. Adéu, bona tarda. Adéu. Gràcies, Marc, per la teva feina. Bona nit. Ara escoltes ràdio d'Esfern, sintonitzes ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Junts, 98 punts. Seixanta i més... Avui, dimecres, dia 17 d'octubre de l'any 2012, dia internacional per a l'erradicació de la pobresa. Això m'ha afectat tant que, mira, fins i tot s'entrava la llengua. Això de l'erradicació de la pobresa a vegades sembla un contrasentiment. I és que resulta que en català és erradicació.